El calendari festiu i el lleure popular

Gravat commemoratiu de l’arribada dels reis a Barcelona, 1759.

BC

Durant el segle XVIII es continuaren celebrant dos tipus de festes: les religioses i les seculars. Dins de les festes seculars es diferenciaven les populars i les civils. Les festes religioses eren les celebracions organitzades per les jerarquies eclesiàstiques en compliment d’un calendari litúrgic; les festes populars, les celebrades pel conjunt de l’estructura social, però principalment per les classes populars (urbanes o rurals); i les festes civils eren les que organitzaven les institucions públiques (gremis, confraries, la Llotja, la Diputació, el consell de la ciutat), i les protagonitzaven les autoritats dels grups dominants, ja que el poble, normalment, hi assistia com a simple espectador. Malgrat aquestes diferenciacions, molt sovint era difícil destriar-les i de vegades es complementaven i s’encavalcaven.

Les festes comportaven una gran despesa general a causa de l’abundància, la malversació i l’ostentació de béns, de menjar i de beguda que s’hi feia. Eren les classes socials elevades i les institucions qui les subvencionaven: l’ajuntament, el capítol de la seu, el virrei, la noblesa, la universitat, l’estament militar i els gremis.

Les processons eren el cor de la festa religiosa. Estaven perfectament integrades dins del calendari litúrgic i constituïen un element d’exaltació del sentiment religiós. Reproduïen, al seu si, l’ordre social establert. Així, es podien diferenciar les processons segons la seva composició: lineal, quan els protagonistes se situaven al capdavant, i radial, quan els individus més importants se situaven al centre de l’espai festiu.

Segons el motiu de les processons, ha estat establerta la següent tipologia: d’una banda, les processons marianes i eucarístiques, que es feien durant tot l’any. Eren formes de pietat barroca fruit del concili de Trento. Estaven organitzades per les confraries. Destacaven la del Rosari de l’Aurora i la del Corpus Christi. Aquesta era la processó més important durant el segle XVIII, i fou representativa de la festa urbana de significació religiosa on es produïa una gran participació dels diferents gremis i estaments civils. Hi havia una gran participació popular que es concretava, principalment, en una processó amb un ordre de protocol rigorosíssim, precedida d’una part profana més o menys nombrosa, en la qual destacaven els entremesos, les representacions de temes bíblics i les desfilades de gegants, animals mítics com ara àguiles i dracs i cavalls. S’hi realitzaven balls, entre els quals, el ball de bastons.

D’altra banda, les processons dels sants protectors també se celebraven durant tot l’any: pel gener sant Antoni (cavalcada dels Tres Tombs) i sant Pau, pel maig sant Isidre, a l’agost sant Roc i sant Magí, a l’octubre sant Galderic, pel novembre sant Gregori, pel desembre santa Llúcia. També es realitzaven les de Setmana Santa, principalment la del Diumenge de Rams i la de Dijous Sant.

I, finalment, hi havia les processons rogatives, d’acció de gràcies i lledànies. Aquest era el grup més important. Al camp, anaven relacionades estretament amb el món del pagès (estacions, clima i collites) i el seu calendari. Tenien com a funció pregar per les bones collites, demanar protecció per als camps i els sembrats i donar gràcies pels fruits obtinguts. Es concentraven principalment al llarg de la primavera i l’estiu i eren una expressió de la religiositat i la cultura popular, de la incertesa d’una economia pagesa sotmesa a la climatologia (moltes vegades adversa) i d’una concepció lúdica de la festa. A les ciutats també tenien un caràcter terapèutic, ja que es demanava l’ajut diví, entre altres motius, per a allunyar malalties, plagues, fams i epidèmies, o demanar la salut de la família reial. Aquests actes no eren espontanis per part del poble, sinó ordenats i encapçalats pel poder. Les processons eren pagades totalment o parcialment pel consell de la ciutat.

Les festes populars tenen un clar origen agrícola i pagà. Al camp destaquen les festes agrícoles del blat (sementer, fillolar, florida, sega, garbejar, collites), del vi (verema), de l’olivera i les festes ramaderes (caramelles). També tenien molta importància les festes de Sant Joan, Cap d’Any, Nadal i Carnestoltes. Aquestes últimes també eren les més celebrades en l’àmbit urbà només que, als elements d’origen agrícola se’ls superposaren elements propis de la ciutat. Hi ha un exemple clar en les fogueres festives, celebració rural que té els orígens en el culte solar del cicle festiu agrícola. Als nuclis urbans es transformaren en un element propi de totes les festes populars o, més tard, en un instrument de prestigi per a les autoritats que decretaven fogueres i focs d’artifici amb motiu de festes civils.

La més particular de les festes populars era la de Carnestoltes. Representava el despertar del cosmos després de l’hivern (adveniment de la primavera) i la inversió de l’ordinari. El poble s’hi expressava lliurement i l’abundància n’era el signe extern més evident. Era la festa on es podia capgirar l’ordre social establert a força de disbauxa, de gresca i d’alegria, tres dies abans d’entrar a la Quaresma cristiana, amb els seus rigors i penitències. Hi havia llibertat social, possibilitat de burlar-se de tothom, des de les persones més respectades a les autoritats de tota mena: familiars, religioses i polítiques. Durant el Carnestoltes es manifestaven d’una manera barrejada i confusa, costums i festes molt heterogenis i diversos, alguns dels quals, bandejats pel cristianisme, trobaven l’ocasió per a manifestar-se: l’ús de la màscara que ocultava el rostre, l’encesa de fogueres, la llicència sexual, l’enterrament del Carnestoltes.

Cal remarcar que les festes populars per excel·lència (Sant Joan, Nadal, Cap d’Any, Carnestoltes) també eren celebrades per les classes dominants, si bé de manera diferent i en llocs diferents. En el segle XVIII, les classes altes ja havien deixat de participar en les activitats festives populars. S’havien retirat a les cases senyorials i observaven les celebracions populars des dels balcons. I, mentre les classes populars celebraven les festes en el marc físic dels carrers de la ciutat, les classes altes ho feien en espais tancats (palaus i jardins).

Els grups socials dominants tenien la necessitat d’establir mecanismes d’evasió per a les classes populars, al marge de les celebracions estrictament religioses i populars. Aquests mecanismes tenien com a objectiu el trencar una de les característiques principals de la festa popular: la transgressió de les pautes de conducta establertes per l’ordre social vigent. Aquest element de transgressió, que era el que realment convertia en perilloses les festes populars, era superat per les autoritats mitjançant l’estratificació social de les festes civils i religioses. S’establí una divisió per classes i per sexes dins de l’espai geogràfic de la festa. Així, es tendí a potenciar les festes civils com a alternativa de les populars. La festa civil era del tipus festa-espectacle, on el paper de les classes populars es limitava al d’espectador. Les classes dirigents controlaven l’espectacle civil a causa de la seva complexitat organitzativa i del seu alt cost econòmic.

Les festes reials eren unes festes esplendoroses, magnes, amb la finalitat de mostrar el poder i la glòria del rei i la devoció del seu poble. Eren festes poc espontànies, ja que estaven perfectament tipificades i pautades abans de celebrar-se. Les festes reials més importants se celebraven amb motiu de visites del rei i de la família reial (noces, bateigs, naixements, matrimonis, defuncions, etc.). Però, per sobre de totes, destacava la de la cerimònia de proclamació del monarca, que era tradicional de la Corona de Castella i fou introduïda a la Corona d’Aragó per la dinastia borbònica, després de la guerra de Successió.