Capmany, Caresmar i el naixement de la història civil

A. de Capmany, M. Ferran, 1871.

GCI / G.S.

Els escriptors del segle XVIII que avui qualifiquem sense dubtes com a historiadors distingien molt clarament entre “erudició” i “història”. Per “erudició”, entenien l’aportació de documents i les discussions monogràfiques directament derivades d’ella. Per “història”, les visions panoràmiques del passat, presentades en l’elegant forma narrativa posada a punt pels clàssics grecoromans i humanistes, i amb un fort component reflexiu. Feia temps que erudició i història evolucionaven per separat i, sovint, en un clima de menyspreu recíproc entre els historiadors pròpiament dits i els denominats antiquaris. El gran esdeveniment del set-cents fou la confluència dels dos gèneres en un únic discurs, alimentat alhora pels avenços tècnics del criticisme documental i pel sentit dels grans problemes humans desenvolupat per la filosofia de la Il·lustració. La Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, de l’anglès Edward Gibbon (1776-88), és considerada avui com la monografia històrica més antiga entre les que conserven validesa, precisament per efecte d’aquella síntesi. Salvades totes les distàncies, les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, d’Antoni de Capmany (1779), tenen la mateixa significació dins la historiografia catalana.

Els antecedents històrics immediats de l’obra de Capmany foren la insurrecció anticentralista de la societat catalana contra l’establiment de les quintes (1773-74) i les directrius estatals subsegüents, divulgades per Pedro Rodríguez Campomanes en els discursos sobre la indústria (1774) i sobre l’educació popular (1775). Al marge de la seva cobertora enciclopedista, les propostes que hi feia el famós ministre de Carles III —supressió dels gremis i impediment de la concentració manufacturera a les ciutats— anaven orientades a treure força política a la societat civil catalana. Immediatament, les institucions més representatives de Barcelona, l’Ajuntament i la Junta Particular de Comerç, impulsaren treballs de reflexió i de recerca històrica oposats a la virada política de la monarquia, que desballestava els fonaments autòctons de l’expansió econòmica.

El Discurso económico-político en defensa del trabajo mecánico de los menestrales y de la influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honra de los artesanos, publicat per Capmany el 1778, és obra paral·lela als dos memorials preparats per l’Ajuntament barceloní en resposta als discursos de Campomanes, però els va superar per la més clara sintonia de Capmany amb el cos de doctrines i de mètodes de la Il·lustració. Mentrestant, la Junta de Comerç havia encarregat al seu arxiver, Antoni Joglar, un recull de documents històrics sobre la marina i el comerç catalans, amb l’objectiu evident de donar consistència historiogràfica als afanys de la burgesia mercantil i industrial emergent. Es tractava, segons la Junta, de fer una història econòmica i de “contribuir a este bien del Estado y honor de la Patria que descuydaron los antiguos Analistas” (Estado indica Espanya, Hisenda Reial; Patria indica Catalunya, i Analistas designa els redactors d’annals, els historiadors).

Al setembre del 1777, Capmany oferí a la Junta de Comerç els treballs que havia encetat sobre aquesta matèria inèdita, i la institució barcelonina, aconsellada pel prestigiós erudit Jaume Caresmar, va acceptar l’oferiment del jove acadèmic instal·lat a Madrid. La Junta no sols va fer-se càrrec de les despeses de publicació, sinó que posà a disposició de Capmany el treball de Joglar i el del mateix canonge de Bellpuig de les Avellanes, un i altre compensats econòmicament per la seva contribució. A més de les Memorias del 1779, la relació entre Capmany i la Junta barcelonina va donar uns altres dos fruits importants: l’estudi i edició del Código de las costumbres marítimas de Barcelona, hasta aquí vulgarmente llamado Libro del Consulado (1791) i el Suplemento a las Memorias históricas (1792). Confluïen d’aquesta manera dos projectes, un de personal i un altre d’institucional, però es tractava de molt més que això: era la interpenetració de l’”erudició” i de la “història” en una direcció historiogràfica aleshores nova i que resulta vigent encara als ulls de l’home del segle XX.

Amb les obres de Capmany, el debat català i espanyol al voltant de les idees enciclopedistes va deixar l’àmbit de la teoria o del mer assaig especulatiu i rebé el reforç de les dades empíriques, desenterrades pels moderns arxivers. I de retruc, la tasca pericial d’aquests darrers, fins aleshores concentrada en els embrancats afers de l’hagiografia o en la menuda gestió dels interessos de les comunitats monàstiques, va descobrir uns horitzons més amplis: els de la història civil.

El 1780 mateix, Jaume Caresmar podia oferir a l’Intendent de Catalunya, baró de La Linde, una Carta (…) en la cual se prueba ser Cataluña en lo antiguo más poblada, rica y abundante que hoy, magnífica mostra de la seva capacitat recol·lectora de notícies arxivístiques i d’observacions de camp posada al servei d’una tesi: la superioritat dels temps antics sobre els moderns. Aquest informe fou incorporat a un Discurso sobre la agricultura, comercio y industria, con la inclusión de la consistencia y estado en que se halla cada partido o veguería de los que componen el Principado de Cataluña, obra d’elaboració col·lectiva, amb influències teòriques diverses, que brilla pel devessall d’informacions positives i no pas per la seva congruència, però que, en tot cas, testimonieja un interès típicament burgès per controlar els recursos del territori català.

Antoni de Capmany, al Suplemento, aparegut pocs mesos després de la mort del canonge premostratenc, el 1792, va introduir, amb una timidesa que ha estat relacionada amb el seu respecte per Caresmar, la interpretació contrària; és a dir, la idea que la població i les activitats econòmiques havien arribat durant el segle XVIII a un punt netament superior als moments més brillants de l’Antiguitat. Quinze anys més tard, dedicava la primera de les seves Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807) a respondre de manera molt més taxativa la pregunta de Si la industria, la agricultura, y la población de España de los siglos pasados han llevado ventaja a las del tiempo presente.

La diferència de criteris entre els dos historiadors pot ser interpretada de maneres diverses. Com una transposició en clau materialista de la polèmica dels Antics i dels Moderns, en la qual l’historiador-filòsof se situava entre els creients en un progrés il·limitat de la societat humana enfront de l’actitud més clàssica de l’historiador-arxiver. També és possible de situar la visió del canonge de Bellpuig, adreçada a un funcionari reial i referida només a Catalunya, en el rengle de les tradicionals estimacions a la baixa destinades a fer minvar la pressió fiscal sobre la societat catalana. Però és interessant de remarcar igualment que el desacord té arrels metodològiques. Caresmar havia estat atent, sobretot, a aplegar dades positives sobre el poblament antic de Catalunya i, havent-ho fet a consciència, era arrossegat per la impressió derivada del munt d’observacions. Capmany, en canvi, sotmetia els informes sobre l’antiga esplendor a la crítica racionalista; els passava pel sedàs de la versemblança. Malgrat la confluència dels seus interessos en uns mateixos temes, malgrat la seva col·laboració personal i malgrat l’estima i el respecte mutu que tradueixen els seus actes, Antoni de Capmany i Jaume Caresmar es mantingueren, fins al final, com a membres de dues escoles diferents.