La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

Al llarg del segle XVIII, van aparèixer a Barcelona tres associacions literàries amb el nom d’Acadèmia. L’autodenominada dels Desconfiats, activa entre el 1700 i el 1703, va cantar en clau barroca les excel·lències del difunt Carles II. Els seus membres s’inclinaren pel partit austríac durant la guerra de Successió, i potser per això la corporació va desaparèixer arran del triomf borbònic.

Una segona Acadèmia, sense nom especial, va començar a reunir-se el 1729. El 1752 aquest grup aconseguí la protecció del rei Ferran VI i es convertí ja en la Reial Acadèmia de Bones Lletres que ha perviscut fins als nostres dies. La continuïtat entre la segona i la tercera d’aquestes formacions acadèmiques és clara. Ara bé, des del mateix segle XVIII, hom ha insistit també en el lligam entre la iniciativa del 1729 i l’antecedent del 1700.

En tot cas, l’Acadèmia barcelonina no va ser una creació règia, a la francesa, com ho foren les madrilenyes acadèmies de la llengua i de la història, aquesta darrera segons que sembla, inspirada en l’exemple de Barcelona. La catalana no va ser feta per servir els designis uniformitzadors que inspiraven les fundacions de la monarquia borbònica. Que els mateixos acadèmics de mitjan segle XVIII recordessin l’antecedent austriacista del 1700 és una dada significativa de la voluntat d’autonomia, com ho és la divisa triada arran de la consagració del 1752: Et Rege et Lege (Amb el rei i amb la llei). Són fets que suggereixen el record de la tradició política particular de Catalunya, una negativa a abandonar-se davant les envestides, els afalacs o el prestigi de la institució monàrquica.

És rellevant, també, que fossin elegits presidents de l’Acadèmia persones com el capità general de Catalunya, marquès de Risbourg (1731) i el president de la Real Academia Española, duc d’Alba (1756). Com que la superioritat del cercle de la monarquia era ja una cosa estampada en tots els nivells de la vida setcentista, aquelles eleccions subratllen menys el doblegament català que el reconeixement de la legitimitat i de la vàlua dels afanys acadèmics barcelonins per part de les autoritats màximes de l’Espanya borbònica. En el mateix sentit cal situar l’interès de membres d’altres acadèmies espanyoles per a assolir el títol de socis honoraris de la de Barcelona. Entre ells, destaquen les figures eminents del món acadèmic de Madrid, Luzán i Montiano, que reconegueren el caràcter específic de la història de Catalunya i el sentit de l’empresa de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Perquè, a diferència de la “Desconfiada”, associació literària de perfils genèrics, les acadèmies del 1729 i del 1752 tenien inscrit en els seus estatuts com a objectiu específic el conreu de la història i, més específicament, de la història de Catalunya. En un principi, aquesta dedicació es limitava, en general, a triar temes d’història sagrada o profana per als exercicis retòrics dels acadèmics, segons els models barrocs implantats per l’educació jesuítica. Però el 1747 es va fer càrrec de la direcció efectiva de l’Acadèmia Josep de Móra, marquès de Llo, el qual determinà tot seguit una interpretació més rigorosa de les prescripcions reglamentàries i encarrilà el treball dels acadèmics vers la confecció d’una història de Catalunya concebuda segons els cànons del criticisme.

Efectivament, el marquès de Llo va ser la figura decisiva de l’etapa setcentista de l’Acadèmia en dos fronts. En primer lloc, la protecció de Ferran VI va ser obtinguda per les seves hàbils gestions personals, que assoliren l’èxit en aquell punt on el gran Maians s’havia estavellat. I en segon lloc, l’orientació historiogràfica que el marquès de Llo imprimí a l’Acadèmia no va consistir sols en una direcció més o menys genèrica, sinó en un compromís personal de gran abast. En advertir que la realització col·lectiva d’una història crítica de Catalunya era impossible sense unes orientacions precises, assumí ell mateix la confecció d’unes Observaciones sobre los principios elementales de la historia, veritable tractat de metodologia que forma el gruix de l’única publicació acadèmica feta al segle XVIII i apareguda el 1756. El marquès de Llo va disposar per a aquesta tasca del suport de Jaume Caresmar, ingressat a l’Acadèmia el 1750.

Mort el marquès de Llo el 1762, la trajectòria de l’Acadèmia de Bones Lletres es va fer més erràtica i, sobretot, el ritme dels treballs es va fer més lent i discontinu. Amb tot, mai no es va oblidar el designi de fer una història completa de Catalunya, substitutòria de la que Jeroni Pujades havia escrit el segle anterior, i depurada segons les normes de l’escola crítica.

El 1769, arran dels decrets de Carles III sobre l’ensenyament de la gramàtica en castellà, l’Acadèmia va rebre una incitació del bisbe de Barcelona, Josep Climent, que va completar el programa erudit de la corporació: es tractava de garantir la conservació i la puresa de la llengua vernacla mitjançant la composició i publicació d’un diccionari. Amb aquesta proposta, el bisbe afegí a la corporació els trets d’una acadèmia de la llengua, empresa crucial dins les coordenades culturals del segle de les llums. Els acadèmics s’hi llançaren amb entusiasme, entre altres raons perquè aquella tasca resultava més factible que la redacció de la història. I també, probablement, perquè la tasca de tria de fonts literàries encetada per a la història servia molt bé la nova proposta d’un diccionari d’autoritats. Per motius no gens clars, l’Acadèmia deixà d’ocupar-se’n un any més tard, el 1770, sobtadament. En tot cas, això és el que diuen, per omissió, les actes de les sessions generals.

Tanmateix, les llavors plantades van fructificar, no sempre dins les parets de l’Acadèmia, però sí molt sovint per obra de persones relacionades amb ella. Així, a la llista de treballs historiogràfics que deixà Caresmar en morir el 1791, per exemple, hom hi pot trobar clarament reflectides les directrius acadèmiques del temps del marquès de Llo. I la mateixa línia va culminar, ja en temps de la revolució liberal, a les empreses dels acadèmics Pròsper de Bofarull i Andreu Avel·lí Pi i Arimon. Per un altre costat, un altre acadèmic del cercle climentí, Fèlix Amat, prosseguí amb el projecte del diccionari, que va ser editat pels seus col·legues Esteve, Bellvitges i Joglar el 1803, i amb el diccionari d’autors catalans, ultimat i publicat pel seu nebot Fèlix Torres i Amat el 1836.

Malgrat els retards i les mancances, ¿com no veure en tot això un signe de l’efectivitat de l’Acadèmia setcentista?, ¿com no veure-hi l’aparició mateixa de la Renaixença?