Del 1708 al 1802, Menorca, en mans britàniques llevat de dos breus parèntesis (1756-63, 1782-98), es mantingué al marge de la resta dels Països Catalans. Els anglesos no hi dugueren una política d’absorció lingüística i cultural sinó que, mantingudes les institucions i les lleis internes, el català continuà essent-hi la llengua de l’administració i de la cultura. Amb la seguretat que li donaven les guarnicions i la flota britàniques augmentaren les relacions comercials amb la Mediterrània i Europa. Mercès a aquests fets, emergí una burgesia mercantil i es desenvolupà una intel·lectualitat il·lustrada.
La inexistència, doncs, del procés repressiu que en el terreny polític i cultural vivien la resta dels Països Catalans, permeté que sorgís a la Menorca del darrer terç del segle, una literatura en català que es caracteritzà per la diversitat dels temes i de les tècniques, la qualitat de les obres i la modernitat de l’ambient literari en què es produïren. Menorca establí contactes amb la cultura europea contemporània a través dels fills de les famílies benestants enviats a estudiar al continent, sobretot a les universitats franceses, de la relació amb els membres il·lustrats de les guarnicions britàniques i dels viatges comercials, utilitzats també per a obtenir llibres francesos, anglesos, italians. Per aquests camins el neoclassicisme i el preromanticisme europeus penetraren a Menorca.
J. Ramis, s.d.
AMa / L.R.
La Societat Maonesa, constituïda el 1778 “amb lo intent de formar una biblioteca”, a l’estil de tantes d’altres societats angleses i franceses de l’època, és un exponent d’aquesta situació cultural. Reuní disset membres, advocats, metges, comerciants, eclesiàstics, funcionaris, militars. Les sessions de la Societat, setmanals, se celebraven en menorquí —tot i la presència de membres britànics— i els estatuts, les actes, les comunicacions eren redactades en català literari. S’hi llegien i debatien treballs científics i humanístics, tant d’autors europeus com de redacció pròpia. Joan Ramis, l’escriptor més significatiu del període, en fou bibliotecari i secretari, i hi aportà els seus coneixements en disciplines humanístiques —particularment en història i prehistòria, ciència que introduí a les terres ibèriques—, a través de les seves comunicacions. El llibre de registre de la Societat permet de seguir-ne les vicissituds i apreciar l’efervescència cultural de la Menorca setcentista, lingüísticament i culturalment lliure i oberta a Europa. D’aquí que hom hagi parlat d’aquest com del “període menorquí de la literatura catalana”.
Diari de Mahó, J. Roca, 1776-1826.
AMa / L.R.
En la literatura menorquina d’aquesta època es constata la continuïtat dels gèneres i els models tradicionals que és comuna a tots els Països Catalans: la poesia popular, el teatre religiós o de temes locals, els dietaris —que inclouen els dels corsaris—, les obres de divulgació científica o tècnica, els llibres de pietat, els epistolaris. El Diari de Mahó, de Joan Roca i Vinent, membre de la Societat Maonesa, és ben suggestiu. Allò que distingeix, però, la cultura menorquina de la resta és una literatura profana culta i ambiciosa, dins la ideologia de la il·lustració, i seguint els cànons del neoclassicisme europeu, i una preocupació per l’estudi de la llengua.
El neoclassicisme literari menorquí, que es manifestà sobretot en la poesia i el teatre, tingué la figura més significativa i rellevant en Joan Ramis i Ramis (Maó 1746-1819), advocat, literat, arqueòleg i historiador. Estudià retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i hi adquirí la formació tradicional postbarroca peninsular. Entre el 1765 i el 1767 es doctorà en ambdós drets a la Universitat d’Avinyó, on entrà en contacte amb el món neoclàssic francès. De tornada a Maó, incorporà al català les tècniques adquirides a la ciutat occitana, reforçades per una sòlida formació clàssica greco-llatina. A la biblioteca de Ramis, hi eren presents les grans obres europees en llengua francesa (des de La Bruyère a Voltaire o Racine), anglesa (de Shakespeare a James Hervey i James Thomson) o italiana (de Petrarca o Tasso a Metastasio). D’altra banda, els contactes professionals de Ramis, que ocupà llocs importants en l’administració de l’illa, li facilitaren una relació cultural estable amb la cultura anglesa.
El 1769 escriví a Maó la tragèdia Lucrècia, la primera i més important obra neoclàssica de la literatura catalana. En alexandrins apariats i mantenint les tres unitats clàssiques d’acció, lloc i temps, fou vertebrada sobre dos eixos argumentals: l’exaltació de la virtut i l’honor; l’atac contra la tirania i la defensa de la llibertat (“Brutus descansarà, quan ell se veu esclau?/Quan mir ple de dolor la trista pàtria mia/de Tarquino i sos fills sofrir la tirania?/No, no, morir primer que suportar tal sort:/vida sens llibertat no és vida, sí que és mort.”). La Lucrècia de Ramis, tragèdia d’una gran densitat conceptual i d’una perfecció formal considerable, exemplifica amb un text català les concepcions progressistes de l’Europa de la Il·lustració. Amb les tragèdies Arminda (1775) i Rosaura (1783) formen el bloc de teatre profà de més qualitat escrit en llengua catalana el segle XVIII.
En el camp de la poesia, deixant de banda Constància, avui perduda, probablement una obra narrativa, les obres que coneixem de Joan Ramis o bé corresponen a l’època postbarroca dels seus estudis a Mallorca (1762-65) o bé són contemporànies del període de transició dels primers temps de l’ocupació espanyola (1782-83), com l’ègloga Tirsis i Philis (1783) o les Poesies burlesques i amoroses, les quals, bé que conservades en un manuscrit del 1809, semblen correspondre a un període anterior. Al període de transició correspon també el poema laudatori Al comte de Cifuentes, nou governador de l’illa, on explica les expectatives de la burgesia mercantil: “Oh, Menorca ditxosa/…/tindràs franc ton comerç:/Cifuentes te procura/ser port de l’Univers”. Aquests no eren, però, els projectes de la nova administració en la qual incidien fortament els bladers castellans, poc interessats en el lliure comerç menorquí de cereals.
Al costat de Joan Ramis cal citar dos altres membres de la Societat Maonesa: Joan Soler i Sans (1754-1809), autor del poema Sapphira, en alexandrins, i Pere Ramis (1748-1816), germà de Joan, traductor d’obres de Molière, avui perdudes i, potser, adaptador al català de Les Plaideurs de Racine, situades a Maó i amb els noms catalanitzats. Antoni Febrer i Cardona (1761-1841), que escriví sobretot al començ del segle següent, doctor en dret a Avinyó (1784) i figura il·lustrada de gran relleu com a lingüista, humanista, escriptor, col·lector de literatura popular, fou fill de la Menorca setcentista. Cal incloure dins el bloc neoclàssic les seves traduccions catalanes d’autors francesos i llatins i les seves obres originals o adaptacions en el camp de la poesia i del teatre, com les adaptacions de Rousseau, la Passiò de nóstro Señòr Jesu-Crist “ab versos heróïcs y diálogos”, l’oratori La creaciò del Món de Haydn o les traduccions en alexandrins de les tragèdies de G.F. Jai. Vicenç Albertí (1786-1859), que fou el darrer del grup, traduí al català L’Alonsíada, de Joan Ramis, i escriví obres teatrals i en traduí o adaptà de Goldoni, Molière o Metastasio, representades repetidament al teatre de Maó.
Al costat de la producció de literatura culta, hi ha un altre fet important conseqüència de la situació lingüística i cultural de la Menorca britànica: l’interès per la llengua i el seu prestigi social. De l’interès per la llengua catalana com a vehicle de cultura en donen fe els repetits debats de la Societat Maonesa. La llengua usada en la literatura culta o en la comunicació institucional o privada d’alt nivell segueix els criteris tradicionals de la llengua de l’administració i del culte, sense formes sentides com a dialectals. El dialecte és usat en el teatre per escriptors com Joan Ramis o Vicenç Albertí només en boca de personatges burlescs o rústecs. Així conviuen un català per a usos de prestigi i un altre català dialectal per a usos casolans de prestigi menor. En aquests moments, la societat menorquina no coneix ni admet en l’ús social una llengua exògena, tot i que en sectors cultes n’eren conegudes diverses (anglès, francès, espanyol). En són testimoniatge els textos bilingües català-castellà emprats en els edictes de les autoritats militars després de la conquesta espanyola de 1781-82.
Si el nivell d’ús era el d’una llengua normal —llevat d’algunes interferències en la relació entre l’administració britànica i les autoritats locals—, els estudis gramaticals, deixant de banda les gramàtiques angleses anònimes i les llatines d’Antoni Portella, començaren més tardanament. Joaquim Pons i Cardona publicà anònimament el 1804 els Principis de la llengua menorquina, redactats durant la darrera ocupació anglesa. Antoni Febrer i Cardona, ja mencionat com a literat escriu, al costat de gramàtiques franceses i d’un important Diccionari plurilingüe, els Principis generáls i particulars de la llengua menorquina (1804, 1821), primer tractat modern concebut amb plena consciència unitària: “Es dóns no unicamènt per els Menorquins, sinò tambè per els Mallorquins, Cataláns y Valenciáns, quejó hè traballad aquesta Gramática.”
Tanmateix, Pons, Febrer i Albertí eren una excepció, fruit potser de l’actitud d’una generació envers la que els precedí. Aquesta darrera, la de Joan Ramis, Joan Soler i Sans, Joan Roca i Vinent —potser llevat de Pere Ramis— claudicà políticament i lingüísticament: els qui fundaren i sostingueren la Societat Maonesa, la dissolgueren el 1785 i adoptaren la llengua dels nous conqueridors. Aquests sí que exerciren pressió cultural i lingüística i gradualment introduïren l’espanyol com a llengua dominant i relegaren la llengua dels menorquins al nivell de llengua dominada, tant en l’ús social com en el literari; la cultura escrita en la pròpia llengua es tancava i es provincialitzava. A Barcelona, Antoni de Capmany prescindint o ignorant l’esclat literari menorquí del seu temps, havia escrit que el català era “un dialecto antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras”. Menorca, a partir de la seva incorporació al regne dels Borbó espanyols, seguia amb retard el camí de la resta dels Països Catalans.