Els decrets de Nova Planta i la implantació de nous organismes governamentals capgiraren la vida política, social i cultural dels Països Catalans. Per aquest fet, no participaren activament en la configuració de les grans formes instrumentals —simfonia, sonata, concert— que s’anaren consolidant a Europa al llarg del segle. Molts músics d’aquests països emigraren cap a ciutats on la vida escènica era més activa. Aquest fou el cas d’Antoni Soler i Ramos, que marxà a l’Escorial, de Domènec Miquel Terradelles, que anà a Nàpols o de Vicent Martín i Soler, que viatjà a Viena i a Sant Petersburg.
La major part de l’activitat musical de l’època se centrà en l’Església, que esdevingué un centre actiu de difusió, de discussió i de connexió, i a través de la qual i de forma puntual s’anaren introduint els corrents europeus. Malgrat tot, en alguns casos, comportà un fre per a altres camps. Les prohibicions de les representacions teatrals a València, per exemple, retardaren des del 1748 i durant dotze anys, la consolidació de l’òpera.
Orgue barroc, s.d.
MMuB / R.M.
A Catalunya, els fets més remarcables foren la creació d’una escola organística i la consolidació de l’oratori. L’Abadia de Montserrat afavorí la formació d’un nombre considerable de mestres i la difusió dels nous procediments. Hi destacaren Josep Antoni Martí (1719-63), Anselm Viola (1739-98) i Narcís Casanoves i Bertran (1747-99). La seva obra, juntament amb la d’Antoni Soler (1729-83), la de Carles Baguer (1768-1808) i la missa Scala Arentina de Francesc Valls (1655-1747), configuraren el panorama vocal més avantguardista.
A València, la producció musical es concentrà a la Catedral i al Col·legi del Corpus Christi. Les obres de Pere Rabassa (1706-60) i de Josep Prades (1689-1757) introduïren formes operístiques italianes com el recitatiu i l’ària en l’oratori i els villancets.
L’escola organística assolí la màxima esplendor amb el valencià Joan Baptista Cabanilles (1644-1712) i els seus deixebles Josep Elies i Vicent i Rodríguez Monllor (1690-1760), que renovaren el camp harmònic i formal i afavoriren així el desenvolupament de la sonata monotemàtica, entre d’altres.
A Catalunya, Narcís Casanoves, que destacà també com a compositor i organista, formà deixebles com Jacint Boada (1722-1859), Josep Vinyals (1771-1825) o Josep Gallès (1761-1836). A diferència d’ell, però, esdevingueren un exponent de la decadència de la música religiosa. D’altra banda, la vasta producció d’Antoni Soler reflectí, a més del coneixement de les obres de Cabanilles i d’Elies, la influència d’altres músics com Scarlatti, Haydn o Boccherini.
En grau menor, la música es desenvolupà a la cort i a les cases de la noblesa. Gràcies al seu mecenatge, compositors i actors estrangers, o les seves obres, visitaren els principals focus de la vida cultural peninsular: Farinelli, Scarlatti, Boccherini, les obres de Haydn. Es produí, doncs, una àmplia producció instrumental per a violí, teclat o guitarra, a més de les noves formes instrumentals (sonata, simfonia, etc). Exceptuant la de tecla (orgue), a Catalunya, no hi havia gaire tradició en la creació de música purament instrumental per a les cases de noblesa. Intervencions com les d’Anselm Viola amb el concert per a baixó foren esporàdiques. No obstant això, hi hagué autors catalans que triomfaren fora: Francesc Manalt (1720-61) a la casa dels Ducs d’Osuna; Lluís Misón (1720-66), com a compositor de cambra de la casa d’Alba, el guitarrista Josep Ferran Sorts i Muntades (1778-1839) o Antoni Soler.
L’òpera —tant la seriosa com la bufa— gaudí també del favor reial i cortesà. S’establí, així, un clar precedent del seu desenvolupament posterior arreu de la Península: imitant el que es feia a la cort, destacaren algunes representacions a Barcelona i València. Il piu bel nome, de Caldara, fou representada el 2 d’agost de 1708 a la Llotja de Barcelona, amb motiu del casament de l’arxiduc Carles d’Àustria, i la Folla Reial, que fou realitzada el 25 d’octubre de 1726 al saló de palau del príncep de Campoflorido, amb motiu de l’aniversari de Felip V, respongueren a aquest esperit.
Segons l’estudiós Roger Alier, des del segle XVII i començament del XVIII, el teatre de la Santa Creu de Barcelona —propietat de l’Hospital Militar— era més un lloc d’esbarjo que un centre cultural, raó per la qual no tenia prestigi social. Majoritàriament les classes més modestes (menestrals, soldats, etc.) hi gaudien de tota mena d’espectacles: comèdies de màgia, obres semireligioses, etc. No obstant això, amb la millora del teatre (1729) i la representació d’obres més complexes on la música tenia un paper predominant, se n’intentà dignificar la qualitat artística.
Tal com sembla indicar la documentació, però, l’òpera no es desenvolupà al teatre fins a mitjan segle, durant el regnat de Ferran VI. Fos per imitació de la cort, fos per l’entusiasme operístic del marquès de la Mina, capità general de Barcelona, el 1750 arribà a la ciutat la primera companyia italiana d’òpera, de l’empresari Nicola Setaro. Amb la presència de l’alt estament militar, el teatre esdevenia centre d’actes oficials. Havia adquirit el prestigi social que abans no tenia. Il Maestro di Cappella —òpera bufa o, més ben dit, un recull d’àries de diferents autors— obrí una línia directa i continuada amb Itàlia. Mitjançant la contractació de companyies, majoritàriament d’aquest país, es representaren tota mena d’òperes, que anaren des de l’escola veneciana de Baldassare Galuppi a l’escola napolitana d’òpera bufa de Pergolesi, Piccini o Cimarosa.
Teatre Principal, Barcelona, F. Cabrer, 1778-88.
Entre el 1760 i el 1770, mentre a la resta de l’Estat l’òpera es traduïa al castellà, en alguns casos, o es representaven sarsueles i tonadillas, a Barcelona, gradualment, les classes socials més altes seguiren el nou gènere d’una manera habitual, com ho testimonià la publicació barcelonina “Caxón de Sastre Cathalán”. Amb la representació d’òperes de Gluck, Mozart, Salieri o Vicent Martín i Soler, cap al 1770 Barcelona reflectia plenament l’ambient que s’havia generalitzat a Europa. A més, el 1771, s’iniciaren també els primers concerts. Finalment, entre el 1760 i el 1773 l’òpera arrelava definitivament entre les classes més populars. La negativa de l’Ajuntament, cap al 1771, de mantenir les funcions, l’incendi del 1787 o la prohibició d’espectacles el 1800 no foren un impediment seriós perquè continués. Malauradament, no es pot parlar d’un estil operístic propi. Tot i la representació d’obres —de clara influència italiana— de Domènec Terradelles (1713-51), Josep Duran (1730-1802), Vicent Martín, Ferran Sorts o Carles Baguer, predominaren sempre les obres i les companyies foranes.
Com a Barcelona, a València l’òpera gaudí primer del suport aristocràtic. Segons l’especialista Arturo Zábala, en un primer període, el Corral de l’Olivera i, posteriorment, la Casa de Comèdies —propietat de l’Hospital General— fruïren d’intervencions operístiques esporàdiques, que s’anaren alternant amb altres tipus de representacions. Tot i el fort arrelament popular, a conseqüència d’altres esdeveniments, alguns ja esmentats, aquesta no fou una etapa destacable. L’òpera assolí la seva etapa daurada entre el 1761 i el 1799, període durant el qual es realitzaren nombroses representacions. Aquestes es continuaven alternant amb altres funcions de còmics espanyols, a la Botiga de la Balda. A partir del 1799, l’òpera entrà en decadència. A diferència del que passà a Barcelona, s’introduïren òperes amb cantants espanyols, a més de sarsueles, sainets, tonadillas o balls.
A Mallorca es repetí el gust imperant. El Teatre havia estat donat a la ciutat, com a regal, pel comte Aiamans. Cap al 1760, la Companyia de Francesc Creus hi representà obres com el Buovo d’Antona o Demofonte.
Durant el segle XVIII, als Països Catalans, la música imità puntualment els diferents corrents europeus: l’italià, principalment, i el cercle vienès. Tot i això, el predomini del corrent italià en tots els àmbits no frenà la participació musical pròpia. A Catalunya i al País Valencià, l’oratori i l’escola organística brillaren amb llum pròpia igual que ho feren, a la resta de la Península, la tonadilla escènica i la sarsuela. En canvi, l’òpera esdevingué un fenomen social d’àmplia repercussió que, a la resta de l’estat, no es produí amb tanta intensitat.