Els palaus abacials i les residències reials als monestirs

Les armes de l’abat Guillem de Ferrera (1347-75) al pati del palau del monestir de Santes Creus.

ECSA – G.Serra

Pels conjunts arquitectònics conservats i pels antics inventaris que es coneixen del període medieval a Catalunya –entre aquests darrers són eloqüents els d’alguns abats de Poblet i els dels prelats trescentistes Ferrer Colom i Arnau Sescomes–, és evident que aquests grans eclesiàstics es van envoltar d’un fast que equiparava les seves residències a les dels senyors temporals coetanis; molts cops, els objectes atresorats acrediten fins i tot un refinament superior al dels membres de l’estament nobiliari. Els alts eclesiàstics van ser uns clients artístics excel·lents. Un gran nombre havia estudiat en universitats estrangeres i s’havia familiaritzat durant aquestes estades amb les propostes estètiques més innovadores d’aleshores; posteriorment, els seus viatges, entre els quals sovintejaven les missions diplomàtiques, els havien continuat abocant als contactes amb l’exterior. No ha de sobtar-nos, doncs, que els espais que habitaven trasllueixin aquest gust cosmopolita del qual acabaren impregnant-se.

Vista aèria del monestir fortificat de Santa Maria de Vilabertran, amb el gran casal abacial de l’inici del segle XV que tanca el recinte pel costat de migdia.

ECSA – J.Todó

Traçar una frontera entre les pautes que regeixen la política constructiva d’un bisbe o la d’un abat durant el gòtic no és fàcil. Com veurem, per a les residències dels uns i els altres s’empren tipologies arquitectòniques comunes i, a més, essent els edificis l’expressió del poder de qui els habita, evidencien un mateix tipus de mentalitat del promotor, amb independència que el palau es localitzi a la ciutat o al camp. Tot i que bisbes i abats tenen cura generalment dels edificis que els pertanyen per dignitat, hi ha personatges que destaquen més que no pas altres a l’hora de promoure’n la materialització i l’embelliment. Per exemple, el castell de Verdú, propietat juntament amb el seu terme del monestir cistercenc de Poblet, atesta aquesta magnificència, particularment la de l’abat Ponç de Copons, ja que és el seu emblema heràldic el que descobrim a l’estança interior més rellevant, una sala amb arcs de diafragma i coberta de fusta. El palauet dels priors de Montserrat a Monistrol ens parla encara avui del paper destacat que va tenir en l’obra Ramon de Vilaragut (1334-48). De nou, les armes del promotor, ornant aquí els capitells de la galeria oberta al pati, el descobreixen (Sitjes, 1994; Ribas, 1997).

Si bé tenien una residència principal, els abats i els bisbes podien manifestar puntualment una major atenció envers habitatges que podem considerar secundaris. Aquesta circumstància depèn molts cops d’una millor situació geogràfica o bé del desig de gaudir d’una major benignitat climàtica. Per al prior de Montserrat, habitar al palauet de Monistrol era més còmode que fer-ho dalt de la muntanya, ja que li facilitava els desplaçaments. Al seu torn, l’arquebisbe de Tarragona trobava més adient el castell de Valls durant els mesos d’estiu, i la residència va ser objecte d’una remodelació important durant el govern d’Arnau Sescomes (1335-46), segons ho atesten les fonts domèstiques i el mateix prelat en el seu testament. D’acord amb un paràgraf d’aquest darrer –recollit escrupolosament en els episcopologis posteriors–, hi degué construir la capella dedicada a santa Tecla, entre altres intervencions (Español, 1994, pàg. 61). A Guissona, l’adquisició del senyoriu de Fluvià per la mitra d’Urgell determinà l’endegament, al començament del segle XVI i sota els auspicis del bisbe Pere de Cardona, del palau destinat a acollir els prelats urgellesos durant els mesos d’hivern. Les restes de l’edifici als afores de la població –un esplèndid i original bastiment a peu pla de la darreria del gòtic que va restar inacabat– són un nou testimoni del que la documentació o les mateixes fàbriques conservades ja mostren en molts altres casos (Camps, 1952).

A Catalunya poden ser invocats molts altres testimonis d’aquesta cura per les formes externes que desplega l’estament eclesiàstic, usualment concretada en l’obra dels edificis que habiten. Ho certifica el castell palau d’origen romànic adaptat en època gòtica com a residència dels bisbes de Girona (Morera, 1966-67), un dels centres principals del seu senyoriu, per fortuna conservat, i a Tarragona, el castell de Valls, ja esmentat, i els de Constantí, on l’any 1267 va ser batejat el futur rei Jaume el Just, i Alforja, aquest darrer, d’acord amb les indicacions d’un antic episcopologi, remodelat també durant el govern d’Arnau Sescomes.

La monumentalització dels espais privatius dels abats en el si dels monestirs sembla haver-se materialitzat a partir dels segles XIII i XIV. És ben significatiu en aquest sentit el cas de Sant Joan de les Abadesses (Junyent, 1976b). El necrologi del monestir remarca la magnificència en aquest terreny de dos abats bastant distanciats en el temps. De Pere de Soler, mort l’any 1217, s’assenyala que va impulsar les obres del pou, el lavabo, el refetor, el sostre del dormitori i la cambra abacial, i d’Arnau de Villalba, mort el 1427, es recorda el seu zel en l’edificació de bona part de la casa abacial. Tot i que els historiadors invoquen generalment els dos abats com a artífexs del palau conservat, les particularitats de la seva morfologia arquitectònica semblen descartar el primer personatge. Probablement l’un i l’altre van contribuir a condicionar l’espai abacial, però no van ocupar-se del mateix edifici, ja que és més probable que l’abadia se situés en el decurs del temps en diversos indrets dins el complex monàstic.

Interior de la sala major de la planta noble del palau reial o cambres reials de Poblet, ara museu del monestir.

ECSA – F.Bedmar

El temps superior a dos-cents anys entre ambdós personatges pot ser un argument a favor de la interpretació que proposem, com també ho és la història arquitectònica coneguda d’altres cenobis. Les dades sobre la peripècia de les cambres abacials en el si del monestir de Poblet són ben eloqüents. Sabem que inicialment estaven situades a tocar de la infermeria, al sector oriental del monestir, i que més tard, durant l’abadiat de Ponç de Copons (1316-48), es van traslladar al sector occidental en un indret contigu al sobreclaustre (Altisent, 1974, pàg. 168-169, 205 i 313 i seg.).

Sant Joan de les Abadeses i Poblet evidencien un fet que va haver de ser força usual: el canvi d’emplaçament de les estances de l’abat en el si del conjunt monàstic, condicionat per la progressiva complexitat arquitectònica que assoliren aquests edificis durant els segles del gòtic.

Els palaus reials

Les notícies conegudes sobre les estances pobletanes informen d’una nova qüestió força important en el context en què ens movem: la família reial s’hi va hostatjar sovint. La contínua itinerància a través dels territoris de la Corona dels seus membres feia imprescindible l’existència d’uns llocs d’acollida, al marge de les residències privatives radicades a les ciutats principals. Com altres monestirs, Poblet podia acomodar els integrants del seguici reial i fornir-los de tot el necessari. El mateix s’esdevenia, aleshores, en el cas dels palaus episcopals. Recordem en aquest sentit la presència testimoniejada al de Girona de Pere el Cerimoniós, l’infant Joan o el rei Martí (Marquès – Marquès, 1960). Precisament, l’anunci de l’arribada d’aquest darrer va donar peu a una situació ben curiosa. Per preservar el contingut de la seva biblioteca de l’avidesa del monarca, un tret molt comú, d’altra banda, entre els membres de la dinastia, el bisbe Berenguer d’Anglesola va amagar els volums a la tresoreria de la catedral. És bo recordar que la irrupció del seguici reial obligava molts cops al propietari natural del palau a desallotjar-lo, de manera que el contingut de l’edifici quedava totalment a l’abast del nouvingut. Ho prova una carta adreçada per l’infant Joan al bisbe de Girona l’any 1386. En aquestes circumstàncies, la prudència d’un lletraferit respecte als seus llibres davant la presència d’algú amb interessos similars i coronat està plenament justificada.

Aquesta disponibilitat envers la família del rei dels edificis construïts a iniciativa de les dignitats eclesiàstiques per al propi ús, juntament amb el fet que a la darreria del segle XIV un sobirà com Martí l’Humà decidís erigir un palau en el si del monestir de Poblet, han estat un gran llastre a l’hora de definir adequadament la naturalesa d’algunes de les construccions conservades. Així, el que constituïa una excepció –Poblet– va prendre carta de natura entre els estudiosos i ha estat la pauta per a interpretar com a palau reial, per exemple, el que a Santes Creus va ser una empresa de caràcter abacial, tot i que en construir-se l’edifici s’hi preveiés una cambra destinada al monarca.

Façana de ponent del bloc principal i façana sud del pati del palau del rei Martí l’Humà de Poblet, obrat pel mestre Arnau Bargués a partir del final del segle XIV.

ECSA – F.Bedmar

En canvi, a Poblet, Martí l’Humà hi va impulsar l’obra d’un palau reial. Es tracta, però, d’un personatge amb una espiritualitat molt particular, poc comuna entre els membres de la dinastia. I és en aquest context que s’ha d’analitzar l’obra que, sota els seus auspicis, dirigí d’ençà del 1397 l’arquitecte barceloní Arnau Bargués a tocar del claustre monacal. En aquesta mateixa línia podem entendre altres iniciatives del sobirà, particularment l’obra de l’oratori dedicat a sant Miquel que feu bastir a la zona més enlairada del Palau Reial Major, a Barcelona, un indret isolat on podia practicar en les millors condicions possibles la devotio moderna (Español, 1998, pàg. 63-66; Ortoll, 1999a, pàg. 87-90). D’acord amb la personalitat del rei, el palau de Poblet, més que una residència reial en el camí cap a Lleida i Aragó, sembla haver estat concebut com un espai destinat a afavorir l’aproximació a la vida monàstica d’un laic amb responsabilitats de govern. Si partim del fet que Martí l’Humà i els membres de la seva casa, segons ho reflecteixen els escrits que els tutors espirituals li van adreçar, ja vivien al palau de Barcelona segons les pautes monacals, la iniciativa pobletana adquireix una nova faisó.

Per l’esperit del promotor, l’edifici projectat sembla apropar-se al que la reina Elisenda de Montcada es va fer construir a tocar del convent de Pedralbes, on va viure, durant els anys de viduïtat, fins a la seva mort. Un espai que sense haver d’afrontar els rigors de la vida conventual li permetia fruir dels beneficis espirituals que hi eren inherents. Però mentre que Elisenda hi establí la seva residència permanent, Martí l’Humà podria haver concebut el seu per a gaudir-ne esporàdicament.

El palau de Poblet no es va acabar, però tot el que va edificar Arnau Bargués continua in situ adossat a la banda occidental del claustre monàstic. L’arquitecte barceloní va concebre una construcció de planta rectangular i va disposar totes les habitacions a la planta noble. L’accés es va preveure per mitjà d’una gran escalinata que comunicava la porta principal del palau amb un pati interior contigu a la muralla i a la monumental porta fortificada erigida en temps del Cerimoniós. Arnau Bargués, tot i ser un artífex capaç de concebre espais d’una gran complexitat estructural –la sala capitular de la catedral de Barcelona n’és un bon exemple–, va optar a Poblet per la solució més simple a l’hora de resoldre el cobriment de les estances reials: sostres de fusta sobre arcs de diafragma.

Com s’esdevé a la façana de la casa de la Ciutat de Barcelona, l’arquitecte també deixà constància a Poblet del tret més personal que va imprimir a les seves empreses civils i on rau el seu caràcter més innovador: la cura esmerçada en el disseny de les façanes. A Poblet n’hi ha dues: la que s’obre vers el pati pel qual s’accedeix a l’edifici i la contigua al sobreclaustre. Ambdues evidencien el mateix grau d’atenció per tots i cadascun dels elements que en formen part i que se subordinen entre si per tal d’assolir un resultat final remarcable: des de la talla perfecta dels carreus que se superposen en rengleres regulars, passant per les motllures que tracen una línia divisòria a les façanes al nivell de les impostes de les finestres, o les cornises de mènsules que ressegueixen la part alta dels murs. Tots aquests recursos de plàstica arquitectònica insisteixen en la mateixa direcció: subratllar l’horitzontalitat dominant als grans panys de mur. L’únic que trenca aquest format apaïsat són les finestres coronelles de disseny elegant i delicat, dotades d’esveltes columnetes de pedra de Girona. Els seus capitells, com les mènsules dels ràfecs que coronen les zones altes dels panys murals, o les que adornen les portes interiors del palauet, són d’una gran qualitat d’execució i testimonien la presència a Poblet d’un artífex rellevant, potser Françoy Salau, que surt registrat en lloc eminent en el llibre d’obra, al costat de Bargués (Terés, 1990).

Les variants tipològiques: entre Santes Creus i Sant Benet de Bages

L’elegant pati del palau del monestir de Santes Creus, residència d’abats i de reis.

ECSA – G.Serra

Fins fa poc, es creia que també havia existit al monestir de Santes Creus un palau reial semblant al de Poblet, que la historiografia havia atribuït a la iniciativa de Jaume II. En realitat, el palau localitzat a l’angle sud-est del segon claustre o “claustre vell” de Santes Creus va ser construït molts anys més tard i per voluntat d’un abat (Español, 1996b). Tot i que són documentades les intervencions d’altres dignataris posteriors, Guillem de Ferrera (1347-75) en va ser el promotor principal. Ho prova la presència del seu emblema parlant, així com la revisió que se n’ha fet del procés arquitectònic. Malgrat que la decoració heràldica del teginat de fusta de la galeria de la planta noble ostenta un seguit d’emblemes reials, es tracta més d’una memòria iconogràfica dels diversos membres de la monarquia que s’havien significat com a benefactors de la casa que no pas –com s’ha defensat (Bassegoda, 1899-1900; Companys – Montardit, 1981)– d’un registre escrupolós dels promotors de l’obra a partir dels seus signes privatius, la qual cosa havia fet abocar els uns i els altres a interpretar el palau com una empresa del rei.

Al palau de Santes Creus, segons n’informa un llibre d’obra incomplet de la darreria del XIV, hi havia hagut, això no obstant, una “fenestre del rey”. D’aquesta indicació, naturalment, se’n podia deduir l’existència d’una cambra contigua destinada a aquest hoste principal. Altres dades confirmen aquesta interpretació i il·luminen altrament sobre aquesta darrera qüestió.

Valldigna, un monestir cistercenc fundat al Regne de València del qual es conserven restes rellevants, va tenir també un palau abacial gòtic que és conegut per antigues fotografies. Els dos nivells de l’edifici s’ordenaven al voltant d’un pati, com s’esdevé a Santes Creus. Vers el 1925, els capitells i les columnetes de galló que constituïen la galeria de la planta noble van ser integrats en l’obra d’un edifici –conegut com a Canto del Pico– construït a Torrelodones, als voltants de Madrid, i allí van romandre fins que el 2003 la Generalitat Valenciana els va adquirir de nou. Es tracta d’uns elements tallats en pedra de Girona d’acord amb les pautes usuals. Els capitells estan decorats amb fulles de palmera, enmig de les quals són representats els emblemes heràldics del promotor, l’abat Arnau Saranyó (1357-87). El caràcter abacial de l’edificació és incontestable i el ratifiquen un seguit de notícies històriques, entre les quals cal esmentar les que proporciona un inventari molt acurat d’aquest palauet datat el 1434. S’hi registren els béns custodiats a les successives estances, identificant-les en cada cas pel que constitueix el seu tret característic: “archiu studi”, “cambra de la capella”, “palau”, “cuyna de l’abbat”, etc. Una d’elles és designada “cambra appel·lada del rey” (Muñoz, 1979; Garcia-Oliver, 1998). Aquesta referència ens remet indefectiblement a l’espai que sembla haver existit a Santes Creus, de la qual cosa es pot extreure una conseqüència. El conjunt d’estances abacials, a pesar de la unitat arquitectònica i la dimensió monumental que havien assolit finalment amb el gòtic, continuava mantenint una cambra on es podia acomodar el rei de pas pel monestir. Tot i ser lleugerament anterior, els parentius tipològics del palauet de Valldigna i el de Santes Creus són molt eloqüents, ja que fins i tot coincidien en aquesta darrera particularitat, de manera que les dades que proporciona el monument valencià són respostes als possibles interrogants suscitats pel palau de Santes Creus.

Merlets del Monestir de Santes Creus. A la segona meitat del segle XIV Santes Creus també va emprendre un ampli projecte de fortificació. Pere el Cerimoniós ho reclamava des del 1346, però no se’n documenten els treballs fins els anys 1375-78, just després de la greu incursió de l’infant Jaume de Mallorca. Al contrari que a Poblet no es va edificar una gran muralla que envoltés el monestir, sinó que es van sobrealçar els murs del primer recinte i es construïren merlets al llarg de tot el perímetre. Els merlets espitllerats conserven encara les mènsules amb osques o forats per a recolzar-hi les barres dels mantellets o batiports de fusta, els quals tancaven els buits entre merlets per a protegir els defensors.

ECSA - G. Serra

Amb el temps, a Santes Creus, l’abat Ferrera i els seus sucessors van definir un edifici de qualitat arquitectònica remarcable. Fou ordenat al voltant de dos patis, el primer dels quals –més ampli i elegant– és contigu al vestíbul d’entrada. D’aquí arrenca l’escala que porta a la planta noble, en la qual, d’acord amb la tipologia usual, se situa la preceptiva galeria d’arcs gòtics. Els seus elements, llavorats en calcària gironina, comprenen les habituals columnetes de galló, coronades aquest cop per capitells de fulla de lliri. Com s’ha dit, aquesta galeria té un teginat que manté la policromia originària, en la qual s’ha recorregut a un seguit d’emblemes privatius dels membres de la família reial entorn el 1300: els pals, la flor de lis dels Anjou, un escut que s’ha identificat amb el de Constança de Sicília, etc.

L’escala d’accés, d’un disseny d’una gran bellesa, recolza sobre una potent columna de pòrfir. Probablement forma part dels elements fets d’aquest material que Jaume II es va emportar de Sicília quan va retornar de l’illa l’any 1291, en morir el seu germà primogènit, i que volia emprar en el sepulcre patern. Alguns d’ells van quedar dipositats al monestir, sense ús, com ara dues columnes. Malgrat les dues cartes adreçades a l’abat per Pere el Cerimoniós els anys 1372 i 1376, reclamant-les, van romandre a Santes Creus fins al moment en què es va erigir el palauet i hi van ser instal·lades en lloc eminent: la ja esmentada com a suport de l’escala monumental, la segona com a fust d’una finestra del segon claustre, a la planta noble.

La disposició del palau abacial de Santes Creus, amb les estances de la planta superior distribuïdes al voltant de la galeria oberta vers el pati, ja s’havia adoptat prèviament al palau que el prior de Montserrat Ramon de Vilaragut va edificar a Monistrol durant els anys del seu govern (1334-48). D’altra banda, si segons defensen els estudiosos l’erecció del palau del monestir de Benifassà correspon a l’etapa de Ponç de Copons, aquesta tipologia també hauria estat present en aquesta casa filial de Poblet des del començament del XIV. Això no obstant, és una interpretació sense confirmar. La tipologia es manté en edificis homònins posteriors. D’una banda, a Sant Joan de les Abadesses, una obra que com hem dit se situa en els anys de govern de l’abat Arnau de Villalba, i més endavant al mateix monestir de Santes Creus, al palau situat a la plaça forana, l’erecció del qual s’atribueix a Jeroni Contijoc (1560-93) (Companys – Virgili, 1988). Altres testimonis, com ara Tortosa, confirmen el ressò d’aquest model en el context episcopal, mentre que els de Benifassà i Valldigna reflecteixen la seva incidència més enllà de l’àmbit català.

Façana de la casa de l’abat al monestir de Sant Benet de Bages, de vers el 1400.

ECSA – G.Serra

>Tot i la seva vigència i difusió, no va ser una fórmula arquitectònica exclusiva en aquest terreny. Altres edificis conservats mostren la vitalitat d’una solució diferent i molt més simple pel que fa als plantejaments. Se segueix a Sant Pere de Rodes –molt refet–, a Sant Benet de Bages i a Vilabertran, i consisteix en una edificació compacta de planta rectangular i dos pisos d’alçada, el valor plàstic de la qual es concentra a la façana. Allí, amb major o menor fortuna, s’hi emplaçà generalment un nombre desigual de finestres coronelles. Malgrat la seva innegable espectacularitat, al de Vilabertran la façana no resulta del tot harmònica, de manera que el millor exemple entre els esmentats és Sant Benet de Bages.

El palauet, interpretat fins no fa gaire com la sala capitular, no és de grans dimensions. Comprèn els dos pisos usuals. Tant la planta baixa, per on s’hi accedeix, com el pis superior tenen cobertes de fusta sobre arcs de diafragma, i aquest darrer nivell s’obre vers el pati de la cisterna mitjançant dues finestres coronelles. Hi campeja l’emblema del promotor: un mont floronat acompanyat d’una crossa abacial. Es tracta d’una heràldica molt genèrica i, per exclusió, podem deduir –amb precaució– la seva pertinença a l’abat Joan Pere, atès que segons les característiques morfològiques de l’edifici és de vers el 1400, moment en què aquest governava el monestir (Español, 1995).

Si per Sant Benet podem avançar aquesta data, en el cas del palau de Vilabertran, les dades conegudes informen de la responsabilitat de l’abat Antoni Girgós (1410-31). A Sant Pere de Rodes, tot i que de moment el debat relatiu a la seva cronologia resta obert, les propostes delimiten un període a cavall dels segles XIV i XV (Pujol, 1993). En tots els casos es tracta, doncs, d’edificis datables entre mitjan tres-cents i la primera meitat del quatre-cents, mentre que els exemples recollits amb pati interior i galeria a la planta noble, tot i que no desaparegueren posteriorment, semblen sovintejar més en el decurs del tres-cents.

Bibliografia consultada

Bassegoda, 1899-1900; Golobardes, 1949; Camps, 1952; Marquès – Marquès, 1960; Morera, 1966-67; Altisent, 1974; Junyent, 1976b; Muñoz, 1979; Companys – Montardit, 1981; Companys – Virgili, 1988; Terés, 1990; Pujol, 1993; Sitjes, 1994; Español, 1994, 1995 i 1996b; Ribas, 1997; Español, 1998; Garcia-Oliver, 1998; Español, 1999; Ortoll, 1999a; Español, 2002.