La forja

L’abast i els límits de la tradició historiogràfica

Com a Europa, a Catalunya els primers estudis sobre les produccions dels ferrers en època medieval també s’emmarquen en els corrents historicistes de la segona meitat del segle XIX, gràcies als quals s’impulsà la revalorització i conservació dels diversos testimonis materials que havien pervingut. A Barcelona, per exemple, les obres de restauració de la catedral, iniciades el 1854, afavoriren la recuperació de bona part de les reixes gòtiques que encara es conservaven al seu interior. Josep Oriol Mestres i Ramon Soriano alertaren en diverses ocasions de l’estat ruïnós en què es trobaven. Tanmateix, no fou fins al tombant de segle, durant els anys del modernisme, que les produccions de ferro interessaren com a matèria d’estudi. El treball dels metalls fou una de les arts industrials que s’havia proposat millorar durant els darrers anys del segle XIX. Exposicions, concursos, museus i escoles incloïen sempre una secció de metal·listeria a través de la qual es donaven a conèixer les millors realitzacions, especialment de ferro forjat i fosa de bronze.

En el marc de les diverses campanyes de restauració d’edificis religiosos, es desmuntaren bona part de les reixes monumentals que havien tancat fins aleshores els espais sagrats i es formaren les col·leccions metàl·liques que havien de nodrir els fons dels museus d’arts decoratives. Paral·lelament, la Junta de Museus vetllava per recollir el patrimoni historicoartístic i arqueològic del país i sol·licitava als gremis, les corporacions i les persones físiques que dipositessin les col·leccions històriques al Museu Municipal. El 1918 bona part del fons històric de l’antic Gremi de Serrallers de Barcelona ingressà a l’Arxiu i al Museu d’Història de la Ciutat.

En aquest context, veieren la llum un bon nombre d’estudis específics sobre l’art de la forja, el primer dels quals obra del col·leccionista Hermenegildo Giner de los Ríos. Pocs anys més tard, Antoni Garcia Llansó publicà la primera història del ferro artístic espanyol. Tot i que Garcia Llansó analitzà el ferro català des del context peninsular, cal reconèixer que l’obra suposà, sens dubte, el primer intent de sistematitzar i organitzar els coneixements que es tenien sobre el tema i de catalogar, si més no sumàriament, el patrimoni que es conservava. Garcia Llansó treballà també la col·lecció de ferro que Santiago Rusiñol custodiava al Cau Ferrat de Sitges i, probablement, elaborà el catàleg de l’armeria Estruch, fruit del qual publicà el seu tractat Armas y armaduras.

El més gran coneixedor dels objectes medievals de ferro al llarg del primer terç del segle XX fou, sens dubte, el dibuixant, pintor i figurinista Lluís Labarta. Amic personal de Santiago Rusiñol –a qui assessorava en l’adquisició d’objectes per a la seva col·lecció–, Labarta publicà, el 1901, l’obra Hierros artísticos, un catàleg de dibuixos de peces històriques de forja acompanyats d’una breu fitxa tècnica. La catalogació de Labarta ha estat, fins avui, pràcticament l’única referència bibliogràfica per a l’estudi dels objectes decoratius de ferro forjat.

El 1911, Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Josep Goday dedicaren un breu capítol a les portes ferrades dins el volum III.2 de l’obra L’arquitectura romànica a Catalunya.

Les aportacions documentals dels primers anys del segle XX es deuen a Josep Gudiol i Cunill, Agustí Duran i Sanpere i Pere Pujol i Tubau, principalment. El primer donà a conèixer, per mitjà de diversos escrits, força notícies inèdites de reixes i ferrers d’època medieval. En l’article “Les reixes catalanes i els seus autors” (Gudiol i Cunill, 1914b, pàg. 4), confrontà per primera vegada la documentació extreta dels arxius amb l’obra conservada, tasca que completà a Nocions d’arqueologia sagrada catalana (1a edició: 1902; 2a edició: 1931-33). Duran i Sanpere i Pujol i Tubau publicaren notícies puntuals relacionades amb diversos aspectes de la indústria i la producció de ferro, i transcriviren fins i tot alguns contractes de reixes obrades en esglésies i catedrals catalanes.

El 1918 l’extint Col·legi de Mestres Manyans, Armers i Agullers vengué l’arxiu històric que conservava des de la fundació del gremi, el 1380. El Gremi de Serrallers, hereu corporatiu del col·legi, dugué a terme diverses accions encaminades a evitar la dispersió del fons, fins que, finalment, aconseguiren que l’Ajuntament de Barcelona n’acordés l’adquisició d’una part, en sessió del dia 26 d’agost del mateix any. El lot incloïa la documentació corporativa, consistent en un llibre major o patró de la confraria, iniciat el 1419 i continuat fins el segle XVII, un llibre de privilegis i ordinacions del segle XVI i diversos pergamins solts, que ingressaren a l’Arxiu Històric de la Ciutat, a més de dues banderes dels anys 1782 i 1828, que passaren a formar part del fons del Museu d’Història de la Ciutat. Duran i Sanpere publicà el regest de les fonts documentals al primer volum de la revista “Recull de documents i estudis de l’Arxiu Històric” (1920). Val a dir que la documentació gremial no era del tot desconeguda. El 1779 Antoni de Capmany extractà els principals privilegis del Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona en les seves Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Un segle més tard, Pròsper de Bofarull donà a conèixer els capítols fundacionals i els privilegis reials del Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona, juntament amb els de Vilafranca del Penedès i de València, en l’obra Gremios y cofradías de la antigua Corona de Aragón. No obstant això, la primera aproximació a la història dels serrallers barcelonins no fou publicada fins el 1973. En fou responsable, una vegada més, Agustí Duran i Sanpere. El 1980, amb motiu del sis-cents aniversari de la institució, Margarita Tintó publicà l’única monografia que existeix sobre el gremi barceloní.

El 1918 el tot just creat Gremi de Serrallers fundà la revista “De l’art de la forja” (1918-35), la qual dedicà una especial atenció als temes relatius a la història del ferro.

Al llarg del primer terç del segle XX, el ferro artístic gaudí del seu millor moment: Emilio Orduña va escriure Rejeros españoles, Vicente Lampérez, Hierros españoles i Luis Pérez Bueno, Hierros artísticos españoles. De los siglos XII al XVIII, traduït al català el 1920. La Hispanic Society of America –que conservava alguna peça de ferro català– publicà el 1915 l’estudi d’Arthur Byne Spanish Ironwork, la més completa monografia sobre el tema. Poc temps després es va editar l’obra de Francisco Giner de los Ríos.

Arran de l’exposició “Hierros antiguos españoles”, celebrada a Madrid el 1919 sota els auspicis de la Sociedad Española de Amigos del Arte, es donaren a conèixer un gran nombre de peces catalanes de totes les èpoques, amb una especial presència del ferro d’època medieval. Les peces procedien de les col·leccions de Santiago Rusiñol, de la Junta de Museus de Catalunya, dels fons catedralicis de Lleida i Tarragona i de diverses col·leccions privades. Faltava, però, la col·lecció del Museu Episcopal de Vic. El catàleg, encarregat a Pedro Miguel de Artiñano, suposà el primer estudi seriós de les arts de la forja a la Península Ibèrica. Comprenia una primera part dedicada a la història del ferro, intitulada “Introducción al estudio del trabajo del hierro en España”, i una segona amb el catàleg de les peces exposades. Des de les pàgines de la revista “De l’art de la forja”, Agustí Duran i Sanpere lamentà, amb raó, l’absència de documentació gremial, en una clara al·lusió al fons històric de l’antic Gremi de Serrallers de Barcelona, que feia poc havia ingressat a l’Arxiu Històric de la Ciutat.

La Guerra Civil Espanyola marcà la decadència dels estudis del ferro. Entre els anys trenta i vuitanta pràcticament no es publicà res. Es poden citar, tan sols, tres obres: la monografia d’Emilio Camps Cazorla, Hierros antiguos españoles, el recull de serrallers compilat per J.F. Ràfols, al seu Diccionario biográfico de artistas de Cataluña –que malauradament no inclou les necessàries referències a la font original– i, trenta anys més tard, l’obra de Santiago Alcolea Artes decorativas en la España cristiana (siglos XI-XIX) (1975).

Dels anys de postguerra cal recordar les aportacions documentals de Josep Maria Madurell, les pàgines que Josep Mainar dedicà al ferro dins el capítol “Les arts decoratives” de l’obra L’art català, i l’article de mossèn Eduard Junyent sobre la indústria i les produccions a l’àrea osonenca.

Amb posterioritat a aquests anys, no es publicà cap més treball sobre l’art de la forja. Cal esperar quaranta anys perquè s’alcin les veus d’alarma. Amb motiu del V Congrés Espanyol d’Història de l’Art, celebrat el 1984, Jaume Barrachina alertà de la necessitat d’emprendre una catalogació exhaustiva de les peces conservades. Aquella mateixa dècada, gràcies als esforços institucionals encaminats a catalogar i conservar el patrimoni del territori, i amb motiu de la redacció de la Catalunya romànica, es publicaren les fitxes tècniques de la major part de portes ferrades conservades. Tanmateix, la manca de tradició en l’estudi d’aquests elements havia de deixar-se sentir en el conjunt de l’obra i, especialment, en la metodologia emprada per a la catalogació dels elements conservats, limitada pel que fa al rigor crític.

Paral·lelament a la Catalunya romànica, Roger Justafré va publicar un treball sobre les portes ferrades conservades a la Catalunya del Nord. Un extracte d’aquest estudi fou publicat als annexos de Catalunya romànica, en els volums corresponents a la Cerdanya, el Conflent, el Rosselló i el Vallespir. L’autor classificà totes les ferramentes i els seus complements sense haver efectuat abans un estudi crític que li permetés definir les característiques principals de l’obra romànica i, consegüentment, desestimar aquelles realitzacions que oferien un dubte raonable. Sense el necessari corpus crític, l’estudi de Justafré presenta l’inconvenient d’uns fonaments poc fiables.

Al llarg de la dècada dels noranta del segle XX, alguns historiadors van publicar treballs sobre l’art del ferro a la Península; en destaquen els treballs de Lourdes Diego Barrado en el context aragonès, basats en la metodologia establerta per Marie-Noël Delaine, o les monografies divulgatives signades per Fernando de Olaguer Feliu-Alonso. Tanmateix, tots aquests autors han mantingut la visió tradicional impulsada des de la història de l’art, basada únicament en l’anàlisi estilística i formal dels elements decoratius.

Pel que fa a la catedral de Barcelona, els estudis publicats són més aviat escassos. En general, les monografies arquitectòniques s’han encarregat de documentar les obres més emblemàtiques, especialment les reixes, però en molt poques ocasions s’ha abordat el tema des de l’anàlisi dels diferents oficis implicats en la construcció. Francesc Carreras i Candi dedicà un article a la construcció de la catedral barcelonina. Entre les nombroses activitats que documentà, hi figuren les desenvolupades pels ferrers. El 1987 Agnès Vallès va analitzar en la seva tesina de llicenciatura, presentada al Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, la sèrie més primerenca de llibres d’obra de la catedral de Barcelona i va donar a conèixer l’activitat i les produccions dels ferrers durant el període comprès entre els anys 1325 i 1383. L’estudi incorpora un glossari de feines i productes relacionats amb els ferrers. Un altre treball que indirectament donà a conèixer algunes de les activitats que els ferrers dugueren a terme a la catedral de Barcelona fou la tesi doctoral sobre els seus vitralls, de Sílvia Cañellas (1993a). Cal tenir en compte, a més, les aportacions dels investigadors que han treballat altres catedrals catalanes.

Finalment, cal citar els treballs publicats com a conseqüència de les tasques de documentació i catalogació dels materials recuperats en excavacions arqueològiques. Si bé el ferro apareix en general molt fragmentat i desfet, en alguns jaciments s’han pogut exhumar peces en bones condicions. En d’altres ha estat possible recuperar informació complementària per a aquest estudi (Monreal – Barrachina, 1983; Ollich, Ocaña, Amblàs, 2003).

En els darrers anys s’estan duent a terme recerques sistemàtiques sobre aquesta tècnica artística des d’una perspectiva pluridisciplinària, que combinen tres tipus de fonts: els documents, els objectes conservats i els testimonis iconogràfics, sense deixar de banda la recerca etnogràfica (Amenós – Martínez, 2004).

Les col·leccions públiques

Com a conseqüència de la revalorització dels oficis artesans impulsada pels arquitectes modernistes, nasqueren les tres grans col·leccions de ferro catalanes: la del Cau Ferrat, impulsada per l’afany col·leccionista de Santiago Rusiñol; la de la Junta de Museus de Barcelona, fruit de les recollides fetes per tota la geografia del país al llarg del segle XIX, i la del Museu Episcopal de Vic, iniciada en època del bisbe Morgades.

La col·lecció de ferro aplegada al Cau Ferrat de Sitges integra el llegat de Santiago Rusiñol i el fons que la Junta de Museus hi diposità el 1936. La col·lecció Rusiñol és la que aplega més peces, però també la menys representativa del treball de forja català (Amenós, 2007).

La col·lecció de ferro forjat de la Junta de Museus de Barcelona està formada per unes 700 peces, la majoria de procedència catalana. La col·lecció original formà part de la secció de serralleria del Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona, i el 1902 passà al Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic, situat al parc de la Ciutadella de la Ciutat Comtal. Amb la remodelació museogràfica del 1915, les arts del metall formaren un grup autònom dins la secció d’arts sumptuàries, i es dividiren en tres subgrups: ferros, orfebreria i armes. El darrer centre museístic on s’exposaren els ferros fou el Museu de les Arts Decoratives, emplaçat al Palau de Pedralbes. El 1936 es traslladaren al Palau Maricel de Sitges, formant la “Sección Maricel” del Cau Ferrat. Entre el conjunt de ferros dipositats, hi havia un grup de sis a deu peces procedents de l’adquisició Plandiura, efectuada el 1932. El 1946 s’edità el Catálogo de los hierros del “Cau Ferrat” y de “Maricel” de Sitges.

La col·lecció del Museu Episcopal de Vic és de procedència catalana i les peces provenen majoritàriament del bisbat de Vic. El 1893 es publicà el catàleg del fons del museu, amb un capítol específic dedicat a la serralleria.

A Catalunya hi ha altres col·leccions menys nombroses, però no per això menys interessants. De totes les existents, cal citar les que conserven el Museu del Castell de Peralada i el Museu Frederic Marès, i en els museus diocesans de Lleida, Girona, Tarragona i Solsona, en especial la col·lecció aplegada per mossèn Joan Serra Vilaró a Solsona. Cal destacar, també, la nombrosa col·lecció inèdita del Museu Comarcal de Manresa.

Tot i que el col·leccionisme ha tingut un paper destacable en la conservació d’objectes d’època medieval, cal lamentar que la majoria de col·leccions no disposa de les necessàries referències de procedència, fet que dificulta el procés de contextualització històrica.

Al llarg de les properes pàgines, dels objectes de ferro relacionats directament o indirectament amb la construcció arquitectònica, la vida litúrgica, l’àmbit domèstic i, en menys mesura, el món militar conservats en museus i tradicionalment catalogats com a medievals, només es tindran en compte aquells que disposen de suficients proves objectives que en demostren la pertinença a aquesta època, és a dir, citacions documentals, paral·lels iconogràfics o un context arqueològic clar.

L’ofici de ferrer

El ferrer és la persona que treballa el ferro o que fabrica objectes de ferro mitjançant tècniques de forja, és a dir, per mitjà de diversos procediments de deformació del metall en calent per l’acció del foc i del martell. Cal distingir entre els processos específics de la indústria dedicada a la producció de ferro –siderúrgia– i els processos propis de la indústria derivada –forja–, conceptes sovint confosos per la historiografia de l’art dels darrers anys. La producció de ferro es realitza a la farga i comporta un procés de reducció dels seus òxids per tal d’obtenir ferro metàl·lic (Sancho, 1999, pàg. 56).

L’ofici, tal com avui es concep, i la terminologia que li és pròpia són d’origen medieval i han pervingut, sense gaires modificacions, fins a mitjan segle XX (Amenós-Martínez, 2004). La importància que el ferro ha tingut al llarg de la història es manifesta a través de la toponímia. Així, per exemple, la Vall Ferrera evoca un indret ric en producció i extracció de ferro, i la Ferreria defineix l’ofici que s’ha estat exercint durant generacions a la casa que porta aquest nom. La traça dels ferrers també ha pervingut en la toponímia de les ciutats. Per citar només un exemple, la Porta Ferrissa recorda el desaparegut portal d’entrada a la ciutat de Barcelona que tancava amb batents reforçats per aplicacions de ferro –procedents de la ciutat d’Almeria, segons la llegenda registrada per Víctor Balaguer (1865-66, vol. II, pàg. 186)–. Els ferrers, com la resta d’oficis, s’establiren agrupats dins l’entramat urbà, tot i que el soroll i el fum que sortia dels seus obradors els feia uns veïns poc desitjables. Per tal de protegir la capella reial d’aquestes molèsties, el 1378 Pere el Cerimoniós ordenà que cap ferrer, ni batedor de fulla d’or, ni de qualsevol altre ofici de martell, habités a la plaça del Palau, ja que, com bé recorda Tirant lo Blanc, el ferrer “[...] si no us crema la roba dóna-us enuig ab lo fum”.

L’inventari de l’obrador del ferrer Pere de Serradelboix, elaborat al març del 1400, revela la diversitat de productes fets pels ferrers: s’hi relacionen, entre d’altres, un hostier, diverses peces de bombarda, alguns canelobres i eines per a treballar la terra (Gudiol i Cunill, 1918a, pàg. 75).

Els artífexs documentats a Catalunya

Els ferrers més ben documentats són aquells que treballaren per a les grans construccions arquitectòniques. A l’obra, els ferrers acomplien una funció de tipus auxiliar, que s’articulava a l’entorn de quatre especialitats bàsiques: el manteniment, la fabricació i la reparació de l’utillatge emprat pels treballadors de la construcció; la fabricació de clavaó i ferramentes destinats a l’estructura de l’edifici; la fabricació i l’adob d’elements de serralleria, i la confecció d’objectes d’ús litúrgic i d’obres de forja monumental. Arran d’aquestes especialitzacions, es documenten diverses categories professionals: el ferrer, el clavetaire i el manyà o serraller. La primera designava, d’una manera genèrica, tots aquells professionals que treballaven en la indústria derivada del ferro mitjançant les tècniques de la forja, bé que s’aplicava generalment als ferrers d’obra grossa. El clavetaire s’havia especialitzat en la manufactura de claus i el manyà o serraller, en la confecció i l’adob de ferramentes de portes, panys i claus, bé que això no implicava que s’hi dediquessin en exclusivitat (Amenós, 2008b).

El mestre d’obres coordinava l’activitat pròpia de tots els oficis directament implicats en la construcció. Picapedrers, rajolers, fusters o ferrers estaven sota la seva direcció. El paper preeminent del mestre d’obres es documenta ja en època altmedieval, quan sant Bernat escriví, referint-se al seu germà Gerard, mestre d’obres, que sabia dirigir sense problemes els constructors d’obres, els ferrers, els conreadors, els hortolans, els sabaters i els teixidors, i que era un mestre tant en l’art de la construcció com de la forja.

A Barcelona, es documenten cinc ferrers que forjaren reixes per a la catedral i d’altres que hi realitzaren treballs diversos. La seqüència de l’activitat reixera a la seu de Barcelona s’inicia amb el contracte establert el 23 d’agost de 1368 entre els operaris de la fàbrica i el ferrer Guillem Orelles per a obrar la reixa, no conservada, que tancava la capella de Sant Lluís, que havia de ser igual que la que tancava la capella de Sant Miquel, a la mateixa seu (Amenós, 2005d). En el pas del segle XIV al XV treballà a Barcelona el mestre Berenguer Julià, un dels confrares que presentà els capítols fundacionals del gremi al rei, el 1380. Se sap que el 25 de febrer de 1401 pactà amb el mercader Joan Ribalta la construcció d’una reixa per a tancar la capella del Sant Sepulcre de l’església de Santa Anna de Barcelona. El 16 de novembre de 1412 Berenguer Julià acordà la fàbrica de les reixes que tancaven la capella de Sant Martí del claustre de la seu, pintades després per Joan Mates. El 1430, tres anys després d’haver pactat la reixa de l’altar major de la seu de Vic, Joan Despuig contractà la reixa de la capella de Sant Marc de la seu de Barcelona, a compte dels administradors de la confraria de sabaters, i el 1447, la de l’altar major de la Transfiguració, per un preu de 450 florins d’or, conservades fins el final del segle XIX. El 29 d’agost de 1435 Guillem Vilalta signà la segona àpoca de pagament per la construcció de la reixa que havia de tancar la capella de Sant Felip i Sant Jaume, i el 4 de gener de 1448 va signar els capítols per a la construcció de la reixa de la capella de Sant Benet, finançada pel canonge Antoni Portella. El 1450, Joan Vilalta cobrà la quantitat de 335 florins per la forja de la reixa de l’altar de les santes Caterina i Clara a la seu de Barcelona, que encara es conserva.

Pel que fa als edificis civils barcelonins, se sap que el dia 30 d’abril de 1401 s’ordenà un dels pagaments de les reixes de l’oratori del Palau Reial a un forjador de Cotlliure, i que el 1448 el rei Pere, conestable de Portugal, encarregà a Antoni Sureda unes reixes destinades al tancament de l’altar major de la capella de Sant Jordi, de l’església del Palau Reial Major, que finalment no es van realitzar (Gudiol i Cunill, 1914b, pàg. 4).

Pere Freixas dona notícia de diversos encàrrecs efectuats a Girona entre els segles XIV i XV (Freixas, 1983, pàg. 283-285). El primer correspon al 26 de juliol de 1320, data en què el ferrer de Castelló d’Empúries Pere Julià rebé l’encàrrec de forjar les reixes per a la capella del bisbe Pere Rocabertí, a la seu de Girona. La segona notícia és del 1379 i correspon a l’adob que Joan Llor feu a les reixes que tancaven l’antiga capella de Santa Marta. El mateix mestre adobà les de la capella de Sant Miquel, el 1386, i vuit anys més tard reparà les portes de les reixes que tancaven la capella de Sant Iu i Sant Honorat de la mateixa seu. A mitjan segle XV hi ha documentada l’activitat del mestre Pere Cervià. El 1450, pactà unes reixes per a tancar l’antiga capella de Sant Honorat, i el 27 de febrer de 1461, acordà les reixes de la capella de Sant Pau a la mateixa seu de Girona, que encara es conserven (Freixas, 1983, pàg. 284 i 289-290).

El 24 de maig de 1499, Joan Agnes o Anes acordà quatre reixes per a la capella de la Nativitat de l’església del convent de Sant Domènec, donades pel noble Jaume Miró, les quals havien d’estar acabades al Nadal de l’any següent. La portalada havia de ser semblant a la de la reixa que tancava la capella de Sant Pere Màrtir i Sant Tomàs del mateix monestir, obrada per Pere Fullà (“Fuyà”), el 1413.

Pel que fa a la seu de Lleida, entre el 1383 i el 1384 el mestre Joan Felip cobrà el pagament d’unes reixes que, segons Gabriel Alonso, devien ser les del cor (Lladonosa, 1965, pàg. 48; Alonso, 1976, pàg. 56). Tres anys més tard, col·locà la de l’armari del Corpus Christi i l’any següent estanyà i adobà la reixa “hon està lo drap de Jesús”. Sembla que mestre Joan Felip no complí amb el contracte i els seus béns foren venuts en subhasta pública. El 1390 el mercader de Balaguer Joan Guillamota obrà les reixes del presbiteri de la Seu Vella. Sembla que estaven pintades i daurades i eren semblants a les del cor.

Per aquestes dates, el mestre Guilló, nom amb el qual es coneixia Guillem de Montlloc, consta com a “manyà de la ciutat de Leyda”. Documentat fins el 1409, aquest mestre realitzà totes les feines de serralleria de la seu i forjà, també, els entramats de ferro sobre els quals s’havien de col·locar els vidres dels futurs vitralls. El 6 d’abril de 1403 signà uns capítols que l’obligaven a tenir cura del rellotge. Tenia oberta una ferreria a la plaça de la Cadena, que Josep Lladonosa situa a la parròquia de Sant Andreu (Lladonosa, 1961, pàg. 17). A la seu de Lleida s’ha pogut documentar la construcció d’algunes ferramentes de portes. Se sap, per exemple, que les del portal de la Torre eren folrades amb unes planxes de ferro obrades pels ferrers Cardet i Borràs el 1461. El 1494, el mestre Joan Desques, de Verdú, forjà els claus, les planxes, els panys, els forrellats i les anelles llavorades que havien de reforçar els batents de les portes noves del portal dels Apòstols, daurats pel pintor Mateu Ferrer.

El 1414 Vidal Garcia, o Gassia, prometé als representants del capítol de la seu de Tarragona que, abans de la Pentecosta, obraria unes reixes per a tancar la capella de Sant Bernat del claustre. Els barrots havien d’alternar els florons ennegrits i els signes de santa Tecla estanyats. El 1438 el capítol sol·licità el dret de veïnatge per a un ferrer de Morella, qualificat com “lo més antès del regne”, el qual havia d’obrar la reixa que tancava el presbiteri de la seu de Tarragona, que encara es conserva (Morera, 1904, pàg. 43). L’obra fou costejada pel canonge Pere Arnau Ramon i es mantingué al presbiteri fins el primer terç del segle XX, quan s’instal·là a la capella del Baptisteri, als peus de la nau. Tot i que no s’ha pogut documentar encara el nom del ferrer, podria tractar-se del mestre manyà Jaume Mas, membre d’una reconeguda nissaga de ferrers de Morella (A.S.G., 1926, pàg. 279-281). Precisament, el 28 de febrer de 1439, un any després que el capítol de la seu de Tarragona en sol·licités el dret de veïnatge, Jaume Mas llogà un camp de la seva propietat. El 18 d’abril del mateix any llogà dues cases per un període de quatre anys i l’albarder Bartomeu Escoriola i la seva esposa Violant n’inventariaren el mobiliari en nom de mestre Jaume i la seva muller.

El 1324 els barcelonins Pere Bonmacip i Romeu Burgès obraren unes reixes per a la Seu de Manresa. El 1389 consta un pagament a Bernat Parets, ferrer de Moià, en concepte d’unes reixes per a l’altar major de Santa Maria, inclosa l’obra del “floreixement dels portals de dites reixes” (Sarret, 1924, pàg. 90 i nota 1). El 1490 el ferrer barceloní Jaume Sala n’adobà la porta de darrere del tabernacle. El 9 d’agost de 1409 el manresà Pere Bertran, juntament amb el solsoní Pere Guixer, contractaren les reixes “faedores entorn o davant la capella del Sant Esperit situada dins la esgleya de madona Sancta Maria de Manresa” (Gudiol i Cunill, 1914b, pàg. 4).

Pel que fa a la catedral de Vic, hi ha constància documental de la reixa que tancava l’altar major, que encara es conserva. Contractada el 7 de febrer de 1427 pel ferrer Joan Despuig, havia de fer 20 pams d’alçada fins el travesser superior i havia d’estar llesta dos anys més tard. El darrer pagament d’aquesta obra s’efectuà l’11 d’octubre de 1430, quan Despuig la col·locà al seu lloc (Amenós, 2003b).

Altres contractes de reixes es documenten a Cervera, on Joan de Montclar obrà la reixa sobredaurada de la capella de Sant Nicolau de Bari de l’església de Santa Maria; o a Mallorca, on el 1464 Gabriel Garriga rebé 110 lliures per forjar la reixa de la capella de Santa Pràxedes de l’església de Santa Aina del Palau Reial de Mallorca, daurada i pintada pel valencià Joan Pou, conegut també amb el sobrenom d’Aloi, al juliol del mateix any; o també a la Seu d’Urgell on, el 1425, Guillem Illa cobrà 65 florins d’or per forjar les reixes de la capella de la confraria dels Sants Ermengol i Blai, i el 1491, Francesc i Bartomeu Nurris, ferrers de Vilafranca de Conflent, acordaren les reixes que tancaven el portal major i el portal del Claustre (Pujol, 1918-20).

A Tortosa també hi ha documentats diversos ferrers i manyans durant els segles XIV i XV. Entre d’altres, en destaquen alguns mestres musulmans, com ara Mohamed Hayre, responsable del treball de ferro del primer armari de l’Arxiu de la Ciutat, construït al darrer quart del segle XIV, o alguns membres de la família Abbet, àlies “Salpico”, els quals, en general, apareixen citats com a fusters i mestres de cases i formen una de les nissagues de mestres de la construcció més importants de la ciutat entre els segles XIV i XVI (Vidal, 2005 i 2006).

Vegeu un glossari del treball del ferro forjat a Glossari del treball del ferro forjat

Els rellotgers

Al llarg de l’època baixmedieval s’instal·laren rellotges mecànics a bona part de les torres d’esglésies i d’edificis públics. Els artesans encarregats de construir-los i de mantenir-los en funcionament provenien dels oficis relacionats amb el ferro. La documentació escrita permet suposar que els rellotges construïts a Catalunya a la darreria del segle XIV ja devien disposar d’un mecanisme constituït, com a mínim, per un engranatge de rodes dentades, un o més contrapesos i una o dues campanes –o esquelles– per a la soneria. Possiblement devia tractar-se de maquinàries menys evolucionades tecnològicament que la que apareix representada en la miniatura del Rellotge de la Saviesa, pintada per Jean Rolin vers el 1455.

La primera notícia que es té sobre aquests professionals fa referència al rellotger Bernat Fermí, de Barcelona, que basteix rellotges i astrolabis per a Alfons el Benigne. El 1356 el rei Pere el Cerimoniós feu construir un dels rellotges més grans d’Europa al seu castell de Perpinyà, i el 22 d’agost de 1382 n’encarregà a Bernat Desplà un exemplar de dotze hores per un preu de 50 florins. El 15 de febrer de l’any següent, Desplà treballava a Barcelona en la construcció d’un astrolabi, i el 1398 fou cridat a Saragossa.

Una de les nissagues de rellotgers barcelonins més conegudes és la dels Alemany. El 9 de maig de 1378 Joan Alemany es comprometé a fabricar un rellotge per a la ciutat de València. El 1406, el seu fill Mateu, documentat com a ferrer de Saragossa, en feu un per a la seu de Lleida, que acabà de cobrar cinc anys després.

Una altra nissaga de rellotgers de Barcelona documentada durant tot el segle XV són els Ferrer. Nicolau n’és el membre més ancestre que es coneix. El 1448, arran de la mort de Joan Calvó, el seu fill Jaume fou nomenat “mestre de fer relotges de la ciutat de Barchinona”. Al llarg dels anys 1457 i 1458 Jaume Ferrer ostentà el càrrec de rellotger de la llotja de Mercaders per una quantitat de 80 sous barcelonins cada any, amb l’obligació de “tenir en condret lo relotge de la lotje dels Mercaders de la luna en aquel artificialment feta” (Madurell, 1945-46, vol. IV-I/4, pàg. 75, nota 184). Entre el 1464 i el 1473 els Ferrer perderen el càrrec de rellotger de la ciutat en favor de Bernat Vidal, autor del primer rellotge de torre mecànic (Vinyoles, 2002-03).

El 25 de setembre de 1494, Jaume Ferrer II, juntament amb el seu pare, ja gran, signà els capítols del nou rellotge mecànic de la seu de Barcelona, que s’havia d’instal·lar al campanar major i que pagaren a mitges el capítol i el Consell de la Ciutat (Bruniquer, 1912-16, vol. V, pàg. 70). En col·laboració amb el seu pare, Jaume Ferrer II realitzà molts altres rellotges per diverses poblacions catalanes. El 12 de setembre de 1483 concordà el de la seu de Vic i l’any següent, el de Santa Maria d’Igualada, feina que acabà tot sol vers el 1490. Entre el 1486 i el 1491 construí un rellotge mecànic per a la seu de Lleida, i el 1487 obrà el rellotge de Santa Maria de Cervera. El 1498 signà una concòrdia amb els jurats de Sabadell per al manteniment del rellotge de l’església parroquial de Sant Feliu durant els quatre anys següents, i el 15 de juliol de 1499 cobrà diversos adobs efectuats al rellotge de la porta dels Sombrerers de Santa Maria del Mar. Malgrat que complí sempre amb la seva obligació, en un consell celebrat el 1501 els cònsols li recriminaren de tenir el rellotge molt desbaratat (Argilés, 1993-94, pàg. 270) i el 24 d’abril de 1503 els consellers de Barcelona el destituïren del càrrec de rellotger de la ciutat “per mal servey, y per què se n’era anat estar fora” (Bruniquer, 1912-16, vol. V, pàg. 70).

Es tenen notícies disperses sobre la construcció de rellotges en altres ciutats i viles catalanes. Així, per exemple, el 1389 el mestre bolonyès Antoni Core bastí el rellotge de la seu de Lleida. El 1444 el ferrer de Palamós Joan de la Pedra en construí un per a la seu de Vic, que assenyalava les hores del dia i els moviments de la Lluna. El 18 de novembre de 1378 Joan de Tornai va contractar la construcció del rellotge públic de la ciutat de Tortosa. Finalment, el 3 de març del 1479, Joan Anes contractà un rellotge per a la seu de Girona que havia de ser igual al de Barcelona.

Bibliografia consultada

Capmany, 1779-92; Bofarull, 1876-1910; Catálogo del Museo-Armería de D. José Estruch, 1888; Riaño, 1890; Catálogo del Museo Arqueológico-Artístico Episcopal de Vich, 1893; Garcia Llansó, 1895, 1896 i v.1900; Giner de los Ríos, s.d.; Gudiol i Cunill, 1900; Rusiñol, 1900; Labarta, 1901; Morera, 1904; Bruniquer, 1912-16; Pujol, 1913; Gudiol i Cunill, 1914b; Byne, 1915; González, 1915; Lafond, 1916; Gudiol i Cunill, 1918a i 1918b; Lampérez, 1918; Artiñano, 1919 i s.d.; Duran i Sanpere, 1920; Pérez, 1920; Sarret, 1924; Teòfil, 1924; Pla Cargol, 1927; Quintana, 1928; Gudiol i Cunill, 1931-33, vol. II; Junyent, 1933; Camps, 1941; Madurell, 1945-46, vol. IV-I/4; Catálogo de los hierros..., 1946; Serra i Vilaró, 1947; Junyent, 1954; Kowalczyk, 1954; Junyent, 1957; Lladonosa, 1961; Allemagne, 1968; Duran i Sanpere, 1972-75, vol. II, pàg. 386-393, i vol. III, pàg. 609-621; Alonso, 1976; Carrère, 1977-78; Eliade, 1977; Tintó, 1980; Ordeig, 1982; Freixas, 1983; Monreal – Barrachina, 1983; Rubio, 1989; Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 1990; Argilés, 1991a; Padilla, 1991; Cañellas, 1993a; Pulchra, 1993; Argilés, 1993-94; Verna, 1995; Cañellas, 1997b; Sancho, 1999; Amenós, 2000c i 2002a; Vinyoles, 2002-03; Eines i instrument metàl·lic medieval, 2003; Amenós, 2003a i 2003b; Museu Episcopal de Vic, 2003; Pujades – Subiranas, 2003; Amenós, 2004c; Amenós – Martínez, 2004; Amenós, 2005d; Vidal, 2005 i 2006; Amenós, 2007, 2008a, 2008b, e.p.c, e.p.d i e.p.e.; Ruiz, s.d.