Arquitectura rural

Introducció

Encara que el conjunt de l’arquitectura rural d’època gòtica resulti un caramull d’edificacions molt heterogènies pel que fa a l’entitat, morfologia i elaboració estilística, s’ha de tenir present que aquest agrupament, igual que l’anterior de natura urbana, obeeix a raons ordenadores de caràcter històric i que les seves subdivisions tipològiques són d’índole funcional, i no pas exclusivament d’ordre arquitectònic o artístic, com ja s’ha assenyalat en la presentació del volum. Ara bé, en general, les realitzacions de l’edificació rural han participat d’un mateix procés que les oposa a l’arquitectura ciutadana. D’aquesta, se n’ha assenyalat l’extensió i la força, la qual cosa assegurà la llarga permanència de les seves creacions singulars i els conjunts urbans. En peu i actives, hi ha una part significativa de les seves obres que, a més i no pas excepcionalment, mantenen encara algunes funcions originals. Això passa en un gran nombre d’habitatges comuns i també en cases consistorials, palaus episcopals, la seu principal de la Generalitat i, fins fa relativament poc, en llotges o alguns hospitals. No cal dir que una altra part ha caigut totalment en desús i ha desaparegut per complet o s’ha transformat radicalment, però en molt menor grau que en l’arquitectura rural. Perquè la condició d’aquesta segona ha estat justament tot el contrari de la primera, i entre els seus components l’obsolescència regna des de fa, sovint, força segles.

Casal de l’inici del segle XV conegut des del XVIII com a casal del marquès de Llo (Sant Pere de Riudebitlles). Potser es tracta de la casa del prior d’aquest monestir unit a Montserrat el 1428.

ECSA – M.Raurich

L’arquitectura rural inclou, fonamentalment, dues menes de fàbriques de condició històrica i constructiva completament diferents. D’una banda, els establiments que configuraren el poblament pagès dispers, constituït per una munió de masos on se sumava el caràcter de residència i centre de treball de la tinença camperola. L’arquitectura dels masos era força elemental, estructuralment i constructivament, ben allunyada de formalitzacions estilístiques i feta amb uns materials simples, poc transformats i obtinguts del terrer més pròxim. Aquests factors d’adaptació al medi, els seus recursos i els requeriments de les tasques agrícoles donaren lloc a unes edificacions singularitzades, heterogènies i, per tant, poc regulades tipològicament. D’aquestes, ben poca cosa resta en peu o bé es troba molt diluïda i modificada dins construccions posteriors, per la qual cosa la seva coneixença s’ha de fer majoritàriament per mitjà de l’excavació arqueològica. En contra d’allò que s’ha dit i repetit, no van tenir res a veure amb l’arquitectura de les vil·les romanes, de naturalesa completament divergent, i el grau en què van prefigurar les tipologies de la masia clàssica, de gènesi gòtica tardana i difusió en els segles moderns, s’explora en el capítol dedicat a aquesta temàtica. Fou precisament la casa pagesa sorgida llavors la que va tenir una llarga permanència i notable estabilitat morfològica, de manera ben oposada als establiments precedents.

D’altra banda, enfront de l’arquitectura pagesa es trobaven els estatges del poder feudal a la ruralia, bàsicament castells i monestirs. Tanmateix, la majoria d’aquests no foren pròpiament obres gòtiques, perquè la seva gènesi i configuració arquitectònica havia estat anterior i entre els segles XIII i XV només s’ampliaren, reformaren o embelliren. A Catalunya es pot ben dir que no hi va haver una arquitectura castellera gòtica de nova planta, i les úniques realitzacions en aquest sentit foren comptades fortaleses règies o en algun cas comtals, diferents del tot dels vells castells feudals, també morfològicament. El nombre d’aquests castells va estancar-se durant l’època gòtica i, malgrat algunes recuperacions importants del cinc-cents, entre aquesta centúria i la següent decaigueren de manera generalitzada i esdevingueren uns enclavaments força anacrònics dins la nova xarxa de fortificacions creada per la monarquia absoluta. Desafectats en bon nombre i ruïnosos, han arribat al present gairebé sempre totalment perduts. L’autoritat senyorial i, especialment, la baixa noblesa van engendrar un nou tipus d’establiment, les cases fortes, on s’atenuava el caràcter de fortalesa i es desenvolupava el caire aristocràtic, d’acord gairebé sempre amb el model gòtic de casa urbana amb pati, però isolada i remotament emparentada amb els castells compactes sorgits cap al dos-cents. Aquest mateix tipus de casalici es va bastir encara fins als segles XVII i XVIII, per bé que d’acord amb els nous llenguatges ornamentals, i molts d’ells han perviscut sovint per la seva conversió en cases de pagès.

Pel que fa als monestirs rurals, com en el cas dels castells, no hi va haver implantacions noves entre els segles XIII i XV o foren molt escadusseres (vegeu el volum Arquitectura II d’aquesta col·lecció), i només les grans cases de fundació antiga pogueren emprendre reformes i ampliacions arquitectòniques gòtiques, que desembocaren sovint en la constitució de segons recintes a l’entorn dels precedents nuclis claustrals d’època romànica. L’estratificació i autonomia dels membres de les comunitats religioses van produir arquitectures destinades a allotjar els càrrecs o oficis més importants, en especial per a la dignitat abacial, amb cases o palaus de notable monumentalitat. Aquest procés, paral·lel a la creixent complexitat de la gestió patrimonial, va generar nous complexos edificats, moltes vegades organitzats a l’entorn del nucli primitiu i protegits per closos fortificats que tingueren moltes concomitàncies amb els emmurallaments urbans. Excepcionalment, Poblet va esdevenir, alhora, residència reial, amb la construcció d’unes cambres específiques que no arribaren a constituir-se pròpiament en palau; en aquest sentit, cal remarcar l’absència de complexos àulics rurals fets construir pels reis catalans.

Portal i finestra coronella de la sala oberts en un dels cossos del mas Hospital, al veïnat de Figueroles (Pla de l’Estany).

ECSA – G.Serra

Els monestirs, a diferència dels castells, es mantingueren actius durant l’època del feudalisme tardà, però no superaren la caiguda de l’antic règim i foren destruïts o abandonats a partir dels fets del 1835 i les posteriors mesures d’exclaustració i desamortització oficial. D’aleshores ençà el procés de ruïna i desmantellament d’aquestes cases ha estat molt notable, fins a perdre en molts casos els segons recintes i quedar reduïts a un elemental binomi de temple i claustre o poc més, cosa que ha produït pèrdues importants a les parts gòtiques perifèriques.

Entre l’arquitectura rural de caràcter eminentment senyorial cal incloure també els molins hidràulics, que en època gòtica assoliren una gran importància numèrica, extensió territorial i, a voltes, caràcter monumental i fortificat, a partir d’unes tipologies modelades cap al segle XIII. En molts casos serviren, ampliats i reformats, fins al segle XX, i en els darrers temps han despertat un notable interès i comencen a ser nombrosos els exemplars restaurats i excavats.

Finalment, dins l’arquitectura rural s’ha de tractar dels equipaments viaris, que fins ara pràcticament mai no s’havien examinat globalment i sovint es trobaven perduts en una infinitat de monografies o notes sobre peces singulars. Els ponts de pedra van ser la fàbrica més elaborada, eminent i també bella, que generaren els traçats viaris. A més, però, s’afegeixen a aquest apartat dos dels seus complements, les instal·lacions assistencials hospitalàries, alçades en els camins de major importància, i les creus de terme, que corresponen a un element de caràcter sacre i propiciatori. Encara que l’interès de què han estat objecte s’ha limitat a vegades a la creació escultòrica superior, són alhora unes construccions monumentals que cal situar en el seu context viari, on s’erigiren en fites de referència territorial i sacralitzadores de l’espai, especialment en àrees periurbanes. Les tipologies formalitzades entre els segles XIV i XV de les creus de terme i dels ponts petris superaren llargament aquestes centúries i arribaren fins a ple segle XVIII, en una mostra més de l’extensió temporal del goticisme, més enllà de la seva coneguda permanència en l’arquitectura dels temples. Val a dir que bona part dels equipaments viaris d’ambient rural, en lloc d’obeir a la dinàmica interna de la societat camperola, foren productes directes o indirectes de la nova xarxa urbana, en la mesura que sorgiren sobretot de les necessitats de facilitar-ne la comunicació i proveir-ne els mercats, oferir assistència als qui hi transitaven i anunciar-los l’extensió de l’ordre sacre i, alhora, cívic amb les creus de terme alçades a l’entorn de les poblacions.

Respecte als ponts de pedra gòtics, la seva importància i l’extensió foren tan grans com escassa ha estat l’atenció que se’ls ha dedicat, fins al punt que una llarga tradició erudita els ha fet, almenys en el seu origen, anacrònicament romans. Per contra, la difusió d’aquesta mena de ponts es va produir d’ençà de l’any mil, i el període comprès entre els segles XIII i XV fou ple de grans realitzacions, en estreta relació amb l’afermament i el fort dinamisme de la xarxa ciutadana. Els exemplars més significats són d’un eminent caràcter urbà i sorgiren lligats als recintes emmurallats de les poblacions, per a les quals constituïren un element primordial tant de vinculació al seu immediat entorn rural com d’interrelació a escala territorial més superior.

Amb un flagrant anacronisme, aquestes fàbriques són a vegades qualificades de forma diferent de la resta d’arquitectures del període i tingudes per obres d’enginyeria, d’acord amb les divisions del saber i la praxi constructiva afermades d’ençà dels segles XVIII i XIX en terres catalanes. De fet, la indestriable pràctica entre aquestes branques de l’edificació antiga, ara ben separades professionalment, resulta prou evident, i els mateixos mestres d’obres intervingueren de forma indistinta en tota mena de construccions, com palesa el conegut exemple de Berenguer de Montagut, actiu tant al Pont Nou de Manresa com a Santa Maria del Mar de Barcelona. Ara, després d’un llarg procés d’obsolescència que va culminar avançat el nou-cents, els ponts gòtics només serveixen per a facilitar desplaçaments menors i, sobretot, han adquirit una alta consideració monumental que no pot ser estranya al bell joc aconseguit entre eficiència mecànica, simplicitat formal i valors plàstics.