La rondalla s’il·lustra

“Hi havia una vegada, quan els somnis eren somnis…”

Les rondalles es narraven a la vora del foc, en la placidesa d’una estona de lleure, potser per a distreure els infants de la foscor creixent o passar agradablement les hores més dures de l’hivern. Llavors, es podia donar forma a tots els personatges, que es feien difusos dins la fantasia o bé prenien el rostre d’una determinada persona coneguda. El llop era a imatge de la por personal o col·lectiva, quan els fets passaven dins la nebulosa inconcreta de la fantasia de cadascú i, tanmateix, hi havia llibertat per a inventar i identificar l’heroi o l’heroïna del conte amb un mateix. Ben fàcilment l’oient podia prendre’n el rostre, o bé esdevenir ell mateix príncep… Aquests processos, que s’han anat fent des dels orígens de la nostra cultura, experimenten limitacions quan els contes es comencen a recollir i a aplegar en llibres il·lustrats.

Si no des d’un principi, aviat les il·lustracions anaren ocupant un espai dins del llibre fins a compartir el protagonisme amb els fets narrats. A partir d’aquell moment, els il·lustradors van ser els encarregats de donar forma –amb més encert o menys– a l’imaginari tradicional, sovint seguint un seguit de convencions –marcades per imatges anteriors provinents de les auques i les estampes tradicionals– i, de vegades, aportant innovació plàstica i invenció personal. Adients o no, imatges creades per alguns s’imposaven a la fantasia de cadascú, i era molt difícil suplir la concretada en un paper per alguna altra d’inventada. Aquesta coerció de la fantasia individual i col·lectiva ha tingut i té, tanmateix, la qualitat d’oferir obres intel·ligents i creatives amb les quals els lectors poden fantasiejar i, encara, rebre una educació plàstica i sensible.

Aquí es fa referència a la tradició catalana d’il·lustració en la seva actuació en el món de les rondalles. És a dir, es parlarà dels artistes que han tingut una participació significativa en la configuració de l’imaginari del rondallari català, i només d’aquesta participació, no pas de tota la seva obra. Escriure la història de la il·lustració a Catalunya requeriria diversos volums com ara aquest.

La irrupció dels il·lustradors en les pàgines dels reculls de rondalles no s’esdevingué de manera immediata, ni generalitzada. Els primers aplecs de contes publicats no eren, generalment, il·lustrats. Se’n pot assenyalar un exemple remot: Rondalla de rondalles a imitació del cuento de cuentos de Don Francisco de Quevedo y de la historia de historias de Don Diego de Torres, composta per un curiós apassionat à la Llengua Llemosina y treta à llum per Carlos Rós, notari públic per Autoritat Apostòlica y Real, natural de la molt noble, insigne y coronada Ciutat de València, editat a València per Monfort, l’any 1769.

A partir de la Renaixença, s’havia desvetllat a Catalunya un gran interès per l’estudi del passat, del món medieval sobretot, i dels costums i la cultura popular autòctona com una forma de recuperació de la pròpia identitat. Començaren a aparèixer estudiosos d’aquest tema, els folkloristes, que dugueren a terme una tasca de recopilació molt important en un temps de canvi, de creixent pèrdua del món tradicional, en benefici dels nous valors que imposava una societat cada dia més industrialitzada.

Durant el segle XIX, quan el llibre bellament il·lustrat i imprès amb tècniques diverses anà agafant protagonisme en el món editorial català, es començaren a publicar reculls de rondalles, però encara sense il·lustracions. Fins i tot els que, com Lo llibre de la infantesa. Rondallari català, de Terenci Thos i Codina, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, editat el 1866 per Estampa y Llibreria de Verdaguer, eren fets perquè els llegissin els infants, no tenien cap il·lustració. La decoració de la portada –una orla floral– és ben semblant a altres decoracions usuals als llibres per a adults. Tampoc no té cap mena d’il·lustració Lo llibre de la infantesa. Aplech de rondallas en prosa y vers endressadas als noys, de Francesc Comerma i Bachs, editat el 1876, per la casa Pere Capitán a Barcelona, en l’edició de Gràcia (Barcelona), Estampa de Gayetá Campins, 1879.

En realitat, els primers llibres amb narracions tradicionals que s’il·lustraren a Catalunya foren els reculls i les versions de contes d’autors estrangers ja cèlebres que havien estat reconeguts i que, fins i tot, havien tingut un gran èxit. Els editors catalans s’afegiren a un model de producció –sovint fet amb luxe i grans il·lustracions– que recorria Europa, on ja hi havia tradició en l’edició de contes per als infants, tant de nova creació com versions del conte tradicional. Així, els contes de Charles Perrault, Contes de ma mère l’Oye, s’havien publicat el 1697 i, entre el 1812 i el 1814, els germans Grimm van escriure els seus reculls de contes tradicionals. Aquests contes foren editats diverses vegades durant el segle XIX, també a Barcelona, primerament en castellà i més endavant en català, quan editar en aquesta llengua ja era un fet més corrent. Per a posar-ne un exemple es poden esmentar dues obres d’Apel·les Mestres. La primera, del 1881, Cuentos de Andersen, que es publicaren dins la col·lecció “Biblioteca de Artes y Letras”, i la segona, Contes de Perrault, editat per F. Giró Impressor, el 1907.

Amb aquestes edicions quedava clar que el conte tradicional tenia un públic, que hi havia demanda d’un cert tipus de distracció per als infants alfabetitzats que vivien a les ciutats. En endavant, es podia plantejar la producció de llibres per a infants a base de rondalles i il·lustrats. Els aplecs que havien fet els entesos, no tan sols van ser salvaguardats en llibres, sinó que arribaren als seus destinataris naturals, els infants, amb els llibres il·lustrats. La il·lustració que s’hi realitzà va ser del mateix tipus que les imatges que ornaven els llibres de lectura recreativa o els llibres moralitzants per a la canalla.

Revistes i setmanaris. premsa periòdica

Tot retornant al segle XIX, cal dir que el prestigi del món tradicional i de la rondalla va fer que diverses revistes adoptessin aquest nom. Fou el cas de “La Rondalla, setmanari català”, editat a Barcelona, el 1874, per Bergós y Coll. En realitat, aquest setmanari –tot i la il·lustració que hi ha a la portada i que es repeteix a cada número– és un periòdic per a adults. La referència a la rondalla és una manera de vincular-se a les arrels personals i col·lectives de la pròpia tradició, entesa com a pàtria. Aquesta voluntat d’afermar la catalanitat s’hi manifesta mitjançant la presència dels escuts de les quatre províncies catalanes en la il·lustració, que dibuixa un ambient rural complet, amb els personatges vestits de pagesos. Un avi, a la porta de la masia, envoltat per tota la família, els explica alguna cosa, i tots l’escolten. Una bona escenificació que es troba molt repetida, ja que simbolitza d’una manera eficaç la importància i el valor de la tradició oral de contes i rondalles. Pel que fa al contingut, aquest setmanari parlava de la defensa de la llengua, en primer lloc i en l’article central, però presentava també diverses seccions: poemes, efemèrides, curiositats i notícies, contes actuals, informació teatral, etc.

“La Rondalla del Dijous”

Ja s’ha dit que aquest esforç de recuperació tradicional es veié reforçat per una actuació dirigida a la seva difusió entre el públic infantil urbà, principalment, a través de productes impresos: revistes i llibres. En la difusió entre el lector infantil a Catalunya, hi tingué un paper protagonista la revista que aparegué el 1909, “La Rondalla del Dijous”, editada per L’Avenç. Cal remarcar la innovació que aquesta publicació representà. Destinada als infants i publicada en català, només tenia com a precedent “En Patufet”, que era una publicació no especialitzada. “La Rondalla del Dijous” no tenia cap pretensió científica, només volia distreure i divertir. Incloïa contes d’autors catalans i estrangers. Tanmateix, féu una tasca notable de recopilació de contes i rondalles, de traducció de contes estrangers, i sempre fou il·lustrada. Les il·lustracions en la coberta eren impreses a dues tintes, i les de l’interior, només amb una. Era una publicació de petit format (19,5 × 14 cm i setze pàgines) i només es publicà durant un any, però amb continuïtat, de manera que la seva col·lecció ocupa dos volums d’un gruix considerable.

És destacable la qualitat i la varietat dels il·lustradors que hi col·laboraren. Ho feren personalitats reconegudes com J. Llongueres, que en realitzà la primera portada; també artistes eminents com Alexandre de Riquer, Jaume Pahissa, Antoni Utrillo, Josep Triadó, etc. A més, s’hi iniciaren joves dibuixants com “Billy” i Joan Vila, que més endavant utilitzà el nom “D’Ivori” . En definitiva, “La Rondalla del Dijous” comptà amb la participació més o menys assídua dels millors dibuixants del seu temps. Cal afegir que també s’hi reproduïren il·lustracions de contes tradicionals que havien esdevingut famoses. S’hi publicaren contes dels grans noms europeus, com Charles Perrault, Hans Christian Andersen, els germans Grimm, i també d’autors catalans interessats en la narrativa per a infants basada en el conte tradicional, com Jacint Verdaguer, A. Quintana, Frederic Mistral, Maria de Bell-lloc, Aureli Capmany, Esteve Caseponce, etc.

Sovint, en les narracions d’autors d’altres països, s’hi van incloure les il·lustracions amb què s’havien publicat: dibuixos de Gustave Doré, Kate Greenaway o Hans Tegner, entre d’altres. Els contes i les rondalles catalanes foren il·lustrats pels col·laboradors de la revista; el conjunt de les il·lustracions constitueix una mostra del que es feia a Catalunya en aquell moment.

Palesa la importància d’aquesta publicació que unes personalitats tan destacades del món artístic com Alexandre de Riquer o Josep Triadó participessin en la il·lustració d’alguna rondalla. Ambdós –també caldria esmentar moltes il·lustracions de Josep Pey– representen la il·lustració modernista a la revista: elegant, idealitzadora, d’una gran força evocadora, tot subratllant, així, l’element màgic de la rondalla.

Antoni Saló, llavors un jove dibuixant, que hi participà il·lustrant el conte La Walkyria del Vallès, ho féu també dins de l’estil modernista que, en endavant, abandonà. A. Saló en va fer una interpretació que s’adiu als tòpics wagnerians, amb profusió decorativista vegetal i d’insectes en el requadre de capçalera, i amb llanguiments simbolistes en les altres il·lustracions.

D’altra banda, Antoni Utrillo i ocasionalment Josep Pey hi feren una il·lustració realista, gairebé costumista, molt deutora d’un estil àmpliament desenvolupat al segle anterior. Jaume Pahisa, també deutor del segle XIX, hi féu una il·lustració d’evocació romàntica.

Els més joves, com ara Feliu Elias –que signà Apa–, Joan Vila (que també signà “D’Ivori”), Ismael Smith i Guillem Perés (“Billy”), hi tingueren una participació més activa i, alhora, hi representaren la innovació, cadascú amb el seu estil, ben diferenciat l’un de l’altre, i significatiu dels diversos corrents artístics que es manifesten aquests primers anys del segle XX.

Guillem Perés s’inicià com a professional a “La Rondalla”, i ho féu activament. Hi signà Billy, el nom amb el qual el designava la seva família. Il·lustrà set contes apareguts durant la primera època de la revista, de la qual fou també figura senyera en la segona època, que tingué una vida breu l’any 1924. Precisament, fou en contacte amb aquesta editorial que Guillem Perés esdevingué un professional de la il·lustració. A més de la contribució a la revista, hi il·lustrà el seu primer llibre, El company de camí, de H.C. Andersen, editat el 1909. Un dibuix seu –destinat a “La Rondalla del Dijous”– es dedicà a la coberta d’una edició no il·lustrada dels Contes de Perrault. De la seva vinculació amb L’Avenç, en sortiren altres llibres per a infants, publicats també dins de la Biblioteca Popular d’aquesta editorial. El seu dibuix d’il·lustració per a infants esdevé molt interessant en els dos períodes en què treballà per a la revista. El seu dibuix, tot i que es troba influït pel Modernisme, en ocasions se n’aparta quan contribueix a la primera edició de la revista. És innocent, volgudament amb tendència a la ingenuïtat, plenament adequat als infants, i alhora decorativista. En aquest primer període es veié influït pel prerafaelitisme, un fet natural, ja que el seu pare fou un gran difusor d’aquest moviment artístic a Catalunya. Diversos dels dibuixos que realitzà per a “La Rondalla del Dijous” van emmarcats amb orles de tema floral, a l’estil prerafaelita, uns requadres molt decorats que emmarquen la il·lustració, a la qual es dedica l’espai més petit. Els personatges, tot i infantilitzats –cànon baix, cares grotesques–, són sofisticats, deutors d’una estètica refinada. Els paisatges ideals, buits i solitaris, poc decorats, emmarcats amb pocs elements, però calculats, presenten un ambient simbolista. És un dels dibuixants catalans més influïts per Aubrey Beardsley, un fet lògic, perquè Billy tenia una sòlida formació anglesa. Amb aquest autor, la il·lustració esdevé un objecte decoratiu més que no pas informatiu. Les figures, tot i sinuoses, són estàtiques i planes, gracioses i alegres, i no impliquen el lector. Les estructures arquitectòniques dels interiors tenen la mateixa funció que en diversos quadres renaixentistes, hi són emprades com a estructures que marquen el ritme de la composició.

El jove Ismael Smith també fou influït per A. Beardsley. Col·laborà en el número 13 de la revista amb la il·lustració de la rondalla Viatge al país de les caixes de música, en la qual féu un dibuix delicat, pla, elegant, en arabesc.

Joan Vila il·lustrà Espigueta de mill, d’Aureli Capmany, Sang i neu, de F. Maspons i Llabrós, Els bessonets, de Carme Bofill, El cel cau, narrat per la Senyora Pepa i Llegenda de Santa Lena, de F. Llorens i Carreras. La interpretació gràfica que realitzà d’aquests contes és molt característica del seu estil, de fet, fundacional. De totes les interpretacions possibles del món tradicional, Joan Vila optà per la medievalitzant, opció pròpia del modernisme i la seva idealització de l’edat mitjana. Tanmateix, ho dugué a terme d’una manera diferent, conceptual. Les seves imatges no són idealitzacions del món medieval, sinó representacions medievals. Més deutor del romànic més popular que no pas del gòtic cortesà, s’apropà també al gravat popular dels oficis en la seva interpretació del conte. Les il·lustracions, requadrades, tanquen en elles mateixes aquest univers tan exacte i precís, interpretació fidedigna i evocadora d’un tresor de tradició. Tanmateix, cal reconèixer-hi les influències del modernisme i del simbolisme, sobretot en la representació de les fades.

En aquesta revista, d’una manera o altra dominada pel modernisme, Feliu Elias, Apa, representa l’element més original i innovador. En il·lustrar la rondalla Les flors de la boca contada per la Sra. Pepa, fa una de les dues úniques incursions en la seva obra d’il·lustració del món tradicional –si s’exceptua El pescador y la princesa, editat per Muntañola el 1917, ja que és una versió d’un conte japonès. La versió del món tradicional d’Apa s’allunya de tots els tòpics. Com ja havia fet dos anys abans amb la il·lustració de Veus aquí que una vegada (publicat en la col·lecció de contes d’arrel tradicional de Josep Morató, núm. 3 de la Biblioteca Patufet), hi introdueix el mateix tipus d’il·lustració que realitzaria per a un acudit. Els personatges dolents són una caricatura ferotge dels defectes que els dominen. Els bons –dins la narració els són exaltades la bellesa i les virtuts– no passen de ser una caricatura més gràcil que la dels altres personatges. Apa inclou al món tradicional una visió aspra, crítica, dura i còmica i, alhora, un llenguatge gràfic molt innovador, propi de l’expressionisme que en aquests anys conrea.

Les rondalles populars catalanes

Un llibre memorable dins la història de la il·lustració de la rondalla a Catalunya és Les Rondalles Populars Catalanes, de Pau Bertran i Bros, editat en dos volums a Barcelona, els anys 1908 i 1909. Aquest és el primer gran llibre il·lustrat del rondallari català, d’aquí la seva importància. Es féu càrrec de les il·lustracions un jove artista que tot just començava, Joan Vila, que més endavant signà com a D’Ivori. Josep Triadó devia veure’n les possibilitats, ja que Vila havia estat alumne seu, perquè tot el plantejament de l’edició era la d’una obra seriosa, feta amb rigor i riquesa material.

El profund interès que editors, escriptors i lectors manifestaren pel folklore es concretà en nombroses edicions que recollien narracions populars o bé s’hi inspiraven. Joan Vila il·lustrà aquest volum de Les Rondalles Populars Catalanes, publicat el 1909.

Enciclopèdia Catalana

Ramon Miquel i Planas, un dels impulsors de la bibliofília a Catalunya, era l’ànima d’aquest projecte editorial, un més entre tots els que va dur a terme –creacions de revistes com ara “Bibliofília”, col·leccions com “Històries d’altre temps”, “Nova biblioteca catalana”, “Amor del llibre” i “Pequeña Colección de Bibliófilo”–, però, com sempre, era un gran projecte. Es tractava d’editar aquest recull de rondalles que havia quedat inèdit després de la mort del folklorista Pau Bertran i Bros (1891). Tot i ser un llibre infantil, se’n féu una edició molt acurada perquè alhora pretenia agradar als adults. D’altra banda, no es podia esperar altra cosa de Miquel i Planas, amant del llibre, no tan sols com a contingut, sinó com a objecte valuós i, per obra de Joan Vila, una peça d’art. Aquest hi féu la completa edició i decoració dels dos llibres. A Les Rondalles Populars Catalanes, coberta, contracoberta, portada i frontispicis van il·lustrats i cada pàgina és orlada. En el primer volum, J. Vila hi féu vuitanta-sis il·lustracions a l’interior, i al segon, vuitanta-dues. La impressió de les il·lustracions interiors va ser a una tinta, negra, tot emprant tècnica tipogràfica.

D’una manera semblant a les il·lustracions que féu per a “La Rondalla del Dijous”, però amb molta més exigència gràfica, en aquest cas les il·lustracions van requadrades, situades a cada pàgina –que va orlada– a la part superior, amb el text a sota. Cal remarcar l’adequació a allò que es narra, ja que el dibuix es refereix al que explica el text. El referent plàstic es troba en aquesta obra en els dibuixos d’oficis i de romanços i el món medieval. Aquest hi és en l’ambientació general i en la indumentària però, sobretot, en el criteri compositiu i descriptiu. Els personatges ocupen gairebé tot l’espai, com en l’escultura i la pintura romàniques. També s’hi refereix el hieratisme de les figures i el fer més grosses les parts expressives i comunicatives del cos humà: ulls, cara, mans i peus.

En les portades i les cobertes, realitzades amb molta més complexitat, Joan Vila prengué suport en brillants precedents d’il·lustració anglesa, com el prerafaelita Robert Anning Bell, o bé A. Beardsley.

El resultat d’aquesta primera col·laboració entre R. Miquel i Planas i J. Vila és haver convertit un llibre per a infants en un objecte preciós, en un precedent exigent en l’edició rondallística que marca una fita de qualitat i esdevé model per a edicions posteriors.

Pel que fa a J. Vila, servà en primer lloc de les seves preferències el món de les rondalles. Sempre que pogué n’il·lustrà, i es deu a la seva iniciativa la gran quantitat d’adaptacions a historieta de tants contes, llegendes i rondalles que es publicaren en la revista per a infants “Virolet”, de les quals féu el text i la il·lustració.

Joan Llaverias i el fabulari

El 1907 –un any abans de la publicació del primer volum de Les Rondalles– Joan Llaverias il·lustrà un llibre que recuperà la moda del fabulari a Catalunya: De quan les bèsties parlaven, el número 2 de la Biblioteca Patufet de l’Editorial Baguñà, publicat el 1907, el qual inicià una sèrie de llibres amb animals com a protagonistes.

Caricatura de Joan Llaverias i Labró realitzada per ell mateix.

Enciclopèdia Catalana - C. Bagaria

Anteriorment, però, a la revista per a infants “En Patufet”, J. Llaverias ja hi havia destacat per la qualitat evocadora de la il·lustració que realitzava; per això es féu càrrec de la secció “Una vegada…”, que aplegava contes tradicionals i escrits a l’època tot seguint el model del conte tradicional. La destresa decorativa que n’era característica, desenvolupada en el cartellisme, el feia idoni per a dissenyar els titulars de les seccions i fer altres retolacions, alhora que les característiques romàntiques i modernistes de la seva il·lustració el convertiren en el dibuixant ideal per a la representació de contes, que ambientà en entorns medievalitzants. Tanmateix, el seu prestigi prové sobretot de la il·lustració de les faules amb animals. Així, la participació d’aquest artista en la il·lustració del rondallari va lligada a la seva col·laboració a la revista “En Patufet”, i a les seves col·leccions de llibres.

De quan les bèsties parlaven és un recull de narracions de caire popular escrit per Manuel Folch i Torres, a l’estil de les faules. Els protagonistes són animals que adopten característiques humanes en les seves lluites i passions, i que són prototipus de les virtuts i els defectes amb els quals se’ls ha relacionat. La referència a les faules d’Isop és ben clara. Aquestes havien estat molt populars en altre temps a Catalunya, i esdevingueren la font d’inspiració per a Manuel Folch i Torres. Aquest llibre, que tingué molt d’èxit per les il·lustracions i la decoració, tot plegat preciós, fou seguit per un altre amb el títol Encara parlen les bèsties, publicat el 1909 amb el número 7 de la Biblioteca Patufet.

L’èxit d’aquests dos llibres consagrà J. Llaverias com el gran il·lustrador animalista de Catalunya, i propicià que es publiquessin altres llibres d’arrel faulística, diversos dels quals il·lustrà J. Llaverias. Cal esmentar El drac de Puignegrós, de Pere d’Ordal (editat per Muntañola, 1917), Contes de la guineu, de Josep Carner (Muntañola, 1917), Guillot bandoler, de Carles Riba (Muntañola, 1919), Historias de animales (Sopena, 1919), El libro de las fábulas (Juventud, 1930), L’ós benemèrit i altres bèsties, de Prudenci Bertrana (Enllà, 1932), i el darrer, Tornen a parlar les bèsties, de R. Blasi i Rabasa (Baguñà, 1935).

Joan Llaverias, amb aquestes obres, tractà la il·lustració del món animal com a tema central, no tan sols d’una manera marginal, com feien els altres dibuixants. Per a ell, la representació dels animals era una activitat preferent –des de ben petit– en la qual havia esmerçat moltes hores i esforços, dins la seva educació autodidacta: els animals no són comparses que decoren l’escena o col·laboradors del personatge principal, per a ell són centre i raó del conte. D’aquí la perícia en la representació, d’aquí la idoneïtat en la il·lustració del fabulari, una qualitat que, com s’ha vist, promou entre els escriptors la redacció de nous textos d’arrel faulística, per tal que siguin il·lustrats justament per J. Llaverias. Entre els que ja han estat esmentats, hi ha els millors llibres il·lustrats amb animals que s’han produït mai a Catalunya.

Allò que fa tan particular i excel·lent la il·lustració animalística de J. Llaverias és, a més del seu amor per la natura i els animals i la perícia en el dibuix, el respecte i la fidelitat estricta en la representació realista –sovint digna d’un naturalista–, que combina en un equilibri fràgil i tanmateix sempre reeixit, de la humanització dels animals. Arriba fins i tot a posar-los algunes peces de vestir –cosa que més endavant va ser freqüent en el còmic, però no quan ell ho féu–, additius estranys que no ofenen la natura, sinó que –gràcies al seu art– el lector els viu amb tota naturalitat; d’aquesta manera, una guilla pot fer de bandoler, una tortuga pot beure a galet d’una gerra de mel, o bé es pot assistir a un consell d’animals marins.

El mestratge de Joan Junceda

La il·lustració de les rondalles populars catalanes aplegades per Esteve Caseponce, i publicades dins la col·lecció “Rondalles de Vallespir” editada a Barcelona per l’editorial Ibérica el 1914, iniciava la col·laboració de Joan Junceda a configurar aquest imaginari tradicional i a enriquir-lo amb el seu bon gust i el seu estil magnífic. Junceda ja havia il·lustrat algunes rondalles per a infants en la revista “En Patufet”, però en aquest moment, amb la il·lustració de La clau perduda. L’home i el gra de mill, entrava de ple en una especialitat en la qual va reeixir.

Cada any sortiren tres o quatre rondalles més, fins a deu. Fins el 1917, es publicaren sota el segell de l’editorial Ibérica, i a partir d’aquest any en tingué cura la Biblioteca del Foment de Pietat Catalana i encara, des del 1919, el Foment de Pietat Catalana. A causa del seu èxit, aquest mateix any se’n féu una edició que les aplegava en un sol volum que, al seu torn, ha viscut reedicions fins ben recentment.

Alhora, Junceda s’exercitava en una temàtica d’il·lustració en la qual hi ha altres fruits destacats que es comentaran. Les il·lustracions que va fer per a aquestes rondalles representen, si no la plenitud del seu estil, almenys les característiques fonamentals. El dibuix és net, clar, la línia de contorn flexible, expressiva, defineix volums, distància, perspectiva… Els ambients hi són reeixits, molt documentats, sobretot els de caire popular i realista. Els personatges hi són molt ben definits, adients a la personalitat, edat o ofici que facin, a la funció malèvola o bona que hi tinguin. Agafen tant protagonisme que, sovint, són els únics elements de la il·lustració. El lector, amb la informació que abans se li ha proporcionat, es fa càrrec de l’entorn en què s’esdevé l’acció. Els aspectes còmics hi són accentuats, particularment en les expressions dels personatges, que posen de manifest les seves característiques psicològiques.

Més endavant, el 1921, Junceda il·lustrà dos volums de la col·lecció “Rondalles Catalanes”, del Foment de Pietat Catalana. Escrites per Jacint Verdaguer, aplegades al llarg dels anys i arreu de les comarques catalanes, havien sortit publicades el 1905, després de la seva mort, sense il·lustrar. Aquesta edició il·lustrada, i dins d’una col·lecció popular, apropà al públic un tresor tradicional que es veia ornat pels dibuixos d’un autor que era al cim del seu estil. Tanmateix, essent un producte popular, J. Junceda fou requerit per a fer-hi només una il·lustració per rondalla que, a més, era reproduïda en una mida força petita, cosa que no en feia lluir la plena potència de l’estil.

Tot i això, s’hi poden apreciar moltes de les característiques que feren l’èxit de Junceda. En primer lloc, l’adequació absoluta a allò que el text narra; també, la comicitat, que hi és barrejada amb el dramatisme i amb el rigor documental. Així, en il·lustracions que tècnicament ho deuen tot al Junceda il·lustrador –ús del clarobscur per a crear efectes dramàtics, tractament acurat dels fons i dels ambients on s’esdevé el fet il·lustrat, com també de la indumentària dels personatges i la seva mateixa fidel definició–, hi ha igualment el Junceda ninotaire, amb efectes còmics, com l’exageració de les característiques físiques o expressives, que provoquen l’efecte jocós.

El món tradicional català hi és finament i documentalment presentat en aquests llibres, com també ho fou en les rondalles que havia il·lustrat per a E. Caseponce i com també ho va fer per al número 15 de la col·lecció “Rondalles Catalanes”, de la mateixa casa editora, i que es publicaren el 1925. Aquest recull fou degut a Lluís G. Constants, un autor habitual de l’editorial. Contenia: “Llegendes muntanyenques”, “El cavaller del clot de l’infern”, “El poder de les ànimes”, “L’amortallat”, “La fi d’un contrapàs”, “El fure de Santa Margarida”, “La serpent del brillant”. Tanmateix, les il·lustracions d’aquest volum presenten una particularitat. De les cinc que hi ha, quatre són dominades per la foscor, palesant la nocturnitat en què se situa l’acció, però també una temàtica més fosca i misteriosa, amb morts, fantasmes, ànimes en pena… Un savi ús del clarobscur, més dens en unes que en d’altres, suggereix formes més que no pas les defineix, tot immergint el lector en un món de misteri en el qual senyoreja la por.

La contribució de Junceda al rondallari encara s’enriquí amb la il·lustració del volum Faules i moralitats, de Joan Puntí i Collell, editat per la mateixa casa editora, el 1930, tot aplegant il·lustracions anteriors. En aquest volum, l’artista retorna a la representació diàfana, de línia clara, per a una millor definició d’allò que s’il·lustra, a l’estil de les d’E. Caseponce. Tanmateix, les il·lustracions hi són requadrades, com les vinyetes d’historietes, un recurs adient, ja que el volum és abundosament il·lustrat en una interpretació majoritàriament còmica, com fa en les historietes, i tot i que hi ha contes en què predomina el to realista, s’hi retroba el Junceda més llibresc i de grans efectes dramàtics.

L’èxit de la tradició

Tot i les obres que s’han esmentat, tot i el precedent que es creà en l’edició il·lustrada del rondallari català, fruit de la consciència de Miquel i Planas sobre el tresor tradicional, les millors edicions il·lustrades responen més que a nobles iniciatives envers la recuperació del patrimoni; són fetes amb la voluntat de consolidar l’incipient mercat del llibre per a infants. Així, les cases editores inverteixen en èxits assegurats com són la il·lustració dels clàssics universals, o occidentals –dels quals la cultura catalana participa– ja consagrats en el món editorial europeu. El mèrit de les edicions a Catalunya és posar a l’abast dels infants noves versions –sovint en català– i il·lustrades pels millors professionals del país. D’aquestes edicions senyeres, cal esmentar-ne unes quantes: El company de camí, de H.C. Andersen, il·lustrat per Billy (L’Avenç, 1909); Blanca Neus i altres contes, en versió de Josep Carner i amb il·lustracions de Lola Anglada (Muntañola, 1917); El gat amb botes i altres contes de Perrault, il·lustrat per Pere Torné Esquius (Tobella, 1918); Contes d’Andersen, amb dibuixos del mateix dibuixant i publicats per Catalana, el mateix any; també, El cavall volador i la història d’Alí Babà i els quaranta lladres, en versió de J. Carner i il·lustracions d’Emili Ferrer (APEC, 1920); La campana que anda, de Johann Wolfgang Goethe, amb il·lustracions de Josep Obiols (Muntañola, 1920); Tres contes d’Andersen il·lustrats per Joan D’Ivori (Tipografia Catalana, 1923); La llàntia meravellosa d’Aladdí (adaptació de Marçal Trilla i Rostoll), amb il·lustracions de Lola Anglada (Abadal, 1926); La Ventafocs, adaptada per Josep M. Folch i Torres i il·lustrada per Joan Junceda (Mentora, 1926).

Cal afegir l’opció que diversos autors fan –a partir de la primera dècada del segle– d’escriure per a infants i joves, sigui d’una manera esporàdica –com J. Carner o C. Riba– o amb una dedicació total, com ara Josep M. Folch i Torres o Lola Anglada. La major part d’edició fou, ben aviat, d’obres noves i va ser on, naturalment, s’esmerçà el més gran esforç d’il·lustració. Així, com quedava la il·lustració de la rondalla autòctona? La resposta és que, tot i que no assolí el prestigi de la rondalla forana o universal, no quedà abandonada mentre el país gaudí de llibertats polítiques.

Prínceps i princeses a l’editorial Muntañola

Sense vinculació amb la tasca dels folkloristes, tanmateix, les edicions catalanes es forneixen contínuament del conte tradicional pouant en altres tradicions, o en la pròpia si interessa a l’autor, encara que sense un interès folklorista, és a dir, sense fer constar de quin indret és o si es tracta d’una variant. De fet, els autors per a infants signen contes tradicionals i contes de pròpia invenció, escrits seguint el seu model. Ja s’han esmentat algunes obres editades per Muntañola, casa editorial pionera en l’edició dels àlbums molt il·lustrats a Catalunya, creada pel dibuixant Antoni Muntañola. Cal assenyalar, malgrat tot, que el primer llibre publicat fou Bernat i el gegant, explicat per Jaume Bofill i Mates i il·lustrat per A. Muntañola mateix.

Muntañola comptà amb la col·laboració dels millors escriptors i dibuixants. Entre ells, artistes consagrats com Ricard Opisso, que hi il·lustrà Rosabella, de Joan Gay (1917), i El cargo más difícil y otros cuentos, adaptació de contes noruecs, russos i provençals de Josep Carner (1920). Opisso tracta en aquests contes –i també en alguns contes de la col·lecció “Patufet”– una temàtica que no li és habitual, i tot i que hi glossa boniques princeses quan cal, el criteri que hi predomina és el de potenciar els elements jocosos de la història, com es podria esperar d’una figura senyera de l’humorisme del seu temps. Tot i això, s’hi expressa amb la precisió d’un gran dibuixant, tant en la recreació del món rural com en les històries atemporals de prínceps i princeses que –com és comú– situa en ambientació medievalitzant. En un cas i en l’altre, el dibuixant és lluny de la idealització que se sol fer als personatges protagonistes. El Ricard Opisso dibuixant, satíric i de visió sorneguera, aporta un punt de vista intranscendent i un xic crític del món tradicional i popular.

Lola Anglada s’estrenà en aquesta editorial. Hi il·lustrà, entre d’altres, Magraneta i Les taronges d’or, ambdues de Joan Gay (1917), i La pau de casa i altres contes, de Josep Carner (1919), versions de contes populars, en la il·lustració de les quals L. Anglada expandí la seva fantasia prodigiosa i la sensibilitat per a la documentació i l’adequació a allò que es narra. Aquestes obres són una mostra d’aquestes qualitats, com també de la versatilitat de la seva ploma, de la diversitat de les seves composicions, en definitiva, de la riquesa d’una artista que, tot i començar, manifesta unes aptituds excel·lents per a la il·lustració.

Aquesta artista s’havia interessat, des de petita, per la cultura popular en totes les seves formes i per les rondalles més particularment. De fet, el 1906, quan exposà a el Faianç Català originals a l’aquarel·la, aquests eren il·lustracions de contes. A més de narracions d’Oscar Wilde i de Charles Perrault, hi il·lustrà contes catalans, els que més li agradaven. Seguí il·lustrant contes populars catalans a la revista “En Patufet”, particularment, al calendari anual, i també ho féu en altres publicacions, com per exemple a la segona època de “La Rondalla del Dijous”, on tingué un paper protagonista i en féu la capçalera.

Pel que fa als seus escrits, durant molt anys es basaren en les narracions tradicionals. Aquests primers contes, els escriu a l’estil de les rondalles, encara que són d’invenció pròpia. Els posteriors s’allunyen d’aquest origen folklòric, però per la humanització que fa dels animals i plantes, per la meravella que acompanya constantment els seus infants protagonistes, es podria dir que mai se n’escapa del tot.

“Rondalles de la mainada”

Tot seguint el model de “La Rondalla del Dijous”, es publicà la petita col·lecció “Rondalles de la Mainada”, el 1922. Amb dibuixos de Lao Romero i contada per Aureli Capmany, La pubilla de l’estany és el títol del primer número de la col·lecció, editada a Barcelona per A. Artís Impressor i Editor. El petit volum més aviat correspon a una revista infantil il·lustrada que no pas a un llibre. Té només 16 pàgines, i presenta un dibuix en portada i cinc il·lustracions interiors. Es tracta d’una publicació molt humil, que no tingué continuïtat. En sortiren dos números més, La princeseta, il·lustrada per Garcia Escribà, i El gegant del pi, per Josep Serra Massana.

El rondallari de Valeri Serra i Boldú

Si es retorna a les edicions que s’atenen amb fermesa al rondallari tradicional, aplegat de la veu popular, cal parlar de Valeri Serra i Boldú, expert folklorista, que el 1924 havia publicat el llibre Rondalles meravelloses, editat per Catalana i bellament il·lustrat per Vicens Nubiola. Serra i Boldú publicà, entre el 1930 i el 1933, el seu recull de rondalles populars catalanes, en edició il·lustrada i per a infants, dins la col·lecció “Rondalles Populars”. Se’n publicaren divuit títols. La col·lecció era de petit format i, tanmateix, plena d’il·lustracions, la de la coberta a color i les de l’interior en negre. A més, comptà amb la col·laboració de bons professionals del dibuix.

A banda dels consagrats Ricard Opisso i Lola Anglada, dels quals ja s’ha parlat, hi participaren Josep Longoria, Jack Benson, Josep Narro –el qual, els anys anteriors a la guerra, havia destacat en la il·lustració de llibres de difusió històrica i pedagògics–, Jaume Busquets –reconegut pintor, xilògraf, decorador i escultor que, en ocasions com aquesta, exercia d’il·lustrador–, i també unes joves Mercè Llimona i Montserrat Casanova. La majoria de llibres són fets amb la participació de diversos dibuixants, de manera que cadascun hi il·lustra una rondalla, o dues.

Jack Benson, amb el seu dibuix a la ploma, amb una línia de gran capacitat descriptiva que recorda la de Joan Llaverias en els dibuixos d’animals, com en canvi no passa pel que fa a la il·lustració dels personatges, realitza una il·lustració de línies flexibles, fluides, dinàmiques. Un gran domini de la ploma té, també, un altre dibuixant de les rondalles, Josep Longoria, que, el 1930, havia il·lustrat Cinc rondalles de Jesús infant, basades també en rondalles tradicionals que escrigué Melcior Font. Josep Longoria, de més intensa activitat en el període posterior a la guerra, és tanmateix un dibuixant més clàssic, precís i elegant, i en el darrer llibre esmentat, es veié influït per l’obra de J. Junceda, llavors al cim del seu èxit.

El 1930, quan Mercè Llimona col·laborà en la il·lustració de les rondalles, només tenia setze anys i era la seva primera participació professional. Ho féu fins el 1932, amb il·lustracions interiors i de cobertes. S’hi palesa un dibuix primerenc, molt dubitatiu, que no anticipa el mestratge que aparegué en la seva obra, ja en plena guerra, ni l’estil personalíssim que configuraria i pel qual ha estat coneguda i àmpliament imitada.

Montserrat Casanova és una altra artista primerenca que, el 1932, es troba participant en la il·lustració de tres títols de la col·lecció de les “Rondalles Populars” de Valeri Serra i Boldú. Hi fa una interpretació força ingènua de les narracions que, tanmateix, es vincula amb la il·lustració que realitzà en la postguerra, i a la qual es farà referència.

Valeri Serra i Boldú féu també adaptacions de contes dels germans Grimm, que entre el 1931 i el 1935 publicà Editorial Joventut dins la col·lecció “Contes d’ahir i d’avui”, i que il·lustrà, amb excel·lència, Jesús Sánchez Tena. El món meravellós i tradicional era l’espai idoni en què s’expressava aquest dibuixant tan precís i auster, i, quan cal, fantasiós i preciosista en el dibuix, com ja havia demostrat en la il·lustració del llibre En Compta-Naps, el gegant de les muntanyes, d’A. Müller (Juventud, 1930).

I la rondalla continua…

Fins a la guerra civil de 1936-39, hi hagué altres col·leccions que seguiren publicant noves versions de contes i rondalles com la que inicià Llibreria Bonavia, el 1930, els “Contes Catalans Il·lustrats”. Els primers títols foren La rateta que escombrava l’escaleta, Sant Jordi, La caputxeta vermella, Ploreu ploreu ninetes que el burro està malalt i La Ventafocs. Se’n féu una segona sèrie que amplià el nombre de llibres. Foren escrits per Jordi Canigó i il·lustrats per Josep Robert i Rafel Casserres.

La col·lecció “Contes per a infants” i l’anomenada “Llibres de Rondalles”, escrites pel mateix editor Salvador Bonavia, i il·lustrades per Josep Robert, completen un seguit d’edicions modestes dels anys trenta, que finiren amb l’inici de la guerra.

Durant el conflicte bèl·lic, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, entre moltes altres funcions, optà per suplir la minva continuada d’edicions per a infants –conseqüència de la mancança de mitjans, materials i humans, que la guerra ocasionà– fent belles edicions per a nois i noies, per conhortar-los dels sofriments que patien. Destaquen les edicions més propagandístiques, conegudes per tothom, com l’Auca del noi català, antifeixista i humà, il·lustrada per Josep Obiols, o El més petit de tots, de Lola Anglada, ambdues del 1937. Tanmateix, entre les produccions n’hi ha dues que es poden vincular amb el món tradicional: De quan escrivien les bèsties, de Manuel Amat i il·lustrat per Artur Moreno (1937) –que es podria considerar una continuació dels llibrets il·lustrats per J. Llaverias i als quals ja s’ha fet referència–, i El senyor pèsol i altres plantes, de Salvador Perarnau i il·lustrat per Joan Junceda (1938).

Rondalles per a després d’una guerra

És sabut –encara que no en la seva totalitat– el tracte que els feixistes infligiren a Catalunya i a totes les formes d’expressió cultural catalanes. En aquest context d’exaltació de l’espanyolisme més brutal i totalitari, ni tan sols les innocents rondalles per a infants hi tenien cabuda, si eren catalanes. Així, quan la indústria editorial es recuperà, de mica en mica, s’anaven trobant llibres il·lustrats com els següents: Cuentos de hadas de Andersen i Aladino o la lámpara maravillosa, ambdós il·lustrats per Emili Freixas (Molino, 1939), Cuentos de Andersen, il·lustrats per Josep Longoria (Mauci, probablement del 1940), 16 cuentos escogidos, il·lustrats per Joan Ferrándiz (Molino, 1944), Cuentos de hadas de Grimm, il·lustrats per Joan Pau Boquet (Molino, 1943), Blancanieves y los enanitos (adaptació i il·lustració de Mercè Llimona, Juventud, 1950).

Encara millor, si el llibre presenta les Fábulas Españolas, il·lustrades per Josep Longoria, (Molino, 1942), o Leyendas españolas: cincuenta leyendas espigadas en el inagotable acervo de nuestra rica tradición, de Santos Díaz Santillana, amb il·lustracions d’Antoni Batllori Jofré (Ayax, 1951), o bé Cuentos de hadas españoles, amb il·lustracions de Jaume Juez i Castellà (Molino, 1959).

D’arreu del món podien ser originaris els contes –com és el cas de Los 10 mejores cuentos indostánicos, Cuentos de hadas de la India, il·lustrats per Emili Freixas (Molino, 1954), o els Cuentos de hadas italianos, narrados para los niños, de H.C. Granch, i amb il·lustracions de Roc Riera Rojas (Molino, 1959), o els Cuentos de hadas portugueses de H.C. Granch, il·lustrats per Jaume Juez (Molino, 1959)– mentre no fossin de Catalunya. Naturalment, en el acervo i en d’altres, apareixen contes catalans diluïts en el magma espanyol; la qüestió és que la paraula “Catalunya”, o derivats, no hi consti, que desaparegui.

S’ha explicat tot això per valorar la importància de l’obra duta a terme per Joan Sales. No es tracta d’una edició més. Per curosa que aquesta sigui, o per ben il·lustrada que estigui, la importància del seu esforç rau a reivindicar una identitat, una manera de veure el món, particular, encara que aquest sigui el món meravellós i tradicional que mai no ha viscut fronteres precises.

Joan Sales i les Rondalles escollides

Joan Sales, autor d’Incerta glòria, comandant de l’exèrcit republicà i exiliat a Mèxic, quan tornà a Catalunya fou director literari d’Ariel, on edità i féu la versió de les darreres grans edicions de Rondalles que es comentaran. El primer volum, Rondalles Escollides de Ramon Llull, Mistral i Verdaguer, duia un pròleg de Carles Riba, i sortí el 1949. Formà part d’una col·lecció de volums de gran format (25,5 × 19) que volia seguir la tradició de belles edicions, àmpliament il·lustrades, d’abans de la guerra. Els volums són molt il·lustrats, amb dibuixos realitzats a la ploma i amb l’aplicació de dues tintes planes. La il·lustració hi és molt extensa, així com la decoració: hi ha culs de llàntia i altres detalls decoratius diversos.

El segon volum sortí el 1950, Rondalles escollides de Guimerà, Caseponce i Alcover. Un tercer fou: Rondalles gironines i valencianes, el 1951; aquests tres primers foren il·lustrats per Elvira Elias. El quart volum, Rondalles d’ahir i d’avui, l’il·lustrà Montserrat Casanova, el 1952. La temàtica popular, així com el fet que els seus autors eren noms incontestables, consagrats com a clàssics de la literatura universal, possibilitaren obtenir l’autorització per a publicar-los en català.

El volum cinquè de la col·lecció aparegué el 1954, però no aportà noves rondalles, sinó que seria un gran clàssic de la literatura catalana adaptat als joves pel mateix Joan Sales: Tirant lo Blanc. Aquest volum també comptà amb la participació d’Elvira Elias.

Montserrat Casanova, que ja s’ha trobat il·lustrant rondalles, continuava la seva tasca de gravadora a la postguerra tot realitzant la il·lustració de llibres de bibliòfil, nadales, etc., i col·laborà en la revista “Ariel” (1946-48) com a il·lustradora. Al volum Rondalles d’ahir i d’avui, hi realitzà una il·lustració gotitzant, estilísticament més madura que la que havia fet per a les de V. Serra i Boldú i que, tanmateix, hi enllaça pel sentit atemporal, tot i l’estilització medievalitzant i la tendència conceptual que presenten.

El barroc popular potenciat pel noucentisme és present als volums de les Rondalles il·lustrades per Elvira Elias, filla de Feliu Elias, una jove dibuixant que tot just s’iniciava en la professió els primers anys de la postguerra. Tanmateix, ja des del primer volum d’aquestes publicacions es pot dir que consolidà el seu estil personal, essent aquestes obres editades per Ariel la seva obra de referència. Cal dir que glossa la narració popular amb un dibuix proper al barroc popular, però també s’inspira en el classicisme francès i el rococó, més que en la medievalització tradicional, tot i que, quan hi opta, mostra exigència i rigor documental, sempre amanit amb un abarrocament que s’harmonitza, també, amb ambientacions properes al Romanticisme.

El dinamisme de les figures, subratllat pel moviment que agita els elements menys pesants, vestidures, llaços i cabells, enllaça amb la seva tendència vers el decorativisme en il·lustració, alhora que amb un sentit de l’humor profund i sorneguer. La interpretació que Elvira Elias fa de les rondalles és tan esplèndida que l’obra esdevé memorable, i per això s’ha triat per tancar aquest període clàssic d’il·lustració. El conjunt d’il·lustracions que féu per a les Rondalles la consagraren entre els millors dibuixants de l’època i propicià que fos sollicitada per a seguir il·lustrant llibres de rondalles, locals o generals.

En tot aquest recorregut, s’han trobat múltiples versions dels contes tradicionals, visions somiades i, tanmateix, plasmades en paper, configurats els monstres, els herois, els personatges màgics i els quotidians… Si J. Llaverias féu viable la humanització dels animals, Joan Vila situà la rondalla en un món mític, elegant, precís i perfecte, al temps que J. Junceda la feia realitat palpable, amb personatges vius i propers que es mouen en entorns reconeixibles, Apa en feia una sàtira, i Elvira Elias en creava una versió personal, suma de totes elles. Aquesta, i tots els altres dibuixants que s’han esmentat, al seu torn, amb la seva obra, consagraren la rondalla catalana dins l’univers del llibre, tot creant-li un setial del qual no es mouria.

Una fractura terrible

La guerra civil de 1936-39 i, sobretot, la victòria franquista iniciaren dècades de repressió i de manca de llibertats. L’ensulsiada econòmica i la desorientació per la pèrdua dels líders naturals –polítics, sindicalistes, científics, artistes i intel·lectuals–, tant per mort com per exili, com per repressió, sumiren el país en la prostració més profunda i en la simple lluita per la supervivència. Els criteris que havien donat la màxima importància a l’infant i a la seva formació desaparegueren juntament amb la República. La prohibició de la publicació en català i la persecució d’autors i il·lustradors tancaren moltes possibilitats a les editorials que s’havien compromès amb la llengua i cultura catalanes.

L’any 1929 Lola Anglada escriví i il·lustrà Margarida, una narració que, seguint les estacions de l’any i partint de la quotidianitat, es posa al servei d’un món idíl·lic i feliç.

Enciclopèdia Catalana - J. Gumí

A conseqüència de la guerra, alguns il·lustradors s’exiliaren i, dels qui es quedaren, diversos foren perseguits i prohibits, com fou el cas de Lola Anglada; d’altres –puntals de la seva generació– moriren al llarg dels anys quaranta o cinquanta enmig de la indiferència i el silenci. Aquestes absències deixaren sense referències els dibuixants que pujaven. Ja se n’han assenyalat les excepcions, aquells il·lustradors que, per haver viscut el període de preguerra, serien el pont natural que havia de continuar la tradició catalana d’il·lustració. Entre ells, destaquen Mercè Llimona, Elvira Elias o Antoni Batllori Jofré. Aquest darrer perllongaria l’estil creat per Joan Junceda fins els darrers anys del segle; tanmateix, la manca d’innovació de la seva obra no el féu atractiu per als renovadors anys seixanta. Mercè Llimona i Elvira Elias, vers la dècada dels anys seixanta del segle XX, pràcticament emmudiren –una per causa d’una greu malaltia i l’altra per la mala salut del seu marit.

Precisament, els anys seixanta del segle XX inicià la seva via una nova generació de dibuixants i escriptors per al jovent –la que ha estat anomenada generació de la represa– que anà trobant espais on expressar-se gràcies a les noves iniciatives editorials –col·leccions de llibres i revistes en català– i que renovaren completament la il·lustració catalana. Tanmateix, el més destacable és que ho feren havent oblidat, gairebé, la lliçó dels grans creadors que els havien precedit. La tradició d’il·lustració a Catalunya havia viscut, per causa de la repressió de la postguerra, una fractura terrible.

Els anys seixanta del segle XX, allò que durant els anys quaranta i cinquanta eren intents aïllats de la cultura pròpia resistent davant de la persecució franquista, es materialitzà en unes iniciatives renovades. Més que resistència i nostàlgia d’un passat cada vegada més llunyà, s’anà concretant una proposta de construcció d’una cultura que s’emmirallà en el que es feia fronteres enllà, a França sobretot. També, en el camp de l’edició per a infants, apareixen iniciatives en diferents fronts, gairebé alhora. Tanmateix, es poden assenyalar tres elements que en serien la punta de llança: les revistes infantils i juvenils “Cavall Fort” i “L’Infantil”, i la creació de La Galera Editorial.

El 1961 sortí el primer exemplar de “Cavall Fort”, que, el 2006, arribà al miler de números publicats. Algunes de les portades –n’hi ha de dibuixades per Cesc, Tàpies, Miró, Clavé– han estat premiades pel Graphic Annual de Zuric.

Enciclopèdia Catalana Enciclopèdia Catalana - Gabriel Serra

El 1961, després de moltes vicissituds i sota l’empara del bisbat de Vic, el de Girona i el de Solsona, sortia la revista per a infants i joves “Cavall Fort”, amb la intenció d’oferir al país un producte propi, marcat per la voluntat de modernitat i en català. Lluny quedaven els models de preguerra, i fins i tot altres intents meritoris de publicacions il·lustrades per a infants en català realitzades anys abans. “Cavall Fort” ha estat una eina de formació de la mainada i impulsora d’un nou estil de publicació, tot ocupant un lloc primordial per a la renovació i recuperació de la cultura i la formació d’infants a Catalunya, i també –i no pas en darrer lloc– en la renovació de la il·lustració catalana.

La represa dels anys seixanta, un món sense rondalles?

Ja feia temps que a Catalunya s’havia iniciat un procés que esdevindria imparable. Els anys seixanta foren propicis a l’emergència de reivindicacions llargament gestades. Una necessitat peremptòria per a la reconstrucció nacional seria la de formar les noves generacions. Calia oferir als infants una alternativa al sistema educatiu i de lleure imposat pel franquisme, estrany a la cultura autòctona i encara ofensiu. Com a referent d’un passat més lliure i modèlic, hi havia l’Escola Activa, que es volia recuperar. Calien noves edicions, material per a la renovació escolar com ara llibres i quaderns, i també productes d’esplai adients a aquesta línia innovadora.

Llavors, el 1963, Marta Mata demanà a la traçuda i dúctil Fina Rifà –jove mestra i incipient dibuixant– d’il·lustrar el seu primer llibre de lectura escolar, Chiribit, editat per Vicens Vives. En endavant, Fina Rifà seria, a més de mestra, una il·lustradora de llibres pedagògics i d’evasió que col·laboraria permanentment a “Cavall Fort”. Així, es pot veure que els pedagogs tingueren un paper protagonista en la renovació editorial i de la il·lustració. En aquest estat de coses, eren els infants més petits els fonaments pels quals calia començar i, per tant, l’objectiu primordial de la generació d’il·lustradors de la represa.

Les noves edicions eren en color i plenament il·lustrades, marcades per un estil innovador i escrites en la pròpia llengua. L’estil del llibre determinaria la il·lustració, la qual seria gestada, a poc a poc, per joveníssims artistes que optarien per la il·lustració, en lloc d’altres activitats plàstiques, i per fer un servei al país i als infants. Des del punt de vista dels professionals, els anys seixanta del segle XX s’iniciaren amb una majoria femenina en la il·lustració per a infants. Els dibuixants masculins, en general, s’orientaren vers el còmic i la publicitat.

En aquesta situació en què es valora la comprensió del petit lector abans que res, el realisme en el dibuix perd terreny davant de l’estilització i la simplificació de les formes. El color, sense matís, pla –sovint usant només els colors primaris–, pren el protagonisme a les plomes. L’ús del clarobscur com a recurs plàstic i la representació del volum i de l’escorç, per tant, desapareixen.

La còpia de la realitat positiva quedà descartada, i les imatges tendiren a esdevenir prototipus d’infants, de mare, de pare, d’arbre, de casa… uns models simples, austers, plans, sense il·lusió de perspectiva, unes imatges conceptuals.

Pel que interessa aquí, els contes tradicionals patiren un cert desprestigi en aquest període, quan es considerà més adient oferir als infants llibres que reproduïssin situacions comunes i normals dins la seva vida, i, si hi entrava la ficció, que aquesta se situés en un entorn proper a l’infant i en temps contemporani. Es preferien –com també havia passat durant el noucentisme, encara que no d’una manera tan absoluta– els llibres de nova creació, cosa que afavorí, d’altra banda, l’aparició d’una nova generació d’escriptors per a infants i joves.

Els contes tradicionals s’associaren amb una cosa antiquada, i eren suspectes de manipular les tendres ments dels infants i conformar-les segons els valors tradicionals, i per tant conservadors, i encara contraris a l’esperit de renovació. Tot i aquesta tendència adversa, els contes tradicionals i els clàssics sobrevivien en el món editorial perquè sempre n’hi ha hagut demanda, encara que –tot i les excepcions– sovint es veien reduïts, edulcorats o trivialitzats.

Contes populars i faules s’embarquen a La Galera

Precisament, aquesta actitud inicial de menyspreu envers les fonts tradicionals féu que, a la llarga, s’imposés la necessitat de produir noves edicions de les narracions tradicionals que incloguessin aquesta visió renovada i renovadora del llibre per a infants. Així, en ocasions, les rondalles treuen el nas a “Cavall Fort” o a “L’Infantil” però, sobretot, l’obra reinstauradora és a càrrec de l’editorial La Galera.

El 1970 inicià la col·lecció “Els Contes Populars” i el 1972, la col·lecció “Faules”. Cal destacar que aparegueren després de moltes altres col·leccions, i quan l’editorial es trobava consolidada i com a complement de la seva obra d’oferir noves eines per a l’educació dels infants. En crear-les, es pensà a contar les faules i els contes als més petits. Aquest criteri determinà el format, la versió –amb brevetat de text i llenguatge clar– i la preeminència d’il·lustració, que és el que interessa aquí. Cal afegir, també, que els contes populars inclosos en la col·lecció són majoritàriament catalans, i les faules són de les que arrelaren més a Catalunya, totes elles de La Fontaine o d’Isop.

Els primers llibres foren Rínxols d’or, en versió de Marta Mata, amb il·lustracions de Fina Rifà –novament ambdues com a pioneres–, i La formigueta que va a Jerusalem, adaptat per Jordi Cots, Francesca Garberí, M. Dolors Latorre i Montserrat Vidal, amb il·lustracions de Carme Solé i Vendrell. L’any següent, el 1971, aparegueren El llop, el garrí, l’ànec i l’oca adaptat per M.R. Codina, Marta Mata, M. Eulàlia Valeri i amb il·lustracions de Carme Solé; il·lustrats per Pilarín Bayés foren En Patufet i La rateta que escombrava l’escaleta, adaptats per J. Cots, F. Garberí, M.D. Latorre, M. Vidal. La mateixa dibuixant, el 1972, il·lustrà un altre títol, El gegant del pi, adaptat per M. Eulàlia Valeri. Un altre nom s’incorporà a la il·lustració de la rondalla, Marta Balaguer, que il·lustrà Fava, favera… en una versió de Miquel Desclot. Aquest mateix any, s’inicià la col·lecció “Les Faules” amb l’adaptació de M. Eulàlia Valeri de Les dues cabretes i El ratolí del camp i el de la ciutat, amb il·lustracions de Carme Solé, i La guineu i la cigonya, il·lustrada per Pilarín Bayés, totes de La Fontaine.

L’any 1973 continuaren les dues col·leccions. L’anomenada “Faules”, amb El colom i la formiga de La Fontaine, il·lustrada per Maria Dolz, i La llebre i la tortuga d’Isop, amb il·lustracions de Maria Rius, versions totes dues de M. Eulàlia Valeri; la de “Contes Populars” amb La filla del Sol i de la Lluna, adaptada per Roser Iborra i il·lustracions de Fina Rifà, El poll i la puça, il·lustrada per Carme Solé i Vendrell, i En Joan de l’ós, amb il·lustracions de Jordi Bulbena.

Un any després aparegueren dos títols de la col·lecció “Contes”, Marieta, amb il·lustracions de Miquel Mas, i En Set Homes i en Tres Pams, amb il·lustracions de Jordi Bulbena. Maria Rius il·lustrà, l’any següent, El lleó i el ratolí, de la sèrie “Faules”, i Les tres filles del llenyataire i l’ós, de la de “Contes”. La col·lecció es va enriquir amb les il·lustracions de Fina Rifà per a En Cigronet i En Pere sense por; Carme Solé il·lustrà El gegant Verlihua i La Rabosa, Maria Dolz il·lustrà El ruc i el gos (d’Isop) i Pere Prats, El conte del xiulet, un conte popular valencià.

Els anys següents anaren apareixent nous títols, un fet que palesa la consolidació de la col·lecció. Continuaren il·lustrant-hi els autors esmentats, alhora que s’hi afegiren altres noms: Picanyol, que ho féu amb el seu estil totalment desenvolupat i que s’ha fet tan popular en el còmic, El molinet màgic; Rita Culla, La gallineta roja; Montserrat Brucart, Margarideta –tots tres el 1977–. Francesc Bofill il·lustrà el text que ell mateix adaptà, El drac de Banyoles (1977); Montserrat Ginesta, El vestit nou de l’emperador (1979); Irene Bordoy, la faula El gall, la guilla i el gos (1981), i el mateix any, Carme Peris s’incorporà amb El germà ric i el germà pobre.

Es veu com una primera generació que trenca el foc, que obre camins plàstics, que indaga –essent la seva formació, com a il·lustradors, autodidacta– i és seguida per una altra, immediatament, atreta precisament per les obres realitzades per la pionera. Així, Francesc Rovira amb L’ase carregat de sal i l’ase carregat d’esponges (número 13 de “Faules”, 1983), Joma, amb En Joanet de les tres bosses de diners (1984), o Mercè Arànega amb El ratolí, el gat i el gall (número 19 de “Faules”, 1987), entre d’altres. A tots aquests caldria afegir també alguns títols d’altres cases editores. Concretament, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, cal assenyalar El mariner de Sant Pau, de Jacint Verdaguer, que il·lustrà Roser Rius (1991).

Trencadors, innovadors, indagadors

La generació de la represa va tenir voluntat d’innovació. Es comenten aquí les aportacions estilístiques d’uns quants autors, persones que s’iniciaren molt joves, que ja no es conformaven a fer com havien fet els seus pares –conservar el foc sagrat de la tradició–, sinó que volien innovar, descobrir, obrir portes i finestres a l’univers que evolucionava sense parar, encara que es veiessin reclosos per la força en un món tirànic i avorrit.

Això no vol dir que no s’hi pugui trobar coneixement i un bon ús de recursos apresos a partir de l’obra dels il·lustradors clàssics. Per exemple, Fina Rifà continuà la tradició del dibuix a la ploma, que tants bons fruits havia donat a Catalunya. Fina Rifà que, per tradició familiar –pertany a la nissaga Llimona– i per interès personal, coneixia l’obra dels il·lustradors anteriors a la guerra, prengué algunes solucions de Joan D’Ivori i Pere Torné Esquius. Del primer, l’estilització de les formes, la tendència a un cànon alt, figures lleugeres, sense pes, i també l’exigència documental. Del segon, la simplicitat en les figures, la claredat, la creació de formes properes a l’infant, de fàcil lectura.

La pretensió que la il·lustració sigui només això, il·lustració damunt d’un pla, no pas un món complet i profund on endinsar-se, és generalitzada en els altres il·lustradors d’aquesta generació. Així, en Fina Rifà es troba l’equilibri entre la consciència plena que com a mestre té d’allò que cal a l’infant més menut per a gaudir del llibre i per a l’aprenentatge, i la necessitat de crear un estil personal, propi, quelcom que assolí molt aviat.

Pilarín Bayés és una altra autora protagonista d’aquest període, amb una gran producció i un estil identificable que ja es percep en els primers llibres que il·lustrà per a La Galera. Aquesta concreció d’estil de dibuix personal en tan poc temps és un fet poc corrent entre els dibuixants de la generació de la represa, la majoria dels quals, tot intentant crear noves formes, innovar i trencar amb el que s’havia fet anteriorment, passaren per multitud d’assaigs abans no el consolidaren. L’estil de Pilarín Bayés és sempre igual, joiós, alegre, fàcilment comprensible, curull de detalls que els infants es complauen a mirar. Aquesta simplicitat del dibuix, la facilitat de la lectura de la imatge, la capacitat de comunicació de la seva obra són les qualitats que li donaren la popularitat, que ja, als anys setanta del segle XX, esdevingué fenomen. A partir de la seva col·laboració amb la col·lecció “Contes i Faules” de La Galera, se la relaciona amb la il·lustració d’allò popular i tradicional. Així, quan el 1975 Martín Casanovas edità Rondalles de Catalunya, en versió d’Albert Jané, el llibre de rondalles més important de l’època, comptà amb les il·lustracions de Pilarín Bayés.

Marta Balaguer coneix també els clàssics, tant per tradició familiar com a través de la mestra de la seva escola, justament Fina Rifà, la qual l’animà a dibuixar i la introduí en el món editorial. La il·lustració de Marta Balaguer se centra en els personatges, tot i que en els llibres inicials –d’aquest període– l’espai i els fons tenen força protagonisme. Crea uns personatges expressius, dinàmics, caricaturescos, encara que siguin personatges de fantasia. Tenen boques grosses, rialleres, són llargs de cames, prims, volgudament còmics, volgudament intranscendents, una il·lustració amb la mirada posada en la historieta i el còmic.

Una altra il·lustradora que, com Marta Balaguer i Fina Rifà, ha treballat molts anys de mestra és Mercè Arànega. Per a ella, com per a altres joves ensenyants d’aquells anys, l’escola fou una experiència d’aprenentatge i de creixement. La inventiva, la creativitat, la suposició de situacions fantasioses que es manifesten en la seva obra d’il·lustradora tenen la seva arrel en aquest contacte quotidià amb els més petits, dels quals ha après solucions i amb els quals comparteix aquesta capacitat de fabular, d’imaginar.

Una il·lustradora que també té molt en compte els infants que llegiran el llibre és Maria Rius, la qual, tot i la sòlida formació plàstica que ha rebut, s’até a la claredat d’allò que es narra, un lligam entre la creació d’estil i la voluntat pedagògica i de comunicació. Maria Rius esdevé així una de les més característiques il·lustradores de la represa i una lluitadora perquè la il·lustració tingui un reconeixement professional, treballant en la creació d’una associació i una escola professional, com també teoritzant sobre la il·lustració. Els seus personatges, sòlids, de formes rotundes, reclamen i expressen volum, fins i tot als llibres fets per als més petits. Els coneixements pictòrics li permeten de treballar el color, que configura, delimita i dóna volum a la figura, uns colors intensos, contrastats o en harmonia, segons la història i l’edat del lector a qui va destinat el llibre.

Carme Peris, igual que fan altres il·lustradores de la seva generació, planteja la il·lustració com un servei, i per això és molt fidel al text. Crea una il·lustració alegre i joiosa, plena de color, on es defuig el drama. El tractament del color hi és fonamental, car en ell pren base la seva il·lustració. Caldria mencionar també Roser Rius, germana de Maria Rius, que treballa sobretot llibres amb voluntat didàctica, però que també fa alguna incursió en el món de la rondalla, com ja s’ha assenyalat.

Carme Solé i Vendrell realitza una obra moguda per la voluntat de crear alguna cosa de bell nou, dins un món sense models d’il·lustració, que més aviat pren com a referent obres d’art d’avantguarda. De temperament indagador, en aquells anys empra el collage, un recurs que també fan servir altres il·lustradors durant els primers anys setanta del segle XX, juga amb el pop art, amb uns colors que no tenen relació amb la imitació de la natura, etc., fins a trobar el seu estil personal que, tanmateix, no ha parat d’evolucionar. La seva obra respon a una poètica personal, construïda dia rere dia que, tot i els canvis, tot i les adaptacions al to del llibre, és ben identificable, el color guanya la partida a la línia i l’expressió dels personatges –subratllada per l’entorn– n’és protagonista.

Jordi Bulbena, al llibre En Joan de l’ós, hi realitza un dibuix pop art que, amb variacions i tot adaptant-se al mitjà, repeteix als còmics que il·lustra com féu, per exemple, en l’excel·lent versió del Tirant lo Blanc que publicà a “Cavall Fort”. J. Bulbena barreja un dibuix molt treballat amb d’altres tot just esbossats, de figures gràcils, còmiques i estilitzades, incloent també, com és propi en la il·lustració més innovadora de la dècada de 1970, reproduccions de gravats històrics i contemporanis. Aquesta línia, entre tradicional i sofisticada, resulta molt original.

Irene Bordoy, pintora i publicista, començà a il·lustrar en uns anys que la servitud didàctica en els llibres per a infants minvava, i ja s’adeia amb la seva proposta d’una il·lustració més imaginativa, sense límits, i que separa la didàctica de l’art. Tot i això, el seu dibuix és d’una gran precisió, d’una gran minuciositat. Des de petita, preferí aquells llibres que presenten molts detalls que ara, sense excés i fruit d’un equilibri, són presents en les seves il·lustracions, sempre marcades per un classicisme amarat de serenor.

L’obra de Montse Ginesta es troba determinada pel fet que la idea sigui allò fonamental, la qual cosa la situa com una il·lustradora conceptual. Des dels inicis, no tingué interès a descriure la realitat, sinó a expressar-se, tot arribant –si cal– a l’abstracció. Fa una il·lustració centrada en els personatges i en la gairebé personalització dels altres elements del dibuix. Els personatges prenen vida i característiques originals, tots semblants i tots diferents, amb una constant: el dibuix angulós. Són personatges sense pes, retalls de paper, traços aparentment fàcils damunt del pla. La seva visió del dibuix per als infants difereix de la dels il·lustradors de la generació immediata anterior –la primera generació de la represa– i es mostra lliure de pedagogisme i sense vinculació amb els dibuixants de preguerra.

De Francesc Rovira, cal assenyalar-ne que als primers anys vuitanta ja presentava un dibuix madur, molt acabat i ple de detalls, que varià i simplificà amb els anys tot assolint l’estil actual, en el qual hi ha molts elements de l’original, com l’humor que els personatges traspuen.

Un dibuixant que aporta innovació estilística és Josep M. Rius, Joma. El seu és un dibuix realitzat a la ploma i amb emfasització, no construcció, del color. Els personatges curts i rodanxons –de nassos portentosos–, esquemàtics, plenament de ninotaire, tots amb un rostre resolt d’idèntica manera, evolucionen cap a un traç més trencat, més estilitzada la forma i de cànon més alt, ja els anys noranta, sempre en funció de la recerca de l’expressió i de la síntesi.

Els anys següents el nombre de cases editorials ha anat creixent i el nombre d’edicions s’ha multiplicat, però no es troba una producció que denoti que hi ha una consciència de la importància de la rondalla com a element cultural que cal que sempre sigui a l’abast del ciutadà i, sobretot, de l’infant. Hi ha edicions interessants que esdevenen excepcions: es reedita Valeri Serra Boldú, Rondalles meravelloses, amb il·lustracions de Conxita Rodríguez (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984), o Deu rondalles de Jesús Infant, de J. Carner, amb il·lustracions de F. Rifà (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984). Aquesta editorial, també, dins la col·lecció “El Tinter dels Clàssics”, inclou diverses rondalles il·lustrades, com ara Rondalles del Vallespir, d’E. Caseponce, amb dibuixos de G. Cifré. Elvira Elias, quan torna a treballar, ho fa il·lustrant, entre d’altres, Les nostres rondalles, adaptades per Carme Garriga (Granica, 1984).

També hi ha reedicions de rondalles il·lustrades per creadors del període anterior a la guerra i que ja s’han comentat: J. Junceda, D’Ivori…

A banda dels clàssics, Josep Coll fa nous reculls de rondalles del Pallars, Quan Judes era fadrí i sa mare festejava, amb il·lustracions de Sebastià Tamarit (Edicions del Mall, 1986); Joan Soler i Amigó, Rondalles marineres: una vegada era el mar, amb dibuixos de Francesc Oller (Noray, 1996). Cal assenyalar també la tasca de Bienve Moya, Rondalles i llegendes catalanes, amb dibuixos de Carles Puche (El Mèdol, 1995), o les noves adaptacions de Rondalles de Verdaguer (La Galera, 2002), amb il·lustracions de Subi.

Però la realitat és que la majoria d’edicions de rondalles catalanes o mallorquines són llibres sense il·lustrar, per a adults, resultats de recerques o estudis. Els grans llibres il·lustrats de tema tradicional es fan amb èxits assegurats d’autors com, per exemple, Grimm, Perrault o Andersen, amb il·lustracions de dibuixants del país o de fora. Quan La Galera reprèn a la dècada de 1990 la seva col·lecció amb noves il·lustracions, hi inclou versions de contes d’aquests mateixos autors barrejats amb rondalles catalanes. L’interès més gran d’aquesta col·lecció és, precisament, la gran varietat d’il·lustradors que presenta, essent una mostra de la il·lustració catalana actual, amb estils molt personals i diferenciats. També es pot assenyalar en aquest sentit la col·lecció “El gat amb botes”, de Barcanova.

Es dóna la paradoxa que, en una època que té una producció editorial immensa, la rondalla catalana il·lustrada gairebé n’és del tot absent, malgrat la generosa tradició d’il·lustració que l’ha precedit. El fet és que els il·lustradors que s’han esmentat, i encara d’altres que no s’han pogut mencionar, constitueixen un gran i divers conjunt de creadors que ha configurat un imaginari ric i multiforme que ja forma part de la col·lectivitat, un imaginari construït, dia rere dia, any rere any, per l’obra generosa dels il·lustradors catalans, a partir de l’obra fecunda dels quals, els nostres somnis són ben bé uns altres somnis.