El despoblat de Vilba, on s’han fet unes prospeccions arqueològiques fa pocs anys, és situat sobre la cresta d’una roca calcària, als contraforts de la fallada de Malpàs, allí on hi degué haver el castell del mateix nom. Les primeres notícies del lloc de Vilba són insegures car aquest topònim sembla que podria designar qualsevol altre petit vilar. Així, al cartoral de Santa Maria de Lavaix hom troba esment de l’adquisició per part del monestir, l’any 956, d’un alou a la vil·la anomenada Biluva, en el lloc dit Erta de Sas, per tant, lluny d’on hi ha l’emplaçament de l’indret de Vilba. Segons un inventari de la darreria del segle XII, vers l’any 1010 el monestir de Lavaix va adquirir el castell de Vilba mitjançant la donació feta per l’abat Dacó i el seu germà Gamisa. No obstant això, l’esmentat cartoral reporta un altre document que aparentment sembla contradir la notícia anterior: el mes de maig de l’any 1043 Bernat i els seus germans vengueren a Servideu, llavors abat de Santa Maria de Lavaix, el “castello que dicitur Vilba et ipsa villa cum suos terminos et fontes et pratis et molendinis cum suis aqueductibus et paschuis et silvis ab integrum” pel preu de 300 sous. Molt probablement d’aquesta manera el monestir de Lavaix degué completar el domini sobre l’indret. Les afrontacions del terme que dóna el document són ben explícites: des del coll d’Enrens al S fins al riu de Ventolà (o de Gironella) al N, i des de Chalamocho a l’E fins a la Noguera Ribagorçana a l’W.
Una darrera notícia sobre Vilba consta a les convinences fetes a la segona meitat del segle XI entre els comtes del Pallars Sobirà i els del Pallars Jussà; en aquest sentit, tant Artau I (1064) com Artau II (1094) del Pallars Sobirà reconegueren que, igual que el monestir de Lavaix, el castro de Vilba pertanyia al llinatge comtal del Pallars Jussà. Després d’aquesta referència es perd totalment qualsevol notícia sobre Vilba. Sembla que aquest indret es despoblà a la darreria de l’edat mitjana.