Situació
L’església parroquial de Sant Fruitós és al petit nucli de Perves, que s’emplaça als vessants de la dreta de la vall de Bellera, prop de coll de la Creu de Perves.
Mapa: 33-10 (214). Situació: 31TCG233924. Per a arribar a Perves, cal seguir la carretera N-260, que uneix la Pobla de Segur amb el Pont de Suert, i un cop passat Sarroca de Bellera, a l’inici del coll de la Creu de Perves, hom veu el poble a mà esquerra de la carretera. (MLIR)
Història
Una de les primeres referències del castell de Perves data de la darreria del segle XI, en les concòrdies que els anys 1080 i 1094 signaren els comtes pallaresos, mitjançant les quals els comtes del Pallars Jussà definiren la propietat d’aquest castell en favor dels comtes del Pallars Sobirà. Del lloc i castell de Perves sorgí una família homònima, alguns membres de la qual són documentats en diversos instruments dels segles XII i XIII del cartulari de Santa Maria de Lavaix, relacionats amb els comtes del Pallars Sobirà. En el fogatjament de la darreria del segle XIV, el lloc de Perves consta que era inclòs dins la baronia d’Erill.
De la seva església parroquial no s’ha localitzat cap referència històrica d’època medieval fins a l’actualitat; tanmateix el seu titular, sant Fruitós, posa en evidència que l’església té un origen molt antic, i, per tant, no hi ha dubte que ja existia a l’època romànica, tot i que l’edifici actual correspon a un tipus de construcció bastida o modificada dins l’estil barroc, amb un airós campanar octagonal. Pertangué al bisbat de Lleida, dins la diòcesi del qual encara es manté avui dia. (JBP-MLIR)
Talla
Talla de Crist crucificat que es conserva al Museu Diocesà de Lleida amb el núm. 1 486 de l’inventari, actualment exposat a la Seu Vella de Lleida.
ECSA - M. Macià
Procedent de l’església parroquial de Sant Fruitós de Perves, ingressà al Museu Diocesà de Lleida una talla romànica de Crist crucificat, inscrit amb el número 1 486; actualment aquesta imatge presideix l’absis de la Seu Vella de Lleida. Fou restaurat per Llibert Anglada l’any 1979, en un procés que va consistir en l’extracció de les capes de guix que el recobrien. La policromia originària hauria desaparegut del tot si no fos per un petit fragment que ha restat a l’esquena de la imatge. Així mateix, si bé l’estat de conservació és força bo, durant el procés de restauració es reconstruïren els dits de les mans i es reparà una forta esquerda al dors de la figura. El resultat formal fou un Crist sofrent de dimensions considerables (146 cm d’altura i 111 d’amplada), caracteritzat per una extrema verticalitat, amb el cap caigut cap al pit i les cames entrecreuades, tocat amb una corona d’espines i cobert amb la tovallola o perizoni.
Alhora, el resultat també fou una imatge problemàtica amb vista a la seva catalogació i, per derivació, a la seva datació. L’anàlisi rigorosa que R. Bastardes (1980, pp. 113-119) realitzà d’aquesta talla, i en la qual basem el nostre estudi, comportà la definició del Crist de Perves com una imatge excel·lent en qualitat, sorgida de la còpia directa del Crist del Davallament d’Erill, que incorpora una sèrie de característiques plàstiques i iconogràfiques inèdites i originals, i amb la presència d’elements que obliguen a adscriure-la dins una datació tardana, això és, pels volts del final de la segona meitat del segle XIII.
Partint de la base acceptada i plenament justificada d’aquesta talla com a còpia directa del Crist d’Erill, hom veu com es compleixen la major part de les característiques definitòries d’aquell taller (Bastardes, 1977, pp. 17-32 i també, del mateix autor, 1978, pp. 45-66). Deixant per a més endavant l’acusada verticalització que descriu la talla, l’estructura general del Crist traspua els esquemes d’Erill. Els trets fisonòmics del crucificat de Perves reprodueixen amb fidelitat els del déu model: la front emmarcada pels cabells trenats del pentinat dessota la corona d’espines, la línia corba de la cella, els ulls sortints d’unes conques enfonsades, el nas perfilat i recte, i l’arranjament dels llavis i dels rictus de la boca perfectament emmarcat al bell mig del triangle que dibuixa l’enllaç del bigoti amb la barba. Aquests últims elements, potser un dels més peculiars que defineixen la plàstica del taller d’Erill, estan copiats amb estricta fidelitat: la barba arranca de les orelles amb una sèrie de ratlles verticals per a combinar-se, a l’altura de la galta, amb línies horitzontals les quals queden limitades per la superposició del bigoti, ara simulant el pèl a partir de línies verticals, i per a acabar en la punta del mentó un altre cop amb fines línies verticals. Així mateix, els tres rínxols trenats que pengen per damunt del pit del Crist són la repetició de les trenes del Crist d’Erill. L’estructura dels braços, amb la interrelació dels seus components i el relleu ben perfilat de les venes, característica també definitòria del taller de la Vall de Boí, és present dins la nostra talla. Ara bé, el Crist de Perves copia els altres trets que componen els esquemes propis del d’Erill, que ara es concreten en la singular representació de l’estèrnum, decorat amb quatre dobles incisions, l’arrodonida apòfisi xifoide i la corba en relleu damunt de l’estómac. Si bé la còpia és quasi bé idèntica (Bastardes 1980, p. 116) ja va remarcar la deficiència de la plasmació, deficiència que es converteix en qualitat perquè és un rebuig a l’exactitud vulgar. L’estructura de les cames torna a ser la repetició de l’esquema del taller d’Erill. Així, veiem la característica aresta viva i rectilínia que defineix la tíbia, com també els dos secs sota els genolls.
Talla de Crist crucificat que es conserva al Museu Diocesà de Lleida amb el núm. 1 486 de l’inventari, actualment exposat a la Seu Vella de Lleida.
ECSA - M. Macià
Si fins ara hem descrit aquells elements que el Crist de Perves comparteix amb el d’Erill, els aspectes que els fan diferents i que han estat interpretats com els causants que obliguen a adscriure la talla del Museu diocesà a un moment cronològic tardà, són la presència dels tres claus i, per tant, les cames entrecreuades; l’arranjament d’una tovallola o perizoni que no respon a les tipologies romàniques sinó més aviat a models més moderns, i l’acusada verticalitat dels braços. Pel que fa a la presència dels tres claus, si bé aquesta disposició és característica dels exemplars gòtics, és acceptat que és present ja en models de transició i dins d’aquests, per la manera de creuar els dos peus, als tipus més antics. Aquest arranjament el trobem també en altres obres que s’han considerat influïdes pell taller d’Erill, com són el Crist del Davallament de Taüll(*) i el Crist d’Olp(*). Cal dir que, al nostre entendre, tant l’un com l’altre sols comparteixen amb el Crist de Perves, a més de l’evident i acceptada inspiració de tots ells en el mateix model, la col·locació idèntica dels peus i la disposició de l’estèrnum i l’apòfisi xifoide. L’allunyament d’aquests respecte al Crist de Perves es deu al fet que aquells dos incorporen d’una manera selectiva les característiques definitòries del taller d’Erill i, en canvi, el de Perves és fidel al model malgrat que incorpori trets inèdits.
El drap de puresa penja exempt de la part de darrera de la figura fins a l’altura de mitja cama, al davant, cobreix les cuixes fins al damunt del genoll. Una ampla baga horitzontal cenyeix la tovallola i es nua damunt el maluc dret, la qual cosa provoca la caiguda de plecs; aquesta roba pot adscriure’s dins una tipologia romànica, ans bé, és indicador d’una cronologia força avançada dins la tretzena centúria. Altrament, la verticalitat dels braços provoca un forçat però ben aconseguit acoblament de la testa damunt el coll, que augmenta l’emotivitat continguda i l’expressivitat de la figura penjant.
Hom ha estat d’acord amb la inclusió de la talla del Crist de Perves dins els moments més moderns del període romànic, i hom accepta el fet que incorpora ja trets propis dels models de transició (Thesaurus/estudis, 1986, pp. 63-64; Catalunya Medieval, 1992, p. 154 i també, Pulchra, 1993, p. 61). Si bé el fet de ser una còpia original d’un model determinat no força a cercar paral·lels, cal esmentar que el Crist de Perves poc té a veure amb la resta d’obres vinculades dins l’àmbit del Taller d’Erill: el Crist de Llimiana, el de Mur, Montmagastre, Olp i Taüll, totes elles vinculades ja per Cook-Gudiol (1950, p. 288) al taller d’Erill i reafirmades per Bastardes (1977, p. 50). Cal remarcar que amb les dues últimes obres ja hem comentat que el Crist de Perves hi comparteix tant determinats trets sorgits de l’escola com la datació aproximada. Així doncs, la talla del Museu Diocesà de Lleida s’erigeix com el representant tardà però fidel a la pervivència de l’èxit de la fórmula del Crist d’Erill. (MMG)
Bibliografia
- Bastardes, 1980
- Thesaurus, 1986, pàgs. 63-64
- Catalunya medieval, 1992, pàg. 154
- Pulchra, 1993, pàg. 61