Situació
Façana de ponent, amb la porta actual, tardana, i una singular finestra que s’obre sota el campanar d’espadanya.
ECSA - M.À. Font
L’església de Sant Sadurní és situada a la part alta del nucli abandonat d’Esperan, el qual és emplaçat a 1 400 m d’altitud a la dreta de la vall d’Esperan.
Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCH184006.
S’accedeix a Esperan des del poble d’Igüerri, per un camí que surt de la part alta d’aquesta població. El recorregut és planer, d’uns 45 minuts, i ressegueix quasi sense perdre altitud la solana del Villirulo. (MAF)
Història
Una de les primeres mencions documentals del lloc d’Esperan data del 1173, any en què Ramon d’Erill, estant greument malalt a Lleida, dictà testament en presència de Pere d’Eroles, abat del monestir de Lavaix, dels seus familiars i també d’altres il·lustres prohoms; segons aquesta acta testamentària, volent reconciliar-se amb Déu i la Verge Maria, per esmena i remissió dels seus delictes, lliurà el seu cos i la seva ànima per l’eterna salvació al monestir de Santa Maria de Lavaix, i a més, li feu donació d’“unam propriam meam villam que dicitur Esperant”.
D’aquesta manera el vilar d’Esperan, amb totes les seves pertinences —que com s’ha demostrat pertanyien als Erill—, passà a mans del monestir de Santa Maria de Lavaix, amb l’excepció del dret d’host. Sembla que els hereus de la baronia d’Erill respectaren aquesta donació, ja que tant el vilar com l’església de Sancti Saturnini de Spranto, de la qual depenia l’església de Sant Esteve de Raons, són consignades en els inventaris monàstics de Lavaix. Així mateix, els fogatjaments del final del segle XIV esmenten el lloc d’Esperan dintre l’abadia. Al segle XVIII Esperan i la parròquia de Sant Sadurní aportaven al monestir de Lavaix només unes quaranta-cinc lliures. En època moderna l’església de Sant Sadurní era sufragània de la de Santa Maria d’Erillcastell. (JBP)
Església
Planta del temple, ampliat modernament amb dues capelles a la part de migdia.
M.À. Font
L’església de Sant Sadurní, en molt bon estat de conservació, és un edifici d’una sola nau amb absis semicircular lleugerament ultrapassat, orientat al NE. L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral.
La nau, més alta que l’absis, és coberta amb volta de canó apuntada i és feta de carreus col·locats al llarg, seguint el sentit longitudinal de la nau. L’absis, en un nivell més baix, presenta una volta de quart d’esfera feta amb carreus disposats en filades concèntriques.
L’espai interior de l’església s’amplià, en època moderna, amb l’additament de dues capelles laterals obertes en el mur meridional. Una d’elles, la més propera als peus de l’edifici, ha perdut part de la volta d’aresta que la cobria. Aquestes obres feren desaparèixer la porta originària de l’edifici, que s’obria en aquest mur sud, alguns vestigis de la qual encara es poden veure en el parament interior.
L’interior de l’església és il·luminat per una finestra d’una sola esqueixada i ampit graonat, situada al mig de l’absis; aquesta obertura té l’aparença d’una espitllera. En el mur de ponent s’obre l’actual porta d’accés, la qual és feta amb un arc de mig punt adovellat. Per sobre, hi ha una altra finestra, molt diferent de l’obertura absidal; presenta una arquivolta que parteix d’impostes i la seva obertura és més petita que l’espai real que ocupa la finestra. La façana és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls.
Al presbiteri es conserva un altar amb dues ares superposades. La superior, de mida més gran, és decorada amb una sòbria ornamentació a base de semiesferes esculpides en tres dels seus laterals.
L’església d’Esperan es pot incloure en el grup d’esglésies de la vall de Boí, com Sant Climent d’Iran o Sant Quirc de Durro, que foren bastides al segle XII, en les quals es fa palesa, en molts casos, la inèrcia constructiva del segle anterior. A la construcció alt-medieval, s’afegiren les reformes practicades als segles XVII i XVIII, com ara les capelles laterals; també en aquest moment es dotà el temple de pintures d’estil barroc popular, que es localitzen, sobretot, a l’arc triomfal. (MAF)
Bibliografia
- Puig-Duran, 1983, vol. VI, pàgs. 387-400
- Puig, 1984, doc. 64, pàgs. 107-108; doc. 69, pàg. 111, i doc. 70, pàg. 112