Situació
Ermita situada sobre un esperó rocós que domina la vall de Peranera.
M.À. Font
L’ermita de Santa Margarida és situada a uns 1 600 m d’altitud, sobre un aflorament rocós pròxim al lloc de confluència d’aigües que baixen del barranc de la font Grossa i del de l’Espluga o Santa Margarida. Des d’aquest punt es pot gaudir d’una magnífica panoràmica de la vall de Peranera.
Mapa: 33-10 (214). Situació: 31TCH212011.
Per a arribar-hi cal agafar la pista que porta a les mines d’hulla de Peranera en direcció a Erillcastell fins a trobar la borda de Puiol. Des d’aquí un camí mena a l’ermita de Santa Margarida. S’hi arriba després de vint minuts. (MAF)
Història
El topònim del lloc de Petra Nigra és esmentat a l’inici del segle XI com a afrontació territorial de la vil·la de Raons, i el seu castell és documentat el 1120 en una escriptura relacionada amb el monestir de Lavaix. Tanmateix, no es tenen notícies documentals d’època medieval d’aquesta capella, la qual només apareix referenciada a partir dels temps moderns. (JBP)
Església
Planta de la capella, que ha experimentat diverses reformes al llarg del temps.
M.À. Font
Es tracta d’un petit edifici molt modificat, compost d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat, i capçada a llevant per un absis de planta semicircular molt allargassada.
L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral, en el qual, a migdia, hi ha l’única obertura de la capçalera, una finestra d’una sola esqueixada.
El mur de tramuntana descansa directament sobre la roca, mentre que el de migjorn, a causa del desnivell del terreny, té exteriorment una gran alçada. En el frontispici de ponent hi ha la porta d’entrada, feta d’arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca; a la part superior d’aquest mur s’obre una finestra parabòlica que allotja una petita campana.
L’acurat treball dels carreus que configuren la volta de la nau contrasta amb la resta del parament dels murs de la fàbrica, fet de carreus molt irregulars.
En unes estructures adossades al mur nord de l’església aparegueren, no fa pas gaire temps, restes de sepultures; en aquest mateix mur hi ha indicis prou evidents de l’existència d’una porta.
Per les seves característiques, l’ermita de Santa Margarida podria ésser datada dins el segle XI, però amb importants remodelacions fetes al segle XII i en temps posteriors, les quals afectaren la capçalera i la volta de la nau; també es regruixiren els murs perimetrals i es modificaren les obertures. (MAF)
Forja
Forrellat de tradició romànica que encara es conserva a la porta d’entrada a l’església.
ECSA - A. Monsó
Els batents de la porta d’entrada de l’església de Santa Margarida conserven un forrellat de ferro forjat de tradició romànica format per una barra o passador, tres argolles per les quals llisca la barra, la nansa i la planxa del guardapany. El passador té 46 cm de llargada i 2 cm de gruix; la nansa o tirador fa 20 cm de llarg i 6 cm d’ample, i la planxa 21 cm de llarg i 19 d’alt.
En conjunt, el forrellat segueix la tipologia típica de la comarca, és a dir, un passador decorat amb incisions de xebrons que emmarquen cercles petits i amb l’extrem acabat amb una testa canina on destaquen els ulls, perfectament marcats, i les orelles, com també el morro força sobresortit i amb la boca oberta. El passador està suportat a la porta per tres argolles que no presenten decoració. La peça que encaixa el forrellat amb el guardapany és plana i té ornamentació floral incisa envoltada per una sanefa que recorre tot el perfil i decorada per creus en aspa i petites formes rodones. El guardapany, que possiblement és posterior al forrellat, no presenta decoració i se sosté a la porta mitjançant quatre claus de forja aplanats.
Tant la forma serpentiforme del forrellat com la seva decoració obeeixen a la tipologia típica dels forrellats de la comarca —tot seguint els models més reeixits de Cóll i Durro—; el nostre conjunt, però, s’acosta més al de ferro forjat que trobem a la porta de Sant Romà de Casós. D’altra banda, cal esmentar que la forma del forrellat no és exclusiva de la comarca, si bé aquesta és la que n’ha conservat més exemplars, ja que també es troben forrellats serpentiformes amb testa canina en les ferramentes de la Cerdanya i del Conflent. (AMo)
Bibliografia
- Puig, 1984, doc. 11, pàgs. 67-68, i doc. 1, pàgs. 68-69