L’extraordinari creixement de la població mundial durant els dos darrers segles (mil milions d’habitants el 1800; més de sis mil milions el 2000) i la revolució econòmica que s’ha produït (s’ha multiplicat per 16 el producte interior brut entre el 1900 i el 2000, i en canvi només s’havia multiplicat per 3 entre el 1800 i el 1900 i per 5 entre l’any 1000 i el 1800) no han pogut, tanmateix, modificar el repartiment de la població mundial que s’ha conformat al llarg de la història. Les civilitzacions asiàtiques dels cereals (de l’arròs i, en segon lloc, del blat) són –com es podria dir que ho eren fa dos mil·lennis– els principals focus de la població mundial: el món indi, les valls baixes de Menam i de l’Irauadi, el Vietnam i Java, l’illa de Luzon a les Filipines, la Xina dels hans (meitat oriental de l’Estat xinès actual), Corea i el Japó apleguen el 51% de la població en el 8% de la superfície terrestre, sense tenir en compte l’Antàrtida. S’hi ha d’afegir el 4% de la població mundial de l’àrea de Mesopotàmia, Turquia, l’Orient Mitjà, la vall del Nil i el nord del Magrib i el 8% de la població (en el 3% de la superfície) d’Europa, sense Escandinàvia ni Rússia. S’arriba, així, a prop dels dos terços de la població mundial. Aquest repartiment no es correspon pas amb una lògica climàtica (vegeu els mapes 1 i 2): els focus de població es troben tant en regions tropicals humides com en zones temperades o mediterrànies, fins i tot en clima desèrtic (en oasis o al llarg d’un riu).
Altres àrees principals de població són més fraccionades o disposades en forma de rosari: el poblament rus i la seva extensió històrica cap a l’est, fins al llindar dels boscos i l’estepa; els oasis de l’Iran i de l’Àsia central; el focus de l’Àfrica oriental dels altiplans, la costa del golf de Guinea, de Ghana o de Nigèria. Aquest darrer país és un gegant demogràfic en una Àfrica subsahariana que globalment mostra poca densitat de població. El buit de la zona equatorial africana (i l’amazònica) contrasta amb els formiguers humans que hi ha a Java, en un clima semblant. El continent americà apareix relativament poc poblat (14% de la població mundial en el 32% de la superfície). Els focus principals de poblament del Nou Món corresponen a l’est dels Estats Units fins al Mississipí, l’altiplà mexicà, uns quants illots als Andes i a la costa peruana, les costes atlàntiques, i també l’antic Brasil colonial al nord-est, fins al Riu de la Plata. L’interior de l’Amèrica del Sud és especialment buit, com també l’oest dels Estats Units i del Canadà.
Les ciutats en el món
El creixement espectacular de la urbanització mundial va començar a Europa amb la Revolució Industrial i el desenvolupament tecnològic de l’agricultura que la va fer possible. És cert que ja en l’Antiguitat existien nombroses ciutats a les quals va correspondre un paper essencial econòmicament parlant, en tant que focus de canvi, com també polític, com a centres de poder. Però la quantitat dels excedents agrícoles limitava, llevat d’excepcions puntuals, les poblacions urbanes a un 10% de la població total, fins i tot en les societats més desenvolupades de l’època. Menys del 10% de la població mundial era urbana el 1800, i actualment ho és gairebé la meitat. És cert que van existir algunes ciutats molt excepcionals (uns quants centenars de milers d’habitants en algun o altre moment de la seva història), però cadascuna s’havia de proveir dels recursos d’un imperi (Tebes, Babilònia, la Roma imperial, Bagdad, Istanbul; Siam, Hangzhu i Pequín a la Xina; Vijayanagara, Agra i Delhi a l’Índia; París o Londres, etc.); d’altres van poder treure benefici de la seva posició comercial, com és el cas de Bruges, Gant, Venècia, etc., però sense assolir les dimensions de les precedents. Tanmateix, però, en aquells casos es tractava d’excepcions. Així, doncs, el ressorgiment urbà al segle XIX va afectar en primer lloc Europa i els països nous amb civilització europea. A continuació es va estendre amb el desenvolupament industrial planificat dels països d’economia socialista. També cal tenir en compte que la urbanització es va accelerar als països de la perifèria durant el segle XX, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, tant sobre la base de les estructures urbanes tradicionals, allà on aquestes ja asseguraven la constitució d’estats anteriorment estructurats, com a la Xina o l’Índia, com sobre la base de ciutats colonials o de fundacions urbanes, sovint costaneres; aquests fets reflectien l’extraversió de les economies.
A diferència de la situació que predominava ara fa una cinquantena d’anys, la taxa d’urbanització no és pas sempre menys elevada als països pobres que als països desenvolupats, encara que globalment subsisteixin les diferències. Tanmateix, una diferència fonamental és que la urbanització, als països desenvolupats, ha anat acompanyada des del segle XIX per un desenvolupament endogen, exigent pel que fa a la mà d’obra. En canvi, als països pobres, la urbanització ha estat més aviat la conseqüència d’un èxode generat per les condicions socials al món rural, sense que el desenvolupament de l’economia urbana exigís aquestes aportacions de mà d’obra. De tot plegat, en resulta que, si bé globalment les prestacions de serveis són més desenvolupades al medi urbà que no pas al rural, una part considerable de la població de les ciutats està subempleada o confinada a activitats informals. Els països del Tercer Món sovint també es caracteritzen per una hipertròfia de les seves capitals. El gràfic que acompanya el mapa 92 mostra que el creixement de la urbanització és acompanyat per un creixement feble del PIB/habitant real (vegeu com s’ha estancat a l’Àfrica), en comparació amb l’evolució que ha tingut als països desenvolupats.