L’índex sintètic de fecunditat o nombre de fills per dona ha retrocedit, a escala mundial, significativament en les últimes dècades. L’any 2002 era de 2,8 fills, per bé que en una primera aproximació cal assenyalar que aquesta xifra és el resultat de dues grans situacions molt contrastades: la dels països desenvolupats amb un índex d’1,6, és a dir, per sota del teòric llindar de reemplaçament de les generacions que s’estableix en 2,1; i la dels països subdesenvolupats, amb un índex de 3,1 (3,5 si es deixa la Xina a part).
Als estats desenvolupats, s’observen poques diferències entre els estats. A Europa, amb una mitjana d’1,4, es localitzen alguns dels països amb valors més baixos, com ara Espanya (en què algunes comunitats autònomes no arriben a l'1). Al llindar de reemplaçament només s’hi aproxima Irlanda i el supera Albània, tot i que alguns estats han recuperat lleument la seva fecunditat en les darreres dècades, com ara França, però sense arribar a la xifra de 2 fills per dona. Valors baixos són també els del Japó, els Estats Units, el Canadà, Austràlia o la Xina, país aquest darrer on el sever control de la natalitat ha fet que tingui un índex de només un 1,8.
Als estats en via de desenvolupament els contrastos són més acusats, ja que si bé en la major part de l’Amèrica Llatina el nombre de fills per dona és inferior a 3 (el Brasil s’acosta al llindar de reemplaçament), aquesta xifra encara se supera a bona part de l’Amèrica Central, Bolívia i el Paraguai. La situació és anàloga al continent asiàtic, on els estats més poblats baixen de 3, i fins i tot Indonèsia s’aproxima al llindar de reemplaçament. Tanmateix, però, alguns països superen l’índex 4 (l’Iraq, per exemple), 5 (l’Aràbia Saudita, Oman), 6 (l’Afganistan) i fins i tot 7 (el Iemen), amb contrastos marcats entre països veïns (Israel 2,7; Jordània 4,31; Palestina 5,6, etc.).
Àfrica és el continent en què la fecunditat assoleix els valors més alts. Molts pocs països tenen un índex inferior a 3 (Sud-àfrica, Egipte, Algèria i Tunis), i en la major part superen els 5, 6, 7 i fins a 8 fills per dona (Níger). L’accés a mètodes moderns de control de natalitat i les polítiques relacionades amb l’avortament, juntament amb el predomini d’uns determinats valors culturals i socials, sobretot el paper de la dona, es troben en la base d’aquests contrastos.
La revolució reproductiva
La tendència a la baixa de l’índex de fecunditat és producte de la revolució reproductiva, un dels fets més significatius de la segona meitat del segle XX, i es presenta acompanyat pels canvis esdevinguts en l’estatus de les dones a gairebé tots els països del món. Si el 1950 el nombre mitjà de fills per dona era de 5, a partir del 1995 el nombre havia baixat a 3 i les projeccions de les Nacions Unides assumeixen que continuarà la davallada. La projecció més alta presenta un índex de 2,5 entre els anys 2040-2050, la mitjana situada en un 2 i la baixa en un 1,6.
El control de la natalitat
El desenvolupament i l’extensió dels mètodes moderns de planificació familiar (vegeu també el mapa El creixement natural) permeten a les dones decidir el nombre de fills que volen tenir i el moment de tenir-los, com també evitar els naixements no desitjats. Si el 1960 utilitzaven en el món mètodes segurs de control de la natalitat el 10% de les dones casades en edat de procrear, el 1990 ho feien el 50%, amb la consegüent reducció, a més, de les taxes de mortalitat materna i del nombre d’avortaments. I aquesta xifra continua augmentant malgrat la resistència d’alguns governs i les prohibicions religioses, socials o culturals pel que fa a la utilització de mètodes anticonceptius.
Tanmateix, però, cal assenyalar que pràcticament totes les societats en tots els temps han practicat alguna forma de control de la natalitat que evités la fecunditat fisiològica potencial, que s’estima en uns 17 fills per dona (hi ha casos aïllats en què s’han superat els 20), ja que la fecunditat mitjana de les poblacions no ha superat mai els 8-9 fills per dona.