Al llarg de la història s’han produït desplaçaments massius i forçats de persones que han estat víctimes de persecucions polítiques, religioses, ètniques, per pertinença a minories determinades o per greus conflictes bèl·lics. Són els refugiats.
La violació sistemàtica i continuada dels drets humans, la persistència de dictadures, l’ocupació de territoris i la barbàrie originada per les guerres són presents encara en molts països del món. El segle XXI s’ha iniciat amb una xifra de més de 19 milions de refugiats.
En finalitzar la Segona Guerra Mundial l’any 1945, es calculava que només a Europa hi havia 40 milions de persones fora dels seus estats de residència habitual. Després del seu reassentament es considerà que havia finalitzat l’època dels grans desplaçaments de població. Malauradament, pocs anys després la història desmentia totalment aquella apreciació. Els processos de descolonització a Àfrica i Àsia, les guerres a la península d’Indoxina, els conflictes i les dictadures a l’Amèrica Llatina i el desmembrament de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia, han portat la desolació a molts pobles i a milions de persones. Alhora, el poble palestí és a l’exili des del 1948, mentre que la totalitat dels sahrauís del Sàhara Occidental es troben a l’exili des del 1975, i milers de tibetans, des del 1959. Cap d’aquests pobles no han pogut tornar a les seves terres. D’altres han tornat a una terra devastada, com els kosovars.
L’exili és sempre una realitat inesperada i incerta. S’han donat èxodes massius de milers de persones en qüestió de dies o setmanes, com a Rwanda. Unes altres fugides es produeixen de forma continuada, al llarg dels anys, com al Vietnam. Totes comparteixen, però, la incertesa i el desarrelament. Els èxodes presentats en aquest mapa no són els únics, però sí els que han afectat, o encara afecten, un major nombre de població. No hi consta, per exemple, l’exili de població de Txecoslovàquia (1968), o de Portugal i d’Espanya arran de les dictadures.
La comunitat internacional s’ha dotat d’institucions i legislacions per tal d’atendre els refugiats. Les institucions principals són l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i l’Agència de les Nacions Unides per a l’Ajuda als Refugiats Palestins (UNWRA). Amb relació a l’àmbit legislatiu, el 1951 s’aprovà la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats, i el 1967, el Protocol de Nova York, que ja han signat més de 130 estats (Espanya ho va fer el 1978). D’altra banda, l’any 2000 una resolució especial de l’Assemblea General de l’ONU, adoptada per unanimitat, va designar el 20 de juny el Dia Mundial del Refugiat.
Quan hi ha persecució les xifres difícilment són mai fidedignes: ni les condicions dels diferents països –tant emissors com receptors– ni els seus interessos permeten un registre acurat de les dades. D’aquí la importància d’organismes com l’ACNUR, que vetllen per la protecció jurídica dels refugiats i per la seva assistència material, com també pel seu retorn si es donen les circumstàncies que el poden fer possible.
Els desplaçaments interns
Els darrers anys, l’increment de la conflictivitat al món, així com les mesures restrictives de les migracions internacionals, tant a Europa com en altres continents, han provocat l’increment vertiginós dels anomenats desplaçats interns. Aquest terme fa referència a les persones que són expulsades del seu lloc de residència, a causa de persecucions o de greus conflictes interns, i que resten dins les fronteres del mateix estat que ha provocat o consentit el seu desplaçament.
Al començament del segle XXI, la comunitat internacional no havia trobat encara uns instruments adequats i eficaços per a protegir aquestes persones. Les xifres de desplaçats interns resulten encara més confuses que les dels exiliats, ja que la majoria de països afectats tenen interès a negar o minimitzar el nombre de desplaçats, com també les seves causes. En total es calcula que arreu del món hi ha entre 22 i 25 milions de desplaçats interns.