Els darrers anys, els grans organismes internacionals han refet la manera d’afrontar el problema que plantegen les discapacitats a partir de l’establiment de nous sistemes de classificació. Així, en lloc de basar-se en la descripció mèdica i l’inventari dels òrgans afectats, ara es fa des de la funcionalitat que els correspon. Amb això es pretén donar solucions socials i alhora sanitàries, ja que en molts casos s’ha fet palès que les millores mèdiques, sense mesures complementàries de diferent naturalesa que les tradicionals i estrictament mèdiques, han estat del tot inútils a l’hora de millorar la salut de les persones.
Una de les propostes que es troben en aquesta línia de treball és la que es fa des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), per l’Internacional Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems (ICD). Aquest organisme dona als usuaris sanitaris una guia que permet la classificació de malalties, de la seva diagnosi i de les condicions de salut, i ho fa amb la intenció d’oferir solucions de més abast enfront de les guies que només se centren en la malaltia i en prescindeixen del context. L’objectiu, per tant, és aconseguir canvis en l’entorn social i arquitectònic que puguin millorar la qualitat de vida tant del discapacitat com del seu entorn de suport social.
La proposta feta el 2002 per l’OMS sobre la classificació internacional de funcionament, discapacitat i salut es basa en el nivell de funcionalitat i d’eficiència que una persona, amb un determinat impediment, pot assolir en un entorn que ja no és només el de la casa en què viu sinó que inclou també el del barri o la ciutat. En certa manera, es mesura indirectament la forma en què actua l’entorn en el desenvolupament de les activitats quotidianes. Per tant, es dona prioritat a l’eficiència de la discapacitat, fet que permet crear un sistema de mesurament que recull el que pot fer una persona amb un nivell determinat de salut, o amb un nivell de (dis)capacitat, en funció de l’entorn quotidià en què es mou segons si “afavoreix” l’activitat o la “dificulta”.
L’antiga concepció que proposava establir recorreguts independents per a les persones discapacitades és actualment obsoleta. Això vol dir que cal conscienciar la gent de la conveniència d’aconseguir espais accessibles i equipats amb les mesures adequades a tothom, ja que tothom en necessitarà al llarg de la vida.
Per a avaluar la informació cartogràfica del mapa cal tenir present que el diferent punt de vista pel que fa al concepte de discapacitats i el fet que tant el recompte com el seu tractament es dona principalment als països rics, fa que sigui difícil de valorar i comparar la situació a escala mundial. La discapacitat correspon, als estats rics, a situacions relacionades amb l’edat o bé amb accidents, mentre que als estats pobres o en via de desenvolupament hi ha molts afectats per les guerres. Durant els conflictes bèl·lics s’utilitza armament divers, com les mines antipersones. L’objectiu principal d’aquests artefactes explosius no és matar les víctimes sinó ferir-les i mutilar-les. El mapa mostra la gran quantitat d’estats en els quals les mines antipersones són un problema: la gran majoria són a l’hemisferi sud, amb la gran excepció de l’Europa oriental. Quant al percentatge de persones amb alguna discapacitat, molts pocs estats tenen informació, i cal destacar que són més alts als estats més rics, probablement per causa de comptar amb millors fonts estadístiques.
Secrets que maten
El de les mines antipersones és un problema estretament relacionat amb països pobres, menys en algun cas aïllat que respon a un context diferent, com és el cas de l’antiga Iugoslàvia. Les mines són molt barates de fabricar i de col·locar, és una producció dirigida principalment a països pobres, i la mateixa supressió i detecció d’aquestes mines antipersones i anticarros mou interessos enormes per aconseguir-ne la posterior supressió, un servei que també ofereixen els estats desenvolupats. Encara que molts països han firmat el tractat per la supressió de mines antipersones, com per exemple és el cas d’Espanya, en realitat n’hi ha que en continuen fabricant. De fet, Espanya n’és un país productor i exportador. Les estadístiques indiquen que cada any moren o pateixen mutilacions unes 26.000 persones, la gran majoria civils. Cal tenir en compte que les mines antipersones poden continuar actives més de 50 anys després que han estat instal·lades. La venda d’armes és una activitat secreta, tant a Espanya com a la resta del món, però els efectes són prou coneguts i les possibilitats de conèixer la vertadera dimensió del comerç d’armes és limitada. Intentar aplicar-hi algun control encara ho és més. Intentar conèixer el valor de les vendes d’armes espanyoles, els productes, els destinataris i les destinacions i els criteris que utilitza l’Administració per a donar llicències d’exportació és el que va guiar diverses ONG a emprendre una sèrie de campanyes pioneres a favor del desarmament internacional. La majoria dels països que venen armament, entre ells Espanya, s’emparen en el secret; especialment si les vendes van dirigides a països en conflicte en què es violen sistemàticament els drets humans.
L’any 1994, Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges Sense Fronteres, sota la coordinació del Centre UNESCO de Catalunya, van impulsar per primera vegada una campanya a favor del desarmament a Espanya. Les ONG abans mencionades, amb el suport d’altres persones i grups, han denunciat obertament el cinisme que representa vendre en primer lloc les armes i posteriorment demanar solidaritat, tot enviant cooperants que tinguin cura de les víctimes com si es tractés, de fet, d’un servei postvenda. Sota el lema que correspon al títol del llibre Secretos que matan de l’autor, Vicenç Fisas, es reclama més transparència i control en el comerç de les armes.