La població total

La representació de la població mundial que es proposa en aquest mapa atribueix a cada país una superfície proporcional al volum de la seva població. Els colors indiquen la taxa de creixement anual mitjà de la població al llarg del període 1975-2000.

El pes del bloc sud i de l’est asiàtic en la població mundial és espectacular. S’ha de remarcar també que, a causa del seu fort creixement, la població de l’Àfrica sobrepassa avui la d’Europa, tot i que es mantenen les taxes de mortalitat elevades, i malgrat la davallada de l’esperança de vida que afecta diversos estats, els quals han de fer front a l’extensió de l’epidèmia de la sida.

Tanmateix, però, l’evolució dels dos darrers decennis mostra a escala mundial un alentiment del creixement de la població mundial, alentiment que és més ràpid que el previst durant els anys seixanta o setanta. Certament, aquesta població passarà probablement dels 6.500 milions d’habitants actuals a una mica menys de 10.000 milions el 2050, abans d’estabilitzar-se probablement tot seguit.

La transició demogràfica s’ha d’entendre com el pas d’una situació de creixement feble degut a la conjunció d’una forta natalitat i d’una forta mortalitat (una situació que predominava a l’Europa occidental fins a la segona meitat del segle XVIII) a una situació de creixement feble per la conjunció d’una natalitat feble i d’una mortalitat feble, que és la situació actual que correspon als països desenvolupats (vegeu els mapes 53 i 54). Aquesta transició s’ha esdevingut durant els darrers decennis als països del Tercer Món a un ritme sorprenent, gairebé inesperat tot just fa trenta anys.

Als països més desenvolupats, la transició demogràfica va començar amb una caiguda de la mortalitat a partir del final del segle XVIII (millora de la producció alimentària i de la higiene, primeres mesures profilàctiques com la vacunació contra la verola). Va progressar lentament durant el segle XIX i els dos primers terços del XX, a mesura que es reduïa la mortalitat infantil, a causa de la medicina preventiva, així que hi hagué la possibilitat de guarir les malalties infeccioses (vegeu els mapes 20 i 21). La taxa de mortalitat finalment s’ha estancat en un nivell baix, i els efectes de l’envelliment de la població han estat compensats pel progrés d’una medicina d’alt nivell de qualificació, cada vegada més costosa. Per la seva banda, la natalitat només va començar a baixar durant el darrer quart del segle XIX, com a resposta a la millora del nivell de vida, al desenvolupament de l’educació i a les possibilitats de promoció social en les famílies amb pocs fills, com també a la instal·lació de règims de pensions de jubilació o de seguretat social. El desenvolupament de les tècniques contraceptives modernes va posar el punt final a aquesta evolució, a partir de la meitat dels anys seixanta: reflectia abans que res canvis socials endògens (vegeu el mapa 62).

Als països del Tercer Món, la mortalitat, que durant molt de temps havia estat molt elevada, caigué fortament després de la Segona Guerra Mundial, a causa de la introducció massiva i decidida de tècniques profilàctiques i del control de la fam. Els efectes estadístics d’aquestes mesures van ser potenciats per la joventut de la població sobre la qual es van aplicar. La natalitat va restar, en canvi, més elevada, i molts demògrafs encara no veien, durant els anys seixanta, com es podia controlar, si no era intentant imposar mesures antinatalistes molt constrictives. Malgrat tot, durant els tres darrers decennis la fecunditat ha baixat en aquests països amb un ritme inesperat. El moviment, és cert, moltes vegades ha estat forçat per polítiques demogràfiques molt dures, especialment a la Xina, però apareix de tant en tant com una resposta endògena de les poblacions a la seva situació socioeconòmica. La baixada de la fecunditat, la majoria de vegades, comença en les classes mitjanes urbanes i en les dones que han pogut tenir una instrucció de nivell secundari.

S’ha de remarcar també que en matèria demogràfica les inèrcies són fortes. Les taxes de creixement es mantenen elevades encara durant molt de temps després del començament de la transició demogràfica: tot i que la seva fecunditat baixa, les dones joves en edat de procrear representen una part important de la població total; la joventut de la població fa baixar les taxes de mortalitat.

Els països europeus, l’antic bloc soviètic i el Japó tenen actualment un creixement natural gairebé nul, o fins i tot de vegades negatiu. A l’Europa 0ccidental, el feble creixement de la població total és cada vegada més exclusivament producte dels efectes directes i indirectes de la immigració extraeuropea; però, tanmateix, aquesta immigració no és pas suficient, ni de bon tros, per a evitar un envelliment creixent de la població. L’augment és una mica més fort a l’Amèrica del Nord, on la fecunditat és lleugerament més elevada que a Europa i la immigració és més abundant. Les taxes de creixement de la Xina s’acosten actualment a les dels països desenvolupats (índex sintètic de fecunditat d’1,8 fills per dona, davant l’1,3 per al conjunt d’Europa i l’1,1 d’Espanya). La fecunditat baixa també a l’Índia, però amb menys força i amb retard (encara 3,0 fills per dona), de manera que la població índia va pel camí d’assolir els nivells de la xinesa. La fecunditat també s’ha reduït molt aquests darrers anys a l’Amèrica Llatina (2,6 fills per dona a Colòmbia, 2,5 a Mèxic, 2,2 al Brasil; s’acosta als nivells europeus des de fa molt temps a l’Argentina) però també, i això és menys conegut, en el món àrab (2,9 a Egipte, 2,8 a Algèria) o en general en el món musulmà (2,8 a l’Iran, 2,3 a Turquia i a Indonèsia). D’altra banda, l’Àfrica subsahariana (5,5 fills per dona) i els països de la península aràbiga tot just comencen a experimentar els primers balbuceigs de la baixada de la fecunditat.