Els infants

Una de les variables més importants per les repercussions que té sobre la dinàmica demogràfica, a part la del sexe, és sobretot la de l’edat. Malgrat les deficiències que ofereixen les fonts informatives sobre aquest indicador, es pot constatar l’existència d’importants desigualtats espacials, que en l’àmbit mundial ens permeten la diferenciació entre països vells i països joves. En general, als estats del Tercer Món, la població jove (menor de 15 anys) supera el 35% de la població total, mentre que als països desenvolupats aquesta se situa per sota del 25%. El factor que explica les desigualtats internes en l’estructura per edats d’un país és la fecunditat (vegeu el mapa 54), si bé en l’actualitat les migracions exerceixen un paper molt significatiu en la mateixa estructura per edats en la població. Una proporció de població infantil alta significa un contingent dependent i necessitat de grans despeses (ensenyament, formació, salut, etc.) i, també, un dinamisme i una creativitat elevats.

El mapa mostra quatre grans conjunts espacials classificats en tres grups: els que presenten percentatges superiors al 30%, els de valors inferiors al 24,99% i els intermedis, amb percentatges que oscil·len entre el 25 i el 29,99%.

Un primer grup podria ser el d’Àfrica, amb xifres superiors en la major part dels casos al 40%, i amb alguns països, com Níger, que arriben al 50%, la qual cosa significa que la població jove representa la meitat de la població total. D’aquest conjunt, en queden exclosos gairebé tots els països del Magrib.

Un altre grup correspon al continent americà: a l’Amèrica Llatina la major part dels països centreamericans se situen pels volts del 40% (Guatemala, Hondures i Nicaragua). A l’Amèrica del Sud aquest valor es manté a l’Equador i el Paraguai. A l’Amèrica del Nord, el Canadà i els Estats Units presenten el 19% i el 21% respectivament.

El tercer grup correspon a l’Àsia: els estats asiàtics destaquen pels seus alts percentatges, en una situació molt similar als del Magrib; països islàmics com el Iemen, l’Aràbia Saudita, l’Iraq, l’Afganistan, Palestina, Jordània i Oman presenten percentatges que oscil·len entre el 40% i el 51%. Entre els països que mostren un percentatge més baix hi ha Corea del Nord amb un 20%, Tailàndia i la Xina amb el 24% i el Japó amb el 14%. En darrer lloc cal esmentar Austràlia i Nova Zelanda, amb el 20% i el 23% respectivament.

A Europa, els valors són baixos, i cal destacar Islàndia, Irlanda, Iugoslàvia i Albània amb percentatges que s’acosten al 24%. Els inferiors corresponen a Espanya i Itàlia, que juntament amb el Japó formen el conjunt amb una proporció de població jove més baixa del món.

Més de 6 milions d’infants en perill

La situació dels infants a l’Àfrica meridional ha esdevingut els darrers anys una de les més greus del planeta, ja que aquesta àrea, segons la UNICEF, “es troba enmig d’una crisi sense precedents. Aproximadament 14 milions de persones, la meitat de les quals són nens i nenes, es troben en perill de morir de fam als sis països afectats: Lesotho, Malawi, Moçambic, Swazilàndia, Zàmbia i Zimbabwe. [...] En aquesta crisi, tots els països afectats pateixen els efectes de la pandèmia de la sida, que ha reduït la productivitat agrícola i la seguretat alimentària. La sida, doncs, ha incrementat els perills de la fam. A totes les llars afectades pel VIH, els ingressos s’han reduït més d’un 80%. En aquesta regió, una de cada quatre persones de 15 a 49 anys (l’edat productiva) viu amb el VIH. [...] Els infants es troben especialment en perill i la seva supervivència és més preocupant i problemàtica. Cada any 800.000 nens i nenes africans contreuen la sida.

Actualment hi ha 3 milions d’infants que viuen amb sida i més de 13 milions han quedat orfes a causa d’aquesta malaltia, la majoria a l’Àfrica subsahariana. En aquests països hi ha gairebé 4 milions d’infants orfes i es calcula que la xifra arribarà als 5 milions cap al 2005. Els infants menors de 14 anys suposen un “signe d’esperança” per a posar fi a la propagació del VIH. Molts d’ells encara no estan infectats, i mitjançant una conscienciació adequada per a evitar la malaltia –i els canvis en el comportament vinculats a aquesta conscienciació– tenen més possibilitats de protegir-se ells mateixos i protegir altres persones. L’escola és el lloc en què els nens i les nenes poden adquirir els coneixements i les aptituds que calen, i canviar el seu comportament per a evitar contagiar-se o ser víctimes de l’explotació i l’abús. Però el sistema educatiu és amenaçat per l’absentisme i la defunció dels mestres, i les exigències que recauen sobre els infants en les llars que han de fer front a una pèrdua d’ingressos, deguda al fet que els membres de la família estan malalts o moren, han reduït els nivells d’assistència a l’escola”. [Extret de www.unicef.org/spanish/noteworthy/safricacrisis/index.html]

Treball infantil

Ja al final del segle XIX el nombre d’infants que treballaven s’anava reduint en la majoria de països industrialitzats. Tanmateix, però, mundialment el problema encara subsisteix; en l’actualitat hi ha més de 250 milions d’infants entre els 5 anys i els 14 que treballen, la majoria en països en via de desenvolupament. D’ells, 111 milions fan feines perilloses. De les mesures sobre l’edat mínima per a treballar (conveni 138), del 1973, i sobre legislació de les ocupacions perilloses (conveni 182), del 1991, i la seva acceptació pels estats es poden fer algunes consideracions, la principal de les quals és que la major part dels països amb un índex de desenvolupament elevat i mitjà han expressat la seva intenció de ratificar els convenis, llevat d’alguns com ara Cuba, que no l’ha acceptat per motius polítics. Als països amb un índex de desenvolupament baix la situació és inversa, i tan sols l’han signat Gabon, Moçambic i Tanzània a l’Àfrica. Pel que fa a l’Àsia, no han ratificat el conveni sobre l’edat mínima per a treballar Malàisia, el Vietnam i Cambodja. Tampoc no ho han fet Austràlia ni Nova Zelanda.

Els infants i la guerra

Les Nacions Unides han tractat amb especial atenció la situació dels infants en els conflictes armats. Així, segons la UNICEF, “als conflictes armats dels darrers anys, els infants no solament s’han convertit en víctimes innocents, sinó també en un objectiu deliberat dels atacs. El nombre d’infants que en són directament afectats és enorme. Milions de menors d’edat han mort, han patit discapacitats, han perdut els pares i les mares, han estat víctimes de l’explotació sexual o l’abús, han estat segrestats o reclutats com a soldats, desarrelats de les seves llars i separats de les seves famílies, i a més han de fer front als perills de la malaltia i la malnutrició. [...] El pròsper comerç internacional de les armes lleugeres i les de petit calibre ha contribuït a la proliferació d’aquests instruments de destrucció, que alimenten les guerres, faciliten l’explotació dels infants com a soldats i amenacen les vides infantils cada dia a les àrees en guerra i els mateixos barris on viuen (vegeu els mapes 136 i 137). L’any 2000, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà un Protocol Facultatiu de la Convenció sobre els Drets dels Infants, que prohibeix la participació dels menors de 18 anys en les hostilitats i el seu reclutament obligatori en les forces armades. La UNICEF demana als governs que ratifiquin tan ràpidament com sigui possible l’anomenat Protocol Facultatiu. La posada en pràctica d’aquest protocol requereix deu ratificacions. El 7 de novembre de 2001, 85 països havien firmat el document i 7 l’havien ratificat”. [Extret de www.unicef.org/spanish/children-in-war]