Sant Pere de Casserres (les Masies de Roda)

Situació

Una vista de la façana de migjorn del monestir amb l’edifici de l’església a segon terme. A desgrat de les restauracions sofertes, el monestir de Casserres ofereix encara avui una visió molt fidel del que fou en època original a causa de la manca d’alteracions.

G. Llop

El monestir benedictí de Sant Pere de Casserres es troba a una hora escassa del camí del Parador de Turisme de Vic, conegut popularment per Parador de Sau, inaugurat el 1972 a tocar l’antiga masia del Bac de Sau.

Pertany al municipi de les Masies de Roda i hi porta la carretera que surt de la de Vic a Olot, al km 4, i que després de passar a frec de Tavèrnoles i de Savassona arriba en poc més de set quilòmetres a l’esmentat parador. Uns cinquanta metres abans d’arribar al parador, una pista, que s’enfila molt dreturerament en els seus primers cent metres, porta fins al mateix monestir. En arribar al cim de la península envoltada pel riu Ter la pista va planejant i contornejant uns set cims o turons fins a arribar a l’envista del monestir. Uns dos quilòmetres abans del cenobi, en el punt on la península és més estreta, una antiga muralla barrava el pas i era com una protecció del recinte que antigament havia tingut consideració de castell termenat.

És la muralla anomenada per alguns autors de Lluís el Piadós, per creure que fa xreferència a ella el lloc de Casserres que es va fortificar el 798 en la primera reorganització militar de la contrada on es diu que el comte Borrell d’Osona va fortificar Cardona, Castamsenam i Osona. L’atribució d’aquest Casserres a l’indret del monestir la varen fer ja els propis monjos els segles XIII o XIV, però avui es creu que es refereix a Casserres del Berguedà. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-12 (294): x 45,6 —y 50,2 (31 TDG 456502)

El camí que porta al monestir pot fer-se amb vehicle tot terreny i amb altres cotxes de roda alta, si hom ha tingut el coratge d’afrontar la forta pujada inicial d’uns 150 m.

Un aspecte del conjunt del monestir des del costat de llevant. Cal notar l’impressionant aspecte que ofereix la capçalera en una perspectiva poques vegades vista.

J. Pagans-TAVISA

Una vista del conjunt monàstic des del costat de ponent. Hom hi pot apreciar la imponent façana occidental de l’església, d’una gran austeritat, exhibint només la grandiositat de la seva mole de pedra despullada de tota ornamentació.

J. Pagans-TAVISA

Fins fa pocs anys, abans d’omplir-se el pantà de Sau el 1962, s’hi accedia per un camí que per la part de ponent passava pel Mas Colom Xic i baixava al riu Ter que es travessava a gual per l’antic camí de “les passeres dels monjos” o de Roca de Llum, o per unes palanques que el riu s’emportava regularment. L’embassament del pantà de Sau envolta ara totalment l’encinglerat penyal on hi ha el cenobi, però aquest té camins d’accés a llevant i a ponent que utilitzen alguns afeccionats als esports nàutics. (APF)

Història

Orígens del monestir

Amb anterioritat a la construcció del monestir hi havia a l’indret de Casserres, situat dintre els dominis que servien de dotació al càrrec del vescomtat d’Osona, un castell termenat documentat des del 898, quan Martí i la seva esposa Algereda varen vendre a un particular una casa amb terres al comtat d’Osona, in fines de Castroserras, en termes de la vila de Karesage, que més tard serà el mas Carerac. Altres documents dels anys 924, 930, 931, 934, 956 i 959, parlen de la vila Germani, del Foratvores i de la vall de Villaret, tot en terme del Castro serra o Castrum serra, cosa que indica que la seva jurisdicció s’estenia per l’altre vessant del Ter, on hi havia l’antiga parroquial de Sant Vicenç sa Riera o de Verders, ara traslladada al parc de Can Deu de Sabadell, i s’enfilava fins al mas Villaret del municipi de Tavertet.

Aquest castell era, com ja hem esmentat, un feu dels vescomtes d’Osona, els futurs vescomtes de Cardona i anava lligat al gran lot de dominis vescomtals que comprenia els actuals municipis de Pruit i de Rupit, de Susqueda, Tavertet, Tavèrnoles amb Savassona i una part del de Masies de Roda de Ter.

Tot i que els documents més antics no en facin esment, sabem pel document del 1006 que en “temps antics” s’havia construït en aquest castell una capella o església dedicada a sant Pere, que entorn del 1006 els esmentats vescomtes varen decidir de convertir en un monestir benedictí. Pel mateix temps hi havia també dintre el terme de Casserres a l’altra banda del Ter, en una llenca de terra del municipi de l’Esquirol, ara inundada pel pantà de Sau, una església dedicada a Sant Vicenç, que en endavant havia d’esdevenir la parròquia o església amb funcions parroquials dels masos radicats a l’antic terme del “Castell de les serres” o de Casserres, que en endavant es coneixeria per Sant Vicenç sa Riera o de Verders. També hi hagué antigament per aquests verals una església dedicada a santa Coloma, d’emplaçament totalment desconegut, esmentada en un document del 956.

Una antiga llegenda pretén que el monestir de Sant Pere de Casserres fou fundat pels vescomtes de Cardona sobre les relíquies o despulles d’un infant dels vescomtes, el qual es conservà momificat, en una capsa de fusta, situada dins un petit armari situat a la part esquerra de l’altar major, obert en la gruixària de l’absis i que va desaparèixer misteriosament pels volts de l’any 1970. Aquesta llegenda la va explicar ja al visitador i vicari general del bisbat de Vic, Segimon Ferreres, en la visita pastoral que va fer al monestir l’any 1556, el vicari o sacerdot que aleshores tenia cura del monestir. Aquesta versió, la més antiga que es coneix, traduïda del llatí diu:

“en primer lloc va trobar en una capsa de fusta pintada les despulles d’un nen el qual, segons diuen, fou fill del senyor de Cardona i que es veneren com a relíquies. Aquest nen segons va explicar el capellà o vicari del monestir, tres dies després d’haver nascut va parlar i va dir que no viuria més de trenta dies i que un cop mort el seu cos fos posat dintre una arca tancada i que aquesta fos posada sobre un cavall i que es permetés a aquest anar on volgués. Allà on s’aturés i reposés el cavall s’havia d’edificar un monestir sota l’advocació de Sant Pere; així fou edificat aquest monestir de Sant Pere de Casserres”.

Altres versions de la llegenda diuen que els vescomtes de Cardona vivien en un castell anomenat de Tolcs, prop de Rupit, i que el cavall o mula caigué mort en arribar a l’extrem de l’espadat de Casserres. La mateixa visita pastoral abans transcrita explica que el sant infant era molt venerat al monestir i que quan hi havia sequera es baixava en processó fins al Ter i es mullava l’arca en les seves aigües.

En l’armari, encara existent, on es guardava la relíquia o cos del sant infant hi havia un rètol que deia “Hic est corpus Infantis cujus causa hoc monasterium fundatum fuisse traditur” i també hi havia altres ossos o relíquies, entre elles una mà amb la inscripció “Hoc est manus matris eiusdem Infantis”.

Tothom sap que una llegenda té molt poc valor històric, i menys quan va acompanyada de trets o llocs comuns. Amb tot sempre en el fons hi ha quelcom de real que li ha donat origen i en el cas de Casserres es dona la circumstància que el vescomte Bermon, fill dels vescomtes Ramon i Engúncia, que començà l’edificació de l’església actual, morí sense fills vers l’any 1030. No podria ésser aquest cos el d’un fill de l’esmentat vescomte que morís infant?

La fundació del monestir, no l’erecció de l’església, va fer-se, però, a partir del 1005 o 1006 i consta ja l’existència d’una comunitat en ell a partir del 1012, poc abans de la mort del vescomte Ramon. Engúncia, mare de Bermon i dels seus germans, vescomtes també, Eribau i Folc, morí el 1062 i ella és la qui va veure aixecar l’església i la qui assistí a la seva consagració, que tingué lloc vers l’any 1053. La idea de la fundació fou, però, de la vescomtessa Ermetruit, mare del vescomte Ramon I i àvia de Bermon. Fou ella la qui l’any 1006 recaptà del comte Ramon la donació a l’església de Sant Pere de tot el domini que tenia en l’esmentada església vel ipsius monti quem dicunt Serras Castrum juntament amb un territori que anava de l’església de Sant Vicenç a llevant, fins a l’Osca per la part de migdia, a l’espluga de Santa Maria o al llit del Ter per ponent i al riu que en diuen de la Gorga per tramuntana. Tot això ho tenia el comte per raó del regne o per successió dels seus antecessors que ho havien recuperat de mà dels sarraïns i cultivat en primer lloc i ho dona a Sant Pere i a tots els qui allí servissin Déu. Signa el document el comte Ramon Borrell amb la comtessa Ermessenda, el sacerdot i monjo Nicolau que fa l’escriptura i els levites Pere, Geodolf i Guifré, el sacerdot Vivares i el sotsdiaca Gerund, segurament els primers comunitaris o religiosos aplegats al lloc. Aquest important document, publicat per Monsalvatge en una còpia dubtosa en la qual s’anomena el comte Ramon Pontificis, l’hem trobat en una altra còpia del 1664 al mas Coromines de Sant Martí Sescorts, millor que l’anterior, on el comte donador Ramon és anomenat Principis i no Pontificis.

Aquesta data de fundació és totalment confirmada pel notable fons dels pergamins originals que formaven l’arxiu de Casserres, traspassats a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona a la secció de pergamins procedents del Col·legi-convent dels Jesuïtes de Betlem de Barcelona. El pergamí més antic i revelador és format per un seguit de cinc vendes copiades l’una darrera l’altra, la primera del 30 de novembre de 1005 i la darrera del 24 de febrer de 1006, en la primera de les quals intervenen 42 venedors, cinc en la segona i dos en les altres, tots els quals fan vendes o donacions, ad domum Sancti Petri in Chastrum Serras de terres als llocs de Casserres, de Roda de Ter, de Tavèrnoles, de Savassona i un alou a Celrà de Girona. Un altre document del 6 de març de 1006 conté dues altres vendes fetes la primera per tres matrimonis que venen a la vescomtessa Ermetrudis o Ermetruit tres peces de terra a Roda o a Casserres, al lloc dit Comalassa, i en la segona tres matrimonis venen a la mateixa vescomtessa terres i vinyes en el terme de Casserres a la Coromina o in villa Tortosana. El notari és el sacerdot Sunyer.

En una donació del 16 de maig de 1012 feta per Ramon d’un gran alou infra fines Roda civitate, al lloc d’Angles, diu que el fa ad domum Sancti Petri cenobii Castro Serras i més avall diu que aquest alou no es podrà vendre nisi abbato et servis Santi Petri supra scriptum ad servitium eiusdem cenobii. El notari del document és Guifré, sacerdot i monjo, segurament el mateix que es deia levita el 1006. Un altre document del 10 de maig de 1013 fa esment de la venda d’un alou a Sancti Petri, et Sancti Pauli et Sti Johannis zenobii Chastres Serres.

Una nova donació del 27 de desembre de 1022 és feta ad domum Sti. Petri et Sti. Johannis vel Sti. Pauli sive Sti. Andre zenobii. I així es podrien acumular molts documents que fan esment del monestir, signats pels monjos Guifré, Sunyer i Pere.

Tot això deixa fora de dubte la fundació del monestir al principi del 1006 i el seu funcionament com a monestir amb caràcter inicial d’abadia ja el 1012.

El caràcter transaccional dels primers documents fa que no es coneguin altres monjos que els notaris dels documents, i que per a la llista de priors ens haguem servit dels priorologis publicats per Monsalvatge, Ramon de Vilanova i el canonge Casadevall. No dubtem, però, que inicialment es va erigir en abadia, com diu el document del 1012. Al costat dels priors consignats hi hagué certament els abats Bonfill, el qual en un document de data borrosa, anterior al 1050, comprà a Guillem i Bellúcia terres a la parròquia de Roda ante ipsum cenobium, i l’abat Reinard citat en un plet del 13 de març de 1030, en el qual signa un Acfredus gratia Dei abba amb els monjos Guifré, Sunyer i Pere.

La comunitat sembla que no fou gaire nombrosa els primers temps i això segurament devia fer que el monestir aviat caigués en la condició de priorat. Entre els documents on s’esmenten més monjos consignem un del 1094 amb el prior Ademar i cinc monjos, Berneri, Guillem, Ramon, Bernat i Guillem; i el prior Constantí el 1154 amb els monjos Rodulf, Adalbert, Pere, Bernat de Sau, un altre Pere, Ponç i Girbert.

Més endavant, el segle XIII la comunitat s’augmentarà amb alguns preveres amb el nom de canonicus o que volien viure sota la regla i alguns donats, a vegades matrimonis, però mai no va passar de dotze o tretze persones, i els segles XIV i XV els monjos baixaren a tres i dos fins a haver-hi en temps dels priors comandataris només un monjo, un prevere i algun servent.

Els fundadors del cenobi, els vescomtes d’Osona o de Cardona, s’interessaren pel seu monestir familiar fins avançat el segle XII, però després ja gairebé no se’n recordaren. Així veiem com el 1039 la vescomtessa Engúncia es fa enterrar a Casserres i deixa al monestir uns alous de Conill i Mirambell que té per aprisió, i d’aquest moment en endavant en cap testament dels Cardona no manquen deixes a Casserres, monestir que tingué també un dret substanciós sobre la sal de Cardona, donació, sens dubte, dels vescomtes fundadors, que més tard es reduí a cent somades que percebia el monjo cambrer de Casserres. Una de les darreres persones del llinatge dels Cardona que escollí enterrar-se a Casserres fou la vescomtessa Almodis, germana del comte Ramon Berenguer III de Barcelona i muller del vescomte Bernat Amat de Claramunt, segons disposa en el seu testament del 21 d’agost de 1131, en el qual llega també un mas i 300 sous al monestir, cent més que a la canònica de Sant Vicenç de Cardona, que des del final del segle serà el lloc habitual d’enterrament dels vescomtes de Cardona.

Fa l’efecte que el monestir de Casserres, que, segons s’ha vist, fou fundat pràcticament per dues vescomtesses, sogra i nora, fou sempre el lloc preferit de les dones del llinatge de Cardona i al qual feien llegats més importants que a la mateixa canònica del castell, puix que a més del llegat de la vescomtessa Almodis, n’hi feu un altre de semblant de 300 sous la vescomtessa Gueraula de Jorba el 1195.

Document original del testament d’Enric, monjo de Casserres i canonge de Vic. Aquest document és guardat a la Casa Satorre, de Calaf. Sota aquestes ratlles hom en trobarà la transcripció i la traducció corresponents.

A. Pladevall

Descartat ja totalment el 1006 com a any proposat per antics autors com el de la consagració de l’església del monestir, avui dia podem precisar que no es va consagrar abans del 1053, segons la deixa testamentària del canonge de Vic i monjo de Casserres Enric, el qual posseïa cases o habitacions a Casserres i a Vic. Aquest curiós personatge, monjo i canonge a la vegada, citat sovint per l’antiga documentació vigatana, deixà terres i llibres al monestir —segons el testament que transcrivim— i en especial ipsam mulam nigram dimissit ad cenobium Sti. Petri ad ipsa dedicatione. Aquesta notícia històrica lliga perfectament amb la lipsanoteca que es va trobar al principi del segle actual a l’altar lateral dret del monestir de Casserres, acompanyada de les relíquies i un petit pergamí amb els deu manaments, els inicis dels evangelis, el nom dels sants als quals pertanyien les relíquies i les signatures de Guillem Ermemir, Ricard, Ramon, Guilabert i Ramon. Forma la lipsanoteca un aplanat vaset o ampolleta de vidre, tancada amb cera laca i segellada amb l’anell del bisbe, amb un segell idèntic al de la lipsanoteca de Sant Julià de Vilatorta, església que fou consagrada el 1050 pel bisbe Guillem de Balsareny. Aquesta lipsanoteca es guarda al Museu Episcopal de Vic i el seu pergaminet fou ja publicat per Mn. Gudiol i per Monsalvatge. El bisbe Guillem de Balsareny regí la diòcesi entre el 1046 i el 1076. Per tant el testament del monjo Enric precisa que es devia consagrar l’església del monestir de Casserres pel 1053, data en la qual es devia haver acabat la construcció de l’església.

Unió a Cluny

Els documents dels primers temps de l’existència del monestir només ajuden a consignar la molta atracció que tenia a Osona Sant Pere de Casserres per les sovintejades deixes de béns i simples llegats testamentaris sense cap aportació especial a la vida comunitària ni institucional del cenobi.

Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a la condició de priorat, segurament per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia. D’altra banda, cassos com el del canonge-monjo Enric, que deixa cases seves a un altre monjo de Casserres, revelen que el monestir vivia dins el clima de relaxació i vinculació al poder laic contra el qual s’aixecà la reforma gregoriana, la qual tingué els primers ecos o ressons a Catalunya a partir del 1076.

Dintre el clima d’unió de cases monàstiques catalanes a grans abadies estrangeres que s’efectuà a partir del 1078, el monestir de Sant Pere de Casserres el 1079 fou unit a la gran abadia de Cluny pels vescomtes de Cardona per tal d’assegurar així la vida monàstica i la regularitat. Dissortadament no tenim a mà el document d’aquesta unió. L’any següent Adalets Guadall donà a Cluny el priorat de Sant Pere de Clarà i abans del 1096 tenia també unit el priorat de Sant Ponç de Corbera, així com diferents béns i territoris a altres indrets de Catalunya, com Roda de Berà, que li fou donat el 1066 per Mir Geribert.

Mapa amb la senyalització de les possessions que tenia el monestir. A més de les propietats que consten en aquest mapa, el monestir també tenia un notable lot de béns (terres i masos) a Mirambell, prop de Calaf, i altres béns (terres) a Navarcles.

A. Pladevall

La gran abadia de Cluny organitzà tots els seus béns i petits priorats de Catalunya entorn del de Sant Pere de Casserres que així es convertí en centre de les possessions de Cluny a Catalunya.

Una visita feta per dos priors visitadors de la casa nova de Cluny a Casserres el 1277, diu que a Casserres hi havia d’haver dotze monjos i que només n’hi havia set. Es queixen els visitadors que el monestir es troba carregat de deutes i amb unes tres-centes lliures manllevades als jueus de Vic, de Barcelona i de Manresa, per al pagament de les quals s’han empenyorat els rèdits del castell del Creixell, la batllia de Pratnarbonès, els béns del Vallès i els rèdits de la Segarra.

Entre els béns del monestir o els que li estan units, els visitadors fan esment del priorat de la Bleda, el castell de Creixell, el de Roda i el de Berà, el priorat de Sant Ponç de Corbera i el de Sant Pere de Clarà, a Orrius (Maresme). També tenia units els priorats de Santa Sofia a la diòcesi de Tolosa de Llenguadoc i a Sant Nicolau dels eremites. Entre les esglésies subjectes fa esment de les de Sant Pere de Mirambell, Sant Romà de Sau, Santa Maria de Vilanova de Sau i Sant Vicenç sa Riera.

Els bisbes de Vic, que en alguns moments intervingueren activament en la vida del monestir per reformar-lo oper actuar contra pretensions d’alguns priors que creien excessives, foren de bon principi protectors decidits de Casserres. El 12 d’octubre de 1116 el bisbe de Vic Ramon Gaufred donà al monestir de Casserres i al seu prior Gener l’església de Sant Miquel de la Guàrdia a fi que el monestir la posseís sota l’obediència de l’Església de Vic, podent, però, nomenar-hi capellà i cobrar els delmes i primícies el prior i monestir. Igualment el 17 de juliol de 1148 el bisbe Pere de Redorta concedí al prior Constantí de Sant Pere de Casserres et Cluniacensis ecclessie et abbati et fratribus l’església i capellania de Santa Maria de Tagamanent, i a la vegada li confirmà les de Sant Pere de Mirambell i Sant Miquel de la Guàrdia.

També és conegut el fet històric que el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet, que després d’una llarga sèrie d’anys de lluita amb els seus canonges fou comminat per Roma a retirar-se, ho va fer l’abril de 1233 a Sant Pere de Casserres, monestir on morí el 25 de novembre del mateix any i on fou enterrat.

Al Museu Episcopal de Vic es guarda una sepultura amb l’escut dels Tavertet, nobles que, com els castlans de Cabrera, els Savassona, els Sau i altres s’enterraven a Casserres.

La documentació sobre el monestir de Casserres és molt abundant des dels volts del 1235 als arxius eclesiàstics de Vic. Així sabem que el bisbe de Vic intervingué activament a Casserres l’any 1239 per reformar la vida monàstica i redreçar l’economia que tenia en molt mal estat el prior Manassés; que el 1234 Guillem de Savassona i la seva mare Tiborgeta lliuraren per monjo de Casserres el seu germà i fill Ramon; i que per aquest temps formaven la comunitat sis monjos: el prior, el cambrer, el sagristà, l’infermer i dos monjos simples, bé que també es consideraven membres de la comunitat de Casserres el prior de Sant Ponç de Corbera i el de Sant Pere de Clarà.

El 1256 la comunitat o el totus conventus de Casserres es componia del prior Ramon, Guillem, sagristà, Pere, prior claustral, Pere de Vilar, cambrer, Bernat de Cots, infermer, Guillem Ferrer, germà, Guillem de Pou, germà, fra Egidi o Gil, Guillem de Pujol, germà, Arnau, prior de Sant Ponç de Corbera i Berenguer, prior de Sant Pere de Clarà, en total 11 persones, essent per tan un dels moments en què la comunitat es trobava més completa.

Els béns del monestir eren organitzats en batllies i sovint els batlles venien a donar comptes de l’administració: així trobem el batlle de Querós, el de Vilanova de Sau, el de Vilalleons, el de Berà, el de Segarra, el de la Bleda, el de Sescorts, etc.

El 1241 el prior Pere rep Guillem de Coll com a germà i soci en la vida del monestir, i per altres documents de 1257 i 1261 trobem altres persones que es retiren al monestir per viure-hi fins a la mort; en alguns casos, com el de Berenguera de Fradera (1261), es tracta de dones velles soles o matrimonis i tots els qui es retiren deixen alguns béns al monestir i reben d’ell victum et vestitum i la participació en la pregària i béns espirituals.

La davallada

Com va succeir en la majoria de cases monàstiques, el despoblament del segle XIV i següent, acompanyat de la manca d’entrada del diner dels censos o rendes del monestir, va marcar una temporada de forta davallada per al cenobi de Casserres.

El 1372 s’havien trencat les bones relacions del prior amb el bisbe de Vic i així el prior Pere de Mataró fou empresonat a les presons del bisbe de Vic per no haver volgut obeir el bisbe i el seu vicari general, cosa de la qual el prior deia que estava exempt per estar unit a Cluny. Una vegada estigué el prior onze dies a la presó del palau episcopal i abans havia estat cinc dies a la de la cúria secular. Pel mateix temps el monestir fou assaltat a instigació de Bernat Codina, clergue i beneficiat del monestir, per un grup que deia que actuava en nom de la justícia i del bisbe de Vic: van trencar les portes del monestir, van maltractar i robar les robes dels llits i els ornaments de les cambres, així com deu porcs grassos i sis de mitjans, una truja prenyada, tres bous, tres vaques, 50 cabres i altres béns del monestir que es varen estimar en 500 florins d’or.

Alguns anys després, el 1394, el prior Pere de Vilafreser fou detingut pels homes de la cort de Bernat de Cabrera i tancat a la presó per no admetre que les terres del monestir estiguessin subjectes a la jurisdicció del comte d’Osona i vescomte de Cabrera.

En aquest moment (1392) el priorat tenia encara cinc monjos, comptant-hi el prior, i un prevere, però al final del segle (1398) ja només n’hi havia tres que hi residissin, l’altre monjo titular vivia a Sant Ponç de Corbera. L’endeutament del monestir era tan gran que només a la cambra apostòlica se li devien uns 5000 sous barcelonesos; per això fou nomenat un segrestador, Nicolau de Torrent, el qual devia retenir els fruits del monestir dels anys 1397 al Nadal del 1398 per pagar el deute a la cambra papal d’Avinyó. El decret de segrestament és del 15 de setembre de 1397 i el prior Guillem ça Illa el va acatar el dia 11 de maig de 1398.

L’estat material del monestir també era força lamentable, per això davant les pressions dels visitadors de Cluny i les instàncies del bisbe de Vic, el prior comandatari el cardenal Joan, del títol de Sant Damas, que era a la vegada abat de Monte Aragón, va donar autorització perquè dos mestres de cases de Vic Antoni Torra, que era també picapedrer, i Francesc de Pujol, fuster i paleta, fessin una inspecció del monestir i indiquessin el que calia reparar i el muntant de les reparacions.

Aquest important document, guardat a l’arxiu notarial de la Cúria Fumada de Vic es redactà el 27 de juliol del 1410 i diu així en substància:

"Reunits els dos mestres de cases amb Pere de Sobreriba, clergue de Vic i procurador del cardenal, amb alguns testimonis, i amb un escrivà del notari de Vic, Bartomeu Escayó, varen concentrar-se al passadís que mena al portal major del monestir i varen començar la seva inspecció.

Primerament varen inspeccionar el portal major i varen declarar que reparar-lo costaria uns 27 sous i 6 diners. Seguidament varen pujar a la torre que hi ha sobre el portal i reparar-la costaria 50 sous. D’allà varen passar a una casa mig aterrada i quasi descoberta, que costaria de reparació 140 sous. Continuaren vers un hospedatge de dues plantes, que tenia el cambrer del monestir i varen declarar que no necessitava cap reparació. D’allà varen anar a una torre de l’esmentat monestir i varen entrar a una cambra propera a la torre que costaria 16 sous de reparar. Varen pujar després a la torre, en la qual hi havia el colomar del monestir, i reparar-la costaria 55 sous. Varen entrar a dues cambres properes a la torre en les quals hi havia en una el forn i en l’altra el pastador del monestir i reparar-les costaria 27 sous. D’allí varen anar al segon portal del monestir i arranjar el sostre de sobre el portal costaria 50 sous. Del portal varen anar a l’aula del priorat i a la cambra del prior i arranjar-les costaria 40 sous. Després varen entrar a la casa sense teulada de sota el cloquer i arreglar-la costaria 40 sous. Arreglar dos cups que hi havia dins l’esmentada casa costaria 55 sous. Entraren al claustre del monestir i arreglar-lo, entre bigues, llates i teules, valdria 240 sous. Després varen entrar al lloc dit lo manjador dels monjos que és darrera la casa del capítol (sala capitular) del monestir i arreglar-lo valdria 60 sous. Varen entrar a una estança prop de la casa o estança dita la cuyna dels monjos, situada davant del portal de la casa de l’infermer i arreglar-la valdria 50 sous. D’allà varen anar a les cambres o cases dites lo Palau i reparar-les valdria 60 sous. Varen pujar a les teulades de la casa del refetor o menjador i de la cuina i arreglar-les valdria 80 sous. Arreglar la teulada de la capella de Santa Maria del monestir valdria 30 sous. Arreglar la teulada de l’església i capella major de Sant Pere i capella de Sant Joan i arreglar la teulada del cloquer valdria 400 sous. Varen baixar després a la cisterna que hi ha enmig del claustre i arreglar-la valdria 60 sous. Varen anar a les cases de la sagristia i arreglar-les valdria 20 sous. Reparar una casa de la sagristia que estava gairebé sense teulada valdria 140 sous.

Fet això varen aixecar acta de la inspecció i tots varen deixar el monestir."

A posta hem extractat tot aquest llarg document perquè dona un inventari de les estances del monestir i indica a la vegada el seu estat de deixadesa i que costaria reparar-lo com calia, segons la suma dels diferents costos, uns 1 690 sous o el que és igual unes 84 lliures i mitja. No sabem, però, si la reparació, tal com la varen dictaminar els dos mestres de cases, es va fer o no.

L’any següent, el 1411, el mateix Pericó o Pere de Sobre-riba manà fer un inventari dels ornaments de l’església i de les robes i vaixella del monestir, que no transcrivim per la seva llargada, el qual, però, ens revela que no era pas gaire ben proveït: hi trobem un parell de casulles, una capa processional, un pal·li de seda blanc folrat de blau, dos vestiments sacerdotals, sis àmits amb els diferents colors litúrgics, sis tovalles d’altar i altres petits ornaments: estoles, maniples, roba blanca, etc. La roba del monestir consistia en tres flassades, un matalàs, tres màrfegues, tovalles, llençols, “un saquet de cartes que són del monestir” (devia tractar-se de l’arxiu), ferros de fer grana, una rahora de raure formatge, uns grillons de presó, talladors, olles, clamàstecs, una serra, una esquella o simboll per ajustar les monges a taulla” i poca cosa més.

El 1426 surten com a comunitaris Berenguer de Clariana prior, Avinyó de Campilovi sagristà, Jaume Marc infermer i Pere Moner, prior de Sant Pere de Clarà i Antoni Cassabó, prior de Sant Ponç de Corbera, que conjuntament empenyoraren béns del monestir per tenir diners per pledejar amb el rei la jurisdicció del castell de Dosrius, del Maresme, i de la parròquia de Sant Esteve de Canyamars. L’any següent, el 1427, en els forts terratrèmols que varen sotraguejar Catalunya i especialment la part de llevant d’Osona va caure la volta de la nau de tramuntana de l’església i a causa del mal estat de la economia del monestir en comptes de restaurar-la es van aparedar els arcs que la comunicaven amb la nau central, tal com va arribar fins als volts del 1970.

En l’obra de Parassols, impresa l’any 1867, hom pot llegir:

“La iglesia la formaban tres naves espaciosas, las colaterales más bajas que la del centro, todas adornadas con su correspondiente ábside bellísimo y adornado por su exterior con dentellados arcos como la torre.

La nave derecha se malogró en 1427 a causa de los temblores de tierra que asolaron gran parte del Principado y en lugar de repararla como era muy fácil cerraron los arcos medios con un muro que debió costar tanto como la reparación debida… En la pared derecha de la nave derruida estaba sepultado un obispo d Vic, cuyos restos se descubrieron tiempo atrás. En las tres naves, cuyo pavimento es algo inclinado hacia la entrada principal, perfecta y desgraciadamente tabicada, no había más que un altar en cada ábside: en el ábside de la nave izquierda, estaba la sacristía, y por la parte del templo se conserva todavía el altar.

En la del centro, estaba el coro rodeando el altar mayor que formaban la mesa, el sagrario y un templete con cuatro columnas, dentro de la cual se hallaban la imagen del Santo titular y una arca con reliquias. El único y mezquino altar que hoy existe, superado con un grande y desproporcionado medallón que representa la Adoración de los Reyes es obra de los Jesuitas, a cuyo orden pertenecen los santos, pintados en el siglo pasado en ambos lados del mismo. ¡Lástima que para sostén de este altar se empleasen dos bellos sepulcros, uno de los cuales era del prior Arnaldo de Rocabruna!…”

Continua la descripció de Pau Parassols amb detalls que no interessen ara aquí. Podem dir, però, que el retaule i els sants es guarden al Mas Pla de Roda, a casa dels propietaris del monestir, així com les pintures romàniques i gòtiques extretes modernament de l’església, una antiga lipsanoteca, un petit canelobre d’esmalt de Limoges i altres objectes procedents del monestir. Els dos sarcòfags (que per cert un no era del prior Rocabruna sinó de la família Tavertet, puix que ambdues famílies tenien un escut nobiliari semblant) ara es guarden al Museu Episcopal de Vic, així com els capitells que corrien pel terra del claustre.

Tres vistes de l’exterior del monestir des de migjorn, tal com era al començament del segle XX.

De J.M. Pericas cedida per A. Pladevall; Arxiu ECSA

L’última visita que coneixem dels visitadors de Cluny és de l’any 1460, quan ja era prior Vicenç de Castellbell, home del qual podríem escriure una llarga biografia per la seva actuació bèl·lica en la guerra remença contra Joan II, en la qual el monestir de Casserres tingué un paper brillant com a fortalesa i refugi contra els partidaris del rei Trastàmara.

Els visitadors de Cluny diuen en substància que l’església està ben proveïda de relíquies, robes i ornaments. Fan esment del claustre, dormitori, refetor i altres coses del priorat totes necessitades de reparació, cosa que indica que o bé no es va fer la del 1410 o tot va tornar al seu mal estat a causa del terratrèmol.

Diuen encara que el prior i monjos no fan com cal l’ofici diví i no hi ha el número de dotze comunitaris que hauria de tenir el monestir. El prior està malalt i només hi té un novici. Varen manar que com a mínim hauria d’haver-hi sis monjos i que s’hauria de resar l’ofici diví com és costum de fer en els monestirs conventuals.

Acaben insistint que s’augmenti el nombre de monjos, s’hi visqui regularment i es facin les reparacions del monestir.

En realitat el monestir estava ja a les seves acaballes i entre el 1463 i el 1465 s’hi recollien els homes de Roda i d’altres llocs en la llarga etapa de lluites que va commoure Osona i que tenien com a capitost de les tropes addictes a Joan II el noble osonenc Bernat Guillem d’Alta-riba.

Fra Vicenç de Castellvell es va posar a les ordres del rei Pere V dels catalans i anà capitanejant tropes per diferents llocs del Vallès i de les rodalies de Barcelona. Per l’agost del 1464 anà a Ripoll, delegat per la Generalitat dels catalans, per evitar que la vila caigués en mans de Joan II i dels remences, com ja havien caigut Camprodon i Sant Joan. Aquí morí en un atac fet a traïció pels partidaris de Joan II el novembre de 1464.

Al llarg del segle XVI a Casserres no hi havia pràcticament comunitat, només el prior comandatari hi tenia a vegades un monjo i altres algun prevere.

Un aspecte de les construccions del monestir tal com es trobaven al començament del segle XX.

cedida per M.C. Arisa

La documentació d’aquest segle és gairebé només de temes econòmics; trobem capbreus de les rendes del monestir a Vilalleons, Taradell, Seva, el Brull, Balenyà, Aiguafreda, Malla, Sentfores, Vic, Tavèrnoles, Folgueroles, Sant Hipòlit de Voltregà, Vinyoles i Sant Miquel d’Ordeig, Saderra, Sescorts, Roda, la Guàrdia, Manlleu, Vilamirosa, Granollers de la Plana, Sant Feliu de Torelló i Gurb. També es parla de la batllia de la Segarra i dels béns de Creixell, Roda de Berà i vegueria de Vilafranca. Aquests béns estaven repartits en batllies que tenien els noms de batllies de Vilanova, d’en Serra, d’en Bac, d’en Crivillers, d’en Riba, etc.

Només el 1511 hem trobat que Joan Caçador de Vic, com a procurador del seu germà el prior comandatari Guillem Caçador, fa fer diferents obres de reparació al mestre de cases de Vic Francesc Vaixeres. El preu d’aquestes obres era de 25 lliures. També hem trobat el mateix any un preu fet per a fer les escales del campanar de 8 lliures.

El monestir tingué com a darrer prior comandatari a Carles de Cardona, el qual fou també el darrer abat de l’Estany. Aquest, el 1570, feu un arrendament per tres anys dels béns del monestir a Mirambell, Falcet i Puigpelat de la Segarra a Jaume Argullol, de la Sala de Mirambell. El mateix any 1570 tenia com a capellà per a celebrar el culte al monestir el prevere Esteve Budor, al qual pagava una quantitat anyal; fora d’ell només hi havia un parcer per a dur les terres.

El prior Carles de Cardona va morir el 1572 i el 1573 el rei ja havia unit el monestir de Casserres al col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual fou una simple possessió o granja.

Els rectors del Col·legi de Betlem s’intitulaven “prior de Casserres” i així trobem un seguit de jesuïtes que des de Pere de Vila, el 1573, fins a Antonio de Larco, el 1627, intervenen en els afers de Casserres com a priors i propietaris, que pagaven un sacerdot perquè hi digués missa. Amb l’expulsió decretada pel rei Carles III el 1767 es va acabar el domini dels jesuïtes a Casserres, on feren el nou retule, encara conservat, i mantingueren precàriament les edificacions destinades, però, a usos agrícoles. Després va passar a particulars com es detalla en la cronologia. (APF)

Abats i priors del monestir de Sant Pere de Casserres

Abats
Acfred	abans de 1030
Reinard	1030
Bonfill	~1046
Priors
Bonifaci	1052
Amblart	1060
Bonifaci	1073
Gener	1115-1118
Pere	1130
Guillem	1140
Constantí	1148-1155
Girbert	1151
Arnau de Rocabruna	1160
Martí	1161
Nicolau	1169
Huc	1172-1173
Guillem	1182
Humbert	1186
Bernat de Coromina	1190-1195
Esteve	1212-1217
Ademar	1220
Bernat	1222-1223
Guiu	1227-1231
Benet	1233-1235
Manassèn	1238-1239
Pere de Bas	1239-1242
Huc	1244-1246
Robert	1248
Ramon de Montpesat	1250-1253
Ponç	1256
Ramon de Mirambell	1257-1258
Arnau de Seguer	1259
Ramon de Mirambell	1262-1265
Arnau de Vallespirans	1268
Pere	1272-1273
Guillem de Puiggalí	1276-1286
Ramon	1287-1293
Ramon Ruffi	1299, 1300-1304
Guillem d’Anyauco	1305
Ramon	1308-1309
Guillem de Montludó	1310-1321
Fabre de Canovelles	1322-1324
Ramon Reig	†1327
Aiquinus de Odefred	1327-1332
Arnau Destoró o de Toró	1332-1355
Ramon de Puigpardines	1357-1359
Berenguer de Mataró	1360
Pere de Mataró	1361-1376
Priors comandataris
Pere de Luna, cardenal i futur papa Benet XIII	1376-1377
Bernat Terreny	1377-1384
Pere ça Illa	1387-1393
Jaume, cardenal Sabinense	1393
Guillem ça Vila	1394-1402
Joan ça Tria	1403-1410
Martín de Juan Murillo, cardenal i abat de Montearagón	1410-1420
Jordi d’Ornós	1421
Berenguer de Clariana	1426-1443
Francesc Quintana, procurador	1440
Vicenç de Castellvell	1443-1464
Nicolau Hortolà, procurador i prior	1466
Joan de Cortadelles (abat de St. Feliu de Guíxols)	1466-1468
Felip d’Aragó i de Navarra	1473-1475
Jaume Ros	1478-1490
Alonso d’Aragó	1492-1496
Francesc Bosch	1496-1499
Bartomeu Salavert	1500-1504
Ascanio M. Sforcia	1504-1505
Francesc, cardenal de Santa Sabina	1505-1506
Jaume Rich (abat de Ripoll)	1509-1530
Joan de Tormo	1535-1540
Joan d’Aragó	1544-1560
Ferran d’Aragó	1561
Carles de Cardona (darrer abat de l’Estany)	1562-1572
(APF)

El 1573 ja no tenia comunitat ni residents i el 1575 fou unit al Col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona.

Cronologia del monestir de Sant Pere de Casserres

898	Primer esment del Castrum serra, com a castell termenat en la documentació vigatana de l’Arxiu Capitular
1006	Ermetruit, vescomtessa d’Osona, adquireix el domini alodial del lloc dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda per a edificar el monestir. S’esmenten per primera vegada les esglésies de Sant Pere de Casserres i de Sant Vicenç de Riera
1006-1008	Conjunt de donacions i compres de terres per a formar el patrimoni del nou monestir
1012	S’esmenta un abat i monjos com a residents a Casserres
1013	Consta com a cenobi de sant Pere, sant Pau i sant Joan i el 1022 s’hi afegeix sant Andreu
1030	En un plet s’esmenten als abats Reinard i Acfred
1039	La vescomtessa Engúncia es fa enterrar al monestir com faran altres membres de la família fundadora
1053	El monjo Enric fa deixes per a consagrar l’església del monestir
1079	Els vescomtes de Cardona fan donació del monestir de Casserres a Cluny. En endavant serà un simple priorat cluniacenc
1080	Casserres és constituït cap de les possessions de Cluny a Catalunya. Tindrà units els castells de Creixell, Roda i Berà i els priorats de Sant Pere de Clarà i aviat el de Sant Ponç de Corbera
1116	El bisbe de Vic dona al monestir l’església parroquial de Sant Miquel de la Guàrdia
1129	Es consagra l’església de Sant Vicenç de Riera o de Verders, ara traslladada a Can Deu de Sabadell, que era la parròquia del terme del monestir de Casserres
1148	El bisbe Pere de Redorta dona a Casserres l’església de Santa Maria de Tagamanent i li confirma les de Sant Pere de Mirambell i Sant Miquel de la Guàrdia
1131	La vescomtessa Almodis, germana del comte Ramon Berenguer III es fa enterrar a Casserres
1233	El bisbe de Vic Guillem de Tavertet es retira a Casserres on mor i hi és enterrat
1256	En temps del prior Ramon la comunitat és formada per onze monjos
1277	A la visita que hi fan dos delegats de Cluny, consta que ja s’havia iniciat la decadència i que només hi ha set monjos
1310	Continua l’estat d’abandonament i només hi ha sis monjos, en els quals s’incloïen els priors de Clarà i de Corbera i un sacerdot per a regir la parròquia de Sant Vicenç de Riera
1376	S’inicia la sèrie de priors comandataris amb Pere de Luna, el futur papa d’Avinyó i de Peníscola Benet XIII
1398	Se segresten els fruits del priorat pels deutes que tenia contrets amb la Cambra Apostòlica. El priorat només té tres monjos
1410	Projecte de restauració i visita detallada al monestir per dos mestres de cases de Vic
1427	Cau la volta de la nau de tramuntana en els terratrèmols generals de Catalunya
1460	Darrera visita coneguda dels visitadors de Cluny. El monestir es troba molt deixat i només hi viu el prior i un novici
1464	Mor a Ripoll el prior Vicenç de Castellbell que fortificà Casserres i en feu un baluard contra els remences i les tropes de Joan II
1511	El prior comandatari Guillem Caçador mana fer algunes obres de consolidació
1572	Mor el darrer prior comandatari Carles de Cardona, que era també abat de l’Estany
1573	El rei Felip II uneix el priorat de Casserres al col·legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona
1767	Amb motiu de l’expulsió dels jesuïtes el govern s’incauta del monestir de Casserres
1769	Es disposa que s’acompleixin les obligacions de misses, aniversaris i altres càrregues espirituals i que es paguin de la tresoreria reial que s’ha incautat del monestir
1774	La Reial Audiència ven a Josep Guillermí, negociant de Barcelona la casa i heretat del “Mas Casserres”, que incloïa el monestir i les seves terres
1774	Josep Guillermí, que havia actuat en nom de Pau Pla i Llafrenca, hereu del mas Pla de Roda, revèn a aquest l’heretat del “Mas Casserres” per 6407 lliures, 5 sous i 10 diners
1780	El bisbe de Vic Antoni Manuel de Hartalejo urgeix que se celebrí una missa cada diumenge a Casserres, segons decretà el fiscal civil de la Reial Audiència
1781	Es venen tres campanes per reunir diners per a fer celebrar la missa dominical
1895	El bisbe Josep Morgades visita i fa fer algunes neteges a l’església del priorat, amb la qual cosa es troba la lipsanoteca de vidre amb el pergamí del segle XI que ara hi ha al Museu Episcopal de Vic. El bisbe Morgades reclama a la propietat la neteja i vol restaurar el culte al monestir; creu que l’església no entra dins la propietat. Mana al vicari de Savassona que aclareixi l’afer de la propietat
1904	El vicari general de Vic declara que per decret de visita no es pot donar culte al sant Infant ni a altres relíquies que hi ha a Casserres per estar mancades d’autèntiques o documents que provin la seva autenticitat
1934	Es crea el Patronat de Sant Pere de Casserres amb una Junta d’Honor presidida pel bisbe de Vic i una Junta Executiva presidida per Ramon de Vilanova, comte de Vilanova. Es preveu una futura restauració que dirigirà l’esmentat comte de Vilanova i l’arquitecte Josep M. Pericas
1952-1962	L’arquitecte Camil Pallàs, marit de la propietària de Casserres, inicia obres de restauració, amb les quals es cobreix la nau de migdia del claustre i la nau de l’església enderrocada el 1427 i es fan obres de neteja i consolidació
1961	Es descobreixen i recuperen fragments de pintura romànica i gòtica que es guarden al mas Pla de Roda. Per aquest temps desapareix el cos del sant Infant que es guardava encara al monestir
1981	La Generalitat de Catalunya inicia gestions per adquirir el monestir de Casserres, que es paralitzen per manca pressupostària, però que hi ha intenció de continuar
(APF)

Església

Una vista del monestir des del costat de migjorn, situat a la punta d’un meandre que fa el riu Ter, avui voltat pel pantà de Sau.

J. Pagans-TAVISA

Vista del monestir pel costat de migjorn, des del camí que hi porta.

G. Llop

El monestir de Sant Pere de Casserres té una situació topogràfica força peculiar, per tal com és ubicat ocupant tot l’ample de la península que forma el meandre del riu Ter, a frec dels cingles, deixant en treballs un metre entre els absis i el marge de llevant, mentre que a ponent, davant la façana de l’església es forma un pati que no depassa els 10 m, i a l’extrem de migjorn del cenobi calgué bastir una terrassa suportada per una gran arcada, atesa l’extrema estretor del pas que hi ha entre les edificacions monacals i el marge del cingle. Al cantó de tramuntana del monestir, i aïllat per aquest de la resta de la península, hi ha un espai on s’ubicaren les diverses dependències, de les quals es conserva un petit edifici de dues plantes.

Dels edificis que hi hagué a Casserres amb anterioritat al monestir, l’element més destacable que es conserva és un mur que talla perpendicularment la península, de cingle a cingle, a una distància d’uns dos quilòmetres del cenobi i passa pel cim de l’anomenat “turó dels moros”. Aquest mur, dit “la muralla” és reforçat pel que podia haver estat una torre, situada just sobre el camí actual, amb una forma tal que el seu estat de ruïna fa suposar que es podia tractar d’una porta (?). L’aparell del mur, de reble embegut en morter de calç formant filades irregulars entre les quals apareix un clar opus spicatum, permet de plantejar-se la seva construcció amb anterioritat al segle XI.

Tanmateix a l’interior de l’església i en algunes dependències del monestir hi ha sis tombes antropomorfes, orientades amb el cap vers ponent les dues de l’església i vers tramuntana les altres quatre. La situació d’aquestes tombes dins les dependències residencials i utilitàries, així com la seva tipologia, permeten de pensar que no es tracti d’elements anteriors a l’obra del monestir.

Cal fer esment també d’uns murs baixos que hi ha vora l’edifici situats al costat de tramuntana i dels quals l’estat ruïnós i el fet que siguin coberts de bardisses impedeixen de fer-ne una anàlisi més aprofundida fins que no s’hagin efectuat les necessàries exploracions arqueològiques. De fet, tant podrien pertànyer a una edificació anterior al segle XI com a dependències secundàries del monestir.

Secció transversal, a escala 1:200, del conjunt monàstic, amb l’edifici de l’hospital, l’església amb la nau de tramuntana restaurada, al claustre amb la cisterna i les dependències de l’ala de migjorn, amb la volta i la coberta també restaurades.

J.A. Adell

El conjunt monàstic de Sant Pere de Casserres s’organitza entorn del pati central del claustre, de planta rectangular. Al cantó de tramuntana hi ha situada l’església, a llevant un llarg edifici rectangular, dividit en dos àmbits, amb tres portes a la galeria claustral. A migjorn hi ha un altre cos d’edifici rectangular amb dues portes que donen a la galeria i que originàriament era dividit en dos àmbits, corresponents, possiblement, a la cuina i el refectori. Finalment l’ala de ponent és ocupada pel campanar, de torre, adossat a l’església, en el qual s’obre la porta principal del monestir, i per una dependència encaixada entre el campanar i l’ala de migjorn, que consta de dues plantes.

Secció isomètrica, a escala 1:200, del conjunt monàstic, amb l’església, el campanar, el claustre i altres dependències.

J.A. Adell

La porta principal d’accés al recinte monacal és situada a migjorn, com si es tractés d’una prolongació de la façana de ponent. El seu estat és totalment ruïnós. Traspassada aquesta porta, hom accedeix a una mena de pati, que en part és una terrassa penjada sobre el cingle, suportada per una gran arcada. En aquest pati hi ha situades unes restes d’edificacions adossades a la façana de ponent, sobre la porta d’entrada al clos, situada a la base del campanar.

El compacte recinte monàstic es completa amb un petit edifici, de dues plantes, aïllat, situat al cantó de tramuntana del conjunt, però dins el recinte monàstic, en un lloc on, a més del cementiri, que encara pogué dibuixar Josep M. Pericas al començament del segle XX, és molt probable que s’ubiquessin algunes altres dependències auxiliars, necessàries per al funcionament del cenobi.

Cal fer notar que les dues portes que hi ha obertes a la façana de migjorn del monestir corresponen a reformes molt modernes del conjunt, quan l’edifici del cenobi fou destinat a granja i després a masoveria. L’únic accés al recinte (i a l’extremitat nord de la península) s’efectuava per la porta ja assenyalada, de manera que el tancament (clausura) del recinte monacal era total, i la seva organització arquitectònica resulta d’una complexitat paradigmàtica, en la qual el pati del claustre esdevé l’element essencial de la seva configuració, entorn del qual, i a través de les seves galeries, s’estructuraren tots els seus elements i les relacions entre ells.

Planta, a escala 1:200, del conjunt monàstic, a nivell de paviments, en la qual han estat indicades les restes existents en el sòl, les tombes i les restes del mur que tancava la nau de tramuntana, arran del seu enderrocament, i les estructures de les terrasses del cantó de ponent.

planta: J.A. Adell

L’església de Sant Pere de Casserres és un impressionant edifici de planta gairebé quadrada, organitzat en tres naus, el qual excepcionalment resulta més ample que llarg, per la qual cosa la seva disposició espacial resulta d’una simplicitat extraordinària, accentuada pel fet que les tres naus només es defineixen per dos pilars cruciformes els quals suporten els arcs torals i formers. El sistema de cobertura de les naus es resol amb tres voltes de canó paral·leles, reforçades per un arc toral al centre, aixoplugades per una única coberta a dos vessants, la qual ha resultat lleugerament modificada arran de les darreres restauracions.

Les tres naus són capçades a llevant per tres absis semicirculars dels quals el del costat de tramuntana i el de migjorn s’obren a la nau mitjançant un simple plec, més ample a l’absis de tramuntana que al de migjorn, mentre que l’absis central és precedit per un llarg presbiteri que disposa de dos bancs de pedra longitudinals. Els tres absis s’aixequen de dos a tres graons en relació amb les seves naus respectives. Els paviments d’aquesta socolada han estat resolts amb lloses de pedra ben tallades, mentre que a les naus és la pròpia roca natural, en un accentuat pendent vers ponent, la que forma el paviment.

Cal insistir en l’estructura espacial de l’església de Casserres, puix que és de tot punt excepcional una església romànica de planta de tres naus i que sigui més ampla que llarga (22,5 m per 17,5 m en el cos de les naus), i més ho és encara que amb aquestes mides la seva estructura portant es redueix als murs perimetrals i a dos únics pilars interiors. Aquesta disposició, juntament amb les mides, genera un espai interior extraordinàriament uniforme i diàfan, en el qual la sensació característica d’espai direccional de les basíliques només és remarcat per l’existència del presbiteri, el qual localitza les visuals vers l’absis central, partint sempre, però, de la grandiositat i transparència de l’espai interior en el qual les tres voltes paral·leles en treballs aconsegueixen de singularitzar els espais respectius de cada nau. Per això hom pot dir que l’església de Casserres constitueix una excepció dintre el concepte arquitectònic d’església basilical romànica, amb la qual únicament es relaciona pel fet de tenir tres naus sense transsepte, però amb un concepte espacial diferent.

Planta, a escala 1:200, del conjunt a nivell de les finestres i primer pis de l’hospital i dependències de ponent. Hom pot observar amb facilitat la composició a base de rectangles adossats a les galeries del claustre de les diverses dependències i l’espaiositat de l’església.

J.A. Adell

No creiem pas que sigui vàlid l’argument que l’església de Casserres fou concebuda més llarga, com una basílica normal, i que les mides del lloc obligaren a fer-la més curta del previst. Tot el contrari. El sistema proporcional amb què fou composta la planta d’aquest edifici és extremadament coherent i la seguretat del seu traçat exclou qualsevol dubte o replantejament.

L’església té quatre portes, una a tramuntana, que menava al cementiri, dues a migjorn, l’una oberta al claustre i l’altra a la base del campanar, i una darrera la qual s’obre a la façana de ponent, que constitueix l’accés extern al temple; per això li ha estat donada una major monumentalitat, sobretot quant a proporcions. Aquesta porta de ponent s’obre mitjançant una llinda de fusta, amb un timpà sota l’arc de descàrrega, que és extradosat amb una senzilla motllura aixamfranada. Les altres portes s’obren en arc de mig punt extradosat, llevat de la porta que s’obre al claustre, que sembla que ha estat reformada. A l’absis central hi ha oberta una altra porta, posterior a l’obra de l’església, la qual comunicava amb una sagristia.

Aspecte que ofereix l’exterior de l’absidiola del costat de migjorn. Cal notar la disposició de la finestra central i la decoració del mur amb arcuacions cegues, distribuïdes en grups per bandes llombardes. També és interessant la finestra circular, o occulus, del mur de tancament de la nau. La seva rusticitat i la manca total d’ornamentació esdevenen un bell exemple dels cànons que en matèria de decoració animaren tot el conjunt.

G. Llop

Una vista de l’interior de la capçalera de la nau central, il·luminada per tres finestres. La porta que hom pot veure al costat dret de la fotografia fou oberta modernament i obria el pas a una sagristia. El petit armari excavat al mur del costat esquerre fins fa poc contingué les despulles momificades del Sant Infant, avui perdudes.

G. Llop

Les finestres amb què és il·luminat l’interior de l’església es distribueixen de la següent manera: dues, de doble esqueixada, una al fons de cada absidiola; tres més a les façanes de migjorn, una d’elles a la façana del presbiteri, una altra que dona a l’interior del campanar i la tercera que dona una altra a la façana de tramuntana, i tres finestres més a la façana de ponent, una corresponent a cada nau, de les quals la que correspon a la nau central és d’una sola esqueixada. A l’absis central s’obren tres finestres, la central tapiada, que no formen esqueixada. Sobre els arcs d’obertura de cada absis hi ha situat un petit òcul.

Cal destacar que a l’interior de l’església hi ha un mur d’uns dos metres i mig d’alt que separa la nau central de la de tramuntana per l’arc former de llevant. Aquest mur, que semblava ésser el resultat de l’aparedament d’aquest arc, arran de la destrucció de la volta de la nau de tramuntana, esdevinguda el segle XV, presenta un aparell de carreus ben tallats i en ell aparegueren unes pintures murals alt-medievals, segons manifestà l’arquitecte Camil Pallàs, que feu les restauracions de Casserres i descobrí aquestes pintures.

Demostrada la medievalitat d’aquest mur, avui no ens trobem en condicions de poder-ne escatir la funcionalitat. Com tampoc no podem saber amb certesa quina podia ésser la finalitat de la plataforma de carreus pertectament tallats que hi ha al paviment, a l’angle nord-oest de l’església, malgrat no es pugui excloure la possibilitat que es tracti d’un baptisteri, en el moment en què el monestir hagués tingut funcions parroquials. Tanmateix es conserven algunes bigues que travessen perpendicularment les naus, la funció original de les quals hagués pogut ésser el suport, d’alguna làmpada o element ornamental.

Un detall de la part superior de l’absis central del monestir, decorada amb un fris de finestres cegues, rematades per arcuacions i agrupades per bandes llombardes.

G. Llop

Les façanes de l’església són mancades absolutament de qualsevol ornamentació. La seva grandiositat s’assoleix exclusivament a través de la nuesa de les seves proporcions. Només l’absis i les façanes del presbiteri admeten la típica decoració llombarda a base d’arcuacions cegues entre lesenes, distribuïdes en sèries de tres arcuacions a la façana de migjorn del presbiteri i a l’absidiola de migjorn, mentre que a la façana de tramuntana hi ha una sèrie de tres i una altra de dues al presbiteri, i en sèries de quatre arcuacions a l’absidiola de tramuntana. L’absis central és decorat amb sèries de dues arcuacions entre lesenes, dins les quals es disposen sengles finestres cegues, amb un fris de dents de serra que remata la decoració just sota el ràfec.

La façana de ponent resulta pràcticament invisible des del monestir estant, car les seves mides i el reduït espai de terreny que li fa front fan que es mantingui en un angle de molt difícil visió. Per contra, resulta perfectament visible des de l’altre cantó del Ter per l’antic camí de Casserres, i s’hi pot veure una façana enorme, nua, totalment equilibrada i coherent des d’una visió llunyana, sobretot considerada en el seu conjunt, flanquejada per la massa vertical del campanar i la component horitzontal del clos monacal.

Els murs de l’església, assentats directament damunt la roca, foren construïts amb l’aparell característic del primer art romànic: el petit carreu embegut en morter de calç, amb la particularitat que en molts paraments els carreuons presenten una forma molt estreta i allargada i es disposen en filades molt regulars i uniformes, en les quals són perfectament apreciables les empremtes de les bastides utilitzades en la construcció. Els arcs en general són més amples en la clau que en els sàlmers. En molts punts de l’interior es conserven restes dels arrebossats que cobrien els paraments, mentre que a l’exterior encara hom pot apreciar algunes restes dels rejuntaments originals dels carreuons.

Les voltes, tant les de la nau com les de quart d’esfera dels absis, són construïdes amb formigó de calç disposat sobre un encofrat de taulons. Als absis aquesta disposició constructiva és menys evident que a les naus per la presència de petits carreuons embeguts en el formigó. La volta de la nau de tramuntana, ensulsiada, ha estat refeta recentment amb una volta de maó de pla.

Interior d’una de les dependències del monestir. A primer terme, porta de la nau de migjorn de l’església. A segon terme el recinte corresponent a la planta inferior del campanar. Al fons una de les dependències amb una porta, a mà esquerra (situada al punt d’on ve la claror), que comunica amb la galeria de ponent del claustre.

A. Lajarín

Una perspectiva de l’interior de l’església amb els arcs de separació de la nau central i la de migjorn. Cal notar com en el mur són visibles encara alguns vestigis de decoració mural. També cal notar els forats de les bastides per a la construcció de l’església i encara les bigues que travessaven d’un costat a l’altre la nau central, potser destinades a sostenir algunes làmpades per a il·luminar el temple.

G. Llop

A les voltes de la nau central i de la nau de migjorn hi ha un passadís longitudinal cobert amb una volta de quart de cercle, molt matussera, totalment inaccessible (s’hi ha d’entrar per un esvoranc, després d’escalar el mur de llevant), la funció del qual és la de descàrrega dels ronyons de les voltes. Cal suposar que al cantó de tramuntana hi devia haver un passadís similar, ensulsiat amb l’enderrocament de la volta el segle XV.

La coberta original, de lloses de pedra, només és visible a les absidioles, car a la resta ha estat doblada per una nova coberta de teula àrab.

En molts punts de l’església són apreciables juntes d’obra en murs i voltes i algunes diferències de traçat o execució les quals permeten d’escatir el procés cronològic que hom devia seguir en la seva construcció, en el qual per força es produïren aturades i represes, que han deixat la seva empremta en les estructures. (JAA)

Claustre

El claustre de Sant Pere de Casserres presenta avui actualment un aspecte totalment ruïnós i abandonat. Les galeries pràcticament han desaparegut, puix que han restat reduïdes a algun pilar i el banc que delimita el pati.

Els porxos es componien de pilars rectangulars construïts en obra de reble on hom pot apreciar elements reaprofitats que suporten una estructura d’embigat amb uns grans arcs en diagonal als angles. Aquesta estructura, però, no és pas l’original, sinó que correspon a una reforma posterior possiblement al terratrèmol del 1427.

Un angle del claustre, el del costat nord-est. Al fons el mur de migjorn de l’església i la part superior de l’absis principal.

G. Llop

Restitució hipotètica, a partir dels elements, conservats, de la planta i l’alçat d’un detall dels porxos del claustre, amb la indicació de les proporcions de la columna i esquema estructural de composició d’elements.

J.A. Adell

Els porxos claustrals originals es componien d’una única filera de columnes amb uns capitells de mides molt grosses, cinc dels quals es conserven a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic, que segurament devien suportar una successió d’arcades, les quals a la vegada devien aguantar una coberta d’embigat. A una columna que es conserva in situ ficada en el pilar d’angle nord-oest, li foren destrossats el capitell i la base, en un vandàlic intent d’endur-se’ls.

Per les mides dels podis claustrals hom pot intentar de fer una restitució hipotètica de l’alçat de la galeria, la qual devia tenir sis arcs a les galeries curtes i nou a les llargues. Les proporcions de les columnes, que donen una proporció de 8 entre l’alçada de la columna i el diàmetre del fust, el situen en el grup mitjà dels porxos catalans, bé que les mides absolutes i les proporcions relatives de la columna (capitell, fust i base) les fan força feixugues. A la nau de tramuntana hom trobà dues bases de columna amb un motllurat compost per un tor i una escocia, en un tipus molt corrent en l’arquitectura romànica. Potser corresponien a columnes del claustre.

Sota el pati hi ha una cisterna i el seu paviment, avui cobert de bardisses, devia ésser de pedra. Els paviments de les galeries són la pròpia roca natural amb un acusat pendent vers ponent.

Una vista del claustre amb l’angle nord-oest. Hom hi pot veure una de les arcades d’angle, al fons la porta d’entrada a l’església i el sistema de coberta. Cal tenir en compte que l’estructura que es conserva avui, bé que molt enrunada, és una obra del segle XV.

G. Llop

Un aspecte del claustre amb l’angle nord-est. Com es pot veure aquesta peça és una ruïna.

E. Pablo

A la galeria de tramuntana contigua a l’església i l’única que conserva restes de coberta s’obre la porta de comunicació amb l’església, resolta amb un arc de mig punt, junt a la qual hi ha dos arcosolis buidats al mur. A l’angle nord-est, entre l’església i l’edifici de llevant s’obre una gran arcada, avui colgada de runa, la qual originàriament devia comunicar el claustre amb l’exterior del clos monacal, però dins el recinte del monestir, i que modernament comunicava amb la sagristia construïda en aquest sector.

A la galeria de llevant s’obren tres portes, dues en arc de mig punt i una tercera, al racó de migjorn, amb llinda i timpà i arc de descàrrega. A la paret d’aquesta galeria es conserven un arc i uns permòdols que semblen restes de sengles arcosolis.

La galeria de migjorn presenta una façana interior totalment cega, sense obertures, llevat del seu extrem de ponent, al racó sud-oest del qual s’obren tres portes, una a cada galeria i una tercera al mateix angle, resoltes amb un arc de mig punt, de les quals la que s’obre a la pròpia galeria de migjorn assoleix una certa monumentalitat a causa de les seves dimensions i per l’acurat aparell del seu arc i els seus brancals realitzats amb un bloc monolític vertical, rematat per un carreu llarg i estret, que fa les funcions d’imposta.

A la galeria de llevant, ultra la porta del racó sud-oest suara esmentada, hi ha una porta amb un arc de mig punt, que comunica amb la base del campanar, junt a la qual hi ha un arc rebaixat en el mur, que possiblement feia les funcions d’arcosoli. (JAA)

Dependències monàstiques

Com ja és habitual, el claustre de Sant Pere de Casserres era envoltat d’un conjunt de dependències monàstiques, l’estructura de les quals, a desgrat de la seva ruïna i abandó, s’han conservat perfectament, la qual cosa fa que ens trobem davant un conjunt monàstic que permet de reconstruir-ne els elements components amb una gran facilitat.

Tocant a l’ala de llevant del claustre hi ha una llargaruda nau rectangular, coberta amb una volta de canó i partida actualment en dos àmbits per un mur que no és unit ni a les parets perimetrals ni a la volta, però en el qual es conserven pintures romàniques. La sala més petita, situada a l’extrem de tramuntana, té una porta que comunica amb el claustre i dues finestres, una a tramuntana, al pinyó de la façana, i una altra a llevant, aparedada, sota la qual hi ha una porta, aparedada, que correspon a reformes posteriors.

A la sala més gran d’aquesta ala s’obren dues portes al claustre, una altra al sud, totalment moderna, i una altra a llevant, aparedada, coronada amb una llinda i un timpà sota un arc de descàrrega. Al costat d’aquesta porta hi ha obertes tres finestres, que juntament amb una altra, completament restaurada, completen la il·luminació de la sala. Totes les finestres són de doble esqueixada i al paviment, que és la pròpia roca, hom pot identificar tres tombes antropomorfes, orientades de nord a sud.

L’ala de migdia en algun temps havia tingut dues plantes i les seves façanes de migjorn havien estat molt alterades. Durant les restauracions recents hom ha intentat de retornar-li el que fou, possiblement, el seu aspecte original, amb la construcció d’una volta de canó de maó pla, preparada per poder ésser revestida de pedra, i l’obertura de cinc finestres de doble esqueixada, quatre a migjorn i una a ponent, de les quals només una es correspon exactament amb una finestra de l’època original.

A l’angle de ponent de la façana de migjorn hi ha un curiós arc de descàrrega, el qual, arran de terra, ocupa tot el gruix del mur i es projecta a l’interior com una mena de banc de pedra, molt malmès. No podem escatir amb certesa quina funció podia tenir aquest buidat del mur.

Vista de la torre del campanar des del costat sud-est. Aquest element constitueix un conjunt massís, auster, la uniformitat del qual només ha estat alterada pel fris superior en el qual el mur, a fi d’emmarcar el parell de finestres que s’obren a cada vent, presenta un rebaix, rematat per un fris de petites mènsules que sostenen una cornisa.

G. Llop

L’ala de ponent comprèn la torre del campanar, adossada a l’església i poc més alt que ella. És dividida en dos pisos, coberts tots dos amb cúpules de sectors irregulars, realitzades amb formigó de calç encofrat amb taulons i aixoplugat per una coberta de teules a quatre vessants. Al pis superior s’obren dues grans finestres a cada façana, amb arcs de mig punt, sense cap mena de decoració llevat d’un lleuger refondit que hi ha al mur de façana que emmarca les obertures, a la part superior de les quals es poden endevinar unes petites mènsules que podrien indicar l’inici d’unes arcuacions llombardes que no s’arribaren a executar. A l’interior d’aquest pis superior hi ha una part de l’estructura de fusta que suportava les campanes.

A la part interior del campanar hi ha oberta la porta monumental que constitueix l’accés principal al recinte de clausura, resolta amb llinda i amb arc de descàrrega i emmarcada exteriorment per un senzill ressalt. Aquesta porta, que ha perdut el timpà, ha estat força malmesa per l’addició d’un nou cos d’edifici a la façana de ponent del monestir.

Entre el campanar i l’ala sud del conjunt hi ha dues petites sales superposades de les quals la inferior s’obre al claustre i a la part baixa del campanar mitjançant una arcada moderna; és coberta amb una volta de canó que arrenca molt baixa i que disposa de quatre espitlleres i una obertura a la façana de ponent, que sembla original. El pis superior, al qual s’accedia des del campanar i al qual s’obre una porta, és cobert amb embigat sobre dos arcs diafragmàtics apuntats i té tres portes a la façana, molt restaurades, d’autenticitat dubtosa. En aquesta sala hi havia instal·lat el forn de la masoveria en què s’havia convertit el cenobi. Adossat al cantó de ponent d’aquesta ala hi ha una terrassa, a nivell del primer pis, que a la planta baixa és coberta amb una volta de canó, la qual, davant la porta principal, esdevé d’aresta per intersecció amb una altra volta perpendicular tan ampla com la porta. Hom accedeix a aquesta terrassa per una escala molt malmesa adossada als murs, i fins no fa gaires anys encara es conservaven els murs i les cobertes d’aquest cos d’edifici.

A la paret de l’església apareix adossat l’arrencament d’un arc, el qual, juntament amb l’arc (modificat) que comunica la planta baixa d’aquest cos d’edifici amb el pati de l’església i les restes que s’endevinen al mur de ponent, penjat sobre el cingle, podrien correspondre a les estructures d’un atri que aixoplugués i monumentalitzés a la vegada l’accés al monestir.

Fora del clos monàstic, però encara dins el recinte del cenobi, es conserva el petit edifici situat al nord de l’església. Aquest és un edifici de planta rectangular, dividit en dos pisos, coberts amb volta de canó, bé que la volta del pis inferior és una reconstrucció posterior, per a la qual calgué doblar interiorment els murs. L’accés a les dues plantes s’efectua independentment per dues portes situades a la façana de migjorn, obertes amb arc de mig punt extradossat, de les quals només podem considerar com original la inferior, mentre que la superior ha estat molt restaurada, com també ho ha estat l’escala que hi accedeeix. Al pis inferior s’obrien quatre finestres, avui aparedades per doblament dels murs, i una cinquena al mur de ponent, molt refeta. Al pis superior s’obrien tres finestres d’una sola esqueixada al mur de migjorn i dues més a llevant i a ponent, respectivament, totes molt restaurades.

Una característica dominant de totes les dependències del monestir és la manca absoluta de qualsevol tipus d’ornamentació arquitectònica, llevat de les ja esmentades que hi ha al campanar. Tanmateix les característiques constructives són comunes a totes elles, amb els murs construïts amb petits carreus de pedra calcària, extreta del mateix indret del monestir, on encara són visibles els marges de la pedrera, amb uns carreus de proporcions més quadrades que els emprats a l’església i agafats amb morter de calç, en filades uniformes i ben aparellades, més amples, en general, que les filades de l’església (llevat del campanar, on l’aparell és més semblant a l’església), i amb els elements singulars, portes i finestres, realitzats amb carreus ben tallats i polits, més ben treballats que el seus parells de l’església. Aquesta diferència es fa especialment evident en l’aparellat de les portes que s’obren a les galeries del claustre.

Les voltes, com les de l’església, són construïdes amb formigó de calç i pedres, amb encofrat de taulons de fusta, que ha deixat les seves empremtes.

Per tot el conjunt i sobretot al campanar són perfectament visibles els forats en els quals s’aguantava la bastida emprada en la construcció. (JAA)

A manera de conclusió

El conjunt monàstic de Casserres correspon a un procés constructiu unitari i coherent, dilatat en el temps, la qual cosa permet d’explicar les diferències constructives que hom pot apreciar entre l’església i el campanar, les primeres parts construïdes i la resta de les dependències, que foren construïdes posteriorment sense solució de continuïtat i obeïnt, sens dubte, a un pla predeterminat, que explica aquesta seva total coherència.

Per les seves característiques constructives, espacials i decoratives, no hi ha dubte a l’hora d’adscriure l’església de Sant Pere de Casserres dintre una cronologia del segle XI per la seva construcció, i del final d’aquest segle o del començament del següent l’acabament del monestir, al qual hom feu notables reformes dins el segle XV, possiblement arran dels terratrèmols que afectaren el cenobi, entre les quals cal esmentar la reconstrucció del claustre, l’aparedament de la nau de tramuntana i, possiblement, alguna de les parts de les estructures de l’ala de ponent.

Des de l’abandonament dels monjos i la conversió del monestir en granja, i posteriorment, després de l’exclaustració, en masoveria, hom no dugué a terme noves obres al monestir, llevat de les de mobiliari i l’adaptació de les seves estructures als nous usos, cada vegada més degradants per a la seva arquitectura.

Aquest procés, però, s’aturà a partir de l’any 1955, quan per part dels propietaris del cenobi, la família de l’arquitecte Camil Pallas, s’hi engegaren unes obres de restauració i consolidació, que, malgrat ésser discutibles des del punt de vista formal i en alguns punts excessives, han tingut l’innegable encert de permetre la conservació de les despulles del monestir de Casserres, en el seu, més que acceptable, estat actual, tot evitant una ruïna total que semblava irreversible.

Les ruïnes del monestir de Casserres, tot i ésser un dels conjunts monàstics alt-medievals més complets de Catalunya, no constitueixen la totalitat del que fou el recinte monacal. Sabem, per fonts documentals ja esmentades, de l’existència d’altres dependències secundàries, necessàries per al funcionament de la comunitat (forns, colomar, etc.) i que molt possiblement algunes estigueren ubicades al cantó de tramuntana de l’església i construïdes amb materials o estructures menys durables, que avui no han deixat rastre. La manca d’exploracions arqueològiques, tanmateix, impedeix de conèixer-ne els detalls.

Vista exterior de l’edifici de l’hospital, erigit al costat de tramuntana del conjunt monàstic, el qual ens ha pervingut en un estat de conservació molt interessant.

G. Llop

Tampoc no podem escatir amb absoluta precisió la funcionalitat original de cada dependència. Però podem, a tall d’hipòtesi, basada en la comparança amb altres monestirs benedictins, suposar que l’ala de llevant es devia destinar a dormitori, sala capitular i arxiu (?), i l’ala de migjorn a cuina i refectori, mentre que a l’ala de ponent hi devia haver el priorat i l’edifici del cantó de tramuntana de l’església devia tenir la funció d’hospital o estatge per als pelegrins.

Tot i el seu estat de ruïna, el monestir de Sant Pere de Casserres constitueix una de les millors mostres conservades al nostre país de l’arquitectura monàstica alt-medieval, comparable al monestir de Sant Pere de Rodes o Sant Benet de Bages o la canònica de Santa Maria de Mur, entre d’altres, però amb l’avantatge sobre ells que no ha tingut transformacions arquitectòniques importants que desfiguressin irreversiblement la seva imatge original, per la qual cosa constitueix una mostra excepcional gairebé in vitro del que fou l’arquitectura monàstica corresponent al segle XI.

Per això les seves estructures admeten poques comparances a causa de la seva singularitat. Podríem, però, cercar algunes relacions al seu esquema organitzatiu i al traçat de la seva planta, si bé aquestes abastarien la quasi totalitat dels monestirs medievals, dels quals Casserres constitueix, en certa manera, un prototip entre els de la seva dimensió.

Cal eliminar l’equívoc plantejat per J. Puig i Cadafalch (L’arquitectura…, vol. II, pàg. 427), que inclogué els porxos claustrals de Casserres en el mateix grup tipològic que els de la Portella o Santa Maria de Lillet, d’arcades amb pilars rectangulars. L’estat del monestir en aquell moment no permetia fer massa precisions. Avui, però, podem incloure el porxo claustral de Casserres en el grup dels porxos amb una sola filera de columnes i amb coberta d’embigat, és a dir del mateix tipus de Santa Maria de Manlleu, Santa Maria de Mur o Santa Maria de Lluçà, entre molts d’altres, amb la particularitat que resolia les cantonades amb una columna i no amb un pilar, com és més habitual, característica que li llevava rigidesa i que degué contribuir a la seva ensulsiada.

El campanar, tot i la seva total coherència amb l’estil, s’aparta de les tipologies més esteses del campanar de torre llombard, mancat com és dels característics frisos d’arcuacions que marquen les separacions dels pisos. En aquest cas, aquesta mancança pot ésser explicada per la severitat i nuesa del conjunt i la subordinació del campanar a la composició global.

Capítol a part mereix l’església, que en alguns moments fou considerada com una obra de l’any 1006 per J. Puig i Cadafalch, opinió que rectificava W.M. Whitehill, que la considerà més tardana, bé que dins la primera dècada del segle XI. Aquesta cronologia tan reculada faria de Casserres un monument excepcional, coetani de les parts més antigues de Sant Martí del Canigó, i amb propietat el primer monument on el llenguatge de l’arquitectura llombarda apareix totalment desenvolupat amb un agosarament tecnològic que no té parió, i tot trenta anys abans que fos consagrada la canònica de Cardona i vint abans que l’abat-bisbe Oliba consagrés les reformes de Sant Miquel de Cuixà o Santa Maria de Ripoll.

Aquesta datació, però, ha estat totalment revisada i ja l’any 1960 E. Junyent insinuava la data de 1039 com la del possible acabament de l’obra i encara després, el 1975, n’endarreria la consagració fins després del 14 de juny de 1053, basant-se en les fonts documentals. A. Pladevall també accepta una data posterior al 1050 per a la consagració de l’església i E. Carbonell la situa entorn del 1040. Aquesta datació resulta més coherent que no pas la del 1006 per l’arquitectura de l’edifici i pel seu context arquitectònic, en el qual forçosament havia d’aparèixer com una mena de rara avis.

Tot el que acabem d’exposar no treu que Casserres constitueixi un exemple de tot punt excepcional dintre l’arquitectura catalana i europea del segle XI, comparable, en molts aspectes, per la seva importància, a Sant Vicenç de Cardona, tal i com planteja E. Junyent:

"La construcció de Casserres és simultània de la de Cardona. Totes dues foren empreses per la casa vescomtal d’Osona. Són, sens dubte, els dos monuments que millor expressen la consecució d’un estil definit.

Responen al tipus tradicional de basílica, però mentre a Cardona aquest adquireix una embranzida que no tem les solucions de la coberta i la desenrotlla amb totes les conseqüències de plantejament, a Casserres l’àrea s’encongeix de llargària i s’eixampla pels costats amb l’atreviment de recórrer a dos únics suports intermedis per tal de carregar-hi el pes enorme de les voltes de canó. (…) La fermesa i la seguretat des de l’arrencada del pla d’obra previst acusen la presència d’un mestre hàbil que, tot i adaptant-se a l’esperit del país, aconsegueix d’ordenar les formes al servei de l’estructura."

Si Sant Vicenç de Cardona constitueix un dels paradigmes més perfectes del llenguatge de l’arquitectura del primer art romànic, Sant Pere de Casserres en constitueix l’exemple més agosarat estructuralment i espacialment, tot allunyant-se de qualsevol esquema tipològic conegut en el seu moment i lloc. Per això és un edifici que no admet relacions tipològiques. La seva extraordinària singularitat el situa junt a edificis com Sant Vicenç de Cardona o Sant Serni de Tavèrnoles, en el reduït grup d’aquells edificis no classificables, a partir dels quals es pot definir un estil arquitectònic. (JAA)

Així com a la comarca del Bages, Sant Vicenç de Cardona és l’edifici que permet de definir un estil arquitectònic, a Osona, Sant Pere de Casserres ens marca una etapa potser lleugerament més tardana, però molt poc, la qual contribueix a la definició d’aquest estil. El primer art romànic, tal i com el va definir J. Puig i Cadafalch, posseeix a Osona dos punts claus que donen una tipologia regional: a nivell urbà, la catedral de Vic, i a nivell monàstic, Sant Pere de Casserres.

L’aspecte nu de l’edifici amb una decoració arquitectònica reservada als absis es confirma a l’interior amb una escultura curta, però equilibrada, amb pilars cruciformes i una elevació que posa en relleu la funció predominant de l’absis. Aquest es destaca, petit, prolongant simbòlicament la nau principal.

El conjunt monàstic de Casserres és molt important, però la seva importància històrica i documental no queda prou reflectida en el monument actual, que ha perdut, a causa de les transformacions posteriors, els edificis que constituïen el conjunt monàstic del segle XI. Construït, doncs, poc més tard que Sant Vicenç de Cardona, la importància del conjunt deriva del seu valor de testimoni del qual era el primer romànic a Osona, just en el moment que precedeix els primers passos cap el romànic del segle XII. Aquesta és la raó per la qual la contextualització cronològica de l’edifici ha seguit una evolució molt interessant des del punt de vista historiogràfic. Havent proposat al començament de segle una datació molt alta, basada en el caràcter poc habitual de la planta de l’església, hom ha arribat, en la més recent etapa històrica, fins a dates posteriors a la meitat del segle. Actualment sembla que hom es nega a associar, des del punt de vista de política constructiva, les obres de Sant Pere de Casserres amb Sant Vicenç de Cardona. Cal afegir, però, que més prop de Casserres, la catedral de Vic representava un centre d’irradiació arquitectònica molt important. Aquest argument reforça una cronologia per a Sant Pere de Casserres que depengui fins i tot de la de la mateixa Seu de Vic. La prudència, però, amb que cal comparar un edifici tan prestigiós com el de Vic amb un altre que fins i tot al costat de Sant Vicenç de Cardona, ens sembla més aviat modest, queda demostrada si equiparem l’únic element realment conservat de la catedral de Vic, el campanar, amb el que queda del monestir de Sant Pere de Casserres. (XBA)

Capitells

Abans del 1898 van ingressar a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic cinc capitells procedents del claustre d’aquest monestir. Segons E. Junyent,(*) aquests capitells devien provenir de la primitiva església i es devien reutilitzar per a la construcció del claustre, al principi del segle XI, però el més probable és que corresponguin a l’obra claustral.

Les mesures dels capitells que s’han conservat són diverses: 39 cm d’ample per 38 d’alt; 35 per 37; 45 per 35; 38,5 per 39,5 i 40 per 29. El mal estat de conservació de la pedra amb què foren esculpits fa que tots aquests capitells tinguin un aspecte primitiu i que, en alguns casos, es faci impossible de determinar-ne la figuració. D’altra banda, tampoc no hi ha cap indici de restauració que hagi pogut alterar l’obra original.

Dins aquest conjunt de capitells, la decoració i la forma són força diversificades. (EBC-MGM-MHC-MGSP)

Descriurem aquests exemplars tot seguint un ordre capriciós.

El primer capitell fa 45 cm d’ample per 35 d’alt. És d’execució molt senzilla. La decoració de les seves cares és idèntica. El capitell té una faixa llisa i sense decorar que segueix tot el perímetre superior. Una faixa vertical força ampla i decorada amb motius geomètrics incisos es dreça des de la base i s’enfila, superfície de capitell amunt, fins a formar a la part alta un dau central. Els amples són embolcallats per una grossa fulla llisa, contornejada amb uns nervis, la part superior de la qual es cargola cap enfora.

De dalt a baix, capitells núm. 1, 2, 3, 4 i 5 procedents del claustre del monestir i conservats actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic, on ingressaren abans de l’any 1898.

G. Llop

El capitell núm. 2 fa 33 cm d’amplada a la part superior per 37 cm d’alt. Té una estructura més elegant que l’anterior, a desgrat del desgast de la pedra i la desfiguració que ha sofert el dibuix. La part inferior és tan malmesa que no és possible d’endevinar-ne la decoració. Es tracta d’un capitell que segueix un model derivat del corinti; així a mitja altura hi ha unes tiges que es drecen, es vinclen i es dirigeixen vers els angles superiors, on descriuen una espiral d’execució perfecta. Aquesta espiral es col·loca sota els daus d’angle, els quals, igual com els centrals, alguns encara amb vestigis d’una escultura tímida, apareixen molt gastats. Aquest capitell consta en l’inventari de Mn. J. Gudiol amb el núm. 176.

El capitell núm. 3 fa 39 cm d’ample per 38 d’alt. Té un aspecte molt rudimentari i tant el seu dibuix com la seva execució són molt simples. Sembla talment com si es tractés d’un nucli original amb unes fulles adossades, que en constitueixen l’únic element decoratiu. Aquestes es disposen en tres pisos superposats; al pis inferior han estat disposades de manera que una fulla ocupa l’espai central i és flanquejada per dues fulles més, situades als angles. Al pis del mig les fulles ocupen bàsicament l’espai intermedi de les del pis inferior. I al pis superior unes fulles molt amples i llises vistes per sota són situades als angles. Als pisos inferiors les fulles són proporcionades, bé que han estat esculpides d’una manera elemental, a base d’uns solcs que ressegueixen els contorns i un nervi central. Totes les fulles han estat disposades obliquament, de manera que, tot i ésser encarcarades, apareixen manifestament inclinades vers l’exterior. Aquest capitell consta a l’inventari de Mn. J. Gudiol amb el núm. 175.

El capitell núm. 4 fa 38,5 cm d’ample a la part superior per 39,5 d’alt. El fet, possiblement, que aquest exemplar anés adossat és el que motiva que no totes les seves cares hagin estat treballades. La part inferior és totalment llisa. Vers mitja alçària hi ha unes fulles molt grosses, cadascuna de les quals sembla embolcallar els angles, que gairebé ocupa completament. Aquesta fulla s’uneix per la part inferior amb la del costat, que ocupa l’altre angle, i el nervi que ressegueix el seu perímetre continua sense interrupció resseguint també el de la fulla veïna. Entre fulla i fulla hi ha un espai triangular lliure, el qual ha estat decorat amb una fulla llisa, situada just al centre, solcada verticalment pel mig i amb els costats inclinats vers el solc. Darrera aquesta fulla n’hi ha dues més, una per banda, de les quals només és visible una part del costat, feta amb una multitud de solcs, que determinen els folíols i dibuixen un contorn ondulat. La part més alta del capitell és llisa i sense decoració. En l’inventari de Mn. J. Gudiol aquest capitell té el núm. 174.

El capitell núm. 5 fa 40 cm d’ample a la part més alta per 29 d’alt. Aquest exemplar tant per la seva forma, força més baix que els anteriors, com per la seva decoració, és bastant diferent dels altres. Tant el seu esquema com la seva execució el fan un exemplar rudimentari. És un bloc massís i feixuc. Unes fulles planes, llises i triangulars embolcallen els angles gairebé fins a la part superior; d’aquestes fulles n’hi ha una a cada angle i, unides entre si per la part inferior, produeixen un efecte de continuïtat. Entre fulla i fulla hi ha un espai lliure, el qual ha estat decorat amb un motiu difícil de discernir, a causa del mal estat de la pedra; sembla com si sortís l’extrem superior d’una fulla llisa i cargolada vers l’exterior, de darrere la qual surten dues tiges molt robustes que es vinclen i dirigeixen els extrems cap als angles superiors, on probablement derivaven en unes volutes, que actualment ja han desaparegut, a causa de la mutilació dels angles superiors del capitell. (JVV)

Vegem, en primer lloc, els possibles paral·lels estilístics i iconogràfics d’aquestes restes per tractar posteriorment de llur filiació estilística. El cas més clar de semblança el trobem en els capitells de la cripta de la catedral romànica de Vic, tant pel que fa a l’execució, com als motius ornamentals (tiges cargolades als angles formant volutes).(*) Uns altres de paral·lels són els capitells de les galeries de migjorn i de llevant del claustre del monestir de Sant Benet de Bages (fulles en tres registres superposats). També trobem, amb aquest mateix motiu, a l’església de Santa Fe de Conques, del segle XII, uns capitells de factura més avançada.

Quant a la filiació estilística d’aquests cinc capitells, podem aplicar les dues teories que, en un sentit més genèric, es refereixen a capitells emparentats amb aquests. En primer lloc, la que podem anomenar teoria tradicional, és la que defensen E. Junyent, F. Hernández, G. Gaillard, J. Gudiol i Ricart, i J.A. Gaya Nuño.(*) Segons aquests autors, capitells de diverses esglésies romàniques catalanes tenen una clara influència califal, fins i tot, pensen en una mà d’obra provinent de Còrdova que devia treballar la pedra local i realitzar els capitells. Aquesta teoria situa cronològicament les obres al voltant del segle X.

Per altra banda, l’altra teoria(*) tot i que accepta la influència califal, no creu en la vinguda d’artistes cordovesos, sinó que les obres devien ésser executades per artesans locals. Per tant, això comporta un avançament de la cronologia fixada per la tesi de X. Barral: aquests capitells són romànics, del segle XI, amb influència califal.

Tenint en compte aquestes dues teories i els paral·lels estilístics que hem trobat i havent comprovat que la tècnica escultòrica califal és molt més perfeccionada, pensem que, efectivament, es tracta de capitells romànics de baixa qualitat artística i de factura barroera. Aquestes característiques, segurament, han estat la causa de l’avançament de la data d’execució d’aquestes peces.

Comprovant els documents, veient exemplars paral·lels i analitzant la qualitat de la factura i la temàtica, arribem a la conclusió que aquests cinc capitells es poden datar del principi del segle XI, entre l’any 1006, en què el cenobi rep donacions i llegats, i el 1053 quan els edificis monàstics s’ordenen entorn d’un claustre.(*) (EBC-MGM-MHC-MGSP)

Ara d'altar

Ara d’altar conservada al Museu Episcopal de Vic, on és guardada amb el núm. 5252 de catàleg. Es tracta d’una peça paleocristiana, possiblement anterior al segle VI reutilitzada el segle XII.

G. Llop

Es conserva una pedra d’altar procedent del monestir de Sant Pere de Casserres que, des del 1918, és guardada al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el núm. 5 252.

Es tracta d’una ara de marbre blanc força malmesa: és escantonada per diversos llocs i en falta tot un fragment que afecta la motllura d’un dels laterals menors; a més, va ser retallada de manera geomètrica i substituïda la motllura d’un dels costats llargs per una imitació feta amb calç.(*) En el seu estat actual fa 81 cm de llarg, 63 cm d’ample i 8 cm de gruix, però les suposades mides en la seva totalitat devien ésser: 100 per 96 per 8 cm, respectivament.(*)

Una motllura a dos replans que té les arestes arrodonides emmarca i decora aquesta peça, excepte per la banda malmesa, on es deixa veure una franja plena de marques de picot.

Hi ha grafits a la motllura i, sobretot, al planell central, on apareixen una gran quantitat de noms, alguns d’ells de fàcil lectura, bé que d’altres força difícils d’interpretar: RODULFO, EVIDARDUS, ERACLIUS PBR., DANIEL PBR., BORESINDUS, CENDEVIRA, ATTO PBR., OLIBA, BANAFIA, MAFREDUS, ADOVISUS, VIRGILIUS, SENDIMIRUS, SAVERIDUS UNA CUM UXORE CUM FILIUS, ARIELA CUM UXORE, TRASOVADUS CUM UXORE, AVAT CUM UXORE, ESCLUVA CUM UXORE, BEAT, SUNIFREDUS, etc.

Segons Pere de Palol(*) aquesta ara, per la seva forma, tècnica i paral·lels devia correspondre a l’època paleocristiana, sense que se li pugui donar una cronologia exacta. En tot cas, però, els paral·lels més propers: l’ara de la necròpolis paleocristiana de Roses i la de la basílica paleocristiana d’Empúries, dels segles IV i V, fan aproximar la cronologia d’aquest exemplar de Casserres entorn, també, d’aquestes dates. A més, la seva forma rectangular és la més estesa entre els segles IV i VI per tota la Mediterrània cristiana i l’Adriàtica.(*)

Un altre paral·lel ben definit és l’ara de Sant Pere de Terrassa, tant per la seva forma de motllura, com per la gruixària i el material utilitzat.(*)

Malgrat la procedència paleocristiana, aquestes peces varen tenir una utilitat que es perllongà al llarg dels segles. Així, possiblement aquesta ara fou la que es va reutilitzar el segle XII en la consagració d’un dels altars.(*) L’antroponímia, de fet, correspon al començament del segle XI. (EBC-MGM-MHC-MGSP)

Lipsanoteques

Lipsanoteca núm. 2.286

Al Museu Episcopal de Vic, amb el número d’inventari 2.286 es conserva una lipsanoteca procedent del monestir de Sant Pere de Casserres.

Lipsanoteca de vidre, catalogada amb el núm. 2.286 i conservada al Museu Episcopal de Vic. Es una peça probablement del segle XI.

G. Llop

Es tracta d’una ampolleta de vidre d’un color groc verdós, decorada amb petits relleus de losanges. De perfil piriforme, té el coll fragmentat, la tapadora és una massa amorfa de cera blanca endurida amb la impressió per quatre vegades d’un segell anular amb una testa humana d’estil clarament romà. Fa 67 mm d’alçada amb la tapadora i 70 mm de diàmetre màxim. El fons té com a base un hexàgon també en relleu.

J. Gudiol i Ricart (1941), ens dona la referència més àmplia sobre la seva localització: “… estava dipositada en una cavitat de la mesa d’un altar lateral del monestir, amb un pergamí, el text del qual pot ésser de l’any 1006, data à què s’atribueix la dedicació del monestir”. Fou trobada l’any 1895 en unes obres de neteja del monestir que hi feu dur a terme el bisbe Morgades. Poc després ingressà al Museu Episcopal on consta ja en el catàleg de l’any 1898.

Pel que fa al seu estat de conservació, el trencat del coll de l’ampolleta sembla ésser fet al moment en el qual hom la volgué utilitzar com a reliquiari. Per la resta el seu estat és correcte i no presenta la típica iridescència dels vidres antics. La tapadora de cera és fragmentada i una part ha estat rejuntada amb cola blanca.

Els elements decoratius de la peça són producte de la seva pròpia elaboració. La particularitat d’aquesta tècnica d’emmotllament fa creure en una producció mínimament seriada. La decoració en relleu de temes en disposició geomètrica, és freqüent en els pocs vidres de procedència catalana, que es conserven de l’alta edat mitjana. Una peça molt semblant, tant per la forma com per la decoració, és també la lipsanoteca, que, procedent d’una església d’Andorra, es guarda a la col·lecció Mateu de Peralada, datada del segle XI.

El perfil sencer d’aquesta peça el podem veure si analitzem l’ampolleta procedent d’Andorra a què ens hem referit anteriorment. El fet que el coll estigui trencat, creiem que és intencionat, per tal de facilitar la introducció de les relíquies. Aquesta circumstància també és dona en altres peces conegudes. (Dues peces de vidre procedents de dues esglésies del bisbat de Vic i dipositades al mateix Museu Episcopal junt amb una altra ampolleta datada del segle XI i procedent de Sant Pere de Mogrony, a la col·lecció de vidre del castell de Peralada; entre altres peces, podem parlar també d’una peça globular amb el coll trencat que fou localitzada en una església d’Andorra. Sobre aquesta circumstància de les peces de vidre romàniques, vegeu comentaris i gravats a J. Gudiol i Ricart: Els vidres catalans, Monumenta Cataloniae, vol. III, Barcelona 1936).

Les referències documentals sobre obradors de forns de vidre a Catalunya són una mica més tardanes del segle XIV, però l’evidència arqueològica fa veure en les formes i en les pastes dels vidres medievals, una continuïtat dels vidres d’època tardo-romana, amb forns plenament identificats dins el Principat.

Pel que fa a la datació, la identificació del pergamí que es guardava al seu interior, com un document del 1006, ha fet que la majoria d’autors que han estudiat la peça, atribuïssin l’elaboració del vaset al mateix segle que el document. Presenta un mateix paral·lelisme cronològic (segle XI) amb la peça a què hem fet esment amb anterioritat, procedent d’una església d’Andorra. (ARD)

Lipsanoteca (col·lecció particular)

Procedent del monestir de Sant Pere de Casserres i guardada en una col·lecció particular, es conserva una petita peça que fou trobada dintre l’altar principal de l’església del monestir, on era utilitzada a manera de lipsanoteca.

Anvers i revers de l’eulogia procedent de l’altar principal del monestir i guardada actualment en una col·lecció particular. És una peça de ferro, exemplar singular a Catalunya, i pot ésser datada del començament del segle VII.

G. Llop

Es tracta d’un objecte de ferro que té un cos inferior de perfil circular i amb les dues cares abombades, tot formant una cavitat a l’interior a manera de botella. La part superior té un coll ample flanquejat per dues nanses. La peça fa 5,7 cm d’ample per 7,5 cm d’alt i cal relacionar-la estretament amb les anomenades ampullae o bé eulogia.

Aquestes ampullae, un important centre productor de les quals fou el monestir oriental de Sant Menes, eren petits recipients de metall o de terracotta, que hom sovint portava damunt el pit o bé penjats al coll mitjançant una cadena o cordó de cuir. Eren utilitzades generalment per a guardar-hi relíquies o per contenir oli extret de les llànties que cremaven davant les tombes dels màrtirs, generalment originàries de Jerusalem, i, més concretament, del lloc on hi havien les llànties que cremaven davant la Vera Creu, tal com consta en la llegenda en grec que algunes d’aquestes ampullae portaven gravada: “Oli de la fusta de la vida dels Sants Llocs del Senyor”.

A desgrat del seu caràcter rústec i les seves mides tan reduïdes, aquest exemplar de Casserres recorda el tipus de reliquiari exemplificat en les famoses setze eulogia d’argent trobades a Monza i que Thoby data del final del segle VI o del començament del segle VII, època en què Gregori Magne regentà la seu apostòlica (590-604). Aquest exemplar de Sant Pere de Casserres també recorda una eulogia trobada a Empúries i que P. de Palol data del segle V.

En un estil que recorda la sigil·lografia, aquest petit reliquiari té totes dues cares decorades. A l’anvers hi ha representada dins un cercle la figura de Crist que sembla clavat a la creu; diem “sembla” perquè, a deduir per la posició dels braços, el crucificat sembla que els posi damunt la creu més que no pas que els tingui clavats. D’una manera molt esquemàtica, la figura de Crist, que porta una aurèola darrera el cap, sembla vestida amb un perizonium (bé que també es pot tractar d’una túnica curta), i té les cames paral·leles. Als espais angulars que deixen lliures els braços de la creu hi ha diverses llegendes: al superior esquerre l’anagrama de Jesús ([IS_bar]), a l’inferior dret el de Crist ([X_bar]), el superior dret té una (Ā), i a l’inferior esquerre hi ha una omega ([W_bar]). Com és habitual, aquesta llegenda respon al principi teològic: Jesucrist principi i fi de totes les coses.

A l’anvers, també dins un cercle delimitat per un petit nervi, apareix una creu formada per arcs de circumferència en els seus braços, de manera que originen una mena de creu patada, si no fos pels arcs que tanquen cada braç.

Tot i que la realització de la peça ha estat feta amb una certa tècnica, el relleu és molt tosc i esquemàtic.

Tant la seva cronologia com l’estil són difícils de determinar, puix que aquest tipus de peces, si bé foren utilitzades durant tota l’alta edat mitjana, procedeixen sovint d’Orient i arribaren a Occident com a recipient de les relíquies que portaven els pelegrins que havien visitat Terra Santa. Bé que la dificultat de datació d’aquesta peça, molt singular a Catalunya, és gran, ens inclinem a datar-la de vers el començament del segle VII. (JVV-ECE)

Ampolla esfèrica

Petita ampolla esfèrica utilitzada com a lipsanoteca, trobada a l’interior de l’altar principal del monestir i guardada actualment en una col·lecció particular. Es tracta d’una peça de fabricació seriada, força corrent a l’època.

G. Llop

La mateixa col·lecció particular que guarda l’eulogia, conserva també una ampolleta esfèrica de 9 cm de diàmetre per 7 cm d’alt, que també fou trobada a l’interior de l’altar de Sant Pere de Casserres.

Es tracta d’un recipient de vidre, de color grocmarronós, la superfície del qual forma unes petites protuberàncies, distribuïdes desordenadament i que doten l’objecte d’un relleu un xic informe, constituint un exemplar molt corrent, fruit d’una fabricació que fou feta en sèrie.

Originàriament és probable que aquest objecte constituís la part inferior d’una ampolla que tenia a la seva part superior un coll llarg, a manera de les petites ampolles que hi havia per a contenir perfums. Al seu moment el coll fou llevat i restà el recipient que ens ha pervingut, el qual fou utilitzat per a dipositar-hi les relíquies d’algun sant, ossos o bé algun petit tros de roba, embolicats amb una tela i acompanyats d’un pergamí, en el qual hom podia llegir el nom dels sants als quals pertanyien les relíquies i la data de la seva entronització en l’altar. L’obertura era convenientment tapada i segellada a vegades amb cera i fins i tot en algunes ocasions amb l’estampació del segell d’algun senyor. Avui tot això, si és que originàriament aquesta peça ho tingué, s’ha perdut.

Pel seu aspecte aquesta ampolla no sembla pas ésser originària de Catalunya. Més aviat ens inclinem a pensar que prové de l’àrea islàmica. (JVV)

Pintures murals

Pintura mural núm. 3.358

Fragment de pintura mural procedent de l’absis de tramuntana de l’església i conservat al Museu Episcopal de Vic amb el núm. 3.358 del catàleg. Representa, molt malmès, el cap de la Mare de Déu.

G. Llop

Al Museu Episcopal de Vic es conserva un petit fragment de decoració mural procedent de Sant Pere de Casserres. És catalogat amb el núm 3.358.

Distingim sobre un fons vermellós un cercle groc que forma un nimbe, dins el qual hi ha unes línies negres que dibuixen un cap cobert amb una toca. El fragment formava part de la decoració de l’absis del costat de l’Evangeli, del qual avui no tenim restes per tal com s’enfonsà la nau que encapçalava. Però pel testimoni de Mn. J. Gudiol sabem que hi havia una composició presidida per la Maiestas Domini, enmig de la conca. L’hemicicle de sota contenia imatges de sants en compartiments superposats. La seva visibilitat va ser possible fins que el guarda del monument s’instal·là a l’interior de l’església i convertí l’absis en llar de foc. L’escalfor i el fum el recremaren i el revestiren amb la negror de la sutja fins a estovar i fer caure una bona part de l’arrebossat. Només se’n salvà aquest petit fragment que fa aproximadament 40 cm d’ample per 30 d’alt. Ingressà al Museu l’any 1901.

Un dibuix del fragment de pintura conservat al Museu Episcopal de Vic, publicat per J. Gudiol a La pintura migeval catalana. Els Primitius, vol. I.

Som davant la testa i els inicis de l’espatlla d’una figura de dona, probablement la Mare de Déu. Li cobreix el cap una toca cenyida al cap i que li cau per les espatlles. Té la particularitat de lluir una creueta a la part de la toca que li tapa el front, avui difícilment visible, característica específica de les representacions de la Mare de Déu que, apareix en les representacions de Maria de tradició bizantina. Així la veiem en una Mare de Déu amb Nen en un mosaic de la tribuna de migjorn de Santa Sofia de Constantinoble, datada del segle XII i en una Nativitat de 1100 de l’església de Daphni. En tots dos exemples veiem representada la petita creu a la part de la toca que cobreix el front de la Mare de Déu.

El fet de trobar-nos davant una figura de la Mare de Déu formant part del conjunt d’altres personatges, sants o apòstols, que acompanyaven la Maiestas Domini, indica que es tracta aquí del mateix esquema iconogràfic que apareix en molts conjunts de pintura mural catalana: Sant Climent de Taüll, Sant Pere de Burgal, Sant Pere de la Seu d’Urgell, etc.

El traç del dibuix sembla molt correcte, malgrat no podem apreciar les faccions del rostre per la mala conservació.

J. Gudiol i Cunill data aquestes pintures del segle XII pel seu bon dibuix. Kuhn les porta al final del segle XII o principi del XIII. Els altres autors, d’acord amb Gudiol i Cunill daten aquest fragment del segle XII. (RRG)

Pintura mural (col·lecció particular)

Procedent de l’església de Sant Pere de Casserres, una col·lecció particular conserva cinc fragments de pintura mural que decoraven diferents indrets del monestir: tres fragments l’absis, un altre un pilar de l’església, i el darrer, que decorava un mur de la galeria de ponent del claustre. Tots ells estan formats per motius ornamentals de diferent tipologia.

Fragment de decoració mural precedent de la zona de l’absis de l’església i conservat en una collecció particular. Presenta un tema de cortinatges i l’estudiem com a primer fragment.

G. Llop

Els fragments de decoració mural de l’absis els formen, a la zona inferior, el típic motiu de cortinatges figurats, i a sobre, un ample fris originat per quatre bandes horitzontals formades per quatre motius ornamentals de naturalesa diversa.

El fragment conservat de cortinatges figurats fa 2,5 per 1,9 m. Una sèrie de mitges circumferències de color negre vénen a determinar el caient de la roba en ésser sostinguda per punts equidistants. El límit superior de la cortina el forma un fistó vermell reticulat en negre; la línia del reticulat és decorada amb punts blancs. Els plecs de les cortines cauen en vertical i divideixen el mur en trams iguals, originats pels plecs que, formats per tres línies convergents en els punts de sosteniment de la cortina, donen un sentit rítmic al conjunt. Els traços verticals s’uneixen per la simulació, intentant el relleu, del caient de la roba. El color del cortinatge és blanc i les línies que simulen els plecs, negres.

El sistema de decorar les parts baixes de l’absis amb cortinatges figurats és molt freqüent en la pintura romànica. Citem, per exemple, a Itàlia, la magnífica figuració de la part baixa de la cripta de la catedral d’Aquileia, obra ja tardana de l’entorn de l’any 1200, on apareixen com brodats en les cortines dos cavallers, i a la capella de Sant Joan de l’església de Pürgg a Àustria. A l’Aragó el trobem a les pintures murals de Bagüés, i a Sòria a San Baudel de Berlanga, per exemple. A Catalunya aquest tipus de decoració apareix sovint presentant diverses fórmules en la representació dels fistons i dels plecs de la roba simulada. En trobem exemples de Sant Quirze de Pedret, a l’absis del costat de l’Epístola, i al de l’Evangeli, i també a l’absis central, i als absis de Ginestarre, San Pere de Sorpe, Santa Maria de Taüll, Sant Martí del Brull i Santa Maria de Barberà, entre d’altres. A Sant Martí de Fenollar decora el registre inferior dels murs laterals de la nau. El fistó reticulat apareix als cortinatges de Sant Pere de Sorpe i a Santa Maria de Taüll, bé que aquest darrer amb més complicació. Estilísticament aquest fragment demostra una certa qualitat en la seva realització. Cronològicament, el conjunt per sí sol és impossible de datar, doncs, com hem vist pels exemples citats, el trobem en una àmplia cronologia que abarca des de mitjant segle XI fins al principi del segle XIII.

Un fragment de decoració mural procedent de l’absis i constituït bàsicament per quatre motius diferents que es presenten a través d’unes bandes que es disposen horitzontalment les unes damunt les altres. Constitueix el segon fragment que estudiem i presenta més complets uns temes que es repeteixen en un altre fragment. És conservada en una col·lecció particular.

G. Llop

L’ample fris superior format per quatre bandes horitzontals amb quatre motius diferents, constitueix un altre tema dels fragments conservats de l’absis. Aquest tema és representat en dos fragments; un d’ells, amb la inclusió dels quatre motius que descriurem a continuació, fa 1,55 m de llarg per 1,40 m d’ample; un altre, amb el primer motiu inexistent, el segon molt mutilat i el tercer i el quart sencers, fa 2,5 m de llarg per 1 m d’ample.

El primer motiu ornamental, el que origina la banda superior, és geomètric; és format per una banda blanca en ziga-zaga sobre un fons fosc, tractada en un relleu que s’obté a partir de la decoració alternada de les cares, rombs, que origina la banda en ziga-zaga. Els triangles determinats per les línies paral·leles que delimiten el fris i la banda en ziga-zaga, inclouen, sobre el fons fosc, uns punts blancs.

Aquest és un altre motiu ornamental que apareix repetidament en la pintura romànica, i seria molt llarg enumerar tots els conjunts on apareix amb les seves diverses variants. El trobem ja en època paleocristiana a Baouit (Síria), per exemple, i a l’Occident té una continuïtat des dels mosaics paleocristians fins arribar a l’època romànica, a través de les miniatures carolíngies i en la decoració dels Beatus.

A la pintura romànica apareix indistintament en pintura mural i en pintura sobre taula; així en pintura mural el trobem, per exemple, a Rovio (Itàlia) i a la catedral de Canterbury (Anglaterra); en pintura sobre fusta als plafons que decoren el sostre de l’església de Zillis als Grisons. També en miniatura romànica, en l’anomenada Bíblia de Manerius, de producció parisina del segle XII (Biblioteca de Sainte Geneviève, París), i en el Llibre dels Testaments de la catedral d’Oviedo, per exemple. El mateix motiu amb lleugeres variants el trobem tractat escultòricament també en l’art romànic; així el mateix fris decora una fornícula de l’absis de l’església de Halberstadt a l’Alemanya Central. A Catalunya el trobem esculpit en una arquivolta de la portada del monestir de Ripoll i a Santa Maria de Porqueres.

Els paral·lels en pintura mural catalana són moltíssims, però els motius més similars els trobem decorant les finestres de l’absis de Sant Pere de la Seu d’Urgell i a Sant Martí Sescorts, a Osona. També s’assemblen els motius que trobem a la decoració de les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, entre d’altres. La cronologia d’aquest motiu és, per tant, àmplia, puix que fins i tot el podem trobar en conjunts pictòrics del segle XIV.

Fragment de decoració mural que presenta uns temes decoratius també oferts, més complets, per un altre fragment, i, com allí, distribuïts en bandes superposades horitzontalment. Decorava la zona inferior de l’absis i ara es conserva en una col·lecció particular. Correspon al segon tema que estudiem.

G. Llop

El segon tema ornamental és format per un motiu geomètric originat per quatre cintes ondulades i paral·leles que s’entrecreuen i s’entrellacen d’una manera alternant i simètrica al centre i als extrems de la trena que originen. Els espais que deixa lliures aquesta labor d’entrellaç són decorats amb petits cercles. Les cintes són vermelles limitades per una ratlla negra, i els petits cercles de color blanc. Tractat segurament amb plantilla, la seva realització indica una perfecció notable.

És aquest un altre motiu ornamental molt freqüent que apareix, en origen, tant en el mosaic com en l’estructura romana a Occident i a Orient, presentant una continuïtat ininterrompuda fins arribar a l’art romànic. També és un tema que trobem en la decoració islàmica, tant de l’esgrafiat com en la ceràmica.

A l’alta edat mitjana el trobem en la miniatura copta (Evangeliari de la Morgan Library, de Nova York), irlandesa (Llibre de Kells, al Trinity College de Dublín), italiana (Rotlle de l’Exultet de Benevento, a la Biblioteca Apostòlica Vaticana). En escultura, formant part de la decoració del cimbori de Sant Apollinare in Classe a Ravenna i en un cancell bizantí de Sant Marc de Venècia, per exemple. També apareix en la pintura preromànica, en els murals de San Benedetto a Malles, al nord d’Itàlia.

A Catalunya tenim un exemple magnífic en el mosaic de la cúpula del mausoleu paleocristià de Centcelles.

En època romànica el motiu continua en les diverses tècniques artístiques: en miniatura (Moralia in Job, de sant Gregori, procedent de Roma i de la segona meitat del segle XI, a la Biblioteca de Bamberg; i als Comentaris de l’Apocalipsi, de la catedral del Burgo de Osma); en escultura (arquivoltes de la portalada de Santa Maria de Bell-lloc, a Santa Coloma de Queralt). A Catalunya, però, és en pintura sobre taula la tècnica en la qual ha estat més representat; així esgrafiat i pintat en el frontal de Mosoll, pintat en el frontal de Santa Margarida de Vila-seca, en el lateral esquerre del frontal de Santa Maria de Lluçà. Aquests dos darrers exemples a la comarca d’Osona, i datats de la segona meitat del segle XII i primera meitat del segle XIII, respectivament.

Tercer fragment que estudiem i que decorava un pilar de l’església. Molt malmès. Combinava una llegenda amb una combinació de línies rectes i uns cercles amb l’exterior decorat amb petites ratlles distribuïdes radialment i a l’interior amb motius diversos. Es conserva en una col·lecció particular.

G. Llop

El tercer motiu ornamental és de tipus vegetal. És un complicat motiu floral, format per una sèrie de difícils capolls en els quals predomina el color blau i vermell de manera alternada i que s’uneixen entre sí per tiges que originen una seriació rítmica. Sobre un fons blanc, el tractament que reben tant les flors com les tiges dona una aparença de carnositat i de relleu, i la complicació del dibuix recorda, sense, però, que hi hagi una coincidència formal, l’ornamentació de les pintures murals de la cripta de la catedral d’Anagni de mitjan segle XIII, i les de Sixena, possiblement del primer terç d’aquest mateix segle XIII. En pintura sobre taula recorda, bé que, repetim, sense ser igual, la decoració del frontal de Santa Walpurge de Soest, a Westfàlia, de cap el 1180 (Museu de Münster). Motius similars en la pintura catalana romànica apareixen en un dels laterals de Sant Andreu de Sagàs (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona) i a la decoració mural de Sant Esteve d’Andorra la Vella (Museu d’Art de Catalunya), del final del segle XII i principi del XIII, respectivament.

Darrer fragment que estudiem. Decorava el mur de la galleria de ponent del claustre. Es conserva en una col·lecció particular.

G. Llop

El quart i darrer motiu ornamental és format per una banda en ziga-zaga que origina una seriació de triangles entre les dues línies paral·leles que delimiten el fris. Bé que no segueixen una norma fixa, en alguns indrets els triangles superiors són de color blau i els inferiors blancs, presenten unes línies ondulades vermelles que segueixen els dos costats inclinats de la figura i continuen en el triangle següent, tractat bastant barroerament, i també potser pel mal estat de conservació, trobem paral·lels similars d’aquest motiu a la decoració dels pilars de l’arc de triomf de l’església de Santa Maria de Barberà, de cap a l’any 1200.

El conjunt dels fragments de pintures conservades de la decoració de l’absis de Sant Pere de Casserres, tenint en compte també el fragment conservat in situ i en molt mal estat de conservació, és difícil de datar, perquè els trossos més ben conservats pertanyen a l’ornamentació, i aquesta en alguns del motius té un ampli ventall de possibilitats cronològiques. Alguns, però, dels motius ens aproximen a una data tardana; potser el més específic de Casserres, el tercer descrit, ens acosta a una data a l’entorn de l’any 1200, i ens atreviríem a dir a partir del 1200, al principi del segle XIII.

El fragment que decorava un pilar de l’església es conserva en molt mal estat; és format per dues línies paral·leles que emmarcaven una inscripció, avui esborrada; a sota hi ha dues sèries de cercles concèntrics, enriquits en el seu dibuix per petites ratlles distribuïdes radialment en el seu exterior. L’interior d’algun d’aquests cercles presenta traces d’haver estat decorat. El fragment conservat fa 70,5 cm. per 75 cm.

És molt difícil intentar classificar aquesta decoració, a causa del mal estat de conservació; no obstant això, si ens guiem per la sèrie de cercles concèntrics, aquest és un motiu ornamental freqüent en tot l’art medieval i pot arribar a prendre diverses formes i a desenvolupar diverses funcions com a ornamentació, encara que no en trobem paral·lels en la seva forma precisa.

El fragment que decorava el mur de la galeria del claustre, d’unes mides de 72 per 115 cm, conservat en aquesta col·lecció particular, és un magnífic fragment format per un reticulat de tanys vegetals que originen uns rombs de costats curvats de colors blau i vermell amb una alternança no simètrica. A l’interior d’aquests rombs se situen o bé un ocell o bé una forma vegetal. Els ocells i els elements vegetals es disposen en el reticular de rombs, en sèries paral·leles i horitzontals alternades. En les retícules d’ocells, aquests apareixen afrontats de dos en dos. Els elements vegetals no presenten variació.

El tractament estilístic del conjunt té una gran qualitat: el dibuix és magnific i d’una extraordinària sensibilitat.

Aquest tipus de composició ens remet en el seu origen a formes pròpies del mosaic romà, com, per exemple, el mosaic de la volta de Santa Constança, a la Roma del segle IV. També en la decoració de tapissos orientals, dels quals, ja dins una cronologia medieval, tenim un exemple en els tapissos coptes, com el d’Antinoe, del final del segle IV i principi del segle V (Metropolitan Museum de Nova York). Aquestes formes foren adoptades pels sistemes decoratius islàmics, com és el cas, per exemple, de la decoració pictòrica mural del palau omeia de Quseir ‘Amra, a Jordània (711-715), i difoses, doncs, també a través del món islàmic, a Occident. És el tipus de decoració que, de tradició clàssica, apareix en època romànica en el mosaic de paviment de Santa Maria de Ripoll (dibuixat per Pellicer l’any 1879).

Si ens fixem amb detall en la forma vegetal que alterna amb les aus, hi podem trobar paral·lels a bastament en l’art islàmic d’al-Andalus, tant en la decoració mural d’època califal com posterior. El gran vehicle difusor d’aquest tipus de decoració és, però, sens dubte, el de les arts de l’objecte. Així reconeixem el mateix element, tant el vegetal com en la seva alternança amb l’ocell dins el reticulat, en tota una sèrie de petits objectes de vori, en especial els produïts durant el segle X i una bona part del segle XI. També els teixits en són un vehicle de difusió.

A la pintura romànica aquest sistema de reticulat decoratiu que inclou formes vegetals o zoomòrfiques es manté, sovint, a causa de la tradició clàssica present; és el cas, per exemple, de la decoració pictòrica de l’església baixa de Sant Climent a Roma, de cap el 1100. No coneixem, però, representacions similars en la pintura romànica catalana.

D’altres vegades en la pintura occidental és l’art islàmic el que proporcionà els models per als decoradors a Catalunya. És en aquest segon cas que creiem que cal situar aquest fragment de Casserres.

Paral·lels en pintura mural o sobre taula d’època romànica no en coneixem; però sí que s’hi acosta en gran manera la decoració pictòrica de les bigues travesseres del palau del Marquès de Lió, del carrer de Montcada de Barcelona, conservades al Museu d’Art de Catalunya en part i datades de les darreries del segle XIII. (ECE)

Orfebreria

Canelobre

Peça procedent del monestir i guardada en una col·lecció particular. Si es tracta d’un canelobre, cal observar la peça amb la cassoleta a dalt i el mànec a baix. És una obra del segle XIII, decorada amb esmalts Champlevé.

G. Llop

Procedent del monestir de Sant Pere de Casserres i guardat en la mateixa col·lecció particular que conserva l’eulogia i el recipient de vidre que acabem de descriure, hi ha també una peça de metall, possiblement coure, d’uns 30 cms d’altura total, bellament decorada amb esmalts champlevé.

Es tracta d’un element la funcionalitat del qual ens és desconeguda amb certesa. Possiblement és un canelobre bé que, en aquest supòsit, manca d’algun element complementari per a poder-se aguantar. Aquest objecte tal com és avui consta de dos cossos: un cos molt llargarut i estret que constitueix una mena de mànec de forma troncopiramidal, el qual devia anar manegat o ficat dintre una peça per a sostenir-se. L’inferior d’aquest mànec, buit, potser era destinat a aguantar el ciri. L’altre cos és constituït per una cassoleta alveolada, conformada amb sis cares. Potser era destinada a recollir la cera.

Tota la peça és decorada, bé que el seu estat demana una restauració. La part més bonica quant a decoració és la cassoleta, les cares de la qual tenen la part central ocupada per un gran cercle, decorat amb un fons de color vermell, en el qual hi ha una figura hexagonal que porta inscrites diverses representacions: una fulla, una flor de lis, un motiu floral, etc. A la part més ampla que resta entre cara i cara i just a l’aresta, hi ha un petit element vegetal constituït per tres tiges molt simples, amb els seus extrems derivats en tres petits brots que tan sols neixen.

Tot el treball, d’esquema molt simple, ha estat elaborat amb un dibuix segur, ben fet, convenientment perfilat i atractiu.

Aquesta peça pot ésser inclosa entre el grup de peces d’ús litúrgic i estilísticament sembla ésser obra dels tallers de Llemotges, amb una cronologia oscil·lant que abarca la segona part del segle XII i tot el segle XIII. Dintre aquest període aquesta és una peça tardana. (JVV-ECE)

Crist esmaltat

Entre els molts objectes que hi havia al monestir de Sant Pere de Casserres, alguns dels quals hem tingut la sort de conservar, podem afegir encara un altre element, del qual només hem pogut aconseguir una fotografia en blanc i negre, cedida gentilment per la senyora M. Carme Arisa i Albó, propietària actual del monestir.

Crist esmaltat procedent del monestir i venut a un drapaire al començament del segle XX. Era una peça esmaltada d’acord amb els exemplars de Llemotges probablement del segle XIII.

cedida per M. C. Arisa

Es tracta d’una peça d’esmalt d’uns 20 cms. escassos d’alt, trobada, segons que sembla, en un dels murs de sota el campanar. Malauradament avui s’ha perdut la pista d’aquesta peça, la qual, al començament del segle actual, fou venuda a un drapaire.

Aquest Crist era constituït per una creu de braços amples. El travesser era tan curt que fins i tot la mà esquerra del Crucificat deixava sortir les puntes dels dits, que traspassaven el límit. La creu, al punt d’encreuament dels braços, formava una zona circular molt ampla, la qual actuava a manera de màndorla que emmarcava el bust de Jesús. Aquesta creu presentava, simètricament distribuïts, catorze forats destinats als claus amb què devia ésser fixada a una fusta o a les tapes d’algun llibre, etc. Un conjunt de motllures, figures geomètriques i lòbuls simulant pedreria resseguien els contorns i decoraven la superfície d’aquesta creu. Tenient en compte altres exemplars paral·lels, aquests motius devien anar colorejats amb tons vius, possiblement blanc, diversos blaus, groc, verd i vermell. A l’indret de darrere el cap del Crucificat hi havia una aurèola circular, a la part superior de la imatge la llegenda IH, abreviatura de Jesús, i, sota els peus, la representació d’un coixí damunt el qual aquells descansaven.

La figura de Jesús era també la típica d’aquestes representacions. Presidia una corona reial de mides considerables. El cap, amb molts cabells ben pentinats. Les faccions de la cara ben dibuixades i amb uns ulls incisius. El tòrax, dibuixat esquemàticament, oferia tota mena de detalls. Un perizonium força gros i de dibuix senzill cobria la nuesa del Crist fins als genolls. Sota d’ell sortien les dues cames en una posició forçada, terminades en uns peus molt llargs i evidentment desproporcionats, però dissenyats convenientment per tal de poder emplaçar, amb ritme i harmonia, els claus. Aquesta figura semblava un Crist triomfant, regnant des de la creu, puix que no hi havia cap indici de sofriment en aquesta representació. Fins i tot la posició dels braços, que evitava tota contorsió i al·lusió al dolor, traspuava un aire i esveltesa que no tenien res a veure amb el sentit de sofriment de la passió.

Es tractava, evidentment, d’un de tants exemplars esmaltats, a l’estil de les peces procedents directament de Llemotges que poblaren la Catalunya medieval a partir de la segona meitat del segle XII i, sobretot, durant tot el segle XIII. (JVV)

Intervencions arqueològiques posteriors

Des de l’any 1995 fins al 1997, el monestir de Sant Pere de Casserres va ser objecte d’un exhaustiu procés d’investigació i rehabilitació, promogut per la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura del govern català, amb la col·laboració del Consell Comarcal d’Osona, actual propietari del monestir, i la Diputació de Barcelona en la construcció de les infraestructures complementàries al conjunt monumental.

Els treballs d’exploració arqueològica van ser dirigits per J. Pujades i C. Subiranas, i els treballs arquitectònics van ser projectats i dirigits per l’arquitecte J.A. Adell. La restauració del monestir ha permès conèixer amb molta més profunditat l’edifici i la seva evolució.

La intervenció arqueològica va comprendre tots aquells sectors de l’edifici afectats per remodelacions, inclosos el subsòl, les cobertes i les voltes de l’estructura, per tal de poder-ne datar amb més exactitud la història i evolució en el temps. A partir de les prospeccions realitzades s’ha pogut concretar un volum important d’informació referent a la configuració original de l’edifici, i també s’han pogut documentar algunes de les reformes que es realitzaren al conjunt del monestir amb el pas del temps. Part de les dades aportades plantegen nous interrogants, tant al voltant de determinats aspectes del conjunt monàstic com sobre la configuració del lloc (la península de Casserres) segles abans de l’edificació del monestir.

L’edifici

El condicionament de la coberta de l’església va permetre la localització de la coberta de lloses original, disposades en filades horitzontals i col·locades a trencajunt. A la volta de la nau que hi ha a llevant del claustre també es va poder documentar una altra coberta de lloses.

Pel que fa als fonaments, el fet que no s’hagi documentat cap rasa permet afirmar que el monestir s’assenta directament sobre la roca. Quan es va iniciar la construcció del monestir, la irregularitat del terreny va obligar a retallar la roca en algunes dependències per tal de fer-les habitables. Tot i això, es pot observar un pendent continu d’est a oest a tot el conjunt. Originàriament, els paviments eren senzills. La roca va ser recoberta amb un lleuger paviment de calç, segons es va poder documentar a través dels fragments localitzats a la galeria de llevant del claustre i per les empremtes que hi ha a la zona del presbiteri de l’església.

En aquest sector s’han pogut documentar les reformes que dugueren a terme els jesuïtes entre els segles XVI i XVIII, quan s’arrasà l’altar de l’absis central, situat al bell mig del presbiteri, i se substituí per un altre d’adossat al fons de la capçalera; quant a l’antic altar, se’n va localitzar la base de pedres lligades amb morter de calç (260 x 190 cm). Els altars situats a les absidioles es van reaprofitar. El sòl de l’absis central i de les absidioles, situat a una cota més alta respecte a les naus de l’església, es va recobrir amb un paviment de lloses; al presbiteri s’afegiren dos bancs, construïts amb pedres i adossats als murs laterals.

A les naus de l’església, el claustre i les dependències annexes, s’empraren lloses per a anivellar el sòl, però només als llocs on la roca era tallada. També s’utilitzaren per a farcir els beis i les tombes excavades a la roca. A tocar dels esglaons del presbiteri es localitzà un fragment de sarcòfag amb una inscripció incompleta en lletra gòtica i que havia estat reutilitzat com a paviment en l’etapa dels jesuïtes.

Pintura mural amb un cap d’au que es localitzà al pilar que recobria la columna romànica situada a l’angle nord-est del claustre.

J. Pujades I C. Subiranas

La intervenció al claustre, a banda de les tombes documentades, va permetre localitzar nombrosos elements arquitectònics (dovelles, impostes, àbacs, bases i fusts de columnes, capitells, etc.) i les empremtes de calç corresponents a les bases de les columnes del claustre que s’havien conservat sobre el podi.

La intervenció arqueològica també afectà el campanar de torre del monestir, que sorprèn per les seves proporcions excepcionalment baixes, sobretot en relació amb la façana de ponent de l’església, i pels seus elements decoratius peculiars, limitats a un fris de mènsules dins un plafó refós en el parament. D’altra banda, la presència de la cúpula en racó de claustre al pis superior del campanar, totalment contemporània de l’obra medieval, no donava peu a pensar en la destrucció d’un campanar original i la seva reconstrucció al nivell actual.

En el farciment dels carcanyols de la volta inferior del campanar es van identificar dos capitells mensuliformes i un fust de columna, sencer, sense traces d’haver estat utilitzats en l’obra, i que havien estat col·locats en el carcanyol de la volta en el moment de la seva construcció. Això posa de manifest que el campanar de Sant Pere de Casserres va ésser concebut, almenys, amb un pis més, amb finestres geminades, s’acostava així als models més acabats de campanar, com el de Sant Pere de Vic, i ajustant les seves proporcions al conjunt arquitectònic en el qual s’integra.

Aspecte del claustre i el campanar del monestir, tal com es mostren després de la recent restauració.

ECSA - A. Anguera

Probablement el campanar fou un dels últims elements en el procés de construcció del conjunt monàstic. Mentre aquest no va entrar en funcionament, va existir un altre campanar, contemporani de l’església, situat a l’extrem oest de la nau sud, on encara es veuen les evidències d’aquesta torre campanar. A la volta de la nau sud, bé que paredats, es conserven els quatre forats per on havien de passar les cordes de les campanes, i a l’angle sud-oest hi ha l’obertura d’accés a la coberta i al campanar, des d’una hipotètica escala de fusta de la qual resten nombrosos encaixos a la paret oest, encaixos que, per la seva distribució, no s’han de confondre amb els corresponents a la bastida emprada en la construcció de l’edifici i que es distribueixen, molt regularment, per tots els murs.

La manca de vestigis constructius a les cobertes de l’església fa pensar que el campanar primitiu fou construït en fusta, o bé, en cas que hagués estat construït en obra, que la coberta fou reparada després de la seva demolició. En aquest cas, la torre campanar devia ser a l’angle sud-oest de la nau, en una posició poc freqüent però que retrobem a les esglésies de Sant Jaume d’Engordany, Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb o Sant Pere de Sorpe. Els suports de la torre devien ser els murs sud i oest de l’església, probablement l’arc former sud; el límit per llevant podia coincidir amb la clara junta de formigó que s’observa a la volta del tram oest de la nau lateral sud.

La necròpolis

Detall de dues de les setanta-set tombes documentades al subsòl del monestir.

J. Pujades i C. Subiranas

Durant les excavacions es localitzaren un total de 77 tombes, totes excavades a la roca, a excepció d’una, però no es va documentar material arqueològic que hi estigués associat. Tot i que la similitud tipològica de les tombes podria fer pensar en una correspondència cronològica, és molt probable que no sigui així. La perduració dels costums funeraris i la distribució en l’espai de les tombes permeten distingir tres fases.

En primer lloc, és clara l’existència d’una necròpolis anterior al moment de construcció de l’església romànica i que caldria datar als segles IX-X. Les tombes que corresponen a aquesta etapa es documenten en tot l’espai ocupat pel monestir, sobretot a la zona del claustre i de les dependències de llevant i de migdia. Algunes estaven afectades pels murs del monestir i en altres casos pel rebaix del sòl en algunes de les estances per tal d’anivellar-lo.

Es va documentar un altre grup de tombes, situades darrere de les absidioles, que, si bé no difereixen en res de les abans esmentades, podrien correspondre al moment en què l’església romànica ja funcionava, als segles XI-XII. L’explicació d’aquesta diferència cronològica rau en el fet que aquestes segueixen perfectament el perímetre definit pels absis i que en cap cas no es produeix una superposició dels murs de l’església respecte a les tombes.

Planta del conjunt de la necròpolis, anterior a l’edificació del monestir.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - I. Mestres, J. Pujades, C. Subiranas i J.A. Adell

A l’interior de l’església es localitzaren pocs enterraments per comparació amb la resta de zones ocupades per la necròpolis; les tombes es trobaven molt ben disposades al centre de les naus central i lateral nord. Tot i que la seva tipologia és igual a la de la resta de la necròpolis, la seva peculiar disposició en aquesta zona planteja la hipòtesi que es devia tractar de tombes contemporànies al moment de funcionament de l’església.

Un tercer moment de la necròpolis és determinat només per una tomba, probablement un cas aïllat, que estava situada a l’oest de la nau lateral nord de l’església, sota el paviment de lloses que encara existia en aquesta zona. Era de fossa simple, excavada en un estrat de terra, i contenia un individu orientat de nord a sud. Probablement la inhumació es va produir entre els segles XV i XVI, és a dir, entre la caiguda de la volta de la nau de tramuntana i l’ocupació del monestir per part dels jesuïtes de Betlem de Barcelona.

Finalment, pel que fa a la necròpolis, cal dir que es va comprovar que l’estructura quadrangular adossada a l’exterior del mur de tancament nord de l’església no corresponia al cementiri dels monjos, tal com s’afirma en algunes versions.

Conclusions

La bibliografia existent sobre Sant Pere de Casserres s’ha basat en una documentació escrita escassa i fragmentària. Els diferents autors que han treballat sobre el tema no podien disposar de dades arqueològiques per a la redacció dels seus estudis.

L’aparició de la necròpolis altmedieval a l’espai ocupat per les dependències del monestir permet establir la hipòtesi de l’existència, anterior al cenobi, d’un nucli de poblament força nombrós a l’interior de la muralla. Es paradoxal la seva semblança amb el poblament medieval de l’Esquerda (les Masies de Roda, Osona), encara en procés d’excavació: es tracta de dues penínsules envoltades pel Ter i limitades per una muralla. En els dos casos, en l’espai comprès entre la muralla i el riu hi havia un nucli de població que envoltava un edifici religiós (a l’Esquerda, la parròquia de Sant Pere de Roda; a Casserres, una església dedicada a sant Pere anterior al monestir). El fet que els documents parlin de la civitas Roda i del castrum de Casserres podria correspondre més a una realitat politicoadministrativa que economicosocial.

Aquesta hipòtesi obre noves expectatives per a l’estudi de la zona de Casserres a partir de la localització de la necròpolis, amb les esmentades 77 tombes i potser moltes més que foren destruïdes en el moment de construcció de la cisterna del claustre del monestir. Els turons i el terreny pla que s’estenen entre la muralla i la punta de la península permeten, de sobres, que hi hagués hagut aquest poblament.

L’actuació arqueològica és, així mateix, l’única possibilitat que hi ha, si en queden restes, de localitzar l’edifici del castell, lluny d’hipòtesis sense fonaments. D’ara endavant caldrà tenir en compte, a l’hora de parlar del castrum Serram i del controvertit pas de castell a monestir, que encara no s’ha investigat arqueològicament, l’espai comprès entre la muralla i el monestir, més de 2 km de península. Si es dugués a terme aquesta recerca, segur que aportaria importants dades sobre el poblament de l’indret. (JPC-CSF)

La intervenció arqueològica a l'església

Planta general del conjunt del monestir després de la restauració.

J.A. Adell

El procés d’intervenció arqueològica s’ha completat amb una exhaustiva exploració arquitectònica del conjunt monumental, fet que ha permès la identificació del procés constructiu del conjunt i el descobriment dels elements arquitectònics desapareguts, gràcies als quals s’han pogut reconstruir dos dels porxos del claustre primitiu.

El conjunt del monestir de Sant Pere de Casserres és una obra absolutament unitària pel que fa al plantejament inicial, alterat només per les reformes del claustre i de la cambra prioral, i l’ampliació d’aquesta cap a ponent. Les reformes que patí l’edifici arran de la seva adaptació com a granja dels jesuïtes i posteriorment com a masoveria ja havien estat eliminades en les intervencions de restauració dels anteriors propietaris del monestir, i no representaven alteracions fonamentals de l’estructura primitiva.

La seva concepció unitària no exclou que l’obra s’efectués en diverses etapes, consecutives i sense solució de continuïtat, que, si bé no alteraren el concepte general del conjunt, sí que introduïren petites modificacions sobre el projecte inicial.

El plantejament de la construcció del monestir es va fer totalment ex novo, anorreant completament les construccions i la necròpolis preexistents que hi havia a l’emplaçament triat. Així s’entenen les manipulacions sofertes per algunes tombes, l’arrasament d’altres i la manca absoluta de vestigis arquitectònics de la primitiva església de Sant Pere, que devia ser prop de la necròpolis excavada, i de la qual no s’han trobat vestigis. Potser pertanyia a aquesta església primitiva el carreu amb una inscripció incisa, reaprofitat, capgirat, al mur nord del presbiteri de l’absis central.

El material utilitzat per a la construcció del monestir es va extreure d’un lloc proper a l’emplaçament de l’edificació, al costat de migdia. Uns 300 m abans d’arribar al monestir, encara es poden observar els talls deixats pels picapedrers en realitzar l’extracció.

Per a la construcció del monestir no solament es va retallar la roca als llocs que ho requerien, sinó que el conjunt de l’emplaçament va ser arranjat per tal d’emplaçar-hi les edificacions monàstiques. Així, es va definir tot el perímetre de la península, amb un mur de contenció, fet de carreus petits, que regularitza el perímetre rocós natural. Al costat oest, a l’indret de l’entrada, on el terreny natural era molt estret, es va ampliar la superfície de l’assentament amb una gran arcada que suporta el pati d’accés al monestir, i que és perfectament visible a la façana oest del conjunt. A la banda de llevant, s’ha descobert que es va construir una estructura similar a l’extrem sud del monestir, amb dues arcades que eixamplen el terreny disponible, de construcció molt més rústega. Cal considerar aquesta obra posterior a l’edificació principal del monestir i probablement associada a una sala que s’adossà a la façana de llevant del dormitori, des del qual té accés per una porta original i coberta amb un embigat sobre un arc de diafragma. Aquesta sala potser fou construïda a partir de les reformes del segle XIV, que també afectaren la cambra prioral, en un intent d’augmentar el confort del monestir.

En aquest mateix sector de llevant s’ha pogut constatar que el mur de contenció del perímetre del monestir s’interromp per formar una escala que baixa fins al nivell inferior de les arcades esmentades, i que, originalment, devia conduir als horts. Aquest sector és avui ocupat pel bosc i hi han desaparegut tots els vestigis de les estructures d’aplanament o anivellament que podien existir. En aquest indret s’han construït els serveis higiènics per als visitants del monestir.

L’obra va començar per l’església, amb la construcció del perímetre, de llevant a ponent, fins a una alçada d’1 m, aproximadament, amb algunes peculiarietats estructurals, especialment al costat sud, on es formà una mena de pilar embegut darrere el suport de l’arc toral, i on l’absidiola fou construïda adossada i independent a la caixa de murs de la nau.

Paral·lelament a l’edificació de l’església es va construir l’ala de llevant del monestir, sense divisions interiors d’obra. En aquest primer temps del monestir, aquesta sala devia aglutinar totes les funcions “domèstiques” de la vida monàstica, abans de la seva dispersió per les altres dependències claustrals, tal com s’esdevingué en el monestir de Sant Pere de Rodes al segle X. Això fa suposar que aquest procés constructiu devia ser el més comú per als monestirs projectats amb un claustre central.

En aquest primer edifici es conserven tres portes de l’obra primitiva, una que dona al claustre, l’altra al sud i la tercera a llevant, totes resoltes amb llinda i arc de descàrrega amb timpà llis.

Interior de la nau central de l’antiga església monàstica, amb el nou paviment col·locat durant la restauració.

ECSA - A. Anguera

A partir d’aquests edificis primerencs es construïren el claustre i les ales de ponent i sud, probablement de forma simultània, com es palesa per la unitat de la construcció, que presenta, però, certes diferències respecte a la primera fase, especialment en el tractament de les obertures.

Inicialment el claustre es devia projectar més gran que l’actual, allargat cap a ponent. Potser per aquest motiu la finestra del mur sud de l’església va quedar paredada pel campanar. La porta de l’església que ara s’obre dins el campanar probablement fou concebuda a l’inici com a porta d’accés del claustre a l’església; per això, en escurçar-se aquest, va quedar en una posició funcionalment forçada dins el campanar. Com a reforç d’aquesta hipòtesi, cal assenyalar que la porta que actualment permet anar del claustre a l’església correspon a aquesta segona fase i substitueix una finestra de la fase inicial.

En aquesta segona fase constructiva, les finestres es resolen com a espidieres, i quan són de doble esqueixada, com a la façana sud del refectori, acaben amb una llinda monolítica retallada en arc, mentre que les de la primera fase eren resoltes amb arcs extradossades per filades de lloses planes. A la façana oest del refectori, totalment reconstruïda en 1952-60, hi ha una finestra de doble esqueixada, que segueix, equivocadament, les característiques de les finestres de la primera fase, però que com altres elements s’ha conservat en la present restauració en homenatge als propietaris i l’arquitecte que evitaren la ruïna del monestir, a desgrat de diversos errors conceptuals.

Les portes d’aquesta segona fase es resolen amb arcs de dovelles amples i gruixudes, sense llindes ni timpans, com les de la primera fase. D’aquest tipus són les portes dels edificis de les ales sud i oest (construïts íntegrament en aquest moment), les portes del claustre a l’església i les portes de l’extrem nord de l’edifici de llevant, que donaven a l’escriptori i a la sala capitular, la qual cosa palesa que els murs que dividien aquestes estances en l’edifici de llevant foren construïts en aquest moment, quan, un cop completat el monestir, es va especialitzar de forma definitiva l’espai de l’edifici de llevant, que havia servit de sala única per a residència dels monjos durant la construcció del monestir.

La porta principal, situada a la base del campanar, resolta amb llinda i timpà obert, fou construïda en aquesta fase. S’han descobert les impostes del seu arc, bisellades i decorades amb una ornamentació geomètrica molt simple, però que palesa el sentit decorativista que retrobem al claustre.

La sala que s’utilitzà com a escriptori, a l’extrem nord de l’edifici de llevant, fou dividida immediatament en dos pisos, amb un pas i una finestra al primer pis del mur que la separa de la sala capitular, que no sabem si també fou subdividida. La decoració pictòrica conservada en el mur esmentat està estretament associada a la del pis superior, que devia ésser l’estança noble d’aquest àmbit.

El claustre de Sant Pere de Casserres es podia considerar totalment perdut abans de la intervenció arqueològica; només se’n conservava el podi, molt modificat, el pilar de l’angle sud-oest, amb el seu arc raconer, i dues columnes embegudes en els pilars del costat nord. Aquests pilars, amb els arcs raconers, i el del costat sud-est corresponien a les importants reformes realitzades al claustre després del terratrèmol del segle XV.

A més d’aquests elements i un capitell abandonat al pati del claustre, es conserven al Museu Episcopal de Vic sis capitells procedents del claustre del monestir.

En el curs dels treballs de neteja i exploració es van descobrir cinc capitells més, un in situ a l’angle nord-est, amb una base molt peculiar de tres tors i dues escòcies, similar a una base de les columnes que es troben a la nau de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes. A la columna de l’angle nord-oest, el capitell ha desaparegut, però se’n conserva in situ la base, idèntica a l’angle nord-est. Utilitzats com a farciment de diversos murs del monestir, es van trobar dos capitells, totalment llisos i idèntics —tant per la forma com per les mesures i les proporcions— a un capitell conservat al Museu Episcopal de Vic, de procedència “desconeguda” però que es pot atribuir amb seguretat al claustre de Casserres, perquè la pedra emprada és la mateixa que la dels dos capitells esmentats.

Un altre capitell, de forma gairebé cilíndrica i amb flors molt erosionades, es va localitzar, també com a farciment, en un dels arcs raconers del claustre, i el cinquè, decorat amb grans fulles, es va trobar, partit en dos, a la coberta del campanar, on s’utilitzà com a coronament dels quatre careners dels angles de la coberta.

A part d’aquests elements es van localitzar dues bases, molt simples i erosionades, formades per un doble tors asimètric i una escocia, moltes dovelles dels arcs del claustre i vint-i-dos àbacs de coronament de les columnes, un d’ells decorat amb flors de sis pètals.

Amb els elements descoberts i la reproducció emmotllada dels sis capitells del Museu Episcopal de Vic, s’ha procedit a la reconstrucció totalment segura, i amb elements originals, de dos dels porxos del claustre original, mentre que les altres dues ales s’han reconstruït tal com foren refetes al segle XV.

D’aquesta manera, coneixem amb tota seguretat l’estructura del claustre de Sant Pere de Casserres, construït a la segona meitat del segle XI, durant la segona fase de les obres del monestir, i concebut, tal com imaginàvem, amb porxos d’una sola fila de columnes. Un tret característic d’aquest claustre i que no es repeteix en cap altre de català, llevat del de Santa Maria de l’Estany, és la solució, totalment excepcional, de situar columnes als angles (amb un fust de més diàmetre), si bé cal precisar que en el de Santa Maria les columnes angulars no són úniques, com a Casserres, sinó formant un grup de cinc. A l’angle sud-oest, però, no existia la columna angular; ja d’origen, l’angle es resolia en un pilar en L, que rebia l’arc en quart de cercle, l’únic del monestir construït en pedra tosca, que forma l’angle on es troben la porta del refectori i la cuina.

Entre les empremtes de les bases de les columnes trobades al podi, n’hi ha una de triangular i una altra de circular, que palesen la gran varietat dels elements d’aquest claustre primitiu.

A l’església s’han localitzat diversos fragments de pintura mural, de filiació altmedieval i tema geomètric, en general molt degradats. El més destacat és el de la cara est del pilar sud, on hi ha una decoració de grans quadres, que imiten un carreuat fictici, de colors negre, groc i vermell, amb juntes blanques. També s’han localitzat elements d’arrebossat de morter de calç a la façana de l’absis sud, al sector que va quedar protegit per la sagristia del segle XVI i la capa de guix que el cobria.

Aquests elements mostren que tota l’església era pintada interiorment i, almenys, arrebossada exteriorment, acabat que s’ha perdut, sobretot a les façanes.

Per sota dels arrebossats, als llocs on la degradació del parament ha estat menys intensa, s’han conservat les juntes originals dels paraments, resoltes amb un encintat molt acurat a l’església i els murs del claustre, i especialment ben executat a les dovelles dels arcs de l’església, on forma un extradossat uniforme i regular. A la part alta del campanar, les juntes són incises, com també ho són les del parament interior de la cambra prioral, especialment destacades i pintades de vermell. (JAA)

Sarcòfag

Dos dels sarcòfags que hi havia al monestir, reutilitzats cap per avall com a suport del retaule barroc que presidia l’altar major. El de dalt corresponia a la família Tavertet, i el de baix, amb dos paons i una creu potençada, es conserva ara al Museu Episcopal de Vic.

J.M. Pericas

Entre els vells sarcòfags de Sant Pere de Casserres, avui en part desapareguts, l’arquitecte Josep M. Pericas en va retratar i descriure tres l’any 1916. Dos d’ells, els que reproduïm aquí, eren reutilitzats com a base del retaule barroc del segle XVII, que havia estat construït pels jesuïtes i presidia l’altar major. El primer, el dels dos paons i la creu potençada, és una peça de tradició paleocristiana que es pot datar als segles IX i X, considerat erròniament en la present obra (vol. XXII, pàgs. 60-61) del segle XIII a causa d’un fragment de tapa afegit modernament. En aquest mateix volum de l’obra es diu, també per error, que procedeix de la catedral de Vic. El segon, del segle XIII, conté l’emblema o rocs heràldics dels Tavertet, que es feien enterrar al monestir als segles XII i XIII. El tercer, trencat pel mig i que no reproduïm perquè el considerem plenament gòtic, tenia com a emblema quatre calzes i una inscripció al voltant pràcticament illegible. (APF)

Bibliografia

Bibliografia sobre el monestir

• Joan Albert Adell: Notes introductòries a l’estudi de l’arquitectura dels claustres, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 4, juny 1981, pàgs. 245-253, núm. 5, setembre 1981, pàgs. 259-278, Artestudi Edicions, Barcelona.
• L’art català. Editorial Aymà, S.A., Barcelona 1955, pàgs. 123-149.
• Eduard Carbonell: El romànic català, Edicions 62, Barcelona 1976, pàgs. 113-117.
• Josep Gudiol i Cunill: Nocions d’arqueologia sagrada catalana, Impremta Balmesiana, Vic 1902, reed. 1933.
• Eduard Junyent: Mil·lenari del bisbe Oliba. Sant Pere de Casserres, “Full Diocesà”, Vic 22 d’agost de 1971.
• Eduard Junyent: Commemoració mil·lenària del naixement de l’abat-bisbe Oliba, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1971.
• Eduard Junyent: Cataluña, Ed. Encuentro, Madrid 1980.
• Josep Junyent: Sant Pere de Casserres, “Ausa”, Vic. (1952-1954), vol. 1, pàgs. 397-403.
• Francisco Monsalvatge: El monasterio de San Pedro de Casserras. Noticias históricas, tomo XX, Impremta de Dalmau Carles Cia, Girona 1910.
• Pablo Parasols y Pi: Historia de San Pedro de Casserras, Barcelona 1867.
• Antoni Pladevall: Sant Pere de Casserres, “Full Diocesà”, Vic 13 de juliol de 1969.
• Antoni Pladevall: Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona 1970, pàgs. 238-246.
• Antoni Pladevall: Masies de Roda de Ter, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 197-200.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera, J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911.
• J. Serra i Vilella: El monestir de Sant Pere de Casserres, “La veu”, Roda de Ter, diversos anys.
• M.T. (Josep Gudiol i Cunill): Notes referents a Sant Pere de Casserras, a “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, Vic 1918, pàgs. 4-6.
• R. de V.R. (Ramon de Vilanova Roselló): Priorologi del monestir de Sant Pere de Casserres, a “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”. Vic 1918, pàgs. 3-4. (DAG)

Bibliografia sobre l’ara d’altar

• Salvador Alavedra: Les ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Egara, vol. II, Barcelona 1979, pàgs. 71-74.
• Xavier Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 119.
• Eduard Junyent: Sant Pere de Casserres. “Ausa”, vol. I. 1952-1954, Patronat d’Estudis Ausonencs, Vic, pàgs. 397-403.
• Pere de Palol: Las mesas de altar paleocristianas en la Tarraconense, “Ampurias” XIX-XX, Barcelona 1957-1958, pàgs. 81-102.
• Pablo Parassols y Pi: Historia de San Pedro de Casserras monumento de los más antiguos del Llano de Vic, Barcelona 1867, pàg. 12.
• Josep Puig i Cadafalch: La geografia i els orígens del primer art romànic, Memòries de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. III, Barcelona 1930, pàgs. 168-175. (EBC-MGM-MHC-MGSP)

Bibliografia sobre la lipsanoteca núm. 2.286

• Joan Ainaud de Lasarte: Cerámica y Vidrio, Ars Hispaniae, vol. X, Madrid 1952.
• J. Gudiol i Cunill: El Mobiliari Litúrgich. Resum Arqueologich, Vic 1920, fig. 2, pàg. 8.
• J. Gudiol i Ricart: Los vidrios catalanes, Monumenta Cataloniae, vol. III, Materiales para la Historia del Arte en Cataluña, Barcelona 1941, làm. 1C.
• J. Gudiol i Ricart i P.M. de Artiñano: Vidre. Resum de la Historia del vidre. Catàleg de la col·lecció Alfons Macaya, Barcelona 1935, làm. III, pàg. 48.
• J. Morgades y Gili: Catálogo del Museo A.A.E. de Vic 1898, peça 2286, pàg. 255. (ARD)

Bibliografia sobre pintura mural úm. 3.358

• W.W. Anthony: Romanesque frescoes. Princenton University Press 1951, pàg. 157.
• J. Gudiol i Cunill: Nocions d’arqueologia sagrada catalana, Vic 1902, pàgs. 248-249.
• J. Gudiol i Cunill: La pintura migeval catalana. Els Primitius, vol. I, Els pintors. La pintura mural, Barcelona 1927, pàgs. 287-291.
• Ch.L. Kuhn: Romanesque mural painting of Catatonia, Cambridge, Havard University Press, 1930, pàg. 57.
• J. Pericas: Sant Pere de Casserres. “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, Barcelona 1904, XIV, pàg. 229.
• C.R. Post: A History of Spanish Painting, Cambridge 1930-1947, pàg. 75.
• J. Sureda: La pintura romànica a Catalunya, Madrid 1981, pàg. 355. (RRG)

Bibliografia sobre el sarcòfag

• Soldevila, 1986; Pujades - Subiranas, 1996.