Sant Pere de Roda o de l’Esquerda (les Masies de Roda)

Situació

Vista de l’església des del costat de tramuntana. Hom pot veure al fons la cara interior del mur de migjorn i més a primer terme el mur exterior de tramuntana, d’una alçària d’un metre aproximadament. A desgrat de la seva ruïna, aquest temple deixa encara endevinar amb facilitat la seva estructura original.

G. Llop

Aquesta església es troba situada en el conjunt que forma el poblat medieval, del qual constitueix el centre. La situació i el camí per arribar-hi són, doncs, els mateixos que hem indicat per al poblat. (JVV)

L’església de Sant Pere de Roda figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50:000, full 37-13 (332): x 43,1 —y 43,3 (31 TDG 431473)

Història

Des dels seus inicis aquesta església devia tenir la categoria de parroquial, d’una gran part del terme de la ciutat, fins que el segle XIV fou destruïda pel veguer d’Osona i ja no es reconstruí més.

El terme de la ciutat de Roda, després de la destrucció que sofrí l’any 826 arran de la revolta d’Aissó, no apareix documentat fins al 927 en què se cita també l’església. Aquesta primera citació data del dia 12 de les calendes d’octubre de l’any 30 del rei Carles, fill de Lluís (20 de setembre del 927); Amo i la seva muller Orrata fan donació d’unes terres a Déu i a Sant Pere “cuius ecclesia sita est in Rota civitate”.

Aquest document prova que l’any 927 hi havia ja una església dedicada a sant Pere. Però els documents no deixen endevinar com devia ésser aquesta construcció ni quant de temps feia que era edificada. La data, tanmateix, és important pel fet que l’existència d’una església comporta també l’existència d’uns feligresos, cent anys després de la revolta d’Aissó, cosa que dona peu a dues hipòtesis: O bé la destrucció de Roda el 826 que suposà la ruïna i el despoblament del lloc fins a la repoblació i reestructuració administrativa dels francs, amb Guifré el Pelós. O bé que la destrucció de Roda afectà primordialment la defensa carolíngia establerta allí, sense que això trenqués el poblament de la ciutat.

Del segle X hi ha alguns documents que parlen de l’església de Sant Pere. Així el 24 d’octubre del 936 un document parla que Bonessind, clergue, fa donació a la Seu de Vic, de dues peces de terra, situades dintre el territori del comtat d’Osona, al terme de Roda civitate; les terres eren comprades i una d’elles afrontava pel cantó de llevant in terra Sancti Petri. Del dia 1 de juliol del 982 data una donació que fan Ellemar i la seva germana Goldregod i els seus tutors; donen també a la Seu de Vic un alou situat in apendicio de Roda civitate quod est prope flumen Tezer. Igual com en el cas anterior, les terres afronten amb la terra que pertany a Sant Pere de Roda.

Les funcions parroquials de l’església no consten explícitament fins el 1044, quan Mirabile i la seva muller Gisol vengueren a Guitard una peça de vinya al comtat d’Osona, a la parròquia de Sant Pere de Roda, al lloc dit Esplugues. Aquesta condició de parròquia anà perdurant.

L’església de Sant Pere tenia possessions alodials, com es desprèn de la donació feta per Ademar, prior de Casserres, a Ramon Oliba i la seva muller Sança d’unes terres al comtat d’Osona, a la parròquia de Sant Pere de Roda. Una de les peces afrontava in alode Sancti Petri Rotensis. Els receptors es comprometen a pagar com a braciaticum una quarta part del blat que cullin, així com del vi. Moltes de les terres de l’església devien ésser cultivades per encarregats, els quals en tenien l’usdefruit i havien de pagar un impost, com la tascha que Oliba Salomí havia de pagar a Sancto Petro Rodes el 1095.

Entorn d’aquesta església a partir de l’any 1072 es formà una vila que perdurà fins al principi del segle XIV, que fou destruïda. Durant el segle XIII són molt freqüents les compres i vendes de cases a la sagrera de Sant Pere de Roda, car els estadants cercaven una protecció moral i física prop del lloc sagrat. Pel que fa a l’església, sabem que era consagrada a sant Pere i que, al segle XIII, hi havia un altar dedicat a sant Andreu. Les cites de sacerdots i clergues encarregats de l’església comencen també aquest segle: Ramon, sacerdot de Sant Pere de Roda i de Sant Miquel de la Guàrdia, documentat el 1222; Pere Ferrer dicte ecclesie de Roda capellani, documentat el 1232, el 1259 era ja rector; Dalmau d’Ample, rector de l’església de Sant Pere, documentat des del 1286 fins al 1301.

Les lluites feudals en les quals es veieren immersos els vescomtes de Cabrera, que eren senyors de Roda, havien de provocar l’abandonament progressiu de Roda per part dels seus habitants. El conflicte inicial enfrontà el comte d’Empúries, Ponç Hug IV, que era vescomte consort de Cabrera pel seu casament amb la vescomtessa Marquesa de Cabrera, amb el rei Jaume II. La preparació del conflicte havia motivat que els vescomtes fortifiquessin la vila de Roda, on el 1301 ja consta l’existència d’una fortalesa que sembla que es trobava junt a l’església de Sant Pere. Les tibantors entre el vescomte i el rei donaren per resultat que el 1302 el veguer d’Osona i de Bages, Simó de Bell-lloc anés a ocupar el castell de Cabrera de manera violenta i a més destruís la fortalesa de Roda i el castell de Barrés situat al mateix terme de Cabrera i propietat dels vescomtes.

Després del conflicte, i un cop mort Ponç Hug, la vescomtessa encarregà el govern dels castells del vescomtat al seu cunyat, Ramon d’Empúries, prior de l’orde de l’Hospital de Catalunya, el qual el 1313 demanà al rei Jaume II permís per a reconstruir les fortaleses de Roda i de Barrés, que havien estat destruïdes per oficials i súbdits reials. El monarca concedí el permís sol·licitat, però posant una sèrie de condicions segons les quals autoritzava:

“que en les dues fortaleses de Roda i Barrés siguin fetes parets o muralles d’argamassa que tinguin d’altura una braçada solament més altes que les parets que encara hi ha, dels mateixos gruix i amplada i no més que les parets que encara hi romanen, i que les seves parets siguin fetes de pedra i calç i de l’altura que vulgui l’esmentat frare Ramon, però mort ell, tot el que hagi estat construït hom ho haurà de tornar a l’estat en què estava abans de la reedificació, i això haurà de fer-ho, a les seves despeses, el successor del frare Ramon”. El sol·licitant acceptà les condicions i començà la fortificació del conjunt de la vila de Roda.

Així al començament del segle XIV, el nucli antic de Roda (l’actual Esquerda), incloent-hi l’església de Sant Pere, fou convertit en una fortalesa. Dalmau d’Angle, rector de l’església, parla de “quoddam setium cujusdam roquer quod habeo intus fortitudinem de Roda, in quo setio possitis facere domum… et affrontat ab oriente in roca quod ibi est, a meridie in lisa sive pariete quod est propter dictam ecclesiam, ab occidente in cementerio veteri, a circio in ortis Bernardi Bajuli”.

El perquè de l’acusada fortificació de l’Esquerda al començament del segle XIV s’explica per les fortes tibantors que hi havia entre els Cabrera, senyors del lloc, i el bisbe de Vic, que pocs anys abans ja havien topat violentament. La necessitat de cobrir-se davant un eventual nou enfrontament devia moure els Cabrera a aquesta decisió.

Per altra banda aquesta reedificació de la fortalesa alarmà granment el bisbe de Vic Berenguer de Guàrdia, el qual temia que la nova fortalesa dels Cabrera no fou utilitzada contra ell en un nou enfrontament, puix que eren molts els conflictes que tenia amb el vescomte. Per això el bisbe s’afanyà a protestar davant el rei Jaume, el qual li concedí permís perquè fes amb la fortalesa de Roda el que cregués més convenient.

Una notícia procedent de l’arxiu dels antics canonges de Manlleu, acusa el bisbe de Vic i el seu batlle, Català de Soler, amb homes de Vic, Gurb i Torelló, de destruir definitivament el castell i fortalesa de Roda, juntament amb l’església el 18 de setembre de 1314. Tot i que no estigui ben clara la successió dels fets, a partir d’aquest moment, quan els documents es refereixen a l’església de Sant Pere construïda en l’antiga ciutat o vila de Roda, la fan constar com una església derruida (ecclesia diruta, 1327).

Com que no es pogué reedificar l’església de Sant Pere en el lloc antic, els habitants de la parròquia de Roda demanaren el 1332 al bisbe de Vic, Galceran Sacosta, llicència per a traslladar la parroquialitat de l’antiga església de Sant Pere a la de Santa Maria construïda al cap del pont del riu Ter, que esdevingué la nova parròquia prenent el nom del titular de l’antiga església de la ciutat de Roda.

Encara de l’any 1345 data un document pel qual es venen unes terres a Roda “sub dominio et alodio Sancte Marie de Ponte de Roda et sunt propter sacrarium predictam Sancte Marie de Ponte de Roda, et affrontant… a meridie in castello de Roda que nunc est ibi fiendum”. Tot i que no sabem pas en aquest moment quin significat podia tenir la paraula castello, el que sí que és cert és que malgrat uns anys més tard hom intentés edificar una altra fortificació, la destrucció del 1314 havia estat tan decisiva que el poblat de l’Esquerda havia rebut un cop mortal. I més encara l’església de Sant Pere, la parroquialitat de la qual traslladada al nou nucli vora el riu, feia esvair qualsevol intent d’una nova reconstrucció. (IOC-APF-ABC)

Església

Vista de l’exterior de l’església des del costat de migjorn. Hom hi pot veure el mur de l’absis, a mà dreta, mig esfondrat, les dues finestres de doble esqueixada que encara resten, la porta coberta amb arc de mig punt que posteriorment comunicava amb el campanar, cos quadrangular que la migtapa i al costat mateix de la porta, un gros rebaixament fet al mur potser per a encabir-hi un cos cilíndric.

G. Llop

Tot i que l’església de Sant Pere de Roda està en ruïnes, les restes que queden permeten valorarne l’estructura, d’una sola nau. La paret sud és l’única que encara aguanta dempeus, amb els arrencaments de les arcades que sostenien la volta de la coberta. De les altres parts de l’església, l’absis, la paret oest i la paret nord, queden reduïts només als fonaments i la part que sobresurt del nivell del terra (entre 0,50 i 1 m, aproximadament), mentre que de la volta no en queda absolutament res.

La característica de l’edifici és la diversitat de restes arquitectònico-arqueològiques que conserva. Intentarem ara fer una descripció de les seves parts, explicant totes les estructures que hi són incloses.

Sant Pere de Roda entra en el grup de les esglésies catalogades d’una sola nau, amb absis semicircular orientat a llevant. La planta de l’església, en principi molt simple, es complica per la diversitat d’estructures que conté. Fa una llargada total de 19 m, i queda dividida en l’absis i tres parts, aproximadament iguals, separades pels arcs torals que sostenien les arcades de la volta. Utilitzarem aquesta divisió en tres parts per a la descripció general.

En l’espai comprès des de l’absis fins al segon arc toral incloent la porta oberta a migjorn que dona al campanar (7,5 m de llargada aproximadament), se’ns planteja ja un problema de superposició d’estructures. L’absis corresponent a l’església és semicircular, i fa interiorment 4 metres de diàmetre per 2 de fondària. Hom pot distingir, en la part on arrenca la paret sud, quatre filades de carreus, formant una petita banqueta entorn de l’absis. En els laterals de l’absis, i a un nivell inferior de dues filades de pedres, arrenca el semicercle d’un altre absis, construït amb anterioritat al descrit abans, i amb un angle d’obertura molt més ampli. L’espai entre un i altre absis és reomplert per una sèrie de lloses i carreus posats plans, units amb morter de calç i sorra, que formen una mena de paviment. Hom pot plantejar-se si l’absis situat a un nivell inferior correspondria a una edificació anterior, també de pedra, que fou substituïda per una altra de més elaborada i més gran. També pot tractar-se d’un primer intent, abandonat, de començar l’església romànica. En no adaptar-se al que volien, ho devien deixar i recomençar l’altre absis al damunt. En un cas o altre, no hi hauria gaire diferència cronològica entre ambdues construccions, i això ho demostra la poca diversitat en el treball i la disposició de les pedres. Cal recordar que a l’alta edat mitjana eren molt freqüents les renovacions i consagracions successives d’una mateixa església en breus períodes de temps, ja que els materials utilitzats eren de mala qualitat o l’edifici construït era petit o no reunia prou condicions en una comunitat en creixement continuat.

A tota la zona que correspon al presbiteri, hom pot veure lloses i carreus de pedra de diverses mides i factures, que poden correspondre a èpoques diferents. En l’actualitat, hi ha molts desnivells i forats, procedents de l’època en qué la nau de l’església fou buidada sense seguir un mètode d’excavació concret. D’aquí procedeixen, segons ens han informat, les restes d’un calze de peltre, que va aparèixer a la part central de l’absis de l’església. Podem suposar que devia formar part de l’aixovar d’enterrament de la tomba d’un capellà o rector de Sant Pere de Roda, si jutgem per altres troballes similars. Però, per al calze de Roda, no tenim cap referència més concreta.

La part central de la nau de l’església, que comprèn un àmbit d’uns 5 m de llargada aproximadament, des del segon al tercer arc toral, continua amb la diversitat d’estructures. A partir de la porta orientada a migjorn, i coincidint amb el segon arc toral, hom troba una paret d’1,5 m d’ample, que arriba fins al mur de tramuntana, tancant el recinte perpendicularment. Al mig, una obertura de 0,90 m permetia l’accés entre les dues parts de l’església, salvant el desnivell amb dos esglaons.

Es tractava així d’aïllar el presbiteri? Els carreus utilitzats a la paret són més irregulars que els de l’absis, i al mig de la porta d’accés hi ha una filera de pedres més petites posades dretes, no planes. Sembla ser una construcció antiga, sobretot si la comparem amb els afegits laterals que hi ha a banda i banda dels murs, fets amb carreus grossos i polits, d’època més tardana. La disposició d’algun d’ells fa pensar en l’arrencament d’una arcada.

Vista de l’interior de l’església a l’indret de la capçalera durant els treballs d’excavació. Hom hi pot notar el doble traçat de la curvatura de l’absis.

J.A. Adell

Vista de l’interior de la nau des de l’absis. Hom pot constatar-hi les diverses modificacions fetes al sòl de l’església, el qual presenta encara tot un conjunt d’interrogants.

G. Llop

Seguint el recinte on s’obre la porta central, el sòl és format ja per roca mare. En aquest sector sobresurt la sèrie de forats rodons, disposats en dues fileres més o menys paral·leles. Aquests forats, la funció dels quals no sabem amb exactitud, són molt anteriors a qualsevol de les construccions citades fins ara, ja que aquestes els passen per sobre, tapant-los parcialment. Quan hi havia culte devien passar inadvertits, tapats pel mateix sòl acumulat de l’església.

Els 14 forats visibles (6 en una filera i 8 en l’altra) són rodons, treballats en el gres de la roca fins a una profunditat de 8 a 10 cm, segons els casos. No són gaire grossos; la mitjana del seu diàmetre és de 7 a 8 cm, essent el més gran de 12 cm. Què s’hi podia encabir? Quina era la seva funció? Els forats, conjuntament, dibuixen una planta que fa pensar en els suports d’una construcció primitiva, potser de fusta, orientada a ponent, amb un passadís (amplada: 84 cm) i un eixamplament de 150 cm.

La tercera i última part de la nau de l’església comprèn des del tercer arc toral fins a la paret de ponent, la de la façana. Aquest recinte, també d’uns 5 m aproximats de llargada, presenta en l’actualitat dues peculiaritats: un enllosat o paviment, format per lloses planes, i la porta d’obertura a la paret de ponent. Aquesta porta té una amplada d’1,40 m per la part exterior de l’església i de 0,90 m per la interior. El sòl de la porta era format per dues pedres: l’exterior, plana, i una que donava accés a l’església, treballada i situada de manera que es baixava un esglaó. Aquesta peça és prou complicada per a merèixer una descripció: es tracta d’un únic bloc d’arenisca, que ha estat rebaixat i treballat fins aconseguir dues acanaladures paral·leles (de 3 cm de profunditat i 10 cm d’amplada), que es bifurquen en angle recte divergent. Al centre queda una peça quadrada (amplada: 55 cm), amb dos forats rodons. Suposem que es tractava d’un sistema especial de tancament interior de la porta. La pedra no sembla estar al seu lloc originari; devia ésser reaprofitada d’una construcció anterior.

A través d’aquesta porta, i des de l’església, hom accedia a un àmbit quadrangular, situat a un nivell inferior.

Tenim referències que, entre la porta de ponent i la paret de tramuntana de l’església, hi havia dues tombes adossades a la paret, del tipus cista o de lloses.

Ja hem mencionat que, de tota l’església, només queda una paret completa, la del cantó de migjorn. De tota manera, l’examen de les restes dels altres murs que sobresurten, permet veure que tots els murs són construïts sobre una base més ampla, que forma una banqueta de dues a tres filades tot al llarg de l’església. L’amplada dels murs oscil·la entre 1,20 m i 1,30 m.

Els blocs de pedra solen ésser rectangulars i de mides més aviat petites i planes, disposats en filades homogènies, i units entre ells amb morter de calç. Es tracta d’una calç porosa, però forta, que hom distingeix a simple vista en les juntures dels carreus.

Tot i que a la paret propera de l’església que tanca el recinte de les tombes excavades a la roca, trobem filades d’opus spicatum (així com en d’altres parets de les cases del poblat), aquesta disposició especial de les pedres no apareix en les parets que queden de l’església. Entremig dels murs hom aprecia els espais buits deixats per la bastida dels constructors, típics en les construccions romàniques.

A cada cantó de l’absis hi ha una fornícula semicircular. La de la paret de migjorn és completa i la del cantó de tramuntana manté la base. Tenien una alçada de 2,55 m i una amplada de 0,90 m. Són cobertes amb volta semicircular, amb les dovelles disposades de manera concèntrica, apuntant al radi.

La decoració es redueix al petit motiu ornamental format per llosetes que formen l’extradós de l’arc de mig punt de la porta i de les finestres.

Els espais oberts en els murs responien a la necessitat de comunicació (portes) i d’entrada de llum (finestres). En un cas i altre, aquests espais oberts són mínims. Quant a les portes, n’hi ha dues: una oberta al cantó de ponent, només resta el terra, de la qual ja hem parlat, i una altra oberta al cantó de migjorn. Es tracta d’una porta amb arc de mig punt, format per la disposició successiva de les dovelles. Al damunt hi ha un petit motiu d’ornamentació que segueix la inclinació circular de les pedres. Té una alçada d’1,93 m, i una amplada de 0,80 m. Actualment, dona accés al campanar, però, en cas que en una època fos la porta primitiva de l’església, devia comunicar directament a fora, amb la necròpolis del sector de migjorn. En ampliar l’església i ésser oberta una segona porta a ponent, devia quedar inutilitzada, o reduïda a l’entrada del campanar.

Les finestres són de doble esqueixada. A la paret de migjorn n’hi ha dues de senceres i una de mig partida en caure el mur. L’alçada és de 2,06 m i l’amplada de 0,50 m; la llum es redueix a una alçada d’1 m per una amplada de 9 a 10 cm. Hom ha utilitzat el mateix motiu decoratiu que a la porta.

Podem deduir com era la coberta de l’església de Sant Pere a través dels arrencaments dels arcs torals de la paret de migdia que encara queden dempeus. Devia tractar-se d’una coberta amb volta de canó, com tantes d’altres construccions romàniques de la comarca. Destruïda des de temps immemorials, una excavació ben feta de la nau de l’església hagués permès l’examen dels tipus de pedres que formaven la volta. Actualment, no en queda res.

Adossada a l’església pel cantó de migdia, hi ha una construcció en forma de torre quadrada (5 x 4 m, aproximadament), afegida a la construcció romànica. Hom penetra al seu interior per la porta de l’església oberta en la paret de migdia.

La base d’aquesta torre, assentada directament sobre la roca, és formada per pedres de característiques diferents a les dels carreus superiors. Les quatre primeres filades, començant per baix, corresponen al tipus utilitzat en els fonaments de l’església: carreus rectangulars i aplanats. Al seu damunt, resten 9 filades senceres de carreus diferents: de mides més grosses i més aviat quadrats, estan disposats amb molta regularitat. Les quatre primeres filades són força iguals; la cinquena i la setena són de carreus estrets i plans; i la sisena i l’octava són de factura més grossa.

El treballat d’aquestes pedres s’assembla molt al de les adossades als murs laterals, a la part interior de l’església, i poden correspondre a un mateix moment. Això fa pensar que aquesta construcció és posterior a l’edificació de la nau de l’església, i que hi fou afegida en un moment d’ampliació en què s’obrí una nova porta a ponent, tot aprofitant l’antiga orientada a migjorn com entrada a la torre. Hi ha la possibilitat que mai no fos un campanar, sinó una torre de defensa, edificada en el moment en què l’església es convertí en fortalesa. La funció del campanar, abans podia suplir-la una espadanya situada a la paret de la façana.

L’interior de la torre queda reduït a un espai de menys de 9 m.2 La roca del sòl mostra encara la part superior de dues tombes antropomorfes excavades a la penya, orientades de llevant a ponent. En una queda la capçalera, i en l’altra la capçalera i una part de les espatlles. La resta de les tombes es completava amb lloses verticals, que desaparegueren amb les construccions posteriors.

Tot al voltant del campanar, tant al cantó de llevant com al de ponent, hi ha una gran abundància de tombes, superposades en diversos nivells: antropomorfes excavades a la roca en els inferiors, de llosa i enterraments amb calç en els superiors. Tota l’àrea era, doncs, destinada a necròpolis, on es va superposar la construcció del campanar o torre.

Encara hi ha restes d’una altra construcció en aquest sector: el mur de migjorn de l’església, per la part exterior, presenta de dalt a baix un rebaixament important, de forma cilíndrica, gairebé cònica. L’efecte visual immediat és que es va aprofitar la paret per a recolzar-hi una construcció cilíndrica, que després va enderrocar-se. Som davant l’única resta d’una possible torre rodona, feta en una de les múltiples restauracions de l’Esquerda? Era anterior o posterior a la torre quadrada descrita abans? Si era anterior, no queda cap rastre de fonaments. Si era posterior, podia utilitzar la mateixa torre quadrada com a base de construcció.

Aquesta paret rebaixada mostra una gran quantitat de calç, i és com el motilo de la peça que hi havia hagut. Però la constant reutilització i renovació de les estructures de l’església —quant a església i quant a fortalesa—, impossibilita concretar a quin moment pertany la torre rodona afegida.

Dintre l’examen de les estructures que queden de l’església de Sant Pere de Roda, cal incloure les edificacions que l’envolten, fetes dins l’àrea de la sagrera. Ja hem vist que la documentació del segle XIII esmenta freqüents construccions en aquesta zona. En l’actualitat, hi ha dues estructures ben peculiars dintre la sagrera:

Una és el recinte rectangular (15,5 x 5,5 m), comprès entre la paret de tramuntana de l’església i una paret que corre paral·lela a 5,5 m de distància. La característica d’aquest sector és la gran abundància de tombes excavades a la roca i d’altres tipus d’enterraments, ja desapareguts, situats a nivells superiors, que donen peu a pensar en la seva utilització com a cementiri.

Un detall de l’església amb el mur de ponent, en el qual hi ha emplaçada la porta d’entrada al temple, element que apareix al centre de la fotografia.

G. Llop

La segona estructura presenta problemes pel seu desnivell respecte a l’església: es tracta del recinte quadrat (7,5 x 8 m) situat a ponent de l’església, on es podia accedir a través de la porta de la façana. També hi ha restes de tombes de diversos tipus.

Hom pot pensar, doncs, que tota l’àrea al voltant de l’església era utilitzada com a cementiri, i a través de diverses èpoques. L’excavació del Sector 1 (al sud de l’església) ha confirmat aquest punt. En aquesta zona, sense cap mur que la limiti, s’estén una necròpolis amb tombes superposades fins a quatre nivells diferents d’enterrament, que corresponen a èpoques diverses.

L’església romànica fou edificada travessant i tapant moltes de les tombes antropomorfes (segle X), algunes de les quals queden a banda i banda dels murs, partides pel mig. En canvi, les tombes de lloses, coetànies a l’església (segles XI-XII) s’agrupen entorn de l’edificació, per la part exterior.

La diversitat i complexitat d’estructures que conserva l’església de Sant Pere de Roda, a l’Esquerda, mostra diferents etapes de construcció al llarg dels segles, que intentarem de situar cronològicament. En primer lloc, cal distingir entre les restes que són anteriors a l’església, les corresponents a l’edifici romànic, i les que en són posteriors.

Com es desprèn de la descripció feta a l’apartat anterior, les restes més antigues són els forats excavats a la roca, en la nau de l’església. Poden ser els encaixos d’una construcció de fusta, potser una cabana, de la funcionalitat de la qual no sabem res. Per l’orientació de l’estructura i la seva situació, potser no seria tan agosarat pensar en les possibles restes d’un lloc de culte primitiu. Però es tracta només d’una hipòtesi, que caldrà demostrar amb més anàlisis i estudis comparatius.

Sobre la seva datació, tampoc no és possible dir res. Només tenim com a referència els paral·lelismes d’altres forats excavats a la roca, de tipologia semblant, observats a d’altres sectors de l’Esquerda. Per exemple, en el poblat medieval, a l’interior de diverses cases. Però és difícil discernir amb exactitud si es tracta d’encaixos fets expressament per a l’estructura de l’habitació, o si corresponen a estructures anteriors preexistents. Cal tenir en compte que aquest tipus d’encaixos per a posts de fusta són freqüents en construccions defensives alt-medievals. Segons que sembla, poden correspondre a fortificacions de fusta d’època carolíngia, les quals poden ésser datades de vers el segle IX. Hom n’ha localitzat a Savassona, prop de la capella pre-romànica de Sant Feliu, i a d’altres indrets de la comarca.

D’altres restes, també anteriors al temple romànic, són les tombes antropomorfes, molt abundants en aquest jaciment. La seva antiguitat ve testimoniada pel fet que les parets de l’església passen per sobre i en tapen moltes d’elles. Aquestes tombes, corresponents al segle X, serien coetànies d’una església primitiva, feta en fusta o ja en pedra, de la qual no coneixem l’estructura. Aquesta és la primera església esmentada per la documentació, l’any 927.

En la construcció de l’església cal distingir una primera etapa, cap el segle XI, a la qual corresponen: l’absis interior, abandonat per massa diàmetre, o potser corresponent a una església anterior, més petita; la paret del mig, que tanca el recinte del presbiteri; la porta oberta al migdia i la pedra de tancament, que és reutilitzada a la porta de ponent.

La segona etapa, corresponent al final del segle XI o del començament del segle XII, dona ja l’esquema definitiu de l’església romànica: l’absis semicircular; la porta oberta a la façana (ponent), aprofitant una pedra més antiga i la llargada definitiva de l’església.

A partir del segle XIII fins al segle XIV es fan les addicions a l’església, reaprofitant-la com a fortificació. Corresponen a aquest moment: la torre quadrada o campanar i la torre rodona adossada a l’exterior del mur de migdia.

A tall de conclusió podem apuntar que l’església de Sant Pere de Roda situada a l’Esquerda presenta una sèrie de característiques generals:

Una utilització constant al llarg de quatre segles i mig (segles X-XIV), tant eclesiàstica com militar; successives destruccions i renovacions en diverses èpoques, que provoquen una barreja i superposició d’estructures. La successió cronològica aproximada seria la següent:

• data incerta fins al segle IX: forats excavats a la roca, corresponents a una estructura de fusta.
• segle X: església de pedra o fusta, corresponent a les tombes excavades a la roca.
• segles X-XI: primitiva església de pedra, amb la porta oberta a migjorn.
• segles XI-XII: definitiva església de pedra, més llarga que l’anterior i amb la porta oberta a ponent; possiblement espadanya a la façana.
• final segle XIII - començament segle XIV: fortificació de l’església, amb la torre quadrada i la torre rodona afegida.

Queden plantejats diversos problemes:

• La datació dels forats excavats a la roca, al mig de la nau, i la seva atribució a una estructura de fusta concreta. A què corresponien, a una cabana o a un lloc de culte primitiu?
• L’estructura primera de l’església del segle X. Li correspon l’absis interior, i les parets del mig?
• La pedra reutilitzada a la porta de ponent. On era el seu emplaçament originari? Com funcionava el sistema de tancament?

Com sigui que l’església presenta encara molts punts foscs i que hi ha zones que —tot i barrejades— no han estat excavades en la seva totalitat (absis, part central de la nau, paviment del final), caldrà examinar aquestes restes en properes excavacions, per tal d’aclarir alguna de les primeres estructures de l’església. (IOC)

Talla

Imatge de la Mare de Déu procedent, probablement d’aquesta església. És un exemplar del segle XII i es conserva al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el número 3743.

G. Llop

Procedent probablement de l’església de Sant Pere de Roda, el Museu Episcopal de Vic conserva una imatge de la Mare de Déu, que ingressà l’any 1902 i és catalogada amb el núm 3743 d’inventari.

Imatge de la Mare de Déu sedent en posició frontal. Seu en un tron flanquejat per quatre columnes, amb respatller rodó i baix. Porta túnica i, a sobre, un vel mantell, que li cenyeix el cap, li cau damunt el cos. El vel li deixa veure una part dels cabells sobre el front. La mà dreta és estesa en actitud d’ofrena, amb el palmell mirant cap amunt. Els peus, punxeguts, reposen sobre un marxapeus. Duu corona. La talla fa aproximadament 60 cm d’alçada.

A la imatge, li falta la figura del Nen. També li trobem a faltar la mà esquerra. Conserva un bon tros de la policromia original, sobretot en el tron i en el dors del mantell. Aquesta policromia mostra un dibuix floral de colors molt vius, vermell pel fons i blau pels dibuixos de les fulles. El treball de decoració és molt acurat. Ha sofert alguna restauració. El rostre ha estat retocat accentuant molt les faccions. El tron necessita un treball de consolidació en els punts d’ensamblatge. En alguns llocs del dors de la peça es deixa veure l’arpillera que li aplicaren per a la seva construcció.

Correspon al model iconogràfic de Mare de Déu Majestat derivat del model bizantí. Reuneix els elements característics de les marededéus catalanes del segle XII. Concretant una mica més, podríem dir que pertany al model iconogràfic del grup de maredeéus que encapçala la imatge de Cornellà de Conflent, a la qual segueixen la de Prats de Balaguer, Planés, Odelló, Olopte, Tura, etc. Totes aquestes imatges són agrupades dintre la tipologia ripollesa. Són d’un tipus poc estilitzat, presenten una frontalidad absoluta i el Nen acostuma a seure damunt el genoll esquerre de la Mare. En el cas de la Mare de Déu de Roda de Ter, la figura del Fill no la tenim, però pel diferent tractament que té el ropatge de la cama dreta i l’esquerra de la Mare, més poc treballat en l’esquerra, cal suposar que, quan existia, era situat al centre de la Mare de Déu, però lleugerament desviat cap el genoll esquerre.

El mantell amb pocs plecs al davanta, que cauen d’una manera suau i longitudinal, apareix obert pel davant a partir de les espatlles i es tanca a la cintura com les marededéus del Tura i d’Olopte. La túnica que es deixa veure per sota el matell, de màniga llarga, te un escot rodó amb una petita obertura al mig, igual com trobem a la d’Olopte. La posició de la mà dreta en actitud d’ofrena amb el palmell mirant amunt, ens connecta altra vegada amb la talla d’Olopte, Tura, Odelló, Planés i All.

La cadira curul és flanquejada per quatre columnes acabades en uns poms en forma de pinyes llises. Les dues del davant tenen forma de corda acanalada i les del darrera són llises. El respatller és rodó i acaba amb un marxapeus. Aquest tipus de tron amb aquestes característiques el trobem i és comú a les marededéus de Planés, Cornellà de Conflent, i Odelló; també és en la imatge de la Mare de Déu d’Envalls (Angostrina). La policromia que encara queda al respatller fa pensar en una marededéu catalana que es caracteritza per la decoració del tron; ens referim a la de Matadars.

Malgrat tots aquests paral·lelismes amb totes aquestes imatges, amb la que té més trets comuns és amb la d’Olopte i la del Tura: el vestit, la mà, la mena de casquet que duu al cap en forma de corona, les faccions i l’oval de la cara són molt correctes i amb la mirada llunyana, però no tan distant.

Podem pensar que som davant el treball d’un mateix taller que seria el ripollès. La Mare de Déu de Sant Pere de Roda podria haver sortit d’aquest taller o, simplement, agafant el model hom elaborà aquesta talla. Hem de tenir en compte que estem parlant d’unes peces situades en passos de monjos, pelegrins, cavallers i traginers; per altra banda no hem d’oblidar el poder i la importància que tenia el monestir de Ripoll en aquells temps.

La Mare de Déu de Roda pot ésser dotada de les darreries del segle XII, com totes les d’aquest grup que hem esmentat. També les característiques descrites anteriorment són comunes al segle XII.

No tenim bibliografia de la peça en concret, si però, hem trobat un document gràfic a l’Institut Amatller, nombre de clixé 1 563; la fotografia va ser feta entre els anys 1930 i 1938. (RRG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• J.A. Adell: Notes per a l’estudi de la tecnologia constructiva de l’hàbitat en el poblament medieval de l’Esquerda, XI Sympòsium de Prehistòria i Arqueologia Peninsular, Vic 1982, “Ausa”, X, Vic 1983, pàgs. 345-352.
• M.D. Buxó i I. Ollich: Noves aportacions del jaciment arqueològic de l’Esquerda, XI Sympòsium de Prehistòria i Arqueologia Peninsular, Vic 1982, “Ausa”, X, Vic 1983, pàgs. 329-339.
• Eduard Junyent: Roda per ires vegades, “Roda de Ter”, núm. 14, 1950.
• I. Ollich: Hebillas medievales procedentes de Roda de Ter, Atti del Colloquio Internazionale di Archeologia Medievale, Palermo Erice 1974, Istituto di Storia Medievale, Universitat de Palerm 1976, pàgs. 505-516.
• I. Ollich: Algunes peces de ceràmica grisa medieval a Catalunya, Colloques Internationaux du CNRS: La céramique médiévale en Méditerranée Occidentale, Valbonne 1978, París 1980, pàgs. 403-406.
• I. Ollich: El jaciment arqueològic medieval de l’Esquerda, a les Masies de Roda de Ter (Osona), I: Informe preliminar i estat de la qüestió, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 1, Barcelona 1980, pàgs. 5-14. II: Sistema i tècniques d’excavació. Aplicació a una de les cases del poblat medieval, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 3, Barcelona 1981, pàgs. 144-154. III: La necròpolis medieval, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 4, Barcelona 1981, pàgs. 219-234. IV: L’església romànica de Sant Pere, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 7, Barcelona 1982, pàgs. 423-434. y V: El material arqueològic, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 10, Barcelona 1982, pàgs. 609-619.
• I. Ollich: Tipologia de les tombes de la necròpolis medieval de l’Esquerda, (Osona), “Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia”, Annex 1: “Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya”, Universitat de Barcelona 1982, pàgs. 105-153.
• I. Ollich: El poblat medieval de l’Esquerda (Osona), “Tribuna d’Arqueologia”, Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983, pàgs. 43-50.
• I. Ollich: Formes i decoració de la ceràmica grisa medieval procedent del jaciment de l’Esquerda (Barcelona). “Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia”, Annex 2: “Ceràmica grisa i terrissa popular de la Catalunya Medieval”, Universitat de Barcelona 1984, pàgs. 81-97.
• class="div-item">
• I. Ollich: L’Esquerda, les Masies de Roda, “Les Excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys”, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, núm. 1, Barcelona 1982, pàgs. 395-398.
• Antoni Pladevall: Destrucció de l’antiga església parroquial de Sant Pere de l’Esquerda, “Roda de Ter”, núm. 26, 1967.
• Antoni Pladevall: Notícies de la Roda Medieval, “Roda de Ter”, núm. 27, 1968.
• Riu-Bolós-Ollich-Padilla-Pagès: Sivelles medievals de Catalunya i altres peces d’orfebreria relacionades amb la indumentària, 106è Congrés National des Sociétés Savantes. Perpinyà 1981, 1984, pàgs. 107-183.
• Josep Sala Molas: Roda de Ter, ciudad medioeval, Vic 1930.
• Elisenda Vives: Les restes òssies humanes del cementiri medieval de L’Esquerda (Osona), XI Sympòsium de Prehistòria i Arqueologia Peninsular, Vic 1982, “Ausa”, X, Vic 1983, pàgs. 341-343.
• L’Esquerda. memòria de les excavacions arqueològiques, 1977-1984, En premsa, Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (IOC)