Poblat de l’Esquerda (les Masies de Roda)

Situació

Una vista del poblat excavat fins ara amb tres zones ben delimitades: habitatges, necròpolis i l’església de Sant Pere.

J. Pagans-TAVISA

Un dels primers fets remarcables d’aquest poblat el constitueix la seva situació tan estratègica des del punt de vista geogràfic: un meandre del riu Ter que forma una península allargassada i encimbellada, proporcionant espai suficient per a viure-hi i cultivar-hi, a més d’una fàcil defensa. Des d’aquí hom controla, d’una banda, el curs del Ter que dona accés a les terres gironines. D’altra banda, és una immillorable fortalesa natural enmig de la Plana de Vic. Amb aquestes característiques no es estrany que fos habitat des d’antic, ocupació que ve testimoniada per les darreres seqüències estratigràfiques del sector de la muralla.

Per arribar-hi cal anar a Roda de Ter, i situar-se a la Plaça Major del poble. Des de la plaça puja un carrer que tira amunt (Ramon Martí), del qual, a mà dreta, en surt un altre a uns 50 m (Joan de Mas). Cal seguir tota l’estona aquest carrer fins al final; hom passarà pel davant del cementiri i acabarà a les envistes del poblat de l’Esquerda, les ruïnes de l’església del qual són visibles ben aviat. Aquest poblet figura situat en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 543,2 —y 47,2 (31 TDG 432472). (JVV)

Història

El jaciment arqueològic de l’Esquerda, avui encara en curs d’excavació, comprèn dos moments històrics d’ocupació ben definits, l’ibèric i el medieval, dels quals aquí ens ocuparem, sobretot d’aquest darrer, que consta de l’església de Sant Pere de Roda, un poblat que es formà al seu voltant i una àmplia necròpolis amb diverses etapes.

És molt difícil d’esbrinar en quin moment exacte es van establir els primers habitants en aquest indret. Les restes que hi ha vora la muralla, els fragments de terrissa ibèrica, algunes monedes i inscripcions a les balmes vora el riu testimonien la presència d’una cultura antiga i amb característiques pròpies, la qual és molt en contacte amb el món romà, que colonitzà la Plana de Vic des de ben aviat.

A l’Esquerda sembla haver-hi una continuïtat entre el món pre-romà i el romà. Les característiques defensives del bloc foren aprofitades pels romans per a organitzar-hi una civitas, és a dir, un territori de defensa on hi havia tropa i que tenia el dret de ciutat o municipi.

Per aquest terme passava un camí romà, que els documents posteriors d’època medieval anomenen strata Francisca, o camí per anar a França.

Hom pot distingir tres moments ben diferenciats en l’evolució de la població medieval de Roda: la destrucció de la civitas (època d’invasions), la formació del poblat medieval a l’Esquerda (època de reestructuració i repoblació del país) i la formació de l’actual nucli de la població de Roda de Ter. Aquests moments els podem establir després d’atenir-nos a la documentació que se’ns ha conservat i que es troba a l’Arxiu Capitular de Vic, a l’Arxiu de la Mensa Episcopal de Vic i a l’Arxiu de la Biblioteca Universitària de Barcelona, a més del Cartoral de Roda, conservat a l’Arxiu Episcopal de Vic.

Un dibuix del conjunt de l’Esquerda fet per Josep M. Pericas al començament del segle XX.

A. Pladevall

En els segles VIII i IX, l’Esquerda continuà mantenint el seu caràcter defensiu i estratègic, que representa en una zona de pas com la Plana de Vic, sobretot en època d, invasions i de moviments migratoris. Després de l’entrada i la instal·lació dels visigots, la invasió musulmana suposà una desorganització i una despoblació gairebé total de la comarca d’Osona. El primer alliberament, dut a terme pel rei franc Carles, data del 798, vuitanta anys després de l’entrada dels musulmans. L’avenç del domini cristià franc convertí el Ripollès, el Moianès, la Plana de Vic i el Pla de Bages en terra de frontera. Fou aleshores que moltes fortaleses que estaven abandonades foren reparades i habitades, com Cardona i Casserres. Potser també hauríem d’incloure-hi Roda, atesa la seva posició privilegiada vora el riu Ter. En aquest context cal situar la debatuda destrucció de Roda per part d’Aissó l’any 826. El Cartoral de Roda, que conté una colla de documents datats entre els segles XIII i XIV en parlar d’aquesta destrucció diu només lacònicament: “Rotem civitatem destruxit”.

És difícil poder saber com era la ciutat de Roda. I sobre la seva destrucció sembla opinió comuna que cal emmarcar la revolta d’Aissó en les lluites nacionalistes contra el domini franc. Al llarg del regnat de Lluís el Piadós (814-840) van haver-hi problemes amb el comte de Barcelona, Berà, de probable origen got, el qual depenia dels reis carolingis per pacte de vassallatge feudal. Aissó va rebel·lar-se contra el domini franc, ocupà els castells i places fortes d’Osona i destruí la de Roda. Del 827 fins al 879 sembla que la majoria de castells i defenses de la zona restaren abandonats.

La segona etapa, d’estructuració i repoblament de la Plana de Vic, comença amb Guifré el Pelós. El moviment general organitzador també es nota a Roda, on fou edificada una nova església dins el recinte de l’antiga civitas, i al seu voltant s’anà creant un nucli de població que durà fins el segle XIV. El recinte fou fortificat i així l’Esquerda es convertí en una fortalesa, que fou destruïda al començament del segle XIV, enmig de lluites senyorials i feudals.

A partir del 927 i durant tot aquest segon període hi ha una gran quantitat de documents, una cinquantena, que parlen del primitiu nucli de Roda fins al 1100. Molts d’aquests documents recorden que la terra era habitada i utilitzen l’antiga denominació de Roda civitas com a record de l’antiga ciutat fortificada que havia estat destruïda.

Algunes de les citacions són curioses i interessants puix que donen detalls sobre la situació de les terres, les afrontacions, etc.

L’any 946 Ató i Livínia venen a Amalric uns mulinos cum recos… in termino de Roda civitate. Aquests documents indiquen la formació d’un nucli de poblament medieval al començament del segle X, que s’agrupà entorn de l’església de Sant Pere i que perdurà al llarg dels segles XII i XIII. Un estudi força detallat dels documents pot aportar la possibilitat de situar les cases i els llocs esmentats.

El terme més utilitzat per la documentació és el que ja hem vist: “in termino de Roda civitate” i també es troba l’expressió “in apendicio de Roda civitate”, en documents del 958 i 961. Hi ha un document del 982 que és molt clar respecte a la situació de Roda: l’1 de juliol d’aquest any Ellemar, Goldregot i Vitard, marmessors d’Oliba, fan donació a Sant Pere de Vic d’un alou que el difunt tenia “in comitatu Ausona, in apendicio de Roda civitate quod est prope flumen Tezer”.

Al començament del segle XI es parla de la parrochia Sancti Petri Roda i al final del mateix segle de la “vila de Rosa”. De l’any 1072 data un document amb el següent text: “et in villa que vocant Roda”, expressió que hom continuà utilitzant en endavant.

Pel que fa al terme “Roda”, gairebé sempre apareix escrit així, llevat d’un parell de casos, del segle XI on apareix “Rodda” i “Rodde”.

A causa de les tibantors entre els senyors de Cabrera i el bisbe de Vic, Roda fou fortificada. Al començament del segle XIV alguns documents esmenten la fortitudo o fortalesa que hi va ésser construïda. El 15 de maig del 1301 Dalmau d’Angle, rector de l’església de Sant Pere de Roda, dona a Arnau de Clos, del mateix lloc “quoddam setium cujusdam roquer quod habeo intus fortitudinem de Roda”, perquè s’hi pugui fer una casa.

A mesura que les lluites entre els senyors i el bisbe s’anaven agreujat, la gent anà abandonant l’antiga població de Roda i tendí a instal·lar-se vora l’església de Santa Maria, al cap del Pont, vora la strata Francisca. Així l’antic lloc de poblament anava assolint un caràcter netament militar. Això motivà que al començament del segle XIV hi hagués dos agrupaments de població, l’un central, a la sagrera de Sant Pere, a la vella civitas Roda, i l’altre a la de Santa Maria, al nucli nou. Aquest nucli nou fou el que donà origen a la població de Roda de Ter.

Al començament del segle XIV Jaume II envià una expedició guerrera contra les possessions del vescomtat de Cabrera. Es molt possible que els oficials reials s’apoderessin i destruïssin el castell de Barrés i de Roda, l’any 1302. Anys més tard el mateix rei donà permís per a reedificarlos.

Com que aquesta reedificació anava contra els interessos del bisbe de Vic, aquest obtingué del rei permís per tal de poder fer amb l’antiga fortificació de Roda el que cregués més convenient. De manera que el bisbe destruí definitivament la fortalesa i el conjunt de Roda. Tant és així que a partir d’aquest moment tots els documents parlen de l’“ecclesia diruta”.

Entre la documentació trobada relativa a Roda hi ha detalls que parlen de molins vora el Ter (any 946), de) conreu de vinya (any 982) i d’arbres fruiters, pomíferos vel impomiferos (any 1013). També en relació amb Roda apareixen esmentats diversos camins: strata Manresana (any 951), la strada que pergit ad Sancti Petri (any 982), la strada Francisca (any 1006), la strada Ecclesiastica (any 1025), la strada que pergit ad Villamonta (any 1026) i la strada que pergit de Roda ad Vila Tortosana (any 1095). (ABC-IOC)

Nucli urbà

Planta a escala 1:200, del conjunt que constitueix el poblat, format pel grup d’habitacles, la necròpolis i l’església de Sant Pere. La planta, com és natural, recull els resultats de les campanyes dutes a terme fins al present.

J.A. Adell

La recerca arqueològica portada a terme en diverses campanyes per un equip universitari des de l’any 1977, amb el permís del Ministerio de Educación y Ciencia, primer, i del Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, després, ha mostrat l’existència de dos moments clars d’ocupació quant al poblament medieval: el més antic, dels segles VIII a l’XI, al qual correspon la necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca i les restes d’una església anterior a la romànica. No sabem, però, com eren les vivendes d’aquesta gent, a no ser que es tracti d’algunes de les zones semiexcavades a la roca, semblants a fons de cabana, i reutilitzades posteriorment. L’altre moment, més proper a nosaltres, correspon als segles XII-XIII-XIV, amb una necròpolis de tombes de llosa, una església romànica i el poblat medieval que l’envolta.

Hem remarcat abans que la mateixa situació geogràfica del lloc és una bona defensa. El sector Nord, l’unic pel qual hom pot accedir a l’Esquerda, és guardat mitjançant una muralla. Fins ara podíem acceptar que la seva base, construïda amb grans carreus de pedra seca, era ibèrica, i que fou reaprofitada en època medieval, utilitzant argamassa en la unió de les pedres. La troballa, en la campanya arqueològica del 1984, d’una segona línia fortificada també de dos metres d’amplitud que segueix fins el riu, fa replantejar tot l’esquema defensiu de l’Esquerda.

Un aspecte del poblat amb unes cases; a primer terme la plaça central, amb tombes antropomorfes excavades a la roca i l’església de Sant Pere al fons.

G. Llop

Una vegada s’ha traspassat aquesta muralla, en entrar a l’Esquerda hi ha les restes de les cases d’època medieval. Es tracta de cases petites, formades per una habitació o dues, de forma quadrada o rectangular. Els murs de pedra que resten s’aixequen de 50 a 80 cm del nivell del sòl. Aquestes cases s’agrupen al voltant d’una plaça i formen entre elles uns carrers petits i estrets. N’hi ha una vuitena, de cases, i totes són construïdes amb pedra del país, treballada formant carreus irregulars units amb argamassa, argila o en sec. També ha estat emprada la tàpia com a material de construcció pels murs per sobre la banqueta de pedra.

La coberta d’aquestes cases era de teules, tipus imbrex. Hom ha pogut reconstruir, aproximadament, l’aspecte d’aquestes cases gràcies a la següent seqüència estratigràfica, que es repeteix normalment en l’excavació de cada casa o habitació:

• Nivell superior: format per vegetació, humus i terra remoguda.
• Nivell I: enderroc, format per blocs de pedra caiguts.
• Nivell II: nivell de teules caigudes; en alguns casos, hom ha localitzat també nivells d’incendi amb l’enderroc.
• Nivell III: zona fèrtil, amb ceràmica i materials d’ús domèstic, situats immediatament sobre el terra.

Un aspecte del poblat amb la plaça central i diversos habitatges a segon terme.

G. Llop

L’espai útil d’aquestes cases o habitacions sol ésser molt petit: de 18 a 20 m2. El terra és la mateixa roca, a vegades força desnivellada. A la darrera campanya d’excavació, de l, any 1984, ha aparegut, però, una casa amb el terra treballat i aplanat, i amb una paret que dividia l’espai interior en dues petites estances.

També remarquem l’existència d’una habitació oberta a la plaça, on es guardaven pedres i lloses ordenades per mides, com si es tractés d’una mena de magatzem o zona d’ús comunitari.

Quant als materials, hi ha abundància de ceràmica grisa-negra, que hom ha pogut reconstruir en alguns casos. També apareixen elements de ferro, bronze, algunes monedes i restes de microfauna. L’anàlisi d’aquests materials i l’estudi de llur dispersió en l’habitació permetrà conèixer quelcom més sobre la vida quotidiana de la gent que habitava l’Esquerda en època medieval, els seus costums alimentaris, etc.

Al davant d’aquestes cases hi ha l’església, que fou el nucli inicial entorn del qual es van ajuntar.

Aquest és el poblat medieval. Les ruïnes que es veuen deuen correspondre ja a la darrera època, quan l’Esquerda fou destruïda, el segle XIV, i la població es traslladà del tot entorn de la sagrera de l’altra església, vora el riu. Per tant, els murs actuals corresponen a les cases dels segles XII i XIII. També hi ha vestigis d’hàbitat medieval anterior a aquest moment.

A nivell general podem establir la següent visió de l’hàbitat de l’Esquerda al llarg de l’edat mitjana:

Una primera fase (segles IX-XI), corresponent a l’alta edat mitjana, amb un poblat format per habitacions primitives, semiexcavades a la roca, amb algunes construccions de fusta, església pre-romànica, més petita, però situada al mateix indret que l’actual i necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.

Una segona fase (segles XII-XIII), corresponent a la baixa edat mitjana, amb un poblat format per edificacions de pedra i tàpia, d’una o dues habitacions, al voltant d’una plaça central: església romànica d’una sola nau i tombes de lloses, situades a un nivell més elevat que les antropomorfes. (IOC)

Necròpoli

Un grup de tombes antropomorfes al costat de tramuntana de l’església, just a tocar el mur. Hom pot observar, a mà dreta, la diaclasi de la roca, aprofitada per a ubicar-hi un parell de tombes.

J. A. Adell

Enmig de la plaça del poblat, seguint l’esquerda del terreny hi ha les primeres tombes antropomorfes. La concentració més gran d’aquesta mena d’enterraments és entorn de l’església, sobretot al costat del mur de tramuntana. Això segueix l’antic costum d’enterrar els morts prop d’un lloc sagrat.

Es tracta de tombes excavades a la roca, amb la capçalera quadrada i amb un encaix al voltant per a la llosa de coberta. La majoria són orientades amb el cap a ponent, excepte en casos que segueixen l’orientació natural de la roca.

Algunes d’aquestes sepultures tenen a sobre els murs i les parets de les cases i de les construccions del voltant de l’església, la qual cosa indica que són anteriors a aquests edificis. Es tracta de tombes que hom pot datar de vers els segles IX-X, aproximadament, època de repoblació i reconquesta. En el cas de Roda corresponen al primer poblat medieval i a la primitiva església. Posteriorment, en ésser edificades les cases que hi ha ara en ruïnes, hom ho va fer sobre aquestes tombes. Això explica que algunes restessin al mig de la plaça, a un nivell inferior.

Pel que fa a les tombes antropomorfes sol tractar-se de tombes d’adults, amb la capçalera quadrada i els peus arrodonits. En general falta el material a l’interior d’aquestes sepultures, tal com sol passar en aquest tipus d’enterrament.

Necròpolis, sector I. A dalt, nivell de tombes; secció en direcció S→N. A baix, nivell de tombes; secció en direcció W→E.

I. Ollich

El conjunt d’aquestes tombes no pertany a l’església romànica ni al poblat baix-medieval, sinó que correspon a un hàbitat i a una església anteriors. Hom pot pensar respecte a l’església, en una construcció pre-romànica, més reduïda, amb un absis més petit, els fonaments del qual es poden veure encara dintre la zona del presbiteri de l’església actual.

Aquesta edificació pre-romànica devia ésser engrandida amb el temps, de manera que les parets de l’església romànica van passar per sobre les tombes antropomorfes, excavades arran del primer temple.

Respecte a un hàbitat anterior al de les habitacions que hom pot veure actualment i que corresponen ja als segles XII i XIII, cal remarcar l’existència d’uns àmbits quadrats o rectangulars excavats a la roca, per sobre dels quals passen els murs de les edificacions baix-medievals. Podria tractar-se d’edificis semi-subterranis, de fons de cabanes o d’habitacles primitius. Sigui com vulgui, es tracta de restes anteriors al poblat baix-medieval i poden correspondre cronològicament a l’època de les tombes antropomorfes, és a dir, als segles IX, X i XI.

Planta de la necròpolis, al sector I, feta a 80-100 cms de profunditat, durant els treballs d’excavació.

I. Ollich

L’àrea ocupada per les tombes de lloses devia ésser també tot al voltant de l’església. El buidatge fet a la zona de tramuntana impedeix de constatar-ho actualment. Però la zona de migjorn respecte a l’església conté encara restes arqueològiques d’aquest tipus.

Les tombes de lloses són formades per grans pedres planes, posades dretes les unes al costat de les altres, tot formant una caixa rectangular. La coberta és constituïda amb lloses planes posades al damunt. Aquest tipus de sepultura és posterior a les excavades a la roca, que es troben a nivells posteriors.

Aquest tipus de tombes s’ha trobat al sector 1, tocant els murs de l’església i corresponen al poblat del segle XII-XIII i a la mateixa edificació del temple romànic.

El problema que es planteja és si la substitució de les tombes antropomorfes per tombes de lloses és deguda a una evolució de les formes, d’una decadència de la tècnica d’excavar la roca, o bé d’una manca d’espai hàbil que obliga a cercar noves solucions.

Hi ha encara un tipus d’enterrament intermedi, és a dir, evolutiu entre les tombes antropomorfes i les de lloses. En aquestes sepultures hom ha preparat el sòl, excavant-lo parcialment, només per a configurar el contorn de la sepultura i després ha completat la tomba amb lloses laterals.

En altres casos, en acabar-se la zona rocallosa del terreny, hom ha aprofitat una part de la roca, excavant-la per a encabir-hi els peus de la sepultura i la resta l’ha completada amb lloses.

Aquestes hipòtesis donen suport a la hipòtesi de la manca d’espai hàbil: quan tota la roca és ocupada, hom utilitza les lloses en la zona no rocallosa; quan no hi ha més lloc entorn de l’església, hom diposita les sepultures damunt les que ja hi havia, formant un altre nivell, obligatòriament de lloses.

A més de les característiques generals que ja hem apuntat, podem encara anotar-ne algunes altres:

Algunes tombes han estat reaprofitades: els ossos són apartats o bé les mides de la tomba no corresponen a les de l’individu que hi ha estat enterrat. Un cas especial d’aprofitament el constitueixen les lloses de coberta d’algunes sepultures, les quals serveixen com a fons de la tomba situada immediatament a sobre.

Conjunt de tombes situades al costat de migjorn de l’església.

G. Llop

Diverses tombes de la necròpolis vistes en planta i en secció, aixecades amb motiu dels treballs d’excavació. Hom pot veure a mà esquerra un conjunt de tombes infantils.

I. Ollich

Aproximadament el 25% de les tombes estudiades correspon a enterraments d’infants. Això suposa una mortalitat força elevada de la població en els primers anys de vida.

En alguns casos sembla haver-hi una relació familiar entre els ocupants de tombes contigües. Però hom nota una tendència a enterrar els nens petits junts, en una zona reservada per a ells; hi ha alguna zona que talment sembla una necròpolis infantil.

Hi ha dos nivells d’enterraments com a mínim, un de tombes de lloses i un altre de tombes antropomorfes, excavades a la terra, seguint les diferents profunditats del terreny. En alguns llocs hi ha, fins i tot, tres nivells d’enterraments superposats.

Hi ha diversos tipus de tombes antropomorfes: de capçalera recta, quadrada, arrodonida, etc. Entre aquestes i les lloses hi ha el tipus intermedi, quan manca la roca on hom començà a excavar l’antropomorfa cal plantejar-se la possibilitat d’una fase evolutiva entre les tombes antropomorfes i les de lloses, motivada simplement per la manca d’espai hàbil vora l’església.

L’existència de pedres posades dretes a la capçalera d’algunes tombes, la troballa de restes de gerrets que havien estat dipositades al peu o sobre les lloses de coberta de la sepultura, l’orientació i la disposició de l’esquelet a l’interior de la tomba, alguns casos de fèmurs fracturats o de cranis dipositats als braços del difunt, etc. fan pensar en un ritual on sobreviuen pràctiques anteriors a la difusió del cristianisme, ritual del qual sabem ben poca cosa.

Una anàlisi antropològica realitzada per Elisenda Vives sobre més de 85 individus procedents d’aquesta necròpolis mostra una població amb un percentatge important de dolicocefàlia, una estructura elevada i tendència a malalties dentals i òssies, com artritis i artrosi.

Pel que fa a la datació de la necròpolis, podem centrar el nivell de les tombes antropomorfes vers els segles X-XI i el nivell de les tombes de lloses vers els segles XII-XIII. (IOC)

Material arqueològic

A resultes de les diverses campanyes d’excavació dutes a terme a l’Esquerda, hom ha pogut recollir una quantitat important de material arqueològic que, tot i que demana un estudi més aprofundit, contribueix a conèixer un xic millor la cultura medieval de l’edat mitjana.

Presentem a continuació una mostra de les troballes procedents de la zona del poblat medieval. La classificació ha estat feta no pas per la funció o utilitat de les peces, sinó tenint en compte la matèria amb què aquestes foren elaborades.

Ceràmica

Diversos fragments de ceràmica procedents del jaciment arqueològic. 1 Cassoleta (diàmetre boca: 200 mm ×diàmetre base: [160-170 mm] x altura: [75 mm], gruix de la pasta: de 6 a 8 mm), 2 Olleta o gerreta amb nansa (diàmetre boca: 95 mm x diàmetre base 70 mm x altura: 90 mm, gruix de la pasta: de 5a 7 mm), 3 Olla (diàmetre boca: 180 mm diàmetre base: 130 mm x altura: [205 mm], gruix de la pasta: 9 mm), 4 Petita olla decorada (diàmetre boca: 110 m x diàmetre base: 80 mm ×altura: 90 mm, gruix de la pasta: de 4a 7 mm), 5 Gerreta (diàmetre boca: 110 mm x diàmetre base: [50 mm] x altura: [155 mm], gruix de la pasta: 8 mm), 6 Gerra (diàmetre boca: 90 mm x diàmetre base: [165 mm] x altura: [205 mm], gruix de la pasta: de 5a 8 mm).

I. Ollich

D'esquerra a dreta i de dalt a baix, fragments de ceràmica del poblat de l'Esquerda. Fragment corresponent a una gerreta, que probablement data del segle XIII (núm. 1, en el dibuix). Fragment corresponent a una olleta o gerreta, una peça dels segles XII-XIII (núm. 2). Fragment corresponent a una olla (núm. 3), una peça dels segles XII-XIII. Olla de ceràmica decorada (núm. 4), una peça obrada probablement el segle IX. Fragment de ceràmica que correspon a una olla (núm. 5), una peça del segle XIII. Fragment de ceràmica que correspon a una olla o gerra (núm. 6), probablement del segle XII-XIII.

A. Bastardes

Tot i que l’estudi de la ceràmica medieval es troba encara en una fase incipient, tipològicament, sabem que hi ha diversos tipus de material l’elaboració del qual va de les parts grolleres a les matèries més fines i treballades. Els forns medievals produïren uns tipus d’olles i pots, la tècnica i la forma dels quals encara perdura. A l’Esquerda hom pot distingir diversos tipus de ceràmica als quals, tenint en compte l’estratigrafia arqueològica, podem donar una datació aproximada.

• Segles IX i X: Tipus A: Ceràmica vermellosa, de pasta grollera amb grossos grans de quars com a desengreixant, treballada a torn lent o a mà, de cuita dolenta. Apareix associada als nivells de les tombes antropomorfes excavades a la roca, cosa que fa pensar en la pervivència d’un tipus ceràmic arcaic. Tipus B: Ceràmica negrosa, de parets asimètriques i aspres, que denota una tècnica poc perfeccionada. Hi ha grans fragments de quars a la vista. Cuita dolenta.
• Segles XI i XII: Tipus C: Ceràmica grisa-negra. Producció de gerres i petites olles de forma globular amb la boca ampla i les vores rectes o exvasades. Cuita mediocre, amb quars o mica com a desengreixant. Superfície aspra, a vegades amb engalba més fosca. Manca de simetria, amb diferència de gruix a les parets i fons d’algunes peces, que pot ésser deguda al forn. Decoració molt simple, limitada a la part superior de la peça, a base d’impressions digitals o incisions (motius geomètrics, línies horitzontals formant bandes paral·leles, etc).

• Segles XIII i XIV: Tipus D: Ceràmica grisa, de tècnica més avançada. Les peces són totalment simètriques, fetes a torn. Elaboració més acurada: vores arrodonides i exvasades, pasta compacta, ben cuita, de parets primes, superfície polida o espatulada. Hi ha una gran varietat de formes (plats, olles, gerres, bols, cassoles, etc). La decoració segueix els mateixos motius que l’anterior tipus C. Tipus E: Ceràmica vidriada. L’aparició del vidriat en la ceràmica implica una tecnologia perfeccionada que hem de relacionar amb el món musulmà. En aquesta zona de l’interior, la ceràmica vidriada no apareix fins a la baixa edat mitjana, amb tons blancs i marrons (òxid de manganès), o bé tons verds (òxid de coure).No cal que diguem que aquest intent de tipologia és provisional, ja que falta realitzar l’anàlisi de pastes ceràmiques. Les formes més corrents trobades a l’Esquerda són olles, gerres, bols, cassoles, olles amb broc i fins una paella, pertanyents en la seva majoria als tipus que hem classificat C i D. La ceràmica vidriada constitueix aquí una excepció.Quant a la decoració, és canviant i variada; hom utilitza, sobretot, la tècnica de la incisió amb un objecte punyent sobre la pasta tova. N’hi ha de diversos tipus: línies longitudinals, creuades o paral·leles, formant bandes ondulades, petits cercles incisos, etc.

Bronze

A l'esquerra, de dalt a baix, sivella de bronze, trobada en una de les habitacions, una peça probablement del segle XII (dibuix núm 14); pinces de bronze trobades a la zona de la necròpolis (núm. 17). A la dreta, diversos objectes de bronze: a dalt, placa superior d'una sivella (núm. 11), al mig i a l'esquerra, picarols (núm. 16), al mig i a la dreta, fragment ornamental (núm. 15), i a baix, pinces (núm. 13).

I. Ollich

És un material que apareix abundantment a l’Esquerda. Bàsicament era utilitzat en la fabricació de sivelles i peces ornamentals. Sol tractar-se de peces força elaborades, amb una decoració acurada que va des de motius geomètrics fins a temes zoomòrfics. A vegades tenen una capa daurada a sobre, la qual confirma la idea que es tracta d’un objecte de luxe.

D’aquest material, com a peces més destacades s’han trobat a l’Esquerda, sivelles dels segles XII i XIII, una placa superior d’una sivella (segles XII-XIII), un fragment ornamental (segles XII-XIII), un parell de pinces, una del s. XII i l’altra del s. XIII, i un picarol (s. XIII-XIV).

Ferro

El ferro és un material força abundant al jaciment de l’Esquerda. Era utilitzat per a fabricar diversos objectes d’ús quotidià, com a complement de les vestidures (sivelles de ferro), per a eines i atuells agrícoles, etc.

Ampolleta de vidre procedent de la necròpolis, al sud de l'església, probablement del segle XIII (núm. 18 en el dibuix).

I. Ollich

A continuació anotem una mostra del material de ferro localitzat en l’excavació d’una habitació del poblat medieval. La major part dels objectes poden ésser datats dels segles XII-XIII: un pany, una peça, un ganivet, un fragment de ganivet, una punta fragmentada de ganivet, fragment d’un ganivet, fragment d’una eina, un ham o punta, un fragment, etc.

Vidre

El vidre devia ésser en aquella època un material car i, a més, costós d’obtenir, puix que sol aparèixer en poca quantitat a les excavacions de l’Esquerda. Gairebé sempre es tracta de trossos molt fragmentats i en mal estat de conservació.

Constitueix una excepció una peça força important. Es tracta d’una ampolleta de 165 mm d’alt per 67 mm de diàmetre a la base i 44 mm de diàmetre de boca, amb un gruix del vidre aproximat de 4 a 6 mm. Aquesta ampolleta que es guarda al Museu Municipal de Roda de Ter és lleugerament asimètrica, té una forma estilitzada i el coll llarg. El vidre presenta unes taques blanquinoses i, a simple vista, sembla irregular. Possiblement es tracta d’una peça del segle XIII.

Os

De dalt a baix, sis granets d'os treballat corresponents possiblement a un collaret; a sota, peça d'os treballat, la utilitat de la qual ens és desconeguda.

I. Ollich

A causa de la facilitat d’obtenció i de la ductilitat de cara al seu treball, l’os és un material força abundant en època medieval. També a l’Esquerda. Entre els objectes trobats podem esmentar-ne un parell, de tipus ornamental. Un d’ells pot tractar-se d’un collaret, del qual hom trobà sis granets de 5 mm d’ample per 8-9 mm de llarg. L’altre és una peça de 45 mm de llarg per 18 mm d’ample i 5 mm de gruix. Té una decoració incisa a base d’una línia longitudinal a les vores. A la part superior hi ha dibuixats dos cercles concèntrics, l’un més gros que l’altre.

A més del material a què ens hem referit, hem trobat a l’Esquerda d’altres objectes, alguns dels quals molt importants i que demanarien, per si mateixos, un estudi que no ha estat possible de fer encara, com són les monedes, moltes de les quals són d’època medieval.

També hi ha estat trobada una respectable quantitat de restes humanes, les quals també demanen que sigui duta a terme una anàlisi força detinguda que ara com ara no és encara acabada. (IOC)

Treballs d'excavació posteriors

Diversos objectes procedents del jaciment arqueològic. 1 Pany de ferro (llargada: 63 mm, amplada: 70 mm, gruix 3 mm), 2 Peça de ferro (llargada: 80 mm, amplada 10 mm, gruix: 2 mm), 3 Fragment d’una peça de ferro (llargada: 89 mm, amplada màxima 25 mm, amplada mínima 7 mm, gruix 5 mm), 4 Ganivet de ferro (llargada: 130 mm, amplada 12-18 mm, gruix: 3,5 mm), 5 Fragment d’un ganivet de ferro (llargada: 57 mm, amplada: 15 mm, gruix: 3 mm), 6 Punta fragmentada d’un ganivet de ferro (llargada: 26 mm, amplada: 22 mm, gruix: 4 mm), 7 Ham o punta de ferro (llargada: 70 mm, amplada i gruix: 4 mm), 8 Fragment de ferro (llargada: 49 mm, amplada: 6 mm, gruix: 2 mm), 9 Fragment d’un ganivet de ferro (llargada: 39 mm, amplada: 18 mm, gruix 4 mm), 10 Sivella de bronze (mesures de l’anella, llargada: 19 mm, amplada: 35 mm, gruix: 3 mm, llargada arbre: 31 mm, gruix arbre: 2,5 mm; mesures de les plaques, llargada: 41 mm, amplada: 30 mm, gruix: 0,5 mm), 11 Placa superior d’una sivella de bronze (llargada: 63 mm, amplada màxima: 13 mm, amplada mínima: 11 mm, gruix 0,3 mm), 12 Sivella de bronze (mesures de l’anella, llargada: 20 mm, amplada: 26 mm, gruix: 2,5 mm, llargada de l’arbre: 19 mm, gruix de l’arbre: 2 mm, mesures de les plaques, llargada: 42,8 mm, amplada: 18 mm, gruix: 0,3 mm), 13 Pinces de bronze (llargada: 55 mm, amplada: de 8 a 11 mm, gruix: de 1 a 1,5 mm), 14 Sivella de bronze (mesures de l’anella, llargada: 50 mm, amplada: 15 mm-20 mm, gruix: 1,5 mm, llargada arbre: 16 mm, gruix arbre: 2 mm, mesura de les plaques, llargada: 35 mm, amplada: 15 mm, gruix: 0,5 mm), 15 Fragment ornamental de bronze (llargada: 24,5 mm, amplada: 27 mm, gruix de 0,5 a 0,8 mm), 16 Picarol de bronze (llargada: 20 mm, amplada: 16 mm), 17 Pinces de bronze (llargada: 55 mm, amplada: 11 mm, gruix: 1,5 mm), 18 Ampolleta de vidre (altura: 165 mm, diàmetre base: 67 mm, diàmetre boca: 44 mm; gruix aproximat del vidre: 4-6 mm).

I. Ollich

D’ençà del 1984, data en què es publicaren els volums II i III de la present col·lecció, dedicats a la comarca d’Osona, la recerca arqueològica al jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda ha continuat cada any d’una manera sistemàtica, portada a terme per un equip de la Universitat de Barcelona. L’Esquerda presenta una de les seqüències cronològiques més àmplies de la comarca. Per ara, s’hi han pogut establir vuit etapes d’ocupació, des del bronze final (segle VIII aC) fins a la baixa edat mitjana (segle XIV dC). Si ens atenem a les etapes d’ocupació d’època medieval podem distingir-ne, com a mínim, quatre: la carolíngia (segles VIII-IX), l’altmedieval (segles IX-X), la feudal (segle XI - inici del segle XIII) i la baixmedieval (mitjan segle XIII - 1314).

Exposarem a continuació els principals resultats de les darreres campanyes d’excavació pel que fa al poblat medieval.

El reaprofitament d’estructures antigues, d’hàbitat i de defensa

En primer lloc, cal constatar que el poblat medieval de l’Esquerda segueix unes pautes d’assentament i d’urbanisme, prèvies a l’ocupació medieval i molt antigues, que ens porten a l’oppidum ibèric dels segles IV-V aC. Només així es pot interpretar la planimetría medieval, que forma una xarxa reticulada al llarg d’un carrer longitudinal, el qual s’origina a la porta d’accés a la muralla ibèrica. De la mateixa manera es pot interpretar la plaça, al costat nord de l’església, que en realitat funcionava com una mena de mercat o centre d’intercanvi des de temps antics.

En aquests moments podem afirmar que tant el poblat ibèric com el medieval ocupaven tota l’extensió del meandre, si bé les restes medievals prop de la muralla han sofert fins al principi dels anys vuitanta l’acció erosiva dels conreus, cosa que n’ha motivat la desaparició. Tanmateix, la localització del fons d’algunes sitges medievals, que trenquen els estrats d’una habitació datada al segle IV aC, demostra que aquesta zona era en ple ús en època medieval i que poc o molt seguia la mateixa parcel·lació del terreny.

Tot indica que la muralla ibèrica, feta amb grans carreus de pedra seca, va ser reutilitzada a l’edat mitjana afegint-hi alguns trams i aixecant-ne d’altres amb pedres lligades amb morter. El 1991 es va localitzar la base d’una torre rectangular adossada a la muralla ibèrica per la part interior. L’excavació va demostrar que es tractava de les últimes restes d’una torre altmedieval, tant per la tècnica constructiva com per la situació estratigràfica i el material associat.

La necròpolis i l’església preromàniques i el nucli inicial

Les tombes antropomorfas excavades a la roca que hi ha entorn de l’església —documentada des de l’any 927— corresponen al final del segle IX o al començament del segle X. El nucli d’hàbitat inicial, agrupat entorn de l’església i esgraonat en terrasses pel sector est, vers el riu, estava format per petites cases de planta quadrada, de pedra tallada en carreus irregulars, combinada amb tàpia i argamassa. En queden poques restes perquè van ser aprofitades per a construccions posteriors i ampliacions dels mateixos habitatges.

Des del punt de vista arqueològic, han proporcionat molta informació les tombes antropomorfes excavades a la roca, que formen el nivell inferior de la necròpolis medieval i corresponen als habitants d’aquest primitiu nucli medieval. La tipologia de les tombes, la seva orientació cap a ponent, la presència de restes de libacions i d’aixovar funerari dipositat als peus d’algunes tombes plantegen la pervivència a l’Esquerda —malgrat la cristianització oficial— d’algun tipus de culte antic als avantpassats, paral·lel als rituals oficials de l’Església. Les anàlisis antropològiques realitzades per E. Vives als individus localitzats in situ mostren un percentatge força alt de mortalitat infantil i una esperança de vida que oscil·la entre els 25-40 anys per a les dones i els 50-60 anys per als homes. També es tenen dades derivades de la paleopatologia sobre les malalties més comuns, com ara l’artrosi i l’artritis. La dieta alimentària, a partir de les anàlisis d’oligoelements realitzades per C. Lalueza i A. Pérez-Pérez, mostra uns índexs importants de consum de carn a l’època altmedieval enfront del consum cerealístic bàsic dels segles posteriors. Actualment estan en curs unes anàlisis d’ADN que permetran de comprovar les possibles relacions familiars o de parentiu entre diversos individus.

El creixement urbanístic dels segles XI-XIII

A partir dels segles XI-XII el poblat medieval creix: una font documental localitzada fa poc esmenta que l’església de Sant Pere de Roda estava a punt de dedicar-se o consagrar-se de nou el 1042. Aquesta nova església, que substituïa l’anterior preromànica i era envoltada per una necròpolis de tombes de lloses. La vila s’organitza entorn d’una plaça situada al nord de l’església, on s’obren una sèrie de construccions probablement destinades a l’artesanat i el comerç. Les excavacions han demostrat que d’aquesta plaça surt un carrer longitudinal, de 2 a 3 m d’amplada, que travessa tot el poblat i comunica directament amb el carrer originat a la muralla ibèrica del segle IV aC.

Les cases dels segles XII i XIII són més grans, de planta rectangular compartimentada en dues estances. Els murs estan formats per un sòcol de carreus de pedra fins a una alçada de 80-100 cm i la resta és fet de tàpia. Bigues de fusta sostenien la coberta, d’un o dos vessants, feta amb teules del tipus imbrex. A l’interior apareix material arqueològic divers: fauna, objectes metàl·lics —sobretot eines domèstiques i utillatge agrari— i ceràmica grisa a torn i a torn lent, en la qual abunden les olles globulars, a vegades amb decoració molt simple a base de línies incises paral·leles entorn del coll de la peça.

Graner medieval del poblat, localitzat durant les excavacions dels anys 1985-87.

I. Ollich

S’han pogut identificar també algunes estructures destinades a un treball específic: obert a la plaça, un petit espai servia de magatzem per a guardar i treballar la pedra. Encara conservava les rengleres de carreus i lloses a punt de fer servir. Més enllà, les restes d’un fornal, un petit foc a terra amb escòria de ferro i fragments metàl·lics d’eines al voltant, testimonia la presència d’un altre treball artesà. Les excavacions dels anys 1985-87 van permetre localitzar un espai destinat a tasques relacionades amb l’agricultura integrat per un graner, un molí i un trull, una era, un paller i un cobert per al fenc. Un incendi al graner, que tingué un procés de combustió lenta, va permetre conservar les llavors carbonitzades a l’interior. L’anàlisi paleocarpològica realitzada per C. Cubero ha permès identificar diverses espècies de cereals (Triticum dicoccum, Hordeum vulgare, Secale cereale) i altres restes vegetals, tant segetals com ruderals. Juntament amb els fruits carnosos trobats al trull proper (Vitis vinifera), el qual confirma la presència de vinya, ens proporciona una informació bàsica sobre el cicle agrícola medieval, els sistemes i les tècniques de conreu. Així mateix, l’anàlisi antracològica de les fustes carbonitzades aporta valuoses dades sobre la vegetació i el paisatge de l’entorn (presència de faigs, roures i alzines als boscos propers), potser més humit que l’actual.

L’experimentació arqueològica: el Projecte de l’Esquerda

L’excavació del graner medieval i la identificació del seu contingut han estat el punt de partida d’una nova línia de recerca: l’arqueologia experimental, que intenta confirmar les hipòtesis emeses a partir de les dades arqueològiques obtingudes mitjançant un mètode empíric. En aquest cas, es tractava d’obtenir uns cicles de collites seguint els sistemes de conreu medievals, sembrant llavors com les localitzades a l’Esquerda, desaparegudes dels camps actuals, i amb mètodes i tècniques propis de l’època. L’objectiu és mesurar la capacitat de producció dels camps sotmesos a uns conreus i unes rotacions específiques, a un clima determinat i sense cap mena d’adob químic o de protecció contra les plagues.

L’arqueologia experimental consisteix a reproduir situacions i activitats antròpiques a partir de les restes arqueològiques per a confirmar les hipòtesis sobre la seva funcionalitat. El Projecte de l’Esquerda, finançat pel Ministerio de Educación y Ciencia (DGICYT PB90-0430 i PB94-0842), té com a objectiu principal l’estudi de l’agricultura medieval a partir de la simulació dels sistemes agraris i el conreu de les mateixes espècies identificades al graner medieval. Es un projecte de llarga durada, com a mínim deu anys, temps imprescindible per a obtenir uns resultats fiables i comprovables.

L’experiment es desenvolupa en una zona prop del jaciment cedida per l’Ajuntament de Roda de Ter. S’ha equipat amb una estació meteorològica automàtica i es treballa en quatre parcel·les, segons els sistemes de conreu emprats (rotació biennal i triennal d’hivern i primavera; camps femats i sense femar), sense cap mena d’adob químic. Les llavors conreades han estat cedides per un membre de l’equip, Peter J. Reynolds, pioner de l’arqueologia experimental al centre anglès Butser Ancient Farm. Les espècies bàsiques conreades són cereals (Triticum dicoccum i Hordeum vulgare) i lleguminoses (Vicia faba). També es fa un estudi de la vegetació segetal i ruderal. L’objectiu és obtenir uns cicles de collites, segons els sistemes medievals, per tal de mesurar-ne la productivitat i la seva incidència sobre el desgast del sòl. (IOC)

Bibliografia

• Ollich - Vives, 1986, 2, pàgs. 62-71; Ollich, 1988; Lalueza - Pérez-Pérez, 1989, 12; Ollich - Cubero, 1989; Pérez-Pérez - Lalueza, 1989; Ollich, 1990; Ollich - Rocafiguera, 1990, pàgs. 101-110; Lalueza - Pérez-Pérez, 1992, 13, pàgs. 343-351; Ollich, Ocaña, Ramisa i Rocafiguera, 1995.