Situació
Aspecte que ofereix la capçalera exterior de l’església amb un absis trapezial, el qual porta a pensar en una construcció d’època pre-romànica.
G. Llop
El conjunt és situat dins la finca del mas de Salou, en el sector de migjorn del terme municipal de les Masies de Roda. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (332): x 44,0 —y 47,2 (31 TDG 440472).
S’hi pot anar amb vehicle agafant la carretera que va de Vic a Roda de Ter. Un cop sobrepassat l’indret anomenat La Creu de Roda, i just en començar a trobar les primeres cases de Roda de Ter, poc després del punt quilomètric 6, s’ha de prendre un camí a mà dreta, seguint sempre les indicacions que diuen Sorralta. Aquest nom respon a una explotació d’àrids vora el Ter, que també s’ha de sobrepassar; seguint pel mateix camí s’arriba, amb 1,7 km, a la porteria de la finca de Salou, on cal demanar la clau i el permís per visitar-la al porter, ja que l’església és de propietat privada. Per arribar a Santa Magdalena, cal dirigir-se a la casa del Mas de Salou, on s’arriba amb 700 m; cal donar la volta a la casa i de darrere d’ella surt, a mà esquerra, la pista que amb 1,5 kms aproximadament hi porta. Tot el camí, que és ben indicat des de la porteria de la finca de Salou amb el rètol “Santa Magdalena” es pot fer en cotxe fins a la mateixa capella. (JVV)
Història
Aquesta església es trobava situada al terme de la ciutat de Roda prop del castell de s’Avellana. Inicialment, fou una capella rural dependent de Sant Pere de Roda. La capella en el segle XIV i part del XV, aplegà una comunitat de monges deodonades, per restar novament com a capella o santuari rural.
El terme de la ciutat de Roda, després de la destrucció que sofrí el 826 arran de la revolta d’Aissó no apareix documentat fins el 927 en la donació que feren An i la seva muller Orrata a l’església de Sant Pere, situada a Roda ciutat, de terra situada al comtat d’Osona a l’apèndix de la ciutat de Roda.
El castell de s’Avellana és documentat el 1067, quan el terme de la ciutat de Roda havia desaparegut.
El lloc de Conangle es documenta el 980 quan Isarn, fill de Sal la de Conflent, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, feu testament i deixà i disposà sobre béns situats a Voltregà, Orís i Conangle (Chonagulo).
L’església no es documentarà fins entrat el segle XIII, concretament el 1231, quan es feu una deixa a Santa Maria de Conangle; en diversos testaments del segle XIII es fan disposicions sobre aquesta capella, i encara que en el titular només consti com a Santa Maria s’ha de creure que, com passava en les altres esglésies, es referia a l’església de Santa Maria Magdalena, amb la qual advocació es conegué més endavant.
En aquesta capella rural, al principi del segle XIV, el 1304, el rector de Sant Pere de Roda, del qual depenia la capella per trobar-se al seu terme, acceptà els vots de la primera priora, Maria de Bosc, perquè vingués a la capella amb la petita comunitat de monges o deodonades, que havien de viure amb obediència, castedat i pobresa, portant hàbit i seguint la regla de sant Agustí. Aquest acte fou aprovat pel bisbe de Vic. La comunitat no passà de tres o quatre deodonades que administraven les donacions de terres i masos dels voltants que els feien els fidels.
El 1348 es fundà un benefici presbiteral que assegurava el culte de l’església i el servei religiós a la comunitat.
La despoblació i la crisi econòmica que causà la pesta negra motivà la minva de les rendes de la petita comunitat. Aleshores només tenien missa els diumenges i els dies que podien sufragar-la als sacerdots de Roda. Aquesta precària situació econòmica i la ubicació de la capella en un descampat motivaren que vers l’any 1450 la petita comunitat es traslladés a Barcelona, per establir-se en el convent de les Magdalenes del carrer de la Canuda, fins l’any 1936 que la comunitat desaparegué. L’església restà com a santuari amb uns ermitans que en tenien cura.
L’església fou ampliada i renovada el 1376 i en temps posteriors també s’hi feren obres que donaren per resultat la creació de dues capelles laterals, un presbiteri, un campanar de torre i un nou portal adovellat en el mur de ponent. Modernament, el seu propietari ha suprimit la casa dels ermitans que cavalcava sobre l’església, i ha agençat el seu entorn, la qual cosa fa que actualment es trobi en bon estat de conservació. (APF-ABC)
Església
Planta, a escala 1:200 de l’església, tal com es troba en el seu estat actual, després de la restauració que ha fet reaparèixer la seva estructura d’una nau rematada vers llevant per un absis trapezial.
G. Orriols
Els edificis que avui podem veure formen un conjunt ben cuidat, que des dels seus orígens remots s’ha anat modificant. L’origen romànic hi és ben palès en l’articulació originària de l’edifici, i no es pot descartar que l’origen fos més remot.
A la planta de l’església actual es distingeixen dues parts molt diferenciades. L’una és l’absis, i l’altra la nau. L’absis és de planta molt vistosament trapezial, cobert amb volta de punt d’ametlla, poc acusat, i en el mur del fons de l’absis hi ha un nínxol excavat al mur, com si hagués estat fet per ubicar-hi una imatge.
La resta de la nau és també de planta trapezial amb el cantó petit del trapezi a l’absis i el gros a la façana de ponent. Aquesta part sembla respondre a una segona fase de construcció, encara que també romànica, en la qual hom pot distingir dues portes. L’una al mur del costat de migjorn, feta amb dovelles petites, que té a la seva dreta entrant una finestra de doble esqueixada. L’altra al mur de ponent amb dovelles de mides més grosses, d’època ja gòtica, sobre la qual hi ha una petita finestra feta també amb dovelles.
La nau és coberta amb dos vessants i amb teules, recollint les aigües perquè vagin a parar a una cisterna situada just al costat del mur de tramuntana de la capella.
L’aparell dels murs en la part romànica, és de pedres desiguals, que només han estat carejades, deixant veure el morter, i sense cura per seguir un ordre en la col·locació de les pedres. L’aparell que presenten els murs de la part de l’absis no deixa entreveure res de significatiu, i sembla ésser que els murs foren refets en el moment en què hi fou afegit el campanar.
Les façanes no tenen cap mena de decoració.
Aspecte que ofereix la façana de ponent de l’església. Al costat de migjorn, a mà dreta de la fotografia, hom pot veure el claustre neoclàssic procedent del convent de carmelitans descalços de Vic, muntat aquí l’any 1960 i cobert amb teules el 1984.
G. Llop
En època barroca s’hi feren les addicions pròpies d’aquesta època que hom hi pot veure. Consisteixen en la construcció de dues capelles laterals, un campanar de planta quadrada amb teulada de quatre vessants de lloses, amb barbacana, amb aiguafonts i gàrgoles.
Entorn del 1955 l’edifici fou restaurat pels seus propietaris, els quals l’any 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic, molt sobri, del convent de carmelitans descalços de Sant Josep de Vic, que l’any 1984 fou cobert amb teules.
En conjunt l’edifici és una construcció rural que palesa els modes constructius del període de transició entre l’arquitectura romànica i les noves formes gòtiques.
Avui l’edifici és molt conservat gràcies al zel que hi tenen els seus propietaris. (GOP)
Bibliografia
- Josep Gudiol i Cunill: Excursió a Roda i a Santa Magdalena de Conangle, “Gaceta de Vich“, núm. 201 (1916).
- Eduard Junyent: Santa Magdalena de Conangle, “Ausa”, vol. II (anys 1955-1957), Vic, pàgs. 63-66.
- Antoni Pladevall: Santa Magdalena de Conangle, a Roda de Ter, “Hoja Diocesana”, 30 de març de 1968.
- Antoni Pladevall: Masies de Roda, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 134. (DAG)