Castell de s’Avellana (les Masies de Roda)

Situació

Aspecte que ofereixen les ruïnes del castell, enfilat damunt la penya, en una situació estratègica inqüestionable.

G. Llop

Les restes del castell de s’Avellana, es troben dins el terme municipal de les Masies de Roda, situades dalt un encimbellat turó de pedra, a l’extrem final d’una carena, i dominant sobre una part de la vall del riu Ter, i el pla que des d’allí arriba al castell de Savassona. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (332): x 44,6 —y 46,9 (31 TDG 446469).

Per a anar-hi cal situar-se a Roda de Ter des de Vic, i abans d’arribar a les primeres cases de Roda, després del punt quilomètric 6, es pren un camí a mà dreta que mena, amb 1.7 kms, a la finca de Salou, per a entrar a la qual cal demanar permís al porter. De la porteria es va a la casa de pagès del Mas de Salou per un camí a mà dreta que hi porta amb 700 m, i d’allí seguint el mateix camí carreter, deixant a mà esquerra el que va a Santa Magdalena de Conangle; s’han de recórrer uns 500 m fins que s’arriba a una pedrera fora d’explotació. Un cop ací hom podrà veure ja els pocs murs que resten del castell dalt un roquissar a mà esquerra que forma com una avançada del monticle coronat per la capella de Santa Magdalena de Conangle, i en arribar a l’envista del Ter. El final del camí cal fer-lo a peu; dura escassament 10 minuts. (JVV)

Història

Aquest castell devia trobar-se inclòs en l’antic terme de la ciutat de Roda amb un terme sense precisar, encara que possiblement fos el castell de la ciutat i el seu terme es reduís al dels municipis de Roda de Ter i Masies de Roda.

Les primeres notícies del castell de s’Avellana corresponen al 1067, quan el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, encomanà aquest castell als vescomtes Ponç I de Cabrera i la seva muller Beatriu. Aquest castell no figura mai com a dependent de la casa comtal, i el senyor eminent representa ésser el bisbe de Vic i el feudatari la família Cabrera. Malgrat aquest esquema que reflecteix la documentació, hi ha la possibilitat que el castell de s’Avellana fos de la família Cabrera, fins i tot abans que hi hagués realitzat la unió amb els vescomtes de Girona, ja que aquests eren els senyors de la dominicatura de Roda dintre el terme de la qual es trobava el castell de s’Avellana. Aleshores el domini dels bisbes vigatans els devia pervenir d’una cessió dels mateixos Cabrera, els quals devien cedir el domini eminent als bisbes de Vic, conservant el feudal. Aquesta donació podia ésser com una compensació de la donació que el 1059 el mateix bisbe Guillem de Balsareny havia fet a l’esmentat Ponç I de Cabrera de la torre de Vilagelans, situada al terme de Gurb. Malgrat la versemblança d’aquesta hipòtesi, no en queda cap constància documental.

Els bisbes de Vic devien seguir exercint les seves prerrogatives, així el 1080 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, feu concessió de la meitat de la parròquia de Cervià, a Torelló, al vescomte Ponç Guerau I de Cabrera, el qual donà al bisbe els drets d’entrada i sortida en els castells de Vilagelans i s’Avellana. El 1106 el bisbe Arnau de Malla donà al vescomte Guerau II el castell de s’Avellana.

Malgrat aquests pactes feudals els vescomtes devien actuar cada cop més com a veritables senyors eminents, fins que el 1334 el bisbe Galceran Sacosta va fer una requesta al vescomte Bernat II perquè li fes reconeixença de tots els feus episcopals, i sobretot el del castell de s’Avellana. El vescomte va respondre que el bisbe li ensenyés l’escriptura que indicava que l’esmentat castell el tenia en feu dels bisbes; el prelat li mostrà dues escriptures i el vescomte reconegué el vassallatge pel castell de s’Avellana, però reservant-se els propis drets. Malgrat aquesta reconeixença el vescomte no trigà gaire a fer cas omís dels drets episcopals. Així amb motiu de l’erecció del comtat d’Osona el 1356, i d’haver-li estat unit el castell de s’Avellana, el vescomte, ara comte, Bernat III, el 1358 declarava que tenia Roda i el castell de s’Avellana en alou franc i en el castell de s’Avellana hi tenia tot el dret i les rendes; també diu tenir tota la jurisdicció alta i baixa, la pau i guerra i la host i cavalcada a Roda i s’Avellana que foren —diu— i han estat de temps antics del vescomte. Segons el nou comte en aquest moment no reconeixia cap domini superior, ni feudal ni jurídic.

Les vicissituds posteriors segueixen el mateix curs que el castell de Cabrera i el seu vescomtat. El segle XVII el vescomtat fou venut al comte d’Aitona i per casament passà a la casa de Medinaceli, on romangué fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.

Els castlans

Els castlans del castell de s’Avellana foren la família Eures-Santa Eugènia que gaudia de la castlania major, mentre que una altra família anomenada s’Avellana disposava de la menor i era la que devia tenir la seva residència al mateix castell que els donava nom.

Encara apareix la família Lluçà en la possessió del castell el 1198 en mans de Pere de Lluçà infeudat pels vescomtes; creiem que cal considerar-lo més com a feudatari que no pas com a castlà per la categoria de la família Lluçà, que ja no apareix més com a feudatària del castell de s’Avellana.

Respecte als castlans majors, els Eures-Santa Eugènia començaren a vincular-se al castell de s’Avellana almenys a partir del 1099, quan el vescomte de Cabrera, Ponç Guerau I, infeudà a Guillem Borrell d’Eures el castell de s’Avellana. A partir d’aquesta data, aquesta família, que també exercia la castlania de Vilagelans, restà vinculada als vescomtes de Cabrera, mantenint aquesta relació fins el 1375 i posseint sempre el castell de s’Avellana pels seus senyors.

La família de castlans menors és menys coneguda, car només apareix com a possessora del castell en el testament que el 1139 feu Adaledis, casada amb Ponç Bernat, i amb qui tenia un fill anomenat Ramon d’Avellana, casat amb Ferrera. En aquest testament Ramon rebé el castell de s’Avellana amb els seus feus i alous, tal com els havia posseït Ponç Bernat mentre visqué. Després aquesta família es perd i en la declaració que feu Bernat III de Cabrera, el 1358, sobre la situació del castell de s’Avellana i de Roda, només consta com a feudatària la família Santa Eugènia i no apareixen per a res els s’Avellana, senyal que es devia haver extingit el domini que tenien en aquest castell.

La documentació no fa esment de cap procés de construcció de l’edifici, sense cap confirmació escrita. Podem suposar que la seva destrucció devia tenir lloc el 1302, durant les incursions que feu el veguer d’Osona contra el castell del vescomte de Cabrera, encara que és més versemblant traslladar la seva destrucció al 1317, quan el sots-veguer d’Osona a instàncies del bisbe de Vic destruí violentament les defenses de la sagrera de Sant Pere de Roda. Aquesta operació sembla que pogué extendre’s al castell de s’Avellana, si bé com hem dit, no en tenim constància documental. (APF-ABC)

Castell

Planta del castell feta al començament del segle XX per l’arquitecte Josep M. Pericas. Encara avui el que resta del castell respon perfectament a l’esquema fet per aquest arquitecte.

per A. Pladevall

Del castell no ha pervingut cap cos d’edifici, però sí unes restes tant interessants com poc estudiades. Dalt el castell tant sols es pot arribar per una rudimentària escala excavada a la roca, que podria ésser fins i tot feta en època anterior al castell. Un cop dalt, es pot veure que els murs del castell ressegueixen tot el perímetre del penyal. Tancant dins aquest perímetre, una muntanyeta que no deu ésser altra cosa que les pedres pertanyents a l’edifici del castell i probablement la torre circular, ja que a terra s’entreveu una forma de planta rodona, en part vista i en part amagada. Les restes, però, són molt poc clares, i tan sols es poden fer suposicions mentre no es realitzin les necessàries excavacions arqueològiques.

Un aspecte, des del costat de migjorn, dels fragments de mur que han pervingut del castell. Hom pot veure, a la part alta, el mur de l’edifici del castell; a la part inferior, un altre mur que servia potser de contenció. Tots dos exhibeixen un bonic aparell, perfectament ordenat.

G. Llop

Tot el turó, i per tant el castell, té una forma allargada seguint un eix sud-est, nord-oest. Els murs que es conserven es troben una part al costat de llevant, i una altra part al costat de migdia i sobretot al costat de tramuntana. Moltes restes de pedres, i fins i tot blocs sencers de parets han caigut daltabaix del penyal i es poden veure clarament. Al camí d’accés hi ha restes d’un mur de forma serpentejant que va seguint la forma del marge que fa el terreny, la qual cosa fa pensar que devia ésser un mur de contenció de terres, o bé de suport del camí d’accés.

L’aparell dels murs respon a dues maneres diferents. Uns són aparellats amb pedres de mides molt irregulars i tan sols trencades. Els altres són aparellats amb uns blocs de mides més o menys regulars, colpejats, i disposats amb clara intenció de fer filades, veient-s’hi aparentment poc morter. En els llocs on és visible, encara es pot veure que es tracta d’un morter bast, força ric en calç, al qual s’ha barrejat sorra i pedres.

A l’extrem més dominant del castell, hi ha 3 forats excavats a la roca (a pla de terra); un d’ells és de forma quadrada i els altres dos són circulars.

Sembla ésser que devien haver servit per a clavar peus drets que devien sostenir alguna estructura conjuntament amb els murs del castell. També al pla de terra hi ha un baix-relleu, a manera de canalització, format per dues rectes d’uns 150 cm cadascuna, les quals formen un angle lleugerament superior als 90°.

El conjunt, encara que poc vistós, deixa intuir un interès arqueològic important. (GOP)

Bibliografia

• Antoni Pladevall: Castell de s’avellana, a Els castells catalans, vol. IV, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1973, pàgs. 342-846.
• Antoni Pladevall: El castell de s’Avellana, “Roda de Ter”, núm. 35, 1976. (JVV)