Situació
Aquesta casa forta es troba a uns 100 m de l’església de Sant Andreu de Socarrats, vers el costat de tramuntana. La situació, doncs, i el camí per a arribar-hi són els mateixos que hem indicat per a l’esmentada església.
Història
La família Socarrats, segons les notícies que hi ha a les obres de Francesc Caula, ja surt documentada al segle XII. Sembla —tot i que amb les dades que en tenim sigui impossible d’assegurar-ho— que els seus membres pertanyien a un estament situat entre la baixa noblesa, els cavallers i la pagesia lliure. Devien ésser pagesos aloers. En una època inicial no apareixen pas com a cavallers (“milites”), sinó sols com a batlles, representants de diversos senyors eclesiàstics. Els Socarrats posseïen en alou, a part d’altres masos i bordes que varen adquirir, la casa de Socarrats de la parròquia de Sant Andreu de Socarrats.
L’any 1173 és esmentat en un document un Ramon de Socarrats; més tard apareix un fill seu anomenat Berenguer, el seu nét dit Bernat (esmentat entre els anys 1241 i 1281), el seu besnét Ramon, etc.
Segons Francesc Caula, l’any 1257, Bertran, prior de Sant Joan les Fonts, concedí a Bernat de Socarrats la batllia de Santa Margarida de Bianya, que abans havia depès del cavaller Berenguer de Bellvespre. L’any 1268, Humbert, prior de la comunitat de Santa Maria de Besalú, concedí a aquest mateix Bernat, a més, la batllia de la mateixa parròquia de Socarrats.
Francesc Caula esmenta d’altres membres d’aquesta família de batlles: Berenguer —fill del Ramon citat més amunt—, la seva filla Agnès, el seu nét també anomenat Ramon (documentat de l’any 1364 al 1385), etc. En aquest moment, a causa de la intervenció d’aquest Ramon en les guerres que enfrontaven els reis catalano-aragonesos amb Castella, aquesta família accedí, el 1376, a la noblesa, en esdevenir aquest Ramon Socarrats cavaller per un privilegi reial.
Durant la baixa edat mitjana d’altres membres d’aquesta família Socarrats exerciren càrrecs o funcions notables. Vers l’any 1300 apareix un Arnau de Socarrats que feia de procurador del vescomte Jaspert de Castellnou a Camprodon. En aquestes mateixes dates, l’any 1306, un Bernat de Socarrats era notari a Castellfollit de la Roca. Així mateix, un Guillem de Socarrats (mort el 1335) fou canonge de Sant Feliu de Girona i un altre Guillem era abat de Sant Pere de Galligants (vers els anys 1326-43). Al segle XV Marc de Socarrats fou prior de Santa Maria de Ridaura, etc.
Al segle XV, segons Francesc Caula, els Socarrats abandonaren la casa pairal que esdevingué una casa de pagès, els masovers de la qual també agafaren el nom del mas. L’any 1496, Francesca de Socarrats tenia el domini útil del mas; era casada amb Narcís Mas d’Amont, àlies Sobeies (“Sobeyhas”). D’aquest casament deriva el fet que actualment s’anomeni Sobeies el mas que hi ha sota l’església de Sant Andreu de Socarrats, on segurament hi havia hagut als segles XII o XIII la casa forta de la família Socarrats. L’actual masia sembla feta en època moderna; ha sofert nombroses transformacions i ampliacions. (JBM)
Escultura
L’actual casa és un edifici modern dels segles XVII o XVIII.
Bloc de pedra esculpit, encastat al mur de la façana principal.
J. M. Melció
Encastat al mur de la façana principal del Mas Sobeies de Socarrats —orientada a llevant— es conserva un bloc de pedra amb uns motius esculpits.
Aquesta peça, que fa aproximadament 25 cm d’alçada per 41 cm de llargada, mostra uns motius treballats en baix relleu, que representen dues cares a banda d’un cercle amb representació floral.
Aquest bloc de pedra treballat al mur no es conserva sencer. El fons, llis, és malmès, conservant només els fragments esmentats esculpits amb un relleu més alt.
Hom no pot precisar la funció d’aquest bloc de pedra, que és obra de reaprofitament d’alguna construcció anterior al 1821, quan fou realitzada la façana d’aquesta masia o una bona part d’aquest mur. En aquesta façana hi hagué una ampliació; el final de l’antiga paret coincideix amb aquesta pedra.
És difícil de determinar-ne la datació. Alguns historiadors locals veuen en la seva forma la d’un capitell. Ramon Grabolosa pensa que podria provenir d’una església anterior als moviments sísmics del 1100. La seva rusticitat, el caràcter matusser del relleu i la simplicitat dels motius representats han fet pensar en un precedent fins i tot visigòtic de l’església de Sant Andreu de Socarrats. Ramon Grabolosa s’inclina més aviat a classificar-la com una obra primitiva d’antecedents pre-romànics. (ISB)
Bibliografia
Bibliografia general
- Francesc Caula: El règim senyorial d’Olot, La tradició catalana”, Olot 1935-36, (reimpressió 1982), pàgs. 68-70.
Bibliografia sobre l’escultura
- Ramon Grabolosa i Puig-Redon: Les Valls d’Olot. La plana d’En Bas i terres de Bianya, Granollers 1975, pàgs. 242 i 243.