Sant Andreu de Socarrats (la Vall de Bianya)

Situació

Una vista de l’exterior de l’església des del costat de llevant, amb la capçalera.

J. M. Melció

L’església de Sant Andreu és la del poble de Socarrats, situat entre el Ridaura i la riera de Bianya, vora la confluència dels dos rius, a la dreta de la ribera de Bianya.

Mapa: 256M781. Situació: 31TDG567732.

Per anar-hi, hom pot agafar la carretera d’Olot a Sant Pau de Seguries. Sant Andreu de Socarrats es troba a 300 m vers migjorn de la fita 64.7 de l’esmentada carretera, 1,8 km abans d’arribar a la Vall de Bianya. (JVV)

Història

Un dels primers esments documentals de l’església de Sant Andreu de Socarrats és precisament l’acta de dedicació, datada l’any 1117; segons és consignada en el document, fou consagrada a càrrec del bisbe de Girona Berenguer Dalmau, el qual delimità llurs afrontacions territorials i li atorgà, amb motiu d’aquest acte solemne, ultra els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels, els trenta passos legítims al voltant per a cementiri.

Acta de consagració de l’església. Pergamí original conservat a l’Arxiu Episcopal de Girona.

F. Tur

Sembla, d’altra banda, que el temple de Socarrats fou bastit dins els límits d’un alou pertanyent a la comunitat de monjos de Santa Maria de Besalú vers mitjan segle X, i per aquest motiu, fou durant molt de temps parròquia filial de l’esmentat monestir. Tanmateix cal dir que l’església consagrada l’any 1117 no corresponia pas a la primitiva fàbrica, sinó a una reedificació practicada en un moment posterior, damunt l’obra originària.

Acta de consagració de Sant Andreu de Socarrats (13 de gener de 1117)

Berenguer, bisbe de Girona, consagra l’església de Sant Andreu de Socarrats. S’esmenten les afrontacions de la parròquia, els límits del cementiri i les obligacions d’aquesta església envers la seu episcopal

"Anno Dominicæ incarnationis millesimo CXVII venit domnus Berengarius Dei gratia sanctæ sedis Girundensis episcopus ad consecrandam ecclesiam in honore Sancti Andreæ constructam in comitatu Bisullunensi, in loco qui dicitur Soccarrads, in qua die consecrationis dedit iam dictus præsul prefatæ ecclesiæ decimas et primicias et oblationes fidelium tam vivorum quam etiam defunctorum, et insuper ex omni parte cymiterium habens XXX legitimos passus, quod sub tali deffensione et quietudine constituit ut aliquis homo cuiuscumque ordinis, honoris vel ætatis ibi iliquam violentiam quocumque tempore non inferat, sed ob honorem et reverentiam ecclesiæ salvo munimine consistat. Terminus autem par...chiæ prefatæ æcclesiæ se habed: ab oriente terminatur in parrochia Sancti Stephani de Olot et in illa Bagudan, de meridie in illa Sancti Andreæ de Collo, ad occiduo in illa Sanctæ Margaritæ de Bianna, a parte vero circii in illa Sancti Martini de Cuil Sec. Redditus vero huius ecclesiæ est per singulos annos libra I ceræ. Preterea subdidit presul prefatam ecclesiam taliter ditioni sedis Girundensis, ut omni anno xrisma inde accipiat et in omnibus eius institutis et preceptionibus pareat, et bis in anno ad synodum in prelibatam sedem veniat. Scripta haec dos idus ianuarii, anno VIII regnante Ludovico rege. Berengarius Dei gratia Girundensis Ecclesiae episcopus. Geucefredus Bisullunensis archilevita. Berengarus caput scolae. Arnallus Iohannis presbiter qui hanc dotem scripsi et subscripsi prenotato die et anno."

Original: Arxiu Episcopal de Girona, doc. 163.

Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XIII, Madrid 1850, apèndix 33. pàg. 275.

Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. IV, Ridaura, Olot 1892, pàgs. 85-86.


 

Traducció

"L’any mil cent disset de l’Encarnació del Senyor vingué el senyor Berenguer, bisbe per la gràcia de Déu, de la santa seu de Girona, per consagrar l’església en honor de sant Andreu, construïda al comtat de Besalú, al lloc que anomenen Socarrats. El dia de la consagració el dit prelat concedí a l’esmentada església els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels, tant dels vius com dels difunts, i a més a més un cementiri que fa 30 passes legítimes per tots els costats. L’establí sota una tal defensa i tranquil·litat que cap home de qualsevol estament, honor o edat no hi pugui fer mai cap violència, ans per a honor i reverència de l’església constitueixi una protecció segura. El terme de la parròquia de la dita església és el següent: a llevant afronta amb la parròquia de Sant Esteve d’Olot i la de Begudà, a migjorn amb la de Sant Andreu del Coll, a ponent amb la de Santa Margarida de Bianya i a tramuntana amb la de Sant Martí de Capsec. La renda d’aquesta església és una lliura de cera cada any. Després el dit prelat va sotmetre l’esmentada església de tal manera al domini de la seu de Girona que cada any d’allà rebi la crisma i l’obeeixi en totes les seves disposicions i preceptes i dos cops cada any vagi al sínode de la dita seu. Aquesta dotació fou escrita els idus de gener de l’any novè del regnat del rei Lluís. Berenguer bisbe de l’església de Girona per la gràcia de Déu. Gausfred arxilevita de Besalú. Berenguer cabiscol. Arnau Joan prevere, que va escriure aquesta dotació i la subscrigué el dia i l’any més amunt esmentats."

(Trad.: Jordi Bolòs i Masclans)

La segona meitat del segle XIII Guillem, prior de Santa Maria de Besalú, concedí, l’any 1265, a Pere Roca de Bellvespre, el dret de poder regar el seu mas de les Preses, situat a Socarrats, mitjançant un cens anual de dues mitgeres de civada segons la mesura de Besalú. Amb posterioritat, aquest temple apareix esmentat en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, com a “ecclesia de Succarratz” i “Socarratz”, respectivament.

Al llarg de la catorzena centúria són nombroses les escriptures localitzades, segons les quals els clergues de Socarrats presten jurament d’obediència als priors de Santa Maria de Besalú en qualitat de senyors eminents de l’esmentada parròquia. En aquest sentit, l’any 1317 Galceran, clergue de Sant Andreu de Socarrats, prestà obediència a Bernat de Banyuls, prior de Santa Maria, i que anys més tard, el 1321, el mateix Galceran tornà a retre jurament de fidelitat i obediència per la rectoria de Sant Andreu a Guiu de Puig-gros, procurador del prior de Santa Maria Arismondi Arnau. Anys després, sota el govern del prior Salvador Oliveres (1345-58), hi ha testimoni encara de tres juraments de fidelitat i obediència per part dels clergues Pere Parets (1348), Guillerm Sitiraneo (1349) i Pere de Comba (1353).

D’altra banda, l’any 1358 l’infant Martí incorporà a la jurisdicció de la Reial Corona diverses parròquies situades a la Vall de Bianya, entre les quals és citada en l’escriptura la de Sant Andreu de Socarrats; fins aleshores la jurisdicció d’aquestes esglésies era empenyorada a Guillem de Peguera pel preu d’11 550 sous barcelonesos. Al final d’aquesta centúria l’església de Socarrats figura relacionada en els nomenclàtors de la diòcesi gironina com a “Ecclesia parrochialis Sancti Andree de Socarrats”.

Joan d’Oriola, prior de Santa Maria de Besalú. arrendà l’any 1760 els delmes, les primícies, les tasques, els censos i altres drets que acostumava a percebre el priorat de Sant Corneli del Mont de diversos pobles inclosos dins el bisbat de Girona, entre els quals és esmentat el de Sant Andreu de Socarrats.

El temple de Socarrats perdé la categoria de parròquia la dècada de 1580, i es convertí aleshores en sufragània de la de Sant Joan les Fonts fins que l’any 1968 passà a dependre de la parròquia de Sant Josep Obrer, de la Canya.

Arquitectònicament, l’església de Sant Andreu conserva encara, malgrat les modificacions practicades en èpoques posteriors, la seva vella estructura romànica. Les construccions que foren adossades a banda i banda del temple han donat a l’edifici planta de creu. Exteriorment, les obres de restauració portades a terme l’any 1982 eliminaren la sagristia que s’afegia al costat de migjorn de l’edifici, per tal de posar al descobert l’absis, i també foren enderrocats els nínxols adossats als murs de l’extrem sud-oest de l’església i l’escala d’accés al campanar obrada durant el segle XVII; a l’interior han estat posats al descobert els paraments romànics. En el frontispici ponentí, sota un porxo, s’obre la porta d’entrada amb llinda datada el 1769, i el primitiu cloquer, una espadanya de doble obertura, fou convertit al final del segle XVII en l’actual campanar de torre. L’absis, per la banda interior, conserva en molt bon estat l’estructura romànica, i té en la part superior una pintura mural que il·lustra el tema de la creació efectuada l’any 1948 per l’olotí Jaume Casas i Sargatal. (MLIR)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, originàriament d’una nau rectangular, capçada per un absis, a la qual posteriorment foren afegits altres cossos de construcció.

J. Marguí-G. Anglada

La planta de l’església de Sant Andreu de Socarrats s’ha vist modificada i transformada en planta de creu grega a partir de les reformes i ampliacions dutes a terme en època posterior a la seva construcció.

La planta primitiva presentava una sola nau i absis semicircular, obert directament a la nau. La volta de la nau és lleugerament apuntada, i la de l’absis és de mig cercle.

Les construccions posteriors adossades a les façanes laterals i davantera han suposat la supressió de finestres i porta originària. Això fa que exteriorment només en resti la conca absidal, la qual, d’altra banda, sembla molt restaurada. Té, just al centre, una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada.

Així, doncs, no tenim prou elements de judici per donar una datació, ni tan sols aproximada, de la construcció de l’edifici. Les úniques dades es poden extreure de la planta, la senzillesa de la qual és un factor comú a gairebé la totalitat d’esglésies rurals de la Garrotxa. Aquesta similitud fa pensar en una data de construcció dins el segle XI o XII més coherent amb l’acta de consagració datada l’any 1117. (EBC)

Bibliografia

Bibliografia general

  • Francesc Monsalvatje i Fossas; Noticias históricas…, vol.IV, Olot 1892, pàgs. 85-86; vol. XI, Olot 1901, P. 397; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 343-344, 353-354, 442, 448, 456 i 474, vol. XVI, Olot 1908, pàg. 281 i vol. XIX, Olot 1908, pàgs. 10, 188-189, i 266-267.
  • Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona s.d., pàg. 749.
  • J. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 76 i 89.
  • Josep Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, 1964-65. pàg. 68.
  • Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 168.
  • Josep Murlà i Giralt: La Vall de Bianya, “Amics de la Vall de Bianya”, Olot 1979, pàgs. 14-15.
  • Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 42.
  • Francesc Caula: Sant Andreu de Socarrats, dins Recull d’articles i treballs, vol. I, “Amics de Sant Joan les Fonts”, Sant Joan les Fonts 1983, pàgs. 31-34. (MLIR)

Bibliografia sobre l’església

  • Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.