Sant Pere d’Alp

Situació

Vista interior de l’església després de les obres que n’han posat al descobert la primitiva planta basilical emmascarada pels arrebossats.

ECSA - M. Catalán

L’església parroquial d’Alp és situada al centre del poble, 8 km al SW de Puigcerdà, a la riba esquerra del riu d’Alp.

Mapa: 36-10(217). Situació: 31TDG084919.

Des de Puigcerdà s’hi pot arribar per la carretera N-152, d’on surt un trencall a l’altura d’Urtx que hi mena. (RMAE)

Història

La parròquia d’Alp és esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell de l’any 819, document redactat en realitat cap al final del segle X. Per això la primera referència segura d’aquesta església es troba en la narració que feu el monjo Aimó del trasllat de les relíquies de sant Vicenç efectuada vers l’any 863. La comitiva dels monjos de Castres que les havien anat a buscar a Saragossa amb l’ajuda del comte Salomó de Cerdanya, s’aturà a l’església d’Alp, que llavors era dedicada a santa Maria. En documents posteriors apareix sempre sota l’advocació de sant Pere. L’any 1105 s’establí una convinença entre el bisbe Ot d’Urgell, d’una part, i el vescomte Bernat (de Cerdanya), Berenguer Bernat, el seu germà Ramon, Ponç Guillem i d’altres cavallers i tots els parroquians, de l’altra, sobre l’església de Sant Pere d’Alp, que aquests retenien injustament. La parròquia d’Alp fou retornada al domini del bisbe, amb la condició que s’establís a l’església una comunitat clerical, formada per tres preveres i tres diaques, sota l’autoritat d’un capellà i del paborde de la Seu. El 1107 es publicà el testament sacramental de Ramon Arnau a l’altar de sant Joan de l’església de Sant Pere d’Alp. Ramon Bernat, segurament un membre de la nissaga dels Alp, abans d’anar al Sant Sepulcre, feu testament el 1136 i llegà a Sant Pere d’Alp una feixa sota Sant Feliu per a la seva lluminària. Un nou testament, el de Ferrera del 1163, testimonia l’existència encara de la comunitat de clergues constituïda el 1105. Ferrera, abans d’anar al Sant Sepulcre, feu donació a Sant Pere d’Alp de 10 sous, a més de 2 sous a cadascun dels preveres i 12 diners a cadascun dels diaques. Comunitats semblants es van erigir en diferents esglésies, però no es van consolidar mai com a comunitats canonicals regulars. La comunitat d’Alp no existia ja al final del segle XIII, segons es comprova en el cobrament de la dècima de 1279-80 i en les visites arquebisbals de 1312-14, en les quals Sant Pere d’Alp figura únicament com una parròquia ben dotada, que pagava la taxa de 80 sous, com les parròquies més riques de la contrada. (MD)

Església

Detall d’un dels arcs formers que separen les naus.

ECSA - M. Catalán

L’església actual és un edifici aparentment molt transformat, però una recent restauració ha suprimit la decoració interior, de guix, i ha permès de constatar que es tracta d’un edifici alt-medieval.

L’estructura és de planta basilical amb tres naus, de la qual es va suprimir la capçalera original i es va substituir pel presbiteri actual, es va sobrealçar la nau central, i es foradaren els murs laterals per obrir-hi capelles.

La nau central era coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals, avui desapareguts, que arrencaven de tres parells de pilars cruciformes, dels quals també arrenquen els quatre arcs formers que separen les naus. Les naus laterals són cobertes amb voltes de canó, de perfil de quart de cercle, reforçades per arcs torals, semicirculars, a la nau nord, que manquen a la nau sud, on només hi ha un arc toral i els pilars dels altres dos.

Els pilars de l’extrem de llevant són construïts amb grans carreus que contrasten amb el petit aparell de carreu irregular, disposat en filades uniformes, especialment als arcs, que forma la resta de paraments de l’edifici, on s’observa el rejuntat original, format per juntes encintades. Aquests pilars de gran carreu semblen correspondre a una reutilització d’elements d’un edifici anterior, incorporats a l’obra actual i deixats fora de context per la destrucció de la capçalera, de la qual s’ha pogut identificar un mur que tancava l’absis central.

Primitivament hi havia una porta en el mur meridional, però la porta actual, oberta en el mur de ponent, i molt transformada exteriorment, també es correspon a l’obra original, i és l’única obertura primitiva que conserva l’edifici.

A la paret nord del presbiteri s’ha descobert una pintura gòtica amb la figura de sant Cristòfol, que es remuntaria al principi del segle XIV, i també restes d’una altra pintura.

L’edifici no conserva cap tipus d’ornamentació, però les seves condicions constructives i estructurals permeten de considerar-la com una obra plenament adscrita a les fórmules de l’arquitectura llombarda, i constitueix una de les obres més ambicioses de les construïdes a la Cerdanya durant el segle XI, on no es conserva cap més exemple d’església d’estructura basilical.

El Dr. Martí, en el seu “Dietari”, descriu els fonaments d’un absis i les pedres cisellades de la porta d’entrada de l’edifici anomenat la “iglésia vella”, corresponent al porxo de la rectoria, que ell considera la primitiva església, anterior al segle XI. (MD-JAA)

Marededeu

Talla policromada corresponent a la Mare de Déu, procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Es conserven dues imatges de la Mare de Déu procedents de l’església de Sant Pere d’Alp, una al Museu de Girona (d’època gòtica) i l’altra al Museu Episcopal de Vic (vegeu l’estudi en el vol. XXII, pàg. 92, d’aquesta col·lecció).

És difícil saber d’on procedeix exactament cada imatge, perquè a la parròquia d’Alp hi ha hagut dos o tres llocs on s’ha venerat des de molt antic la Mare de Déu.

Un d’ells és l’altar de Santa Maria de la parroquial, on abunden les deixes testamentàries a partir del 15 de gener de 1311. És probable que els tres titulars antics de la parroquial, que obres recents permeten veure com una església de tres naus, fossin sant Pere, Santa Maria i sant Joan.

Un altre és la capella de Santa Maria del Riu, de la Vall d’Alp, que tal vegada es pugui identificar amb una primitiva capella de la renovada Torre de Riu, on modernament es venerà la Mare de Déu d’Ovella, ben documentada amb el nom de Santa Maria de Riu de la Vall d’Alp del 1326, bé que no falta qui creu que podria ésser una altra capella que, amb el nom de Mare de Déu de l’Esperança, es va aixecar prop del camí que va d’Alp a Estoll i que fou destruïda durant la primera Guerra Carlina (Martí, 1927, pàg. 9).

Suposa això J. Martí en dir: “A pesar de los muchos legados con que fue favorecida y que revelan el carácter de santuario o ermita, colocada al pie de un camino, por ley de asociación de ideas, nombrándola con otros de esta clase, no se conserva de ella memoria alguna; no se vislumbra el sitio donde podía estar edificada; evidentemente pertenecía a la parroquia de Alp y estaba al pie del río que toma nombre y del camino de donde tomaba carácter la ermita: es posible que fuera la de la Esperanza”.

Diu a continuació que la imatge de Maria de l’Esperança fou portada a la casa Manel d’Alp i després a Cal Sabaté de la plaça i finalment fou venuda a un antiquari després de la destrucció de la capella, bé que aclareix que els testaments dels segles XII i XIV no fan esment d’aquest títol (Martí, 1927, pàg. 10).

La talla conservada al Museu de Vic amb el número d’inventari 4438 és típicament romànica del segle XIII, amb el Nen Jesús assegut al mig de la falda de la Mare. Segons M. Gros (Catàleg MEV, pàg. 102), la imatge procedeix de l’església de Sant Pere d’Alp. El grup escultòric conserva restes de policromia. La Mare és asseguda sobre un tron senzill sense columnes ni motllures, el respatller del qual és arrodonit a la part superior. Subjecta el Fill amb la mà esquerra i a la dreta té la bola del món. El Nen fa el gest de benedicció amb el braç dret i a la mà esquerra té el Llibre.

La Mare vesteix túnica i mantell blau. La túnica i el mantell del Fill són molt descolorits. El mantell, que sembla una mena de toga, forma plecs arrodonits a l’entorn del genoll dret. El Nen, que té talla d’adult, ocupa tot el davant de la falda. Amb la mà dreta alçada beneeix. Porta una senzilla diadema. En canvi, la corona de la Mare és adornada de perles esculpides. El rostre és hieràtic i solemne. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Marca, 1688, ap. CCCCXXXIX, cols. 1134-1136
  • Martí, 1926-28, vol. I (I), pàg. 101
  • Rius, 1946, vol. I, pàgs. 190 I 198
  • Abadal, 1958, pàg. 35
  • Pladevall, 1983, pàg. 141
  • Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 218, pàgs. 47-49, doc. 1 232, pàgs. 60-61, doc. 1 452, pàgs. 260-261 I doc. 1 567, pàgs. 92-93; 1990-91, vol. X, doc. 1 567, pàgs. 92-93
  • Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8

Bibliografia sobre la marededeu

  • Gudiol i Cunill, 1902, pàgs. 320-323, i 914, pàg. 11
  • Martí, 1927
  • Delcor, 1970
  • Noguera, 1977
  • Museu Episcopal de Vic. Catàleg, 1991, pàg. 102