Situació
Tram de ponent de la nau, única part conservada de l’edifici.
ECSA - A. Roura
Aquesta església, avui arruïnada, és situada al SE del poble de Campome; de fet és gairebé l’únic vestigi visible de l’antic lloc de Fórnols.
Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 38’ 18” N - Long. 2° 23’ 38” E.
S’hi accedeix per un camí, practicable amb cotxe, a partir del poble de Campome.
Història
El lloc de Fórnols és esmentat des del 901 (Furnulos) entre les vil·les i els alous cedits per Arsenda i el seu espòs Leudoví a llurs fills. Aquest indret esdevingué després patrimoni dels comtes de Cerdanya; així, en el testament del comte Guifré II de l’any 1035, consta que deixava a la seva filla Fe un alou de la seva propietat situat a la villa Fornols, en compensació d’un altre alou situat a la villa Ognega, que li havia donat anteriorment en herència —probablement quan aquesta es casà amb el comte Hug I de Roergue— però que finalment el comte havia cedit a Sant Martí del Canigó.
La senyoria de l’indret era tinguda al segle XII per un llinatge d’aquest nom (Guillem de Fórnols, 1175), sota la sobirania dels senyors de Paracolls, però l’essencial del territori era sota la dominació feudal del llinatge de So, titular a partir del 1335 del vescomtat d’Évol. Posteriorment, el 1506, Joan de Banyuls, senyor de Nyer, adquirí el lloc de Fórnols. No coneixem cap menció de l’església de Fórnols abans de l’any 1341, quan Caterina, serventa de Pere Anglès, feu reconeixença d’un deute al seu cosí germà Ramon Balaguer, capellà de l’església de Sant Cristòfol de Fórnols. A l’inici del segle XV (ecclesia Sti Christofori de Furnolis, 1420) és mencionada en una escriptura, i en una altra del 1632 s’esmenta com a ermita (hermita de Sant Christofol de Furnols), on les comunitats de Molig i Campome acostumaven de fer aplecs i processons.
Església
Planta de l’església, amb indicació de l’absis i el fragment de la nau ensulsiats, abans de l’esfondrament del brancal dret de la porta.
R. Mallol
L’edifici, en l’actualitat força enrunat, correspon a una construcció molt rústega d’una sola nau que era capçada a llevant per un absis semicircular, avui totalment en ruïnes. Pel fragment que ha restat de l’edificació hom pot veure que era coberta amb una volta de canó de perfil apuntat.
La porta, que s’obria a la paret meridional, era resolta amb un arc de mig punt resseguit per una arcada de llosetes planes. D’aquesta obertura tan sols resta el muntant de la banda occidental, ja que la resta de la porta és derruïda.
El parament de l’església, de pedra esquistosa local, és fet amb carreus no gaire ben escairats, però disposats en filades força horitzontals, fet que donaria a l’edifici una datació atribuïble al segle XI.
Entre els segles XIII i XIV fou afegit en el mur de ponent un campanar d’espadanya d’un sol ull.
Cap a la meitat dels anys setanta la volta de la capçalera s’esfondrà i també els tres quarts orientals de la volta de la nau, destruint més de la meitat del portal d’entrada. Les parets, d’un gruix d’1 m, eren potser massa febles.
Un detall interessant és que les voltes de la nau presentaven, a banda i banda, uns gerros de ceràmica globulars encastats amb la boca dirigida cap a baix, que hom ha definit com a “vasos acústics”. Hom pensa que aquests dispositius tenien la funció d’assegurar l’assecament de la volta, una funció que compleixen plenament a causa de la porositat dels atuells ceràmics. Podem assenyalar el mateix dispositiu a Sant Joan el Vell de Perpinyà, a Sant Esteve del Monestir i a Santa Maria de l’Eula, al Rosselló.
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 48
- Cazes, 1990, pàg. 107
- Junyent, 1992, doc. 122, pàgs. 205-208