Castell de Paracolls (Campome)

Situació

Les ruïnes del castell de Paracolls són al cim d’un turó que cau a pic damunt la riba dreta del curs de la Castellana, a l’engorjat dels Banys de Molig. El castell és vers el SE del poble de Campome, cap del municipi.

Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 38’ 42” N - Long. 2° 23’ 15” E.

Hom arriba al castell de Paracolls en mitja hora, a peu, des dels Banys de Molig. Cal situar-se als jardins que s’estenen davant del balneari i travessar l’embassament del riu. Un cop allí s’agafa un corriol que puja el fort pendent de la muntanya en contínues giragonses. Hom arriba a la capella del castell, dedicada a sant Pere, des de la qual es pot iniciar la visita a tot el conjunt de les ruïnes.

També des del poble de Campome, el camí vell de Rià permet acostar-se al castell de Paracolls, en un recorregut més llarg. A poc més d’1 km del poble cal agafar un camí, a l’esquerra, que arriba al castell pel costat de ponent. (JBH)

Història

Els Paracolls.

PP

Diversos autors coincideixen a l’hora d’assenyalar que el castell de Paracolls és una de les fortaleses del Conflent documentada de més antic. Des de poc abans de mitjan segle X, l’any 948, és citat el castrum de Paracollis, que també s’esmenta en altres documents dels anys 958 i 983.

L’indret de Paracolls, com Molig i altres llocs de la rodalia, es trobava en possessió de la casa comtal de Cerdanya; així doncs, hi ha referència pel testament del comte Guillem Ramon I de Cerdanya, atorgat l’any 1095, que el seu fill Guillem Jordà heretà els castells comtals d’Eus i de Paracolls: castrum de Ylice et de Paracollis.

Tanmateix, els comtes infeudaren el castell de Paracolls, el qual, des de la darreria del segle XI, estigué sota el domini senyorial d’una família que prengué aquest nom i que probablement estava emparentada amb els comtes de Cerdanya; en aquest sentit, hi ha testimoni, entre els segles XII-XIII, de diversos membres d’aquesta nissaga, els quals consten en les signatures d’alguns documents com a testimonis. Sembla que el darrer membre d’aquesta família fou un tal Guillem Bernat de Paracolls, que figura en una escriptura de l’any 1281. A la mort d’aquest, el castell de Paracolls, vers l’any 1295, entraria dins l’òrbita del domini reial, fet corroborat per un document datat l’any 1305, en el qual el rei Jaume II de Mallorca esmenta, com a afrontació del lloc de Coma, el “castell reial de Paracolls”.

L’any 1312 el rei Sanç infeudà el castell a Ponç de Caramany, en recompensa pels seus serveis, i creà la “baronia de Paracolls”, que també comprenia Molig, Coma, Estanyils, Fórnols i Croells.

Vers el 1382 la baronia havia passat a mans de Francesc de Tregurà, per compra feta als Caramany. Al segle XVI —vers el 1505—, en morir sense fills la baronessa Joana de Tregurà, la senyoria de Paracolls passà al seu parent Àngel de Vilanova, casat amb Anna de Tregurà. Vers el 1636, per casament, passà a Gaspar de Llupià. A més de barons de Paracolls, els Llupià eren barons de Castellnou i senyors de Llupià i de Vilarmilà, drets que conservaren fins a la Revolució Francesa. (JBH)

Església

Vista de la capella de Sant Pere, entre els murs que marquen l’extrem de tramuntana del recinte sobirà.

ECSA - A. Roura

El castell de Paracolls té un emplaçament estratègic. El conjunt arquitectònic, extens, complex i avui arruïnat, ocupa el cim, els replans i els vessants immediats del turó —pels costats de tramuntana i llevant— situat damunt de l’engorjat de la Castellana, als Banys de Molig. També presenta un vessant força abrupte al costat de migdia, i només és mitjanament accessible —tot i que el pendent és fort—, pel sud-oest i part de ponent, on enllaça amb la serralada propera del Quermajor.

Les ruïnes del castell mostren romanalles de construccions que s’organitzen seguint la configuració del cimal del puig, que es caracteritza per les penyes destacades i els afloraments naturals de granit. L’edificació s’adapta al rocam, que sovint serveix de fonamentació, i als replans poc amplis, que en alguns indrets han estat eixamplats per mitjà de terraplenaments artificials.

La concentració d’edificacions a la part alta del puig origina un recinte sobirà de distribució més aviat complicada. Al cim del penyal més destacat hi ha les restes de la gran torre sobirana, i tot un conjunt de construccions i defenses, a diferents nivells poc més baixos, que arriben fins al caire del cingle del costat de tramuntana on hi ha la capella de Sant Pere.

El recinte jussà s’estén en els replans més baixos, vers ponent, migdia i segurament també a llevant, delimitat per un ferm recinte de muralla.

Recinte sobirà

Aspecte d’un sector del recinte sobirà, amb un tram de volta de perfil rebaixat.

ECSA - A. Roura

El penyal que té al cim les restes de la torre sobirana és al mig de les construccions, més aviat cap a la banda nord-oest del conjunt. Es tracta d’un edifici amb tendència a la planta rectangular allargada, amb eix N-S, i com en altres indrets, la construcció es dreça damunt d’un destacat aflorament de roca que serveix de fonamentació. Per les restes subsistents es comprova que al sud-oest els murs s’uneixen en un traçat curvilini, sense formar angle. En canvi, al sud-est resten testimonis d’una cantonada en angle recte. Els murs perimetrals es mantenen en alçades molt irregulars. El fragment encara més alt és al costat de llevant i ateny uns 4,5 m d’alçada. Aquests murs tenen un gruix de 77 cm i són fets amb pedres lligades amb abundant morter. En els paraments interns s’observen rastres d’arrebossat. L’aparell és a base de blocs de pedra més aviat grans que es disposen irregularment; el seu aspecte és de gran rusticitat.

En els murs que es mantenen més alts s’observa una banqueta o desgruix a la part superior de la cara interna, que demostra que l’edifici tenia un pis amb trespol de fusta.

Vers el sud i sud-est de la torre sobirana s’esglaonen dos replans que defensen uns baluards molt ferms, configurats per murs o parapets de traçat curvilini. Ambdós resten encarats vers ponent imigdia i deixen obert tot el costat que dóna a l’interior d’aquest recinte sobirà, resseguint el caire del rocam.

El més alt, immediat a la torre sobirana, afecta una planta gairebé en semicercle. El mur fa aproximadament un metre de gruix i tenia un rengle d’espitlleres, no gaire grans i de poca alçada, de les quals solament una resta sencera. La construcció és de pedres i fang, molt rústega, feta amb blocs de mides irregulars.

L’altre parapet, en una situació una mica més baixa, també crea una àmplia corba gairebé semicircular. Al cantó meridional n’hi ha una part enderrocada, però vers ponent el mur es manté en una alçada d’uns 3 m i ha conservat un rest d’espitlleres que són de dimensions molt grans (1,10 m d’obertura i 1,05 m d’alçada); el seu gruix és considerable (1,15 m) i també és bastit amb pedres i fang. Per l’aparell es diferencia de les construccions veïnes, ja que és fet amb blocs de pedra voluminosos, que s’han col·locat ben ajustats amb l’ajut de nombrosos rebles.

El sector de construccions encara més vistents de tot el castell és el que s’estructura en el replà situat a migdia de la torre sobirana i els baluards suara esmentats. En aquest punt hi havia l’entrada al recinte sobirà i una complexa edificació, en bona part, almenys, de dues plantes. Aquest conjunt de ruïnes ocupa un espai extens, en el replà allargat de sud a nord, immediatament dessota del penyal de la torre sobirana i els baluards. A la meitat de migdia és on encara les restes arquitectòniques presenten una gran aparença.

El front de llevant és configurat per una altra façana o tram de muralla rectilini, en el qual hi ha la porta d’entrada. Hi arribava el camí des de ponent, en un recorregut estratègic, en part sobre terraplens artificials.

D’aquesta porta es manté l’obertura, si bé força malmesa. Resta un dels brancals, fet amb carreus i l’arc intern sencer de mig punt obrat amb una combinació de dovelles de mida mitjana, bastament tallades, i llosetes d’esquist; els muntants són de carreus grans. Dóna accés a un ampli passadís que encara és cobert amb una ferma volta rebaixada. Els murs d’aquest espai d’entrada presenten restes d’una antiga capa d’arrebossat de morter. La paret que es dreça encara damunt d’aquesta volta podria indicar que el portal hauria estat situat a la base d’una torre rectangular, si bé no resten prous testimonis materials per assegurar-ho.

Del portal s’accedeix a un àmbit interior rectangular que té la coberta enfonsada. És delimitat per murs encara d’una alçada considerable. L’inici d’una arcada, a la part superior, demostra que tenia dues plantes amb arcs diafragmàtics.

L’extrem de migdia d’aquest espai es converteix en un passadís estret, ja que a l’angle sud-oest hi ha una cisterna. En aquest lloc subsisteix un tram de volta de perfil rebaixat que abraça el cobriment de tot el conjunt: el passadís i la cisterna. Aquest passadís va a parar a una porta petita, força malmesa, de la qual resta part del seu arc de mig punt.

La cisterna es manté sencera; en part és excavada a la roca viva. La seva planta és trapezoidal i ha conservat força bé l’enlluït rogenc de morter i picadís ceràmic.

L’aparell de tota aquesta edificació —entre les dues portes esmentades— presenta algunes diferències segons els murs. Excepte una reparació, sembla, aplicada a la cara externa del mur de llevant, prop del portal fet de pedra seca, tota la construcció és lligada amb argamassa. Els aparells interiors del sector són de pedres només trencades, amb algunes filades de lloses inclinades, sense formar un opus spicatum ben marcat. En canvi, al costat sud, a l’entorn de la porta lateral, es pot apreciar un tipus d’aparell de blocs de pedra força ben carejats i polits, a mena de carreus, que s’afileren amb certa regularitat.

Vers el nord, fins a la proximitat de la capella, continuen les restes d’edificació, si bé molt arrasades. Alguns basaments de murs que sobresurten poc del terreny evidencien que la construcció, en aquest punt, tenia una distribució espacial de certa complexitat; s’adossava, pel costat de ponent, a la penya que corona la torre sobirana. Vers el NE hi ha les restes menys destruïdes, que corresponen a una sala de grans dimensions. Hi ha un fragment de paret que es manté encara en uns 4 m d’alçada, construïda amb morter i un aparell rústec, de blocs de pedra grans, només escantonats.

Més o menys al centre d’aquest espai de les ruïnes, on els murs són més assolats, es dreça una columna cilíndrica, grossa i poc alta, amb un gran capitell, tot tallat en un sol bloc de granit. Davant l’estat de les ruïnes en aquest punt concret, no és possible determinar la funció que tindria aquest element, tan curiós i singular dins el conjunt arquitectònic. Per les seves característiques, el descrivim a part.

Altres restes de murs s’estructuren de manera estratègica en els esglaons de roca del N i NE del vessant del penyal on hi ha la torre sobirana.

Recinte jussà

En un nivell força més baix dels vessants del puig, un gran recinte fortificat defensava el castell pels costats de ponent, migdia i llevant, mentre pel nord enllaçava amb les construccions del cimal, concretament amb la capella del castell.

En el costat est i bona part del sud resten només escassos vestigis d’aquesta muralla. L’esmentat angle sud-oest és arrodonit. El llenç occidental té una llargada considerable i es manté en una alçada màxima d’uns 6 m. Sembla que, en diferents punts, només hi manca el coronament, segurament de merlets. El seu gruix és d’1, 08 m. La construcció, lligada amb un morter de calç i terra molt feble, és feta amb blocs de pedra simplement trencats, de mida gran i mitjana, que s’han col·locat ben ajustats amb l’ajut de petits rebles; hi ha alguns rengles de pedres inclinades, sense arribar a formarse una espiga ben marcada. S’hi obren unes poques espitlleres, de mida molt reduïda.

A extramurs, vers ponent, es veuen les restes d’un altre parapet defensiu, separat uns 6 m de la dita muralla; es tracta de la base d’un mur de pedra seca, de força gruix, on s’observa la resta d’una espidiera. El seu traçat ressegueix els sectors més accessibles del turó. Vers el nord-oest anava a morir en el recinte principal de la muralla.

A intramurs de l’esmentat recinte principal, al llarg del llenç occidental i en el sector conservat de migdia, hi ha restes d’habitacions que s’adossaven a la cara interna de la muralla, perpendicularment. Són estances rectangulars, de les quals resta la base dels murs que són construïts amb pedres i fang. Es poden identificar perfectament tres habitacions en el sector de ponent de la muralla i dues més al costat meridional.

A l’espai en pendent, força extens, d’aquest recinte jussà, sobretot vers ponent, hi ha indicis de l’existència d’altres construccions actualment soterrades.

El conjunt del castell, amb aquest recinte exterior o jussà, ocupa un espai ampli. Entre el cim del recinte sobirà i la muralla externa o jussana, hi ha un gran albacar, tant a ponent —on és més apreciable— com a migdia, i també a llevant, malgrat que el pendís hi és més pronunciat. En tot el seu àmbit s’escampen en superfície nombrosos fragments de ceràmica reduïda grisa, medieval, i de teules de molt gruix i poca corbatura.

Conclusions

L’extens conjunt de ruïnes del castell de Paracolls presenta una relativa varietat de construccions, que és difícil d’interpretar en sentit cronològic, sense haver-s’hi realitzat excavacions. Totes les consideracions que podem fer s’han d’entendre, per tant, com a provisionals, simples hipòtesis de treball.

Unes cavitats excavades a la roca —de les quals parlem més endavant—, poden tenir relació amb la més primitiva ocupació o fortificació de l’indret, qui sap si d’estructura de fustam, almenys en alguna part.

Les restes ofereixen elements de judici força minsos per intentar una aproximació cronològica. En principi s’identifiquen tres tipus constructius ben diferenciats: el de pedres i fang o pedra seca, l’aparell bast i irregular de blocs de pedra trencats, i l’aparell més homogeni de carreus.

Els baluards o parapets defensius situats a migdia de la torre sobirana i aquesta mateixa torre, entenem que són les construccions més arcaiques, datables potser als segles X-XI.

La muralla externa o recinte jussà, amb les estances de la guarnició de la fortalesa afegides a intramurs, i també els sectors amb aparell rústec del recinte sobirà, podrien correspondre també al segle XI, segurament a la primera meitat d’aquesta centúria.

Les parts més importants del recinte sobirà en l’àmbit del portal d’entrada, amb l’aparell de carreu, les voltes i obertures d’arcada de petites dovelles, es poden considerar del segle XI ja més avançat, probablement de cap a mitjan segle o la segona meitat.

La columna amb capitell que es troba en el recinte sobirà - de la qual tractarem tot seguit—, entenem que és un element que indica l’existència d’alguna obra de reforma o edificació dels segles XII o XIII, de la qual haurien quedat pocs testimonis.

La capella participa —com veurem més endavant— de la dualitat de paraments que bàsicament s’observen en el conjunt de les ruïnes. (JBH)

Capitell

Columna i capitell molt desgastats, actualment isolats i fora de context dins del recinte sobirà.

ECSA - A. Roura

Una columna amb el seu capitell es troba, com ja s’ha indicat, al bell mig de les restes del recinte sobirà del castell. Es dreça exactament en el replà situat a un nivell inferior i a llevant del penyal de la torre sobirana, entre la capella i el conjunt edificat menys destruït, on hi ha el portal d’entrada i la cisterna.

La columna és situada en un punt on només resten fonaments de murs. No és possible relacionar-la, en l’actualitat, amb una edificació concreta que s’hagi conservat mitjanament. Es tracta d’un element ben singular. El capitell, molt gran, té forma troncopiramidal, amb angles vius i un gros collarí motllurat i ben destacat. El fust és cilíndric i llis i es dreça damunt d’una base circular que té un tor ben destacat a la part superior. Tot el conjunt —base, fust i capitell— és tallat en un sol bloc de granit. Apareix com un element estrany o insòlit perquè actualment es troba isolat i fora de context, i també per la relació dimensional entre les seves parts: un capitell voluminós, damunt d’un fust molt ample, però de poca alçada, amb una base també molt grossa.

El conjunt fa 132 cm d’alçada total, dels quals, 30 cm corresponen a la base, 60 cm al fust i 42 cm al capitell. El diàmetre del fust és de 33 cm. El pla superior del capitell fa 35 cm de costat.

Les cares del capitell tenien decoració esculpida de relleu poc marcat, la qual resta gairebé perduda a causa del desgast que ha sofert la pedra.

A la cara est un ressalt circular ocupa gairebé tot l’espai; a la part superior resta delimitat per dos relleus més de quart de cercle, sota d’una motllura plana, horitzontal.

A la cara sud del capitell es veuen dos relleus simètrics i verticals que tenen una forma heràldica, els quals són emmarcats per un ressalt geomètric que a la part superior té al centre un element circular.

La cara nord és ocupada per la silueta d’un personatge amb els braços alçats. El cos és estret, només insinuat, el cap rodó i els braços molt grans i destacats (la Crucifixió o potser un atlant).

A la cara oest del capitell no es pot apreciar cap vestigi de decoració; sembla completament llisa. Pot haver perdut totalment el relleu, o potser no va ser esculpida, i aleshores podríem pensar que estigué adossada a un mur o un pilar.

Cal insistir en el fet que s’han perdut completament els detalls que aquesta decoració podia tenir. Tot i això, la impressió que dóna és la d’una escultura molt popular i rústega, de caràcter esquemàtic.

És evidentment molt difícil apuntar una possible datació per a aquest element monolític. Tant pel que s’endevina de la decoració com per la forma del capitell, podríem suposar-li hipotèticament una datació romànica tardana, de la segona meitat del segle XII o millor encara del segle XIII. (JBH)

Cavitats

En els afloraments de la roca natural, granítica, dins l’àmbit de les ruïnes del castell de Paracolls, hi ha diverses cavitats excavades: cassoletes, encaixos o entalles, etc. La castellòloga A. de Pous ja assenyalà l’existència de tres d’aquestes cassoletes; l’autora esmentada les creia una prova que una fortificació protohistòrica hauria estat el precedent del castell medieval.

Nosaltres hem pogut identificar vuit cavitats a les superfícies de roca de Paracolls. Cal tenir, però, molt en compte que n’hi poden haver moltes més, ja que la densa vegetació i les terres colguen bona part del conjunt de les ruïnes del castell.

A uns 2 m al S de l’entrada de la capella hi ha una gran cassoleta o concavitat de 20 cm de diàmetre i 8 cm de fondària.

També vora la capella, però a l’altre costat, en uns estrets replans rocosos hi ha unes altres dues cavitats: vers el NE, a uns 4 m de l’absis, hi ha excavat un forat rectangular que fa 16 × 12 cm i té una fondària de 12 cm. Vers el N hi ha un altre encaix rectangular, en un fragment de roca aplanat artificialment, el qual és molt erosionat.

En una gran llosa solta, al costat de la columna que hi ha a la part septentrional del recinte jussà, es pot veure una cassoleta de 12 cm de diàmetre i 6 cm de fondària.

Altres forats són excavats a la penya de la torre sobirana. Al sector NE hi ha una cassoleta de 10 cm de diàmetre i 4 cm de fons, i a prop seu es pot veure una petita cavitat ovalada de 16 × 13 cm i 6 cm de profunditat, i vers l’E una altra entalla oval i allargada que fa 10 × 4 cm i té 10 cm de fondària. En el marge rocós i vertical que limita aquest penyal pel N, hi ha un altre encaix de 7 × 5 cm, que té 4 cm de profunditat.

Algunes d’aquestes cavitats són idèntiques a les cassoletes que podríem trobar abundantment a les roques amb conjunts de gravats normalment considerats prehistòrics. A desgrat d’això, tenim ben atestada la perduració d’aquest tipus de cavitat —cassoletes rodones o bé ovalades—, almenys fins a època baix-medieval. A Paracolls van acompanyades d’altres tipus de forats excavats a la roca, de formes rectangulars. Els més grans poden tenir relació amb estructures de fusta, lligades sempre amb el castell, el qual cal recordar que és documentat des de la primera meitat del segle X. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia sobre el castell

• Alart, 1868, pàgs. 25-48
• Ponsich, 1980*, pàg. 98
• Pous, 1981a, pàgs. 53-70
• Buron, 1989, pàgs. 132-133

Bibliografia sobre les cavitats

• Pous, 1981a, pàgs. 57-30