Situació
Vista aèria d’aquesta església, algun temps priorat, penjada al flanc de la muntanya sobre Vilafranca de Conflent.
ECSA - F. Tellosa
Aquesta capella, a 688 m d’altitud, és literalment enganxada al flanc de la muntanya, a la riba esquerra de la Tet. Des d’aquest indret es contempla un paisatge excepcional, el Canigó en tota la seva alçada i també la vall alta de la Tet.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 35’ 13” N - Long. 2° 21’ 17” E.
Hom hi arriba per un sender, que s’agafa sobre la N-116, a la sortida oest de Vilafranca.
Història
Es tracta d’una església esmentada des del segle XI (Sanctus Petrus de Rocha, 1059; ecclesia Sancti Petri de Ruppe, 1209). L’any 1225, Ponç de Serrabou, fundador de l’hospital de Sant Andreu de Vilafranca, sobre el camí de Cerdanya, al peu d’aquesta església, hi instituí un prevere i un clergue per tenir cura tant de la capella de Sant Pere com de l’hospital. Per a la fundació de l’hospital de Sant Andreu i el servei de l’església de Sant Pere de la Roca, Ponç de Serrabou llegà vinyes a l’entorn de la capella, prades a la vora de la Tet, i camps i horts (a l’horta de Sant Andreu, a l’horta de Fullà, a l’horta de Sant Pere, etc.). La fundació hospitalera de Ponç de Serrabou sembla haver estat l’origen del priorat de Sant Pere de la Roca, esmentat de fet per primera vegada el 1225 (prioratus Sancti Petri de Ruppe). El 1242, el nebot de Ponç de Serrabou el sotmeté a Santa Maria de Cornellà, situació que duraria fins a la fi de l’antic règim.
Un fet històric, que ha passat fins ara totalment desapercebut i que és d’interès per a la història d’aquest priorat, és el retir i la mort a Sant Pere de la Roca d’un trobador famós del segle XIII, el monjo o prior de Montaudon, Peire de Vic, de la nissaga dels senyors de Vic, sobre Cere, al Carladès (Alvèrnia) (final del XII - primer terç del XIII). Fou monjo del monestir d’Orlhac (Cantal) i després prior de Montaudon, dependència d’aquella abadia. Segons la seva biografia, del segle XIII, havia estat afavorit pel rei Alfons d’Aragó i “per tots los reis e per totz los barós els valens homes d’Espaigna”, i portà una vida allunyada de l’esperit monàstic. Al final de la seva vida, “anet s’en a un priorat en Espaigna, que a nom Vilafranca, qu’es de l’abaia d’Orlac; e l’abas lo ill donet, el lo crec e l’enrequi e’l meilloret, e lai el mori e definet”. Aquell priorat no pot ésser, com algun autor ha dit, l’església de Sant Andreu de Bell-lloc, que era l’església parroquial d’un poble avui desaparegut (parrochia de Belloloco, 1163) i que depengué, a partir del 1217, del priorat augustinià de Cornellà de Conflent. Pot ser molt bé que aquest “priorat de Vilafranca” sigui Sant Pere de la Roca, si tenim en compte en quin terme jurisdiccional es trobava durant l’edat mitjana. Quan, vers el 1090, el comte Guillem Ramon de Cerdanya fundà Vilafranca, a cavall sobre la via conflentina i a l’extrem nord de la parròquia de Cornellà de Conflent, el territori de la nova població es reduïa a l’espai ocupat per les seves cases i la cellera que les envoltava. A la riba esquerra de la Tet, però, Vilafranca obtingué de fet una part del territori de Campelles, dependència de la parròquia de Fullà, la qual s’estenia al llarg de la vall del riu, a banda i banda del camí de Cerdanya, entre els límits de Rià (a l’est) i de Serdinyà (a l’oest). Des del segle XIII, es considerà tot el territori de Campelles (bé que sempre dins de la parròquia de Fullà) com a dependència de Vilafranca en l’aspecte civil. Aquesta situació es mantingué fins a la fi de l’antic règim.
El priorat de la Roca fou suprimit per una butlla del papa Climent VI de l’any 1342. A partir de llavors l’església de Sant Pere, amb la casa prioral, esdevingué una ermita. Mig arruïnada a la fi del segle XVI, fou restaurada el 1627, com ho testifica una inscripció al damunt del portal d’entrada. Aquesta capella, objecte encara d’aplecs, és coneguda des del segle XVIII amb el nom de Nostra Senyora o Mare de Déu de Vida.
En els darrers anys el conjunt ha estat restaurat pels joves de l’Associació REMPART.
Església
Finestra geminada de l’antiga casa prioral, amb columna i capitell esculpit.
ECSA - A. Roura
És una església molt senzilla i de modestes dimensions. És de nau única, coberta amb volta de canó de mig punt, de planta rectangular i sense capçalera diferenciada. L’aparell és de pedres rectangulars desbastades amb el martell. La porta, romànica, s’obre a ponent. El conjunt és del segle XI, excepte dues arcades laterals a manera de capelles, obra probable del segle XIII. Adossada a la façana meridional, dominant el cingle, s’estén l’antiga casa prioral, que comunica directament amb el porxo occidental de la capella. Comprèn essencialment, a ponent, una sala proveïda d’una imponent xemeneia, i una altra a llevant, que era usada com a dormitori. Cada una és il·luminada, a migdia, per una gran finestra geminada, obra del segle XIII. De les dues, sols la de la sala de ponent es mantenia intacta abans de la restauració; l’altra ha hagut de ser reconstruïda. Al davant de la capella hi havia un planell que servia de cementiri.
Un fet notable és l’existència d’una vasta cova natural darrere la capella, a un nivell un poc més enlairat, anomenada “de Santa Magdalena” en un document del 1704.
Columna
A l’antiga casa prioral adossada a l’església de la Mare de Déu de Vida (abans Sant Pere de la Roca) hi ha dos grans finestrals. Abans de les darreres obres de restauració del conjunt, només es conservava intacte el finestral geminat esquerre, a ponent, amb una columna i un capitell de marbre local. El treball ornamental se circumscriu al capitell que és ornat amb florons inscrits a les cantonades. L’altre finestral ha estat reconstruït. Podem considerar que aquest treball escultòric és obra del segle XIII.
Epigrafia
Inscripció funerària llatina, inacabada, que pretén ésser poètica i moralitzadora a la vegada.
ECSA - A. Roura
Una placa de marbre blanc, encastada a la façana de ponent de la capella, a la dreta de la porta, duu gravada una inscripció funerària llatina, de lletra elegant datable del segle XIII, molt acurada i, curiosament, inacabada. Heus ací la transcripció:
1. QUI TUMULUM CERNIS: CUR NON MORTALIA SPERNIS: TALI NAMQUE DOMO CLAUDITUR OMNIS HOMO
2. NAM QUOD ES FUI QUOD SUM ERIS. QUIA CUM ESSEM HONORATOS IN SECULO MODO IACEO DES-
3. PECTUS IN TUMULO ET QUI FULGEBAM VES- TIBUS IN MUNDO MODO SORDEO NUDUS IN TOM- BA
4. ET QUI VECEBAR (sic) DELICY.
El text, traduït, diu: “Tu que veus la tomba, per què no menysprees les coses mortals? Car en una tal mansió tot home hi és tancat. Perquè el que tu ets, jo ho vaig ser, el que ara soc, ho seràs. Perquè, mentre que era honorat en el segle, ara jec menyspreat en la tomba i jo que feia ostentació de vestits en el món, ara estic brut i nu dins la tomba, jo que vivia en les delícies…”
És molt temptador de veure aquí l’epitafi de Peire de Vic, el monjo trobador, penedit i penitent, que sembla que es retirà al priorat de Sant Pere de la Roca.
Dues altres plaques funeràries de marbre, encastades en la mateixa paret, no han rebut mai una inscripció.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Devic - Vaissette, 1877-1905, vol. X, pàg. 269; Cazes, 1993, pàssim.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 288; Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 163-164 i fig. 120.