Situació
Vista aèria de la vila, capital indiscutible del Conflent modern, amb la muntanya del Canigó al fons.
ECSA - F. Tellosa
La vila de Prada, capital del Conflent, és més o menys al centre de la comarca, a la dreta de la Tet, on la vall s’eixampla i es pot dir que s’inicia el curs mitjà d’aquest riu. Les restes de les fortificacions de l’antiga vila de Prada es troben entorn de l’església parroquial de Sant Pere.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 37’ 7” N - Long. 2° 25’ 29” E.
Prada és a 43 km de Perpinyà per la carretera N-116, vers Montlluís i Andorra. Des de Prada, surten diverses carreteres departamentals en direcció a diferents pobles de la comarca. Hi ha estació del ferrocarril de Perpinyà a Vilafranca del Conflent, que té continuïtat fins a la Cerdanya amb el “Tren Groc” de via estreta. (JBH)
Història
Plànol de la vila amb la indicació dels vestigis del recinte de la cellera, segons les dades proporcionades pel cadastre del 1811.
A. Catafau
Un dels primers esments documentals de la vil·la de Prada data de l’any 843, en un precepte del rei carolingi Carles el Calb, pel qual concedí al seu fidel Sunifred (comte d’Urgell i de Cerdanya) en recompensa dels serveis prestats, entre d’altres propietats situades a la Cerdanya i al Rosselló, la possessió “in pago Confluente villa que vocatur Prata”. En una data indeterminada, probablement abans del 848, el comte Sunifred I, esdevingut marquès de Gòtia el 844 (en successió de Bernat de Septimània, executat a Tolosa), havia donat la villa de Prata a l’abadia de Santa Maria d’Orbièu, més coneguda com la Grassa.
Posteriorment, el comte Salomó, el successor de Sunifred I en els comtats d’Urgell i Cerdanya, impugnà aquesta donació i tingué per aquesta causa un llarg procés dins l’església del castell comtal de Sant Esteve de Pomers, el 22 de març del 865. Però, contràriament al que hom podia esperar, la carta de donació del 843 fou presentada i molts testimonis certificaren que l’abat de la Grassa, Elies, havia ocupat sense interrupció el territori concedit i especialment el lloc de Mata (entre Prada i Eus), dependència de Prada, i que hom impugnava sense raó, perquè des d’aleshores l’havia construït i poblat.
Pocs anys després aquesta possessió era confirmada al cenobi de la Grassa per una carta de Carles el Calb del 28 de juny del 870 (“cella Prata cum sibi pertinentibus ecclesiis”), i encara uns anys més tard, molt probablement al maig del 878, pels fills del marquès Sunifred, esdevinguts amos de la regió des del 870: Sesenanda, Sunifred, Guifré, comte, Radulf, comte, Miró, comte, i Quíxol, la seva esposa, enumerats per aquest ordre de primogenitura. El monestir de Santa Maria de la Grassa es mantingué des d’aleshores en la tranquil·la possessió de Prada, a vegades esmentada en les actes, “l’alou de Santa Maria”; hi ha cartes de confirmació del rei Eudes (890), de Carles el Simple (899 i 908), i una butlla de confirmació de béns atorgada pel papa Agapit II en favor del cenobi de la Grassa l’any 951.
Al segle XIII era el cambrer de l’abadia el titular de la senyoria de Prada i qui en percebia les rendes, situació que perdurà fins l’any 1588. El 25 de maig d’aquest any, el cambrer Antoni de Saint Grassin infeudà a la universitat o comú dels habitants de Prada el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció civil i criminal, en canvi, d’una suma de 600 lliures franceses, i a més un cens anual de 100 lliures i 2 francolins a cada canvi o mort del cambrer, amb la facultat de cedir aquesta jurisdicció al rei catalanoaragonès i no a d’altres, sota pena de nul·litat. Des del 5 d’agost de 1588, els pradencs cediren efectivament la jurisdicció al rei, sota condició d’alienabilitat, de confirmació de privilegis, usos i costums, i de convocatòria a les Corts. El rei Felip II de Castella donà la seva acceptació mitjançant unes cartes datades el 5 de setembre de 1589 i la cessió fou definitivament confirmada —per tal com es tractava d’una senyoria eclesiàstica— pel papa Climent VIII, el 29 de setembre de 1592. Fou d’aquesta manera com Prada, després d’haver depès del monestir de la Grassa durant més de set segles, esdevingué vila reial, fet que, a part una sèrie d’avantatges ben evidents, trencava amb l’inconvenient de dependre d’un senyor que es trobava en aquell moment en territori estranger; la condició de vila reial la mantingué després de la pau dels Pirineus (1659) i fins a la fi de l’antic règim.
Als segles medievals la vila havia estat representada per síndics. Fou per l’autorització del cambrer de la Grassa, Galceran de Vilanova, a partir del 28 de juny de 1425, que la població fou administrada per tres cònsols, elegits el dia de Tots Sants. Unes cartes de Felip II de Castella datades el 16 de maig de 1550, determinaren que l’elecció que es practicava fins aleshores seria reemplaçada pel sistema d’insaculació. Els cònsols eren assistits per un consell de 12 membres (consell de dotzena), i en casos excepcionals, per un consell de 24 membres (consell de vint-i-quatrena). Sovint, la comunitat es reunia en assemblea general. El consell es reunia davant la porta de l’església, o també al seu interior, i des del segle XVI a la casa de la vila (“in domo universitatis”).
La població sofrí les conseqüències de diversos enfrontaments bèl·lics, com fou la guerra mantinguda entre Jaume III de Mallorca i Pere III el Cerimoniós, en la qual el Conflent es posà al costat del rei mallorquí; la vila oferí resistència sota el comandament de Pere d’Harea, a les tropes del rei Pere, però finalment hagué de claudicar. Segles més tard, Prada també sofrí els efectes de la fi de la guerra dels Segadors, durant la qual la vila fou ocupada pel general Du Plessis.
La importància econòmica que la vila de Prada va anar adquirint, sobretot al segle XVIII, enfront de la vila de Vilafranca de Conflent, va fer que la funció de capitalitat que aquesta darrera població tenia des de la seva fundació, com a seu de la vegueria del Conflent, s’anés desplaçant gradualment vers Prada; així, mitjançant un decret reial, el 1773 es transferí definitivament a Prada la seu de la vegueria. Esdevinguda cap de districte durant la Revolució Francesa (1790), i, deu anys més tard cap del tercer arrondissement dels Pirineus Orientals, al llarg del segle XIX continuà engrandint-se gràcies, en part, a l’arribada del ferrocarril (1877) i als nous canals de regatge. (PP)
Recinte emmurallat
Vista aèria del centre de la villa, on és perceptible el perímetre de l’antic recinte fortificat, entorn de l’església de Sant Pere.
ECSA - F. Tellosa
La vila de Prada s’organitzà des dels orígens entorn de l’església parroquial, dedicada a sant Pere. Avui dia, del recinte fortificat de l’antiga cellera que envoltava el temple són visibles unes poques restes als costats de migdia i llevant de l’església.
L’element més destacat és l’únic que es troba separat del temple. És al sector meridional de la plaça de la República (o de Sant Pere), a uns 15 m al sud-oest de la façana meridional de l’església i del campanar. Es tracta de la resta d’una torre que sobresurt per damunt de la coberta d’un edifici modern de planta baixa, la casa Roca (que actualment un cartell assenyala com “Bar Chez Jean-not”). És una torre o baluard de planta semicircular, la qual es manté en una alçada d’uns 7 m, afegida a les construccions modernes i sense el coronament originari. El seu aparell és fet a base de còdols, lligats amb morter abundant. Es disposen, en alguns punts, inclinats o formant rengles d’espiga imperfecta, i en altres creen filades horitzontals, bé que força irregulars.
El sector de capçalera de l’església dels segles XVII-XVIII, al costat de llevant, incorporà elements de la fortificació. Es pot observar des de l’avinguda d’Aragó.
L’absis de la capella del Santíssim Sagrament, vora l’angle SE del temple, ha aprofitat una antiga torre de planta semicircular, semblant a l’anteriorment esmentada. Es manté, també, en una alçada d’uns 7 m, i no té cap obertura. L’aparell també es caracteritza per l’ús dels còdols, però ha estat força desfigurat en repicar-lo fa alguns anys aplicant molt de ciment entre les pedres.
Amb la dita torre absis enllaça un gran fragment de llenç que forma part de la capçalera, exteriorment plana, de la nau principal del temple. És un mur completament opac, que manté l’aparell propi de la fortificació —de còdols, però alterat per l’aplicació de ciment—, fins a una alçada d’uns 10 m. La cortina va a parar als cossos de les capelles situades al NE de l’església, en les quals les possibles restes del recinte fortificat hi són molt més dubtoses.
Aquestes restes de fortificació del mur de la cellera, per les seves característiques, podrien ésser datades al segle XIII o l’inici del segle XIV, de la qual cosa s’infereix que a la primitiva fortificació de la cellera, probablement del segle XI, es practicaren refaccions i modificacions en temps posteriors a causa de necessitats d’ordre defensiu.
La vila de Prada disposava, a més, d’un segon recinte emmurallat més ample, corresponent a la fortificació de la població al segle XIV, que contenia al seu interior l’antiga cellera fortificada. En el plànol annex que publiquem, corresponent al cadastre del 1811, es pot observar un espai gairebé circular al voltant de l’església i també es constata que subsistien unes quantes cases que constituïen la perifèria d’aquest perímetre. Avui dia, d’aquest recinte exterior, més ampli, no resten vestigis visibles. (JBH)
Bibliografia
- Marca, 1688, col. 778
- Delamont, 1878
- Alart, 1880, vol. F, pàg. 202
- Abadal, 1952, vol. II (II), pàgs. 332-334
- Cazes, 1971, pàg. 26