Situació
Magnífic campanar de l’església amb la típica decoració llombarda, integrat al temple reconstruït al segle XVII.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Pere, monument emblemàtic de la població, és al bell mig del nucli antic, a la plaça de Sant Pere o de la República.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 37’ 7” N - Long. 2° 25’ 29” E.
Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (JBH)
Història
La vil·la de Prada és esmentada l’any 843, quan el rei Carles el Calb la donà al comte Sunifred I d’Urgell i Cerdanya com a recompensa pels seus serveis. Poc després, abans del 848, el mateix comte Sunifred cedí aquesta vil·la a l’abadia benedictina de Santa Maria de la Grassa i al seu abat Elies.
El comte Salomó, successor de Sunifred, impugnà la dita donació i el 22 de març de 865 fou celebrat un judici al castell comtal de Sant Esteve de Pomers, en el qual l’abat va poder presentar la carta de donació de la vil·la de Prada, el seu vilar de Mata i les esglésies del terme (“Prata et Mata cum terminis et limitibus earum et cum omnes aiacencias illorum seu et ecclesias”). En conseqüència, el veredicte fou favorable al monestir de la Grassa, fet que es veurà confirmat l’any 870 en un precepte de Carles el Calb, pel qual ratificava a l’esmentat cenobi la cel·la de Prada amb les seves esglésies: “cella Prata cim sibi pertinentibus ecclesiis”.
L’any 878 els fills del comte Sunifred, és a dir, Sesenanda, Sunifred, el comte Guifré, el comte Radulf i el comte Miró, feren donació al mateix monestir de la Grassa d’un alou que era dels seus pares, situat a la vil·la de Prada, que comprenia l’església de Sant Salvador.
Segons A. Cazes, en un document datat l’any 855, que és una falsificació del segle XI, s’esmenten les advocacions de les esglésies de la cel·la de Prada: Sant Pere, Sant Salvador, Sant Joan, Sant Gervasi i Sant Cels, totes com a dependents de la Grassa. Tanmateix, a l’inici del segle XII, l’any 1118, l’església de Sancti Petri de Prata és confirmada com a possessió del monestir de Santa Maria de la Grassa per una butlla del papa Gelasi II. Posteriorment, una altra butlla papal de Gregori IX, de l’any 1228, a favor del mateix cenobi, li ratificà la possessió de l’església de Sant Pere, Sant Salvador i Sant Joan, la qual cosa indica que molt probablement en aquesta època tenia tres altars i potser tres naus. Nogensmenys, l’altar principal degué ésser el de Sant Pere, ja que la titularitat de l’església és dedicada a aquest sant, tot i que, com ja hem vist, en una primera menció es parla d’un temple dedicat a sant Salvador. També cabria la possibilitat que es tractés de dues esglésies diferents, l’una dedicada a sant Pere i l’altra a sant Salvador.
Al segle XIV, el cambrer de Santa Maria de la Grassa detenia la senyoria de Prada i en percebia les rendes, situació que perdurà fins el 1588. Al final del segle XVI, a petició dels cònsols de la vila, es decidí renovar l’església de Sant Pere, que havia quedat petita. El 10 de novembre de 1605 el bisbe d’Elna, Onofre Rard, delimità l’espai del nou temple afitant-lo amb creus. La nova església, d’una gran nau amb capelles laterals i voltes de creueria de tradició gòtica, es construí tot al llarg del segle XVII i s’engrandí al segle XVIII amb les dues grans capelles, a manera de transsepte, de Sant Benet (1735) i de la Concepció (1749). Es conservà el campanar romànic i una petita part dels murs del temple anterior i s’aprofitaren elements de les fortificacions medievals, que quedaren integrats al nou temple.
L’església posseeix un veritable tresor artístic, del qual destaca el gran retaule major barroc, obra de Josep Sunyer (1679-99). També cal esmentar altres retaules com el de Sant Benet, que procedeix de Cuixà (1599), el de la Trinitat, obra de Lluís Generes (1655), el del Crist (1681), procedent del convent de caputxins de Prada, i el de Sant Galdric (1714). Són notables la talla gòtica de la “Mare de Déu de la Volta” (segle XIV), la talla del “Crist Negre” (segle XVI) i el conjunt del Sant Enterrament (segle XVII), a més d’altres peces, com ara, el reliquiari de Santa Llúcia, de coure (segle XIV) i els bustos-reliquiari de Sant Valentí i Sant Nazari (segle XVI) i de Sant Pere de Verona (segle XVIII). (JBH-PP)
Església
L’església de Sant Pere va ésser reconstruïda al segle XVII, com ja s’ha indicat. El campanar de torre, romànic, va ésser respectat i encara es dreça adossat al mur meridional de la nau actual.
És una torre quadrangular amb la típica decoració llombarda, de cinc plantes (6,15 m de costat, mides exteriors). El costat de tramuntana del campanar queda afegit a l’església i, per tant, les seves obertures i elements decoratius resten amagats i, potser, destruïts.
A les façanes externes, el pis baix és coronat per dues grans arcuacions que tenen mènsules de bossell, entre les dues lesenes angulars. En aquest nivell hi ha una sola finestra-sagetera amb arquet de mig punt monolític, al mur meridional. A ponent hi ha una porta tapiada, rectangular, amb llinda adovellada i els muntants decorats amb motllures, la qual segurament és d’època tardana.
El primer pis o registre presenta, a cada façana visible, un fris de sis arcuacions distribuïdes en grups de tres en els espais entre lesenes, ja que hi ha una estreta faixa o lesena central. Al seu damunt corre un fris de dents de serra. L’única obertura és una fi-nestra sagetera d’arquet de mig punt, monolític, en el mur de migdia.
El segon pis és decorat amb una seqüència de sis arcuacions entre les lesenes d’angle. Les mènsules dels arquets són de perfil de cavet. Al damunt hi ha un fris de dents de serra. Al centre de cada cara s’obre un finestral geminat, amb dues columnes amb sengles capitells que suporten un àbac gran i força pla. Els seus arcs, de mig punt, tenen dovelles curtes. La finestra de la façana oriental ha estat tapiada.
El tercer pis té també una finestra biforada a cada façana. Són obertures de la mateixa estructura que les del pis immediatament inferior —arcs de mig punt, columnes dobles amb capitells i àbacs plans—, però més amples, una mica més altes i esveltes. Al damunt corre un fris de sis arcuacions i de dents de serra. Les petites mènsules de les arcuacions, que són de cavet i de bossell, en algun cas presenten uns relleus geomètrics esculpits: boles o semisferes, cilindres i daus.
El quart pis, el més alt, té a cada façana una obertura geminada amb un simple pilar central, i arcs de mig punt. La reforma del coronament de la torre, feta en època molt tardana, ha originat la destrucció de la decoració romànica del contorn superior. També deuen haver estat transformats els esmentats finestrals d’aquest pis alt.
Aquest coronament, d’època posterior al romànic, és construït amb pedruscall morterat. Es diferencia de manera ben clara del cos romànic de la torre, bastit amb perfecta carreuada. És un pis que té, centrada a cada costat, una petita obertura quadrangular amb llinda. Es tracta, evidentment, d’un comunidor que va ésser afegit al cim del campanar; un cas semblant és el que també es va afegir al cim del campanar romànic de l’església de Sant Feliu de Fillols, al Conflent. A Prada, l’obertura occidental del comunidor s’ha fet servir per a col·locar-hi el rellotge públic; al seu extrem superior, vora els angles de la torre, hi ha unes espidieres de mida petita. El campanar havia format part de les fortificacions de la vila.
Damunt la terrassa superior de la torre va ésser construït un coronament, alt i molt destacat, en forma de piràmide octagonal, que data de l’any 1852.
EI campanar romànic presenta un bonic aparell de carreus de mida més aviat gran, de granit, d’un color daurat, que han estat perfectament escairats i polits. S’han col·locat en filades regulars, a trencajunt i molt ben ajustats.
Els capitells dels finestrals geminats dels pisos segon i tercer presenten una decoració simple i força esquemàtica. Els interns són simplement bisellats als angles, de manera que s’hi insinuen unes fulles grosses, però poc definides; en alguns s’hi afegeixen unes volutes poc desenvolupades als angles superiors.
Els capitells externs de les finestres del tercer pis de les façanes de llevant i de migdia presenten unes grosses fulles lanceolades i llises en els angles i unes altres, afigurades en segon terme, al centre de cada cara. El capitell del tercer pis de la façana de ponent té un registre inferior completament llis, una faixa horitzontal al centre i un registre superior de grans fulles llises.
Un esment a part mereix el capitell del segon pis de la façana meridional, ja que introdueix uns grossos caps o màscares, de relleu destacat i de trets esquemàtics, situats als angles; al seu damunt hi ha unes volutes, també ben destacades.
Totes les columnes dels finestrals són cilíndriques i llises; les bases que s’han conservat tenen una escocia entre dos torsos.
Aspecte parcial del campanar de l’església, on es pot observar alguns capitells de les finestres esculpits.
ECSA - A. Roura
El campanar de Prada pertany al tipus comú de torre de campanes d’influència llombarda, que a l’exterior presenta les separacions de pisos a base de rengles d’arcuacions cegues acompanyades de frisos de dents de serra. És, però, una obra ja molt evolucionada, allunyada dels models “llombards” propis del segle XI. Les seves formes són més estructurades i polides, amb els finestrals de columnes dobles, altes i esveltes. És un campanar integrat plenament a les concepcions estilístiques i formals pròpies del romànic del segle XII. Té paral·lelismes amb altres campanars de les comarques pirinenques que es poden considerar, més o menys, coetanis —també del segle XII—, com els de Prats de Molló i de Costoja, al Vallespir, el més modest de Sant Feliu de Fillols, ja esmentat, i sobretot els pisos superiors del de Sant Cristòfol de Beget, a la Garrotxa.
Uns detalls dignes d’atenció al campanar de Prada són les sigles 535 gravades (en caràcters àrabs), en grans dimensions, en un carreu del parament exterior de la façana de ponent, que forma part de l’angle sud-oest, i en un altre carreu del parament inferior, a la part alta del mur de migdia. Si aquests guarismes són coetanis de l’edifici, ens trobem davant d’un curiós enigma. Al segle XIX, L. de Bonnefoy va escriure que “de totes les conjectures que he sabut imaginar, la millor no explica res”. Hom ha arribat a suposar l’existència d’operaris àrabs o mossàrabs entre els constructors del campanar, al segle XII, ja que si es tracta d’una datació de l’hègira donaria l’any 1144.
A més del campanar queda un únic testimoni de l’obra romànica del temple, incorporat a la reconstrucció del segle XVII. Es tracta de la part inferior del parament de la façana meridional, entre l’angle sud-oest de la nau i el campanar. S’ha conservat en una llargada d’uns 7 m, des del dit campanar, i en una alçada aproximada de 5 m. L’aparell és diferent del de bona carreuada del campanar. És fet amb grans còdols trencats, que es barregen amb carreus bastament escairats, material que s’afilera amb certa regularitat, lligat amb morter abundant que resta ben visible entre les pedres.
En el sector occidental del mur ha quedat una finestra romànica de dimensions grans, ara tapiada. És de doble esqueixada i d’arcs de mig punt fets amb dovelles i carreus de granit, ben tallats i polimentats. Aquest parament té adossat un contrafort de l’època de la reconstrucció del temple i és perforat per una porta lateral moderna o que ha estat refeta en època recent.
Malgrat la diferència entre els aparells, aquest mur pot ésser considerat del segle XII, igualment que el campanar. (JBH)
Capitells
Els finestrals del campanar de l’església de Sant Pere presenten obertures geminades, els arcs de les quals recolzen sobre parelles de columnes. Els capitells corresponents són treballats amb una decoració simple i força esquemàtica. Els capitells interns són simplement bisellats als angles, de manera que s’hi insinuen unes fulles grosses, però poc definides; en alguns s’afegeixen unes volutes poc desenvolupades als angles superiors.
Els capitells externs de les finestres del tercer pis de les façanes de llevant i de migdia presenten unes grosses fulles lanceolades i llises en els angles, i unes altres, figurades en segon terme, al centre de cada cara. El capitell del tercer pis de la façana de ponent té un registre inferior completament llis, una faixa horitzontal al centre i un registre superior de grans fulles llises. (JBH)
Bibliografia
- Alart, 1880, doc. I, pàgs. 1-6
- Brutails, 1901
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 296-297 i 314-315
- Cazes, 1971; 1990, pàgs. 12-13 i17