Sant Julià de Ceuró (Castellar de la Ribera)

Situació

A l’extrem occidental del terme municipal de Castellar de la Ribera, dalt la carena a mà esquerra de la ribera Salada, es retalla la silueta de Sant Julià.

Mapa: 291M781. Situació: 31TCG654535.

A mà esquerra del punt quilomètric 15 de la carretera de Solsona a Basella es troba la Gravera, tocant el riu, que cal travessar per seguir una pista que en 1,400 km arriba a l’església parroquial de Sant Julià, on se celebra culte normalment. A casa Sabartés, que és allà mateix, en guarden les claus.

Història

A la documentació de l’església o del castell, el topònim “Ceuró” ha sofert moltes variacions. Començant per “Ozro, Odro, Ozoro, Odero, Odoro, Ozo, Zouro”, acabaríem per ”Ciuró, Cigró” o “Ceuró”, que són noms emprats encara avui dia.

La còpia del segle XI del capbreu de censos i rèdits pertanyents a Santa Maria d’Urgell, fet tres dies després de la data de l’acta de dedicació de l’església (1 de novembre de 839), ja cita Ceuró(“Ozro”). El 3 de gener de 1061, en una venda de terres, apareix Sant Julià, que al 22 d’agost de 1094 incrementà les seves pertinences gràcies al testament d’Ernessen, pel qual aquest li deixà una vinya i la meitat de “ipso hortal de Ozro”. Sis anys més tard, el 8 de setembre de 1100, Ermessenda, membre de la noble família Miró, que tenia la senyoria del lloc, per voluntat del seu marit, donà a Santa Maria de Solsona l’església de Sant Julià de“Odro”. La mateixa donació amb les seves sufragànies, la repeteix Ermengol V l’abril de 1102. A la butlla del 3 de març de 1150 del papa Eugeni III, dirigida al prepòsit Guillem, apareix esmentada l’església de “Ozro”, menció que es repeteix el 10 de novembre de 1163, a l’escriptura de la segona consagració de l’església de Santa Maria de Solsona amb el nom de “Odro”, a la butlla del papa Alexandre III a Bernat de Pampe, prepòsit de Solsona, l’any 1180 amb el nom de “Odoron”. També la butlla de Climent III, de l’any 1188, menciona el castell d’Oderó i església.

Anys més tard, el 1559, Joan de Josa i Cardona es titula senyor de les baronies de Madrona, Altés, “Ciuró”, Ogern i Castellar.

Segons Serra i Vilaró, l’any 1640, Josep Fretó, que es feu popular a la contrada, pintà els dos retaules d’aquesta església i també un altre de Pampe i l’altar de Santa Llúcia del santuari de sa Vila, que havia estat l’altar major de Sant Julià de Ceuró.

Hi ha dues campanes amb aquestes inscripcions: “Fue construida por José Mestres de Manresa en el año 1867, siendo regente de la parroquia el Rdo. D. Antonio Comellas. Mipatria es Ceuró y mi nombre es Oliana”. I una altra on es llegeix: “1672 Sta. Maria ora pro nobis. St. [...] R. Josep Roig, Vicari”.

Església

Planta a escala 1:200, de l’església, constituïda por una nau molt llarga, rematada vers llevant per un absis semicircular.

J. Segués

El conjunt d’edificis que hi ha dalt aquest turó és constituït per l’església, la casa Sabartés i la rectoria, avui deshabitada, on, encara, en una llinda, hom pot llegir: “Recre RETG Pujol Crius FECI 1777”, i en una altra, de la porta d’entrada, l’any 1786.

L’església, que conserva molts elements de la primitiva construcció, és d’una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, amb un parament de pedres, simplement escairades a cops de maceta, les quals es disposen en filades irregulars, però uniformes.

L’absis ha estat bastit damunt un sòcol, el qual descansa sobre una soca en forma de tascó, la qual cosa fa la impressió d’un talla-aigües, o, millor, talla-vents. A l’edifici és ben palesa la part sobrealçada posteriorment.

La coberta és de dos vessants a la nau i cònica a l’absis.

La decoració de les façanes ha estat resolta amb un fris d’arcuacions entre lesenes; ha estat executada d’una manera anàrquica. Si bé a l’absis les arcuacions es disposen en sèries de dues entre lesenes, al mur de tramuntana, malgrat l’heura, s’endevina una línia uniforme d’arrencada de lesenes, unes d’estretes i unes altres de més amples, i se’n constata la desigualtat d’alçada. Les lesenes que, tocant a l’absis, formen faixes de més de 2 m de llarg, acaben vora el frontis amb uns 90 cm.

Un detall exterior del mur de migjorn de l’església, vers l’indret de l’absis, amb un parell d’arcuacions flanquejat per bandes llombardes, amb una petita finestra descentrada.

L. Prat

Al mur de migjorn, un cos adossat que devia servir de sagristia i que actualment és ple de runes i aparedat per la part que dona a l’interior, priva de veure les arcuacions que possiblement hi havia, tot i que, en part, es devien destruir en ésser-hi construïda l’esmentada sagristia. Només se’n veuen prop de l’absis i del frontis; es tracta de grups de dues entre lesenes.

L’església rebia la llum per la finestra del centre de l’absis, que és de doble esqueixada, i coberta amb un arc de mig punt adovellat, semblant a la que es troba al mur de migjorn. La porta d’entrada té un arc de mig punt adovellat; és al costat de ponent, igual que el campanar, d’espadanya, que té dues finestres. Tant aquest com el frontis, arrebossat, són una obra posterior, car l’any 1905 un llamp destruí la façana de l’edifici.

L’interior de l’església fou molt modificat quan fou realçada la nau i hom suplí la volta original amb una coberta de llunetes i creueria. Té l’arc preabsidal de mig punt afaitat, a 1,60 cm del sòl el muntant de mà dreta, i a 0,90 cm el de mà esquerra.

Un mur amb porta, al costat dret mirant vers llevant, separa totalment la nau de l’absis, convertit actualment en sagristia.

Entrant, a mà esquerra, hom foradà el mur per fer-hi la fornícula de la pica baptismal, que duu la data de 1802.

Els elements decoratius i tecnològics fan que aquesta església s’integri perfectament dins els corrents de l’arquitectura llombarda, datable dins el segle XI.