Situació
Santa Magdalena de Vilaprinyó és al cantó de ponent del terme de Castellar de la Ribera, a mà dreta de la ribera Salada i amagada entre pins, dalt un turonet.
Mapa: 291M781. Situació: 31TCG639519.
Entre els punts quilomètrics 14 i 15 de la carretera de Solsona a Basella, a mà esquerra, hi ha la Gravera, i a mà dreta una pista que s’enfila i arriba en 2 km a Tàpies. Uns 900 m després de passar Tàpies, cal prendre la pista de mà esquerra i, 800 m més enllà, deixar el vehicle i caminar uns quatre minuts per arribar a Vilaprinyó. (JCS)
Història
Aquesta església era situada dins l’antic terme del castell de Castellar, a Vilaprinyó. No degué passar de capella de la vila o mas de Vilaprinyó, vinculada a la parròquia de Sant Pere de Castellar.
El lloc de Vilaprinyó és documentat a partir de l’any 1061, quan Illa, tement que la mort no la sorprengués en falta, volgué esmenar la usurpació del delme de Vilaprinyó (“Vila Prino”), que havia retingut injustament, per la qual cosa feu donació d’un alou a la casa de Santa Eulàlia de Castellar. Aquesta relació de Vilaprinyó amb Santa Eulàlia fa pensar que l’advocació de santa Magdalena no sigui posterior a la de santa Eulàlia. Aquesta hipòtesi es veu fins a cert punt corroborada pel fet que l’any 1024 foren venuts uns molins situats al terme de Santa Eulàlia o de Castellar, al riu Altés (la riera Salada), al lloc dit el Saltell. Per tant, no sembla que l’església de Santa Eulàlia fos gaire lluny de Vilaprinyó i cal acceptar la possibilitat d’un canvi d’advocació (ABC)
Església
Exterior de la capçalera de l’església, molt esfondrada. La manera com i els materials amb què ha estat construïda la fàbrica fan pensar en un edifici d’època tardana.
L. Prat
Aquesta església, de parentiu romànic no gaire llunyà, consta d’una nau rectangular, de la qual el sector de ponent, des de la porta fins al frontis, correspon a una important refecció, i capçada amb un absis semicircular a llevant.
La nau ha estat coberta amb una volta apuntada, feta amb uns blocs de pedra tan grossos que és difícil imaginar que corresponguin a l’obra primitiva. Una cornisa llisa, a manera de mènsula contínua, ressegueix tot el perímetre de la nau i marca el punt d’arrencada de la volta, que té totes les traces d’ésser posterior.
La nau s’encaixa amb la capçalera per mitjà d’un plec que fa la degradació i marca l’arc triomfal. Encara un altre plec redueix la llum i delimita l’obertura de l’absis, la volta en quart d’esfera del qual arrenca de damunt una cornisa, decorada senzillament, situada, curiosament, a un nivell sensiblement més alt que el de la nau.
El parament és fet amb carreus treballats acuradament i ben escairats. La porta s’obria al costat de migjorn; era coronada amb grans dovelles. Actualment només en resten dues col·locades al seu lloc, les quals indiquen l’inici de l’arc; les altres es troben escampades per terra, mig cobertes d’herba.
Una vista de l’interior de l’església, amb l’indret on la nau s’encaixa, vers llevant, amb la capçalera. Cal observar la diferent altura de les cornises que marquen l’arrencada de la volta de la nau i de l’absis.
L. Prat
On es contempla un treball admirable és a la finestra de l’absis. És de doble esqueixada i coberta amb un arc de mig punt adovellat. La filigrana és a la pedra que inicia ambdues esqueixades. Aquesta pedra ofereix al centre un encaix, on casa perfectament la dovella-clau, i a banda i banda hi ha uns talls escalonats que reben les altres dovelles, les quals s’allargassen, monolítiques, fins a la sortida de la finestra. A la finestra del mur de migjorn, de dues esqueixades, la pedra que al centre de l’esqueixada inicia l’esplandit és monolítica i forma un arc a l’intradós, del qual arrenquen les dovelles. Per la part que dona a l’interior, la finestra té un arc de pedres trapezoidals amb bisell, que ressegueix l’extradós de les dovelles. A la nau i a l’absis es veuen forats de bastida.
Una bona part de la porta i l’angle sud-occidental són enderrocats.
Tot el parament interior ha estat bastit amb carreus treballats a punta, i per les traces sembla que l’obra original pot ésser datada dintre el segle XII. (JCS)