Sant Pere de Miraver (Pinell de Solsonès)

Situació

Al costat de llevant del terme de Pinell, i termenejant amb els de Llobera i Olius a tocar del castell de Miraver, hi ha l’església de Sant Pere.

Mapa: 329M781. Situació: 31TCG725468.

Entre els punts quilomètrics 7 i 8 de la carretera de Solsona a Sant Climenç, surt una pista, en bon estat, que en cinc minuts deixa a Miraver. S’hi celebra culte.A cal Ventureta, poc abans d’arribar a l’església, en guarden les claus. (JCS)

Història

L’església, que actualment és la parroquial del poble de Miraver, és documentada ja el 16 de novembre de 1099, quan Pere, fill de Ramon, juntament amb el seu fill Ramon Pere, fa donació a Déu de l’església que el veïnat anomena de Sant Pere, príncep dels apòstols, i que és al comtat d’Urgell, dins els límits del castell de Miraver.

Miraver consta a la relació d’esglésies pertanyents a la canònica de Solsona, segons la butlla del papa Eugeni III del 3 de març de 1150, dirigida al prepòsit Guillem. Així mateix, consta a la segona consagració de l’església de Solsona, l’any 1163, i a la butlla del papa Alexandre III, de l’any 1180, adreçada al prepòsit Bernard, i a la de Climent III, l’any 1188. (JCS)

Església

L’església és d’una nau rectangular, capçada per un absis semicircular, lleugerament encarat al nord-est. Els murs han sofert transformacions, tant el de ponent, on fou afegida una capella, com el de migdia, que conserva encara la porta original d’arc adovellat de mig punt. El frontis i la porta de llinda són posteriors, així com el campanar d’espadanya amb dues finestres. El parament és de pedres si fa o no fa quadrades, ben escairades i llises. Una cornisa de pedres trapezoidals amb bisell ressegueix l’absis. A la nau són de quart de bocell.

Durant l’estiu del 1984 l’espadanya fou alliberada de la construcció que tenia adossada. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’una esqueixada i amb arc de mig punt treballat a la cara inferior de tres carreus que donen el gruix del mur. Així mateix, hi ha una altra finestra a la part de ponent de l’absis, d’arc de mig punt adovellat. El guix a l’interior i les juntes dels carreus de l’absis, arrebossades generosament, foren la causa que passessin molts anys desapercebudes.

Cal remarcar que en un angle de la sagristia, a la part sud-oriental de l’edifici, hi ha un gran carreu rectangular on, en posició apaïsada, ha estat esculpida una figura humana en relleu, la qual té els braços enlaire, aguantant una pedra.

És un edifici de dubtosa filiació romànica. (JCS)

Escultura

Aprofitat i encastat en el mur de la sagristia, es conserva un bloc de pedra, de forma aproximadament rectangular i col·locat verticalment. El seu deteriorament palesa el pas del temps, si bé hom pot analitzar-ne sense problemes la seva decoració. Aquesta apareix emmarcada per uns marges llisos, prims als costats llargs i gruixuts als estrets, considerablement a la base. Amb el buidat apareix delimitada una figura humana, presentada frontalment i en simetria; va vestida amb una mena de túnica curta, treballada amb unes incisions de traç irregular, que poden fer atribuir la figura a la d’un clergue; els peus recolzen en el marge inferior, gairebé fonent-s’hi, mentre els braços s’alcen fins al marge superior, a la mateixa altura que el cap. El treball és molt senzill i rudimentari, reduït a dos plans de superfícies llises (fons i figura marge), de formes extremadament geomètriques (el cap és un cercle, el cos dos trapezis simètricament adjacents pel costat més petit), i potser mal calculades.

És fàcil pensar en la figura d’un atlant, però és més versemblant suposar que es tracta d’un personatge en actitud d’orant, que ens acosta a un sentit funerari de la peça. Així, és factible la comparació amb les figures que, acompanyades de creus, apareixen representades amb la mateixa actitud en unes làpides que hi ha davant la porta de l’església de Santa Maria de Camps, a Fonollosa (Bages), datades el segle XIII(*). En actitud anàloga, bé que en un context diferent i amb una identificació problemàtica, podem presentar el personatge del capitell troncopiramidal reaprofitat al claustre de Sant Benet de Bages, el qual sembla que és datable entre els segles X i XI(*). No oblidem, però, que la figura de l’orant era especialment pròpia d’àmbits de caràcter funerari, en les primeres manifestacions d’art cristià, com al·legoria de l’ànima del cristià. És aquest el sentit que sembla més apropiat per a la peça que ens ocupa, de manera que aquest element seria, originàriament, anàleg en finalitat al de Santa Maria de Camps. La seva datació es pot aproximar a la de la peça anterior, bé que és de precisió difícil, tenint en compte el seu caràcter popular. (JCSo)

Bibliografia

• Domènec Costa i Bafarull: Memorias de la ciudad de Solsona y su Iglesia, 1959, vol. II, pàgs. 641-648.