Castell de Mur (Guàrdia de Noguera)

Situació

Perspectiva del conjunt del castell des del sector ponentí, part restaurada recentment, on es fa patent la forma de vaixell que literàriament s’acostuma a atribuir al castell.

ECSA - J. Bolòs

Vista aèria del castell i la col·legiata coronant el seu característic serrat.

ECSA - M. Catalán

El castell de Mur és al cim d’un turó, juntament amb la canònica de Santa Maria, en una posició eminent.

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG229639.

Per a anar-hi hi ha una pista en bon estat, que surt de la carretera de Guàrdia a Sant Esteve de la Sarga. (JAA)

Història

La seva situació estratègica i la seva importància dins del conjunt de l’arquitectura militar de la Conca de Tremp advoquen en favor d’uns orígens històrics llunyans del castell. Al segle X correspon la primera referència escrita que posseïm del castell; l’any 969 es documenta l’església de Sant Fructuós, situada dins el terme del castell. Dins el districte castral de Mur es localitzen importants dominis territorials dels comtes de Pallars: la condomina de Cot que Ramon IV donà l’any 1037 a Garcia Eiç i l’honor de Fabregada que un any després cedeix a Bertran Ató.

A mitjan segle XI el castell de Mur era tingut en feu per Arnau Mir de Tost, el qual l’any 1053 rebé del comte Ramon V de Pallars Jussà l’absolució de prestar-li jurament de fidelitat pel preu de 15 unces d’or. Dos anys més tard Ramon V, en prendre per muller Valença, filla d’Arnau Mir, rebé del seu sogre 12 000 sous en canvi dels castells de Mur i Llimiana, Orcau i Basturs. El mateix dia el comte Ramon li empenyorà els castells de Mur i Llimiana, Areny i Montanyana per tal de garantir que en el termini d’un any, tal com preveia la llei visigòtica, Valença rebria el dot marital (esponsalici). Aquest consistia en el castell de Mur i la meitat del castell d’Areny, que Ramon V lliurà en dot a la seva muller Valença el 16 d’octubre de 1056. Encara l’any 1064 el comte de Pallars empenyorà per segona vegada al seu sogre els castells de Mur, Llimiana i Montanyana com a garantia de no prendre-li el d’Areny. Arnau Mir testà l’any 1071 i deixà Mur a la seva filla Valença i al seu nét Arnau.

L’any 1076 els comtes Ramon V i Valença infeudaren el castell a Ramon Pere i li encomanaren els seus castlans. En una nova convinença establerta l’any 1094, Ramon V encomanà els castells de Mur i Llimiana al seu cosí, el comte Artau II de Pallars Sobirà.

Hom atribueix a l’època del comdor Arnau Mir de Tost la reconstrucció del castell en la forma que ens ha arribat. Pels mateixos anys, cap al 1060, els comtes Ramon V i Valença iniciaren l’erecció d’una església damunt l’antiga capella castral de Mur.

Completada pel seu fill Pere Ramon i consagrada l’any 1069 pel bisbe Guillem Guifré d’Urgell, l’església de Santa Maria seria finalment instituïda en canònica agustiniana. Els comtes de Pallars Jussà feren de la canònica de Mur la seva necròpoli familiar.

La documentació referent al castell de Mur, escassa durant els segles XII-XIII, permet esbossar una primera relació dels senyors de Mur, feudataris dels comtes de Pallars Jussà: Pere de Mur (1100), Arcard I (1156, 1171), Bernat (1183,1192, †1203), Arcard II (1197), Arcard III (1257), Arcard IV (1284, 1290), Arcard V (1296, 1300, 1306), Simó (1328, †354), Dalmau (1368), Lluís (1387, †1408).

L’any 1257, Arcard III de Mur —juntament amb el seu germà Arnau— arribà a una concòrdia amb Bernat, paborde del monestir de Mur, sobre els drets i serveis dels homes de Mur i de Guàrdia, la jurisdicció dels quals era compartida entre el castell i el monestir. Arcard cedí al prepòsit Arnau i al monestir tots els drets i accions que pogués tenir sobre el castell i la vila d’Alzina i el seu terme.

Arran de la revolta nobiliària i de la presa de Balaguer, l’any 1280, el rei Pere II infeudà el castell de Mur a Bernat de Toralla, tot retenint-se el mer imperi i les justícies criminals. Bartomeu de Toralla, fill de Bernat, llegà els castells de Mur i Olp a Pere de Meitat. A partir d’aleshores, els Mur es distingiren per una política col·laboracionista envers la monarquia: Arcard V de Mur fou procurador de Jaume I al regne de València; Simó de Mur (†1354) acompanyà Pere IV en la guerra del Rosselló contra el rei de Mallorca, l’any 1343; Dalmau de Mur fou conseller del Cerimoniós, el qual acompanyà en l’expedició de l’illa de Sardenya del 1355; Arcard de Mur i de Cervelló, baró d’Albí i Cervià (†1415), fou governador i lloctinent de l’illa de Sardenya entre el 1413 i el 1415 durant el regnat de Ferran d’Antequera.

A la mort vers el 1408 de Lluís de Mur, baró de Mur, d’Albi i de Cervià, heretà el títol i els drets de la baronia de Mur —que aleshores comprenia el castell homònim, els termes dels llocs de Moror, l’Alzina i Puigcercós i les castlanies de Guàrdia i de la vall de Llimiana— el seu fill, Hug Pere de Mur i de Cervelló, el qual només deixà una filla, Brianda, casada amb Nicolau Carròs d’Arborea. Dels Carròs d’Arborea, la baronia de Mur passà per enllaç matrimonial als Maça de Liçana, senyors de Moixent, que el detingueren fins l’any 1576, moment en què es dividí entre els germans Pere i Isabel. La part de la família Maça de Liçana passà als Cascante, que la vengueren a Fadrique de Portugal, i posteriorment, per enllaços matrimonials als Silva, marquesos d’Orani, i als ducs d’Híxar. La resta de l’indivís passà per compra als Caçador i als Cellerés, i d’aquests, per enllaç, als Oliver i als Fors. (PBM)

Castell

Planta d’aquest castell, de perímetre sensiblement triangular, que popularment s’ha comparat sempre a l’estructura d’un vaixell.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - J.A. Corbella

El castell de Mur, per la seva arquitectura i estat de conservació, constitueix un exemple excepcional de l’arquitectura no religiosa del segle XI, juntament amb altres castells, com el proper de Llordà. Si bé l’estructura del castell de Mur és molt més simple que la d’altres edificis, com el ja esmentat de Llordà, no hi ha dubte que la seva arquitectura i el seu emplaçament defineixen un conjunt d’una qualitat plàstica i arquitectònica totalment excepcional, amb independència del valor històric o arqueològic.

El castell té una planta concentrada, tancada totalment per un únic perímetre murat, en el qual es conserven vestigis de merlets. El perímetre del castell s’adapta a la forma de la peanya rocallosa sobre la qual s’assenta, amb una forma essencialment triangular —que s’ha equiparat a la silueta d’un vaixell—, amb els angles i els vèrtexs arrodonits, i la base orientada a llevant, encarada a la canònica. El costat sud del triangle adopta una forma aparentment corba, definida per un seguit de panys de mur rectes, que van girant sobre la base rocallosa fins a assolir el vèrtex, que és ocupat per una torre més elevada que la resta dels panys de mur i ocupada en la seva part alta per una habitació triangular, a la qual s’accedeix per una porta, en arc de mig punt, situada a nivell del pas de ronda dels murs laterals. Aquesta porta és oberta en el mur de llevant de la sala, la qual estança es recolza sobre un gran arc que deixa lliure la part baixa de l’extrem de ponent del castell. Aquesta peça triangular, únic vestigi conservat de les estructures residencials del castell, presenta cinc finestres en arc de mig punt, recentment restaurades.

Aspecte interior del sector oest, la part més afuada del castell, acabat amb una espècie de torre amb una habitació triangular a la seva banda superior, restaurada fa quatre anys.

ECSA - M. Anglada

A l’extrem oposat del recinte del castell, en el seu interior, hi ha una torre cilíndrica que ultrapassa el nivell dels murs perimetrals i presenta dues portes, en nivells diferents, que devien correspondre als distints nivells de les estructures interiors i del pas de ronda que, molt possiblement, es comunicaven verticalment a través de la torre. El mur del sector de llevant que forma la base del triangle és més alt que la resta dels murs del castell, talment com si formés una protecció addicional de la torre, que, d’altra banda, és totalment deslligada, constructivament, dels murs perimetrals. Aquesta desvinculació constructiva entre la torre i els murs del castell ha d’interpretar-se en el sentit que la torre és l’element del castell que es construí en primer lloc i al qual s’adossen la resta de les estructures. Tanmateix aquesta diferència cronològica no ha d’interpretar-se necessàriament en el sentit que la torre fos preexistent, sinó que no hem de descartar la hipòtesi que tot el conjunt respongui a un procés constructiu unitari executat en diverses fases, sense solució de continuïtat, de les quals la primera seria la construcció de la torre. La situació de les portes de la torre, perfectament coherents amb l’estructura dels paraments, ja posa en evidència la seva integració en un projecte global del conjunt casteller.

D’altra banda, la torre presenta unes notables diferències d’aparell constructiu entre la seva part baixa, construïda amb grans blocs a penes escairats, i la part alta, feta de petit carreu escairat disposat en filades molt irregulars, que han estat interpretades com un clar signe d’una diferent datació entre la part baixa de la torre (que seria construïda al segle X) i la resta (datable al segle XI). Aquesta diferenciació constructiva, però, no és exclusiva de la torre, sinó que es repeteix en altres paraments del castell, especialment en la façana sud, on s’aprecien diversos tipus de paraments, perfectament diferenciats en franges horitzontals, amb una part baixa de grans blocs a penes escairats, similars als de la torre, disposats en filades poc uniformes; i una part superior que abraça la porta, feta de petit carreu ben escairat, disposat en filades uniformes, de les quals alguna té les peces disposades de través. Aquest segon tipus d’aparell acaba en una filada horitzontal de lloses molt primes, i la part superior torna a ser executada amb grans blocs escairats, alternats amb petit carreu, en filades més irregulars però que conserven l’horitzontalitat.

Alçat de la façana de migdia, amb l’única porta d’accés a la fortalesa, abans de les últimes obres de restauració.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - J.A. Corbella

Alçat de la torre i interior del mur de la part nord del castell, també abans de les obres parcials de restauració.

Servei del Patrimoni Arquitectonic de la Generalitat de Catalunya – J.A Corbella

Aquestes diferències constructives no arriben a alterar el caràcter totalment unitari que presenta l’obra del castell i evidencien que en les obres de certa envergadura podien existir diferents equips o tallers d’operacions que executaven el projecte inicial. Al mateix temps, posen en qüestió que les diferències tecnològiques que s’observen en els paraments hagin de respondre necessàriament a processos constructius diferents allunyats en el temps.

A part les finestres de la torre oest, el castell presenta dos tipus d’obertures, un corresponent a espitlleres allargades i un altre corresponent a uns petits forats quadrats, amb una peça com un escopidor, que se situen en la part baixa d’uns nínxols buidats en el mur i que semblen a propòsit per a abocar-hi líquids, emprats com a element defensiu.

Aspecte de l’extrem de llevant, on destaca l’acurat parament d’aquesta fortalesa assentada sobre el penyal.

ECSA - M. Anglada

L’accés s’efectua per la façana sud, a través d’un camí que mena a la porta, elevada, resolta en arc de mig punt, de dovelles petites, i extradossat per una filada de llosetes planes, seguint les fórmules constructives més característiques de l’arquitectura llombarda, que són presents en l’execució dels diferents elements constructius del castell. Tots aquests elements palesen una gran maduresa i domini dels recursos tecnològics i constructius de l’arquitectura del segle XI. Aquesta maduresa fa pensar en una data avançada del segle i no podem excloure que la construcció fos promoguda arran de la integració del castell als dominis d’Arnau Mir de Tost, que en aquestes dates ja havia promogut probablement la construcció del castell de Llordà, on establí la seva residència. Tot i la proximitat cronològica i una mateixa adscripció estilística entre els castells de Mur i de Llordà, hi ha detalls —especialment el tractament arrodonit dels angles—, que assenyalen diferències entre un i altre castell, i alhora acosten les formes del castell de Mur als propers castells de Guàrdia i de Castelló Sobirà, o a la singular torre de l’Arbull, de formes geomètriques arrodonides. (JAA)

Intervencions arqueològiques

Amb motiu de les obres de restauració que al castell de Mur portà a terme el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, segons els projectes redactats per l’equip d’arquitectes format per R.M. Puig, P. Robert i C. Sáez, l’any 1986 s’hi va realitzar una primera campanya d’excavació a càrrec dels arqueòlegs J.M. Defaus i E. Riu i Barrera. La continuació i la conclusió dels treballs arqueològics es preveu que es realitzarà durant l’any 1993.

L’excavació del 1986 va afectar part del sector sud de l’interior del castell, delimitat per la torre, el perímetre de muralla i el mur transversal que originàriament dividia el recinte aproximadament per la meitat. Tot aquest sector se subdivideix en dues àrees ben diferenciades. La situada a migdia del portal d’accés, emmarcada pel peu de la torre i l’angle sud-oest de la muralla, era ocupada per un cos de dues plantes amb la coberta arran del pas de ronda o i del portal de la torre, com es desprèn de sengles alineacions de caps de biga que hi ha al pany de muralla i de la finestra que s’hi obre a mitja alçada. En aquesta àrea es van localitzar els basaments dels murs desapareguts que conformaven el cos per la banda de llevant i septentrió. El primer és de carreus irregulars lligats amb argila i el segon amb un aparell de millor factura unit amb morter de calç. A l’interior de l’espai tancat pels esmentats murs es va trobar una paret que, adossada a un dels seus extrems, definia un trapezi amb una llar al seu interior. El muret d’aquest petit recinte cobria un gran fogar amb terrissa associada d’època baix-medieval i que alhora s’assentava en un potent enderroc de lloses que no va ser excavat.

L’espai central que hi ha des de l’àrea descrita fins al mur travesser constituïa originàriament un pati i per tal motiu en aquest tram els panys de la muralla no presenten alineacions de caps de biga o altres indicis d’elements de cobertura. Tanmateix, s’hi han localitzat nombroses estructures de poca entitat i de datació difícil de fixar que devien envair-lo, almenys parcialment, en els darrers temps de l’ocupació castellera i posteriorment al seu abandó. A la banda nord, adossada al llenç de muralla i a la torre, es troba una cisterna de planta carrada, en la qual es diferencia una obra baixa de carreus petits poc regulars i una de superior amb aparell de més bona talla, que correspon també a la volta de quart de cercle que la cobreix. El seu interior, recobert d’arrebossat, era ple de runes, en gran part procedents del sector caigut de la volta, junt a tres esquelets de cànids en connexió anatòmica i sense associació a materials antics.

A la meitat occidental de la zona central, al voltant de la cisterna, l’excavació va assolir el nivell de la penya, que des d’aquí baixa vers migdia, on es troba a força més profunditat i coberta per un major sediment. A la banda nord de la cisterna, entre aquesta i el mur transversal, allà on la roca es troba en una cota més elevada, el sòl format just damunt seu presenta una llarga utilització, atès que els materials ceràmics més tardans que hi són presents corresponen a època baix-medieval. Per contra, en el costat occidental del dipòsit les irregularitats de la penya havien estat anivellades des d’antic amb un paviment de calç que compta amb algunes refaccions o esteses sobreposades. Damunt seu es va trobar un nivell d’ocupació amb fort component orgànic i una capa de sorres, sobre la qual s’havien instal·lat dues llars, una conformada amb pedres i l’altra de planta rectangular amb terrissa datable entre els segles XI-XIII. Per sobre d’aquests nivells es localitzaren dos murs d’aparell irregular i lligats amb morter, adossats a les cares externes de la cisterna pels costats nord i oest, com també una estructura de pedres de planta semicircular arrambada a l’angle nord, entre la muralla i el mur transversal. Aquestes construccions eren cobertes per diversos nivells de runes, en part amuntegades per petits murets de contenció.

De l’àrea oest de la zona central, situada junt a l’angle format per la muralla i el mur transversal, només es van excavar els nivells superiors d’enderroc, on es trobaren diversos amuntegaments de pedres disposades en sec. Per un sondeig efectuat aquí es va constatar que sota dels enderrocs es troben dos nivells d’ocupació, l’inferior dels quals descansa sobre un paviment d’estesa de calç amb una preparació formada per picadís o esquirles produïdes per la talla de pedra.

En la neteja superficial del sector nord del recinte es va localitzar la base d’un mur longitudinal de carreus lligats amb morter que dividia simètricament l’espai en direcció a la bestorre de tramuntana a partir del mur transversal. Tot el sector era ocupat originàriament per un cos de dues plantes, com mostra l’alineació de caps de biga que a nivell del forjat del primer pis recorre el perímetre emmurallat i la façana nord del tros conservat del mur travesser. Sembla que al llarg de la meitat oest del sector i paral·lel a la muralla hi ha un retall que esmotxa i regularitza el pendent natural de la penya. Aquest rebaix de la roca podria estendre’s a les zones occidentals no excavades del sector sud.

A més de la informació arqueològica, respecte a l’ordenació interior del castell es disposa d’una descripció, redactada el 1576 i publicada en versió castellana per L. de Cuenca. D’aquesta es desprèn que la fortalesa estava abandonada completament pels volts d’aquests anys des de feia força temps, segons es dedueix d’alguns detalls ressenyats. El petit portal d’accés no disposava de porta de tancament i mancaven les cobertes de les dependències interiors, de les quals l’escrit diferencia dos cossos o departaments, un a popa i l’altre a proa, és a dir als sectors sud i nord. El pati obert que quedava entremig no s’esmenta pròpiament però sí la cisterna que encara s’hi conserva. Al mur travesser del cos septentrional, del qual resta en alçada un petit llenç que es lliura a la muralla est, correspon la paret que segons el document hi havia al mig, feta de pedra i calç, alta com les muralles, amb dues finestres i un portal. Des de les obertures esmentades, en resta el brancal d’una d’elevada. Al cos meridional ha de pertànyer la paret que el text situa junt a la torre, de la mateixa alçada que l’anterior, i amb un finestral. D’aquest mur només s’ha conservat el basament.

De tot plegat es conclou que des de la seva construcció l’estructura interior de la fortalesa havia estat dividida en dos blocs de dependències separats per un pati central on es trobava la cisterna i al qual s’accedia des de l’únic portal del recinte, obert a la façana de ponent. A migdia, entre la torre i la muralla hi havia un cos amb planta baixa i pis, coberta a nivell del pas de ronda. La meitat septentrional estava ocupada per un altre cos també de dues plantes, subdividit a l’interior en dos àmbits per un mur longitudinal. La coberta del primer pis no pot ser restituïda per l’absència d’encaixos a la part elevada dels murs perimetrals. A l’extrem nord i damunt d’aquest pis s’aixecava la bestorre, sustentada per una gran arcada. Encara que els murs que compartimentaven l’interior del recinte no eren lligats a la muralla perimetral, l’ordenació de les obertures i les alineacions de caps de biga que aquesta presenta, pròpies de l’obra original, com també el tipus d’aparell del tros de mur transversal que es conserva, similar a la resta de la fàbrica, indiquen que l’estructura interna fou traçada i segurament bastida de forma unitària amb la muralla.

Respecte a les fases d’ocupació de l’indret, l’excavació no ha detectat fins ara preexistències a la fàbrica romànica, encara que aquest extrem resta per determinar en la futura intervenció arqueològica, atès que en una escriptura de l’any 969 hi ha una primera referència al terme castral de Mur. Tant si els dos trams de diferent aparell de la torre —l’inferior de grans carreus i el superior de peces regulars més petites—, corresponen a èpoques diferents o a variacions del mateix procés constructiu, sembla fora de dubte que és l’edificació més primitiva de la fortalesa, perquè els llenços del recinte murat s’hi adossen de forma palesa. La diferència de la part baixa de la torre amb la resta d’arquitectura del complex ha fet que fos considerada per alguns autors una obra del segle X i, per tant, un vestigi del castell que en aquest temps existia a l’indret. L’edificació romànica que va substituir la fortalesa precedent es data, per la seva arquitectura i context històric, cap a mitjan segle XI, però s’ignora si aquesta obra va ser promoguda pels comtes pallaresos, senyors del castell termenat fins a la meitat del segle, o bé ho fou per Arnau Mir de Tost, qui durant el tercer quart de l’onzena centúria el va integrar als seus amplis dominis, encara que aquest darrer extrem ha estat asseverat recentment per algun estudiós.

La recerca arqueològica realitzada el 1986 no va aportar coneixements nous sobre la implantació del castell romànic, però, en canvi, facilità la restitució de l’estructura interior i la seva evolució. El pati central tenia originàriament un sòl en pendent, conformat a la part superior est per la mateixa penya, i a la banda oest per uns paviments de calç estesos damunt de la roca a fi de regularitzar-la. En un moment segurament pròxim a la construcció del castell s’hi va instal·lar una cisterna arrambada a l’angle de la torre amb la muralla, que després va ser sobrealçada i augmentada de capacitat. De les activitats al pati són mostra els dos fogars localitzats. Damunt dels sòls d’ocupació es van bastir, en època baix-medieval, alguns murets de pobra entitat que compartimentaven l’espai en petits tancats. A aquesta fase correspon la llar situada al cos sud, sobre un nivell d’enderroc. Sembla, per tant, que cap al segle XV, l’ordenament interior de la fortalesa era força transformat i segurament s’havia iniciat el procés de ruïna de les edificacions. Cal remarcar que els enderrocs que cobreixen els vestigis d’aquesta darrera fase d’ocupació presenten indicis d’una continuada freqüentació. Els amuntegaments de runa sembla que mostren els intents per permetre el pas dins del recinte —potser per extreure la pedra de les construccions caigudes— que en bona part ha desaparegut. Cal considerar, doncs, que després d’un últim període d’ocupació que va comportar nombroses modificacions en l’estructura i els usos de l’espai interior, vers els segles XV-XVI l’abandó i la ruïna de la fortalesa era definitiva, tal volta en coincidència amb els canvis de senyoria esdevinguts durant aquest període. (ERB)

Intervenció arqueològica del 1997

A l’estiu del 1997 es va realitzar al castell una intervenció arqueològica en forma de camp de treball, sota el patrocini del Servei de Joventut de la Generalitat de Catalunya, intercalant torns de joves no universitaris amb torns de joves estudiants d’història. Hi ha previsió de portar a terme campanyes posteriors seguint el mateix sistema d’organització. Els treballs arqueològics tenen el suport de l’Ajuntament de Guàrdia de Noguera i el Consell Comarcal del Pallars Jussà i s’emmarquen en el programa de recerca arqueològica del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica i del Grup de Recerca d’Arqueologia Medieval i Postmedieval de la Universitat de Barcelona.

Les intervencions han anat dirigides a continuar els treballs realitzats el 1986, tant en l’espai sud, delimitat per la torre i el mur de tancament del castell, com en el costat nord, on se situaria la zona de residència del castell. Els resultats obtinguts fins al moment són molt limitats per causa de la gran quantitat d’enderroc acumulat en aquest sector. S’ha pogut constatar l’existència de quatre pilars que divideixen el sector nord de manera longitudinal (direcció SENW) i que suportarien tres arcades fins a arribar al mur de tancament de la bestorre situada al NW. A la planta baixa de la bestorre s’han localitzat restes d’arrebossat en els murs interiors, que es pot considerar com un sistema d’aïllament. En acabar la primera campanya tot just s’ha arribat a uns primers nivells d’ocupació corresponents a les darreres etapes d’ocupació del castell. (MSP)

Bibliografia

Bibliografia sobre el castell

• Rocafort, s.d., pàgs. 815-821
• Villanueva, 1850, vol. XII, pàgs. 70-76
• Miret, 1900, pàg. 356
• Coy, 1906, pàgs. 320-324
• Cuenca, 1906, pàgs. 35-36
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 450-452
• Goday, 1914-15, pàgs. 45-53
• Valls, 1915-16, pàgs. XXI, 47-48
• Lledós, 1917, pàgs. 563-564
• Sanahuja, 1943-46, pàssim
• Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 66-67, 72-77, 125-129, 134 i 138
• Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 207, pàg. 393
• Monreal-Riquer, 1955-65, vol. III, pàgs. 27-33
• Pladevall, 1968, pàg. 297
• Riu, 1975
• Bonnassie, 1979-81, vol. II, pàg. 233
• Araguas, 1983
• Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1086, pàg. 203
• Fité, 1985, pàssim
• Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1184, pàg. 110
• Fité, 1988, núm. 2, pàgs. 31-35
• Buron, 1989, pàgs. 201-202
• Martínez, 1991, pàg. 75
• Bochaca, Portet, Puig, 1991, pàgs. 11-24.

Bibliografia sobre les intervencions arqueològiques

• Cuenca, 1906, pàssim
• Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 303-1 318
• Fité, 1986b, pàgs. 25-98
• Defaus-Riu, 1987, pàgs. 758-759
• Bochaca, Portet, Puig, 1991, pàssim.