Castell de Barberà del Vallès

Situació

Vista exterior d’aquest castell, ara convertit en masia.

J. M. Masagué

El castell de Barberà, edificat al capdamunt d’un suau tossal, al marge dret del riu Ripoll, és situat al nord-est del terme de Barberà del Vallès, molt a prop del terme veí de Santa Perpètua de Mogoda. Es pot dir que és immers en un polígon industrial. Actualment és en procés de restauració i dedicat a escola taller.

Mapa: L36-15(392). Situació: 31TDF285964.

Podem accedir-hi des de Ripollet per la carretera que uneix aquesta població amb Santiga (quilòmetre 3,2, carrer de la Serra de la Salut i avinguda del Castell), i des de Barberà del Vallès hem d’anar a trobar el cap sud de l’avinguda de Santa Maria (paral·lela al riu Ripoll), on neix l’avinguda del Castell, la qual després de travessar el riu ens deixarà al castell en un recorregut total d’1,5 km justos. (LlFL)

Història

El topònim Barberà apareix ja al final del segle X, encara que les primeres referències del castell són del començament del segle XI. L’any 1005 Guitard —identificat amb el vescomte de Barcelona— deixà en el seu testament una meitat del castell de Barberà i totes les pertinences que tenia dins del mateix terme a la seu de Barcelona, i l’altra meitat a la basílica de Sant Miquel, que es trobava intramurs de la dita ciutat.

Tot just un any després els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, confirmen aquesta donació. Sembla, doncs, que era el comte de Barcelona qui tenia la senyoria del castell.

El 1068 Adalbert Guitard i la seva muller encomanen la fortalesa de Barberà a Berenguer Ramon. Entre els anys 1060 i 1108 Adalbert Guitard i Berenguer Ramon cedeixen a Berenguer Guadamir i a la seva esposa l’alou del castell de Barberà, per tal que conreessin la terra i hi edifiquessin una casa.

Vers els anys 1070 apareixen diferents personatges cognomenats de Barberà: Ramon Berenguer, Renard Guillem, etc. Deu anys més tard, el 1080, el comte Ramon Berenguer II fa un document de renúncia del castell de Barberà i d’altres indrets a favor del seu germà Berenguer Ramon II.

El 1114 l’abat de Sant Cugat lliurà a Bernat Gerbert un alou i un molí en el terme del castell de Barberà. Les notícies sobre aquest castell són molt imprecises al llarg de tot el segle XII. No serà fins ben entrat el segle XIII que tornem a trobar alguna referència de l’esmentada fortalesa.

El 1232 apareix un Bernat de Barberà com a castlà dels Montcada. Això fa suposar que possiblement al llarg del segle XIII els Montcada tinguessin uns certs drets sobre aquesta fortalesa. De fet, el 1291 Guilleuma de Montcada aportà com a dot matrimonial, entre altres possessions del Vallès, diversos castells propers al de Barberà. Certament, el 1318 Guilleuma de Montcada devia posseir drets sobre aquesta fortalesa, ja que li serví com a penyora d’un préstec que li féu el rei Jaume II.

Al segle XVI, el 1599, el rei Felip III lliurà la senyoria del castell a Bernat Galceran de Pinós. Al segle XVIII els Pinós obtingueren primer el comtat i tot seguit el marquesat de Santa Maria de Barberà. Al segle XIX la fortalesa passà a mans dels Sarriera, marquesos de Barberà.

Actualment el castell ha esdevingut una masoveria; de les restes primitives només ha quedat un mur atalussat. (EPF)

Castell

El castell de Barberà, actualment en vies de restauració, és un edifici complex, de planta rectangular, que guarda a l’interior les restes del que fou, segurament, el castell originari de Barberà. Aquestes restes es concreten en una torre de planta circular i un mur. De la torre només resta una part de la planta baixa, que hom va seccionar verticalment per tal de fer lloc a una gran sala, però en respectà la part que no interferia en l’àmbit d’aquesta sala, un terç aproximadament. Els fonaments de la resta de la torre van ser posats al descobert en les darreres obres de restauració del castell, on es va poder confirmar la planta circular de la torre i també que a la planta baixa era de cos massís. El mur, d’una llargada de 8 m i un gruix d’1 m, forma part encara de l’estructura de l’edifici actual. Aquest mur conserva una obertura amb arc de mig punt, actualment mig tapat per l’escala que dona accés a la planta noble, que havia estat el portal d’entrada original a l’edifici i que devia definir aquest mur. Malgrat això, i a falta d’una prospecció arqueològica, no és possible estructurar una tipologia concreta de l’edifici, tot i que sembla versemblant pensar en un edifici de planta rectangular i torre circular exempta, la qual, en ampliacions posteriors, s’integraria a la resta de l’edifici.

L’aparell de la torre circular és de blocs de pedra de mida força gran i de cara desbastada a cops de maceta, que hom disposà ordenats a trencajunt i en filades horitzontals força uniformes. Les juntes entre els blocs venen rejuntades amb morter de calç i sorra, en les quals hom dibuixà unes línies incises tot regularitzant una carreuada. El mur presenta un aparell de pedra rodada, amb la cara vista tot just trencada, disposada en filades horitzontals. L’arc de mig punt de l’obertura és fet amb dovelles de pedra tosca poc treballades i de mida petita.

L’edifici actual és bàsicament una reconstrucció dels segles XVI-XVIII, però fou molt modificat al segle XIX, tot i que manté la torre i la resta del mur dels segles anteriors. La torre enquadraria dins les construccions d’aquesta classe fetes durant el segle XII tot reforçant la defensa d’un edifici anterior. (JMaM)

Bibliografia

• Aloy-Lleonart, 1981 b, pàgs. 250-251
• Balari i Juvany, 1899, pàg. 429
• Buron, 1989, pàg. 262
• Carreras i Candi, 1900, pàg. 26
• Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 7-15
• Mas, IX, 1914, pàg. 100
• Miquel i Rosell, 1,1945, pàgs. 299 i 444
• Pedemonte, 1929, pàg. 302
• Rius i Serra, I, 1945, pàgs. 143 i 173
• Rius i Serra, II, 1946, pàg. 450