Situació
Vista de l’estat de ruïna avançada d’aquest petit temple.
A. Moro
Localitzada a l’oest de la ciutat de Rubí, concretament a l’extrem més ample de l’esperó que conforma la confluència de dos torrents que desemboquen, a l’oest, en el torrent de Serra Fossar.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF183942.
S’accedeix a l’ermita des de la ciutat, en direcció a Castellnou, passat Can Fatjó i l’avinguda de Josep Pujol on, al primer giravolt, s’obre un carrer tancat a l’esquerra que ens portarà a les ruïnes, properes a Can Casanoves. Actualment la zona al voltant l’ermita està preparada per a acollir naus industrials, que en dificultaran la visibilitat des de la carretera. (AAMG)
Història
En el testament atorgat per Ramon Seniofred de Rubí, el dia 24 de febrer de l’any 1080, hi trobem una deixa de tres mancusos a favor de Sant Genis de Rubí in suo edificio; aquesta intenció manifestada en la deixa ens permet suposar que en aquells moments s’estaven fent obres en el temple. Donades les poques restes que se n’han conservat no podem saber, però, si aquestes obres eren les d’erecció de l’església, o bé si es tractava d’una campanya de reforma o ampliació d’un temple preexistent.
Poques referències posteriors n’hem trobat; l’edifici devia continuar sense gaires modificacions. Fins fa ben pocs anys es conservaven encara totes les parets. Una portalada gòtica que tenia fou traslladada a la rectoria de Rubí, on pot veure’s avui dia. (RVR)
Església
Planta de l’església.
A. Moro
L’església de Sant Genis resta pràcticament derruïda; es conserva sencer el parament est, amb grans esquerdes que en fan perillar la conservació, i, parcialment, el parament nord, que presenta tres contraforts afegits posteriorment. La paret sud tan sols conserva el costat est, ja que la resta és pràcticament inexistent per l’extracció de la porta adovellada d’accés, que actualment constitueix l’entrada a l’edifici rectoral de Sant Pere de Rubí. La paret oest no es conserva.
Correspon a un edifici de planta rectangular, i està orientat d’est a oest, amb l’accés actual a llevant. No es conserva el sostre, que era sostingut per tres arcs faixons, una arrencada dels quals encara es pot veure. Actualment, a l’interior es conserva una separació entre la nau i el presbiteri, mitjançant un aixecament d’aquest de dos graons d’uns 42 cm.
La pedra que devia sostenir l’ara d’altar encara es conserva, encara que se’n desconeix la cronologia, tal vegada està relacionada amb les últimes reparacions de l’edifici, com la pavimentació de rajoles conservada.
Una observació detinguda dels paraments exteriors, concretament l’est i el sud, ens permeten distingir clarament dues tècniques de construcció diferenciades per la distribució de les pedres, la qualitat d’aquestes i el tipus de fonamentació. La primera forma constructiva, observable a la part baixa de l’edifici, presenta una distribució més regular de les pedres, còdols i carreus, sobretot els carreus cantoners, que no són regulars en el seu acabament com els de la segona fase de construcció. L’altre element, la composició de la fonamentació, també es diferencia en el fet que la primera construcció presenta més composició de calç que la segona fase, i el fang és de color més clar que la posterior construcció, que té més components de sorra i una tonalitat del fang més fosca.
Hom considera que la primera construcció correspon a la primitiva edificació i que la resta dels paraments són el resultat de les diferents transformacions arquitectòniques que l’edifici ha sofert. (AAMG)
Bibliografia
- Serra, 1961, pàgs. 53-60
- Serra, 1983, pàgs. 27-30
- Vilalta, 1983, pàgs. 137-139
- Margenat, 1971
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 312