Santa Maria de Foix (Torrelles de Foix)

Situació

Vista aèria del santuari, que s’aixeca a l’indret on hi hagué l’antic castell de Foix).

ECSA - J. Todó

Aquest santuari és dalt d’una carena, damunt d’un penya-segat, en un lloc molt visible.

Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF801860.

S’hi va per Torrelles de Foix, que es troba a uns 13 km de Vilafranca. Passat 1,5 km de Torrelles, a mà dreta, surt una carretera que va fins a la urbanització de les Torres Altes. A uns 3 km, a la dreta, surt una pista de terra que en 1 km porta al santuari de Foix, a una altitud de 661 m, des d’on es pot veure la fondalada engorgada del riu Foix i la vall on s’escola la riera de Pontons. El lloc on s’alça és abrupte i solitari i domina una gran extensió de territori. (SLIS)

Història

És probable que des del segle XI existís una construcció religiosa prop del castell de Foix, el qual és documentat l’any 1067 com a límit del castell de Pontons, en la venda d’aquest darrer feta per Bernat Oleguer al comte de Barcelona. Dins el terme del castell es trobava el lloc de Torrelles, que va pertànyer al burgès barceloní Bernat Marcús, conseller de Ramon Berenguer IV.

Ja al segle XII —l’any 1143—, Vidià, en el seu testament redactat abans de la seva peregrinació a Santiago de Compostel·la, féu donació al monestir de Sant Cugat del Vallès d’un alou que tenia en el terme de Fodex (Foix), a la parròquia de Sant Cugat de Mussarra. Anys més tard, el 1156, Navia va definir totes les possessions que el monestir santcugatenc tenia al terme de la Mussarra, i entre aquestes s’esmentaven les de Foix.

L’any 1172 era senyor del castell de Foix Guillem de Bell-lloc, que també posseïa els castells de Font-rubí i Subirats. A la darreria del segle —el 1185— Ponç de Mureden donà tres sous, en el seu testament, a l’església de Santa Maria de Foix.

Pocs anys més tard, el 1198, un altre testament, aquest cop de Guillem de la Granada, registrava la cessió que el difunt feia del castell de Foix a Guillem de Tarragona; alhora deixava uns llegats perquè els marmessors edifiquessin al mateix indret un temple en honor de Déu i la Verge Maria. Potser s’ha de relacionar amb aquesta notícia el fet que el 1263 en un document es diu que l’església fou reedificada o de nou obrada. Segons diverses fonts, en aquell moment es va determinar engrandir-la i fer-hi un nou retaule. Quatre anys més tard la documentació torna a fer esment de l’engrandiment de l’església o cambra imperial de Nostra Senyora, feta amb llicència del bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb.

El 1285 es coneix l’existència d’Arnau de Canalies, clergue de Santa Maria de Foix. Aquell mateix any, el bisbe va reconèixer el patronat de l’església a favor de Berenguer Entença. Per la seva banda, la possessió del castell de Foix es trobava en aquell moment en mans de Guerau de Cervelló. Aquest llinatge va romandre al lloc almenys fins el 1370.

Les obres de l’església degueren continuar al llarg del primer quart del segle XIV, fins a la consagració l’any 1320 o el 1330, segons fonts diverses. Aleshores el bisbe Pere de Santa Justa de Sardenya, per delegació del bisbe de Barcelona, va consagrar la nova església amb tres altars dedicats a la Verge, a sant Miquel i a sant Macari. Poc després d’aquesta data, el 1348, se signà un conveni entre Llorenç Llobet, argenter, ciutadà de Barcelona, i Ramon Carbó, rector de Foix, per fer una custòdia de plata per a l’església.

L’any 1368 el bisbe de Barcelona redactà un escrit en el qual exhortava els fidels a donar almoines per al sosteniment del temple parroquial de Foix i la capella de Torrelles. En la carta es feia esment del nou altar de Sant Francesc. Deu anys més tard el canonge de Barcelona, Ramon Mascaró, va fer un llegat testamentari perquè es construís una capella sota l’advocació de sant Nicolau i santa Maria, al costat de la de Sant Francesc, instituint-hi un benefici del qual nomenà patró l’hereu del mas Mascaró de les Torres, de la parròquia del castell de Foix.

A mitjan segle XVI s’hi feren reformes i el 1574 els jurats de la vila de Torrelles, terme i parròquia de Foix, signaren un contracte per construir una casa per als pelegrins que acudien a l’església de Santa Maria de Foix.

Al començament del segle XIX, l’any 1828, es produí un robatori a l’església i a la rectoria. Al final d’aquell segle, el 1892, el darrer rector, mossèn Pallerols, morí violentament al lloc. Com a conseqüència d’aquests fets, el temple va perdre la titularitat de parròquia i va esdevenir santuari. Pocs anys més tard, el 1897, un temporal va enderrocar el campanar d’espadanya situat a la testera occidental del temple; a partir d’aquest moment el santuari va patir una progressiva degradació. Finalment, la guerra civil de 1936-39 va ocasionar un gran nombre de desperfectes a l’ermita i la destrucció de la imatge de la Mare de Déu, talla de fusta, bruna, de tradició romànica.

El santuari fou restaurat a partir del 1981 per la Diputació de Barcelona, amb la qual cosa va ser possible consagrar de nou el temple el 1987, data d’acabament de les obres. (ACT-MJSB)

Església

Planta esquemàtica de l’edifici en època romànica segons les dades aportades per la recerca històrico-arqueològica.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona

El temple és de dimensions reduïdes i nau única, amb volta de canó apuntat recolzada sobre arcs formers també apuntats, i dotada d’un arc faixó en el centre de la nau amb mènsules de motlluratge simple en els arrencaments.

L’absis és poligonal, de sis cares, cobert amb volta de rajola amb nervis de pedra de secció gruixuda i clau amb marededéu esculpida. En el mur de tramuntana s’obren dues capelles. La de l’angle NE comunica amb la nau mitjançant un arc de mig punt rebaixat; és cobert amb volta d’aresta formada per quatre nervis que recolzen, per la banda nord, sobre els capitells troncopiramidals d’unes pilastres, i per la banda sud estan encastats al mur; la clau de volta presenta la silueta d’una figura que el pas del temps ha esborrat. La capella situada cap a ponent, davant de la porta d’accés, comunica amb la nau a través d’un arc apuntat; és de dimensions més reduïdes que l’anterior, i és coberta amb volta d’aresta de rajola, amb quatre nervis de pedra que recolzen sobre mènsules de forma piramidal, on hi ha esculpits els rostres d’uns àngels; la clau té una imatge molt deteriorada que podria ser la del sant titular.

A la façana de migdia, al costat de la porta, es troben les restes de l’antic porxo i les de l’antiga capella del Sant Crist. Per sobre del porxo hi havia la rectoria i per sota un espai tancat al qual s’accedia des de la sagristia a través d’un arc apuntat.

El campanar, d’espadanya, format per quatre ulls acabats en arcs de mig punt, s’alça a ponent, on també hi ha l’ull de bou.

La porta del temple és situada a la paret de migdia. Aquest element, un dels més significatius de l’edifici, és de grans dimensions i de disseny senzill, basat en un arc de mig punt format per àmplies dovelles que recolzen sobre una imposta motllurada, amb muntants fets de carreus tallats regularment, i sense timpà. L’arc és protegit per un guardapols amb decoració geomètrica senzilla de talla poc profunda. Es tracta d’una tipologia molt estesa arreu de la geografia catalana a partir de l’últim quart del segle XIII, aplicada en edificis tant religiosos com civils, els palaus de la burgesia urbana i els que responen a necessitats defensives. En aquest sentit, no hem d’oblidar que l’església de Santa Maria de Foix és situada en un punt estratègic, envoltada per les restes de l’antic castell.

Interior del temple, amb la capçalera gòtica al fons, un cop restaurat.

J. Soler

Aquest edifici és un exemple d’arquitectura que recorda, quant a la planta i l’alçat, les solucions donades en els temples construïts a cavall dels segles XII i XIII. Malgrat tot, a causa de les reformes dutes a terme en les èpoques baix-medieval i moderna, hi ha formes híbrides: unes de tradició romànica i altres de gòtiques en llocs concrets, a més d’algun element decoratiu barroc aïllat. La nau única, coberta amb volta lleugerament apuntada, no representa cap novetat estructural important en els edificis del romànic tardà, ja que queda classificada entre les tipologies tradicionals d’esglésies romàniques amb volta de mig punt. (MJSB)

Excavació arqueològica

Les recerques arqueològiques del santuari de Santa Maria de Foix es van dur a terme com a fase prèvia de la restauració de l’edifici per part del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Aquests treballs tenien com a objectiu el coneixement i la diferenciació de cadascuna de les fases de l’evolució del poblament en el turó de Foix i de l’ús de l’edifici.

Les restes arquitectòniques més antigues que s’han trobat corresponen al segle XI. Es tracta d’elements molt malmesos que defineixen la planta d’un edifici rectangular de dimensions properes a les de la nau actual de l’església. D’aquest àmbit només es coneixen la fonamentació del mur sud, que transcorria grosso modo paral·lel a la façana meridional de l’església. A l’E s’insinuen vestigis de l’extrem del mur meridional, que tancaria el recinte poc abans d’arribar a l’actual presbiteri. La paret septentrional es desconeix del tot. Si més no en aquest punt, el seu traçat estaria influït pel perfil del terreny natural, que s’eleva de manera ostensible. Per això es podria situar als peus de les capelles obertes en aquest costat de l’església. El paviment de l’edifici seria la mateixa roca natural retallada i regularitzada. L’accés es realitzaria per ponent, on s’intueix un graó realitzat amb morter de calç.

Ben poca cosa es pot afirmar sobre la funció d’aquest espai, definit de manera tan precària. Si s’accepta que aquest edifici complia una funció militar, caldria relacionar-lo amb el castell de Foix, esmentat a la documentació des de l’any 1067. Es tractaria, dins d’aquesta hipòtesi, d’una dependència interna, potser de la sala major de la fortificació, atesa la planta rectangular allargada. Contràriament, si es relaciona aquesta construcció amb un document de l’any 1010 que fa referència a una església, no es tenen dades fiables que permetin aquesta adscripció amb tota certesa.

Durant la segona meitat del segle XIII es va bastir una construcció per substituir l’anterior. També era de planta rectangular i es pot identificar perquè els vestigis corresponen al perímetre actual del temple, tret de la capçalera. Es tractava d’una construcció de murs més sòlids que no pas els de l’etapa precedent. La fonamentació recolzava sobre la roca. El paviment era de calç; els murs meridional i septentrional tenien a la cara interna arcs formers apuntats, que donaven un major suport a la volta també apuntada. Alhora, aquest mateix element era reforçat per un arc faixó col·locat al centre de l’aula. La coberta, amb dues vessants, era de teules i recolzava per damunt d’un rebliment de sorres que colgaven els seus carcanyols.

Una altra vegada hem de concloure que la funció d’aquest edifici encara no es coneix, ja que els elements extrets de l’excavació són poc significatius. Per la documentació sabem que l’any 1263 l’església va ser reedificada i la morfologia de les estructures analitzades correspon a aquell moment. Malgrat tot, la planta atípica no permet concordar les dades extretes en la recerca arqueològica amb les notícies documentals. Probablement tant aquesta estructura com la de l’etapa anterior formaven part del castell.

L’excavació del santuari també va permetre conèixer l’evolució posterior de l’edifici a partir del 1300. (XFM-XSP)

Pica

A l’interior de l’església de Santa Maria es conserva una pica baptismal d’estructura lleugerament troncocònica, però amb els costats còncaus, molt semblant a la de Pontons. L’exterior és decorat per tres faixes que l’envolten, una a la boca, la segona al centre i la tercera a la base del vas, on s’inicia el peu (vegeu annex en aquest mateix volum). (ECO-XVT)

Sarcòfag

Frontal de sarcòfag, trobat en el decurs de les excavacions de l’any 1985, amb una arcuació ornamental que aixopluga individualment figures de cérvols i una parella d’arquets lobulats.

J. Soler

En el transcurs de l’excavació arqueològica es va trobar un frontal de sarcòfag que presenta un seguit de motius esculpits referents a l’emblema heràldic dels Cervelló. Aquesta família ostentava la senyoria del lloc al final del segle XIII, tal com verifica un document que data del 1288, fins que el 1370 el terme passà a jurisdicció reial.

El sarcòfag es degué realitzar al final del segle XIII o al començament del XIV, coincidint amb les obres de remodelació del temple, dins un estil marcadament popular. L’escena decorativa s’interpreta fàcilment, ja que obeeix a una fórmula simple que acostuma a trobar-se en l’art funerari de l’època. Apareix la figura del cérvol passant, senyal heràldic dels Cervelló, en quatre dels cinc espais en què és dividit el frontal, concretament en les zones dels angles. Aquestes figures estan disposades de perfil sota d’arcs trilobats, dos mirant cap al cantó esquerre i dos cap a la dreta de l’espectador. El cérvol situat a l’extrem dret apareix inscrit dins un escut, mentre que en la resta no es pot verificar a causa del deteriorament de la pedra.

La zona central és ocupada per una decoració extreta del repertori ornamental gòtic: un arc apuntat que inscriu una figura trilobada i dos arquets a la base que simulen la silueta d’una finestra bífora. A la part superior del frontis del sarcòfag, entre els espais que formen la successió dels arcs, trobem unes representacions geomètriques on s’intueix la figura del quadrifoli inscrita en un cercle.

La tècnica d’execució és senzilla, basada en les formes esquemàtiques mitjançant l’aplicació d’una fórmula convencional que segueix les pautes artístiques dels grans models de l’època. Es tendeix a un cert grau de corporeïtat, però el volum de les figures és més aviat pla. La intenció de moviment —introduïda a través de la posició de les potes dels animals— queda frenada per una rigidesa acusada. En definitiva, es tracta d’una peça formada per una barreja de motius regressius, centrats en la severitat compositiva, les línies simples i el volum pla, i d’altres més avançats relacionats amb el marc arquitectònic que envolta l’escena representada i el detallisme descriptiu, realitzat en la transició a les formes gòtiques. (MJSB)

Talla

A l’església de Santa Maria es venerava una talla de la Mare de Déu que, segons consta, fou destruïda el 1936. Per alguna fotografia antiga se sap que representava la Verge amb el Nen assegut sobre el genoll esquerre. La Mare duia una túnica amb bordó imitant pedreria, cosa que indica una factura tardana, igual que el fet que el mantell era creuat sobre les seves cames, deixant lliure la part frontal. Aparentment, les proporcions podrien correspondre a les habituals en una talla de factura romànica.

La Mare devia sostenir algun objecte amb la seva mà dreta. Era asseguda sobre un tron a manera de cofre motllurat, propi de les talles fetes del segle XIII en endavant. Presentava una tipologia semblant la marededéu procedent de Quadres (Girona), també desapareguda: mà dreta separada del cos i en actitud de subjectar alguna cosa; la indumentària és molt semblant, tot i que sense corona; el seient és de tipus cofre motllurat. La marededéu del castell de Palafolls o de les Dones (desapareguda), que ha estat datada dels primers decennis del segle XIII, també se li assemblava molt, amb mantell de bordó i pedreria, tron de cofre motllurat, corona i per sota el mantell. La marededéu de Siurana (Alt Empordà), conservada al Museu d’Art de Girona (inv. núm. 53), també és molt semblant tant per la indumentària com pel posat. La d’Isòvol (Cerdanya), també desapareguda, presentava una actitud conjunta molt semblant.

Malgrat que l’única informació de què disposem és gràfica, sembla que per la indumentària, pel tipus de seient, per la corona i per l’actitud tant de la Mare com del Nen, era una talla que podria correspondre a la segona meitat del segle XIII.

Actualment, a Santa Maria de Torrelles es venera una marededéu de factura moderna, tot i que imita l’aspecte de la marededéu de Montserrat. (CLIU-LCV)

Bibliografia

• Mas, 1906-21, vol. XI
• Iglésies-Santasusagna, 1934
• Rossell, 1945-47, I, docs. 229-230
• Cruañes, 1980
• Fierro, 1990, pàgs. 130-131