Situació
Fragment del sector nord de l’absis, sobrealçat, l’element més ben conservat d’aquesta ruïnosa església.
ECSA - J. Figuerola
Les restes d’aquesta antiga església parroquial formen part del conjunt del castell de l’Albà, al cim d’un dels turons que limiten la comarca de l’Alt Camp amb el Baix Penedès en aquest sector. L’església és al costat de migdia del recinte defensiu.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF685791.
Cal seguir el mateix itinerari indicat en la monografia precedent. (JFM)
Història
La primera notícia sobre l’existència d’aquesta església es remunta a l’any 978, en què Vives, bisbe de Barcelona, i els seus canonges van encomanar el castell de l’Albà a Guitard de Mureden. Segons consta en aquest document, el bisbe Vives es reservà, entre d’altres coses, les esglésies incloses en els termes dels castells de l’Albà i Selma, amb els delmes, les primícies i les oblacions. Cal prendre aquesta notícia amb moltes reserves, ja que és probable que aquest document sigui fals, tal com s’ha exposat en la monografia anterior.
De fet, cal esperar fins a mitjan segle XIII per a tenir una primera referència segura de la parròquia de l’Albà. El rector de l’Albà contribuí amb 20 sous i 6 diners cada any a la dècima papal recaptada els anys 1279 i 1280. De Santa Maria de l’Albà depenia com a sufragània Sant Pere de les Destres.
El despoblament de l’antic nucli de l’Albà provocà que el 1881 la parròquia fos traslladada al llogaret de Cal Canonge i que s’hi bastís una nova església, Santa Maria de Cal Canonge o de l’Albà Nou. L’antiga parròquia, avui en ruïnes, encara restava en peu vers el 1920.
L’any 1957 la parròquia de l’Albà, que va pertànyer des dels seus orígens al bisbat de Barcelona, com tot l’arxiprestat del Vendrell, s’integrà a l’arxidiòcesi de Tarragona. (CPO)
Església
Reconstrucció de la planta de l’església segons les restes de murs encara visibles.
J. Figuerola
L’església, ara en ruïnes, era d’una sola nau, de petites dimensions tant en planta com en alçada, i era capçada a llevant per un absis semicircular. La documentació fotogràfica antiga mostra la porta d’accés a la façana de ponent. Es tractava d’una porta amb un arc de mig punt format amb dovelles ben treballades i una cornisa perimetral acabada amb una imposta entre els muntants i l’arc. Sobre aquesta porta s’obria una finestra i al damunt de la façana s’aixecava un campanar d’espadanya format per dos arcs.
Del conjunt, actualment tan sols resten drets una part del mur nord de l’absis i, en alguns punts, vestigis del mur perimetral de la nau la qual cosa permet reconstruir la planta original.
El mur exterior de l’absis és fet amb carreus de pedra calcària treballada i col·locada en filades horitzontals. Arrenca d’una base sobresortint que coincideix amb la línia del mur de la nau.
La decoració d’aquesta part és formada per una pilastra o lesena gruixuda adossada al mur i una cornisa de secció rectangular de 20 cm d’ample i que sobresurt 15 cm del pla del mur que ressegueix el semicilindre absidal. Aquesta cornisa és sustentada per petites mènsules amb ulls de bou o sortints esfèrics que la decoren. S’observa per sobre d’aquesta cornisa el sobrealçament del mur i l’arrencada de la coberta de teules.
Els carreus del mur a l’interior són de pedra calcària, disposats en filades horitzontals i ben escairats. S’observa també l’arrencada de la volta de l’absis, desapareguda, a partir d’una imposta amb una incisió horitzontal central que resseguia els murs de la nau. Tots els elements més ben treballats, com ara la imposta interior, la volta de l’absis i la cornisa i les mènsules exteriors, són fets amb pedra molt porosa formada per fòssils vegetals, fàcil de treballar. El nucli del mur és format per maçoneria feta de reble i pedra petita i és acabat amb morter de calç. Les característiques de l’edifici palesen un edifici rural construït al segle XII. (JFM)
Bibliografia
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 13 i 28
- Udina, 1947, doc. 2, pàgs. 2-3.