Santa Maria de Santes Creus (Aiguamúrcia)

Situació

Vista aèria del monestir des de la part est, amb la petita capella de la Trinitat, el vestigi més antic del monestir, en primer terme.

ECSA - J. Todó

El monestir de Santes Creus és situat al poble del mateix nom, a la riba esquerra del Gaià, que nasqué al segle passat aprofitant les edificacions dels recintes exteriors del monestir. l’antiga església abacial és ara la parròquia del poble.

Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF633787.

És fàcil d’accedir al conjunt monumental per l’autopista A-2, a la sortida de Vila-rodona. Des de Valls cal prendre la carretera C-246 i el trencall que mena a Vila-rodona, Aiguamúrcia i Santes Creus. (CPO)

Història

Els orígens

La fundació del monestir de Santes Creus s’inscriu en un context més ampli, la definitiva conquesta de la Catalunya Nova per part dels cristians.

La darrera acció militar contra els sarraïns fou protagonitzada pel comte Ramon Berenguer IV, que entre els anys 1153 i 1154 va conquerir el castell de Siurana. Però a mitjan segle XII, entre els territoris dels antics regnes de taifes de Lleida i Tortosa i la Catalunya Vella, hi havia un ampli territori, des de les conques dels rius Gaià i Francolí fins a les comarques de Lleida i Tortosa, que estava mancat d’una organització política i administrativa, fos islàmica o cristiana. Aquesta zona resultà ideal per a establir-hi els nous ordes monacals. El Cister a Poblet i Santes Creus, i la cartoixa a Escaladei.

El que més endavant esdevindrà monestir de Santes Creus fou fundat el 4 de desembre de 1150, data de la cessió feta pel gran senescal Guillem Ramon de Montcada i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer, d’una finca situada a l’actual terme de Cerdanyola del Vallès —Valldaura— a favor del monestir cistercenc de la Gran Selva, proper a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. La propietat era situada a la serra de Collserola, en una estreta vall oberta en direcció nord, a la qual mancava l’aigua, tot i l’existència d’algunes fonts de poc cabal. A més, la seva terra era pobra; es tractava d’un terreny de llicorelles, poc apte per al conreu, amb bosc mediterrani i vegetació de matolls. La donació no satisfeia les condicions per a fer-hi una fundació monàstica, i menys del caire que tenien a mitjan segle XII les dels cenobis cistercencs, envoltats de granges i terres de conreu. Aquesta primera donació fou augmentada amb noves aportacions de propietats properes, però no foren suficients per a millorar el rendiment agrícola de Valldaura.

Hem de destacar, en aquest primer moment, l’ajuda aportada pel bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja (1144-1171), i la comunitat canonical de la catedral de la ciutat comtal, vinculats i relacionats amb la família Montcada, que van afavorir el desig del gran senescal i van contribuir a fer possible la realitat del monestir de Valldaura-Santes Creus. La protecció del bisbe Guillem de Torroja fou decisiva per a assolir la fundació del monestir de Santes Creus, que nasqué amb la intenció de ser el panteó de la nova nissaga creada pel gran senescal Guillem Ramon de Montcada i que s’iniciava amb els seus fills, que també participaren en la fundació del cenobi de Valldaura. Santes Creus fou lloc de sepeli dels Montcada, del seus feudataris i fidels, i d’altres llinatges de les contrades properes al monestir de les ribes del Gaià.

En arribar Guillem de Montpeller, delegat de l’abat de la Gran Selva, a Valldaura, imaginem que va valorar de manera molt negativa les possibilitats de la contrada com a lloc per a poder establir i edificar un monestir. La propietat era de poca extensió i estava encerclada de terres parcel·lades i amb un hàbitat centenari que feia difícil, per no dir impossible, l’establiment de les granges i les terres de domini directe del monestir que calien per a les necessitats d’alimentació d’una comunitat, encara que fos poc nombrosa. Les millors terres estaven conreades, i a més hi havia l’ombra de la presència del gran monestir de Sant Cugat del Vallès, que no solament tenia un enorme prestigi al Vallès sinó també a la ciutat de Barcelona. Els dos monestirs haurien distat només una dotzena de quilòmetres i, per tant, haurien hagut de compartir la mateixa zona d’influència. (Vegeu: Granges de Santa Maria de Santes Creus).

La fundació del monestir Valldaura-Santes Creus no fou fàcil. Els tres primers abats, més aviat delegats de l’abat de la Gran Selva, Guillem (1152-1154) —no és Guillem de Montpeller—, Hug I (1154-1156) i Guerau (1156-1158), van intentar organitzar la comunitat en l’aspecte material i espiritual. Van buscar noves possibilitats d’establiment. l’ajuda i la protecció del bisbe Guillem de Torroja i el prestigi del gran senescal van permetre interessar el comte Ramon Berenguer IV en la nova fundació. Aquest va fer donació d’un alou comtal situat a Ancosa (la Llacuna, Anoia) el 13 de juliol de 1155, amb la intenció que s’hi fundés el monestir. Tanmateix, Ancosa tampoc no reunia les condicions per a l’establiment d’un monestir. La terra era pobra i no hi havia aigua. Era un lloc ideal per a establir-hi una granja ramadera, amb pastures d’hivern, indret adequat per a la transhumància del Pirineu a les planes interiors i zones del prelitoral. Sembla evident que a Ancosa van edificar-se unes construccions d’una certa entitat, potser amb la intenció, al començament, de bastir-hi un monestir, no una granja. Les restes excavades per Jordi Bolòs (1981-83) no permeten considerar amb tota exactitud la destinació d’aquestes restes, tot i que ens permeten pensar que va existir una voluntat, indiscutiblement per poc temps, d’edificar el monestir. El desig, però, no reeixí. Es documenta a la història de Santes Creus que van viure i morir monjos a Ancosa i és ben possible que l’abat Hug I intentés complaure els seus protectors. El dia 11 d’octubre, cada any, la comunitat de Santes Creus celebrava un funeral solemne, en record dels monjos morts a Ancosa. El fracàs d’Ancosa obligà a buscar un nou emplaçament per al monestir de Valldaura.

La solució definitiva vingué de la mà de Guerau Alemany de Cervelló i altres feudataris, relacionats amb els Montcada i amb les famílies de repobladors de la Marca, que van fer donació al monestir de Valldaura d’unes terres situades a les ribes del Gaià, al lloc dit Santes Creus. La donació del territori de Santes Creus va tenir lloc el dia 26 de gener de 1158. La donació no comprenia estrictament Santes Creus sinó també un conjunt de finques dels voltants que permetien organitzar una zona de terres de dominicatura per a mantenir una comunitat. El conjunt de les terres de Santes Creus reunia unes òptimes condicions de qualitat del terreny i hi havia prou extensió i aigua per a poder alimentar els monjos. Aquestes terres, a més, estaven despoblades i podien organitzar-se sense dificultats ni perjudici per als conreadors preexistents.

El monestir de Valldaura va ensopegar, però, amb noves dificultats, en aquest cas jurídiques. Santes Creus era situat a la conca mitjana del Gaià, zona límit entre el bisbat de Barcelona i l’arquebisbat de Tarragona. Les dues dignitats eclesiàstiques, bisbe i arquebisbe, consideraven que el territori de Santes Creus pertanyia a la seva diòcesi. Això fou motiu d’un llarg plet, en el transcurs del qual es va intentar buscar un nou emplaçament: Xet. Guillem de Castellvell, el dia 26 d’octubre de 1166, donà al cenobi de Valldaura i els seus monjos el lloc de Xet, a les ribes del Francolí, per a edificar-hi un monestir. No sabem amb tota exactitud on era el lloc de Xet. Santes Creus, però, continuà essent la millor solució per al futur del monestir de Valldaura. l’opció de Xet acabà essent desestimada.

Santes Creus era la veritable solució i per això els monjos de Valldaura van buscar la resolució als problemes jurisdiccionals entre Tarragona i Barcelona a Roma, davant el papa, que estava per sobre de l’arquebisbe i el bisbe. El papa Alexandre III (1159-1181) va atorgar una butlla, a Benevento, el 12 d’abril de 1168 o 1169, en la qual obligava l’arquebisbe i el bisbe a arribar a un acord; si l’acord no era possible el mateix papa dictaria una sentència, com així succeí. La resolució de Roma establí que el monestir de Santes Creus quedés exempt de l’obediència i la subjecció ordinària tant de l’arquebisbe de Tarragona com del bisbe de Barcelona. A partir d’aquest moment, doncs, el monestir de Valldaura va poder ocupar Santes Creus sense cap mena de problema jurídic i inicià l’edificació del cenobi, amb la qual cosa es posà fi a un llarg període —una vintena d’anys— en què el monestir cistercenc de Valldaura-Santes Creus hauria pogut convertir-se en una fundació no reeixida, en ser un projecte sense un territori adequat per a la construcció d’un cenobi.

Santes Creus, un edifici plenament cistercenc

La primera etapa de la construcció del monestir de Santes Creus va tenir una durada d’un centenar d’anys, en què s’edificaren els àmbits més característics del cenobi, que han aportat la imatge arquitectònica més definitòria del monument, obra de les darreries del segle XII i l’inici del segle XIII. Alguns dels seus aspectes artístics poden considerar-se com a continuació arcaïtzant de l’art romànic, amb aportacions de l’inici del gòtic. l’obra arquitectònica d’aquests començaments comparteix una unitat d’estil amb el conjunt dels monestirs cistercencs d’aquest moment, a cavall entre els segles XII i XIII.

L’abat Pere de Puigverd (1158-1184) ha estat considerat pels estudiosos el primer abat fill de la terra, veritable fundador del monestir de Santes Creus. La seva gestió fou fonamental. Els seus antecessors, vinculats al monestir de la Gran Selva, havien assolit encarrilar la fundació, però el constructor del monestir de Santes Creus, en el sentit més ampli del mot, fou l’abat Pere.

Pere de Puigverd, abat de Valldaura-Santes Creus, va aconseguir una butlla del papa Alexandre III (1168-1169) que li va permetre iniciar la tasca de la construcció. Primer es van bastir, com era tradicional, uns edificis senzills i funcionals, perquè hi poguessin residir els monjos durant les obres de construcció del monestir monumental. Aquestes primeres habitacions, aquest primer monestir, eren a la part posterior de l’actual edifici, a l’entorn de la capella de la Trinitat, primera església de la comunitat fins a finalitzar les obres de l’església major o abacial. La capella de la Trinitat, més tard capella de la infermeria, és avui un testimoni, un document mut, de les restes d’aquest conjunt d’edificis, en gran part desapareguts. D’aquest espai primitiu del monestir resten testimonis gràfics i restes arqueològiques que hauran de permetre, al seu moment, l’estudi d’aquesta zona, primera habitació de la comunitat cistercenca de Santes Creus.

Pere de Puigverd no solament va edificar aquesta primera residència de la comunitat, sinó que va traçar el plànol del monestir de Santes Creus dins l’esquema cistercenc més pur. En realitat, es procedí a traslladar les estructures arquitectòniques de la casa mare, Gran Selva, que per desgràcia fou aterrada durant la Revolució Francesa. Aquest succés no ens permet cap mena de possible comparança, però les poques restes que subsisteixen i que han estat estudiades pels arqueòlegs permeten pensar que el model mare fou seguit amb tota fidelitat per l’abat Pere i els seus mestres d’obres en projectar-se el monestir de Santes Creus. Aquesta imitació de l’arquitectura de la casa mare no és cap demèrit, sinó una realitat cistercenca que a la llarga permet un estudi més acurat dels seus conjunts monumentals.

La diferència constructiva entre els monestirs de Poblet i de Santes Creus no s’explica per una evolució dels estils en el temps. Les seves diferències (Poblet segueix més els corrents de l’arquitectura romànica del moment; Santes Creus adopta més clarament els models cistercencs) responen més aviat a la realitat de la seva filiació. Els dos cenobis, Poblet i Santes Creus, pertanyien a la família de Claravall, però no tenien la mateixa relació filial. Poblet era fill del monestir de Fontfreda de Llenguadoc, Santes Creus de la Gran Selva. El model arquitectònic de Poblet és tan cistercenc com el de Santes Creus; la diferència és que cal incloure el primer en el model minoritari dins l’orde; el segon segueix el model majoritari. Els monestirs cistercencs solen seguir un d’aquests dos models. Quan no ho fan és que s’ha aprofitat un edifici construït per monjos benedictins o per canonges regulars. Les diferències entre Poblet i Santes Creus no són només d’estil, sinó també de planta, de repartiment de l’espai, de la col·locació del claustre respecte de l’església. El seu emplaçament no és arbitrari ni una exigència del terreny, sinó una conseqüència de l’aplicació del model.

Tots els monestirs benedictins o cistercencs i les canòniques tenen l’església com a edifici central i essencial; era el primer element que es construïa o almenys el que es començava a edificar primer. l’església determinava, amb la seva qualitat, la categoria del cenobi. Moltes vegades no era solament la construcció més solemne, sinó l’única que aconseguia acabar-se i tenir una entitat arquitectònica que li permetia perdurar al llarg dels segles.

L’església abacial —major— de Santes Creus es va començar a edificar el mes de setembre del 1174. El cronista i abat Bartomeu de Ladernosa així ho va escriure. Hem de creure que en aquest mateix moment va iniciar-se la construcció d’altres dependències monàstiques: el claustre i les sales de la vida de la comunitat, com també l’àmbit exterior o de conversos. Una primera planimetria permet apreciar a l’ala oest del claustre l’espai del corredor dels conversos. A la mort de l’abat Pere, a més de l’església, és possible que es treballés a l’ala est del claustre: sagristia, armarium, sala capitular, parlador i sala de monjos. Aquests edificis tenen una unitat arquitectònica, en el treball de la pedra, que fa pensar que foren bastits al mateix temps. També s’hauria començat l’edificació de dues ales del claustre, la nord i l’est, que havien de comunicar aquest conjunt de dependències amb l’església i la zona de conversos o exterior. Avui es poden observar els vestigis de la seva construcció.

En morir, l’abat Pere de Puigverd no solament havia assolit iniciar l’obra d’un gran monestir, impossible d’edificar al barranc de Valldaura, sinó que l’havia convertit en una realitat i és evident que l’aigua ja corria o podia córrer a la font del templet del claustre. Santes Creus podia allotjar, sense cap mena de dificultat material, una cinquantena de monjos, a més de conversos, llecs i familiars. Havia nascut un monestir, amb la qual cosa l’abat Pere de Puigverd havia realitzat una brillant gestió de govern tant en el camp religiós com en el polític.

L’abat Hug II (1185-1198) va continuar impulsant les obres, i per això ha estat considerat pels estudiosos del monestir com “un abat constructor”. Va prosseguir l’edificació de l’església major i les dependències situades a nivell de planta de l’ala est del claustre.

Dormitori dels monjos, construït a la segona meitat del segle XIII.

ECSA - F. Bedmar

El cronista Ladernosa afirmà que fou durant el govern de l’abat Hug, l’any 1191, que fou col·locada la primera pedra al fonament del dormitori. Aquesta notícia ha estat interpretada en el sentit que el dormitori fou una obra de la darreria del segle XII, però això s’ha posat en dubte. En iniciar-se la construcció del segon pis s’ha de creure acabada o en una etapa molt avançada l’edificació de l’àmbit inferior —sagristia, armarium, sala capitular, parlador i sala de monjos—, conjunt que, com ja s’ha remarcat, té una unitat estilística evident. Si observem atentament els murs del dormitori i els comparem amb els de la planta baixa, podem comprovar que hi ha una diferència en el treball de la pedra i especialment en la tècnica de les cobertes. El conjunt arquitectònic del dormitori és més gòtic i a la vegada més funcional, no tan solemne; la cara interior sembla més antiga que l’exterior. Els arcs en diafragma que sostenen el teulat s’han de datar a la segona meitat del segle XIII, relacionats tècnicament amb els arcs en diafragma del dormitori del monestir de Poblet, que segons Agustí Altisent va finir la seva edificació pels voltants de l’any 1300. Aquest desplaçament cronològic de l’obra del dormitori no treu mèrit a la tasca constructora de l’abat Hug II.

La manca d’estudis monogràfics que tractin dels anys posteriors a l’any 1200 fa difícil poder explicar l’evolució històrica del monestir a la primera meitat del segle XIII. l’estudi de l’economia de Santes Creus fet per Antoni Carreras i Casanovas permet concloure que el patrimoni del cenobi ja estava estructurat en morir l’abat Hug II. Són poques les propietats que van incrementar el patrimoni a partir d’aquesta data. La crisi general que va sofrir Catalunya al regnat de Pere el Catòlic i a l’inici del de Jaume el Conqueridor va repercutir en la tasca constructora de Santes Creus, agreujada per la problemàtica pròpia de l’orde del Cister.

Agustí Altisent ha estudiat la crisi sòcio-econòmica que va afectar el monestir de Poblet. Pensem que les circumstàncies, a Santes Creus, no foren gaire diferents i que la crisi fou paral·lela i fins i tot semblant tant pel que fa a les causes com pel que fa als resultats. Arreu d’Europa es produí un fet que afectà l’orde del Cister: la disminució de vocacions dels conversos. Aquest estament monàstic, propi i característic del Cister, era la base de l’organització del treball a les granges, el sistema d’explotació del patrimoni agrari del cenobi. El capítol general, celebrat l’any 1208, va concedir autorització a totes les abadies per a arrendar les terres de menys qualitat a seglars. El mateix capítol general, l’any 1224, va permetre arrendar a laics tota mena de terres, propietat dels monestirs, i justificava aquest acord per la manca de conversos. l’any 1227 es reconeix que moltes cases de l’orde tenien nombrosos deutes. A aquesta crisi dels conversos, als monestirs catalans, s’afegí la crisi econòmica general dels reialmes catalano-aragonesos.

Aquest moment de crisi, de transformació, coincideix amb els abadiats de Bernat d’Àger (1199-1222) i de Ramon de Rifar (1222-1226), però la manca d’estudis monogràfics no permet concretar la realitat d’aquesta crisi a Santes Creus. Els cronistes domèstics i la historiografia, però, no ens permeten ésser pessimistes: en aquest període s’acaba la gran església major. Tanmateix, la crisi degué tenir els seus efectes perquè la realitat és que no hi ha gairebé cap nova activitat constructora; s’aixeca el templet de la font, però no l’ala sud del claustre ni les seves dependències: calefactor, refetor i cuina. Aquestes dependències no seran d’estil cistercenc com a Poblet i altres cenobis d’arreu d’Europa i de la Península Ibèrica. l’estil cistercenc a Santes Creus fineix en aquest moment.

L’abat Bernat Calbó (1226-1233) va viure un redreç del monestir mercès a l’aportació econòmica feta pels expedicionaris que participaren en la conquesta de Mallorca, tant els Montcada com altres feudataris relacionats amb el cenobi. La realitat general de l’orde, però, no era tan brillant. La crisi social i econòmica de les velles famílies feudals i la naixença de la burgesia i el desplaçament del centre de l’activitat religiosa del camp a la ciutat —dels monestirs als convents— van augmentar l’empobriment social i econòmic dels monjos, fossin benets o cistercencs. La vida dels monestirs va llanguir.

Santes Creus va aconseguir aturar la davallada en gran mesura perquè a partir del 1265 es convertí en panteó dels comtes-reis. Al llarg d’un segle de gran magnificència esdevindrà un nou monestir i l’art gòtic transformarà part de les seves dependències, especialment el claustre. Finit el primer segle de la seva història, el monestir de Santes Creus iniciava el segon segle, el més brillant i el que li va donar un lloc destacat en la història catalana, especialment en el camp de la cultura i de l’art.

La protecció dels reis Pere el Gran i Jaume II

Mapa de les possessions del monestir a la darreria del segle XIII.

E. Piquer

L’abat Gener (1262-1290) va modificar la funcionalitat funerària del monestir i la va orientar en una nova direcció: va convertir el monestir en la tomba de la nissaga dels comtes-reis. Va participar en totes les intrigues de caire polític, pròpies de la servitud al poder sobirà. La crisi sòcio-econòmica del cenobi, però, continuà i potser fins i tot va agreujar-se. Hi havia manca de vocacions i una progressiva paralització de la producció agrària, tot i que l’aparença no era de crisi. Els comtes-reis havien ajudat moltes vegades el monestir, però ara l’ajuda serà massiva. Hi ha una magnificència de les almoines i els donatius pel desig dels comtes-reis de convertir el cenobi en l’estoig de les seves tombes. Aquest fet proporciona una falsa semblança; és una ficció que no respon a la realitat. Les obres finançades pels sobirans van deformar moltes vegades el concepte i la mística del monestir que tenia el seu origen en el pensament de sant Bernat. Els temps havien canviat. l’arquitectura del monestir és un document de lectura fàcil i ràpida que ens explica aquesta transformació produïda a cavall dels segles XIII i XIV.

Pere el Gran, el dia 3 de juny de 1282, a Portfangós (Delta de l’Ebre), va redactar el seu testament, del qual ens interessa el fragment que fa referència al monestir de Santes Creus: “Elegeix sepultura al monestir de Santes Creus, de l’orde del Cister, que és construït en la diòcesi tarragonina; i mana que el seu cos hi sigui sepultat i que la seva sepultura sigui feta bé i honoríficament. Deixa al predit monestir deu mil morabatins, que mena invertir en compra d’honors —propietats—, tot fent constar en els documents de compra que són adquirits amb els dits morabatins i que mai no podran ésser venuts ni alienats en altra forma.” Però caldria saber quina intervenció tingué l’abat Gener en el canvi del lloc d’enterrament dels comtes-reis. Cal tenir en compte que el seu pare Jaume I i el seu besavi Alfons I havien estat enterrats a Poblet, i que a Sixena fou sepultat el seu avi, Pere I.

El 3 de novembre de 1285, pocs dies abans de la seva mort, Pere II va afegir un codicil a l’únic testament que havia redactat, el document de Portfangós del 1282. El codicil confirma que ha d’ésser enterrat al monestir de Santes Creus. Deixa, en lloc dels deu mil morabatins, els seus castells i llocs de Forès, Sarral i Cabra (Conca de Barberà), amb el desig que aquestes poblacions no formin part de la senyoria, sinó que el cenobi es beneficiï de les seves rendes i que els llocs i els seus habitants siguin lliures i immunes. La realitat ulterior serà una altra. Pere II serà efectivament enterrat a Santes Creus i la seva tomba és una de les joies monumentals del cenobi. La seva solemnitat fou un dels elements que va contribuir a trencar la rigidesa cistercenca. Santes Creus havia iniciat la seva transformació arquitectònica, que no vol dir la del comportament monacal dels membres de la comunitat.

Bonanat de Vila-seca (1293-1308) fou un gran abat, persona de la confiança dels comtes-reis Jaume II (1295-1327) i Blanca d’Anjou (morta el 1310), artífexs de la gran transformació arquitectònica de Santes Creus. Van convertir el monestir en el gran mausoleu de la nissaga comtal barcelonina. La tomba de Jaume II i Blanca no és tan espectacular com el sepulcre de Pere II, però és una excel·lent obra d’art gòtic. l’abat Bonanat va continuar les obres aturades des de feia anys. Segurament en època de l’abat Bonanat es prosseguiren les obres de l’acabament del dormitori i de l’últim tram i el frontis de l’església, que no degueren finalitzar fins al govern de l’abat Pere Alegre.

Abans del 1310, any de la mort de la reina Blanca d’Anjou, s’havia construït o estava quasi enllestida l’edificació del palau reial. El palau ocupava una zona del monestir destinada, segons el projecte inicial, a instal·lar-hi les habitacions abacials, un àmbit que quedava al marge de la clausura i amb possibilitat d’una comunicació exterior sense que calgués utilitzar el perímetre que determinava la clausura monacal. La comunicació entre el palau i el monestir és posterior, del moment en què les dependències reials van retornar al servei del monestir. No farem una anàlisi d’estructura arquitectònica del palau reial, sols direm que el palau reial de Santes Creus és una de les obres més antigues conservades del gòtic civil català. Les seves dimensions són reduïdes, però té, tot i la seva simplicitat decorativa, una gran monumentalitat.

L’abat Bonanat de Vila-seca fou honorat amb el títol de capellà major reial, concessió feta pel papa Bonifaci VIII (1296), sancionada per Jaume II (1297) i confirmada a perpetuïtat pel mateix papa l’any 1299. Aquesta prerrogativa anà unida al càrrec d’abat de Santes Creus fins a la fi del monestir. Amb tot, a partir del segle XVI cada vegada més era un títol sense cap mena de funcionalitat.

Les bones relacions entre Jaume II i l’abat Bonanat van permetre l’expansió de Santes Creus com a casa mare de nous monestirs. El cenobi de Valldigna (València) fou fundat per voluntat del rei Jaume II. Santes Creus el va institucionalitzar el dia de Tots Sants del 1298, data en què el capítol en va designar l’abat i els dotze monjos que havien de formar la primera comunitat. Pocs anys després, abans de morir l’abat Bonanat —29 de març de 1308— es va designar la comunitat assignada per a la fundació del segon monestir filial de Santes Creus: Altafonte (Palerm, Sicília).

Una bonica perspectiva del claustre gòtic, començat en temps del rei Alfons III el Benigne, per al qual es va aprofitar del primitiu claustre només el templet del lavabo.

ECSA - F. Bedmar

La protecció dels comtes-reis al monestir de Santes Creus va continuar al llarg de tot l’abadiat de Pere Alegre (1308-1335). Aquest abat va continuar, sense cap mena de dificultat, la brillant gestió de l’abat Bonanat de Vila-seca. l’abat Alegre fou polític i constructor i va aconseguir, mercès a la protecció dels sobirans, salvar el cenobi d’algunes de les conseqüències de la crisi socioeconòmica existent a Catalunya i que havien incidit d’una manera altament negativa en la majoria dels monestirs catalans. La mort del comte-rei Jaume II (1327) no va significar, de moment, un canvi en la política de protecció reial a favor de Santes Creus. Alfons III, tot i que era proper als cercles de pensament franciscà i seria enterrat al convent franciscà de Lleida, va continuar protegint Santes Creus. En aquest moment s’inicià, com esmenta el cronista i abat Ladernosa, la construcció del claustre gòtic, que no va aprofitar quasi cap element del claustre primitiu d’estil cistercenc. El traçat del nou perímetre claustral va incorporar el corredor dels conversos, que no tenia cap funció; això va fer que l’antiga planta quadrada es convertís en rectangular. Aquesta obra és bàsica per a poder explicar la transformació arquitectònica del monestir, que li feu adquirir un aspecte cada dia més grandiós, més majestuós, digne de les tombes dels sobirans.

L’abat Pere Alegre, el 1314, va fer començar la construcció del cimbori que va acabar-se l’any 1347, poc abans de l’inici de la pesta. Aquest cimbori corona el creuer de l’església major i fou bastit en l’estil gòtic més pur, apartant-se de la sobrietat cistercenca.

El monestir de Santes Creus havia arribat en aquesta època al màxim prestigi religiós i polític. l’abat Francesc Miró (1335-1347) va continuar les obres del claustre i va poder gaudir de la tasca feta per l’escultor, d’origen anglès, Reinard de Fonoll. l’abat Miró, segons el cronista Ladernosa, va inaugurar el claustre gòtic l’any 1341. Hem de pensar que aquesta obra era i és un símbol i que amb la seva culminació va finalitzar una segona etapa de la vida material del cenobi. S’havien acabat les grans obres gòtiques: el claustre, el palau reial, el refetor i el dormitori. El monestir havia assolit un gran prestigi com a tomba dels comtes-reis i el seu abat era també capellà major reial i també prior, cap espiritual, de l’orde de Montesa, fundat el 1319. La projecció del monestir en la història del país era destacada, però, fora del monestir, hi havia dues coses que havien canviat respecte als segles anteriors: el procés d’empobriment econòmic i la pèrdua del suport social del monestir, reduït a un àmbit geogràfic molt local. Efectivament, Santes Creus, que vivia de la protecció dels comtes-reis, va entrar al cap de poc en una greu crisi en el moment que ja no disposà de les aportacions dels monarques. La protecció reial no va poder ser substituïda per la de les famílies feudals, que estaven empobrides i moltes es trobaven en una conjuntura d’extinció. El resultat fou que les noves obres es van paralitzar totalment i fins i tot restaren inacabades les que s’havien iniciat. El monestir començà una etapa poc brillant de la seva història centenària.

Santes Creus i Pere III

L’elecció de l’abat Guillem de Ferrera (1347-1375) fou polèmica, i també la seva gestió com a abat i com a polític. No fou elegit per la comunitat monacal, que només va ratificar el seu nomenament, suggerit al papa pel comte-rei Pere el Cerimoniós perquè Guillem de Ferrera era una persona de la seva confiança. Però aquesta bona relació inicial entre el rei i Guillem de Ferrera acabà malament, en gran mesura, segurament, perquè Pere III desitjava augmentar el seu poder polític, volia establir una monarquia autoritària. Aquest pensament del comte-rei tenia molts enemics, entre els quals hi havia una part de l’estament eclesiàstic, senyor d’extensos dominis que li donaven un ampli poder econòmic i polític. Aquest allunyament entre ambdós personatges va conduir a un enfrontament polític, que es desconeix si va traduir-se en violència. És significatiu que Guillem de Ferrera fes anul·lar les armes dels comtes-reis —signe de la seva sobirania i propietat— del pati del palau reial i fes esculpir les seves. Aquesta acció tenia com a finalitat reivindicar la propietat del palau, que considerava del monestir. Va existir una complexa problemàtica que hem de judicar pels testimoniatges que ens resten. No podem deslligar aquestes tibantors de les convocatòries de les corts catalanes entre el 1355 i el 1360, en què hi foren presents les poblacions de Cabra, Forès i Sarral. Pere III va considerar que aquestes viles de la Conca de Barberà estaven sota jurisdicció reial i formaven part del braç reial, i que per tant no estaven sotmeses al monestir de Santes Creus, en contra de l’opinió de l’abat de Santes Creus, que es basava en el testament de Pere II. En un moment de regressió econòmica Santes Creus desitjava tenir el domini jurisdiccional ple sobre aquests termes i no ésser un simple senyor alodial. Els pensaments político-econòmics del comte-rei Pere i de l’abat Guillem eren molt diferents i oposats, fet que podria trobar-se en l’origen de la topada. Una altra causa que pot explicar l’enfrontament —tot i que no n’és la principal— fou la preferència de Pere el Cerimoniós per Poblet. La realitat fou molt complexa i també hi degueren pesar les raons personals, l’enemistat entre el sobirà i l’abat. Com a teló de fons de totes aquestes topades hi ha la profunda crisi en què es vivia, que havia fet desaparèixer bona part dels protectors que havien tingut els monestirs en segles anteriors. Les grans nissagues de senyors feudals o s’havien extingit o havien entrat al servei de la monarquia, en realitat en una nova dinàmica tant material com espiritual on predominava la ciutat sobre el món rural.

Els monjos van considerar que l’abat Guillem de Ferrera havia defensat els interessos del monestir i per això van intentar honorar-lo després de la seva mort. Aquesta afirmació es fonamenta en el fet que l’abat Guillem de Ferrera va tenir el privilegi singular d’ésser enterrat a l’església. És l’únic abat que té una sepultura en aquest recinte. Aquest enterrament trencava amb la tradició cistercenca segons la qual l’abat havia d’ésser enterrat, d’una manera anònima, entre els seus monjos. El monument funerari d’aquest abat és un document que s’ha de llegir des d’un punt de vista d’art i de política per a poder entendre una mica aquesta crisi.

Mort Guillem de Ferrera, fou elegit abat Bartomeu de Ladernosa (1375-1379), que tingué una llarga i brillant dedicació en la recerca i l’estudi de la història del monestir de Santes Creus. S’ha dit que havia estat un abat constructor, però en realitat la seva obra se circumscriu a la fortificació del monestir, que es va fer en un moment dramàtic: “Quando erat in omnibus mundi partibus, caristia victualium a saeculo inauditam” (Quan hi havia, a totes les parts del món, la carència d’aliments més important d’aquest segle).

El govern de l’abat Ladernosa no va acontentar la comunitat monacal; no va merèixer, a ulls dels seus contemporanis, cap mena d’honor. El seu nom no figura en l’abaciologi primitiu i hi fou agregat posteriorment. l’abat Ladernosa va haver de renunciar a governar la seva abadia i anar-se’n al monestir de Benifassà, filial de Poblet. Anys més tard fou abat de la poc reeixida fundació cistercenca de Sant Bernat de València. La seva trajectòria vital evidencia que la seva gestió va comptar amb un cert beneplàcit de Pere III, però no amb el seu cenobi, al qual no va retornar. l’historiador Ladernosa no va poder o no va saber tancar una pàgina de la vida del monestir de Santes Creus, potser la més polèmica de la seva història.

L’abat Andreu Porta (1380-1404) era un sagaç diplomàtic. Va negociar amb habilitat l’herència de Pere II, i va arribar a un acord amb l’infant Joan —Joan I el Caçador— sobre la propietat de Cabra, Forès i Sarral, per la qual es bescanvià la població de Sarral per la de Conesa. Va aconseguir arrodonir el patrimoni senyorial de Santes Creus, que a partir d’aquest moment no va augmentar. La crisi era total. Aquesta gestió de bon govern va permetre que el cenobi tingués una certa normalitat. Va millorar la unió entre el palau reial i la part posterior del monestir; les seves armes proven la seva intervenció en la remodelació o l’edificació d’un pas entre aquestes dues zones. l’església abacial va enriquir-se amb un retaule de Lluís Borrassà, encarregat primer a Pere Serra (1403). Aquesta obra fou possible mercès al mecenatge del monjo Vidal de Blanes. l’abat Bernat Dalmau (1404-1412) va veure acabada aquesta obra d’art (1410) que va augmentar l’alteració de la visió cistercenca de l’església. Es tracta d’una obra d’art d’excel·lent execució que és una fita que clou una època i n’inicia una altra per al monestir de Santes Creus.

Dos segles poc coneguts de la història de Santes Creus (1410-1647)

Tradicionalment s’ha considerat que les obres de fortificació del monestir van marcar l’inici de la decadència o l’estancament de Santes Creus. En realitat, més que de decadència cal parlar d’estancament tant de la vida material com espiritual del monestir. El monestir va continuar vivint amb els alts i baixos vinculats a la història de Catalunya.

La tasca de fortificació comportà l’enderroc d’algunes parts del monestir, però sembla evident que molts dels edificis del monestir desapareguts no foren aterrats al segle XIV sinó posteriorment. l’enderroc podia tenir una doble motivació: la poca entitat dels edificis o el desig d’edificar quelcom nou, com va fer a Poblet l’abat Copons. La urbanització del segon recinte no fou tant la conseqüència de l’obra de fortificació com el resultat de treballs d’època posterior, en arranjar-se el conjunt d’aquest segon recinte a partir dels segles XVI o XVII.

La història del monestir, al llarg d’aquests 250 anys (segles XVI-XVII), presenta no solament una llarga sèrie d’interrogants de caire arquitectònic, sinó també moltes incògnites referents a la realitat diària d’una institució humana com és una comunitat monàstica. En coneixem la història política, la projecció dels seus abats i el protagonisme en la història de Catalunya, però el monestir com a institució és el gran desconegut, puix que s’ignoren o no han estat estudiades qüestions tan importants com el nombre de monjos que formaven la comunitat, el nombre de vocacions i la seva procedència social, les rendes reals del monestir, etc.

Un tret característic de la història del monestir al segle XV és que no s’hi donà el fenomen dels abats comendataris, tan general en d’altres monestirs. Això no vol dir que no es produís la intervenció dels papes, com el cas de Benet XIII, o dels comtes-reis i més tard de la monarquia hispànica, que fou continuada. Aquesta eventualitat no fou perjudicial per al monestir, gràcies a la personalitat i la categoria dels abats, que tingueren una actuació correcta. Malgrat aquesta intervenció, únicament en ocasions molt concretes els abats no procediren de la mateixa comunitat. Les absències, més o menys continuades, de molts dels abats del monestir en aquestes centúries no els va fer oblidar de regir el cenobi amb dignitat. l’actuació d’abats i monjos del monestir va tenir dos vessants molt clars, el polític i el cultural. Hi ha, per exemple, una gran dedicació a l’estudi; tant l’abat Joan Pinyana (1430-1438) com l’abat Guillem Blanc (1438-1457) havien estudiat a Tolosa de Llenguadoc. l’abat Blanc havia estat abat del monestir filial d’Altafonte i va assistir al concili de Basilea. Com a abat de Santes Creus, Guillem Blanc va rebre el patrimoni material i espiritual del monestir cistercenc femení de Bonrepòs de Montsant (1452), en extingir-se aquest cenobi per manament del superior de l’orde del Cister. La cartoixa d’Escaladei va pledejar durant una vintena d’anys amb Santes Creus perquè creia que tenia drets sobre els béns de Bonrepòs. La sentència (4 de maig de 1473), durant l’abadiat de Pere Blanc (1465-1479), va determinar que la cartoixa rebria el terme monacal i els edificis del monestir, i Santes Creus les fundacions, els mobles litúrgics i les cendres de les monges, entre elles, i en una caixa a part, les de la reina Margarida de Prades. Aquesta reina, segona muller de Martí I, havia estat abadessa del monestir de Bonrepòs, on va morir l’any 1429.

La situació política del segle XV —la successió de la nissaga dels comtes de Barcelona (el compromís de Casp), el regnat d’Alfons el Magnànim i la problemàtica que va significar el regnat de Joan II— va donar lloc a un seguit d’episodis en els quals el monestir de Santes Creus va participar a vegades de manera activa, per mitjà dels seus abats, no sempre amb la conformitat total de la comunitat. Aquests anys es va produir un empobriment progressiu del monestir, en el qual tingueren un paper destacat els repartiments de les ajudes de guerra, que esdevingueren una predació i fins i tot un saqueig del seu patrimoni.

Aquestes circumstàncies tan problemàtiques, que van comportar tota mena de mancances, foren en part arranjades en elegir-se com a abat Pedro de Mendoza (1479-1519). El govern d’aquest abat va significar un redreç, un moment de millora en l’activitat del cenobi, fos material o espiritual. l’elecció de Pedro de Mendoza fou feta sota la influència i la voluntat de Ferran el Catòlic, parent llunyà del nou abat de Santes Creus. Pedro de Mendoza fou l’abat amb el govern més llarg de tota la història del monestir, quaranta anys. La seva intervenció en la política catalana —fou l’únic abat de Santes Creus que va presidir la diputació del general de Catalunya, durant el trienni 1497-1500— li va permetre dedicar temps i esforços a favor del monestir. Pedro de Mendoza va saber compaginar la doble dedicació que comportava el càrrec d’abat, la política catalana i el govern del cenobi. Va procurar redreçar l’administració i que el cenobi tingués una activitat constructora. Eufemià Fort pensava que aquest abat havia estat el constructor del claustre posterior, aprofitant materials d’enderrocs d’antics edificis del monestir, potser de construccions exteriors al recinte monacal o de les antigues dependències dels conversos. Aquest reaprofitament de materials donà a aquest claustre un aire antic, arcaïtzant, que fa que no sembli de la darreria del segle XV, i per això es va considerar que era una obra de l’inici del monestir i va rebre l’apel·latiu de primitiu o antic.

L’abat Pedro de Mendoza va saber aprofitar la fi de la problemàtica remença, conseqüència de la sentència arbitral de Guadalupe (1492). El monestir de Santes Creus es va beneficiar de les noves relacions establertes al camp. El repoblament i el nou sistema de contractes d’arrendament de les terres que eren propietat del cenobi va iniciar-se amb la carta de franquícia atorgada a la vila de Savallà (1497).

L’abat Pedro de Mendoza va introduir un nou costum en la vida de la comunitat monàstica: es va fer enterrar al terra de la sala capitular i va fer segellar la seva tomba amb una adient làpida amb epitafi, pràctica molt poc cistercenca, però en canvi costum característic d’un home del Renaixement. El pensament que justifica aquest tipus d’enterrament és diferent del que es feu servir per a legitimar el túmul de l’abat Guillem de Ferrera. En aquest cas hi ha la intenció d’honorar un abat defensor dels interessos del cenobi; en l’altre, s’assisteix a una certa mundanitat, a un desig de l’abat de perpetuar-se. La gestió de govern de l’abat Pedro de Mendoza s’ha de valorar com a positiva, essencial per a entendre la projecció i les possibilitats econòmiques del monestir a les següents centúries.

Santes Creus fou regit al segle XVI i gran part del segle XVII per abats d’una destacada categoria i personalitat, vinculats com a monjos al monestir i també a les comarques pròximes, amb un coneixement de la realitat del seu entorn. Per poder comprendre la història d’aquests dos segles s’hauria de fer un estudi acurat del govern dels abats, dels establiments i els repoblaments i del redreç econòmic del cenobi.

Bernardí Tolrà —s’ha considerat que era fill de Vila-rodona— fou elegit abat a la mort de Pedro de Mendoza. l’abat Tolrà (1519-1534) va haver d’intervenir en un desagradable incident, la condemnació de l’abat Queixal de Poblet (1531). l’actuació de l’abat Tolrà fou correcta i no té cap sentit el llegendari ordit a l’entorn de la seva persona com a abat i com a monjo. l’abat Tolrà va enriquir les habitacions del palau abacial —reial— (vers el 1520) amb una decoració d’estil renaixentista. El monestir de Santes Creus no tenia el poder de segles anteriors, però potser sí el desig de fer grans obres, com va succeir a Poblet amb el retaule esculpit per Damià Forment.

L’empenta de l’abat Tolrà va continuar amb el seu successor l’abat Jaume Valls (1534-1560), continuador de les millores que comportaven un benefici per al cenobi. l’abat Valls fou l’impulsor de la construcció del pont d’entrada d’accés al recinte monàstic i que permet creuar el Gaià a les persones procedents de les comarques situades a la riba dreta. Aquest pont edificat l’any 1549 continua essent l’entrada més usual per a visitar el cenobi.

L’abat més destacat d’aquest segle XVI fou, sense cap mena de dubtes, Jeroni Contijoc (1560-1593), fill de la vila de Conesa, població sota senyoria de Santes Creus. Aquesta vila fou afavorida i enriquida amb notables construccions, com ara l’església i el campanar. l’abat Contijoc va fer construir la torre de les Hores, el campanar del rellotge de Santes Creus, que hem de considerar com una important novetat tecnològica (1575). Així mateix, l’any 1563, es va edificar, amb el llegat testamentan fet per Magdalena Valls de Salbà, germana de l’abat Jaume Valls, la capella de l’Assumpta, en lloc de l’armarium, capella que fou decorada amb un grup de la dormició de la Mare de Déu, obra de l’escultor d’origen francès Perris d’Austri.

L’abat Jeroni Contijoc fou protagonista d’altres dos fets destacats: la incorporació a Santes Creus del monestir cistercenc femení de Santa Maria de l’Eula (Perpinyà), convertit en un priorat de l’abadia (7 de novembre de 1567), i l’annexió de l’orde de Montesa a la corona el 1587 mitjançant una butlla del papa Sixt V, amb la qual cosa Felip II fou nomenat mestre de Montesa, com ho eren els reis dels altres ordes militars des del regnat de Ferran el Catòlic. Els priors d’aquest orde, des de la seva fundació al segle XIV i fins al 1660, foren sempre monjos de Santes Creus.

La mort de l’abat Jeroni Contijoc va coincidir amb el moment en què va establir-se la Congregació Cistercenca dels Monestirs a la Corona d’Aragó i la instauració dels visitadors reials —una intervenció dels sobirans en l’organització monàstica, que respon al projecte de convertir la monarquia autoritària en absoluta i nacional hispànica—. La Congregació fou aprovada per butlla del papa Pau V (1616). Es van designar visitadors i la Congregació va exigir que els abats tinguessin un mandat temporal, durant un trienni.

L’abat Jaume Carnisser (1608-1619) fou el darrer abat vitalici. Va intentar que el monestir de Santes Creus no acceptés la incorporació a la Congregació, però a la fi va haver de transigir i abandonar el règim jurídic tradicional i secular del cenobi. l’abat Josep Barberà ja fou elegit per un trienni (7 de novembre de 1619), que podia ser renovable. La instauració dels abats temporals fa difícil atribuir certes obres i edificis a un abat en concret. A més, la política de la Congregació va dificultar algunes de les activitats del monestir, especialment la política dels seus abats. Amb tot, no va impedir el redreç del cenobi. A mitjan segle XVII el cenobi va començar a obtenir beneficis econòmics, resultat de la nova realitat agrícola i que va invertir en noves edificacions: els esgrafiats de la plaça de Sant Bernat (1645) i el palau nou de l’abat (1653). La transformació dels recintes exteriors no ha estat prou estudiada per a poder valorar prou bé aquest conjunt d’obres fetes a mitjan segle XVII.

Tanca aquest moment de redreç i d’inversió en l’edifici del monestir el retaule, obra de Josep Tramulles (1647), que presideix l’església major i que va reemplaçar el retaule gòtic de Lluís Borrassà. l’abat Pere Salla (1644-1650) seria, entre aquests primers abats temporals, un dels darrers representants del vell esperit del cenobi. Un abat amb la idiosincràsia pròpia d’un monjo anterior a la Congregació.

El monestir modern (1647-1835)

El monestir de Santes Creus va estar governat els dos-cents darrers anys de la vida monàstica per abats temporals, alguns de gran vàlua intel·lectual i que ocuparen el càrrec més d’un trienni. Aquesta menor projecció de la personalitat de l’abat i, per damunt de tot, la pèrdua de la seva naturalesa i actuació política no foren compensades, però, per una major possibilitat d’actuació a la vida del cenobi.

Al mateix temps, hom assistí a un cert enriquiment econòmic del monestir, que va permetre realitzar les obres que han donat lloc a la visió actual del cenobi, especialment el del seu recinte exterior, on s’observa un poc ús de la pedra i molt del maó, el guix, els arrebossats i els esgrafiats. Aquesta renovació arquitectònica va anar acompanyada d’una projecció cultural. Els monjos van estudiar i ensenyar a la Universitat de Tarragona i al col·legi de Sant Bernat d’Osca. La dedicació a l’estudi i a les obres de decoració no és propi solament de Santes Creus, sinó també de la majoria dels monestirs i els convents d’arreu de Catalunya a partir del barroc i al llarg de tot el segle XVIII. Es dedicà una major inversió a favor de les biblioteques amb l’adquisició de nous llibres i també es feu una reforma de les seves estructures. No hi ha dubte que Catalunya va millorar l’explotació econòmica del camp, cosa que va permetre assolir beneficis que foren invertits en obres i en cultura. Obres moltes vegades imprescindibles de manteniment o d’ampliació, amb noves dependències condicionades per les exigències de la vida de la comunitat. Per sort per a la història de l’art i de la cultura medieval catalana, Santes Creus —com molts altres monestirs o convents— no va tenir prou ingressos per a aterrar els edificis medievals i edificar-ne d’altres de nova planta. l’enderroc i la destrucció dels cenobis medievals fou un fet força estès a tota l’Europa occidental i a la mateixa Península Ibèrica, però no fou una realitat tan generalitzada a Catalunya.

L’activitat constructora més destacada va centrar-se, a Santes Creus, en tres zones: al primer i el segon recintes —places de Santa Llúcia i de Sant Bernat Calbó— i als voltants del claustre posterior, dintre de la clausura. La tasca de reformes interiors va comportar una transformació de les sales nobles medievals en magatzems o àmbits de servei, sense necessitat de grans destrosses ni enderrocs. És el cas del refetor i de la sala dels monjos, dependències transformades en celler i espai de serveis de l’agricultura monàstica.

Pau Miracle, abat en 1681-1684 i en 1688-1692, fou un dels monjos de Santes Creus més brillants com a estudiós i mestre a la seva càtedra de Tarragona i com a rector del col·legi d’Osca. En morir, l’any 1713, va ser enterrat al claustre gòtic, prop de la sala capitular. Fou l’únic dels abats temporals considerat digne d’una distinció tan destacada. La làpida sepulcral té gravat un epitafi llatí en què es destaca la seva vàlua cultural.

El pas del segle XVII al segle XVIII fou una època agitada per a la comunitat de Santes Creus. La vinculació de Santes Creus als estaments polítics i institucionals, herència del món medieval, va comportar greus conseqüències al monestir. La guerra de Successió (1705-1714) va repercutir en el normal desenvolupament de la vida de la comunitat de Santes Creus. Alguns dels monjos es van veure implicats en la problemàtica política catalana del moment, i el cenobi en va sortir perjudicat, no solament des del punt de vista polític sinó també sòcio-econòmic. La posterior refeta econòmica, que en va permetre un redreç dels aspectes artístics i decoratius, dona moltes vegades la impressió que la tràgica contesa no havia influït en la vida de la comunitat i, en conseqüència, del monestir. Però no fou així. l’abat Jaume Oliver (1696-1700 i 1704-1705), que s’havia decantat pel bàndol de Felip V, va haver de fugir del monestir en iniciar el seu segon mandat. Anys més tard Felip V el va voler recompensar per la seva fidelitat, imposant-lo com a abat del monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès. Els germans Jeroni i Tomàs de Vidal i Nin, destacats erudits, foren abats de Santes Creus, el primer en 1692-1696 i el segon el 1706. Tots dos van morir —per ser partidaris de Carles d’Àustria— lluny del seu monestir: Jeroni de Vidal com a abat del monestir benedictí de Serrateix (1721) i Tomàs de Vidal, que de primer s’havia exiliat a Àustria, com a arquebisbe de Messina (Sicília) (1730-1743). l’abat Francesc Guiu (1711-1716), també partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria i que va participar en la guerra de Successió en els moments més compromesos, va morir, exiliat, a Viena (1731) sense rebre cap distinció per la seva lleialtat.

Aquest període, políticament tan agitat i històricament també polèmic, va donar lloc a una particular situació de política religiosa. Dos monjos cistercencs de Santes Creus, per causes i motius semblants, foren nomenats abats de dos monestirs benedictins —Santa Maria de Serrateix i Sant Cugat del Vallès— en contra de l’opinió de la Congregació Claustral Tarraconense. Fos quina fos la raó política que va impulsar aquests nomenaments, hi va existir un cert paral·lelisme i a la vegada contradicció. l’abaciologi de Serrateix reconeix Jeroni de Vidal com a abat fins l’any 1710. Aquest nomenament havia estat fet per Carles d’Àustria, però ignorem les raons per les quals Felip V no va resoldre l’afer i Jeroni de Vidal va continuar residint a Serrateix fins a la seva mort.

El segle XVIII fou el gran moment del barroc a Santes Creus, en què es va continuar la gran transformació decorativa del cenobi. No es feren grans obres, solament algunes noves construccions, però amb poca entitat artística. Això va evitar de malmetre la major part de les primitives edificacions cistercenques i gòtiques, com ja s’ha remarcat.

L’any 1733 es va acabar d’habilitar i transformar, com a refetor, una sala de la planta baixa de l’antic palau reial. Es va construir un espai amb un sostre més alt i a la vegada més lluminós, en suprimir-se els arcs diafragmàtics, de l’existència dels quals queda l’empremta a les parets de la sala. Una data, 1828, ens pot donar notícia d’una darrera obra d’arranjament, segurament conseqüència lògica del tràngol sofert pel monestir arran de la desamortització els anys del Trienni Liberal.

L’any 1736 es va edificar la infermeria nova, obra en gran part de maó, que respon a l’estil i el gust de les construccions fetes aquests anys a tot el conjunt del monestir de Santes Creus i a altres edificis d’aquestes contrades de la Catalunya Nova. La infermeria nova té una tipologia constructiva semblant a la de les galeries de coronament de gran part dels edificis conservats en aquest sector posterior del cenobi. Són construccions no datades però edificades aquests anys, a mitjan segle XVIII.

Finalment, l’any 1741, va edificar-se de nou la capella de Santa Llúcia —o potser simplement se’n van modificar els elements de l’estructura decorativa—. Aquesta capella té una planta i unes dimensions que ens recorden la capella de la Trinitat. Les exigències del culte i la pastoral —no oblidem que la capella de Santa Llúcia era la parròquia dels veïns i els servidors laics del monestir— originaren unes obres que, d’altra banda, no semblen gaire importants ni essencials per a l’ordenament arquitectònic.

A la segona meitat del segle XVIII, el monestir de Santes Creus va viure un moment d’escassa activitat constructora. Els monjos van esmerçar una certa dedicació a la tasca cultural, que per desgràcia no fou gaire reeixida. Solament es destaca la de l’abat Tomàs Riera (1796-1800), que restaurà els llibres i condicionà la biblioteca.

La guerra del Francès (1808-1814) i el Trienni Liberal (1820-1823) van empobrir cada vegada més el monestir. Amb tot, es constata una continuïtat de la vida monacal i del nombre dels seus monjos —una quarantena—, cosa que ens fa pensar que, amb una economia més o menys precària, la comunitat podia encara sobreviure. Tot va finir d’una manera tràgica, però, a la meitat de l’any 1835.

Destrucció i restauració (1835-1981)

Els monjos van abandonar el monestir el 1835, arran dels luctuosos fets del dia de sant Jaume (25 juliol) ocorreguts tant a Reus com a Barcelona. El dia 11 d’octubre del mateix any es va publicar el decret de supressió de la majoria dels monestirs i els convents d’arreu d’Espanya, entre els quals hi havia el cenobi de Santes Creus. l’abandonament del mes de juliol havia estat voluntari; era un acte de precaució. A partir, però, del dia 11 d’octubre l’abandonament es convertí en una obligació. El retorn dels monjos a Santes Creus ja no era possible. l’edifici del monestir havia esdevingut propietat de l’estat. Per a acabar-ho d’arrodonir, el 19 de febrer de 1836 es publicà el decret de venda de les propietats i els béns eclesiàstics (llei de desamortització de Mendizábal). Aquesta resolució política feia impossible l’existència de Santes Creus: havia finit la història del monestir i s’iniciava la història del monument.

L’episodi de conseqüències més tràgiques per al conjunt monumental va tenir lloc la nit del 29 de desembre de 1835. Un escamot de legionaris francesos procedents d’Alger i que havien participat en el setge i la destrucció del proper castell de Querol, en passar per Santes Creus camí de Tarragona van calar foc al cadiram del cor i a l’orgue. Per sort la foguera no va malmetre els vitralls cistercencs i gòtics de l’església abacial. l’abandonament i, sobretot, aquest acte vandàlic foren el senyal per a iniciar l’espoli i la destrucció dels béns mobles del monestir. Les construccions medievals o modernes del tercer recinte —clausura— van patir especialment el pillatge, tot i que el nucli monumental de Santes Creus va sofrir malvestats, encara que en menor mesura. Els recintes exteriors es van convertir en habitació dels nous pobladors, que van crear un nou poble: Santes Creus.

Per a la conservació del monestir de Santes Creus fou molt positiu el nomenament com a vicari de la parròquia de Santa Llúcia, el mes de juliol del 1838, del monjo Miquel Mestre i Gaset, que va realitzar una brillant i continuada tasca de defensa del monestir fins que va morir, a Santes Creus, el dia 14 de juliol de 1868. La tasca del pare Mestre, al llarg d’aquests 30 anys, va afavorir —i alhora se’n beneficià— la creació, el 13 de juny de 1844, de les Comisiones Provinciales de Monumentos Histórico-Artísticos, institució pensada per a defensar el patrimoni cultural malmès per la desfeta que havia representat la desamortització. La Comissió de Monuments de Tarragona va constituir-se el dia 10 d’agost del mateix any 1844, i una de les seves primeres gestions va ser procurar la protecció, entre altres monuments, del monestir de Santes Creus. A partir d’aquest moment va garantir-se legalment la protecció i la defensa del monument, salvant tota mena d’impediments tant polítics com administratius que dificultaven la tasca de la Comissió.

Tanmateix, la Comissió de Monuments de Tarragona no va poder evitar que entre els dies 5 d’octubre i 15 de desembre de 1870 la població penal de Tarragona fos traslladada a Santes Creus, i el cenobi convertit en presidi, fet que va donar lloc a un cert nombre de destrosses. Cal destacar-ne la que afectà el monestir el 10 de setembre de 1874, dia en què es va enderrocar una part molt important de la zona posterior del cenobi, situada entre la capella de la Trinitat i el palau reial. Aquesta demolició va fer-se amb l’excusa de recollir materials per a les obres de fortificació de la població de Vila-rodona, atemorida per un possible atac carlista. Aquests dos episodis calamitosos van provocar més destruccions en el conjunt arquitectònic que l’espoli sofert arran de l’abandonament i la desamortització de l’any 1835.

Superats aquests tràngols va continuar la tasca de defensa, restauració i valoració del monument i el seu entorn. l’any 1884 es va aconseguir que, després de 50 anys de l’abandonament de la comunitat, fos nomenat un conserge, un vigilant i custodi, de caràcter estable, per al monument. A partir d’aquesta data, i fins a l’actualitat, el monestir ha continuat gaudint d’aquest servei, i tots els conserges han vetllat amb molta cura i abnegació per la integritat del monument.

Aquest segle han continuat les tasques de recuperació del monument. El dia 13 de juliol de 1921 el monestir de Santes Creus era declarat Monument Nacional, cosa que representava el més alt reconeixement, oficial, del seu valor històric i artístic. La defensa i la restauració de Santes Creus fou afavorida en constituir-se el Patronat de Santes Creus, el 17 de novembre de 1931, presidit per Pere Lloret i Ordeix. La seva important tasca a favor del monument va permetre salvar-lo de qualsevol contingència el mes de juliol del 1936. El 12 d’agost de 1936, dissolt el Patronat, s’instituí la Comissaria de Santes Creus, al capdavant de la qual hi havia, també, Pere Lloret en el càrrec de comissari. A partir del 1939 i fins a la reorganització de la Comissió de Monuments de Tarragona (30 d’abril de 1943), Santes Creus va estar en una situació legal molt atípica, mancat d’un organisme de gestió. La Comissió va continuar, amb mitjans molt migrats, la restauració del monument.

El monestir de Santes Creus tenia un prestigi i uns valors que van obligar a constituir un segon Patronat (16 de gener de 1951), presidit pels arquebisbes de Tarragona: Benjamín de Arriba y Castro, del 1951 al 1971, i Josep Pont i Gol, del 1971 al 1981. Aquest segon Patronat va tenir en tot moment el suport d’una entitat fundada per a estudiar i defensar l’entitat històrica del monestir: l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (14 de setembre de 1947). La tasca de restauració feta per aquest segon Patronat ha estat notable, com també els estudis duts a terme per l’Arxiu Bibliogràfic.

Transferida la gestió del patrimoni cultural a la Generalitat de Catalunya, el dia 17 d’octubre de 1981 va constituir-se un tercer Patronat, que ha continuat la tasca de vetllar per la conservació i la restauració del monument. Cent cinquanta anys després d’aquell mes de juliol del 1835 el monestir de Santes Creus continua, com a monument, la seva trajectòria secular en la història de Catalunya. (JFCF)

Abaciologi de Santa Maria de Santes Creus

ABATS VITALICIS
Guillem	1152-1154
Hug l	1154-1156
Gerard	1156-1158
Pere de Puigverd	1158-1184
Hug II	1185-1198
Bernat d’Àger	1199-1222
Ramon de Rifar	1222-1226
Bernat Calbó	1226-1233
Arnau	1234-1247
Guerau	1249-1255
Berenguer	1256-1257
Aimeric	1258-1262
Gener	1262-1290
Bonanat de Vila-seca	1293-1308
Pere Alegre	1308-1334
Francese Miró	1335-1347
Guillem de Ferrera	1347-1375
Bartomeu de Ladernosa	1375-1379
Andreu Porta	1380-1404
Bernat Dalmau	1404-1412
Pere Serraixó	1413-1418
Domènec Vinader	1418-1430
Joan Pinyana	1430-1438
Guillem Blanc	1438-1457
Bernat Abellar	1457-1466
Pere Blanc	1466-1479
Pedro de Mendoza	1479-1519
Bernardí Tolrà	1519-1534
Jaume Vails	1534-1560
Jeroni Contijoc	1560-1593
Pere Noguers	1593-1608
Jaume Carnisser	1608-1619
ABATS TEMPORALS
Josep Barberà	1619-1623
Bartomeu Rovira	1623-1628
Joan Carreres	1628-1632
Rafael Voltor	1632-1636
Ramon Pagés	1636-1640
Hilariò Gil	1640-1642
Joan Bosch	1642-1644
Pere Salla	1644-1650
Joan Segrià	1650-1652
Ambròs Soler	1652-1654
Antoni Suelves	1654-1656
Pasqual Sobies	1656-1660
Antoni Sacases	1660
Jaume Porta	1660-1664
Joan Peguera	1664-1668
Cels Modolell	1668-1671
Antoni Lieo	1672
Cels Modolell	1673-1676
Josep Canals	1676-1680
Cels Modolell	1680-1681
Pau Miracle	1681-1684
Joan Baptista Montagut	1684-1688
Pau Miracle	1688-1692
Jeroni de Vidal i Nin	1692-1696
Jaume Oliver	1696-1700
Joan Baptista Montagut	1700-1704
Jaume Oliver	1704-1705
Tomás de Vidal i Nin	1706
Joan Torrent	1706-1711
Francesc Guiu	1711-1716
Anselm Soler	1716-1720
Maur Vallès	1720-1725
Francese Huguet	1725-1728
Agustí de Campderrós	1728-1732
Josep-Francesc Padró	1732-1736
Francese Huguet	1736-1739
Joan-Baptista Papiol	1739-1740
Benet Llort	1740-1744
Josep-Francesc Padró	1744-1748
Miquel de Lleó	1748-1752
Pau Comes	1752-1756
Ramon Burset	1756-1760
Felipde Moixó	1760-1762
Josep Franquet	1762-1764
Pau Comes	1764-1768
Ramon Burset	1768-1772
Josep Franquet	1772-1776
Antoni Fole	1776-1780
Josep Tarros	1780-1784
Joan Sabater	1784-1796
Tomás Riera	1796-1800
Josep Bassa	1800-1805
Benet Moretó	1805-1808
Josep Roca	1808-1815
Joan Barba	1815-1819
Benet Vives	1819-1826
Macia Belart	1826-1830
Pere Carrera	1830-1834
Josep Maria Ballester	1834-1835

(EPF)

Cronologia de Santa Maria de Santes Creus

1150	Guillem Ramon II de Montcada, el Gran Senescal († 1173), junt amb els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer, fa donació al monestir de la Gran Selva d’una finca situada a Valldaura (Cerdanyola del Vallès) perquè hi fundi i edifiqui un nou monestir cistercenc
1155	El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV fa cessió d’un alou situat a Ancosa (la Llacuna, comarca de l’Anoia) per a poder traslladar-hi el monestir de Valldaura
1158	Guerau Alemany IV de Cervelló i altres petits feudaters de les ribes del riu Gaià fan donació d’un conjunt de propietats situades als voltants de Santes Creus (Alt Camp), a fi que s’hi faci l’edificació definitiva del monestir de Valldaura
1160	S’inicia un plet entre l’arquebisbe de Tarragona i el bisbe de Barcelona, promogut pel prelat de Tarragona Bernat Tort, per considerar que el territori de Santes Creus pertanyia a la seva jurisdicció eclesiàstica i no a la del bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja
1166	Guillem de Castellvell fa donació a favor del monestir de Valldaura del lloc de Xet —de situació desconeguda, segurament a les ribes del riu Francolí—, per tal que s’hi edifiqués el nou monestir de Valldaura, vistes les dificultats que comportava el seu establiment a Valldaura, Ancosa i Santes Creus
1168 (o 1169)	El papa Alexandre III promulga una butlla en la qual eximeix el monestir de Valldaura-Santes Creus de la jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona i del bisbe de Barcelona. A partir d’aquest moment s’inicien les obres de construcció del cenobi
1174	l’abat Pere (1158-84) comença l’edificació de l’església abacial
1191	S’inicien les obres de les dependències de l’ala est del claustre: l’armari, la sala capitular, els parladors i la sala de monjos. A sobre d’aquestes dependències s’edificaria el dormitori
1211	El dia de Pasqua de Pentecosta, l’abat Bernat d’Àger amb companyia de 45 monjos obre al culte l’església abacial, que no restarà acabada fins un segle més tard, durant el regnat de Jaume II
1225	Darreres obres d’aquest primer moment d’edificació del monestir, entre les quals destaca la realització dels vitralls cistercencs. La crisi econòmica paralitza les construccions
1265	Continua l’edificació del monestir, paralitzada des de feia uns quants anys, gràcies a l’elecció el 1262 de l’abat Gener, persona vinculada a la figura del rei Pere II el Gran. l’activitat constructora es degué concretar a l’ala est del claustre i la zona del dormitori
1285	Enterrament al monestir del rei Pere II
1296	Jaume II nomena, a perpetuïtat, els abats del monestir de Santes Creus com a capellans majors reials
1298	Jaume II concedeix a Santes Creus el Privilegi Reial Major, en el qual es confirmen tots els drets, privilegis i propietats que havia rebut el monestir des de l’any 1150
1298	l’abat Bonanat de Vila-seca funda el primer monestir filial de Santes Creus, el cenobi de Valldigna (la Safor, València)
1300	Enterrament definitiu del rei Pere el Gran en una banyera o vas de pòrfir roig
1302	S’inicia la construcció del refetor
1308	Fundació del segon monestir filial de Santes Creus a Altafonte (Palerm, Sicília), obra també de l’abat Bonanat de Vila-seca
a 1310	Es construeix el palau reial, on es conserven al teixinat de la galeria superior les armes de Jaume II i la seva muller Blanca d’Anjou († 1310)
1313	Comença la construcció del claustre gòtic, obra que reemplaçà l’iniciat claustre cistercenc
v 1314	S’inicia l’edificació del cimbori
1319	Jaume II funda l’orde militar de Montesa. El seu prior serà un monjo designat per l’abat de Santes Creus
1331	Reinard de Fonoll comença la seva col·laboració com a escultor i arquitecte del claustre gòtic
1341	Finalitzen les obres de construcció del claustre gòtic
1376-78	El rei Pere III el Cerimoniós mana fortificar el perímetre murat del monestir. Els merlets i l’aspecte de castell que té en l’actualitat el monestir són la conseqüència d’aquestes obres
1383	l’infant Joan, futur Joan I, com a lloctinent del seu pare Pere III, posa fi a una problemàtica plantejada pel testament de Pere el Gran i les poblacions de Cabra, Conesa i Forès passen definitivament al monestir
1410	Es traslladen des de Barcelona les despulles de Jaume II (t 1327), que són enterrades al seu sepulcre de Santes Creus
1411	Lluís Borrassà acaba de pintar el retaule encomanat a Guerau Gener per l’abat Andreu Porta i pagat mercès al mecenatge del monjo Vidal de Blanes. Les restes d’aquest retaule es poden contemplar avui a la catedral de Tarragona
1479	Ferran el Catòlic nomena abat de Santes Creus el seu entreparent Pedro de Mendoza
1497-1500	l’abat Pedro de Mendoza presideix la Diputació del General de Catalunya. És l’únic abat de Santes Creus que va assolir aquesta categoria política
1519	Mor l’abat Pedro de Mendoza, que serà el primer abat enterrat a la sala capitular del cenobi
1520-34	l’abat Bernardí Tolrà fa obres al palau abacial (palau reial) i condiciona unes habitacions segons el gust artístic del renaixement
1549	l’abat Jaume Valls fa construir el pont sobre el riu Gaià que encara avui és utilitzat com a entrada al recinte monacal
1558	l’abat Jaume Valls converteix l’armarium en capella de l’Assumpta, que decora amb una Dormició de la Verge, obra de l’escultor Perris d’Austri
1567	l’abat Jeroni Contijoc pren possessió del monestir cistercenc femení de Santa Maria de l’Eula (Perpinyà), que es converteix en un priorat de Santes Creus fins el tractat dels Pirineus (1659)
1575	l’abat Jeroni Contijoc mana edificar la torre de les Hores
1613	Creació de la Congregació Cistercenca dels monestirs de la Corona d’Aragó, que fou sancionada per una butlla papal l’any 1616
1619	Mor l’abat Jaume Carnisser, darrer abat vitalici. A partir d’aquest moment els abats seran temporals i seguiran la normativa de la Congregació
1640	S’inicia l’edificació del palau nou de l’abat, situat al segon recinte, fora de l’estricta clausura
1647	l’escultor Josep Tramulles executa, en estil barroc, l’actual retaule major de l’església abacial, que és pagat gràcies al mecenatge de l’abat Pere Salla
1660	El rei Felip IV, durant l’abadiat de Jaume Porta, antic prior de Montesa, suprimeix el privilegi de Santes Creus pel qual un del seus monjos era el prior d’aquest orde militar
1733	Obres de millora en una de les sales de l’antic palau reial per a poder-se utilitzar com a refetor
1741	l’abat Benet Llord beneeix les obres de millora fetes a la capella de Santa Llúcia i que tenien com a finalitat millorar la seva funció de parròquia del monestir
1835	Per l’agost, la comunitat abandona el monestir, i l’11 d’octubre s’extingeix legalment el cenobi. Al desembre un grup de legionaris francesos d’Alger encén el cadiram del cor i el foc es propaga a l’orgue. l’església resta en un estat lamentable
1838	El monjo Miquel Mestre, nomenat vicari de la parròquia de Santa Llúcia, es converteix en el primer custodi i defensor de la integritat del monument
1843	l’església abacial es converteix en l’església parroquial, i s’inicia la seva restauració després de l’incendi
1844	Es constitueix la Comissió de Monuments de Tarragona i el monestir de Santes Creus resta sota la seva tutela
1874	Destrucció dels edificis situats a llevant del claustre posterior, la zona més antiga i primitiva del cenobi (segle XII)
1884	Es crea el càrrec de conserge per a la vigilància continuada del monument i el control dels visitants
1921	El monestir de Santes Creus és declarat Monument Nacional
1931	Es constitueix el Patronat de Santes Creus, presidit per Pere Lloret, que és suprimit durant la guerra civil
1947	Fundació de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus
1951	Decret de constitució d’un segon Patronat de Santes Creus. (JFCF)

Església

Planta del nucli principal del monestir.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - X. Olivé

El conjunt d’edificacions que al llarg dels segles ha anat conformant el monestir de Santes Creus ha arribat fins els nostres dies amb importants modificacions i alteracions en tot el sector sud-oest i en el costat nord del claustre posterior. Amb tot, el monestir conserva encara prou destacables els trets essencials de la seva organització arquitectònica.

El conjunt consta, com altres monestirs cistercencs, de tres recintes, dels quals els dos exteriors han sofert moltes transformacions per tal d’adaptar-los com a habitatges del petit poble de Santes Creus, especialment el més extern, on es troba la capella de Santa Llúcia, refeta al segle XVIII sobre la base de la capella alt-medieval, d’estructura molt simple, d’una nau sense santuari diferenciat. El segon recinte és centrat per la plaça de Sant Bernat, formalitzada també al segle XVIII, on s’alça el palau abacial, d’aquesta època, i a la qual s’obre la façana de ponent de l’església i del conjunt de la clausura monàstica.

El recinte de la clausura es disposa al voltant del gran claustre del segle XIV, que substituí el primitiu, del qual només es conserva el templet del lavabo. El claustre gòtic anul·là les estructures primitives del costat de ponent, on hi havia el corredor dels conversos i on ara hi ha la porta d’entrada al conjunt monumental.

Interior de la capella de la Trinitat, tal vegada la primitiva església major del monestir, que més tard es convertí simplement en l’església de la infermeria dels monjos.

ECSA - F. Bedmar

A llevant del recinte principal del clos monàstic hi ha un segon claustre, amb les galeries cobertes d’embigat i els porxos formats per arcs apuntats molt simples, que resol l’articulació entre el clos monàstic i les estructures del palau reial, a l’extrem sud-est, la infermeria nova o casa de les Barques, i les restes de la mongia primitiva, al costat de la capella de la Trinitat, a l’extrem de llevant del conjunt. Aquesta capella fou destinada originàriament a infermeria dels monjos, per bé que en un principi degué tenir funcions d’església major del monestir, mentre es construïa l’actual. De planta rectangular i dimensions reduïdes, presenta una sola nau sense capçalera diferenciada, orientada a llevant. Es caracteritza per una gran austeritat i una notable perfecció en la talla i la col·locació dels carreus de pedra fossilífera. La porta, d’arc de mig punt, rebaixat interiorment, s’obre a migdia. La coberta es resol amb una volta de canó de perfil apuntat que arrenca d’una imposta de quart de bossell. Dues finestres de doble esplandit s’afronten als murs oest i est. El presbiteri s’eleva 46 cm respecte al nivell de la nau, a través de dos esglaons, i suporta la mesa d’altar, formada per una llosa (2,40 × 1,18 m i 20 cm de gruix) i cinc columnes —quatre de capitell troncopiramidal, fust octogonal i base àtica i la central constituïda per un feix de quatre fusts cilíndrics—. Al costat dret de l’altar es distingeixen dues fornícules semicirculars adovellades, que corresponen a la credença i a una piscina doble. Encara que tots els autors coincideixin a afirmar que l’església de la Trinitat fou el primer espai de culte del monestir, construït poc després de l’arribada dels monjos des d’Ancosa (després del 1165), la seva estructura respon a una tipologia prou definida, adoptada pel Cister i després transferida a d’altres comunitats, fins i tot dins l’àmbit urbà. Ens referim a les capelles de les infermeries i els hospitals de pobres i pelegrins. Als cenobis cistercencs, la zona de la infermeria s’emplaçava precisament a l’est, però malauradament, en la major part dels casos, ha estat arrasada o molt transformada en època moderna, a causa segurament de la feblesa i del deteriorament dels materials. Aquesta capella presenta un paral·lelisme a Poblet, a la capella de Sant Esteve, la construcció de la qual és documentada cap a la fi del segle XII (vers 1170-1185) gràcies a dues donacions de l’antic abat Esteve I, quan era bisbe d’Osca. S’adequa a l’esquema de la Trinitat en les mides, el sistema de cobriment, l’aixecament del presbiteri, el tipus de mesa d’altar i els dos buits del mur meridional. Al mateix monestir, el 1244, el donat Guillem Giner, ingressat a l’hospital de pobres, fora de la clausura, deixà diners per a una altra capella similar que s’hi estava bastint, “capelle nove infirmitorii pauperum que ibidem est incoata”, consagrada el 1250. D’altra banda, podem igualment establir connexions amb les dues capelles veïnes de la catedral de Tarragona, la de Sant Pau o de la infermeria dels canonges i la de Santa Tecla la Vella, que potser en un principi depengué de l’hospital de Santa Tecla, però que assolí ben aviat un caràcter funerari.

L’aspecte actual de la capella de la Trinitat és deutor de les restauracions dels darrers cinquanta anys. Els anys quaranta es refeu la coberta, col·locant-hi teules i renovant les mènsules i la cornisa, i es tapà una porta i una finestra de la façana occidental. El 1953 s’escatà l’arrebossat de l’interior, per tal de deixar-ne visible la carreuada.

L’església abacial

Nau central de l’església, on destaquen els robustos pilars de separació de les naus, en què reposen sobre permòdols esglaonats els arcs torals que sostenen les voltes de creueria.

ECSA - F. Bedmar

L’ala nord del claustre és ocupada per l’església major de Santa Maria, que segueix fidelment un dels models prototípics d’església cistercenca, com les abadies de la Gran Selva, la casa mare de Santes Creus, Noirlac, Silvanes, Silvacane o el model més elaborat de Cîteaux.

Segons l’abat Bartomeu de Ladernosa (1375-1379), l’obra de l’església s’inicià al setembre del 1174, durant l’abadiat de Pere de Puigverd (1158-1184), i no s’interrompé fins al juny del 1211, en temps de Bernat d’Àger (1200-1222), quan el creuer ja estava cobert. Anys després, el 1225, es van concloure els tres primers trams de les naus, com ho demostra exteriorment una clara discontinuïtat en les filades. Una llarga interrupció precedí el reinici de l’obra, finalitzada el 1280.

L’església abacial és de planta basilical a tres naus, cobertes amb voltes de creueria separades per arcs torals, amb la nau central més alta que les laterals. Les naus són capçades per un ampli transsepte, de la mateixa alçada que la nau central i, com aquesta, il·luminat directament per sobre de les naus laterals. Al transsepte s’obre una capçalera formada per cinc absis rectangulars, molt més gran el central, que destaca volumètricament del conjunt de la façana de llevant de l’església, sobretot per l’acurada composició de les obertures de la testera, amb dos registres de finestres, tres finestres de doble esqueixada en la part inferior i una gran rosassa a la part superior, en un esquema compositiu que es retroba en altres esglésies cistercenques com la de l’abadia de Silvacane.

Secció transversal i alçat de l’església, el claustre gòtic i altres dependències monàstiques, a escala 1:400.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - X. Olivé

La porta principal s’obre a la façana de ponent, que té la seva composició centrada en aquesta porta i un grandiós finestral de factura gòtica, corresponent a la nau central, que destaca al costat de les obertures de les naus laterals (una petita finestra de doble esqueixada a cadascuna). El coronament superior de la façana, emmerletada al segle XIV, acaba de configurar el rigor geomètric de la composició.

L’església té dotze robustos pilars, de secció rectangular a nivell del sòl, que suporten els arcs formers de separació de les naus. En aquests pilars s’hi adossen les pilastres que sostenen els arcs torals apuntats de les naus, pilastres que resten suspeses —llevat del darrer tram— sobre permòdols esglaonats, en alguns dels quals encara es veuen restes de mangra. Cèsar Martinell indicà que potser aquests arcs torals foren plantejats inicialment per sostenir una volta de canó seguit, a la nau central, i voltes d’aresta, a les naus laterals. El canvi del propòsit original comportà l’aixecament de voltes de creueria a les naus laterals que arrenquen sobre la imposta, als angles dels pilars i de les pilastres del mur perimètric. A la nau principal, els nervis diagonals de les voltes de creueria arrenquen de petits culs-de-llàntia, enllaçats amb el filet i el bordó que marquen l’inici dels arcs torals.

La comunicació de l’església amb el claustre s’efectua per dues portes constituïdes per dos arcs semicirculars plans en degradació, obertes al mur sud de la nau: la dels conversos, als peus, i la de la col·lació, prop de l’angle amb el transsepte. l’accés al fossar dels monjos es realitzava a través de l’anomenada porta de difunts, oberta al mig del mur nord del transsepte.

El nivell del paviment original —visible a l’accés al campanar, a les capelles de la capçalera i a l’esmentada escala del dormidor— es rebaixà totalment, una mica més a la zona de ponent.

L’absis major és cobert amb volta de creueria. Els nervis d’aquesta volta arrenquen de culs-de-llàntia formats per un cimaci de 27 cm, un capitell de 37,5 cm, amb dos o tres rengles de fulles de llorer, nervades o no, i una mènsula troncopiramidal de 40 cm. Els davanters són més grans —fusionats amb els de l’arc triomfal— i es tallen en una clau ornada. Les obertures de l’absis se situen als tres murs. A l’est, hi ha una gran rosassa i tres finestres inferiors tapiades, amb dos arcs exteriors en degradació, amb l’intradós en xamfrà i esplandit per dins. A més, a cada mur lateral s’obre, al nord i al sud (cegada), una altra finestra. Destaca la mesa d’altar, constituïda per una llosa de 3,55 × 1,80 m i quinze columnes, amb varietat de capitells. Al mur de l’Epístola, és visible el buit de la piscina doble. La credença fou desplaçada cap a l’interior del mur al segle XVII, quan hom agençà un pas dins el seu gruix en instal·lar el retaule de Josep Tremulles que encara presideix l’absis.

Secció longitudinal de l’església abacial, a escala 1:400.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - X. Olivé

Exteriorment, el coronament primitiu de l’absis consistia en un capcer angular, amb cornises rampants sobre mènsules, com encara es pot veure al braç meridional del transsepte, a la capçalera del temple de Vallbona de les Monges, a l’extrem sud del creuer de la catedral tarragonina, a la propera església de Sant Ramon del Pla de Santa Maria (façana occidental i creuer) o a la Seu Vella de Lleida (als peus del temple i al braç nord del transsepte, sobre la porta de Sant Berenguer). En modificar-ne el nivell al segle XIV, el límit superior (de 13,60 m d’ample) passà a ésser recte i dentat alhora. La cresta retallada es desdoblà parcialment als murs nord i sud (en dos pisos, per tal de simular una torre de defensa), continuant després amb un simple muret, damunt l’antiga cornisa.

Els murs del presbiteri presenten un gran nombre de marques de picapedrer: tenalles, A, rombe, torre amb un merlet o amb tres, triangle partit o no, creu grega i un bàcul, que tornem a veure a la rosassa, on distingim també la pentalfa, un pentàgon còncau, una M, una T sobre el dovellatge, alguns blocs del qual porten dues marques, una de les quals es repeteix en la mateixa arquivolta (es tracta del senyal de col·locació).

La rosassa que s’obre al mur est de l’absis central s’organitza a partir de dos cercles concèntrics, units mitjançant vuit columnes radials monolítiques, de doble capitell i fust hexagonal limitat per collarins i proveït de dues ranures per a l’encaix de les vidrieres. Les columnes s’enllacen mitjançant parelles d’arcs semicirculars, resseguits per petites dents de serra i amb palmetes pentalobulades als carcanyols. Al cercle central, una corona octolobulada envolta un entrellaç format per vuit anells.

Segons J. Vives i Miret, la construcció de la rosassa pot situar-se entre els anys 1193 i 1211, en què es consagrà la capçalera. La relaciona amb la de l’antiga església parroquial del Pla de Santa Maria, que en constitueix una rèplica de mides més reduïdes (5,6 m de diàmetre), el procés constructiu de la qual resta reflectit a través de tres esquemes preparatoris sobre el mateix mur. També podem establir paral·lelismes, més allunyats geogràficament però plenament lògics, amb la rosassa que posseïa el temple llenguadocià de la Gran Selva, monestir-mare de Santes Creus, amb la de la catedral de Tolosa de Llenguadoc i amb la de la Seu Vella de Lleida. Quant al traçat central, a base d’anelles, recorda el dels ulls de bou del claustre de Vallbona, el d’un capitell del transsepte de l’esmentada seu lleidatana o el d’un carreu de Santa Maria de Salomó.

El transsepte de l’església inclou dos trams a cada braç, coberts, com les naus, amb voltes de creueria que arrenquen de culs-dellàntia, separades per un arc toral.

Al sector meridional del transsepte hi ha l’escala que, a través d’una porta d’arc rebaixat i de mig punt a l’altra cara, enllaça l’església amb el dormitori. l’escala és construïda sobre una volta semicilíndrica de 2 m d’alçada, 2,86 m de llum i 2,90 m de profunditat, adossada als murs occidental i meridional, i té una barana igualment esglaonada de perfils bordonats. En aquest mateix sector del transsepte s’obren la porta de la sagristia i la de la primitiva torreta que conduïa a la coberta, adaptada més tard com a cos inferior del campanar. A la dreta de la base de l’escala, hom aprofità una columneta octogonal, de 90 cm d’alçada i 27 cm de costat, amb el capitell llis, com a base d’una pica beneitera. De les obertures del transsepte, de doble esplandit, al mur oest, la que toca a la nau fou cegada i l’altra presenta una vidriera, de divuit plafons.

Vista des del claustre de l’angle que formen el braç sud del transsepte i les naus, amb el cimbori que corona el creuer.

ECSA - F. Bedmar

Exteriorment, el transsepte manté la cornisa original amb permòdols, sobremuntada per l’obra de fortificació del segle XIV. S’hi observa una testera asimètrica, irregularitat provocada per la torre, anomenada de les Hores, arran de la transformació que experimentà durant la segona meitat del segle XVI. Si comparem el vessant oriental amb l’oposat, comprovem la seva reducció en dues mènsules. Així mateix, hom pogué eliminar el contrafort del mur contigu —compensat per la mateixa torre— i l’inevitable esglaonament dels merlets per a atènyer l’alçada del capcer. Damunt la seva doble inclinació, s’hi col·locà l’esmentat muret, que retrobem a la cara occidental del creuer, mancada de contraforts als dos trams que donen al claustre. Sobre les capelles adjacents al presbiteri només s’hi aplicaren els merlets, ja que la cornisa havia estat suprimida anteriorment, quan s’aixecaren dues sales amb funció d’arxiu, accessibles des del dormitori i l’església, respectivament, per mitjà de l’escala de cargol que condueix a la coberta.

El creuer és perfilat per arcs torals doblats per dins. Com a particularitat, hem d’assenyalar que els nervis diagonals, abans d’arribar a la imposta, es transformen, a partir de l’acostumada secció prismàtica, en columnetes amb capitells de doble pis de fulles de llorer nervades. En lloc de la clau de volta, es distingeix un quadrat de centre buidat, amb una corona de fulles de llorer còncaves que n’envolta una altra, amb baies entre ambdues i flors de lis als intersticis. Aquest element devia facilitar la sonoritat de les dues campanes —una per a cridar a l’ofici i l’altra per a anunciar els exercicis de la comunitat— que sobremuntaven el tram, integrades en una senzilla estructura, substituïda al segle XIV per l’actual cimbori gòtic.

Les absidioles del braç nord tenen piscina i credença i sengles finestres d’esplandit interior i de perfil bordonat per fora, amb dos arcs plans en degradació, en xamfrà el més petit; totes dues es troben tapiades. La coberta d’aquest braç de transsepte es resol en dos trams, com a la banda oposada.

La façana nord del transsepte és recta, completada amb merlets, com els murs laterals, en haver-se desfigurat el coronament primitiu, i s’hi obre la porta dels difunts.

Al llarg del cos longitudinal de la nau central s’adossen set contraforts (més estret el que forma angle amb el transsepte) que delimiten sis trams, en què s’hi obren finestres de punt rodó. A la banda nord, es distingeixen els merlets per damunt de la primitiva cornisa i, al penúltim tram, l’afegit d’una torre de defensa que sobresurt fins quedar arran del mur de la nau de l’Evangeli. La cara que mira al claustre enllaça amb el muret iniciat al capcer de migdia del transsepte, llevat de cinc merlets distribuïts a dos nivells, que es corresponen amb sengles merlets del mur de la nau de l’Epístola. Les cinc obertures d’aquesta nau —el darrer tram és cec— restaren parcialment tapades a partir de la modificació de l’altura del claustre, a la primera meitat del segle XIV.

A la nau de l’Evangeli, la cinquena finestra s’eixamplà en època barroca fins a convertir-se en arcosoli, on s’encaixà el panteó dels Montcada i Medinaceli. En aquesta nau desaparegueren les mènsules, quan s’hi aplicaren els merlets (onze fins a la torre de defensa i uns altres quatre fins a la primera casa dels monjos jubilats, destinada actualment a rectoria), per tal de reutilitzar-les de manera immediata i, potser, també per evitar-ne l’ús com a fàcil sistema d’accés.

Vista del monestir des del sector de ponent, amb el portal de l’Assumpta en primer terme, que marcava l’entrada al recinte monacal.

ECSA - F. Bedmar

La façana occidental de l’església s’estructura en tres cossos rectes, coronats per merlets. El cos central, el més alt, es correspon a la nau principal i els altres dos a les naus laterals, reforçades als extrems per contraforts baixos, de perfil superior esbiaixat. La façana acabava, com l’extrem meridional del transsepte, en un capcer que fou destruït al segle XIV. Encara se’n conserva l’arrencada. En substitució seva ara coronen el cos central de la façana una sèrie de merlets, un bossell amb filet superior i un fris amb semicolumnetes —elements reaprofitats— sobre les restes d’una cornisa de cavet, centrat per un escut dins un marc lobulat. El cos central es troba dominat per un gran finestral ogival amb un intradós de cinc nivells esglaonats i protegit per un senzill trencaaigües sobre capets, i una porta de mig punt que havia d’anar precedida per un porxo o galilea amb enterraments, del qual en resten alguns vestigis. Potser mai no s’arribà a acabar. El portal és format per un conjunt d’arquivoltes semicirculars en gradació, sense timpà; té els brancals limitats per columnetes coronades per capitells, que enllacen amb l’intradós. Un trencaaigües de cavet ressegueix la part exterior del portal i es prolonga per sobre dels ossaris d’arcs apuntats i trevolats inscrits dins rectangles que flanquegen la porta.

El claustre

El claustre principal és situat al costat sud de l’església, encaixonat entre la nau lateral i el braç sud del transsepte, amb les galeries cobertes amb voltes de creueria i el porxo format per grans obertures, amb claraboies de fines traceries del més pur estil gòtic. Aquest claustre, construït sota la direcció del lapidari anglès Reinard de Fonoll, substituí el recinte claustral cistercenc primitiu, que no arribà mai a ser enllestit del tot. Tanmateix, ens atrevim a presentar una breu reconstrucció d’aquest claustre pràcticament desaparegut. Com és lògic, hom emprengué primer la realització de les dues galeries més importants, la que toca a l’església (galeria nord) i l’oriental, a la qual s’obre l’aula capitular.

Templet del lavabo, únic testimoni ben conservat del claustre primitiu, refet al segle XIV.

ECSA - F. Bedmar

Tenint en compte que al costat occidental devia trobar-s’hi el corredor de conversos, els trams de la galeria primitiva de septentrió es reduirien a nou, idèntics al nombre de la galeria est. l’esquema previst formaria, doncs, un quadrat totalment regular. l’observació dels murs interiors actuals permet de retrobar el perfil dels arcs formers primitius, d’arc de mig punt d’uns 3,5 m d’altura. Es trobaven a un nivell inferior respecte als arcs del claustre gòtic bastit al segle XIV. El cobriment previst de cada tram de galeria degué ser de volta d’aresta, amb arcs torals, sobre culs-de-llàntia —com el que encara resta visible a l’angle SE—. El perímetre interior del claustre s’articularia a base d’arcs apuntats en degradació, que n’emmarcarien parelles d’arcs de mig punt, amb probables obertures als timpans —similars al templet del lavabo del mateix claustre o a la sala capitular del monestir i als exemplars més o menys contemporanis de Vallbona de les Monges, Poblet i Tarragona—. En renovar-se el claustre en temps de Jaume II i Blanca d’Anjou, s’aprofità la fonamentació existent, com podem veure a les dues galeries comentades, a més d’un tros corresponent a l’angle NE. Tanmateix, el templet del lavabo és l’únic testimoni ben conservat del claustre primigeni. Es troba adherit a l’ala meridional del claustre del segle XIV per un petit tram de volta rebaixada. Té una estructura hexagonal —com els del Toronet i Poblet—, amb les arestes reforçades per contraforts, que, a partir de la imposta, suporten columnes encastades coronades per capitells vegetals o de cistella solament desbastada i base de tipus cúbic. Els panys de l’hexàgon es troben perforats per dos arcs apuntats en degradació (de 2,85 m de llum) que allotgen parelles d’arcs de mig punt bordonats, els quals es recolzen en columnetes apariades amb funció de mainells sobre pedestals i amb la imposta bossellada que enllaça els cantons. Als timpans s’alternen ulls de bou i quadrats asseguts en un vèrtex, de perfil convex, com a la sala capitular de la seu de Tarragona o al templet de Poblet. Al costat que comunica amb el claustre hom suprimí els suports intermedis i deixà l’arrencada dels arquets ficticis suspesa, com a l’entrada de la sala capitular del mateix monestir o a Poblet. La coberta, de creueria reforçada per nervis prismàtics que conflueixen en una clau decorada en baix relleu, es recolza sobre d’altres columnetes disposades als angles entrants i aixecades sobre sengles pedestals; i descansa, per fora, damunt els capitells cantoners i les sèries de cinc permòdols de cavet. La volta sorprèn per l’encert estereotòmic de la plementeria, amb filades en ventall i carreus cap-i-amples. El lavabo consta del cos cilíndric del safareig amb l’ampit arrodonit, vorejat per un esglaó i que inclou una pica monolítica de marbre, proveïda actualment de quatre forats —encara que devia tenir-ne un nombre major— i col·locada sobre un peu de perfil pseudo-hiperboloide, d’on emergeix el piló-brollador.

L’angle format per la façana exterior de l’ala occidental del claustre i el mur sud o de l’Epístola de l’església abacial es coneix popularment com “el joc de la pilota” —per haver estat el lloc d’esbarjo dels monjos joves—. Al seu extrem sud hi ha l’anomenada Porta Reial, construïda en temps de Jaume II, per la qual s’accedeix directament al claustre. Les construccions que hi havia hagut davant d’aquest sector, com el celler i el refetor dels conversos, són aterrades; tot i així, encara s’observa, a 2,3 m del terra, un capitell esbiaixat, encastat al contrafort dret de la façana, a més d’un conjunt de cinc arcs de mig punt i un darrer, més petit i rebaixat, que devia correspondre a la porta del celler, com ho testimoniaria la figura del cellerer esculpida a la mènsula col·locada a l’esquerra de l’esmentada entrada al claustre.

Les dependències monàstiques

Façana de la sala capitular que s’obre a l’ala de llevant del claustre, amb una porta d’arcs bessons de centre suspès i dues finestres biforades.

ECSA - F. Bedmar

Les dependències de l’ala sud del claustre, on se situaven, seguint el model cistercenc, la cuina i el refectori (traslladats als segles XVI-XVII al claustre posterior o segon claustre) són totalment transformades i parcialment enrunades, de manera que només es reconeix una gran sala, coberta amb arcs de diafragma que desdibuixen i transformen els vestigis originals que hi poguessin restar.

L’ala de llevant del claustre és la que millor conserva l’estructura original, amb les dependències disposades dins un gran bloc rectangular, de la mateixa amplada que el transsepte, en el qual trobem la sagristia, l’armarium, la sala capitular, l’escala d’accés al dormitori, situat al primer pis, el parlador, la capella de Sant Benet, el celler (antiga biblioteca), la sala dels monjos, i a l’extrem sud, una petita estança coneguda com la presó.

A l’extrem del braç sud del transsepte hi ha la sagristia, amb l’accés entre la porta del campanar i l’escala del dormidor, a través d’una obertura lleugerament apuntada que dona pas a una mena de vestíbul, dins el gruix del mur, amb volta rebaixada. Consta de dos trams coberts amb voltes de creueria, els nervis prismàtics de les quals conflueixen en claus decorades amb rosetes. Els separa un arc toral sostingut, al mur sud, per un cul-de-llàntia i, al parament oposat, per una columna encastada, que reben alhora els arcs diagonals. Ocupen els angles quatre altres mènsules apiramidades (dues de deteriorades i dues de refetes). Al mur nord hom distingeix un armari i la caixa corba de la primitiva torreta d’escala, que servia per a pujar a la teulada, reaprofitada a la segona meitat del segle XVI per a la torre de les Hores. Al costat oposat veiem dos buits semicirculars, corresponents a la pica i a la credença. La paret oriental fou perforada (llevat de les dues filades superiors), en ampliar-se l’espai amb la sagristia moderna (aterrada el 1938). Es restaurà el 1954, data en què s’efectuà el rebaix del nivell del terra, comprovable també a l’església.

A ponent de la sagristia hi ha l’estança de l’armarium, obert al claustre, situat entre el sepulcre dels Montcada, encaixat en un arcosoli tocant a la porta de la col·lació, i la sala capitular, a continuació de la sagristia. Es tracta d’un petit espai rectangular, amb coberta de volta de canó transversal, precedit d’un tram corresponent al gruix del mur, amb accés per una porta d’arc de mig punt. Inicialment estotjava els llibres d’ús del capítol, encara que després del 1558, gràcies a la deixa testamentària de Magdalena Valls de Salbà, es transformà en capella funerària, sota l’advocació del Sant Sepulcre de la Verge. El 1956 es retirà la volta de guix i rajola que se li havia aplicat i es pavimentà de nou.

Interior de la sala capitular, començada al final del segle XII, de tres naus separades per columnes cilíndriques que sostenen les voltes de creueria.

ECSA - F. Bedmar

A continuació de la sagristia i l’armarium hi ha una de les dependències monàstiques més notables, la sala capitular, que ocupa el lloc habitual en l’estructura d’un monestir cistercenc, a continuació del braç sud del transsepte, en contacte amb la sagristia i l’armarium. S’obre al claustre a través d’una porta d’arcs bessons de centre suspès i de dues finestres biforades, emmarcades per dues arquivoltes en degradació que es troben circumdades pels arcs formers del claustre primitiu. Les obertures de la façana són separades per dues pilastres acanalades i de base fistonada. Als carcanyols dels arcs es desclouen quadrats recolzats en un dels vèrtexs. Totes aquestes obertures permetien als conversos que no cabien en la sala d’escoltar des de fora les instruccions abacials dels diumenges i les festivitats majors. Iniciada a la fi del segle XII, aquesta sala presenta un esquema totalment regular, amb una planta quadrada estructurada en tres naus de triple tram cobertes amb volta de creueria, que separen columnes cilíndriques. D’aquestes arrenquen, com si es tractés d’una palmera, els arcs torals i formers de secció prismàtica i els diagonals de perfil motllurat (un bordó flanquejat per dos bossellets) que es recolzen sobre els culs-de-llàntia del perímetre. Als encreuaments dels arcs descobrim claus en baix relleu i de tipus geomètric, traçades amb compàs de puntes, com encara ho revelen les línies gravades de forma semblant al treball aplicat a les esteles discoïdals i a les piques baptismals. El mur oriental té tres finestres bordonades i amb esplandit interior.

Seguint més a migdia hom troba l’escala que puja al dormitori del primer pis i tot seguit el parlador, un passadís (14,5 × 3,85 m) resseguit lateralment per pedrissos, amb volta de canó sobre una imposta bossellada i portes a ambdós extrems. La del claustre anterior o principal és d’arc de mig punt i posseïa pollegueres angulars, mentre que la que dona al claustre de darrere (o segon claustre) és rebaixada per dins i semicircular al parament oriental. Al mur nord s’obre una altra porta de mig punt que ens introdueix a una cambra situada sota l’escala que condueix al dormidor.

Paral·lel al locutori o parlador corre un passadís (21,2 × 2,82 m) cobert amb volta de canó sobre una imposta bossellada. Es comunica amb el claustre anterior per mitjà d’una petita porta d’arc de mig punt que passa a ser rebaixada interiorment; amb l’anomenat “claustre vell” o posterior s’hi comunica de manera similar. Un sector de l’extrem occidental fou transformat en capella, la capella de Sant Benet, amb l’afegit d’una volta bufada de rajola i guix centrada per una clau: dins un medalló ovalat veiem la doble creu del monestir voltada per dues corones lobulades. El mur de fons de la capella ha desaparegut, com també els guarniments de culte. Aquest espai, que conduïa inicialment al jardí, degué servir més tard d’enllaç entre el claustre i el palau reial, aïllant així la zona de la clausura. S’inutilitzà com a tal quan se’n dedicà un tros a capella (potser en temps de l’abat Pere Noguers, 1593-1608).

Amb accés des d’aquest passadís paral·lel al parlador, el claustre posterior i la casa del prior, trobem la sala que servia de biblioteca, per bé que actualment se segueixi designant com el celler, a causa del canvi de funció que experimentà posteriorment. Fa 16,84 × 11,2 m i es compon de tres trams d’ample per dos de fons, amb voltes de creueria, de nervis prismàtics. Com si es tractés d’una palmera, els nervis es recolzen, en grups de vuit, en les dues columnes centrals i en les deu mènsules del voltant: les quatre angulars senzilles o de cul-de-llàntia, apiramidades, i les restants similars als capitells, triples. El mur oriental té dues finestres, afrontades a unes altres tres, d’esplandit simple molt acusat, atès el gruix del mur. Cal assenyalar la presència de tres contraforts, de coronament oblic, adossats al mur meridional, visibles des de la presó.

El dormidor dels monjos (11,10 × 45,80 m), al primer pis de l’ala est del claustre, s’estén des de l’extrem del braç meridional del transsepte fins al cos adherit al segle XIV, el pis superior del qual es destinà, entre la fi del segle XV i el segle XVI, a biblioteca (seu actual de l’Arxiu Bibliogràfic) i l’inferior a presó —l’intermedi acull el Museu del Monestir—. S’hi accedeix des de l’església o pujant pel claustre a través de l’escala contigua a la sala capitular. Onze arcs de diafragma apuntats i bordonats segmenten l’estança en trams que suporten un embigat de doble vessant. Els murs laterals són subratllats per arcs lleugerament apuntats —llevat del novè de la banda oest, semicircular, que amaga una antiga campana de xemeneia—, els quals avui deixen penetrar la llum, encara que deuen ser fruit d’una remodelació, consistent a eixamplar les finestres originals per adaptar-Ies a les cel·les individuals. l’obertura de l’angle nord-oest mena al terrat del claustre. El mur nord, on trobem la porta de mig punt que enllaça amb el transsepte, presenta també una secció corba, corresponent a l’antiga torreta d’escala. La paret oposada mostra una finestra alta, amb esplandit interior, que primitivament comunicava amb l’exterior, si bé actualment connecta amb la seu de l’Arxiu Bibliogràfic. La datació d’aquest dormitori ha estat força discutida, tot i que sembla clar en l’actualitat que és una construcció del segle XIII. J.F. Cabestany pensa que s’edificà a la segona meitat del segle XIII. Per la nostra part, creiem que el dormitori es bastí amb posterioritat al 1230, si tenim en compte els escuts i els motius heràldics que hi ha en alguns culs-de-llàntia dels tres trams inicials de la sala (pertanyents probablement als Montcada i els Claramunt, benefactors del monestir a resultes de la mort d’alguns membres d’aquests llinatges en la conquesta de Mallorca).

Un sector del mur oest del dormitori, corresponent a part del vuitè tram i la totalitat dels trams novè i dotzè de la sala, fou incorporat dins l’estructura de la casa del prior. Gràcies a la recent adquisició d’aquest edifici per part de la Generalitat, s’ha pogut descobrir a l’interior del primer pis algunes mènsules del mur oest, interrompudes per tres contraforts visibles, encara que força deteriorats. Un sostre de guix d’època barroca oculta altres suports, que esperem que siguin recuperats en la fase de restauració de l’edifici. Alhora s’observen el sobreaixecament del mur per a la disposició de set merlets. A la banda oriental, que dona al claustre posterior, hi ha onze contraforts que delimiten el mateix nombre de trams, ja que el més meridional resta inclòs dins la caixa de l’escala que condueix a la biblioteca. (ICF-MJVG-NMB)

Portada

Portada de la façana de ponent de l’església abacial.

ECSA - J. Serra

La façana de ponent de l’església abacial presenta decoració escultòrica en el conjunt que envolta la porta i a les dues finestres superiors que corresponen a les naus laterals.

La porta, d’arc de mig punt, està resseguida per un doble bossell que a l’alçada de la imposta es transforma en dues columnes embegudes en els muntants.

Dos detalls dels capitells dels brancals esquerre i dret de la portada de ponent de l’església abacial.

ECSA - J.M. Lledós

Dos detalls dels capitells dels brancals esquerre i dret de la portada de ponent de l’església abacial.

ECSA - J.M. Lledós

El conjunt és emmarcat per un seguit d’arquivoltes amb les corresponents columnes, els capitells de les quals són perfilats a la part superior del tambor per una trena de dos fils amb canal trepanada, sota la qual apareixen diferents tipus de motius geomètrics, animals (destaquen les aus que picotegen fulles), humans i, sobretot, vegetals amb les característiques palmetes, fulles de llorer, cintes perlejades, flors de lliri, etc... l’estil miniaturístic de l’escultura és semblant al detectat a la porta de l’Epístola de la catedral de Tarragona, datable cap a l’any 1270.

Les dues finestres que centren els cossos laterals són de mig punt amb esplandit interior. Es troben protegides per un trencaaigües de perfil bordonat amb palmetes, resseguides, la de la nau de l’Evangeli, per estries horitzontals i enllaçades per un cordó a la base i dos capets d’animal a les impostes; la de la banda contrària mostra a la imposta una figura humana de mig cos amb la mà dreta al cap flanquejada per una altra testa a la imposta esquerra, mentre que l’oposada està trencada. (ICF-MJVG-NMB)

Escultura

Escultura de l’interior de l’església

Un nus de Salomó i una estrella de vuit puntes envoltada per un entrellaçat decoren dues claus de volta de la nau de l’Epístola de l’església abacial.

ECSA - J. Serra

A l’interior de l’església la decoració escultòrica es limita a uns pocs elements arquitectònics: culs-de-llàntia, claus de volta, finestres, que demostren la fidelitat de Santes Creus a la sobrietat ornamental característica de la primera arquitectura cistercenca.

En el transsepte, els culs-de-llàntia que recolzen el pes de la volta de creueria presenten una decoració vegetal a base de tres o quatre pisos de fulles de llorer nervades.

Les claus de l’església alternen diferents tipus de decoració escultòrica amb elements llisos. Els sis trams de la nau principal mostren una clau llisa, una flor amb dues sèries concèntriques de pètals, una roseta excavada i de botó sortint, una estrella de vuit puntes que tanca una roseta i un escut arrodonit amb les barres, una roseta buidada, amb una creu grega central, inscrita dins un octògon còncau i una roseta amb boles perforades entre els vuit pètals concavats i de botó buidat; la presència de l’escut de Catalunya és reveladora de la contribució reial al monestir des de l’època de Pere II. A la nau de l’Epístola retrobem dues claus de volta llises, un nus salomònic encerclat, un entrellaç format per dos quadrifolis que tanca una estrella de vuit puntes, una sexifòlia de pètals perlejats voltada per cercles perforats i una àguila dins una corona de palmetes apetxinades en alt relleu. A la nau de l’Evangeli se succeeixen una sexifòlia incisa inscrita dins un hexàgon còncau encerclat, una retícula obliqua, una creu de Tolosa encerclada —possiblement al·lusiva a la casa mare de la Gran Selva—, un Agnus Dei voltat per un cordó, una creu grega amb tres flors de lis a l’extrem de cada braç i un escut arrodonit amb les barres catalanes dins un marc funiculat.

Rosassa que corona l’absis major de l’església.

ECSA - F. Bedmar

(ICF-MJVG-NMB)

Rosassa

El mur exterior de l’absis central, per damunt de tres finestres actualment tapiades, és coronat per una gran rosassa d’obertura atrompetada, envoltada per tres bossells i un escacat concèntrics. La rosassa és formada, com hem vist, per dos cercles units per vuit columnes radials de doble capitell vegetal i fust hexagonal. Els capitells presenten tres pisos de fulles de llorer d’àpex recorbat i volutes. Al centre, una corona octolobada decorada amb un fris zigzaguejant i palmetes pentalobulades, encercla un entrellaç de vuit anells.

(ICF-MJVG-NMB)

Escultura de l’exterior de l’església

Detalls d’alguns permòdols de la cornisa de l’església amb caps humans i la testa d’un ésser fantàstic.

ECSA - J. Serra

Detalls d’alguns permòdols de la cornisa de l’església amb caps humans i la testa d’un ésser fantàstic.

ECSA - J. Serra

Els permòdols que recolzen la cornisa de l’exterior de l’església i els merlets que coronen l’edifici, són els elements escultòrics més destacables. S’ha de distingir, en primer lloc, els que encara compleixen llur primitiva funció d’aquells que foren traslladats a una major alçada, juntament amb les lloses amb perfil de cavet disposades al seu damunt, per acomplir una finalitat completament diferent.

Localitzem els primers a les parets laterals (nord i sud) de l’absis carrat, al llarg del fons de les capelles que el flanquegen per la part septentrional, als dos trams dels braços del transsepte (cara oriental), al capcer sud del creuer i als seus panys occidentals. Voregen igualment sis trams de la nau principal, com també la de l’Epístola. Cal afegir-hi el dormidor i el templet del lavabo.

Quant als elements canviats de col·locació entre els anys 1375-1378, en temps de Pere III, foren adaptats a la cresta emmerletada de mamposteria per subjectar els extrems dels mantellets o verdesques. Ressegueixen els peus del temple, continuant per l’anomenat “joc de la pilota”, la galeria meridional del claustre, la capçalera de l’església, el braç septentrional del transsepte i part dels murs de la nau principal i de la de l’Evangeli.

Vista d’un dels merlets, fets en temps de Pere III (1375-1378), que coronen el mur exterior de l’església, amb dos permòdols esculpits reaprofitats.

ECSA - J. Serra

Distingim dos tipus de suports: llisos (de perfil còncau, amb filet superior d’uns 10 cm) i decorats. Ambdues sèries poden situar-se alhora al llarg dels murs o als angles. En el segon cas, s’adapten a la doble inclinació de la coberta o al retomb de dos paraments, en un carreu comú als entrants i amb forma pentagonal als restants. Les peces, prismàtiques, fan 36-37 cm d’alçada i uns 96 cm de llarg, 25-29 cm dels quals es projecten cap enfora, mida coincident amb l’amplada. Quan són treballades, tot i que pot aplicars’hi ornamentació plana sobre un cavet, és més freqüent que es triï un volum arrodonit. Reaprofitades als merlets, en descobrim de dobles, és a dir, que sobresurten a ambdós costats.

La totalitat de mènsules registrades al monestir arriba a 630: 67 figures humanes, 26 animals, 3 figures fantàstiques, 6 composicions figurades, 4 temes vegetals, 41 motius geomètrics, 6 heràldics, 12 sense classificar i les 465 restants llises.

Dins les primeres, les més simples són els caps. En diferenciem tres estils: els desbastats, els esquemàtics i els de talla més elaborada. Els més simples resulten, a vegades, difícils d’identificar, ja que el bloc només està rebaixat; s’hi insinua algun tret facial i alguns poden fins i tot confondre’s amb el tambor o cistella d’un capitell. Tres incisions o petits buits per a marcar els ulls i la boca i un triangle central suggereixen un rostre completat en ocasions amb orelles o barba. En darrer lloc, hi ha testes que, malgrat el seu caràcter arcaic, mostren detalls més clars: cabellera curta amb serrell, solcada d’incisions paral·leles, barba, orelles, mentó, dents o arrugues. N’hi ha una que apareix invertida, (*) recordant-nos la caiguda del mal —gust pel món al revés—. D’altres posseeixen atributs de diferents classes socials: guerrers, religiosos, reis. Així descobrim una cervellera(*) i una corona flordelisada, (*) dues cogulles(*) i una mitra.(*) Comprovem la total absència de representacions femenines, presents, en canvi, al monestir de Vallbona de les Monges i a l’església del Pla de Santa Maria.(*)

Perfil d’una mènsula de la cornisa que representa un bevedor, que ha estat reaprofitada en una font del pati de llevant.

ECSA - J. Serra

Un segon apartat és constituït per personatges de mig cos, en actituds diverses: sostenint-se el coll, estirant-se la boca, (*) amb les mans a les galtes o tapant-se les orelles. La figura amb la mà al coll pot relacionar-se amb Adam després d’haver menjat la fruita prohibida o amb el desig d’extreure’s el dimoni del cos mitjançant pràctiques d’exorcisme.(*) l’expressió d’estirar-se la boca al·ludeix probablement a la maledicència. Pel que fa a l’home que es prem les galtes, representa el mal de queixal o la migranya i el que s’oculta les orelles escenifica la fugida de les temptacions a través de l’oïda. Sobresurt finalment el motiu del bevedor, que agafa un carretellet amb les dues mans.(*) Aquest motiu il·lustra la importància del vi —considerat com a aliment destacat—, per a l’elaboració del qual els monestirs dedicaven grans cellers controlats pel cellerer. La freqüència d’aquesta representació, reduïda a vegades a la sola presència del recipient —carretellet o cantimplora— en un edifici religiós, deu al·ludir sens dubte als treballadors, els pelegrins i els viatgers en general, que el duien en els seus llargs desplaçaments, juntament amb el sarró.

Les dues úniques figures de cos sencer adopten una positura ajupida: una amb túnica i les mans superposades entre les cames i l’altra, nua, tapant-se el sexe (Adam en actitud púdica, com a l’absis de la catedral de Tarragona).

Les representacions zoomòrfiques constitueixen un percentatge reduït. Hi ha un total de 23 caps, en alguns dels quals es pot identificar l’espècie: gos, (*) bou, (*) porc, (*) ós, vedella o moltó, de cornamenta retorçada.(*) En altres, en canvi, només alguna característica comuna ens permet d’agrupar-los: el morro triangular o ample, el banyam, les dents o el seu esquematisme. La presència d’aquests quadrúpedes ha de posar-se en relació amb la ramaderia i el conreu del camp (jovades), i així mateix amb la fauna que inspirava por als homes medievals. Pel que fa als animals de cos sencer, només hi veiem aus: un falcó d’ales esplaiades i àguiles(*) que posseïen una forta significació heràldica, a més de fer al·lusió a l’activitat cinegètica, en aquest cas la falconeria.

L’ornamentació fantàstica es limita a tres caps: un amb corona foliar, un segon amb caputxa i orelles superiors, que s’estira la boca i un tercer de trets lleonins. La cofa de fulles lanceolades del primer sembla inspirada en la cabellera flamejant, atribut dels dimonis i altres éssers malignes, (*) mentre l’exemplar següent, hibridació d’home i quadrúpede, posseeix un caràcter faulístic i burlesc.

El grup de composicions comprèn curioses combinacions policèfales: la superposició de dos caps humans com a l’església de Sant Ramon del Pla de Santa Maria; dues testes grans en angle, flanquejades per dos capets, un gos, amb peus a sota(*) i un cap masculí sobremuntat per una testa de bou.(*) Quant al significat, podem relacionar aquesta associació amb el tema del gegant a punt de devorar les víctimes. Esmentem també un cap de llop amb una ovella entre les dents.(*)

Fixant-nos en la temàtica vegetal, només hem localitzat dues mènsules amb fulles de llorer i dues més amb fulles cargolades (relacionables amb l’acant clàssic).(*)

Distingim com a motius geomètrics: cilindres, rotlles, bitllets, claus en aspa (com a Sixena), una creu de sant Andreu(*) incisa o inscrita en un quadrilàter, rectangles concèntrics, (*) dues piràmides oposades i dents de serra.

Dins l’apartat heràldic incloem motius religiosos: una creu llatina o patent, simple o processional, (*) dos escuts arrodonits amb emblemes geomètrics (com a Salardú) i una flor de lis. El primer blasó mostra una altra creu patent (distintiu dels Comenge) traçada amb compàs, i el segon és del tipus capat.

Diferenciats dels anteriors grups, cal assenyalar: una bóta o un carretellet, (*) banyes o dues protuberàncies ovoides.(*) Mantenint l’austeritat cistercenca, sobresurten, en primer lloc, les mènsules que mostren un perfil de cavet, (*) algunes de les quals són angulars o són limitades per dos rotlles. Altres presenten la vora (d’uns 3 cm) rebaixada, limitant un sector còncau, oblic, amb bossell superior, dues concavitats o dos angles oposats. Un altre tipus és el bombat, que pot ser completat amb un filet. Una nova sèrie és composta per esquemes mensulars verticals: un semicilindre de secció obliqua i un prisma triangular còncau de secció obliqua, al qual poden afegir-s’hi unes volutes laterals.

Finalment hem d’esmentar dues mènsules soltes, una d’elles s’ha emprat per a aplicar-hi la canella d’una font emplaçada al davant de la porta de la capella de la Trinitat i segueix justament el tema del bevedor; l’altra es troba disposada al terra, en un angle del claustre posterior a la sortida del parlador, i presenta una decoració en perfil de cavet. (ICF-MJVG-NMB)

Incisions als murs

En el mur exterior de la capçalera, a la zona inferior, es conserven deu blasons familiars i quatre escuts repicats, vinculables al cementiri dels monjos, on hom no podia deixar cap senyal personal:

L’heràldica descrita ens remet a diferents famílies relacionades amb el monestir: els Cruïlles, els Castellet (amb una ossera al claustre) o els Claramunt —el sepulcre de Guillem III, mort a Mallorca el 1230 i de la seva muller Guillema de Cervera, senyors de Secuita, ocupa la tercera fornícula de la galeria sud del claustre—.

Clau de volta del templet del lavabo del claustre, i detall de dos capitells interiors del mateix edifici.

ECSA - J. Serra

Podem comparar aquests relleus i aquests temes incisos amb els dos castells i les creus gregues patents de l’església de Salomó o amb les altres creus del Pla de Santa Maria i de Santa Agnès de Celma.

(ICF-MJVG-NMB)

Escultura del templet del lavabo

La resta més important del claustre romànic és el templet del lavabo, que presenta una rica decoració escultòrica.

L’ornamentació dels capitells dels pilars i de les columnes intermèdies consisteix en: tres pisos de fulles de llorer nervades, amb volutes o no, i el complement de carretellets penjats, amb frisos zigzaguejants als cèrcols i canelles amb tap, espigat, fulles d’heura i lanceolades, als quatre capitells dels muntants situats immediatament a mà esquerra —dos inacabats—; palmetes, tiges i tres rengles de rombes, als que es troben a la dreta de les obertures oposades a l’accés, i en cinc nivells de fulles deteriorades a la rebranca adjacent. Les bases respectives presenten garres amb aspecte de fulles pentagonals recorregudes per un nervi. (ICF-MJVG-NMB)

Escultura de la porta d’accés a la sala capitular

Detall de la línia d’impostes i dels capitells del brancal esquerre d’una de les finestres que flanquejen la porta de la sala capitular. Clau de volta amb un relleu incís que corona un dels trams de la coberta de la mateixa dependència.

ECSA - J. Serra

Detall de dos capitells de la sala capitular amb decoració vegetal.

ECSA - J. Serra

La porta d’accés a la sala capitular, flanquejada per dues finestres geminades, presenta ornamentació escultòrica en els capitells i les bases de les columnes. Aquestes actuen com a suports dels arcs que formen les obertures; tenen una imposta motllurada (cavet, bossell i cavet) sota la qual es disposen els capitells, en els quals s’observa un clar predomini dels temes vegetals: fulles de llorer (llises, amb aresta central o amb el nervi, el perfil o les interseccions trepanades) en dos, tres o quatre nivells (un amb volutes angulars i un altre amb cercles i dues ratlles divergents a la base); palmetes digitades, en alternança amb estries o tisores; quatre rectangles i bossells; columnes geminades sobremuntades per feixos bipartits, esquematitzacions de les voltes de palmera. Quant a les bases, de tipus àtic, hi veiem: rosetes de sis lòbuls, pentàgons, rombes i un quadrifoli.

Les quatre columnes que recullen els nervis dels trams de volta de creueria que cobreixen la sala reprenen en els capitells el mateix tipus de decoració vegetal de les finestres i la porta d’entrada.

A més d’aquests elements cal destacar també els culs-de-llàntia que reben els nervis de les voltes. Són un total de dotze, dels quals quatre són angulars, altres dos formen part dels muntants de la porta i la resta s’encasten als murs. Amiden 73 × 33 cm. S’hi superposen dos cossos: un cul-de-llàntia llis i el capitell decorat separat per un astràgal. La decoració predominant, com en els casos anteriors, és a base de fulles de llorer, que poden formar dos o tres registres, alternant de vegades amb altres motius com ara cintes trepanades, volutes o dos bàculs.

Finalment cal fixar-se també en les nou claus de volta de la coberta de la sala capitular, que presenten motius geomètrics, vegetals i florals, alguns dels quals repeteixen els que ja trobàvem a l’església abacial. Destaquem dues rosetes de sis pètals, una creu grega de braços acabats en volutes i que enllacen palmetes, un nus de Salomó (té el seu paral·lel a la tercera clau de la nau de l’Epístola), dos hexàgons còncaus amb sexifòlia en negatiu, una estrella de deu puntes, i també altres dues malmeses. (ICF-MJVG-NMB)

Escultura de la volta del dormidor

Els arcs diafragma de la volta del dormidor se sostenen en el mur sobre grans culs-de-llàntia. Aquests estan formats per la superposició de tres peces: l’àbac o imposta de perfil convex, el capitell, de tres plans i amb decoració en baix relleu i, després d’un bordó d’enllaç, una peça de forma apiramidada. Comprovem una certa simetria axial pel que fa als motius ornamentals aplicats als diferents trams; aquests són fonamentalment vegetals, i hi predominen les fulles de llorer, que se superposen en diferents registres i que alternen amb altres elements. (ICF-MJVG-NMB)

Epigrafia

Làpida d’alabastre de Ponç Pere de Banyeres, que morí el 1242, encastada al mur nord del claustre.

ECSA - I. Companys

Al mur nord del claustre, tocant a la porta de la col·lació, hi ha encastada una llosa d’alabastre de 41 × 28 cm que duu la inscripció que reproduïm a continuació, completada a partir de la transcripció que en feu al segle XIX Teodor Creus:

1 ANNO DOMINI MCCXLII 2 XI KALENDAS FEBRUARII OBIT PONCIUS 3 PETRUS DE BAGNARIIS ET FIE- 4 RI FECIT ... :SANCTI 5 FRANCISCI [ET] 6 IN COETERIS SIMILITER 7 [ARMENGARIUS] DE [BAGNARIIS]

El text, traduït, diu:

“l’any del Senyor 1242, el dia 11 de les calendes de febrer, morí Ponç Pere de Banyeres i feu construir [un altar] dedicat a sant Francesc i semblantment Ermengol de Banyeres amb la resta”.

La referència a la creació d’un altar dedicat a sant Francesc l’any 1242 (probablement situat a l’absidiola de l’Evangeli, contigua a l’absis principal, que més tard passà sota l’advocació de sant Domènec i de la Verge del Roser) enllaça potser amb la fundació del convent franciscà de Vilafranca del Penedès aquell mateix any. Pel que fa al segon personatge citat, Ermengol, consta que el 1276 era el castlà major de la Riera de Gaià. La placa devia trobar-se amb relació a l’enterrament de Ponç Pere de Banyeres al sòl del claustre o bé al davant de la nova capella acabada d’instituir. (ICF-MJVG-NMB)

Sarcòfags

A la galeria nord del claustre, sota arcosolis, es conserven diversos sarcòfags de membres de llinatges il·lustres. També se’n conserva un altre a la galeria de llevant. Passem a estudiar-los, començant per la galeria nord, de ponent a llevant, seguint l’ordre en què es troben collocats.

Sarcòfag 1

El primer conté les despulles dels germans Pere i Ponç de Cervera, que triaren aquest enterrament l’any 1267. Els muntants tenen, com l’arc, un perfil de bossell amb filet entre quarts de canya, i doble fistó als extrems. La imposta, deteriorada, presenta a l’esquerra un tany perlejat ondulant amb pàmpols-palmetes i raïms, una au amb un gra al bec i una floreta, i, a la dreta, una ornamentació similar, en més bon estat, amb un cap angular que mossega dues tiges i una altra au amb les ales esteses, que porta un gra de raïm a cada pota i rosetes. Quant als suports (de 86 cm), monolítics, amb el cos del capitell entre un àbac i un collarí llisos, un fust cilíndric i base àtica sobre un plint, falta el que estava situat al darrere, a la banda dreta. Als capitells (de 24 × 21 cm) hi descobrim, del fons cap endavant i d’esquerra a dreta: palmetes digitades sobremuntades per tiges perlejades i estriades formant vuits, amb fulles solcades i raïms; dues aus, palmetes i pinyes que formen volutes angulars i altres inferiors semblants a arbres de fulles retallades; dos caps de gos, als angles, i dues harpies adossades amb una bola a la pota, alatrencades i amb les cues entrecreuades, una de les quals picoteja un ocell de llarg bec, a la dreta. Les bases mostren tiges en vuit, palmetes i raïms, la frontal de l’esquerra, i palmetes estriades, l’oposada. Aquesta fornícula es troba separada de la següent, gòtica, per dos trams.

La tapa de la tomba (55 × 194 × 73 cm), de superfície desgastada, té la cara frontal dividida en cinc sectors esculpits: la primera no és visible, tot seguit una sirena de doble cua sota quatre quadrifolis, una figura de devot pregant de perfil, una àguila o harpia mirant enrere, una creu grega buidada sobremuntada per un feix de pinyes i una carassa lleonina. A la zona vertical immediata hi ha una tija sinuosa i semipalmetes. El vas (75 × 216 × 103 cm) presenta en canvi sis requadres emmarcats per sengles arcs ogivals i trevolats (de capitells molt deteriorats), al voltant dels quals s’estén una tija ondulant i semipalmetes: al primer es representa un cérvol davant un arbre, un vegetal i un escut apuntat; el següent és similar al primer i mostra l’animal menjant i l’arbre carregat de fruites, una figura masculina vista frontalment i en oració recolzada sobre l’escut; el cinquè és similar al primer, i finalment s’hi pot veure una àguila damunt un escut.

Sarcòfag 2

Al tercer arcosoli hi ha el sepulcre de Berenguer de Puigverd i d’altres membres de la mateixa familia que s’enterraren a Santes Creus des del 1200. Té unes mides i una estructura similars a l’anterior. Als muntants es combinen tres bordons (l’angular filetejat), una mitja canya i dos quarts de canya, amb una flor de cinc pètals a dalt i a baix. La imposta esquerra mostra una sanefa vegetal amb tiges perlejades, pàmpols i raïms estilitzats (amb aspecte de palmetes i pinyes), un cap al cantell, destrossat, i una harpia. A l’altra banda es pot veure també un cap angular trencat i un drac, amb el cap girat i una bola a cada pota. De les quatre columnes originals, només en resten dues, de fust octogonal i base àtica amb palmetes. Quant als capitells, s’observen dos rengles de fulles d’acant penjants o bé digitades a la base i a l’altre tres sèries de fulles d’acant i dos ocells picotejant.

Pel que fa al sepulcre (el vas fa 75 × 236 × 108 cm), només decorat a la part del davant, el tanca una tapa (53 × 215 × 70 cm) de doble inclinació ornada per sis escuts apuntats dins requadres. La cara vertical consisteix en una sanefa de palmetes adherides a una tija perlejada ondulant, els extrems de la qual s’han convertit en caps de serps. Voreja el vas, llevat de la línia inferior, un fris de quadrifolis sobremuntats per boles. El vas, compartimentat en sis per arquets apuntats d’intradós trilobat i columnes, presenta novament escuts apuntats desproveïts de senyal heràldic, que en el seu origen devia estar simplement pintat. Als capitells observem delicats motius: pàmpols superposats i tiges entrecreuades; pinyes, encerclades o no alternativament per una tija perlejada; fulles derivades de l’acant estriades i una harpia central; pinyes i palmetes de perfil; parelles de semipalmetes afrontades que embolcallen pinyes; fulles digitades en ventall reunides en cinc feixos; el darrer és similar al cinquè.

Sarcòfag 3

L’arcosoli quart fou destinat als Queralt a partir del 1288 (Ponç, Berenguer, Sança i altres). Els muntants de l’arcosoli repeteixen la combinació de motllures ja descrita, un bossell filetejat flanquejat per quarts de canya. Les impostes ofereixen els motius següents: un sarment perlejat i sinuós, amb pàmpols i raïms, un cap grotesc angular que mossega dos brots i un gos assegut; i la segona, semblant a l’anterior, amb un cap de monjo que menja dos tanys i un drac que s’agafa una ala amb la boca. Cal consignar que els trossos més interiors es deixaren inacabats. Les columnes tenen el fust octogonal i les bases amb volutes i fulles digitades a l’esquerra, un capet de gos i aus amb baies a les potes a la dreta. Els capitells tenen tiges que encerclen pinyes entre fulles estriades penjants; palmetes digitades, pinyes als angles, tiges perlejades que s’entrecreuen i una au picotejant; una xarxa de tanys cilíndrics sota raïms i pàmpols estilitzats; palmetes estriades i lobulades, dues aus afrontades (trencades al centre) i tres més de menudes a dalt. La tapa del sepulcre (46 × 221 × 67 cm) té a l’espai esbiaixat un escut arrodonit amb un lleó (deteriorat) girat cap a la dreta i semipalmetes, als angles; a l’altra banda un lleó amb una corona vegetal i un fris de quatre rosetes i boles; un guerrer amb cervellera, capmall, cota de malles i sabates de ferro, brandant una espasa de fulla ampla, darrere un escut amb el lleó dels Queralt, un drac de llarga cua vegetal i potes separades, en posició frontal i, a dalt i a baix, dues palmetes flanquejant una pinya inacabada; un lleó girat cap a la dreta i amb la testa frontal, sobremuntat per una sanefa ondulant de semipalmetes i boles; un altre lleó afrontat a l’anterior, no visible. La zona davantera conté una sanefa sinuosa de semipalmetes. El vas (78 × 246 × 105 cm), tallat en cinc espais delimitats per arcs ogivals d’intradós trilobat i grups de cinc columnetes, reprodueix en alt relleu, d’esquerra a dreta, un lleó rampant, un altre felí en la mateixa postura, un àngel amb llargues ales desplegades i descalç, apuntant amb l’índex dret cap a baix, tot sostenint un llibre (sant Miquel Arcàngel, amb el Llibre de la Vida), el quart és similar al primer i el darrer s’assembla al segon. Als capitells distingim: dues fulles de malva, baies i un ocell amb grans al bec i a les potes; un de deteriorat, amb ocells; semipalmetes, pinyes i un àngel descalç, que ensenya el palmell i sosté un llibre (un altre sant Miquel Arcàngel?); dos pisos de fulles digitades obertes en ventall; en molt mal estat, només s’hi endevinen cues d’ocells; en aquest darrer, l’únic identificable són ales. La vora consisteix en fulles digitades, un fistó i puntes i, a la línia inferior, en una successió de digitacions concèntriques i boles.

La intercalació d’un àngel al centre del frontal, que retrobem al capitell de l’esquerra, ha d’interpretar-se evidentment amb un sentit funerari, explicable si l’identifiquem amb l’arcàngel sant Miquel, protagonista habitual en la psicòstasi o pesatge de les ànimes, en què apareix sostenint unes balances. En una clau de la sala capitular de Poblet porta alhora un llibre. La presència d’aquest objecte podria ser considerat un error iconogràfic o una “contaminació” derivada de la figura tetramòrfica de sant Mateu o de la tendència freqüent a adjudicar-lo a qualsevol àngel o personatge important. Tanmateix, la representació mural del Judici Final, aplicada a la contrafaçana de Santa Maria de Taüll, que, d’acord amb la visió apocalíptica, presenta, sota Crist Jutge, un àngel portador del Llibre de la Vida al costat de sant Miquel pesant, ens dona la clau del seu significat. l’exemple de Santes Creus resulta, doncs, una imatge sintètica de l’ajudant de Crist, Jutge Omnipotent. Cal considerar l’associació entre sant Miquel lluitant contra el dimoni i el guerrer, com el que veiem a la coberta, que explica la difusió del culte de l’arcàngel en nombroses capelles de castells. Recordem que la seva figura, representada exercint alhora les dues activitats abans esmentades, sobremunta la porta de l’església de Sant Miquel de la Portella, al terme d’Aguiló, a la Conca de Barberà, que pertanyia precisament als Queralt o Timor des de Pere II (vegeu Español, 1980, pàgs. 94-101). La seva especial veneració hauria determinat que s’adoptés com a protector de les despulles d’alguns familiars de la nissaga.

Sarcòfag 4

Aixoplugat sota una volta de canó, amb muntants motllurats, com els anteriors, descobrim el sepulcre de Jaume de Cervera i Blanca de Puigverd. Les impostes es resolen simplement per la juxtaposició d’un bossell entre cavets. Les columnes, de fust cilíndric i base amb volutes angulars, són, en aquest cas, totes de marbre. Els seus capitells mostren: dos nivells de fulles heptalobades i de tiges enllaçades i, al mig, un cap d’ocell; un entrellaç amb raïms esquemàtics; pàmpols i raïms, fulles de roure i glans. Pel que fa a les bases, una mena de cargols n’ornen els angles. La tapa del vas (51 × 216 × 83 cm, amb plans oblics de 58 cm i 12 cm, al superior) és formada per catorze requadres: 1, deteriorat; 2-3, un escacat; 4, un cérvol; 5, una tija en disposició circular i semipalmetes als angles; 6, una fulla-flor de quatre pètals i un botó; 7, una creu grega claviculada; 8, un ocell de coll llarg, que picoteja l’àpex de la tija estriada que l’emmarca i una pota; 9, similar al sisè; 10, una cara grotesca de la qual emergeixen dues pinyes divergents i parelles de fulles estriades i una altra, al mig; 11, similar al segon i el tercer; 12, un cérvol amb el cap frontal i vist des de dalt (en perspectiva abatuda); 13, similar a l’anterior; 14, similar al segon, el tercer i l’onzè. El sector contigu vertical (20 cm d’alçada) presenta una sanefa de fulles estriades embolcallant pinyes o divergents, amb tiges recorregudes per solcs i formant cercles, que acaben en un cap de drac i en un d’ocell vist des de dalt. A la caixa (76 × 245 × 106 cm), ordenada amb arcs ogivals trilobats, se succeeixen els motius següents: 1, un cérvol, molt deteriorat, i fulles; 2, un feix de fulles trevolades i semipalmetes; 3, un cérvol sota una cara grotesca; 4, un altre cérvol, adossat al precedent, amb un ocell sobre les banyes que li picoteja el cap; 5, similar al requadre segon; 6, un cérvol i una harpia masculina, amb ales, cua de rèptil i les potes sobre les banyes, i als capitells motius vegetals. Al voltant, llevat del perfil inferior, s’hi poden veure dues sanefes diferents: quadrifolis i boles intercalades, a la dreta i a dalt, amb un cap de monjo angular i, a l’esquerra, una tija ondulant amb semipalmetes, i un cap de gos al vèrtex.

Sarcòfag 5

El sisè arcosoli, amb el sepulcre de la família Cervelló, que gaudí del dret a enterrar-se al monestir des del 1198, repeteix el perfil dels muntants dels anteriors sepulcres. Un fris ondulant amb palmetes de perfil i pinyes decora les impostes —el sector frontal esquerre en mal estat—, completades a la dreta amb un cap i un cérvol. Les columnes, de fust octogonal i bases amb volutes vegetals, tenen, als capitells: dos nivells de palmetes; un àngel entre dos ocells adossats picotejant raïms, completat amb dos pisos de palmetes; dos nivells de palmetes digitades i lobulades; dues aus afrontades picotejant un raïm, entre les quals s’endevina un altre àngel, molt deteriorat.

La tapa (56 × 212 × 75 cm) mostra: 1, una creu grega de vuit fistons, amb fulles, als angles; 2, un cérvol, deteriorat, i pinyes; 3, un feix de semipalmetes d’esquema flordelisat, amb una pinya al mig; 4, un ocell que surt d’un núvol i, a sota, el que sembla una figura caçant i pinyes; 5, una estilització vegetal; 6, un cérvol mirant cap a la dreta; 7, una creu buidada, amb pinyes als angles. A sota, observem una tija perlejada, amb semipalmetes i un cap d’ocell. El davant del vas (76 × 239 × 106 cm) conté quatre quinquefolis encerclats amb cérvols al seu interior que formen dues parelles afrontades. El perfil superior i el dret es troben subratllats per una tija ondulant i semipalmetes, i el de baix, per un fistó.

Sarcòfag 6

El sepulcre de Guillem II de Montcada, a la galeria de llevant del claustre, mostra l’heràldica del llinatge tant a la caixa del sarcòfag com a la coberta.

ECSA - J. Serra

La galeria oriental conserva el sepulcre de Guillem II de Montcada, aixoplugat sota un arcosoli de mides i estructura similars als precedents. Té els muntants amb un perfil constituït per un bordó filetejat entre dos quarts de canya, que sostenen sengles impostes igualment motllurades. Romanen in situ cinc columnes de marbre, tres a l’esquerra i dues al costat oposat, de fust octogonal les frontals i cilíndric les restants. Als capitells, hi ha fulles de llorer, volutes, palmetes i dents de serra.

Aquesta fornícula conserva el vas més antic del monestir corresponent a un membre de la família Montcada, i que serví de model tipològic per als sepulcres posteriors de Santes Creus. Es tracta de Guillem II de Bearn, vescomte de Bearn i d’Oloron (mort el 1229), espòs de Garsenda de Provença, el qual morí en la conquesta de Mallorca. Juntament amb el del seu cosí —els quatre fragments subsistents foren encastats sota l’anterior— Ramon II el Jove de Montcada, senyor de Tortosa, castlà de Lleida i Peníscola, el qual també perdé la vida a Portopí, es trobava emplaçat originàriament en un altre indret ignorat.(*) Les seves despulles haurien estat traslladades a l’interior de l’església arran de la concòrdia signada el 1282 entre l’abat Gener i Ramon III, senyor de la baronia de Fraga, castlà de Peníscola i senyor de Gebut († 1286/90). Per a tal fi s’agençaren dos arcs enllaçats per una columna al primer interval de la nau, a la banda de l’Epístola (Creus, 1884, pàgs. 39-40). Les tombes foren remogudes una tercera vegada, el 1756 per bastir al seu lloc un sumptuós panteó familiar de marbres i jaspis dels Montcada-Medinaceli, que al seu torn fou reinstal·lat a l’antic altar de les Ànimes, al mur perimetral del penúltim tram del costat de l’Evangeli, els anys 1936-1937.

El sarcòfag, tallat en pedra calcària, es compon d’una caixa (79 × 242 × 110 cm) seccionada en tres parts i d’una coberta (52 × 228 × 72 cm) formada per vuit peces. El sector inferior d’aquesta és vertical, amb un relleu que mostra una doble tija ondulant amb nusos i semipalmetes, i la part superior de doble vessant. En aquesta, i emmarcat per un bossell i una ziga-zaga, es representen diferents motius separats per columnes de fust helicoidal: dues espases en pal i amb la punta cap avall (una a cadascun dels extrems), un castell de portal tancat i tres torres merletades (del llinatge matern dels Castellvell), dos escuts amb els sis pans dels Montcada, una vaca i un bou dins corones perlejades (ambdós animals al·lusius als Bearn)(*) i un entrellaçament decoratiu.

El frontal, sota un cordó flanquejat per cavets, està dividit en quatre parts desiguals separades per cinc columnes adossades, les centrals de fust helicoïdal i les dels extrems de fust llis, i capitells amb fulles de llorer nervades, un floró i volutes. Els requadres contenen únicament les rodelles, dues els laterals i el doble, els centrals, amb motius vegetals intercalats al fons.

Quant a les peces del sepulcre de Ramon II, encastades al mur de l’arcosoli (240 × 37 cm en total i 72, 69 i 95 cm de llarg, respectivament), hi trobem, sota una motllura, rodelles (sis i tres) vorejades per perles, palmetes o fulles digitades als buits, entre semicolumnetes de fust cilíndric i capitells llisos o amb fulles i volutes sobre l’astràgal. Els dos primers elements, que devien correspondre a la zona inferior esquerra i central del vas, foren col·locats capgirats —es pot arribar a veure una base de columneta—. El tercer, en canvi, devia ocupar la seva situació original.

L’obra ha estat vinculada per F. Español amb l’escola derivada del Mestre del frontal de Santa Tecla, actiu a les seus tarragonina i lleidatana, amb paral·lels tècnics i estilístics a l’església del Pla de Santa Maria, la sala capitular de Poblet i Sant Cugat del Vallès. l’esmentada autora pensa que els sepulcres devien trobar-se originàriament al porxo d’entrada a l’església abacial, lloc on encara s’observa un fris de columnes encastades de la primitiva construcció (Catalunya Medieval, 1992, pàgs. 112-113). (ICF-MJVG-NMB)

Pintura

A les parets de la volta de l’església es conserven, a les juntes dels carreus i els nervis, restes de pintura de color mangra i negre. Al capdamunt de la rosassa de l’absis central s’endevina una Tau entre dos motius confusos, també pintats amb el primer pigment. Sobre la finestra de la façana de ponent de la nau lateral sud hom pot veure, traçats amb vermell, imbricacions, cercles concèntrics, dents de serra amb punts i una sanefa igualment visible a la de la finestra de la nau lateral nord de la mateixa façana. (ICF-MJVG-NMB)

Vitralls

Fragments de vitralls procedents de les finestres de l’església abacial.

ECSA - J. Serra

A l’interior de l’església abacial es conserven, a més d’altres peces soltes, catorze vidrieres in situ de les vinti-nou originals: la rosassa i una finestra del presbiteri, set del transsepte i cinc de la nau. Amb relació a la rosassa només podem considerar els lòbuls dobles exteriors —parcialment refets amb l’afegit de color— on es distingeix una retícula formada per l’entrellaçament de dues cintes, amb cercles a les interseccions, de forma alternada.

Les vidrieres de les finestres estan emmarcades per obertures de mig punt, a les quals cal afegir altres restes soltes, d’estil pròpiament cistercenc. Tot i que presenten uns trets comuns (vidres gruixuts, de petit format i de textura irregular, esquemes rectilinis o curvilinis i absència de color, llevat d’alguns detalls geomètrics o vegetals pintats amb grisalla marró fosc o negre com perles, trenes, palmetes i semipalmetes, amb baies o sense, flors de lis, quadrícula, quadradets concèntrics o amb les diagonals incompletes, quadrifolis), han estat catalogades en tres grups, i hi destaquen models d’inspiració extrets d’edificis francesos i alemanys (Obazine, Bonlieu, Beauvais, Haina o Eberbach), atribuïbles a dos tallers. Hi comprovem successives restauracions. Les primeres corresponen al segle XVI, durant l’abadiat de Jeroni Contijoc, una altra, obra de Jordi Bru, el 1621, segons documentà J. Gudiol i Cunill, i les restants, en aquesta centúria (1927, a càrrec de Lluís Rigalt, 1933, 1936, 1939, 1954, 1957 i 1960-1961, realitzada per la casa Granell).

Entre les vidrieres conservades in situ cal esmentar les que il·luminaven el transsepte. Al mur oest del braç sud n’hi ha una composta per divuit plafons amb entrellaços de quatre rectangles curvilinis tancant flors de vuit pètals, i a l’altre braç en distingim dues al llevant amb cercles concèntrics i quadrifolis anuats i combinats amb una retícula, dues al mur septentrional, una xarxa diagonal de doble fil entrecreuada amb un entrellaçament de cercles, i altres dues a l’oest amb el mateix motiu de la finestra del presbiteri.

El fons del Museu del Monestir conserva diversos fragments de vitralls procedents també de l’església:

—Dos plafons de vidre incolor emplomat dins un marc format per la juxtaposició de llenques, formades per peces rectangulars i alguna de corba; en un d’aquells descobrim un entrellaçament consistent en un quadrat sobre un vèrtex, tallat per una creu i una aspa de doble fil que delimiten al centre una estrella de vuit puntes. El vidre ofereix tons rosats, groguencs i verds, a més del blanc. Comprovem també la utilització de la grisalla, aplicada a tota la superfície o deixant en reserva creuetes gregues com les que s’arrengleren en una bordura. Han estat estudiats per l’equip del Corpus Vitrearum Medii Aevi i restaurats el 1988, per la casa Bonet de Barcelona, des d’on han de ser retornats al monestir per ser-hi exposats de manera adient. Podem datar-los entre la fi del segle XII i el començament del XIII.

—Plafons de vidre incolor emplomat. Aquestes restes (34,5 × 33 cm i 36,5 × 29 cm) foren localitzades fortuïtament a l’agost del 1990, darrere l’altar de la capella del Crucifix. Presenten una composició d’enrajolat, a base de quadrats (3,5 cm de costat), envoltats per rectangles (8 × 3,5 cm). La pasta vítria varia del verd clar al groguenc. Per bé que en desconeixem l’emplaçament primitiu, el fet que les obertures de la nau col·lateral de l’Epístola fossin restaurades el 1965 podria explicar l’arraconament dels vitralls subsistents. Coincideixen en la cronologia amb els dos anteriors. —Fragment de plafó de vidre incolor emplomat de 40 × 20 cm, que fou arrencat d’una finestra de la nau de l’Epístola. Era constituït per quadrats (3,5 cm de costat) i hexàgons (8 × 3,5 cm), que reproduïen un enrajolat d’alfardons i cairons. Actualment traslladat a Barcelona per membres de l’equip del Corpus Vitrearum Medii Aevi, només s’hi distingien cinc peces i vuit trossos de vidre blanc irregular (0,4 cm), de perfil rosegat. Correspon igualment als segles XII-XIII.

—Fragment de plafó de vidre incolor emplomat de traçat més senzill que el precedent, amida 88 × 48 cm. Vorejat per una doble bordura (8 i 4 cm, respectivament), s’organitza a partir d’hexàgons de vidre verdós (20 × 8 cm i 0,4 cm de gruix) de superfície irregular i vores rosegades. Romanen quatre peces senceres i set de trencades, encaixades en un entramat de plom d’ales estretes. Aquest plafó fragmentari fou també portat a Barcelona per a la seva restauració. (ICF-MJVG-NMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre el monestir

• Villanueva, 1851, vol. XX, pàgs. 109-146
• Creus, 1884
• Hernández i Sanahuja, 1886
• Salas, 1894
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, vol. III (I), pàgs. 397-409
• Blasi, 1928
• Marunell, 1929
• Fort i Cogul, 1930
• Capdevila i Miquel, 1935
• Fort i Cogul, 1936 [1942]
• Udina, 1947
• Domínguez Bordona, 1952
• Junyent, 1956
• Vives, 1959, 3, Pàgs. 13-23
• Martinell, 1966, Pàgs. 187-207
• Costa, 1967, Vol. I, pàgs. 93-109
• Fort i Cogul, 1967; 1968
• Soberanas, 1969, vol. II, pàgs. 165-206
• Fort i Cogul, 1972; 1972*; 1974; 1976; 1979
• Dalmases-José, 1984, pàgs. 27 i 70-78
• Carreras, 1992
• Companys, Montardit, Virgili, 1994.

Bibliografia sobre la portada

• Creus, 1884
• Salas, 1894.

Bibliografia sobre l’escultura

• Creus, 1884, pàg. 59
• Martinell, 1929, pàg. 226.

Bibliografia sobre l’epigrafia

• Creus, 1884, pàg. 69
• Fort i Cogul, 1972, pàg. 374
• Urpí-Resina, 1991, pàgs. 260-261.

Bibliografia sobre els sarcòfags

• Creus, 1884, pàgs. 39-40 i 69-79
• Salas, 1894, pàgs. 68-70, 74, 76 i 78-79
• Martinell, 1929, pàgs. 232 i 234-235
• Madurell, 1953, pàgs. 327-331
• Vives, 1959, pàgs. 13-23
• Fort i Cogul, 1976, pàg. 195
• Español, 1988, pàgs. 95-97
• Catalunya Medieval, 1992, pàgs. 112-113.