Situació
Puig on es drecen les restes del castell, sobre el poble abandonat de Selma.
ECSA - J. Bolòs
Les restes del castell de Selma són al cim d’un puig, sobre el poble abandonat de Selma, a la partió de les aigües que van cap al Gaià i de les que van a la riera de Marmellar.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF716812.
Des del Pla de Manlleu, abans de travessar el pont, surt una pista ampla que porta fins a tocar del castell en un recorregut de 3,5 km. El darrer tros, que podem fer pel mig del poble vell o bé, més aviat, voltant cap a l’oest, s’ha de recórrer a peu. (JBM)
Història
La primera menció d’aquest castell es troba en un document de l’any 978 que caldria considerar apòcrif, tal com s’ha exposat en parlar del castell de l’Albà. Segons aquest document, el bisbe de Barcelona Vives cedí el castell de l’Albà a Guitard de Mureden, retenint, però, entre altres béns, les esglésies amb els seus delmes i primícies i les seves parellades que tenia als castells de l’Albà i Selma. El 996 apareix aquest castell com el límit meridional del de Querol en la venda feta per Sendred de Gurb i la seva esposa, Matresinda, a Hug I de Cervelló, germà de Sendred, dels castells de Montagut, Querol i Pinyana.
Restaurat pel vescomte Geribert —després de l’escomesa d’Almansur el 986—, d’aquest passà al seu fill Mir Geribert. En testar el 1056, el llegà a la seva segona esposa, Guisla de Besora. Cap al 1074 fou traspassat al seu fill, Arnau Mir de Santmartí. El domini dels Santmartí és ben palès al llarg dels segles XI i XII, atès que vers el 1100 el senyorejava Jordà de Santmartí (1110-30) i posteriorment passà a les mans de Guillem de Santmartí (1130-42). El 1142 Guillem de Santmartí, nét d’Arnau de Santmartí, la seva muller Beatriu i el seu fill Guillem cediren el castell de Selma i totes les seves pertinences a l’orde del Temple, que fundà dins el terme una comanda, la qual tingué com a centre no el castell sinó, pel que sembla, l’actual mas conegut com la Mesó de Selma. La senyoria del castell passà més tard, a l’inici del segle XIV (1312), als hospitalers en desaparèixer l’orde del Temple.
Els templers cediren la custòdia del castell a Guerau de Jorba (mort el 1185), el qual esdevingué així castlà major de l’esmentada fortalesa. Aquest Guerau, en testar, deixà la castlania de Selma a la seva neta Geraldona i als seus fills, amb la condició que si aquesta moria sense fills mascles passaria a la seva filla Geralda i als fills d’aquesta. Així mateix establí que el lloc d’Avi Sudanell i el seu terme passessin als templers, en el cas que aquests traspassessin el castell de Selma al monestir de Santes Creus, circumstància que no es produí.
Al començament del segle XIII hi tenia uns certs drets sobre Selma Ramon de Castellbisbal —drets que pertanyien a la seva esposa Berenguera—, el qual el 1217 els vengué a Arnau de Fonollar, successor de Guerau de Jorba en la castlania de Selma. El 1247 Elisenda, vídua d’Arnau de Fonollar, en fer testament deixà el castell i totes les seves pertinences als seus fills Pere i Ramon de Fonollar i Berenguer de Montagut, i la castlania al seu altre fill, Guillem de Fonollar, tal com ja consta en un conveni fet entre mare i fill l’any 1235. El 1272 Ramon de Fonollar cedí al monestir de Santes Creus la quadra de Ferreres, situada dins el terme del castell de Selma. Guillem de Fonollar fou castlà de Selma fins l’any de la seva mort, el 1269. Després fou succeït, durant un curt període de temps, pel seu germà Ramon, i posteriorment pel seu fill Bernat, casat amb Saurina de Vilafranca.
A l’inici del segle XIV, entre el 1308 i el 1316, el castlà major de Selma fou Guillem de Fonollar, fill de Bernat. No obstant això, el 1316 Guillem retornà la castlania al seu pare. En testar Bernat, el 1326, l’administració del feu de Selma passà a la pia almoina barcelonina. Dos anys més tard, el 1329, però, els marmessors del testament de Bernat de Fonollar conveniren amb els hospitalers el retorn de la castlania de Selma a l’orde. El 1345 el castlà era Ramon de Prat i el 1357 ho era Marc de Montagut. El 1381 els hospitalers compraren al rei el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció civil i militar del terme castral. El 1398 el prior de Catalunya de l’orde de l’Hospital, Guillem de Guimerà, vengué el feu o castlania de Selma a Garcia de Mahissen, comanador de la casa de Selma.
A la segona meitat del segle XVI la fortalesa era ja abandonada, i consta com a derruïda en la visita prioral de 1567. Entre el 1557 i el 1567 els hospitalers bastiren un nou castell al poble de Selma, el “castell nou”, que fou cremat i destruït el 1822. L’orde de l’Hospital fou senyor de Selma fins al segle XIX. (EPF)
Castell
Planta de les ruïnes, que formen un doble recinte, amb restes d’una possible torre quadrada a la part superior.
J. Bolòs
D’acord amb allò que s’ha conservat, podem veure almenys tres elements constructius al cim del turó on s’alçava el castell. En primer lloc, hi ha les restes d’una possible torre de planta quadrangular. En segon lloc, s’endevina l’existència d’una sala annexa. Finalment, hi ha un recinte jussà, acabat en un dels extrems amb un portal.
A l’extrem occidental, el més elevat del turó, hi havia potser una construcció de planta quadrangular, actualment molt malmesa, els murs de la qual tenien un gruix de 110 cm. Ara se’n conserva el mur nord-est i part del mur sud-est. De l’angle oest no n’ha quedat res, a causa de l’esllavissament del terreny. Aquest edifici, potser una torre, tenia a l’interior una longitud d’almenys uns 140 cm a la paret del nord-est i de 190 cm a la paret del sud-est. Era fet amb unes pedres petites, arrenglerades i unides amb un morter de calç dur. Les seves parets foren arrebossades per fora. Actualment la part més ben conservada de la construcció té una alçada d’uns 5 m.
Vista d’alguna de les estructures del recinte sobirà.
ECSA - J. Bolòs
A l’est d’aquesta possible torre quadrangular s’estén una sala allargada, amb una longitud d’uns 8 m i una amplada que oscil·la entre els 8 m de l’extrem occidental i els, si fa no fa, 2,5 m de la punta est. Aquesta punta sembla que era acabada, al nord, amb una espècie de bestorre. Les parets més altes són les situades a la banda nord i prop de la possible torre. Aquests murs són fets amb un aparell molt més irregular, tot i que les pedres que els formen, cobertes amb un arrebossat, són més o menys ben arrenglerades en filades. El mur meridional d’aquesta sala està ara força malmès en molts trossos. A la cara exterior d’aquest mur hi veiem un arc. Així mateix, a la paret nord, al costat oest de la bestorre, hi havia una obertura, ja que s’hi veuen els carreus d’un muntant.
El recinte jussà s’estén al sud i a l’est d’aquesta sala sobirana. Feia uns 15 m de llarg i tenia una amplada d’uns 9 m a l’extrem oest i d’uns 5 m a la punta est, on hi havia la porta d’accés. Cap a l’est de la sala surt un mur que, mig aprofitant les roques, arriba, uns 10 m més enllà, fins a un portal orientat a llevant. Aquesta porta devia ésser acabada amb un arc de mig punt, del qual manquen totes les dovelles, que han estat arrencades. Tant al mur sud com a l’oest les restes són molt escasses.
Aquest castell de Selma ha sofert molts canvis al llarg dels segles i actualment es troba en força mal estat. Amb tot, sembla que hi podem establir tres grans etapes en la seva construcció. En un primer moment, potser proper a l’any 1000, es degué construir una torre de planta quadrangular, de la qual només resta la meitat. En aquest mateix moment hi devia haver, a l’est de la torre, una sala. En un segon moment, segurament al final de l’època romànica, aquesta sala va ésser edificada de bell nou i potser ampliada. Amb el temps encara s’hi varen fer reformes, com pot ésser el reforçament del mur nord amb una paret de 40 cm de gruix (que en part ha caigut recentment). Finalment, potser en un tercer moment ja cap al final de l’edat mitjana, es feu el recinte jussà, que comportà la construcció d’un gran portal a l’extrem oriental del clos. (JBM)
Bibliografia
- Morera, 1897, vol. I, doc. 1, pàgs. I-II
- Udina, 1947, doc. 2, pàgs. 2-3
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 495-501
- Fort i Cogul, 1972, pàgs. 17, 47-48, 56-57, 66, 71, 115-116, 119 i 121
- Figueras, 1986, pàssim; 1992, vols. I i II, pàssim
- Buron, 1989, pàg. 21.