El petit nucli de Malgrat, avui pràcticament deshabitat, se situa a 504 m d’altitud al nord-est de Cervera, a la riba dreta del Sió. Aquest castell és documentat per primera vegada el 1078, any en què Joan Oromir i la seva muller Adalaís van vendre un alou que tenien “per aprisionem, in comitatum berchitano, in castrum vocitatum Mal grad”. El castell es trobava al comtat de Berga, i segurament Joan Oromir fou el primer senyor del terme. L’any 1089 era senyor del castell de Malgrat Berenguer Ramon, un fill del qual, Arnau Berenguer, l’any 1102 el cedí a Santa Maria de Solsona, abans d’emprendre un pelegrinatge al Sant Sepulcre. Tanmateix, sembla que aquesta donació no es féu efectiva de manera immediata, ja que dos anys més tard, el 1104, l’oncle d’Arnau Berenguer anomenat Vidià Pere, confirmà la donació sols per a després de la seva mort. El 1112 encara Vidià actuava com a senyor del lloc i signà, conjuntament amb la seva esposa Beatriu, una convinença amb Guillem Dalmau de Cervera, encomanant-li dues terceres parts dels drets que posseïa al kastel de Malgrad.
Del castell de Malgrat n’eren sotsfeudataris els Puigverd, ja que l’any 1126 un membre d’aquesta nissaga cedí al paborde Pere de l’església de Solsona tots els drets que pogués reclamar sobre els castells de Malgrat i les Piles. Com hem vist, també tenien drets en aquesta fortalesa els Cervera; així, l’any 1133, fou jurat sobre l’altar de Sant Martí de l’església de Santa Maria de Cervera el testament sacramental de Guillem Dalmau de Cervera, davant la seva vídua Solastèn i d’altres testimonis. El testador ordenava, entre d’altres disposicions, que el kastrum de Malgrad fos donat a Guillem de Pujalt, el qual l’havia de tenir sota el domini de l’església de Solsona. Aquesta notícia, doncs, informa que en el moment de ferse el testament la fortalesa de Malgrat pertanyia a la canònica solsonina.
L’any 1138, el paborde Gausbert de Solsona infeudà el terme i el castell de Malgrat a Solestèn, vídua de Guillem Dalmau de Cervera, al gendre d’aquesta, Guillem de Pujalt, a la seva muller Loreta i a llur fill, dit també Guillem. No obstant això, al llarg del segle XII es produïren diverses disputes entre la canònica de Solsona i les famílies feudatàries del castell de Malgrat a causa dels drets derivats de la fortalesa.
Pere de Puigverd confirmà a la canònica de Solsona el domini sobre el castell de Malgrat en el seu testament datat l’any 1164. Posteriorment, el 1220, Guillem de Cervera i el seu fill cediren al paborde de Solsona, a canvi de 280 sous, la vila i el castell de Malgrat, que tenien en feu de Santa Maria de Solsona.
Els Malgrat, a la darreria del segle XIII, posseïen la castlania de la fortalesa en nom dels pabordes solsonins. El 1328 la castlania passà a Arnau de Biure gràcies al seu casament amb Ròmia de Malgrat.
Tot i que en els fogatjaments del segle XIV es reconeix la senyoria de la canònica de Solsona sobre el terme de Malgrat, el rei devia posseir-hi molts drets jurisdiccionals. Al desembre del 1393 Joan I va vendre la jurisdicció canonical i el mer i mixt imperi de Malgrat a Ponç de Ribelles, com a compensació d’una sèrie de deutes. Pocs anys després, el 1396, Ponç de Ribelles, senyor de la baronia de Ribelles i d’Artesa, va vendre a Santa Maria de Solsona tota la jurisdicció que posseïa a Malgrat i la Prenyanosa per 225 florins d’Aragó. Amb tot, el lloc de Malgrat continuà sota el domini de la canònica de Solsona fins a l’abolició dels senyorius, al segle XIX.
L’actual castell de Malgrat és un gran casalot molt reformat que s’alça en la paret més enlairada del llogaret.