Situació
Minses restes del que queda avui dia d’aquest castell.
EFS
Les restes d’aquest castell són situades uns 2 km al nord-oest de Sant Pere dels Arquells, en un tossalet aïllat que forma una mena de petit contrafort del serrat que corre paral·lel al riu d’Ondara pel sud. L’indret té una situació estratègica molt notable.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG591125.
Per a arribar-hi, cal agafar una pista que des de la població indicada surt cap al sud i tot seguit una desviació a la dreta, abans d’agafar alçada, que puja per una petita vall. Una pista, oberta modernament, puja en espiral des del camí principal fins dalt de tot del tossal on hi ha les ruïnes. Aquesta pista ha alterat tant la fisonomia del tossal com la conservació de les restes del castell. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Història
El lloc de Montpaó és esmentat al segle XI en les relacions de parròquies del bisbat de Vic d’aquesta època. El llinatge dels Montpaó, segurament relacionat amb el terme, apareix documentat des de l’any 1112, intervenint en nombrosos testaments i donacions. En el testament sacramental de Guerau de Granyena del 1173 consta que aquest tenia un nét o nebot anomenat Bernat de Montpaó.
Tanmateix, fins al segle XIV no es té la primera notícia directa sobre el castell de Montpaó. En el fogatjament del 1358 consta clarament que el terme era dels Desvall i que també els Gener hi tenien importants drets. El 1381 el lloc només tenia quatre focs, un de Bertran Desvall i tres del paborde de Sant Pere dels Arquells. Quan el priorat dels Arquells fou annexat al monestir de Montserrat el 1592, el castell de Montpaó depenia dels Arquells. El lloc de Montpaó va despoblar-se i desaparèixer durant el segle XVIII. Només hi restà una masia. (ABR)
Castell
El que actualment es conserva del castell de Montpaó sembla confús a primera vista. No obstant això, l’examen detallat de les restes existents permet diferenciar dos tipus d’estructures. D’una banda, a ponent es troba el mur més gran i també el més mal conservat, fet amb una maçoneria prou regular que ha caigut en gran part i que fa que resti solament a la vista l’irregular reble intern. D’altra banda, a la part més alta hi ha una estructura semicircular d’aparell més regular format per carreus de mida rectangular o quadrada, més petits els primers i més grans els segons. L’alternança de filades amb els dos tipus de carreus, una filada de carreus quadrats i dos o tres de carreus rectangulars, donava un aspecte característic a l’obra final, segons es pot deduir dels escassament 2 m d’alçada conservats.
Per la disposició i el tipus d’aparell ben lligat amb morter es pot identificar la segona estructura del conjunt com la meitat oriental de la base d’una torre construïda al segle XI, en el moment de situar-se la frontera cristiana a la vall del riu d’Ondara. La paret interior està totalment perduda, si bé el gruix del mur es pot relacionar amb aquest tipus de construccions. La meitat occidental de la torre ha desaparegut i ha estat substituïda per les restes de la primera estructura descrita, que es correspon a una masia construïda al segle XVII o XVIII. Aquesta masia aprofitava la mateixa pedra de la torre que probablement ja estava enderrocada en aquell moment, a causa de l’habitual esberlament diametral que pateixen aquestes construccions medievals. La masia ha estat abandonada i enderrocada durant la present centúria. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Bibliografia
- Pladevall, 1971-72, fasc. 113-120, pàgs. 283-304; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 715-717; Altisent, 1993, vol. I, doc. 461, pàgs. 344-346.