i Espanya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Espanya

España (es), Nom emprat per les persones que volen reflectir un distanciament del concepte d’Espanya entès com a sinònim de nació espanyolaEstat espanyol
Estat
Espanya
España (es), Nom emprat per les persones que volen reflectir un distanciament del concepte d’Espanya entès com a sinònim de nació espanyolaEstat espanyol

Estat de la península Ibèrica, a l’extrem SW del continent europeu, limitat al N per la mar Cantàbrica i els Pirineus, els quals fan frontera amb Andorra i França, a l’E per la mar Mediterrània, al S per la mar Mediterrània i l’oceà Atlàntic, i a l’W per Portugal i l’oceà Atlàntic. Comprèn els enclavaments africans de Ceuta i Melilla i els arxipèlags de les Balears a la mar Mediterrània i de les Canàries a l’oceà Atlàntic, davant de la costa marroquina; la capital és Madrid.
Població: 
47.346.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
505.991 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

El relleu s’articula al voltant d’una gran unitat central, la Meseta, d’elevada altitud mitjana (650 m), encara que el sector septentrional és lleugerament més alt que el meridional. La Meseta està quasi totalment envoltada de sistemes muntanyosos: serralada Cantàbrica al N, serralada Ibèrica des de la serralada Cantàbrica al SE, Sierra Morena al S, i muntanyes més baixes a la frontera N amb Portugal. La Meseta és dividida pel Sistema Central, el qual s’estén des de la serralada Ibèrica a Portugal. La part meridional de la Meseta baixa suaument vers Portugal, mentre que la transició de la zona septentrional a Portugal és marcada per un territori accidentat i muntanyós. Constituïda per grans blocs interromputs per àmplies dislocacions transversals d’origen alpí, comprèn, d’E a W, les serralades d’Ayllón, Somosierra, Guadarrama, Gredos (2.592 m) i, més al N, les serralades de Béjar, Peña de Francia i Gata. Al S del Sistema Central i gairebé de forma paral·lela s’estenen els Montes de Toledo, que culminen a la serra de Guadalupe (1.603 m). El límit septentrional de la Meseta és constituït pel massís Galaic i per la serralada Cantàbrica, la qual culmina als Picos de Europa (2.648 m). La serralada Ibèrica, que tanca la Meseta en direcció NW-SE separant-la de la depressió de l’Ebre, forma successivament les serres de la Demanda, Cebollera i Picos de Urbión, per culminar al Moncayo (2.313 m). Al SE s’estén la depressió de Terol, que divideix la serralada en una cadena occidental (serra d’Albarrasí, muntanyes de Conca) i una oriental (Maestrat, 2.024 m). El sector meridional de la Meseta resta limitat per Sierra Morena, d’escassa altitud (serra de Madrona, 1.323 m) però de relleu abrupte, amb alguns passos importants, com el de Despeñaperros.

Vista dels Picos de Europa
© B. Llebaria
La depressió de l’Ebre, que s’estén entre la serralada Ibèrica i els Pirineus, resta separada de la Mediterrània per les serralades litorals catalanes. Els Pirineus, en l’istme que uneix la península Ibèrica amb el continent, presenten una zona axial amb els cims més destacats (Aneto, 3.404 m; Pocets, 3.375 m; pica d’Estats, 3.115 m) i una alineació meridional, o Prepirineus, formada per sediments calcaris (Cadí, 2.642 m). Al S, les alineacions bètiques es divideixen en dos grans conjunts: les serralades Penibètica i Subbètiques. La primera comprèn la Serranía de Ronda i la Sierra Nevada, amb la màxima altitud de la Península, el Mulhacén (3.478 m). Les serralades Subbètiques, paral·leles a l’anterior, conformen les serres de Grazalema, Cazorla i Segura (1.967 m). Entre les dues se situa la depressió Penibètica, amb la vega de Granada i les foies de Guadix i Baza.

Geològicament, la Península forma un gran massís, vorejat al N, E i S per plegaments muntanyosos. El massís és un fragment d’un anterior continent hercinià, format a través d’Europa al final del Carbonífer. Durant el Mesozoic el sistema hercinià es trossejà i grans porcions se submergiren en la mar. Durant l’era terciària, dipòsits de les mars juràssica i cretàcia, juntament amb els primers estrats terciaris, col·lidiren contra l’antic massís per formar les serralades que voregen la Meseta. Posteriors moviments afectaren i fracturaren la Península per donar-li la forma actual.

El clima

L’Estat espanyol, per la seva latitud i la seva posició, presenta un clima de tipus temperat càlid en general. La distribució del relleu, però, determina tres grans regions climàtiques: l’atlàntica, la mediterrània i la interior. La primera, que comprèn l’estreta façana de l’Atlàntic i de la Cantàbrica, rep els vents humits de l’Atlàntic, els quals generen gran pluviositat (gairebé sempre superiors als 1.000 mm anuals) i temperatures benignes (hiverns suaus i estius frescs). La mediterrània comprèn la façana mediterrània i les Balears i té hiverns suaus i estius calorosos; les precipitacions, escasses, es produeixen a la primavera i a la tardor, i disminueixen de N a S, tot originant regions subdesèrtiques al SE. L’Espanya interior presenta un clima continental, amb estius calorosos i hiverns freds; les precipitacions són irregulars i escasses. Les illes Canàries tenen un clima subtropical, amb temperatures suaus tot l’any i pluges escasses. Aquestes són més freqüents al N.

La hidrografia

L’ordenació del relleu espanyol origina una gran desproporció entre l’extensió del vessant fluvial atlàntic (400.839 km2) i mediterrani (182.661 km2). L’Ebre (928 km), l’únic gran riu peninsular que desemboca a la Mediterrània, recull les aigües dels rius pirinencs (Arga, Aragó, Gállego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya).

Espanya El Guadalquivir al seu pas per Sevilla
© Fototeca.cat
A la desembocadura forma un ampli delta de 500 km2. Altres rius mediterranis són: Ter (167 km), Llobregat (170 km), Túria (243 km), Xúquer (488 km) i Segura (225 km). Els grans rius del vessant atlàntic són: Miño (340 km) amb el seu afluent, el Sil; Duero (913 km) amb la major conca fluvial de la Península (98.160 km2), que recull les aigües de l’Esla, Carrión i Pisuerga per la dreta i del Tormes per l’esquerra; Tajo, el més llarg dels rius del territori (1.120 km), amb els seus afluents Tajuña, Henares, Jarama, Alberche, Tiétar i Alagón; Guadiana (744 km), que forma frontera amb Portugal en el seu tram inferior; i Guadalquivir (560 km), amb els seus afluents Genil, Guadiana Menor, Guadajoz i Guadalbullón, i que és navegable des de Sevilla fins a la mar. Els rius del vessant cantàbric són curts però de cabal abundant i regular. Els més importants són, d’oest a est, el Navia, el Narcea, el Nalón, el Sella, el Nerbion i el Bidasoa.

La vegetació i els sòls

La vegetació i els sòls presenten característiques molt contrastades. A l’Espanya humida septentrional, on dominen les roques silícies i la pluviositat és abundant, predominen els sòls de tipus terra bruna medioeuropea amb humus de tipus mull els quals presenten tendència a acidificar-se; la vegetació més característica és el bosc caducifoli amb predomini dels roures (Quercus robur, Q. petraea) i dels faigs (Fagus sylvatica); la destrucció d’aquesta vegetació pot conduir a una acidificació més accentuada del sòl i a l’aparició d’una formació de landa en la qual predominen els brucs i les gatoses atlàntiques. A l’Espanya seca, amb una acusada sequedat d’estiu i amb sòls poc evolucionats en general, són abundants els sòls roigs relictes, i la terra rossa apareix en el fons de les dolines i els pòlies; la vegetació característica és el bosc de fulla persistent, amb predomini de l’alzina (Quercus ilex

Espanya Dunes de Maspalomas, a l’illa de Gran Canària
© Fototeca.cat
): el desenvolupament de l’alzinar va junt amb la constitució del sòl més evolucionat d’aquest sector, la terra bruna meridional. A les contrades marítimes entre Barcelona i el golf de Cadis es desenvolupa una formació arbustiva, la màquia, en la qual predominen el garric (Quercus coccifera), l’ullastre (Olea europaea), el margalló (Chamaerops humilis) i el llentiscle (Pistacia lentiscus); la destrucció de l’alzinar i de la màquia condueix a una formació secundària en la qual predomina d’una manera molt marcada el garric (la garriga). Finalment, a l’Espanya subdesèrtica només hi ha sòls esquelètics o molt incipients de tipus xerorendzina o sieroziom, amb algunes taques de terra rossa; la vegetació és de formacions arbustives espinoses i estepes d’esparts (Stipa tenacissima, Lygeum spartium) i artemisa (Artemisia herba-alba).

La geografia econòmica

El sector primari

L’agricultura

Un dels trets característics de l’economia de l’Estat espanyol és l’extrema diversitat regional que es fa palesa en analitzar les diferents activitats productives. El sector primari (agricultura, ramaderia i pesca) aporta el 4,7% del PIB espanyol i concentra al voltant del 14% de la població ocupada, amb unes fortes divergències. Així, a Extremadura, Castella i Lleó, Castella-la Manxa i la Rioja la seva aportació supera el 10% del PIB regional, percentatge al qual s’acosta Andalusia, mentre que a Catalunya, Balears, País Basc i Madrid no arriba al 2%. Les terres de conreu representen prop de 20 milions d’hectàrees (un 40% de la superfície aprofitable), mentre que uns altres 16 milions corresponen a àrees forestals. L’agricultura espanyola és condicionada per diferents factors que acaben afectant la seva competitivitat. Les condicions naturals imposen una sèrie de limitacions que es fan paleses en diversos elements determinants: la qualitat del sòl, l’aridesa del terreny sobre més de la meitat de la superfície agrícola, la disposició orogràfica i l’escassetat d’aigua, que afecta àmplies zones del país on es desenvolupa una agricultura típicament de secà. Predominen les petites explotacions, i, malgrat l’intens èxode rural produït des de la dècada dels seixanta, la dimensió mitjana se situa a hores d’ara al voltant de les 19 ha, i més del 50% de les explotacions censades tenen menys de 5 ha, i representen un 10% de la superfície agrària. En l’extrem contrari, les explotacions que superen el centenar d’hectàrees són només el 2,5% del total però apleguen el 45% de la superfície. Tot i que, donada la diversitat de conreus i situacions, no es pot generalitzar, és indubtable que en àmplies zones la dimensió de les explotacions afecta negativament la creació d’economies d’escala que permetria reduir substancialment els costos de producció. Predomina el minifundi a l’Espanya humida (sobretot a Galícia), juntament amb la petita propietat, que també es majoritària a la Meseta septentrional, les Balears i les Canàries. En canvi, subsisteixen grans explotacions extensives a l’Espanya seca (principalment a Extremadura, Andalusia i algunes zones de la Meseta meridional). A les regions de llevant, entre elles Catalunya, com també al llarg de la vall de l’Ebre hi ha un major percentatge d’explotacions de mida mitjana. En la producció predomina l’anomenada trilogia mediterrània: cereals, vinya (Espanya és el tercer país productor de vi del món) i olivera (primer productor mundial), si bé les característiques climàtiques, les singularitats dels relleus i de sòl determinen un espai agrari molt heterogeni. Des d’una perspectiva general, els espais agraris es vertebren a partir de dos grans conjunts delimitats segons les seves particularitats ecològiques, que mostren una dicotomia entre els dominis atlàntic i mediterrani. A la façana septentrional, la humitat i un accidentat relleu emmarquen un sector primari amb preponderància ramadera i una agricultura amb explotacions de petites dimensions i on les formes de policonreu tradicional donen pas a una major especialització farratgera, vinculada a la mateixa ramaderia. Aquesta estructura agrària i la proximitat als centres industrials permeten una creixent dedicació a temps parcial, com també a l’impuls de les explotacions forestals, bàsicament pi i eucaliptus. A l’Espanya eixuta cal diferenciar la franja perifèrica, clarament mediterrània, de la interior. A la zona de la Meseta i bona part d’Extremadura i Andalusia predomina el secà, bàsicament cereals, lleguminoses, oliveres, i més recentment el gira-sol, mentre la vinya, que havia estat dominant, es concentra a zones molt determinades on les denominacions d’origen han ajudat a fer créixer el valor afegit de la producció. El regadiu ha estat l’aspiració històrica d’aquestes regions, i a les zones on s’ha implantat, hom ha aconseguit una diversificació dels conreus vers la remolatxa, les patates, el blat de moro, el farratge, les fruites i les hortalisses, si bé en localitzacions molt concretes. A la mediterrània predominen els conreus arbustius, la vinya, els oliverars, els ametllers, les figueres i els garrofers a les terres de secà, mentre que en el regadiu s’estableix el sistema d’horta amb producció de fruites, hortalisses i farratge; les hortes més importants són les de Lleida, València i Múrcia. Al País Valencià, i més modernament a la depressió del Guadalquivir i al baix Ebre, s’hi fan taronges i arròs. A les regions del sud (Andalusia i les Canàries) hi ha conreus d’origen tropical, bananes, tabac, cotó i canya de sucre, i més recentment alvocats, kiwis, etc.

La pesca

La pesca representa només el 0,5% del PIB espanyol, i ocupa menys de l’1% de la població, però és una activitat remarcable pels efectes induïts que aporta (el 1995 hi havia uns 80.000 pescadors i d’altres 400.000 persones en activitats a terra), per la seva importància en algunes zones concretes, i pel fet que Espanya és un dels països desenvolupats on aquesta activitat és més important. Els ports atlàntics (destaquen les regions de Galícia, amb els ports de Marín, Vigo i la Corunya, la regió cantàbrica amb Sant Sebastià-Pasaia, l’Andalusia atlàntica, amb Huelva i Cadis, i les Canàries, Las Palmas) aporten el 88% del volum de pesca desembarcat i el 83% del seu valor, i és en aquesta zona on es concentra la pesca d’alçada; en canvi, la pesca a la costa mediterrània ha experimentat un fort retrocés, especialment a les àrees mediterrània meridional i balear. Espanya disposa d’una de les flotes més importants del món, amb més de 19.000 embarcacions i més de 500.000 t de registre brut (1995) i ha hagut de fer front a les cada cop més estrictes regulacions internacionals pel que fa a volum i modalitat de captures, vedes, el nou ordenament jurídic de les aigües amb l’ampliació de les Zones Econòmiques Exclusives i la creixent competència de les flotes pesqueres dels països subdesenvolupats. Aquests diversos factors han contribuït a la important reestructuració del sector, reflectida en una disminució de més d’un 25% de la capacitat pesquera i d’un 20% del nombre de tripulants als anys vuitanta. Com a resposta a aquestes restriccions, els conreus marítims en parcs i vivers mitjançant tècniques de l’aqüicultura han experimentat un fort creixement i adquireixen cada cop més importància, principalment a Galícia.

El sector secundari

Les fonts d’energia

Espanya és un país deficitari en recursos energètics: el 1995 només produïa un 30% de l’energia primària que consumia, diferència que hom compensa amb la importació, bàsicament de petroli (70% de l’energia importada), especialment de l’Aràbia Saudita, Nigèria, Líbia, l’Iran i Mèxic. La insignificant producció pròpia (2% del consum) procedeix quasi exclusivament de Catalunya. Un 14% de l’energia importada procedeix de carbó d’Europa Oriental i de Sud-àfrica, i un 10% és gas natural d’Algèria, Líbia i Noruega. Prop del 50% de la producció d’energia primària procedeix de les centrals nuclears instal·lades. Una tercera part de la producció d’energia procedeix del carbó, i menys d’un 10% és energia hidroelèctrica procedent sobretot de Catalunya i Galícia. El carbó, de baix contingut calorífic, es concentra a les conques del Caudal, Nalón i Aller, a Astúries (60% de la producció), i també a Castella i Lleó (al vessant oposat de la serralada Cantàbrica) i als dos vessants de Sierra Morena (Andalusia i la Manxa), mentre l’antracita procedeix també de la serralada cantàbrica i d’Andalusia, i hi ha jaciments de lignit a Aragó i Catalunya. La llarga explotació d’aquests jaciments fa que la seva rendibilitat sigui baixa, motiu pel qual hom ha iniciat una profunda reestructuració del sector. .

La indústria

La indústria ha estat un dels factors més rellevants en la transformació recent de l’economia espanyola, tot i que el seu pes resti amagat pel creixement de les activitats terciàries des dels anys seixanta. La indústria aporta al voltant del 22% del PIB espanyol i el 20% dels llocs de treball (1995), amb una distribució molt irregular. Catalunya aporta una quarta part de la producció industrial espanyola, mentre Madrid i el País Valencià hi contribueixen amb un 12% i el País Basc amb prop del 10%. A banda, en regions com Astúries o Navarra la indústria representa més del 30% del PIB regional. Els productes metàl·lics i elèctrics representen el 40% de la producció industrial espanyola i un percentatge similar quant a ocupació; la fabricació d’automòbils i els seus accessoris és la indústria individual més important. Espanya és el tercer productor europeu d’automòbils, després d’Alemanya i França, i el cinquè mundial, després dels EUA i el Japó. Aquesta indústria està distribuïda al llarg del territori espanyol, amb plantes a Catalunya (al voltant de Barcelona), Saragossa, Pamplona, Vigo, Valladolid i València, on es localitzen les diferents empreses multinacionals establertes a Espanya. El sector de l’alimentació aporta prop del 20% de la producció i el 16% dels llocs de treball industrials. Destaquen les indústries càrnies, amb una forta concentració a Catalunya (45% del total). El tèxtil, la indústria química, el paper i les arts gràfiques representen al voltant del 5% de la producció total, si bé en el cas del tèxtil, en ser un sector intensiu en treball, aplega gairebé el 9% de l’ocupació industrial. El procés d’industrialització espanyol data de la segona meitat del segle XIX, focalitzat en dos centres. D’una banda, a la ria del Nerbion, on a partir dels beneficis de l’explotació minera apareixen les inversions en activitats navals i siderúrgiques, i d’una altra, el focus industrial al voltant de Barcelona que s’estén per àmplies zones de Catalunya, on es desenvolupa un aparell productiu dirigit a abastar la demanda nacional. La segona onada d’industrialització es produeix a partir de la dècada dels cinquanta, i adquireix la seva dimensió definitiva quan, a partir del Pla d’Estabilització, s’estableixen els fonaments del creixement industrial contemporani. Al llarg d’aquest període, l’activitat industrial continua tenint en Catalunya i el País Basc dos dels seus nuclis fonamentals. Madrid es consolida com un nucli industrial afavorit per la capitalitat i per l’atracció d’empreses multinacionals. Saragossa es beneficia de la seva localització, mentre el País Valencià adquireix una progressiva presència industrial. A la vegada, apareixen altres nuclis industrials, uns relacionats amb pols de desenvolupament i l’arribada d’algunes empreses estrangeres (Valladolid, Vigo), amb el desenvolupament de sistemes productius locals, o amb les actuacions del sector públic. La crisi de la dècada dels setanta té un fort component industrial i afecta especialment algunes àrees de vella industrialització —el cas més paradigmàtic és el del País Basc i Astúries—, i en sectors com els de la indústria pesant, i algunes activitats manufactureres com ara el tèxtil. De manera més general, se'n ressenten, doncs, més intensament les àrees on aquests sectors estaven més representats. Però aquest període comporta també un canvi estructural, amb la substitució del paradigma taylorista per sistemes més flexibles, un radical canvi tecnològic i una creixent internacionalització, i per tant, aquests anys han comportat una significativa reconversió de la indústria espanyola. En l’àmbit territorial, Madrid i Barcelona s’han consolidat com els grans focus industrials, i han aconseguit sobreposar-se als efectes de la recessió per a refermar un elevat poder d’atracció inversora, i a la vegada han recuperat els teixits fabrils tradicionals, estimulant la diversificació de la producció, implantant segments d’alta tecnologia, optimitzats per la disponibilitat d’una excel·lent dotació de serveis a les empreses. L’hegemonia adquirida per ambdues ciutats en l’entramat industrial espanyol ha eclipsat en gran mesura la personalitat que en altres temps havia caracteritzat les regions industrials del nord. La inestabilitat derivada de la crisi, que afectà intensament els seus sectors més representatius, ha contribuït al debilitament generalitzat de l’espai cantàbric i de Galícia, crisi que ha fet més ostensible la progressió industrial de la façana mediterrània, esdevinguda, tant al País Valencià com a Múrcia, un dels escenaris privilegiats pels projectes de notable envergadura que se sobreposen a una dotació manufacturera molt heterogènia d’origen local centrada en la utilització de recursos endògens. Pel que fa a la resta del país, la indústria manifesta caràcters associats a un creixement tardà, on l’activitat té un pes reduït en el context de la seva estructura productiva. Es tracta d’espais feblement industrialitzats (Extremadura, la Rioja, Castella-la Manxa o Canàries), o bé on existeixen processos de creixement de caràcter puntual fonamentalment exògens centrades en zones urbanes (Sevilla, Cadis, Valladolid, Burgos o Vitòria en són casos representatius), que gaudeixen d’una excel·lent renda de situació, bones condicions d’accessibilitat i la capacitat polaritzadora dels seus respectius entorns regionals.

Els sector secundari

La construcció

Amb una producció propera als 9 bilions de pessetes (1995), la construcció aporta al voltant del 8% del PIB i representa al voltant del 9,5% de la població activa. Es tracta d’una activitat cíclica, amb expansions molt accentuades i crisis també intenses. D’aquesta manera, en el període 1986-91, assolí un creixement anual del 8,5% quasi doblant la que es donava globalment en el país. Igualment, la recessió del període 1992-93 afectà especialment aquest sector, amb una caiguda de l’activitat del 7% anual. L’obra civil representa el 35% de l’activitat del sector, mentre l’edificació residencial hi aporta prop del 30%. L’activitat del sector és molt influïda per les decisions públiques, tant pel que fa a la construcció d’infraestructures com en la política d’habitatges, i en aquest sentit la consolidació de les administracions autonòmiques i locals ha tingut una forta influència sobre el sector.

Els serveis

Generalitats. El turisme

Els serveis aporten el 65% del PIB espanyol i el 60% de la població ocupada. Es tracta d’un sector molt heterogeni amb una important participació del sector públic. El pes dels serveis en l’estructura productiva espanyola és inferior al de la mitjana dels països desenvolupats, i mostra fortes diferències interregionals. A les Balears, el 85% de l’activitat econòmica procedeix dels serveis, mentre que a les Canàries el percentatge és del 80%, deguts bàsicament en ambdós casos a les activitats turístiques. A la Comunitat de Madrid els serveis aporten el 77% del PIB, amb una forta presència de l’administració i de serveis a les empreses, mentre que a Catalunya i la Comunitat Valenciana aquesta activitat representa el 63% de l’activitat econòmica. El turisme esdevé un element diferencial en el cas espanyol i és una de les activitats estratègiques, tant pel seu pes, al voltant del 8% del PIB i de la població ocupada (1995), com pels elevats efectes multiplicadors sobre d’altres activitats productives: captació de divises, atracció de la inversió exterior, demanda sobre altres sectors de l’economia (construcció, indústria alimentària, etc.), compensació de la fràgil balança de pagaments espanyola, generació de rendes, etc. El creixement sostingut del turisme des de mitjan anys seixanta ha coincidit (i n’és conseqüència) amb la prosperitat posterior a la Segona Guerra Mundial que ha tingut lloc als països de l’Europa occidental i amb la generalització de les vacances pagades com a fenomen subsidiari d’aquest desenvolupament. Espanya esdevé des del primer moment un destí turístic de primera magnitud i, als anys noranta, és el primer destí turístic del món després de França, amb una quota de mercat propera al 5% de la demanda turística mundial, i és el país líder en el segment de sol i platja, elements que constitueixen els principals atractius per als visitants estrangers, que en 1994-95 superaren els 41 milions de persones. D’aquests, la gran majoria eren de procedència europea, i especialment de França (32% del total), Alemanya (16%) i la Gran Bretanya (15%). El turisme espanyol té una gran importància, car hom estima que dues terceres parts de la població espanyola es desplaça de vacances, el 95% del qual ho fa dins del mateix territori de l’Estat. El 1992 el consum turístic realitzat a l’Estat espanyol totalitzà uns 5,5 bilions de pessetes, repartits entre 2,5 bilions corresponents a la despesa realitzada per visitants estrangers i 3 bilions procedents del turisme interior. Aquest desenvolupament de les activitats turístiques ha afectat principalment la conca mediterrània i els arxipèlags canari i balear. Les Balears (8,5 milions de turistes estrangers) i les Canàries (8 milions) són les zones amb una major especialització en el turisme estranger. El País Valencià és la primera zona de turisme interior, el qual és també molt important a Andalusia, mentre que Catalunya té una posició més equilibrada entre el turisme interior i exterior. El sector turístic és un sector molt dinàmic i està sotmès a canvis tant en la demanda com en l’oferta. El turisme de curta estada, el turisme d’hivern, el turisme de congressos, el turisme cultural o el turisme rural són segments que, si bé quantitativament tenen un pes inferior al de sol i platja, donen oportunitats d’activitats a zones no costaneres. D’aquesta manera, Barcelona, Madrid o Sevilla són ciutats que reben un elevat nombre de visitants, mentre que zones de l’interior, com el Pirineu català i aragonès, tenen en el turisme la principal font d’ingressos. La dinàmica del comerç apareix afectada pels símptomes que denoten un canvi de model, amb la consolidació de noves formes de distribució, que tenen el seu punt més destacat en la creixent importància de les grans i mitjanes superfícies comercials, enfront a les formes del petit comerç tradicional.

El transport i les comunicacions

El transport està molt polaritzar per les carreteres (331.961 km el 1991), per on es transporta el 90% dels viatgers i el 75% de les mercaderies. Els dèficits existents han provocat que a partir de la segona meitat de la dècada dels vuitanta s’hagi produït una gran inversió que ha portat a la construcció en 10 anys d’uns 4.000 km d’autovia, que totalitzen, als anys noranta, uns 7.000 km de vies d’alta capacitat. El ferrocarril (12.601 km el 1991), de titularitat pública, és administrat en la seva major part per la companyia estatal RENFE i transporta el 6% dels viatgers i el 4% de les mercaderies. La xarxa és de disposició bàsicament radial, i l’ample de via ha estat tradicionalment un obstacle per a la comunicació entre la xarxa espanyola i l’europea. Entre les realitzacions per a la modernització del ferrocarril dutes a terme des dels anys vuitanta destaca la construcció de l’AVE (tren d’alta velocitat) entre Madrid i Sevilla, en funcionament des del 1992. Algunes comunitats autònomes (Catalunya, el País Valencià i el País Basc) gestionen línies d’àmbit suburbà, i Madrid (des del 1919) i Barcelona (des del 1924) disposen de xarxes de metro. Molt posteriorment n’han entrat en funcionament línies a València (1988) i a Bilbao (1995). Les comunicacions per via aèria tenen un pes considerable en el transport de viatgers (el 5% del total), i disposen de més de vint aeroports internacionals, els més importants dels quals són a Barcelona, Madrid, Bilbao i València. A més, hi ha una forta proporció de viatges internacionals vinculats a l’activitat turística, que s’observa de manera especial en l’aeroport de Palma i els dos de Tenerife. Finalment, el transport marítim té un pes considerable en el tràfic de mercaderies, el 14% del total. Tarragona, Bilbao, Barcelona, Algesires, Santa Cruz de Tenerife i Cartagena són els més importants en volum de tràfic.

El comerç exterior

Pel que fa al comerç exterior (crònicament deficitari), l’ingrés d’Espanya a la UE ha comportat una creixent concentració dels fluxos comercials en aquesta zona geogràfica, que aporta el 65% de les importacions espanyoles i absorbeix el 73% de les exportacions. Per estats, França és el primer proveïdor (el 17% de les importacions espanyoles), seguit d’Alemanya (15%), Itàlia (9%), la Gran Bretanya (7%) i els EUA (6%). Les partides més importants de les importacions espanyoles són formades per maquinària, productes agrícoles, combustibles i material de transport. Igualment, França és el primer client (el 20% de les exportacions espanyoles), juntament amb Alemanya (15%), Itàlia (9%), Portugal i la Gran Bretanya (8%). Espanya exporta bàsicament productes industrials, amb el sector de l’automòbil i els seus components com el més rellevant, car aporta entre una quarta part i un terç del valor de les vendes espanyoles a l’exterior. Maquinària i altres aparells representen un altre 20%, mentre que les fruites, bàsicament cítrics, són el 5% del total, i els llegums i les hortalisses el 3%. Pel que fa al sistema bancari, el 1991 hi havia uns 100 bancs privats i més de 70 caixes d’estalvis.

Les finances

El Banc d’Espanya, creat el 1856 i nacionalitzat el 1962, té l’exclusiva de l’emissió de moneda i, des del 1994 i en consonància amb les directrius de la Unió Europea, és la màxima autoritat en política monetària amb total independència del govern; els darrers anys ha seguit una política restrictiva destinada a contenir la inflació. El 1988 autoritzà la creació de nous bancs amb capital espanyol (per primer cop des del 1978), que, juntament amb altres mesures de liberalització, donà lloc a una etapa de concentració bancària accelerada, com a resultat de la qual les entitats capdavanteres eren, a primers anys noranta, el Banco Santander, el Banco Central Hispano i el Banco Bilbao Vizcaya. Per part de la banca pública, el 1991 es constituí la corporació Argentaria, que agrupava diverses entitats públiques i ja el 1993 prop del 50% del seu capital havia passat a mans privades. Cal esmentar també el fort creixement d’algunes caixes d’estalvi, especialment de la Caixa de Pensions, que, en fusionar-se amb la Caixa de Barcelona (1990), refermà el seu lideratge amb altres entitats financeres de l’Estat espanyol.

L’economia

Amb un PIB per capita que supera els 14.000 dòlars (1995), Espanya forma part dels països desenvolupats, si bé aquesta xifra és només el 78% de la mitjana de la Unió Europea. A partir de la dècada dels seixanta l’economia espanyola inicià un procés de liberalització i obertura que, si bé modest en el plantejament, serví per a inserir el país en l’etapa de creixement econòmic que travessa el món desenvolupat des del principi de la dècada dels cinquanta. Aquesta favorable conjuntura econòmica internacional, la mobilització dels recursos productius interns, l’aparició del turisme de masses, la modernització de l’aparell productiu afavorit per la liberalització de les importacions, i la forta inversió tant nacional com estrangera possibilitaren un fort ritme de creixement en el període 1960-74 (el 7,1% anual de mitjana) i que la renda per habitant s’incrementés en el 5,5% anual. D’aquesta manera, Espanya passa de tenir un nivell de renda per capita equivalent al 55% de la mitjana europea el 1960, al 80% el 1975. Aquest creixement econòmic es veu acompanyat de canvis estructurals i espacials molt profunds. L’estructura productiva sofreix una profunda transformació, amb una reducció dràstica de la població dedicada a l’agricultura, mentre que s’incrementen les activitats industrials i posteriorment els serveis. En l’àmbit territorial, s’inicia un període de prosperitat de les zones del litoral, gràcies al desenvolupament del turisme, a una forta renovació agrícola i al desenvolupament d’iniciatives industrials; es produeix una forta emigració rural i de despoblament de les zones de l’interior en benefici de les ciutats i de les àrees costaneres. Però potser el fet més significatiu és el fort augment del comerç exterior i de les inversions estrangeres. Les importacions, impulsades pel ràpid procés d’industrialització i pel creixement de la renda dels habitants, passen de representar el 7% del PIB el 1950 a representar més del 17% el 1975, mentre que les exportacions, impulsades pels productes industrials (que superen àmpliament les vendes de primeres matèries i de productes agrícoles) augmenten també espectacularment.

Del 1975 al 1985 es produeix un canvi de tendència en l’evolució de l’economia espanyola, determinat per la crisi econòmica mundial. Si bé es tracta d’una crisi generalitzada entre els països occidentals, els seus efectes són més intensos a Espanya a causa dels desequilibris generats pel fort creixement del període anterior (inflació molt elevada, major dependència energètica i retard en l’aplicació de polítiques d’ajust). Tot això portà a un retrocés en el procés d’acostament a Europa. Així, el 1985 la renda per habitant espanyola representava el 70% de la mitjana europea, 10 punts per sota de la proporció del 1975. La crisi econòmica d’aquest període afecta de manera especial la indústria i determinats sectors productius, amb importants processos de reconversió que han afectat de manera especial la siderúrgia i amb especial incidència en regions de la façana cantàbrica de llarga tradició industrial com ara el País Basc i Astúries, i que ha exigit una àmplia reconversió de les activitats industrials, sobretot de la siderúrgia. El procés de recuperació iniciat el 1985 i que s’ha allargat fins ben entrat els anys noranta representa un nou apropament al nivell de renda europea. Al llarg d’aquests anys l’economia espanyola creix molt ràpidament i esdevé el país més dinàmic d’Europa, i la renda per capita arriba a situar-se el 1992 en el 80% de la mitjana europea.

L’ingrés a la Unió Europea el 1986 (aleshores Comunitats Europees) és un element fonamental en la història econòmica recent. La signatura del tractat d’adhesió comportà l’acceptació d’una cultura econòmica que incorpora tres preocupacions bàsiques que es mantindran en les ulteriors polítiques econòmiques: la defensa d’una estabilització de l’economia per a evitar la inflació i el desequilibri de la balança de pagaments, l’obertura exterior i la liberalització de l’economia. Juntament amb aquest factor, els elements favorables tant en l’àmbit internacional (creixement del comerç mundial i recuperació econòmica als països desenvolupats), com en el nacional (política de concertació social, d’ajust, flexibilització de mercats, procés de reconversió, rellançament de les obres públiques), portaren a una etapa de creixement només comparable a la que es produí a la dècada dels seixanta. Aquesta fase de creixement econòmic ha comportat una acceleració del procés de modernització de l’economia espanyola, consolidant un model obert a l’exterior. La definitiva obertura de l’economia espanyola ha estat el principal motor de la liberalització econòmica i de l’expansió de les forces del mercat, que han anat guanyant terreny enfront a l’herència d’intervencionisme i rigidesa regulatòria d’etapes anteriors.

A partir del 1992, l’economia espanyola, coincidint amb la resta dels països industrialitzats, frena el seu creixement i travessa el moment més precari l’any 1993, amb un creixement econòmic nul. La tendència torna a canviar a partir del 1994, novament seguint el ritme que marquen els països de l’entorn occidental, cosa que demostra, un cop més, la creixent interdependència dels cicles econòmics espanyol i europeu. La insuficiència de llocs de treball i l’elevada taxa d’atur, que a la primera meitat de la dècada dels noranta oscil·lava (segons les fonts i els anys) entre el 16% i el 23% de la població activa, és una de les més altes dels països desenvolupats i un dels problemes més importants de l’economia espanyola, en particular per la crònica incapacitat de crear llocs de treball; fins i tot en el període d’expansió 1960-75, l’emigració a Europa va servir per a reduir la pressió sobre el mercat laboral. Aquesta situació s’agreujà a partir del 1975 a causa de diversos factors, entre els quals la intensa natalitat dels anys seixanta i primera meitat dels setanta, la ràpida incorporació de la dona a l’activitat productiva, i la minva de l’ocupació agrícola a causa de la tecnificació del sector.

Espanya ha tingut tradicionalment una taxa d’inflació elevada i superior a la dels països del seu entorn, element que ha constituït un fre a la competitivitat de la seva economia, però al qual hom no ha oposat mesures eficaces fins a la fi dels anys setanta. Al llarg de la dècada dels seixanta l’increment dels preus va situar-se en el 6% anual, xifra que s’accelerà al principi de la dècada dels setanta, fins assolir el 24% el 1977. L’aplicació dels anomenats Pactes de la Moncloa (consensuats en 1977-78) i, posteriorment, l’adopció d’una política econòmica molt més restrictiva en matèria monetària i l’entrada a la CEE amb un increment de la competència exterior permeteren un ràpid descens de la inflació que ha fet que l’augment de preus en 1995-96 fos el més baix de la història recent, si bé encara per damunt de la mitjana europea.

La unitat monetària de curs legal des del 2002 és l’euro. Entre el 1974 i el 1989 el tipus de canvi de la pesseta (la moneda de curs legal en el moment) fou lliure i fluctuant (és a dir, determinat pel mercat), si bé amb un elevat intervencionisme per part del Banc d’Espanya, autoritat responsable del tipus de canvi de la pesseta i que prescriví les devaluacions del 1977 i del 1982. A partir del 1989 la moneda espanyola s’integra dins el Sistema Monetari Europeu, amb l’ecu com a referència, i que estableix un mecanisme fix entre les monedes europees. Aquesta entrada es produí en un moment en què la divisa espanyola es trobava reforçada per les bones perspectives de l’economia espanyola en aquells anys, les fortes inversions estrangeres conseqüència de la liberalització i l’obertura de l’economia espanyola, l’elevada rendibilitat empresarial, etc., factors als quals s’afegiren una política monetària restrictiva i una política fiscal expansiva que impulsaren a l’alça els tipus d’interès. D’aquesta manera, la paritat d’ingrés de la moneda espanyola en el SME es fixà en 133 pessetes per ecu, paritat que, si bé es corresponia amb la que fixava el mercat, reflectia una certa sobrevaloració que perjudicava les exportacions. La crisi del Sistema Monetari Europeu el 1992 afectà la situació de la pesseta en aquest content, forçant una triple devaluació que situà la divisa espanyola en 163 pessetes per ecu el 1995. L’aplicació del Tractat de Maastricht sobre la moneda única pels estats membres de la UE, reforçà encara més la tendència a la integració, que també comportà la necessitat d’un nou esforç de rigor a l’acompliment dels anomenats “criteris de convergència” (nivell d’inflació, de dèficit públic, estabilitat monetària, etc.) per a accedir-hi.

Un altre problema de l’economia espanyola és el dèficit comercial crònic, que ha esdevingut un element gairebé estructural. Aquest dèficit ha estat compensat tradicionalment pels ingressos procedents del turisme i, durant el període 1960-75, per les trameses de divises per parts dels emigrants, si bé després aquesta darrera partida ha deixat de tenir importància. L’evolució de la balança comercial mostra un deteriorament progressiu al llarg de la dècada dels seixanta. Les pujades dels preus de l’energia de 1973-74 i 1979-80 empitjoraren l’estat de la balança comercial, que en ambdós casos duplicà el dèficit. Els anys següents es produí una millora que recull tant l’esforç exportador realitzat per l’economia espanyola com la contenció de les importacions conseqüència del baix nivell d’activitat. A partir de l’ingrés a la UE, el dèficit exterior ha anat augmentant (32% el 1983, 33% el 1988 i 35% el 1992), però com a contrapartida s’accelera la internacionalització de l’economia espanyola: la suma d’exportacions i importacions, que l’any 1985 representava el 36% del PIB, s’elevà al 45% al final de la dècada dels vuitanta per situar-se en el 62% el 1995.

Aquesta internacionalització s’ha materialitzat més en les importacions, que han augmentat més del doble entre el 1985 i el 1995 en termes reals, que en les exportacions, que han experimentat també un fort creixement, si bé comparativament més moderat. L’increment del consum interior, la renovació i la modernització de l’aparell productiu, l’increment de la competència estrangera, i la sobrevaloració de la pesseta foren factors que ajuden a explicar aquest decalatge. Les successives devaluacions de la divisa espanyola entre el 1992 i el 1993 i l’esforç per millorar la competitivitat per adequar-se al nou context exterior competitiu permeteren en l’etapa més recent un fort increment de les exportacions, que fou un dels factors fonamentals del creixement econòmic espanyol del període 1994-95.

D’altra banda, la inversió estrangera a Espanya i la d’Espanya a l’estranger és un altre element que ha pres rellevància des dels anys vuitanta. Tanmateix es dona asimetria entre les inversions rebudes, més de 2 bilions de pessetes el 1994, procedents bàsicament de països desenvolupats, dirigits sobretot a activitats industrials i que han tingut un impacte considerable en la modernització de l’economia espanyola (especialment durant la segona meitat de la dècada dels vuitanta, i que més tard han anat minvant), i les inversions espanyoles a l’exterior, al voltant d’un bilió de pessetes, amb un fort component d’activitats financeres, assegurances i transports. L’increment de la inversió espanyola en l’exterior és un element important per a la consolidació i ampliació dels mercats d’exportació, procediment molt utilitzat per les empreses dels països més desenvolupats per tal de disminuir costos i millorar la seva eficiència i competitivitat.

Un dels efectes derivats de la pertinença a la Unió Europea ha estat l’accés als fons que l’organització destina a les regions menys desenvolupades o amb més problemes estructurals. Entre el 1986 i el 1993 Espanya rebé un total de 3,6 bilions de pessetes en aquest concepte, el volum més alt percebut per un membre de la UE, més d’una quarta part dels quals s’ha dirigit a Andalusia, l’11% a Castella i Lleó, un altre 11% a Castella-la Manxa i el 7% a Extremadura. D’altra banda, malgrat els avenços de les darreres dècades, es mantenen les grans diferències territorials en la distribució de l’activitat econòmica i de la riquesa. Així, el PIB per capita se situa a les Balears un 59% per sobre de la mitjana espanyola, mentre que a Madrid és un 26% i a Catalunya un 24%, en canvi a Extremadura se situa un 31% per sota la mitjana espanyola i a Andalusia un 20%. Aquestes diferències quant al PIB per capita s’atenuen si hom pren com a punt de referència la renda familiar, per a l’actuació correctora de l’administració. Entre el 1975 i el 1983 es produí una reducció de les diferències en el grau de desenvolupament de les diferents comunitats autònomes. En el període 1983-95, en canvi, han augmentat les diferències regionals en termes de producció, (el 1983 les set comunitats autònomes més desenvolupades tenien un nivell de producció un 60% més elevat que les set menys desenvolupades, percentatge que ha crescut fins al 64% el 1995), mentre que en termes de renda s’han reduït (han passat del 43% al 36%). L’explicació d’aquest comportament rau en el fet que el període d’expansió recent de l’economia espanyola ha estat molt més important a les zones més desenvolupades, on ha augmentat de manera més intensa el nivell d’activitat. L’anivellament de les rendes malgrat aquestes disparitats es deu a l’acció redistributiva de l’Estat a través de la transferència de recursos de les comunitats més desenvolupades a la resta.

Des de mitjan anys vuitanta, en l’economia espanyola destaquen una sèrie de trets específics. En primer lloc, el fort creixement de les comunitats insulars, principalment les Balears, i en menor mesura les Canàries, gràcies al turisme. Un segon element és la consolidació de l’Arc Mediterrani (Catalunya, País Valencià i Múrcia) i de la Vall de l’Ebre (Aragó, Navarra i la Rioja), com els eixos dinàmics de l’economia espanyola, que tenen en la seva base industrial un dels elements clau d’aquest comportament. En canvi, la zona del Cantàbric (Astúries, Cantàbria, País Basc i Galícia) ha estat la que ha enregistrat un pitjor comportament a causa dels problemes estructurals, tant industrials com del sector primari. Quant a la tipologia empresarial, Espanya és un dels estats industrials més impregnats per l’empresa mitjana.

Les empreses espanyoles amb més de 500 treballadors aporten el 17% dels llocs de treball, mentre que la mitjana de la Unió Europea és del 29%, i la d’Alemanya del 39%. La mida mitjana de l’empresa espanyola se situa en 11 treballadors, proporció que, tant per la creació d’empreses petites i mitjanes sorgides en els moments de creixement com pels processos de divisió, fraccionament i privatització d’algunes empreses públiques, s’ha mantingut malgrat les adquisicions i les concentracions dels darrers anys. Per volum de facturació i nombre d’empleats, les empreses de majors dimensions són les de subministrament com Repsol (petroli), Telefónica SA (telecomunicacions), Endesa (electricitat), Iberdrola (electricitat) o Cepsa (petroli). El Corte Inglés, Pryca i Contisa són les empreses de serveis de major dimensió, dedicades a la distribució comercial. Entre les empreses industrials destaquen 5 fabricants d’automòbils (Fasa-Renault, Opel España, Ford España, SEAT i Citroën España), que es troben entre les 20 majors empreses espanyoles. Finalment, en el sector de la construcció, les empreses més gran són Dragados y Construcciones i Fomento de Construcciones y Contratas. Un repàs d’aquestes empreses mostra una de les característiques del sistema empresarial espanyol, que és la presència relativament migrada d’empreses multinacionals. El paper de les petites i mitjanes empreses és, doncs, molt rellevant en l’aparell productiu espanyol, i de manera especial en la indústria. El nou paradigma tecnològic ha afavorit el desenvolupament d’una generació de petites i mitjanes empreses que són unitats flexibles, tecnològicament avançades i amb una gran competitivitat i racionalitat productiva. Aquesta estructura és, per exemple, un dels factors de competitivitat de la indústria catalana. El futur de l’economia espanyola depèn, en darrer terme, de la seva adaptació a un entorn internacional canviant i cada cop més interrelacionat.

La geografia humana

Superfície i població de les comunitats autònomes

Al començament del segle XVIII la població dels dominis peninsulars de la monarquia hispànica era d’uns vuit milions d’habitants, però amb el redreç econòmic tingué lloc un creixement demogràfic ràpid i progressiu; en cent anys la població augmentà en un 50%. Les epidèmies de pesta que havien sacsejat la població als segles anteriors desaparegueren; només la verola feu pujar esporàdicament les taxes de mortalitat, però el vaccí de Jenner, descobert el 1796, fou aplicat en alguns punts ja el 1800 (a Puigcerdà i a Menorca). El creixement es concentrà a les terres perifèriques, especialment a Galícia, al País Basc i als Països Catalans. Durant el segle XVIII foren duts a terme tres censos pels ministres del govern il·lustrat, de valor desigual: el d’Aranda (1768-69), que calculà 9.308.000 h, el de Floridablanca (1798), que en calculà 10.409.000, i el de Larruga (1797), que en totalitzà 10.541.000; hom els ha calculat, en general, un dèficit d’un 10% i ha atribuït més gran fiabilitat al segon. La guerra contra Napoleó (1808-14) creà una recessió demogràfica poc coneguda, però el segle XIX en general experimentà encara un creixement més elevat (75%), especialment entre el 1833 i el 1860; a partir d’aquesta darrera data s’imposen ja els censos oficials (el primer és del 1857) i el creixement es generalitza per tot l’Estat. A la fi del segle XIX es produí un fre a causa de l’emigració transoceànica i de les darreres guerres colonials, però ràpidament hi hagué una represa, que culminà entre l’any 1920 i l’any 1930. La Guerra Civil de 1936-39 no tingué gaire incidència sobre el creixement absolut; tanmateix, al Principat de Catalunya, on hom disposa del cens de la Generalitat, de l’any 1936, s’aprecia un creixement més ràpid que fou molt frenat.

L’estat de la població

Segons el cens del 1991, la població de l’Estat espanyol era de 39.297.064 h, que es repartien en el 27,4% als Països Catalans (Catalunya el 15,6%, el País Valencià el 9,9% i les Balears el 1,8%), el 6,9% a Galícia, el 5,3% al País Basc (sense Navarra), el 17,9% a Andalusia, el 3,1% a Aragó, el 2,7% a Astúries, el 4,1% a les Canàries, l’1,3% a Cantàbria, el 6,5% a Castella i Lleó, el 4,2% a Castella-la Manxa, el 2,6% a Extremadura, el 12,7% a Madrid, el 2,6% a Múrcia, l’1,3% a Navarra i el 0,7% a la Rioja. Des del 1900 el creixement ha estat del 111,3%. Des del 1930, la població de l’Estat espanyol ha crescut en el 59,9%; aquest creixement s’ha repartit, però, d’una manera irregular, tant en l’espai com cronològicament: en el primer aspecte, els creixements més alts han tingut lloc a Madrid (263,5%), les Canàries (195%), el País Basc (136,5%) i els Països Catalans (113,4%, dels quals Catalunya 119%, el País Valencià 106,8% i les Balears 104%). Lluny d’aquestes xifres se situen Andalusia (66,7%), Galícia (21,9%), Castella i Lleó (3,4%) i les altres comunitats, llevat d’Extremadura i Castella-la Manxa, que han perdut població (-8% i -9,5%, respectivament). Per províncies, les que han crescut més són Àlaba, Madrid, Biscaia, Barcelona i Guipúscoa, mentre que les que han perdut més població són Sòria, Conca, Terol, Guadalajara i Badajoz. El 1991 la densitat era, doncs, de 78 h/km2 al total de l’Estat; el repartiment de les densitats, però, és molt irregular: les més altes es localitzen a Madrid (626 h/km2), les Canàries (219 h/km2), i el País Basc (295 h/km2). Les més baixes són a Aragó i a Extremadura (25 h/km2) i a Castella-la Manxa (21 h/km2). La densitat mitjana dels Països Catalans és de 178,6 h/km2 (191 h/km2 a Catalunya, 168 h/km2 al País Valencià i 149 h/km2 a les Balears). La població urbana és del 78,4% (1995): en l’àmbit municipal, només Madrid i Barcelona superen el milió d’habitants. València, Sevilla, Saragossa i Màlaga tenien més de mig milió d’habitants i, de les ciutats restants, 48 superaven els 100.000 h (13 als Països Catalans, dels quals 8 a Catalunya, 3 al País Valencià i 4 a les Balears; 4 al País Basc i 2 a Galícia). El poblament és molt divers a causa de la confluència de factors geogràfics, socioeconòmics i històrics: als sectors septentrionals predomina el poblament disseminat, especialment a Galícia, on la institució municipal no ha arribat mai a tenir significat, i al País Basc. Als altres indrets humits predomina el poblament concentrat en petits nuclis rurals, jeràrquicament distribuïts, com a la Catalunya Vella. A la resta de l’Estat predominen els grans nuclis molt rurals, que només assoleixen la categoria urbana en funció de llurs dimensions. Des del punt de vista cronològic, les dècades de 1960-70 i 1970-90 han enregistrat el creixement més alt (al voltant de l’11%), mentre que el més baix correspon a la dècada 1980-90, amb el 4,4%. El 50,9% de la població de fet és femenina, amb 20.031.264 dones i 19.265.800 homes; el percentatge és inferior al del 1960. La raó entre sexes ha augmentat naturalment, puix que el 1960 era de 94 homes per cada 100 dones, el 1970 de 95 i el 1991 de 96. L’estructura per edats denota una població amb tendència a l’envelliment; el 1991 el 19,3% d’espanyols no tenien 25 anys, contra el 50,1% del 1900, i els de més de 65 anys n’assolien el 13,7% (5,1% el 1900). L’envelliment és més marcat entre les dones (15,89% de més de 65 anys davant de l’11,5% entre els homes), i l’esperança de vida era de 81 anys per a les dones i 73 anys per als homes. En conjunt, doncs, l’estructura demogràfica espanyola és progressivament envellida. Quant a la població potencialment activa (exclosos els menors de 16 anys i els més grans de 65), els índexs tendeixen a baixar; el 1960 eren 50,2%, el 1970 el 63,1%, el 1981 el 62,2% i el 1994 el 60,4%, any que la població activa era de 15.468.200 persones (el 63,3% de les quals homes) i la taxa d’atur del 16,6%. A la distribució per sectors s’ha manifestat una disminució del percentatge de població agrícola (60,4% el 1900, 8,9% el 1994). Els altres dos sectors econòmics, per contra, no han fet sinó augmentar llurs percentatges; el 1900 el sector secundari ocupava el 13,5% de la població activa i el terciari el 15,3%, però el 1985 aquests sectors representaven el 32% i el 51%, i el 1994, el 19% i el 53,3%, respectivament. Pel que fa, doncs, a l’ocupació, des dels anys setanta en què es trenca el predomini del sector secundari, hom pot constatar una creixent terciarització, tendència en la qual els Països Catalans, Madrid i el País Basc són capdavanters, bé que cadascun amb una orientació específica (per exemple, a les Balears hi ha un predomini clar del sector turístic, mentre que a Madrid té un gran pes l’administració).

Els factors demogràfics

El creixement de la població és funció del joc de la natalitat i la mortalitat. Les taxes de nupcialitat es mantingueren estables fins a 1977-78; només el període 1956-60 fou superada la taxa del 8‰, i en 1931-40 no arribà al 7‰. A partir d’aquella data, el nombre de matrimonis disminuí: el 1983 era del 4,8‰ i el 1993 del 5,0‰. La natalitat ha baixat considerablement, tal com es desprèn dels censos oficials: en el període 1861-70 fou de 37,9‰, en el decenni 1911-20 ja havia baixat del 30‰, entre el 1966 i el 1970 se situà al 20,0‰, el 1983 era del 12,4‰ i el 1993 el 9,7‰. El 1991, les taxes de natalitat més elevades han estat situades a Múrcia i a Andalusia (12,6‰ i 12,5‰ el 1991), tradicionalment amb una natalitat molt alta, però a la resta de l’Estat tendien a situar-se entorn dels valors que, des de molt abans, havien estat habituals a Catalunya (9,2‰ el 1991). Aquest any, Astúries (7,1‰) i Navarra (7,8‰) tenien la natalitat més baixa. L’evolució global descendent, però, representa la formació d’un model demogràfic modern. La mortalitat ha baixat també d’una manera molt destacada; entre el 1861 i el 1870 fou del 30,7%o, i entre el 1921 i el 1930 havia baixat al 20‰ i des del 1950 ha baixat per sota del 10‰. El descens es precipita des del començament del segle XX, amb la fi de les grans epidèmies; només el 1918 es produí una elevada mortalitat per la de grip. El 1993 la taxa de mortalitat fou del 8,6‰. La mortalitat ha baixat sobretot gràcies al descens de la mortalitat infantil, que des del 175%o en el període 1900-04 ha disminuït gradualment, llevat del temps de la guerra de 1936-39, fins a ésser del 24‰ els anys 1966-70, del 10,3‰ el 1981 i del 8,6‰ el 1993. Les causes de mortalitat predominants són les malalties cardiovasculars i els tumors. De la reducció de les dues taxes, de natalitat primer i mortalitat després, ha resultat un creixement natural minvant en una primera etapa, que posteriorment s’anà refent d’una manera irregular. Del 7,2‰ en el període 1861-70 hom passà al 4,8‰ entre el 1881 i el 1900; després d’un redreç, al començament del s. XX, la taxa tornà a caure entre el 1911 i el 1920, per tornar a sobrepassar el 10‰, fins als anys 1936-39, que registraren una forta caiguda, amb una recuperació lenta a partir del 1945; la cota més elevada fou assolida al quinquenni 1961-65 (12,7‰) i després tornà a baixar. El 1972 la taxa de creixement natural fou de l’11,2‰, el 1981 del 6,5‰ i el 1993 havia caigut a l’1,1‰. El model demogràfic modern, amb taxes baixes i estables que donen com a resultat un virtual estancament de la població, s’ha estès lentament a tot l’Estat espanyol a partir especialment del principat de Catalunya i de les Balears.

Les migracions

Malgrat les dificultats en el càlcul i la menor fiabilitat de les fonts, les migracions tenen una gran importància en la demografia espanyola. Les migracions interiors començaren cap a mitjan segle XIX des d’Aragó, Múrcia i el País Valencià cap al Principat de Catalunya; moviments que s’intensificaren a partir de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, després de la Guerra Civil de 1936-39. Les àrees industrials dels Països Catalans, del País Basc i de Madrid han estat els llocs tradicionals d’immigració, com una segona etapa moltes vegades de l’èxode rural, el qual, juntament amb una legislació favorable a l’emigració, des del 1853, produí un fort corrent emigratori, de primer cap a Amèrica i posteriorment cap a Europa. Entre el 1882 i el 1911 hi anaren prop de cent mil habitants anuals; els dos anys següents augmentà més l’emigració, que la Primera Guerra Mundial deturà; després del 1918 n'hi hagué un nou augment, fins el 1929, que s’estancà altra vegada fins al quart decenni a causa del nou règim polític i dels anys de la guerra. El 1946 reprengué l’emigració molt ràpidament, amb una mitjana de prop de 50.000 h l’any, i fins el 1958 es dirigí quasi exclusivament a Amèrica. Des d’aleshores, la nova conjuntura internacional afavorí el predomini de l’emigració vers Europa, especialment a França, Alemanya i Suïssa (650.000 emigrants assistits entre 1964-68, bé que hom estima que l’emigració clandestina superà àmpliament les xifres oficials). L’emigració tant a les zones industrialitzades de l’Estat com la dirigida a Europa disminuí dràsticament i pràcticament desaparegué amb la crisi econòmica de mitjan anys setanta i la subsegüent reestructuració industrial. També hi contribuí la millora de les condicions de vida en molts dels focus tradicionals d’emigració (Andalusia, Galícia, Múrcia, Extremadura, Castella i Aragó). Als anys vuitanta, per altra banda, s’ha produït una creixent immigració procedent del Tercer Món (especialment del Nord d’Àfrica), fenomen més recent i menys intens que en d’altres països europeus, però que molt probablement constituirà un tret essencial de la demografia espanyola en un futur no gaire llunyà.

La societat

Les llengües

Mapa lingüístic d’Espanya
© fototeca.cat
A l’Estat espanyol coexisteixen quatre llengües amb una tradició cultural ben determinada. El castellà és la llengua pròpia de la població de Castella, amb Lleó i Astúries (llevat d’un sector de llengua gallega), Extremadura (llevat de petits sectors de llengua portuguesa), Múrcia i Andalusia, de les illes Canàries, d’Aragó (però sense la franja oriental de l’Aragó administratiu), de certes zones a l’oest i al nord del País Valencià, de la major part de la província d’Àlaba, de la zona occidental de Biscaia i de la meitat meridional de Navarra. A més, són conservades restes de l’antic aragonès, i a Astúries i a l’oest de Lleó i d’Extremadura és conservat l’ús del lleonès, sobretot al camp. En total, 22.150.000 h. El català és parlat a Catalunya, al País Valencià (amb l’excepció d’algunes zones de l’oest i del sud), a les illes Balears, a la regió del Carxe (Múrcia) i a la zona oriental d’Aragó fronterera amb Catalunya i el País Valencià. La població d’aquest territori és d’11.393.716 h. El basc és parlat al centre i a l’est de Biscaia, a la zona nord d’Àlaba, a Guipúscoa i al nord de Navarra, i és la llengua pròpia d’uns 890.000 individus. El gallec és parlat a Galícia (3.180.000 h), a la zona occidental de la província de Lleó fins al Sil i a la zona nord-occidental de la província de Zamora fins a Puebla de Sanabria. A més, hi ha dos enclavaments de llengua portuguesa a Extremadura (comarques d’Olivença, a la província de Badajoz, i d’Eljas, a la de Càceres) i de llengua occitana al Principat de Catalunya (la Vall d’Aran). El castellà, llengua oficial a tot l’Estat espanyol, fou, a més, imposat l’any 1939 com a única en l’administració, en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació, fins i tot en les zones de l’Estat que parlaven altres llengües. L’ús de les llengües no castellanes fou exclòs del camp de les activitats ordinàries de la vida ciutadana i reduït a activitats culturals i religioses i a l’àmbit privat. La Constitució del 1978, però, reconegué el plurilingüisme, i els estatuts d’autonomia proclamaren a partir del 1979 la cooficialitat de les diverses llengües no castellanes a les respectives comunitats autònomes. En algun cas, com és ara Astúries, l’estatut es limità a protegir l’asturià.

La religió

Divisió eclesiàstica d’Espanya
© fototeca.cat
La Constitució espanyola de 31 d’octubre de 1978 significà la fi de l’estat catòlic confessional, d’acord amb l’article 16: “Cap confessió no tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”. Però la societat espanyola continua essent majoritàriament catòlica (hom considera com a tal el 98% de la població). En lloc del concordat del 1953, les relacions entre l’Estat espanyol i la Santa Seu es regeixen ara pels quatre acords parcials del 3 de gener de 1979: en matèria jurídica, en el terreny de l’ensenyament i de la cultura, en els assumptes econòmics, en el de l’atenció religiosa a les forces armades i en el del servei militar de clergues i religiosos. Havia precedit l’acord bàsic de 28 de juliol de 1975 pel qual el rei renunciava al dret de la presentació de bisbes. El territori espanyol és dividit en tretze províncies eclesiàstiques, regida cadascuna d’elles per un arquebisbe o metropolità: Burgos, Granada, Madrid, Mèrida-Badajoz, Oviedo, Pamplona, Santiago, Sevilla, Tarragona, Toledo, València i Valladolid. Barcelona, des del 1964, és arquebisbat immediatament dependent de Roma. La província eclesiàstica de Madrid fou creada el 1991 amb l’erecció de les diòcesis sufragànies de Getafe i Alcalá. El 1994, el bisbat de Badajoz, amb el nom de Mèrida-Badajoz, fou elevat a seu metropolitana i li foren assignades les diòcesis sufragànies de Còria-Càceres i Plasència. El mateix any el bisbat d’Albacete passà a dependre de Toledo, i el 1995 es modificaren els límits del bisbat de Lleida, fent passar les parròquies de territori aragonès a la diòcesi de Barbastre, que adoptà el nom de Barbastre-Montsó. Hi ha 67 diòcesis (8 als Països Catalans: 8 al Principat, 3 al País Valencià i 3 a les Illes) i la castrense. Fins al concili II del Vaticà es reunien els metropolitans en conferència sota la presidència del primat de Toledo (Tarragona ha defensat sempre la seva primacia), càrrec fins aleshores significatiu per a la vida religiosa i política de l’Estat. Després del concili esmentat fou creada la Conferència Episcopal Espanyola (1966), en la qual participen tots els bisbes. El nom de Conferència Episcopal Tarraconense s’ha fet servir per a designar les reunions dels bisbes de Catalunya i els serveis comuns, però no s’ha aconseguit crear una Conferència Episcopal Catalana pròpiament dita. La Conferència Espanyola és integrada per una presidència, un consell de presidència i una secretaria general, a més d’una comissió permanent amb el seu comitè executiu. Catorze comissions especialitzades de caràcter permanent i altres de variables amb quatre serveis centrals es distribueixen les tasques pastorals. Setze delegacions diocesanes coordinen la tasca: apostolat seglar, Caritas, clergat i formació permanent, ecumenisme, ensenyament, estadística i sociologia, joventut, litúrgia, mitjans de comunicació social, migració, missions, pastoral familiar, pastoral sanitària, pastoral vocacional, patrimoni cultural i turisme. L’Església catòlica té dues universitats pontifícies: Comillas-Madrid i Salamanca (amb diferents centres agregats i afiliats) i dues de reconegudes civilment: Deusto, de la Companyia de Jesús, i Navarra, de l’Opus Dei. A més hi ha les facultats teològiques de Catalunya, a Barcelona, del Nord (amb seus a Burgos i a Vitòria), de Granada i de València (també aquesta amb dues seus). L’acció de l’Església catòlica en el camp de l’ensenyament i la investigació s’estén, a més, a un ventall d’institucions de gran prestigi científic com l’Institut Químic de Sarrià, ESADE (ambdós a Barcelona), l’Observatori de l’Ebre, etc., a més d’escoles de formació del professorat, d’assistents socials, etc. A Catalunya, algunes d’aquestes institucions han constituït la Universitat Ramon Llull (1991). Molt notable és encara la tasca educacional de l’Església en el terreny de l’ensenyament bàsic i del batxillerat. El 1979 l’Església dirigia 2.405 centres de preescolar amb 288.035 alumnes; 2.734 d’EGB amb 1.310.356 alumnes i 822 de BUP amb 189.983 alumnes.

Pel que fa a les organitzacions de laics, la Unió Nacional de l’Apostolat Seglar agrupa, a més de les diferents branques de l’Acció Catòlica, setanta organitzacions de caire general de tot l’Estat espanyol, a més de moltes d’àmbit més reduït. Moltes d’aquestes organitzacions sorgiren al voltant dels anys cinquanta: Cursets de Cristiandat (1949); moviments d’espiritualitat familiar (1950); Moviment per a un Món Millor (1955), etc. Al costat de les expressions tradicionals han aparegut als darrers temps noves manifestacions d’un renovament religiós: comunitats de base, de jovent (especialment, a Catalunya, els grups d’Hora Tres), de formació permanent, etc. A mitjan segle XIX començà la penetració del protestantisme en algunes ciutats espanyoles. Actualment, diverses confessions afins constitueixen el conjunt protestant: Iglesia Evangélica Española, Iglesia Episcopal Reformada Española, Unión Evangélica Bautista Española, Asambleas de Hermanos, Federación de Iglesias Evangélicas Independientes de España, Iglesias de Cristo, i Adventistas del Séptimo Día; diferents estructuracions eclesiàstiques componen les Assemblees Pentecostals, originades del moviment carismàtic. Pràcticament totes aquestes confessions tenen llurs seminaris per a la formació de llurs dirigents, bé que alguns són interconfessionals. Disposen d’un hospital, a Barcelona, escoles d’EGB a Madrid i Barcelona, casals per a vells a Santa Coloma de Gramenet, Reus, Vilafranca del Penedès i Linares. També posseeixen diverses editorials i llibreries pròpies. Hom calcula en 300.000 persones el nombre de practicants. Hi ha d’altres grups emparentats amb el cristianisme històric, com els Testimonis de Jehovà amb centres dedicats al culte (“Salons del Regne”), escampats quasi arreu de l’Estat i amb uns 50.000 seguidors. L’Església de Jesucrist dels Sants del Darrer Dia o mormons, són proselitistes actius i tenen temples en algunes de les principals ciutats.

Hi ha un nombre indeterminat de jueus, que semblen sobrepassar la xifra de 12.000, establerts a les poblacions principals, procedents majoritàriament de l’Amèrica del Sud, del Marroc i de l’antic imperi Otomà. Tenen sinagogues dobles per atendre els sefardites i els asquenazites a Madrid i a Barcelona, i sinagogues sefardites a València, a Màlaga, a Marbella, a Torremolinos, a Ceuta i a Melilla. Disposen d’escoles dedicades a l’ensenyament de la llengua hebrea, la història i el pensament, instal·lades a Barcelona, a Madrid i a Melilla. Totes les comunitats són agrupades en la Federación de Comunidades Israelitas de España, des de la dècada dels seixanta. L’any 1960 fou organitzada a Madrid l’Amistad Judeo-Cristiana, la qual esdevingué posteriorment el Centro de Estudios Judeocristianos. El 1966 fou instituïda a Barcelona l’Entesa Judeocristiana de Catalunya, amb règim autònom. Molt escadusserament hi ha una presència activa de nuclis religiosos de procedència oriental, com els bahaistes, l’Hare-Krishna, etc., i creences esotèriques i pràctiques ocultistes, de procedència i signe divers. L’islam és present a l’Estat espanyol pel fet de les ciutats nord-africanes de Ceuta i Melilla i a causa de la immigració de treballadors, procedents, sobretot, del Marroc; també es dona una activitat proselitista per part islàmica i un augment dels matrimonis mixts. Hom calcula en uns 200.000 els musulmans residents a l’Estat espanyol. Entre les principals organitzacions hi ha l’Asociación Musulmana i el Centro Islámico, ambdues amb la seu central a Madrid i amb una delegació a València, el primer, i una a Barcelona, el segon.

L’ensenyament

Tot i que des de l’antiguitat hom pot referir-se a diferents tipus d’ensenyament, més o menys organitzats o reglats, les bases d’un ensenyament modern foren posades a les corts de Cadis (1812). El 1857 fou promulgada la Llei Moyano, que declarava l’ensenyament primari general i obligatori i recollia el caire centralitzador dels plans anteriors i perdurà fins a la Llei General d’Educació del 1970.

Detall de la façana d’estil plateresc de la Universitat de Salamanca (1525)
© B. Llebaria
Tot just un segle abans, el 1870, fou suprimit el grau de batxiller a la universitat i fou implantat l’ensenyament mitjà, que era concebut com una preparació a l’ingrés universitari. El 1876 fou creada la Institución Libre de Enseñanza, centre d’ensenyament secundari no oficial que assajà les teories liberals educatives i implantà els mètodes educatius més progressistes. A Catalunya, al principi del segle XX, cal destacar tot un actiu moviment educatiu en el qual col·laboraren destacats pedagogs d’aquí i de diversos països europeus, com M. Montessori, i que, en el pla universitari, es manifestà en realitzacions com els Estudis Universitaris Catalans a Barcelona (1903). El 1926 el pla Callejo dividí el batxillerat en dos cicles: elemental (tres cursos) i universitari (tres cursos), amb opció entre ciències i lletres. El gran pas cap a la reforma educativa fou fet durant la Segona República, amb l’ensenyament gratuït i laic. El 1931 hom atorgà autonomia a les facultats de filosofia i lletres de Madrid i de Barcelona, i el 1933 a tota la Universitat de Barcelona. El 1938 el govern de Burgos dividí el batxillerat en set cursos, amb un examen final (examen d’estat), i abolí l’autonomia i la gratuïtat de l’ensenyament; imposà també el castellà com a única llengua de l’ensenyament, tant de l’estatal com del privat. L’any 1949 fou creat el batxillerat laboral. La reforma del 1953 dividí el batxillerat en elemental (quatre cursos i examen de revàlida) i superior (dos cursos), aquest amb opció entre ciències i lletres, a la fi del qual hom feia un altre examen de revàlida; per accedir a la universitat calia fer un curs preuniversitari, que fou reorganitzat el 1963. El 1967 foren reunificats els batxillerats elementals general i laboral en un de comú sense revàlida. El 1970 les corts aprovaren la Llei General d’Educació, que intentà la reforma total del sistema educatiu. La Constitució del 1978 establí les bases per a una educació democràtica. Posteriorment a la seva aprovació s’anaren promulgant diverses lleis que reformaren l’ensenyament. Destaca la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (1985), que implantà la gratuïtat en tots els centres sostinguts amb fons públics i introduí un sistema de gestió participativa en els centres públics i en els col·legis privats finançats amb fons públics. Altrament, els estatuts d’autonomia atorgaren competències a les comunitats autònomes quant a la regulació i l’administració de l’ensenyament en tots els seus graus i modalitats, mentre que l’Estat es reservava la competència de regular les condicions per a obtenir, expedir i homologar títols acadèmics i les normes bàsiques per a garantir la llibertat d’ensenyament i el dret a l’educació. El desenvolupament autonòmic i l’aprovació de la Llei Orgànica sobre l’Organització General del Sistema Educatiu (LOGSE, 1990), que reestructura l’ensenyament públic i privat de tots els nivells no universitaris, ha possibilitat que 7 de les 17 comunitats autònomes tinguin competències plenes en educació infantil, primària i secundària i puguin fer la seva pròpia legislació educativa i organitzar els seus propis currículums. Són: Catalunya, el País Basc, Galícia, Andalusia, el País Valencià, Navarra i les Canàries. A les altres comunitats autònomes l’ensenyament és gestionat pel ministeri d’educació i ciència de l’Estat espanyol (territori MEC). L’educació infantil, entre zero i sis anys d’edat, té caràcter voluntari i s’organitza en dos cicles, de 0 a 3 anys i de 3 a 6 anys. L’educació primària, entre sis i dotze anys, és obligatòria i gratuïta i s’estructura en 3 cicles de 2 cursos cadascun: de 6 a 8 anys, de 8 a 10 anys i de 10 a 12 anys (a Catalunya i Navarra s’anomenen cicle inicial, mitjà i superior; a les altres autonomies, primer, segon i tercer cicle.) L’educació secundària obligatòria (ESO), entre 12 i 16 anys, té també caràcter obligatori i gratuït i s’organitza en 2 cicles de 2 cursos cadascun: de 12 a 14 anys el primer cicle i de 14 a 16 anys el segon (a Catalunya, en comptes de cursos, els ensenyaments de les diverses àrees de coneixement d’aquesta etapa s’organitzen en crèdits. Un crèdit és una unitat curricular que té una durada aproximada de 35 hores.) En acabar i una vegada s’han assolit els objectius establerts, hom obté el títol de graduat en educació secundària, que permet l’ingrés a l’educació secundària postobligatòria, ja sigui als cicles formatius de grau mitjà (formació tecnicoprofessional) o bé als estudis de batxillerat diversificat (arts; ciències de la naturalesa i de la salut; humanitats i ciències socials; i tecnologia). Els cicles formatius de grau mitjà culminen amb el títol de tècnic, amb el qual es pot accedir també al batxillerat amb determinades convalidacions d’àrees. El títol de batxiller possibilita la participació en les proves d’accés a uns estudis universitaris determinats, o bé als cicles formatius de grau superior que atorguen el títol de tècnic superior; alhora també donen accés a estudis universitaris específics. Tanmateix, els més grans de 25 anys poden ingressar a la universitat després d’haver superat unes proves d’accés. L’ensenyament universitari es troba en un període de consolidació de canvis. Des de la Llei de Reforma Universitària (LRU), aprovada el 1983, s’han introduït un nombre important de noves titulacions, més ajustades a les demandes del mercat laboral i a les titulacions existents a la Unió Europea; la nova mesura és el crèdit, que, generalment, equival a 10 hores de classe. Un títol universitari és de grau mitjà (diplomat, arquitecte tècnic o enginyer tècnic) quan només té el primer cicle acadèmic; i és de grau superior (llicenciat, arquitecte o enginyer) quan té dos cicles o bé només el segon cicle universitari. Els ensenyaments de primer cicle tenen una durada de tres anys i una càrrega lectiva d’entre 180 i 210 crèdits. Els ensenyaments de primer i segon cicle duren entre quatre i cinc anys, en què cada cicle té una duració mínima de dos anys i la càrrega lectiva no pot ser inferior als 300 crèdits. Els ensenyaments de només segon cicle tenen una durada de dos anys i una càrrega lectiva no inferior a 120 crèdits. En cada pla d’estudis es poden distingir matèries troncals (per a totes les universitats d’Espanya), obligatòries (pròpies de cada universitat), optatives (escollides per l’alumne) i de lliure configuració (escollides d’entre l’oferta de la universitat). A més a més, les universitats organitzen estudis de tercer cicle, generalment de dos anys: és el doctorat, que capacita per a la docència superior o la investigació, després de presentar i defensar públicament una tesi doctoral. També s’ofereixen cursos de postgrau, màsters, cursos d’extensió universitària, etc., articulant universitat i formació permanent. Les escoles tècniques i les escoles tècniques superiors formen a vegades universitats politècniques (Catalunya, Madrid, València).

Els centres d’ensenyament són estatals o no estatals. Aquests darrers depenen de l’Església catòlica (en una gran majoria) o bé de persones i institucions privades. En aquests últims anys s’ha produït una enorme proliferació d’escoles, col·legis, instituts, facultats i altres centres d’ensenyament reglat i no reglat, com a conseqüència de la gran diversitat en el sistema educatiu (amb currículums més oberts i flexibles), de les reformes educatives de l’ensenyament infantil, primari i secundari, i del gran nombre de noves titulacions universitàries i els canvis continuats. Hi ha 45 universitats públiques (incloent-hi les universitats a distància), cinc de privades i quatre de l’Església (Deusto, Navarra i les pontifícies de Comillas i Salamanca). Altres centres són: escoles militars, de belles arts, d’art dramàtic, de dansa, de disseny, conservatoris de música, escoles d’arts aplicades i oficis artístics, escoles d’estudis mercantils i altres escoles professionals i no professionals.

La informació

La Constitució del 1978 reconeix i protegeix el dret a expressar i difondre lliurement el pensament i les opinions a través de qualsevol mitjà de comunicació i prohibeix qualsevol tipus de censura prèvia.

La premsa

Bé que durant el segle XVIII aparegueren diferents publicacions periòdiques, i el 1792 començà el primer diari com a tal (el Diario de Barcelona), no fou fins després de les corts de Cadis (1812) que hom començà una reglamentació liberal i prescindí del règim de concessió. A partir del 1833 començaren a sortir nous diaris, que a poc a poc s’integraren a les classes dirigents. El 1865 s’inicià l’agència de notícies Fabra, que cinc anys després entrà en connexió amb les internacionals Havas i Reuter. El 1889 fou promulgada una llei de premsa de caire liberal, que a causa dels nombrosos estats d’excepció que patí no fou gairebé mai duta a la pràctica. Tanmateix, impulsà la creació de noves publicacions fins el primer decenni del segle XX, en què la premsa espanyola tenia ja tots els seus trets que pervisqueren fins el 1936, de premsa doctrinal i d’idees, estranya a les modernes tècniques anglosaxones. Els anys 1936-39 significaren una instrumentalització de la premsa amb caire propagandístic. El 1939 el nou govern dissolgué tots els diaris de partit, com també els que eren publicats en llengües no castellanes, i creà una agència de notícies oficial (EFE) i un diari oficiós, Arriba. La llei de premsa del 1966 derogà la del 1938 i abolí la censura prèvia de les publicacions privades generals (les de l’Església catòlica i del Movimiento ja n'eren exemptes des del 1944 i del 1941, respectivament), que fou substituïda per la consulta voluntària i el dipòsit previ en el ministeri d’informació. La llei posà, però, certes restriccions a la llibertat de premsa, especialment en l’article 2, integrat, el 1967, al codi penal com a 165 bis i reforçat per la llei de secrets oficials, la llei d’ordre públic i les normes del jurat d’ètica professional. Durant els últims anys del franquisme, la premsa esdevingué una de les avançades de les llibertats. A partir del 1976 s’afluixà la censura del franquisme i sorgí un limitat pluralisme informatiu que es traduí en l’aparició de nous diaris, sobretot a Madrid i a Barcelona. A Madrid nasqué el diari El País (1976), que en quatre anys desplaçà del primer lloc en tiratge el diari barceloní La Vanguardia. Alhora, també la fi del franquisme possibilità el ressorgiment de la premsa escrita en català, basc i gallec. En són dos exemples l’aparició a Barcelona del diari Avui (1976) i a Girona la de Punt Diari (1979). Les noves possibilitats informatives han permès també el llançament de revistes que conreen, a vegades amb un gran èxit, l’escàndol polític i el sexe. Tanmateix, diverses deficiències estructurals, els tiratges baixos, la crisi econòmica i la manca de publicitat, dugueren al tancament de moltes publicacions. Així desaparegueren setmanaris destacats en la lluita democràtica com Destino, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, etc., diaris amb una llarga tradició, com Informaciones de Madrid, i grups editors sencers, com el grup Mundo de Barcelona. Entre el 1976 i el 1981 desaparegueren en total 28 diaris, però en sortiren 28 de nous. També es multiplicà la premsa de partit, la institucional i la premsa local. El 1982 les Corts Generals autoritzaren el govern per a liquidar la premsa estatal (antiga premsa i ràdio del Movimiento). Aquest mateix any diverses empreses periodístiques madrilenyes iniciaren una penetració a diversos territoris, com Andalusia i Catalunya, trencant els àmbits habituals dels grans diaris. Els anys noranta, els de més difusió eren, per ordre de tiratge El País, ABC, El Periódico, La Vanguardia, El Mundo i Diario16. La premsa diària esportiva té també una presència important (Marca, As, El Mundo Deportivo). Entre els setmanaris destaquen, en primer lloc, els que anuncien programes de televisió (Teleprograma), les revistes del cor (Pronto, Hola!), les sensacionalistes (Interviú), les d’informació política (Cambio 16, Tribuna de Actualidad) i les culturals (Muy Interesante).

La radiodifusió

Començà, a l’Estat espanyol, el 1924 (Ràdio Barcelona en fou la primera emissora). És estructurada en dues cadenes públiques d’àmbit estatal (RNE i Radio Cadena Española), cinc cadenes privades d’àmbit estatal (SER, que amb prop del 40% de l’audiència és la més escoltada, COPE, Antena 3, Radio 80 i Rueda de Emisoras Rato) i nombroses emissores independents, especialment a Catalunya, moltes de les quals emeten en FM. Les comunitats autònomes a través d’ens públics poden tenir emissores; tal és el cas de Catalunya, on la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió té cura de Catalunya Ràdio i de Ràdio Associació. El 1992, a Espanya hi havia un total de 12 milions de receptors de ràdio (un per cada 3,3 habitants).

La televisió

Creada el 1952 i amb programes regulars des del 1956, cobreix tot el territori de l’Estat. Fins el 1988, la televisió de titularitat pública fou l’única autoritzada. Televisión Española, de cobertura estatal i amb dues cadenes (TVE-1 i TVE-2) amb desconnexions parcials en diverses comunitats autònomes, mantingué el monopoli de l’emissió fins el 1983, que començaren a funcionar diverses estacions controlades per ens públics de les comunitats autònomes: a Catalunya, Televisió de Catalunya (amb dos canals, TV3 i Canal 33, dependents de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió), creada el 1983, al País Basc, Euskal Telebista (1982, amb dos canals) a Galícia, Televisión Galega (1985), al País Valencià Canal 9 (1989), a Andalusia Canal Sur (1989) i a Madrid Telemadrid (1989). El 1989 entrà en funcionament el primer canal privat (Antena 3) i el 1990 dos més (Canal + i Tele 5). El 1992, a Espanya hi havia un total de 17 milions d’aparells de televisió (un per cada 2,5 habitants).

El govern i l’administració

Espanya El Palacio Real, Madrid
© Fototeca.cat
El sistema polític i àdhuc administratiu del franquisme fou definitivament modificat per la Constitució del 1978, que instituí una monarquia parlamentària bicameral, reconegué tots els drets i les llibertats vigents a les democràcies occidentals i permeté la formació de comunitats autònomes. Bé que admetia també l’existència de les nacionalitats sota una única sobirania, no recollia el dret a l’autodeterminació dels pobles que integren l’Estat espanyol. El rei és el cap d’estat i el màxim representant d’aquest en les relacions internacionals. Correspon al rei d’aprovar i de promulgar lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals, convocar eleccions i referèndums (segons la Constitució), proposar a les corts el candidat a president de govern, exercir el comandament suprem de les forces armades i declarar la guerra i la pau, prèvia autorització de les corts. La persona del rei és inviolable i no està subjecta a cap responsabilitat. L’hereu de la corona té la dignitat de príncep d’Astúries. Els actes del rei són ratificats pel president i, en el seu cas, pels ministres competents.

Divisió militar d’Espanya
© fototeca.cat
El govern, presidit pel primer ministre, dirigeix la política interior i l’exterior, l’administració civil i militar i la defensa de l’Estat. També executa les lleis. El president del govern és proposat pel rei, després de la consulta prèvia amb les forces parlamentàries, i s’ha de sotmetre a un vot d’investidura al Congrés dels Diputats. El poder legislatiu recau en les Corts Generals, les quals són compostes pel Congrés dels Diputats (350 diputats) i el Senat (208 senadors). Els membres d’ambdues cambres són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. La circumscripció electoral és la província, i hom atén criteris de representació proporcional, si bé els corregeix mitjançant la llei d’Hondt. El Senat és la cambra de representació territorial; té quatre senadors per província, excepció feta dels territoris insulars (Mallorca, Gran Canària i Tenerife, tres senadors; Eivissa-Formentera, Menorca, Fuerteventura, Gomera, Hierro, Lanzarote i La Palma, un senador) i de les places fortes de Ceuta i Melilla, que n'elegeixen dos cadascuna. A més, els parlaments de cada comunitat autònoma elegeixen un altre senador més per cada milió d’habitants del territori autonòmic. Ambdues cambres tenen funcions legislatives, aproven els pressuposts estatals i controlen l’acció del govern. La Constitució estableix diverses institucions, com és ara el defensor del poble, el Consell d’Estat i el Tribunal de Comptes. El màxim intèrpret de la Constitució és el Tribunal Constitucional, que és competent per a dictaminar sobre els recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis, els recursos d’empara per violació dels drets i les llibertats individuals i els conflictes de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes. A més, la Constitució encomana a les forces armades la defensa de la sobirania, la integritat territorial i la independència d’Espanya, com també del seu ordenament constitucional. El poder judicial és declarat independent i són anul·lades les jurisdiccions especials. Econòmicament es reconeix la llibertat de mercat. Finalment, la Constitució determina l’organització territorial de l’Estat, que s’estructura en municipis, províncies i comunitats autònomes. El títol VII de la Constitució determina dues llistes de competències, les de l’estat i les de les comunitats autònomes, però, contràriament a la Constitució del 1931, no fixa les competències compartides. Cada estatut d’autonomia estableix els límits i l’abast de l’autogovern de cada comunitat autònoma. Cada una d’aquestes té una assemblea legislativa elegida per sufragi universal i representació proporcional, un govern amb funcions executives i administratives i un president elegit per l’assemblea d’entre els seus membres. No totes les comunitats autònomes, però, tenen el mateix nivell d’autonomia i de competències, a causa de la via d’accés a l’autogovern (estatut d’autonomia).

Mapa autonòmic d’Espanya
© fototeca.cat
Els principals partits polítics d’àmbit estatal són el Partido Socialista Obrero Español (creat l’any 1879, membre de la Internacional Socialista), el Partido Popular, de dreta (creat el 1976 amb el nom d’Alianza Popular i que adoptà el nom actual el 1989), i Izquierda Unida, federació de partits polítics d’esquerra creada el 1986 entorn del Partido Comunista de España (creat el 1922). El primer i el darrer d’aquests partits tenen branques més o menys autònomes segons les comunitats. A Catalunya i al País Basc hi ha dues formacions nacionalistes de centredreta, la coalició Convergència i Unió (1979) i el Partit Nacionalista Basc (1895), les quals, ultra el seu pes específic en els les respectives comunitats, tenen una considerable incidència al Parlament Espanyol. Des d’un punt de vista històric destaca la Unión de Centro Democrático, partit de centredreta creat el 1977 que tingué un paper molt important en la transició a la democràcia i que, sotmès a un seguit d’escissions des del 1981, es dissolgué el 1983.

Reis d’Espanya

dinastia dels Borbó-Anjou  
Felip V 1715-1724
Lluís I 1724
Felip V (2on cop) 1724-1746
Ferran VI 1746-1759
Carles III 1759-1788
Carles IV 1788-1808
Ferran VII 1808
guerra contra Napoleó (1808-1814)  
dinastia dels Bonaparte  
Josep I 1808-1813
dinastia dels Borbó-Anjou  
Ferran VII 1814-1833
Regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies 1833-1840
Regència del General Espartero 1840-1843
Isabel II 1833-1868
Regència del General Serrano 1869-1870
dinastia dels Savoia  
Amadeu I 1871-1873
I República (1873-1874)  
dinastia dels Borbó-Anjou  
Alfons XII 1875-1885
Regència de Maria Cristina d’Àustria 1885-1902
Alfons XIII 1886-1931
II República (1931-1939)  
Guerra Civil Espanyola (1936-1939)  
Dictadura de Franco (1939-1975)  
Dinastia dels Borbó-Anjou  
Joan Carles I 1975-2014
Felip VI 2014-

La història

Formació de l’Estat espanyol

La guerra de Successió al tron hispànic fou l’àmbit on —en produir-se la lluita entre la corona de Castella i la de Catalunya-Aragó, amb la derrota d’aquesta darrera— aparegueren moltes institucions juridicopolítiques integradores d’aquesta en aquella, o d’altres de noves concebudes com a superadores d’aquesta dualitat i d’altres multiplicitats; això fa que, en aquest moment, hom pugui parlar ja d’un Estat espanyol. Això no obstant, els elements institucionals diferenciadors dels diversos cossos territorials hispànics són encara múltiples, i perduraran fins a l’ordenament jurídic creat per les corts de Cadis, que, tanmateix, tampoc no acabarà d’anul·lar-los tots. Així, hom ha pogut parlar, amb fonament, d’imperialisme polític de la corona de Castella sobre les altres, en voler caracteritzar en un cert aspecte aquest centralisme borbònic; el nom mateix de la institució estatal clau durant aquesta època, el Consell de Castella, és ja indicatiu d’aquesta realitat. L’estructura administrativa central, durant el segle XVIII —en els seus trets fonamentals ja endegada des del 1715—, es basava en les secretaries del despatx: estat, guerra, marina, justícia, hisenda, Índies, algunes de les quals acumulades en una sola persona, amb atribucions de ministre principal: Ripperdá, Patiño, Campillo, Ensenada, etc.; els ministres respectius no formaven cap cos col·legiat, a manera de govern central, sinó només del 1787 al 1792 (Junta de Estado). Al costat d’aquestes institucions de nova planta subsistien alguns dels antics consells, bé que amb atribucions molt restringides (guerra, inquisició, hisenda, Índies, ordes), excepte pel que fa a l’esmentat Consell de Castella, amb funcions amplíssimes: els seus presidents de vegades actuaren també com a primers ministres (Aranda, Campomanes, etc.). En general, però, la dualitat secretaries-consells, com també la imbricació de funcions executives i judicials, fou una font de conflictes. Pel que fa a l’administració provincial, hom implantà amb caràcter general (excepte a Navarra, Guipúscoa, Biscaia i Àlaba) la figura del capità general, el qual, juntament amb l’audiència, constituí el Real Acuerdo, amb poders gairebé absoluts a la seva respectiva província; les funcions financeres en aquest nivell foren encarregades als intendents. Corregidors i alcaldes majors constituïren peces essencials en la uniformització de l’administració local. Per damunt de tot això, però, cal tenir presents el règim de senyories jurisdiccionals que configurava un feudalisme superestructural, l’absolutisme monàrquic que feia del sobirà l’encarnació de l’estat, detingut a manera de patrimoni, l’absència d’òrgans representatius dels diferents estaments (les corts, reunides només tres vegades, del 1715 al 1808, no serviren sinó per a jurar el príncep d’Astúries). La materialitat del poder polític era exercida, doncs, d’una forma prou personalitzada i desinstitucionalitzada per a possibilitar un contingut de classe híbrid, típic d’una època que presenciava, en les línies mestres de la infraestructura, una lenta penetració de formes productives mercantils de transició, en un moment en què la productivitat i la capitalització tendien a créixer, sobretot en nuclis econòmics de grandària mitjana en els sectors agrícoles i industrials. Això, en un context hispànic no integrat i en un context europeu on Espanya perdia pes relatiu, produí una acumulació de contradiccions que feu possible l’exercici real —però sempre inestable— del poder amb la protecció de la petita noblesa lletrada, la qual portà a terme una política reformista, coneguda com a despotisme il·lustrat en el seu moment més efectiu del regnat de Carles III, centrada en la remoció dels impediments i la creació dels mitjans (agrícoles, financers, comercials, eclesiàstics, educatius, militars, culturals, etc.) per tal d’aconseguir —seguint fonamentalment principis mercantilistes, de vegades tenyits moderadament d’"il·lustració"— una major riquesa sempre deixant invariables les bases del règim senyorial.

Això no obstant, un cúmul de raons feren inviable tal fórmula: l’oposició del sector majoritari de l’aristocràcia territorial i dels representants de la tradició religiosa i cultural de l’època dels Àustria, obsessionats tots ells a mantenir l’immobilisme més absolut, la insuficiència de la política reformista per a satisfer les aspiracions dels sectors econòmics bàsics (indianes catalanes, per exemple), el fracàs de les empreses mercantilistes paraestatals (des de les companyies de comerç privilegiades fins a les manufactures reials, passant pel Banco de San Carlos), la incapacitat estructural per a resoldre la problemàtica del poble menut ciutadà i camperol (avalots, motins, revoltes antisenyorials i rebomboris provocats per crisis de subsistència que omplen el segle), la inadequació entre les necessitats financeres d’un estat omnipresent i les rendes efectives obtingudes pel fisc, l’escassíssima rendibilitat relativa de les colònies, etc. La inevitable crisi es produí durant el darrer decenni del segle XVIII, amb la presència d’una França revolucionària, d’una Anglaterra capitalista industrialitzada i d’una situació bèl·lica endèmica. Aquesta crisi no es manifestà pas en una reacció tradicionalista, bé que s’hi apuntà en alguns aspectes (l’anomenat pànic de Floridablanca), ans en actuacions conjunturals contradictòries, de vegades aparentment radicals (la primera desamortització preparada pels governs Saavedra-Jovellanos i Urquijo-Soler) i generalment de signe personalista (la institució del valido, que reaparegué amb Godoy). La situació desembocà en una sèrie de revoltes de palau (El Escorial, Aranjuez, Baiona), seguides de l’alçament popular i dels plantejaments liberals que caracteritzen la guerra contra Napoleó

La guerra contra Napoleó. Crisi de l’Antic Règim. Liberalisme

La guerra contra Napoleó
© fototeca.cat
El motí d’Aranjuez obrí un període crític. Carles IV i Godoy foren enderrocats i Ferran VII fou nomenat rei (març del 1808). La família reial fou atreta a Baiona per parlamentar amb el govern francès, mentre les tropes franceses, comandades per Murat, prenien posicions a la península Ibèrica. El Dos de Maig del 1808 s’inicià l’aixecament contra els francesos, que proclamaren rei Josep Bonaparte, i començà la guerra contra Napoleó, de la qual cal assenyalar la constitució de Baiona (1808), el sorgiment d’un primitiu federalisme amb la creació de juntes provincials (Catalunya, Astúries, etc.) i d’una Junta central presidida per Floridablanca, la reunió de les corts a Cadis i la constitució de Cadis (1812) de signe liberal, la formació de guerrilles (El Empecinado, etc.), i la intervenció de forces angleses per lluitar contra els exèrcits de Napoleó. El tractat de Valençay (desembre del 1813) posà fi a la guerra; Ferran VII tornà a Espanya, restaurà l’absolutisme i anul·là la Constitució del 1812 (maig del 1814) mitjançant un cop d’estat. Del 1814 al 1820 s’estroncaren les fonts d’ingressos extraordinaris (colònies americanes i fort deute públic), hom exercí una forta pressió tributària sobre el país, s’agreujà la crisi del comerç exterior i es col·lapsà la naixent indústria i l’agricultura comercialitzada. L’única sortida, la transformació revolucionària, no era possible perquè les forces del cop d’estat eren les més conservadores de l’antic règim. El clericat no volia posar la seva immensa riquesa a to del desenvolupament modern, i els camperols foren aturats per la reinstauració del règim senyorial. La burgesia, en crisi per la pèrdua dels mercats colonials i sense possibilitat d’engrandir el mercat nacional, prengué consciència de la necessitat d’enfonsar l’antic règim per a continuar el progrés del país i es convertí en la inspiradora dels moviments revolucionaris del període 1814-20. El país exigia un desenvolupament econòmic modern que era impossible si no n’era eliminat el latifundisme eclesiàstic i el règim senyorial. Això és el que intentà el règim constitucional sorgit de la insurrecció de Riego, pel març del 1820, a Cabezas de San Juan. El nou règim, que intentà de posar en pràctica els principis de la constitució de Cadis del 1812, era feble i fou eliminat per la reacció europea (la Santa Aliança) i les forces més retrògrades de l’antic règim espanyol per impedir l’experiència reformista de Riego (els Cent Mil Fills de Sant Lluís, Trienni Constitucional).

La revolució burgesa. L’entesa del latifundisme i el capitalisme burgès

La primera guerra Carlina
© fototeca.cat
Del 1823 al 1833 Ferran VII instaurà l’absolutisme polític que donà lloc a la Dècada Ominosa, caracteritzada pel desenvolupament de la revolució burgesa a Espanya, que finí, de fet, cap a l’any 1837 i bandejà definitivament l’antic règim, per l’aliança entre el latifundisme agrari i el capitalisme burgès, en el marc d’una forta repressió política i social i d’una generalització de la misèria econòmica i social del poble, a més de la pèrdua de les colònies americanes (batalla d’Ayacucho, 1824) i la guerra dels Malcontents a Catalunya (1825-27). Mort Ferran VII (1833), i fins el 1840, la seva vídua Maria Cristina actuà de regent durant la primera guerra Carlina. Martínez de la Rosa, el comte de Toreno, Istúriz, etc., dirigiren la política i Mendizábal organitzà la desamortització. L’any 1836 l’aixecament dels sergents a La Granja imposà a la reina regent la Constitució del 1837, de to més liberal que l’Estatut Reial del 1834. El 1839, amb el conveni de Bergara, finalitzà la guerra Carlina; però el general Espartero, progressista, es pronuncià contra la reina i fou nomenat regent, el 1840. S'obrí llavors un període, fins a la crisi del 1866, de prosperitat econòmica, potser influït pel fet de la desamortització (augment de la producció agrària i mobilització de capitals). La primera fase de la industrialització, iniciada poc després del 1840 (creixement espectacular de la indústria tèxtil [1840-50] i instal·lació de la xarxa ferroviària iniciada abans del 1850 i desenvolupada durant els anys 1850-60), fou deturada en la seva expansió vers el 1860, primer en el ram tèxtil i després molt fortament en el ferroviari, que començava la seva comercialització. Durant la breu regència d’Espartero (1840-43) sorgí el partit democràtic amb tendències republicanes (1840), que aplegà petita burgesia i obrers, entraren en vigor uns aranzels desfavorables a la burgesia tèxtil (1841) i un aldarull barceloní es convertí en una revolta contra Espartero, dirigida per una junta popular i la Patuleia. Barcelona fou bombardejada i ocupada per Espartero (1842). Un any després tornaren de l’exili els generals moderats Narváez i Concha i un aixecament a tot Espanya obligà Espartero a exiliar-se (1843). La dissolució de juntes pel govern de Madrid no fou acceptada a Catalunya i provocà l’aixecament de la Jamància. El 1844 s’inicià el període de deu anys de predomini moderat, conegut per la Dècada Moderada. Isabel II fou proclamada major d’edat i els moderats organitzaren la guàrdia civil i promulgaren la Constitució del 1845, favorable a l’executiu. No foren pocs els escàndols financers (Salamanca) i la corrupció governativa (afer del ministre Sartorius); fou imposada la reforma tributària de Mon (1845) i fou concertat un concordat amb la Santa Seu (1851). El govern moderat desplegà una política centralista que, a Catalunya, originà la guerra dels Matiners (1846-48) amb la reaparició de partides carlines. L’oposició d’un sector dels moderats a Narváez, amb el suport dels progressistes, provocà la rebel·lió del general moderat O'Donnell a Vicálvaro (juliol del 1854) (Vicalvarada), la reaparició d’Espartero i el Bienni Progressista (1854-56), que promulgà una sèrie de lleis progressives, com la de desamortització de Pascual Madoz (1855). El moviment obrer es desenvolupà i s’originà una forta agitació a tot Espanya, sobretot a Catalunya, que portà a la vaga general del juliol del 1855. La Constitució del 1856, de caire progressista, no arribà a ésser promulgada. La reina allunyà els progressistes del poder i obrí un període, que durà fins el 1868, en el qual alternaren en el poder els moderats de Narváez i els de la Unión Liberal d’O'Donnell. En aquest temps sorgiren nous partits democràtics, com el republicà de Salmerón i Castelar i el republicà federal de Pi i Margall, i els fets de política exterior (el Marroc, Mèxic, etc.) feren sorgir generals nous, com Serrano i Prim; aquest últim, enquadrat en les files progressistes, intentà diverses vegades el canvi de règim mitjançant l’aixecament.

Irrupció de la petita burgesia, la menestralia i el moviment obrer

Narváez i O’Donnell moriren el 1868 i el règim d’Isabel II fou desprestigiat. La flota, amb l’almirall Topete al davant, sectors de l’exèrcit amb Serrano i Prim, i les juntes locals, formades per progressistes, demòcrates i membres de la Unión Liberal, organitzaren la Revolució de Setembre del 1868, que enderrocà la reina i obrí un període liberal fins a la Restauració (1874). Serrano i Prim asseguraren un govern provisional. Fou establert el sufragi universal i el dret d’associació obrera; hom promulgà l’aranzel lliurecanvista i la Constitució del 1869, monàrquica, però democràtica, i després de lluites internes, fou escollit Amadeu de Savoia com a rei, que arribà a Espanya quan Prim, el seu sostenidor, era assassinat (1870). La rivalitat Sagasta

Ruiz Zorrilla, el creixement del republicanisme, el desenvolupament del moviment obrer organitzat en la Federació Regional Espanyola de l’AIT (creada en el Congrés de Barcelona del 1870), juntament amb l’inici de la segona guerra Carlina, etc., portaren a la dimissió d’Amadeu I i a la proclamació de la Primera República Espanyola (febrer del 1873). Aquesta, que intentà de portar a la pràctica els principis democràtics i federalistes, desenvolupats sobretot a Catalunya (amb els intents de crear l’Estat català), es trobà, ultra amb l’oposició monàrquica, amb la guerra Carlina i amb l’aixecament cantonal de València, Múrcia i Andalusia. Un cop d’estat del general Pavía (gener del 1874) finí l’experiència republicana. Foren dissoltes les corts, i Serrano es convertí en cap d’estat fins al pronunciamiento (desembre del 1874) del general Martínez de Campos, que inaugurà l’època de la Restauració.

La Restauració. El caciquisme. Socialisme i anarquisme. La crisi del règim monàrquic

La dinastia borbònica fou restaurada sota la direcció de Cánovas, cap del Partido Conservador, que obtingué la col·laboració del Partido Liberal, dirigit per Sagasta, però en restaren al marge els republicans de Ruiz Zorrilla, els federalistes de Pi i Margall i els carlins. El torn pacífic de partits restà consagrat amb el pacte d’El Pardo (1885), bé que Sagasta ja havia ocupat el poder anteriorment (1881). L’eix fonamental del sistema polític fou la Constitució del 1876 i el caciquisme, amb el trucatge electoral organitzat per Romero Robledo des del ministeri de governació i amb el consentiment actiu dels governadors civils escollits del partit en el poder que controlaven els cacics i la guàrdia civil locals. La corrupció s’estengué per tota l’administració a causa del spoil system existent, mentre hom oblidava l’equipament dels serveis públics (ensenyament, etc.).

En aquest període foren dutes a terme, sota el govern liberal de Sagasta, pressionat per l’esquerra del seu partit (Martos), mesures jurídiques importants, com la promulgació del codi civil (1889), de les lleis d’enjudiciament civil i criminal amb introducció del jurat (1888), i de la llei del sufragi universal del 1890 (adulterada conscientment per la pràctica del caciquisme). L’exèrcit modernitzà els efectius i augmentà la seva formació tècnica i intel·lectual. L’Església catòlica tingué tracte de favor i s’estengué l’acció dels ordes religiosos, sobretot en l’ensenyament. Aquests anys fou organitzada també la Institución Libre de Enseñanza, de caràcter laic, i es desenvolupà el catalanisme. El moviment obrer organitzat experimentà la ruptura definitiva entre socialisme i anarquisme, amb la creació (1881) de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (de tendència anarquista) i, més tard (1888), la del Partido Socialista Obrero Español i la Unió General de Treballadors (de tendència socialista). Hi hagué un període de forta agitació que culminà en el terrorisme dels anys 1893-97 (bombes del Liceu, de Canvis Nous, assassinat de Cánovas, etc.) i els processos de Montjuïc (1896-97), a més de l’agitació camperola a Andalusia sobretot. D’altra banda, la política colonial era confusa, tant a Cuba com al Marroc, i només Maura preconitzà, el 1893, una política autonomista. Però el rebuig d’aquesta facilità la iniciativa del Partido Revolucionario Cubano, dirigit per José Martí, que, amb el grito de Baire (1895), obrí la segona guerra d’independència cubana i que, amb l’ajut de la política expansionista dels EUA, provocà la secessió de Cuba i la crisi colonial del 1898. Aquesta crisi colonial provocà una certa consciència regeneracionista (Joaquín Costa en fou exponent) que influí en Maura i Canalejas i que fou representada per la política del govern de la unió conservadora (1899-1901), sostinguda per les forces del partit conservador reorganitzades per Francisco Silvela a la mort de Cánovas i per les forces del general Polavieja, que, d’acord amb la burgesia catalana, havia publicat un manifest contra el caciquisme, per a la descentralització de l’Estat i l’aplicació d’una política favorable al comerç. Això no obstant, la política fiscal de Fernández-Villaverde perjudicà la coalició Silvela-Polavieja, i de la nova situació sorgí el radicalisme republicà amb Alejandro Lerroux com a figura màxima. En abandonar Silvela (1903) la direcció del partit conservador l’ocupà Antoni Maura, que intentà una sèrie de reformes ja desfasades, com la llei sobre el sufragi (1907) i sobretot la llei d’administració local, que no pogué absorbir les ànsies autonomistes de la Lliga Regionalista, agreujades per la promulgació de la repressiva llei de jurisdiccions (1906) que Segismundo Moret feu votar i contra la qual s’organitzà Solidaritat Catalana, que triomfà a les eleccions d’abril del 1907 i bandejà el caciquisme a Catalunya. Bé que Maura delimità la política colonial al Marroc i creà un nou corrent conservador entre amplis sectors de la joventut (el maurisme), la seva inclinació cap a la dreta i cap a l’Església l’allunyà no solament del partit republicà, sinó també del liberal, que veié traït el pacte d’El Pardo.

Però foren els fets de juliol del 1909, la Setmana Tràgica, i les seves conseqüències (detencions, execució de Ferrer i Guàrdia, etc.) que feren caure Maura. Tornà al poder el partit liberal, aquesta vegada amb José Canalejas al davant, que menà una prudent política al Marroc, limità l’expansió dels ordes religiosos (ley del Candado, 1910) sense violar la constitució, concedí a Catalunya un principi d’autonomia amb la llei de la Mancomunitat (aprovada per Dato a la mort de Canalejas), limità les activitats d’un creixent militarisme, acceptà les reivindicacions obreres, però atacà la vaga com a arma política. Un cop assassinat Canalejas (1912) i essent oposats els liberals a un govern Maura, el rei traslladà al parlament la lluita entre fraccions del partit liberal (Romanones, Alba, García Prieto) i la fracció conservadora dels idóneos (Dato). La crisi dels partits en el poder era total i la crisi de la monarquia augmentava, mentre l’exèrcit, bé que encara tenia alguns grans caps liberals, era cada vegada més conservador, com ho demostrà amb relació als problemes socials i amb els de l’autonomia de Catalunya. Des del 1909 les accions al Marroc forjaren el militar de tipus africà, que tingué una gran importància uns quants decennis més tard. El moviment obrer assajà la vaga general del 1902 i inicià una lluita sindical organitzada, dirigida per la UGT i per l’anarcosindicalisme organitzat en la Solidaritat Obrera, primer, i en la Confederació Nacional del Treball, després, mentre que les accions terroristes de la primeria de segle foren organitzades per agents provocadors (les bombes de Barcelona i el cas Rull). Paral·lelament, el catalanisme cresqué aquests anys sota la Lliga Regionalista, dirigida per Prat de la Riba i per Cambó; i sorgí una tendència a la seva esquerra que es consolidà amb la formació de la Unió Federal Nacionalista Republicana.

Durant l’any 1917 s’aguditzaren les contradiccions. La crisi començà amb el moviment de les juntes militars i la intervenció de l’exèrcit en la vida política, i continuà amb el moviment polític dels regionalistes, reformistes, radicals i socialistes que reclamava la convocatòria d’unes corts constituents, juntament amb l’assemblea de parlamentaris promoguda per la Lliga Regionalista. Per l’agost la UGT i la CNT declararen la vaga general i foren detinguts els caps socialistes Largo Caballero, Saborit, Besteiro i Anguiano. Fins el 1923 la crisi del poder fou constant, fins i tot quan hom pogué formar un govern de coalició (1918) amb Maura, Romanones, Cambó, Dato, etc. El moviment obrer fou cada dia més fort i la CNT es reorganitzà (1918-19) sota la direcció de Seguí, Pestaña, Buenacasa, Boal, etc., i organitzà la vaga de La Canadenca, que forçà el govern Romanones a concedir la jornada de vuit hores. Mentrestant, arribà la influència de la Revolució Russa i sectors del socialisme i de l’anarcosindicalisme incrementaren el Partido Comunista de España. La reacció organitzà sindicats pro patronals, els anomenats Sindicats Lliures, que iniciaren, sobretot a Barcelona, durant el govern de Martínez Anido i Arlegui, una lluita de caràcter terrorista amb la CNT (Sindicat Únic). Tot això s’esdevingué mentre el problema marroquí s’aguditzava (desastre d’Annual, 1921) i els polítics reclamaven responsabilitats (expedient Picasso), que no pogueren ésser discutides per causa del cop d’estat del general Primo de Rivera, la dissolució del Parlament i la instauració d’una dictadura (1923).

La Dictadura de Primo de Rivera es caracteritzà políticament per l’intent, no reeixit, d’imitar el feixisme italià coetani, mitjançant l’assemblea consultiva del 1927, la formació d’un únic partit, la Unión Patriótica, sense força real; la formació d’una guàrdia civil armada (el sometent), i una legislació social basada en el corporativisme dels jurats mixts d’obrers i patrons. Econòmicament, fruí de l’expansió econòmica mundial i intentà un intervencionisme estatal que comportà la inversió de més capital estranger i una política d’obres públiques marginada i sense connexió amb l’estructura econòmica i dirigida al prestigi, però que comportà el desequilibri del pressupost, que, juntament amb la caiguda de la pesseta i l’abandó de l’agricultura, perjudicà l’economia espanyola. La qüestió catalana fou bandejada amb la destrucció de l’obra de la Mancomunitat i amb la repressió. La Dictadura resolgué el problema del Marroc, però la solució afavorí una autonomia de l’exèrcit africà (legió, regulars, etc.) i, a més, hagué d’afrontar problemes dins l’exèrcit (qüestió dels artillers, que incidiren en la seva caiguda (gener del 1930) després de diversos intents d’enderrocament (Prats de Molló, conspiració de Sánchez Guerra, etc.).

La caiguda de Primo de Rivera comportà la caiguda de la monarquia aproximadament un any més tard (abril del 1931). Durant el 1930 hom intentà de reactivar els antics partits monàrquics (Romanones, Sánchez Guerra, etc.). Fou més efectiu, però, el reagrupament de les forces republicanes dut a terme en el pacte de Sant Sebastià, on participaren republicans de diverses tendències, socialistes i delegats de formacions polítiques de Catalunya i de Galícia, per tal de constituir un comitè revolucionari i establir la República. L’agitació política i social fou constant i augmentà; a la fi d’any hi hagué vagues generals i un alçament militar a Jaca. L’almirall Aznar intentà de mantenir la monarquia amb un govern de concentració (Romanones, La Cierva, García Prieto, Ventosa, etc.) i amb unes eleccions municipals (12 d’abril de 1931) que, contràriament als seus propòsits, donaren una forta majoria, sobretot en els nuclis urbans, a les forces republicanes i afavoriren la proclamació de la República dos dies després.

La Segona República

El primer període republicà fou dirigit per republicans moderats conversos de l’antic règim monàrquic (Alcalá Zamora, Maura), la vella generació republicana (Lerroux, Domingo), la nova generació republicana (Azaña, Albornoz) i els socialistes (Largo Caballero, Prieto). Largo Caballero desenvolupà una política reformista des del ministeri del treball: jornada de vuit hores, salaris mínims, vacances pagades, assegurances, decrets favorables als camperols, etc. També hi hagué reformes a l’exèrcit: reducció de la plantilla d’oficials i de la durada del servei militar obligatori, etc. Les relacions entre l’Església i l’Estat s’establiren sobre la separació de poders, i la Constitució del 1931 retirà a l’Església catòlica els privilegis de què gaudia. A Catalunya, la República Catalana, proclamada el mateix 14 d’abril, fou reemplaçada pel compromís polític que significà la instauració de la Generalitat i l’Estatut d’Autonomia. Altres estatuts d’autonomia foren aprovats, posteriorment, per al País Basc (1936) i per a Galícia (1938). Hom començà d’aplicar una tímida reforma agrària (promulgada pel setembre del 1932) i el PSOE-UGT i la CNT continuaren essent les forces obreres més importants. Els primers, amb contradiccions internes endurides per la importància creixent d’un sector més radical partidari de no col·laborar amb els republicans. La segona, reorganitzada durant els anys 1930-31, fou dividida amb l’ascensió de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzada el 1927, als càrrecs importants de la central sindical i la consegüent expulsió o separació dels trentistes (Peiró, Pestaña, Clara, etc.) i dels sindicats influïts pel BOC (1932), a més de la constant tàctica insurreccional que la FAI imposà a l’anarcosindicalisme (insurreccions del gener del 1932, del gener del 1933, i fets de Casas Viejas, etc.). El comunisme, amb poca força i dividit, s’organitzà entorn del Partido Comunista de España, l’Esquerra Comunista i la Federació Comunista Catalanobalear Bloc Obrer i Camperol.

L’oposició de la dreta, manifestada des de l’aixecament frustrat del general Sanjurjo, per l’agost del 1932, s’agrupà en compactes organitzacions com la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) (març del 1933), Falange Española (octubre del 1933), etc. El Partido Republicano Radical, per una creixent oposició als socialistes, se separà de la coalició republicanosocialista i es decantà cap a l’oposició, que, utilitzant el pretext dels fets de Casas Viejas, i després d’unes eleccions municipals desfavorables a les forces governants, s’emportà la majoria en les eleccions a corts del novembre del 1933, afavorida l’oposició per la llei electoral, per l’abstenció dels anarquistes, per la divisió dins la coalició republicanosocialista (augment del sector socialista partidari de no col·laborar amb els republicans) i per la greu situació de crisi econòmica (retard en l’aplicació de la reforma agrària). La formació d’una coalició radical cedista significà la modificació o suspensió de les mesures i les lleis del període anterior. S'inaugurà un període de reacció, accentuat després dels fets d'octubre del 1934 , a Catalunya i a Astúries, amb la suspensió de l’Estatut de Catalunya i la repressió de les forces obreres, conegut com el Bienni Negre, en el qual s’organitzaren agrupacions no republicanes com el Bloque Nacional, fundat per Calvo Sotelo. Durant l’any 1935 el clima de repressió feu que totes les forces republicanes d’esquerra i obreres (Aliança Obrera) s’anessin agrupant entorn de consignes com l’amnistia i la recuperació de les llibertats polítiques i les conquestes democràtiques perdudes. D’aquesta manera, i després del desprestigi dels radicals (escàndol de l’Estraperlo), es creà una coalició electoral formada pels partits republicans (Izquierda Republicana, Unión Republicana), el PSOE i els comunistes (PCE i POUM), sota el nom de Front Popular, que amb el suport tàcit dels anarquistes guanyà les eleccions del febrer del 1936. Fins al juliol d’aquell any el govern restaurà les llibertats polítiques i les conquestes democràtiques del primer període, i l’oposició de dreta es decantà fonamentalment cap a l’aixecament militar dut a terme pel juliol i que obrí el període de la Guerra Civil de 1936-39.

La Guerra Civil (1936-39)

A la zona republicana, en un primer període i durant els governs de Giral i, sobretot, de Largo Caballero fou mantinguda la defensiva militar amb resultats desiguals a Madrid, el Jarama, Guadalajara, etc., i l’ofensiva política de les forces obreres manifestada en les transformacions polítiques, socials i econòmiques (Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Consell d’Aragó, col·lectivitzacions, etc.), a més de l’apropiació de fet dels ressorts fonamentals de poder per òrgans polítics executius de Catalunya, del País Basc, Aragó, etc. En un segon període, i després de la repercussió política dels fets de maig del 1937, els governs de Negrín centralitzaren tots els centres de poder polític i econòmic, i els comunistes adquiriren l’hegemonia dins les forces obreres. La zona dominada pel govern de Burgos es caracteritzà per l’hegemonia militar, la qual, bé que no pogué defugir l’enfrontament amb Falange Española i la Comunió Tradicionalista (abril del 1937), mantingué tanmateix el seu predomini en ésser nomenat el general Franco cap de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista, després d’haver estat designat cap del govern de l’Estat espanyol i de tots els exèrcits (octubre del 1936). La Guerra Civil arribà a terme amb el triomf de les tropes de Franco, després de la batalla de l’Ebre, amb l’enfonsament de Catalunya i la rendició de Madrid (abril del 1939).

La postguerra

La fi de la Guerra Civil comportà la consolidació de l’estructura política sobre el poder personal establert ja clarament en una llei de 30 de gener del 1938 i obrí un període de centralització política, administrativa i cultural (abolició dels estatuts de Catalunya i del País Basc, supressió de partits polítics i sindicats obrers) i, en l’aspecte socioeconòmic, la paralització de la reforma agrària i la devolució de les terres als antics propietaris, i la creació dels sindicats verticals (Central Nacional Sindicalista). Fins el 1945 la necessitat de reconstrucció econòmica i consolidació política restà emmarcada dins la conjuntura internacional de la Segona Guerra Mundial: situació d’estancament en la producció industrial (dificultats en la renovació de l’utillatge, manca de primeres matèries i fonts d’energia) i en la producció agrícola (intervinguda per l’estat, que en controlà la distribució). Amb l’estímul de la imminent derrota de l’Eix, el 1944 es produí la infiltració de guerrillers republicans (maquis), però la intervenció de les forces armades i la divisió de l’oposició a l’exili determinaren l’abandó de l’intent; igualment la guerrilla interior, que funcionava des del 1939, fou finalment vençuda vers 1949-50. Després de la victòria aliada del 1945, que comportà l’aïllament de l’Estat espanyol (condemna de l’ONU, juny del 1945, i retirada d’ambaixadors, desembre del 1946) es produïren canvis dins el context institucional (Fuero de los españoles, juliol del 1945; Ley de sucesión, juliol del 1947), la consolidació d’un bloc polític (reforçament del paper de l’Església catòlica en detriment de la Falange —la Secretaría General del Movimiento desaparegué des del 1945 fins al 1951— i renovat paper cohesiu de l’exèrcit) i una política d’autarquia econòmica. En el sector agrari el fenomen determinant fou la depressió: baix rendiment i protecció al conreu del blat, que beneficià els grans propietaris; emigració a les grans ciutats a causa de la manca de treball i de la fam, per acudir al sector terciari. Però fou el sector industrial, amb mà d’obra barata i abundant, el que permeté l’acumulació de capital: del 1940 al 1955 els salaris agrícoles i industrials augmentaren en un 100%, mentre que el cost de la vida ho feu en un 240%. En definitiva, el proteccionisme enfront de la inversió estrangera, i la preponderància dels bancs amb un reforç del capital financer feren possible la primera concentració monopolitzadora a causa dels grans beneficis obtinguts i de les concessions estatals, però no hi hagué una eficaç reinversió de capitals que permetés de fer cara al col·lapse econòmic dels anys cinquanta.

Obertura al món occidental

El canvi de la conjuntura internacional (guerra freda) permeté la integració de l’Estat espanyol, amb l’ajut dels EUA, en el món occidental: retorn d’ambaixadors (1950), crèdits privats i oficials nord-americans (1951). El pacte amb els EUA, el 1953, permeté la instal·lació de bases militars nord-americanes, a canvi d’ajut econòmic. Pel juliol del 1951 es produïren canvis ministerials amb un reforçament de la Falange i de la influència vaticana, amb entrada en el govern de Ruiz Jiménez (ministre d’educació), que fou el principal negociador del concordat amb la Santa Seu (1953). D’altra banda, la deterioració del nivell de vida dels treballadors obrí un seguit d’accions reivindicatives (vaga al País Basc, 1947; vaga general a Barcelona, 1951), juntament amb un canvi de tàctica política dels grups i partits clandestins. La difícil situació econòmica (dèficit de la balança de pagaments, 1955-57), les vagues d’abril del 1956, febrer del 1957 i del 1958 i els esdeveniments a les universitats de Madrid i Barcelona (1956-57) menaren a un enduriment del govern per a garantir l’ordre públic i a un enfortiment de la Falange. El nou equip ministerial del febrer del 1957 intentà l’equilibri entre un reforçament de l’ordre a l’interior (sis militars al govern) i una obertura econòmica exterior (equip de tecnòcrates). L’aparició a l’escena política de l’Opus Dei anà estretament vinculada a la nova línia política i, essencialment, a l’economia que arrenca del pla d’estabilització del juliol del 1959 i introduí els plans de desenvolupament (1964-67; 1968-71; 1972-75).

El decenni 1960-70

Del 1960 al 1970 es produí un desenvolupament econòmic caracteritzat per un ràpid creixement dels sectors de producció de béns de consum. L’emigració interna i externa (despoblament del camp) donà a les empreses espanyoles i estrangeres mà d’obra abundant i barata; l’acumulació d’obrers a les grans ciutats (Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla) accelerà el ritme d’urbanització, fet que així mateix incidí en la velocitat del creixement econòmic (del 1939 al 1965 els obrers industrials havien augmentat en dos milions de persones, les dues terceres parts de les quals s’integraren a les capes urbanes de població). A més, cal destacar les importants fonts d’ingressos provinents del turisme (creador d’un important sector de serveis i estabilitzador de la balança de pagaments) i dels emigrants (que permeté de millorar els salaris dels treballadors a l’interior del país en el crític període de 1962-66). Un cop incorporat l’Estat espanyol al mercat capitalista internacional, hom plantejà el problema de la seva entrada a la Comunitat Econòmica Europea; les converses obertes des del 1962 per aconseguir un tractat d’associació encaminat a la plena integració donaren lloc a un procés d’acords preferents (1965-70), amb addicions complementàries després de l’ampliació de la CEE (gener del 1973). El canvi de govern del 1962, després de les vagues de la primavera, comportà un reforçament coercitiu i un intent d’obertura informativa (llei de premsa, 1966) i sindical. Però el seu programa davant les tensions socioeconòmiques plantejades fou insuficient (accions reivindicatives i aparició de les Comissions Obreres) i, d’altra banda, excessiu, perquè podia menar a un desbordament del marc legal. En aquest sentit, l’agitació universitària i de l’ensenyament en general i les reivindicacions obreres s’uniren per forçar els límits d’aquesta política cap a un desenvolupament democràtic. Així, la recessió econòmica del 1967 i l’activitat de l’oposició clandestina (formada per grups que comprenen des dels monàrquics liberals fins als d’extrema esquerra) portaren a un retorn de la política coercitiva: estats d’excepció a Biscaia (1967), Guipúscoa (1968), a tot el territori de l’Estat (gener del 1969) i la suspensió d’articles del Fuero de los españoles (desembre del 1970 al juny del 1971). En aquest aspecte, mentre les directrius fonamentals de la Llei Orgànica de l’Estat (1967) evolucionaren poc cap a fora (projecte d’associacionisme —abandonat—, enduriment de la llei d’objectors de consciència, llei sindical, reforma del codi penal i llei d’ordre públic, i llei de convenis col·lectius), es consolidaren aparells institucionals destinats a garantir la continuïtat del règim (Consell del Regne, presidència del govern, i successió a la jefatura de l’Estat: el 1969, el príncep Joan Carles de Borbó fou designat successor com a futur rei).

Darrera fase del franquisme

El 9 de juny de 1973, d’acord amb el que establia la Llei Orgànica de l’Estat, restà suspesa la vinculació personal entre el càrrec de cap d’estat i el de president del govern. N’ocupà la presidència Luis Carrero Blanco (que n’era el vicepresident), el qual designà nou govern i un vicepresident. L’assassinat de Carrero Blanco (20 de desembre de 1973), dut a terme per ETA, introduí una forta crisi i, amb el nou president, Carlos Arias Navarro, el canvi de ministres en demostrà la pregonesa. El programa del nou govern, exposat a les Corts el 12 de febrer de 1974, es caracteritzà per un reformisme a rampells. La primera crisi fou provocada per l’acompliment de la sentència a mort de Salvador Puig i Antich (2 de març de 1974) i les constants retallades dels intents reformistes ocasionades pels sectors més conservadors, encoratjats pel general Franco, cada cop més malalt. Pel juliol del 1974 Franco fou intervingut quirúrgicament, i durant 45 dies el príncep Joan Carles assumí interinament la direcció de l’estat, que reassumí el 30 d’octubre de 1975 amb motiu de la malaltia mortal de Franco. En l’interval d’ambdues malalties augmentaren les activitats repressives amb nous estats d’excepció a Euskadi i cinc noves condemnes a mort el 27 de setembre de 1975, que ocasionaren una viva reacció internacional amb sol·licitud de clemència per part de Pau VI i la CEE, entre moltes altres. Tretze ambaixadors i nombroses representacions consulars es retiraren de Madrid, mentre s’enllitava en una llarguíssima agonia el general Franco, que morí el 20 de novembre. Al cap de dos dies fou entronitzat Joan Carles I, que feu un discurs aperturista i concedí un indult que afectà 4.000 presos. El primer de desembre fou confirmat com a primer ministre Carlo Arias Navarro, davant les pressions del Movimiento, tot i l’entrada dels reformistes Fraga i Areilza, que marcà un període de liberalització i modificació de les institucions franquistes. Però l’oposició democràtica, que passà de la clandestinitat a la il·legalitat, reclamà un trencament amb la dictadura, amnistia, una nova estructura de l’Estat que respectés la pluralitat nacional, etc. Per això foren creats organismes de coordinació entre les diferents ideologies i nacionalitats. Simultàniament, durant el darrer trimestre del 1975, el Marroc intentà l’ocupació del Sàhara espanyol. Tot i que l’Estat espanyol rebé una sentència favorable a la demanda cursada pel Marroc al Tribunal Internacional de l’Haia, el rei Hassan II inicià una marxa civil per envair el Sàhara durant l’octubre, davant la qual cosa el govern espanyol cedí el territori a una administració marroquina al nord i a una de mauritana al sud.

La transició democràtica (1975-1982)

Del 1975 al 1982

Amb la mort del general Franco el novembre del 1975 la situació espanyola començà a fer un veritable tomb. Dos dies després el príncep Joan Carles de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies fou proclamat rei d’Espanya per les Corts Espanyoles. La forta pressió democratitzadora i els greus conflictes laborals caracteritzaren l’hivern i la primavera del 1976, però el primer govern de la monarquia, presidit per Carlos Arias Navarro, fou incapaç de canalitzar les aspiracions del país, malgrat l’actuació d’algun ministre aperturista. Els sagnants fets de Vitòria posaren fi definitivament a les esperances liberalitzadores, blocades per l’immobilisme d’Arias, que fins i tot feu fracassar el sistema d’associacions polítiques. Finalment el rei Joan Carles destituí Arias pel juliol. El president de les Corts i home de confiança del monarca, Torcuato Fernández Miranda, gestionà el nomenament com a primer ministre d’un obscur polític, ministre secretari general del Movimiento i equidistant de l’Opus Dei i de la Falange, Adolfo Suárez González, el qual el mateix mes encapçalà un nou govern a mig camí entre la vella guàrdia del franquisme i els demòcrates. La seva missió inicial fou la reforma del sistema franquista vers posicions més moderades. Tanmateix, la vida política es liberalitzà automàticament. Amb l’ajut de Fernández Miranda, Suárez feu aprovar per les Corts la llei de reforma política (novembre del 1976), que liquidava les principals institucions polítiques del franquisme. La llei fou ratificada en el referèndum del desembre del mateix any, malgrat que l’oposició democràtica patrocinà l’abstenció perquè sostenia la tesi de la ruptura democràtica enfront de la de l’evolució del règim. Durant la primera meitat del 1977 Suárez negocià amb l’oposició democràtica unes eleccions generals i els partits polítics foren legalitzats. Unes quantes setmanes abans de les eleccions nasqué Unión de Centro Democrático (UCD), coalició de partits socialdemòcrates, democratacristians, liberals i de nuclis procedents del franquisme sociològic. Suárez en fou el president. En les eleccions del juny del 1977 UCD es configurà com a principal partit de l’Estat (majoria relativa a la cambra baixa i majoria absoluta a l’alta) i Suárez fou confirmat com a primer ministre. El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) restà com a principal partit de l’oposició, seguit de lluny per Alianza Popular (AP), el Partido Comunista de España (PCE) i diversos partits nacionalistes. A la tardor del 1977 el govern pactà amb l’oposició un ampli programa, anomenat Pactes de la Moncloa, i una amnistia per als delictes polítics fets durant el franquisme (octubre del 1977). Al mateix temps es decidí que les corts serien constituents, cosa que representava el gir definitiu cap a la democràcia. El debat constitucional, llarg i envitricollat, culminà el mes de novembre del 1978 amb l’aprovació d’un text pactat entre gairebé totes les forces polítiques, i en el referèndum del 6 de desembre solament alguns partits nacionalistes, com el Partit Nacionalista Basc i Esquerra Republicana de Catalunya, o extraparlamentaris, preconitzaren l’abstenció o el vot negatiu. Després d’ésser descobert un intent de cop d’estat (“operación Galaxia”), la Constitució entrà en vigor el desembre del 1978. Mentrestant, es duia a terme una lenta tasca de modernització i democratització de l’aparell estatal —estatut del treballador (1980), noves ordenances militars i sobretot la reforma fiscal—. Enmig d’una fortíssima campanya d’atemptats d’ETA i els GRAPO, i d’un agreujament de la crisi econòmica, Suárez convocà noves eleccions generals i municipals (1979). La UCD conservà la majoria relativa al Congrés i l’absoluta al Senat i el PSOE es confirmà com el primer partit de l’oposició. En canvi, per l’abril, en les primeres eleccions municipals l’oposició assolí el control de les principals capitals gràcies a un pacte entre el PSOE i el PCE. La situació econòmica, laboral i l’ordre públic empitjoraren i Suárez es mantingué al poder amb dificultats. Aquest mateix any es començà a configurar la nova organització territorial de l’Estat amb l’aprovació dels estatuts d’autonomia del País Basc i de Catalunya. Al començament del 1980 la tibant situació política empenyé UCD a fer un gir a la dreta i a alentir el procés autonòmic. Les dificultats governamentals augmentaren arran del referèndum autonòmic andalús (28 de febrer) i de les derrotes centristes als Parlaments basc i català. Pel maig, el PSOE presentà una moció de censura contra el govern, que, si bé no prosperà, l’afeblí encara més. Finalment, aïllat, Adolfo Suárez dimití el gener del 1981, i en un agitat segon congrés d’UCD Leopoldo Calvo Sotelo fou designat com a successor seu. El reformisme pactat entre els franquistes moderats i els demòcrates moderats entrà en crisi. L’intent de cop d’estat del Vint-i-tres de febrer marcà profundament la vida política espanyola amb un gir cap a la dreta i amb un reforçament del centralisme. El maig del 1982 l’Estat espanyol ingressà a l’OTAN. Un pacte autonòmic entre la UCD i el PSOE (juliol del 1981) fixà el mapa i el calendari de les autonomies, que foren esteses a tots els territoris de l’Estat espanyol i uniformitzades. El pacte donà pas al mateix temps a una Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA), fortament contestada per nacionalistes i comunistes, que la consideraren una important retallada dels estatuts d’autonomia vigents i àdhuc una reforma encoberta de la Constitució. Mentrestant, els conservadors d’AP guanyaren les eleccions a Galícia i el PSOE les d’Andalusia. En el terreny sindical la moderació dels principals sindicats (Comissions Obreres i Unió General de Treballadors) i diversos pactes socials, com l’Acuerdo Nacional de Empleo (1981-82), permeteren una notable pau laboral. El primer semestre del 1982 es caracteritzà també per l’alentiment de les reformes de l’aparell estatal, sobretot de l’administració, i per les greus tensions internes d’UCD, que sofrí diverses escissions per la dreta i per l’esquerra, una de les quals fou protagonitzada per Adolfo Suárez, que creà el partit Centro Democrático y Social (CDS). La crisi interna d’UCD i la constant fuita d’escons que patia el seu grup parlamentari menaren el president del govern a convocar eleccions anticipades per a l’octubre del 1982.

Els anys de govern socialista (1982-1996)

Les eleccions donaren la majoria absoluta al PSOE en les dues cambres legislatives i Felipe González Márquez, secretari general del partit, fou nomenat president del govern. Una de les primeres mesures del primer govern fou la contenció salarial amb l’objectiu de combatre la inflació, que contribuí decisivament a enfrontar-lo amb el moviment sindical. La UGT, que en principi havia accedit a no interferir en la política econòmica del govern, inicià un distanciament progressiu del PSOE a partir del 1987, en què govern i patronal coincidiren a confirmar una ostensible recuperació de l’economia. Des d’aquest any, la conflictivitat social, considerablement intensificada, es palesà en diverses mobilitzacions d’importància, que culminaren en la vaga general del desembre del 1988, que paralitzà pràcticament tot l’Estat durant un dia. D’altra banda, el govern expropià el holding RUMASA (1983) tot argumentant irregularitat de gestió i perill per al manteniment del grup. En un altre pla, al llarg dels anys vuitanta, s’inicià un procés de concentració de la banca espanyola amb la fusió (1987-88) d’alguns grans bancs. El govern hagué d’afrontar el sentiment colpista d’alguns sectors de les forces armades, mentre el terrorisme d’ETA continuava sacsejant la vida social, malgrat la intensa actuació policíaca i la creixent, encara que cauta, col·laboració de les autoritats franceses en la lluita antiterrorista, iniciada el 1986 amb l’extradició d’alguns refugiats bascs. Pel juny del 1987, amb l’explosió d’una bomba en un hipermercat de Barcelona que causà més de vint morts, ETA perpetrava l’atemptat més greu de la seva història. Aquest mateix any, el govern reconegué l’existència de contactes amb l’organització terrorista. Paral·lelament a la continuació dels atemptats etarres, el 1983 aparegueren uns Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL) que atemptaven mortalment contra refugiats bascs a l’Estat francès o contra presumptes membres d’ETA. Al llarg dels anys vuitanta, el PSOE confirmà la seva consolidació en el poder: en les eleccions municipals i autonòmiques del 1983 els socialistes confirmaren el bon resultat de les eleccions anteriors i assoliren la majoria absoluta a nou comunitats autònomes de les tretze que elegien els seus representants. Les excepcions a aquesta tendència general foren el País Basc i Catalunya, on el PNB i CiU conservaren el poder. El 1984 hom inicià la modernització de les forces armades i la reforma del poder judicial i aprovà la llei antiterrorista. L’Estat espanyol signà el tractat d’adhesió a la CEE al juny del 1985 (en vigor des del gener del 1986). El 1985 hom aprovà la llei de reforma de la seguretat social, blasmada per UGT i CCOO, fou parcialment despenalitzat l’avortament i hom començà a aplicar la llei orgànica del dret a l’educació. L’aplicació de l’impost sobre el valor afegit (IVA) marcà l’entrada de l’any 1986, en què el govern es decantà obertament per donar suport a la permanència d’Espanya dins l’OTAN i promogué, amb aquest fi, un referèndum (març del 1986), de resultat afirmatiu, bé que no fou fins el 1988 que els EUA fixaren la contribució espanyola a l’OTAN. El juny del 1986 Felipe González convocà eleccions generals anticipades, les quals confirmaren el PSOE en el poder, que obtingué la majoria absoluta, resultat que es repetí, més just, en les eleccions legislatives també anticipades del 1988. Les acusacions de corrupció a l’entorn del vicepresident del govern, l’anomenat “cas Guerra”, induïren González a remodelar el govern, que ara incloïa Narcís Serra a la vicepresidència en substitució del dimitit Alfonso Guerra. El 1992 se celebraren els Jocs Olímpics a Barcelona i l’Exposició Universal a Sevilla, esdeveniments que tingueren un ampli ressò i que foren l’ocasió per a dur a terme una modernització d’infraestructures en diverses zones de l’estat. El 1993, el presumpte finançament il·legal del PSOE fou el primer d’una sèrie d’escàndols que sacsejaren el món polític i econòmic espanyol, i que iniciaren un creixent deteriorament d’aquest partit. Pressionat també per les divisions a l’interior del partit, González convocà eleccions anticipades el 6 de juny de 1993. Els resultats donaren novament la victòria al PSOE (159 escons), bé que aquest cop per majoria relativa, mentre que el Partido Popular (PP) augmentava considerablement la seva representació (141 escons) i Izquierda Unida (IU) i els nacionalistes catalans i bascs es mantenien. El PSOE formà un govern en solitari amb el suport extern de CiU, el qual influí especialment en política autonòmica i en política econòmica. Durant aquesta legislatura les acusacions per corrupció sobre el govern, el PSOE i les altes instàncies de l’Estat proliferaren, amb la dimissió del vicepresident del govern i la implicació i el processament d’antics ministres socialistes en el cas GAL. Aquests i altres casos foren utilitzats a bastament per l’oposició del PP i IU, que aconseguiren desgastar el PSOE, tal com es feu palès en les eleccions al Parlament Europeu del juny del 1994, en les quals el PP s’imposà com a primera força. La lluita contra ETA, d’altra banda, prosseguí amb un curs irregular: tot i que des del 1992, gràcies a la col·laboració més estreta amb França, l’acció policíaca incrementà la seva eficàcia i hom explotà la creixent divisió en l’entorn tradicionalment favorable a ETA (HB), i també que amb el pacte de Madrid (1995) les forces polítiques establiren un consens en la lluita contra ETA, l’organització terrorista continuà les seves accions, ara dirigides sobretot contra càrrecs del PP i del PSOE i contra magistrats. El 1995 fou aprovat un nou codi penal. En les eleccions autonòmiques del novembre el mapa autonòmic espanyol canvià radicalment: de dominar en 9 de les 17 comunitats autònomes (1991) els socialistes passaren a fer-ho només en 3. El PP, per la seva banda, formà govern en 10 comunitats autònomes. En política exterior, la presidència espanyola de la Unió Europea al segon semestre del 1995 es caracteritzà per l’èmfasi en l’eix mediterrani de l’organització (Conferència Euromediterrània celebrada a Barcelona). Pel juliol del 1995, la negativa de CiU a donar suport als pressupostos del 1996 precipità la convocatòria d’eleccions generals anticipades pel març.

Els governs populars (1996-2004)

Les eleccions generals foren guanyades pels conservadors per majoria relativa (150 escons). Semblantment al que s’havia produït en la legislatura anterior amb el PSOE, CiU (però també el PNB i els regionalistes de Coalición Canaria) prestà suport extern al PP després d’un pacte de govern, i el nou líder del PP, José María Aznar, fou investit president. El nou govern es fixà com a prioritat l’acompliment dels criteris de convergència europea per tal de poder accedir a la moneda única el 1999, cosa que aconseguí, i emprengué un ambiciós pla de privatitzacions del sector públic.

El 1998 la detenció de l’antic dictador Augusto Pinochet a Londres per un jutge espanyol, que en reclamava l’extradició, creà dificultats al govern d’Aznar. Pel setembre, després d’abandonar el pacte antiterrorista amb socialistes i populars, el PNB formà amb EA i HB l’anomenat pacte de Lizarra i, gairebé al mateix temps, ETA declarà una treva unilateral. El govern espanyol, però, es negà a negociar cap dels punts reclamats per l’organització terrorista o pels signants del pacte de Lizarra. El novembre del 1999, ETA reprengué els atemptats.

En les eleccions al Parlament Europeu del 1999 es confirmà el bon moment del PP, el qual augmentà la distància amb el PSOE, sumit en una crisi de lideratge i amb divisions intestines i molt pressionat també pels judicis contra antics alts càrrecs socialistes, acusats d’irregularitats en la lluita antiterrorista. La bona marxa de l’economia afavorí la reelecció de José María Aznar pel març del 2000, aquest cop per majoria absoluta: el PP obtingué 183 escons, seguit del PSOE (125), CiU (15), IU (8), el PNB (7), CC (2) i ERC (1).

Emparat en una evolució favorable de l’economia malgrat el context recessiu posterior als atemptats de l’onze de setembre de 2001 a Nova York (el 2003 l’economia espanyola cresqué el 2,4% per contrast amb l’1% del conjunt de la UE), al llarg del seu segon mandat i lliure dels condicionaments que en l’anterior legislatura li exigia el suport de CiU, José María Aznar continuà uns plantejaments liberalitzadors en economia —sobretot pel que fa a les privatitzacions—, i en política esdevingué obertament espanyolista i centralitzador.

Aznar apostà per un estat fort i unes atribucions força restrictives per als governs autònoms, singularment al País Basc i a Catalunya, cosa que el portà a un constant enfrontament amb els governs d’aquests territoris. On amb més bel·ligerància Aznar aplicà la seva visió fou al País Basc, en un context en què, malgrat el degoteig constant de víctimes dels atemptats d’ETA, l’acció policial en els diversos fronts (basc, espanyol i francès) començava a afeblir seriosament l’organització terrorista. Les accions contra la xarxa de suport d’ETA comportaren, en decisions de vegades polèmiques, el processament de militants o simpatitzants, d’entitats i empreses, entre les quals el diari Egin.

Aznar continuà, des del govern central, però sobretot des dels rengles del PP al Parlament basc, l’ofensiva destinada a erosionar el govern basc del PNB amb l’argument d’identificar el nacionalisme d’aquest partit amb el terrorisme etarra o la connivència amb aquest. Tot i que en les eleccions al Parlament basc del maig del 2001 el PNB en sortí reforçat, aquesta estratègia no es modificà: ben al contrari, el PP, amb l’aval del PSOE i el suport d’influents institucions, com ara la Conferència Episcopal Espanyola, i de grups de la societat civil basca contraris a ETA i hostils al nacionalisme basc, intensificà la pressió.

La tensió arribà en moltes ocasions a un bloqueig efectiu de l’acció de govern i tingué els seus punts màxims en el tancament del diari Egunkaria el febrer del 2003, el procés d’il·legalització de Batasuna iniciat per via judicial a l’abril amb la consegüent negativa del govern basc a aplicar la resolució dictada pel Tribunal Suprem, i l’aprovació pel govern basc de l’anomenat “Pla Ibarretxe” a l’octubre, proposta de cosobirania amb la intenció d’ésser sotmesa a consulta popular.

A Catalunya, els enfrontaments foren menys intensos i menys específics, si més no en qualitat. Malgrat que el govern català i el grup parlamentari de CiU al Parlament espanyol no practicaren una oposició frontal —condicionats, en part, pels pactes amb el PP en l’anterior legislatura—, a Catalunya es generà un clima d’hostilitat al govern d’Aznar: hi contribuïren les mesures per a la cohesió de l’Estat, que a Catalunya foren percebudes com un intent soterrat de laminació de les competències de l’autogovern, determinades qüestions de tipus simbòlic (com ara la irresolta qüestió dels anomenats “papers de Salamanca”, que amb el PP prengué una especial virulència, o les declaracions de determinats alts càrrecs d’institucions de l’Estat) o lingüístic (palesa en l’ofensiva secessionista del govern valencià del PP), la cada cop més estesa impressió a Catalunya d’estar sotmesa, amb l’excusa de la solidaritat interterritorial, a un tracte discriminatori des del punt de vista fiscal i d’inversió en infraestructures, l’oposició generalitzada a la gran majoria de mesures del govern central (en especial l’aprovació del Pla Hidrològic Nacional l’abril del 2001, a més de les lleis d’estrangeria al gener, d’universitats al febrer o de qualitat de l’ensenyament el desembre del 2002), qualificades d’autoritàries per la forma o considerades de contingut excessivament conservador i, finalment, el suport d’Aznar a la invasió de l’Iraq.

En política internacional, Aznar s’alineà incondicionalment amb l’intervencionisme del president nord-americà George W. Bush contra el terrorisme impulsat arran dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 a Nova York: el març del 2003, en qualitat de membre de torn al Consell de Seguretat de l’ONU, Espanya donà suport a la invasió de l’Iraq i l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn i, posteriorment, envià tropes a aquest país en el conflicte que hi esclatà. La decisió del govern central desencadenà una onada de protestes i manifestacions de gran magnitud, especialment a Barcelona i Madrid.

La posició d’Aznar generà un fort malestar amb els dos grans estats de la Unió Europea, Alemanya i, molt especialment, França, contraris a la intervenció. A aquest desacord s’afegiren certes tensions del govern Aznar amb aquests estats en el context de la UE, en particular les resistències a les modificacions en la ponderació dels vots entre els estats que estipula el projecte de Constitució europea —que restaven representació a Espanya— arran de la imminent ampliació de la Unió Europea (maig del 2004), crisi que cessà el desembre del 2003 quan alguns dels estats europeus més rics —entre els quals Alemanya i França, però també la Gran Bretanya, aliada d’Espanya en el conflicte de l’Iraq— demanaren la reducció dels fons europeus de cohesió (dels quals Espanya era un dels principals beneficiaris).

Espanya protagonitzà també relacions tenses amb el Marroc, que tingué el seu moment més conflictiu en l’incident de l’illot de Perejil, d’estatut poc definit (juliol del 2002 - desembre del 2003), però que reflectia un llarg període de desacords en temes pesquers, de control de la immigració il·legal i amb relació al conflicte del Sàhara Occidental. Finalment, els intents espanyols d’aconseguir la sobirania compartida sobre Gibraltar es veieren contrariats el novembre del 2002 pel resultat del referèndum aclaparadorament oposat a deixar d’ésser un territori únicament britànic.

L’11 de març de 2004 tingué lloc simultàniament a tres estacions de ferrocarril de Madrid (Atocha, Santa Eugenia i el Pozo del Tío Raimundo) un atemptat terrorista sense precedents, en el qual moriren un total de 190 persones i hi hagué uns 1.400 ferits. A banda de la commoció causada per les dimensions de l’atemptat, el tractament informatiu del fet generà un clima de gran tensió, atès que el PSOE acusà l’executiu de manipular la informació en insistir els seus portaveus a atribuir-lo a ETA quan totes les evidències apuntaven una cèl·lula d’Al-Qā'ida.

La tornada dels socialistes al poder: José Luis Rodríguez Zapatero

Primera legislatura

Dos dies després, en les eleccions generals, el PSOE, encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero (designat candidat el juliol del 2000), obtingué contra pronòstic abans de l’atemptat una victòria justa sobre el Partido Popular de Mariano Rajoy (el successor de José María Aznar, designat l’agost del 2003), amb 164 i 148 escons, respectivament. La resta de partits obtingueren 10 escons (CiU), 8 escons (ERC), 7 escons (PNB), 3 (IU), 3 (CC), 2 (BNG), 2 (ICV-EUiA), 1 (CHA) i 1 (Na-Bai).

Zapatero formà un govern en minoria gràcies al suport d’ERC, IU-ICV, CC, BNG i ChA. El mateix dia se celebraren eleccions als parlaments de diverses comunitats autònomes. Al contrari de les generals, la correlació de forces en aquest àmbit no varià gaire, i el PP continuà en el poder en la majoria de comunitats. Una de les primeres iniciatives del govern Zapatero fou la retirada immediata de les forces espanyoles de l’Iraq.

Aquesta decisió i la celeritat amb què fou duta a terme deterioraren les relacions amb els EUA i, en canvi, apropà Espanya a l’eix francoalemany, del qual Aznar s’havia distanciat, sobretot amb motiu de la guerra. Altres mesures del govern socialista, orientades generalment també en contra de les decisions o de l’esperit de l’anterior executiu, foren la modificació en profunditat del Pla Hidrològic Nacional amb la supressió del transvasament de l’Ebre (maig del 2004), l’aixecament d’algunes de les restriccions sobre òvuls congelats (abril), l’aprovació d’una llei contra la violència sexista i la legalització dels matrimonis homosexuals (juny del 2005).

Zapatero també intentà recompondre les relacions amb el País Basc i Catalunya. En el primer cas, el cap de govern derogà la reforma del codi penal d’Aznar que castigava amb pena de presó la convocatòria de referèndums il·legals, tot i que continuà oposant-se frontalment al projecte de pau del lehendakari Juan José Ibarretxe (Pla Ibarretxe), però admeté (maig del 2005), amb rotunda oposició del PP, la possibilitat de negociar amb ETA si abandonava la lluita armada.

El març del 2006 l’organització terrorista anuncià un alto el foc provisional, situació que hipotèticament afavoria un final de la violència negociat. Tanmateix, l’ambigüitat i l’immobilisme de Zapatero (fins i tot en les qüestions menys directament polítiques com l’acostament de presos), així com el maximalisme d’ETA, i també l’agitació del PP i organitzacions afins, com ara l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), hostils a qualsevol mena de negociació i l’ofensiva judicial contra l’anomenat “entorn d’ETA”, que es reflectí en l’encausament i l’empresonament de nombrosos dirigents de l’esquerra radical basca (entre d'altres, el líder de la il·legalitzada Batasuna, Arnaldo Otegi), feren impossible cap mena d’avenç substancial, i al desembre ETA perpetrà un atemptat a l’aeroport de Barajas que causà dos morts (tot i que no oficialitzà la fi de l’alto el foc fins el juny del 2007).

El març del 2007 Ibarretxe fou també encausat per haver-se reunit amb dirigents de la il·legalitzada Batasuna (cosa que també havien fet, per la seva banda, el Partit Socialista d’Euskadi i el mateix govern espanyol). En el cas de Catalunya, el govern tripartit d’esquerres sorgit de les eleccions del 2003 (en el qual el PSC detenia la presidència i la majoria de les conselleries) semblà en un principi afavorir una relació fluida. Però, tot i que a l’inici del seu mandat Zapatero retirà els recursos d’inconstitucionalitat cursats pel govern del PP, aviat sorgiren fortes discrepàncies, especialment en qüestions de canvis en profunditat proposats des de Catalunya. Entre aquests canvis, hi havia el relatiu al dèficit fiscal i les inversions estatals a Catalunya (que, d’acord amb una opinió cada cop més estesa a Catalunya, amenaçaven de provocar-ne l’estancament i la regressió), el debat sobre la Constitució europea i, vinculades amb aquest, certes iniciatives del govern Zapatero amb relació a l’oficialitat del català a la UE, que atiaren de nou el secessionisme lingüístic al País Valencià, i altres iniciatives més simbòliques, com ara l’intent de reconeixement de seleccions esportives nacionals catalanes.

Totes aquestes tensions s’aglutinaren i s’amplificaren amb l’aprovació del projecte del nou estatut d’autonomia de Catalunya al Parlament català per part de tots els partits amb representació a la cambra (llevat del PP, que hi votà en contra) i la seva admissió a tràmit per a la discussió a les Corts Generals el mes d’octubre. La reacció del PP i de determinats mitjans de comunicació afins davant del text —especialment, amb relació a l’esment explícit de Catalunya com a nació, al projecte de nou finançament en el qual s’establia un mecanisme de negociació bilateral amb l’Estat espanyol, l’equiparació en el terreny dels deures del català amb el castellà i el blindatge de competències— fou d’una gran virulència.

Des de diverses institucions de l’Estat s’insistí també, d’una manera més o menys explícita, en la cohesió territorial que el nou text suposadament trencava. Per part del PSOE, Zapatero intentà fer compatibles els seus compromisos amb el tripartit i el sector més reticent dels seus correligionaris. Després de ser aprovat en referèndum a Catalunya, el text fou aprovat a les Corts espanyoles després de ser objecte de retallades substancials en el tràmit al Congrés. Tot i això, el juny del 2006 el PP hi presentà un recurs d’inconstitucionalitat que desencadenà una llarga pugna entre els dos partits majoritaris d’àmbit estatal pel control del Tribunal Constitucional, organisme que havia de dirimir el litigi.

D’altra banda, a Andalusia, les Balears i el País Valencià hom impulsà reformes dels respectius estatuts d’autonomia, la majoria dels quals, de menys ambició que el català, foren tramitats i aprovats sense oposició, tot i que algunes clàusules del text andalús eren d’una gran similitud amb altres del català que havien estat vetats. El maig del 2007 se celebraren eleccions als parlaments autonòmics (llevat dels del País Basc, Catalunya, Galícia i Andalusia) que no produïren canvis en els diversos governs, llevat de Canàries, que passà del PP-Coalición Canaria al PSOE, i a Navarra, on l’ascens de Nafarroa Bai posà el PSOE en el dilema de pactar amb aquest partit basquista per a descavalcar del govern Unión del Pueblo Navarro (partit que representava el PP en aquesta comunitat autònoma) i exposar-se a patir un fort descrèdit de l’opinió pública espanyola, opció que finalment els socialistes descartaren en favor de la continuïtat del president d’UPN.

En l’àmbit econòmic, Espanya visqué fins al darrer trimestre del 2007 un període de bonança i, impulsada sobretot per l’auge de la construcció, esdevingué un dels estats amb un ritme de creixement més elevat de la UE, el qual tanmateix també fou criticat pel fet que es concentrava en un sector de baixa qualificació i afavoria l’endeutament excessiu i les operacions irregulars. Posteriorment, l’esclat de la crisi hipotecària als EUA començà a fer-se notar en l’economia espanyola. Relacionat amb el fort creixement econòmic espanyol, aquests anys continuà una forta afluència d’immigrants il·legals, sovint en condicions d’una precarietat extrema.

El 2005 el govern espanyol dugué a terme una regularització d’immigrants de grans proporcions que fou molt criticada per la UE, però dos anys més tard, davant de la intensificació del flux insistí a reclamar la col·laboració europea, que li fou denegada. En l’àmbit econòmic també es produïren incidències de connotacions polítiques arran dels intents frustrats d’adquisició (2003 i 2005-07) sobre dues antigues empreses elèctriques públiques per part de la principal empresa de gas de l’Estat amb un fort arrelament a Catalunya. En les relacions amb la Unió Europea, a més de les crítiques a la política immigratòria, el govern espanyol en rebé també a causa del que, des de la Comissió Europea, es consideraven polítiques proteccionistes envers determinades grans empreses dels sectors de l’energia, les comunicacions i els transports (la majoria antics monopolis públics), alguna de les quals fou sancionada.

El febrer del 2005 se celebrà el referèndum pel qual Espanya donà un clar suport a la Constitució Europea (76%), posteriorment retirada pels resultats negatius en les consultes als Països Baixos i a França. La reformulació d’aquest text, coneguda com Tractat de Lisboa, fou signada per Rodríguez Zapatero el març del 2007 i ratificada pel Congrés dels Diputats el juny de l’any següent. En política exterior, Zapatero vertebrà el seu discurs contrari a l’estratègia de la lluita antiterrorista global del president George W. Bush —especialment la intervenció armada a l’Iraq— amb una proposta d’“Aliança de Civilitzacions” de límits difusos i que rebé el suport de l’ONU. Com els anteriors governs espanyols, el de Zapatero continuà afavorint la penetració econòmica espanyola a l’Amèrica Llatina a través de les multinacionals de l’energia i de les comunicacions. Aquestes relacions, en general bones, trontollaren en alguns casos a causa de la política socialitzant d’alguns règims, especialment Veneçuela, amb el president del qual el 2007 tingué lloc una crisi diplomàtica.

Segona legislatura Zapatero: crisi econòmica

El 9 de març de 2008, dos dies després que ETA atemptés mortalment contra un exregidor socialista de la localitat basca d’Arrasate, se celebraren eleccions generals. Amb una participació del 75,3%, el resultat accentuà la bipolarització i fou novament favorable al PSOE, que aconseguí majoria relativa (43,6% dels vots i 169 diputats, 25 dels quals eren del PSC). El PP se situà en segon lloc amb 154 escons (40,1%). Ocupà el tercer lloc CiU (10 i 3%), seguida del PNB (6 i 1,2%), ERC (3 i 1,1%), IU-ICV (2 i 3,8%) i CC (2 i 0,6%).

Amb un diputat se situaren el nacionalista Nafarroa Bai (que conservava l’anterior escó) i el partit espanyolista Unión Progreso y Democracia (UPiD), que entrà per primera vegada al Congrés. Al Senat, el PP aconseguí 101 senadors, 89 el PSOE, 12 la coalició Entesa Catalana de Progrés, formada per PSC-ERC-ICV, 4 CiU i 2 el PNB. Malgrat aquests resultats, el PP entrà en una profunda crisi interna, que restà oberta fins a la celebració del congrés dels populars a València el mes de juny, on guanyaren les tesis del president Mariano Rajoy —i que provocà que alguns dirigents com Eduardo Zaplana o Ángel Acebes abandonessin la política.

El nou govern, amb el suport del PP, continuà la política de detencions contra la mesa nacional de Batasuna i, emparant-se en la Llei de partits aprovada l’any 2002, obrint processos d’il·legalització de les formacions polítiques independentistes de l’esquerra basca. El setembre del 2008, el Tribunal Suprem acordà la il·legalització i dissolució d’Acció Nacionalista Basca i considerà que, juntament amb el Partit Comunista de les Terres Basques, aquestes organitzacions estaven instrumentalitzades per ETA i que eren successores de Batasuna.

La il·legalització d’aquestes formacions tingué un efecte determinant en les eleccions al Parlament basc del març del 2009: l’abstenció a què donà lloc propicià que el nacionalisme basc perdés la majoria, tot i que, dins d’aquest, el PNB fos clarament el partit més votat de l’arc parlamentari. La continuació dels atemptats d’ETA i el projecte sobiranista d’autodeterminació que el lehendakari Juan José Ibarretxe impulsà des del 2003, finalment rebutjat per un dictamen del Tribunal Constitucional l’octubre del 2008, propiciaren que els partits d’àmbit estatal PSOE, PP i UPyD s’aliessin per impedir a Ibarretxe revalidar el mandat i que formessin un govern presidit pel socialista Patxi López.

L’acord PP-PSOE al País Basc afeblí encara més el govern Zapatero, que al Congrés dels Diputats havia rebut fins aleshores el suport del PNB. Finalment, el resultat de les eleccions al Parlament gallec el mateix mes, les quals retornaren el PP a la presidència de la Xunta, i l’agreujament de la crisi econòmica —el març del 2009 el govern, amb un copiós rescat, hagué d’intervenir una caixa d’estalvis en fallida, i l’abril d’aquest any la taxa d’atur espanyola, situada en el 15%, duplicava la mitjana europea— comportaren una remodelació en profunditat de l’executiu l’abril del 2009. En el nou govern destacà la substitució del ministre d’Economia Pere Solbes i l’entrada de Manuel Chaves, el qual deixà la presidència de la Junta d’Andalusia per la cartera d’Administracions Territorials. Des d’aquest càrrec, havia de resoldre la polèmica qüestió del finançament territorial suscitada arran de les protestes de nombrosos sectors de Catalunya pel dèficit fiscal i, alhora, les reaccions que aquesta reivindicació catalana desencadenà en altres comunitats autònomes.

En l’àmbit econòmic, al juliol s’aprovà el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), amb el qual el govern pretenia reduir la capacitat excessiva de les entitats i instava a les fusions de les caixes d’estalvis. La participació en aquestes operacions, finançada amb diner públic, tenia com a contrapartida la pèrdua en els casos més greus del dret de veto dels governs autònoms a les fusions de caixes intervingudes. A mitjan juliol, el govern espanyol presentà finalment el nou projecte de finançament autonòmic, que fou acceptat pel govern català, principal impulsor de la reforma. A Catalunya, el projecte desencadenà una controvèrsia política sobretot relacionada amb la reducció del dèficit fiscal i la suficiència dels recursos per a garantir el creixement sense perdre posicions. A la resta de l’Estat, el nou model fou en general durament criticat i repercutí en ocasions en un clima anticatalà alimentat per determinats mitjans de comunicació.

Tot i això, al mateix mes de juliol fou aprovat en el Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats Autònomes amb el vot favorable de les comunitats governades pel PSOE, mentre que les governades pel Partido Popular s’abstingueren. Aquest partit anuncià el vot negatiu quan el nou model fos sotmès a l’aprovació del Congrés dels Diputats el setembre del 2009 com a reforma de la Llei Orgànica de Finançament Autonòmic (LOFCA). Aquest mes també es destaparen alguns escàndols: dimití el director del Centro Nacional de Inteligencia per l’acusació de malversació de fons, i alts càrrecs del PP foren acusats de participar en una trama de corrupció. D’altra banda, ETA, tot i que aparentment afeblida pel degoteig de detencions, reprengué els atacs terroristes després de declarar finalitzada la treva incondicional anunciada el març del 2006 amb un atemptat a la terminal T4 de l’aeroport de Barajas al desembre, en el qual moriren dues persones. Els atemptats amb víctimes mortals esdevingueren més freqüents a partir del 2008: sis en total fins el juliol del 2009 (el més greu perpetrat a la localitat mallorquina de Calvià aquest mes, que costà la vida a dos guàrdies civils, un dia després de l’atemptat en una caserna de Burgos sense víctimes mortals però el de més potència des de feia anys, que causà una seixantena de ferits), dos el 2007 i un el 2006.

En política exterior, s’enfortiren les relacions amb França en matèria antiterrorista, però l’executiu espanyol continuà tenint poc pes dins la UE i dificultats de relació amb els EUA: malgrat l’accés a la presidència nord-americana del demòcrata Barack Obama, el qual en principi sintonitzava molt més amb el govern espanyol que l’administració de George W. Bush, la decisió espanyola de retirar els seus efectius de la força internacional de pacificació de Kosovo enrarí les relacions tant amb els EUA com amb l’OTAN, especialment pel seu caràcter sobtat i poc explicitat. El juny del 2009 se celebraren les eleccions al Parlament Europeu. Amb una participació del 46%, el PP se situà en primer lloc, amb 23 escons, seguit del PSOE (21), Coalició per Europa (2), que agrupava CiU, el PNB i altres partits, IU-ICV (2), l’espanyolista Unión, Progreso y Democracia (1) i Europa dels Pobles (1), que incloïa ERC i altres partits.

El 2010 i el 2011 la crisi econòmica s’agreujà, i la situació d’Espanya esdevingué especialment compromesa. Tot i que el dèficit i el deute públics espanyols (al voltant del 9% i del 70% del PIB, respectivament, els primers mesos del 2011) no eren especialment preocupants, l’enorme volum d’endeutament privat (estimat al voltant del 170%), associat sobretot a la bombolla immobiliària, amb el consegüent risc de col·lapse de les entitats bancàries (especialment les caixes d’estalvis) situà les finances espanyoles en una situació al límit de la insolvència. Les elevadíssimes taxes d’atur d’aquests mesos (que arribaven a superar el 20%), que castigaven sobretot la població jove, i les poques perspectives de creixement, a diferència d’altres estats de la UE, en complicaren la recuperació. La UE, tanmateix, descartà finalment sotmetre Espanya a un rescat com els de Grècia, Irlanda o Portugal.

Pressionat, però, per les institucions europees, Zapatero emprengué a principi del 2010 una dràstica política de retallades que comportà, entre altres mesures, la congelació de sous dels funcionaris i una reforma laboral aprovada al setembre que fou criticada, per raons oposades, tant per l’empresariat com pels sindicats, els quals convocaren una vaga general el mateix mes.

A l’octubre Zapatero dugué a terme una remodelació del govern en el qual es reforçaven les figures de Alfredo Pérez Rubalcaba, el qual, a més del càrrec ministre de l’Interior afegí els de la vicepresidència i portaveu del govern, i la ministra d’Economia, Elena Salgado.

La ministra impulsà una segona fase d’austeritat en les finances públiques, que concentrà sobretot en la despesa de les comunitats autònomes (tot i que prop de tres quartes parts del deute i el dèficit corresponien a l’administració central), mesures amb les quals topà amb el nou govern català de CiU sorgit de les eleccions del novembre del 2010, que es negà complir el dèficit adduint impagaments per part de l’estat.

En el pla polític, es continuaren succeint les detencions de membres d’ETA. L’organització terrorista, molt desarticulada per l’assetjament policial i que des del juliol del 2009 no havia tornat a atemptar, anuncià un alto el foc el setembre del 2010 que fou rebut amb escepticisme pel govern espanyol. Aquest, d’altra banda, hagué d’afrontar en l’escenari de descomposició gradual d’ETA la reconstrucció de l’esquerra abertzale, privada de representació parlamentària per la Llei de Partits des del 2002, que es reflectí en la creació d’un nou partit independentista (Sortu) que, a diferència d’intents anteriors, rebutjava el recurs a la violència i, explícitament, la d’ETA. Anul·lat el març del 2011 pel Tribunal Suprem, el succeí immediatament una nova formació, Bildu, pràcticament idèntica, que fou novament anul·lada pel Suprem, sentència, però, anul·lada pel Tribunal Constitucional. El Partit Popular, que sotmetia el desgastat govern de Zapatero a una pressió sense concessions, l’acusà d’instrumentalitzar el tribunal i d’afavorir ETA.

Paral·lelament, el gener del 2011, ETA anuncià un nou alto el foc “permanent, general i verificable internacionalment”. Malgrat que els dos grans partits estatals desacreditaren la declaració, a partir d’aleshores se succeïren els esdeveniments que semblaven apuntar a una fi definitiva d’ETA. A l’abril fou permesa la participació a les eleccions municipals de Bildu, un partit amb plantejaments idèntics a Sortu, que obtingué bons resultats, i al setembre fou celebrada una conferència de pau internacional amb personalitats d’acusat relleu, com ara l’ex-secretari general de les Nacions Unides Kofi Annan. 

El 20 d’octubre ETA feu públic un comunicat en el qual anunciava l’abandó de la lluita armada sense condicions en un procés verificable internacionalment, i reconeixia també els procediments democràtics com els exclusivament legítims per a aconseguir els seus objectius, i es comprometia a iniciar un procés de diàleg amb els governs espanyol i francès.

Pel que fa a Catalunya, el Tribunal Constitucional també fou acusat de politització quan, després de quatre anys accidentats i plens d’irregularitats, el juny del 2010 dictà sentència sobre l’Estatut d'Autonomia del 2006. El contingut fortament restrictiu sobre un text sotmès ja d’antuvi a retallades prèvia a l’aprovació dels parlaments català i espanyol i en referèndum, suscità una allau de crítiques i donà lloc a una de les manifestacions més massives de la història recent de Catalunya. La ja accidentada relació tensió Catalunya-Espanya augmentà encara més, com ho posà de manifest el moviment de les consultes independentistes que culminaren l’abril del 2011.

En política exterior, les relacions amb el Marroc tingueren moments difícils a causa de diversos incidents amb immigrants a les fronteres de Ceuta i Melilla, i també per diverses accions dels activistes sahrauís en el context d’un agreujament de la situació al Sàhara Occidental.

Les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig de 2011 posaren en evidència el desgast del PSOE i la progressió de l’ascens del PP, els quals obtingueren el 37,4% dels vots en les municipals, davant el 27,7% dels socialistes. El PSOE, d’altra banda, fou desallotjat del poder en totes les comunitats on se celebraren eleccions, fins i tot al feu tradicional d’Extremadura, que havien ocupat ininterrompudament. Només restaren fora del control del PP Catalunya (governada per CiU des de l’any anterior), Navarra (controlada per la UPN), Andalusia (on no s’havien celebrat eleccions) i Astúries (on s’imposà una llista dissident del PP).

Dies abans de les eleccions prengué força en nombroses ciutats de l’Estat el moviment dels Indignats, que reclamaven la regeneració democràtica i un major control del poder financer, entre moltes altres reivindicacions. El moviment, impulsat des d’internet, el formaven sobretot joves amb estudis superiors, entre els quals la taxa d’atur superava el 40%.

En preparació a les futures eleccions generals, el juliol del 2011, el ministre de l’Interior i portaveu del govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, presentà la seva dimissió i fou escollit candidat pel PSOE. Aquest fet obligà Rodríguez Zapatero a remodelar el govern: el ministre de Foment, José Blanco, fou també nomenat portaveu del govern, i Antonio Camacho, ministre de l’Interior.

Segona majoria absoluta del PP (novembre del 2011 - desembre del 2015)

Convocades el 20 de novembre, els resultats posaren de manifest l’enfonsament del PSOE (110 diputats, 59 menys que l’any 2008, i 28,7% dels vots) i la victòria més aclaparadora del PP (186 diputats i 44,6% dels vots) en tota la seva història, amb una folgada majoria absoluta. La resta dels partits se situaren de la següent manera: CiU aconseguí 16 diputats (4,1% dels vots), seguit d’Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya (11 i 7%), Amaiur, nou partit de l’esquerra abertzale que entrà amb força al Congrés dels Diputats amb 7 escons i l’1,4% dels vots, l’espanyolista Unión, Progreso y Democracia (5 i 4,7%), PNB (5 i 1,34%), ERC-RCat (3 i 1%), el Bloque Nacionalista Galego (2 i 0,7%), Coalición Canaria (2 i 0,5%) i tres partits més amb un escó cadascun. La participació fou del 71,7%, dos punts per sota de la del 2008. 

El govern presidit per Mariano Rajoy inicià la legislatura el 27 de desembre de 2011. Els reptes principals que hagué d’afrontar foren la crisi econòmica (Espanya era un dels països afectats per la crisi del deute de la zona euro), l’impuls del moviment sobiranista català i la seva deriva independentista, la corrupció i la crisi de la monarquia. Pel que fa a la crisi, la repercussió més dramàtica fou un augment accelerat de l’atur (ja comparativament força elevat en èpoques de bonança), que arribava els primers mesos del 2013 al voltant del 27%. L’elevat deute (tant públic com privat), l’estat de col·lapse de part del sector bancari com a resultat de l’exposició a la bombolla immobiliària i la caiguda del PIB eren també aspectes aparents de la crisi, al costat d’altres d’estructurals (baixa productivitat, ineficiència del sector públic, etc.). El mateix desembre, el govern posà en pràctica una sèrie de noves mesures d’austeritat amb l’objectiu de reduir el dèficit públic, que el 2011sobrepassava el 8%. Les retallades recaigueren sobretot en les comunitats autònomes i en les prestacions socials. Al juny, Espanya demanà formalment assistència financera de la Unió Europea per a salvar el sector bancari. La UE accedí a un ajut de 100.000 milions d’euros després d’haver dut a terme una inspecció del sector. També a requeriment de la UE, al setembre fou creat un “banc dolent” (SAREB), entitat que concentrava els actius tòxics sorgits de la bombolla immobiliària, i el novembre del 2012 la Comissió Europea aprovà els plans de reestructuració de la banca espanyola proposats pel govern Rajoy. Les retallades i l’austeritat comportaren un gran descontentament, que es traduí en el sorgiment de Podemos, formació de l’esquerra alternativa amb un discurs de ruptura radical que irrompé amb força en les eleccions al Parlament Europeu del maig del 2014 i que se situà en quart lloc, per darrere dels dos grans partits (PSOE i PP), que sofriren fortes pèrdues, i d’Izquierda Unida. També obtingué bons resultats a la cambra europea Ciutadans, partit anticatalanista nascut a Catalunya partidari d'una centralització i una uniformització que acabà fagocitant Unión, Progreso y Democracia, d’ideologia similar. 

A Catalunya, el sobiranisme i l’independentisme continuaren l’impuls iniciat amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, ara reforçat amb l’austeritat dictada des del govern central (i aplicada pel govern català), el recurs sistemàtic al TC contra les lleis aprovades al Parlament de Catalunya i la recuperació de competències transferides. Els intents del govern català de negociar amb l’espanyol una consulta sobre el futur de Catalunya toparen amb l’immobilisme de les negatives de Mariano Rajoy i amb les accions judicials contra el president de la Generalitat Artur Mas i altres membres del govern. Tot i això, la consulta del 9-N, de caràcter simbòlic i protagonitzada per la societat civil, se celebrà amb un resultat en general tingut per significatiu, però que Rajoy es negà a prendre en consideració. La corrupció, situada en primer pla, afectà greument la credibilitat dels dos grans partits, tant del PP (casos Bankia, Bárcenas, targetes opaques, etc.) com del PSOE (cas dels ERO d’Andalusia, que provocà el relleu de la presidència al govern d’aquesta comunitat autònoma). Continuà, així mateix, el “cas Nóos”, centrat en el marit de la infanta Cristina, Iñaki Urdangarin, però que revelà una pugna soterrada per a encausar la filla del rei Joan Carles. Aquest cas deteriorà greument la imatge de la institució monàrquica, com també ho feu l’estat de salut de Joan Carles I i algunes actuacions seves que foren rebudes amb moltes crítiques. El 18 de juny de 2014 Joan Carles I abdicà en el seu fill Felip, el qual, l’endemà, el succeí en el tron com a Felip VI d’Espanya. 

El 2015, marcat per les convocatòries electorals, posà de manifest el fort retrocés del PP en els diversos nivells de l’administració, tot i mantenir-se sovint com a força més votada. Després de les eleccions municipals i autonòmiques del 25 de maig, diverses grans ciutats, entre les quals es trobaven Madrid i València, després de molts anys deixaren de ser governades pel PP, i es confirmà l’ascens de Podemos, que entrà en coalicions d’esquerra en aquests mateixos municipis i també a Barcelona, entre d’altres. Quant a les eleccions autonòmiques, el PP passà de governar en onze comunitats a fer-ho en sis, i també es confirmà en aquest nivell l’ascens de Podemos, que amb el PSOE i altres formacions formà coalicions de govern d’esquerres. Ciutadans, l’altre partit emergent, aconseguí també bons resultats i arribà a pactes de govern amb el PP. A Andalusia, d’altra banda, desbloquejà la investidura de la candidata a la presidència del PSOE.

Fragmentació, crisi catalana i retorn del PSOE (del 2016 ençà)

Les eleccions generals del 20 de desembre de 2015 reforçaren la tendència a la fragmentació i posaren fi al bipartidisme que dominava des del final del franquisme. Tot i que el PP aconseguí mantenir-se com a força més votada (123 escons), perdé 63 escons i restà lluny de la majoria absoluta (176). El PSOE aconseguí 90 escons (20 menys que el 2011). A continuació, Podemos i Ciutadans aconseguiren, respectivament, 69 i 40 diputats. Izquierda Unida disminuí dràsticament la representació (2 escons) i, entre les formacions territorials, Esquerra Republicana de Catalunya esdevingué la primera força amb 9 escons. Desapareguda Convergència i Unió, la formació hereva, Democràcia i Llibertat, aconseguí 8 escons, seguida del PNB (6) i EH Bildu (2). Fracassats els intents per a formar govern, a l’abril Felip VI convocà eleccions generals anticipades (les primeres des del 1978 per impossibilitat de formar govern). Poc abans, el diari Público havia difós l’anomenada “operació Catalunya”, una guerra bruta contra l’independentisme català orquestrada des del govern espanyol, amb la col·laboració d’alts estaments de la judicatura i de mitjans de comunicació, que rebé una condemna simbòlica del Congrés dels Diputats (juliol del 2017).

Les eleccions del 26 de juny de 2016 donaren poques variacions respecte a la convocatòria del desembre del 2015: el PP restà com a primera força amb 137 escons, seguit del PSOE (85), Podemos-IU (71) i Ciutadans (32), i ERC (9) i CDC (que havia abandonat la denominació anterior de Democràcia i Llibertat) restaren igual (9 i 8). El PNB obtingué 5 escons, Bildu 2 i Coalición Canaria 1. Tenint en compte la similitud dels resultats, el bloqueig de la investidura amenaçà de precipitar una tercera convocatòria d’eleccions, atesa la negativa del PSOE a afegir el seu suport al de Ciutadans perquè Rajoy pogués formar govern. A l’octubre, la rebel·lió d’una part dels líders del PSOE, liderats per la presidenta d’Andalusia Susana Díaz, i de dirigents històrics, encapçalats per Felipe González, apartaren Pedro Sánchez de la secretaria general del PSOE. La comissió gestora designada pel comitè federal del partit i presidida pel president de la comunitat autònoma d’Astúries, Javier Fernández, canvià la posició del PSOE del vot negatiu a l’abstenció en la segona votació. Rajoy fou investit al capdavant d’un govern en minoria el 29 d’octubre.

Al llarg dels 314 dies de govern en funcions, el PP continuà aplicant una estricta política d’austeritat, dirigida sobretot a través de l’assignació d’un sostre de dèficit molt més restrictiu a les comunitats autònomes que no pas a l’administració central. Tanmateix, la situació financera de l’Estat no millorà, i Espanya fou amonestada des de la Comissió Europea per l’incompliment del dèficit i també per la poca disposició a aplicar la quota d’acolliment de refugiats acordada a principi del 2016. Paral·lelament, els casos de corrupció que afectaven sobretot el PP, però també el PSOE, s’engrandiren amb noves revelacions, i el “cas Nóos”, que afectava la família reial, prosseguí un curs especialment tortuós. Hom obrí també el judici, entre d’altres, contra l’exministre i expresident de Bankia i de l’FMI Rodrigo Rato. Tot i la paràlisi de l’activitat legislativa, el PP continuà l’ofensiva contra el govern independentista català, de la qual els tribunals esdevingueren l’element clau. Amb aquest propòsit, al novembre s’aprovà la reforma de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional (TC) de l’octubre del 2015, que facultava aquest tribunal per a suspendre i inhabilitar directament els polítics que desobeïssin les seves sentències. Davant la negativa sistemàtica del govern espanyol a un referèndum pactat, el govern de la Generalitat intensificà el desafiament amb l’anunci d’un referèndum unilateral el juny de 2017.

Mentrestant, al febrer es dictà sentència pel “cas Nóos”, que exonerà la infanta Cristina de Borbó i condemnà el seu consort, Iñaki Urdangarin. Aquests i altres casos repercutiren en la valoració negativa de la independència judicial espanyola per part d’organismes internacionals, malgrat la qual el setembre del 2017, en una sessió solemne presidida pel rei d’Espanya, el president del Tribunal Suprem proclamà la indissoluble unitat d’Espanya fonament últim del dret espanyol. Espanya, tanmateix, reeixí a mantenir un cert suport dels seus principats aliats, que, malgrat els esforços de la diplomàcia exterior del govern català, qualificaren el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya d’afer intern. El maig del 2017 tingué lloc un canvi d’escenari en el PSOE quan Pedro Sánchez recuperà el lideratge en guanyar les eleccions primàries del partit. Al juny Podemos presentà una moció de censura que fou derrotada i davant la qual el PSOE s’abstingué. L’agost del 2017 tingueren lloc a Barcelona i a Cambrils dos atemptats terroristes que causaren 16 víctimes mortals. L’atac, perpetrat per gihadistes arrelats al país, provocà nombroses polèmiques, entre d’altres per la manca de coordinació entre els cossos policials catalans i espanyols per motius polítics.

Precedit d’una intensificació de mesures com la intervenció de les finances de la Generalitat i de la repressió judicial i policial, l’1 d’octubre se celebrà el referèndum sobre la independència de Catalunya. Declarat il·legal pel govern espanyol, la violència policial exercida contra els votants donà lloc a crítiques internacionals, tot i que els estats i la UE no variaren la seva posició substancial de suport al govern espanyol. Dos dies després del referèndum, el rei Felip VI feu una defensa sense escletxes de la unitat d’Espanya i de l’actuació policial i condemnà l’independentisme. Per la seva banda, el govern espanyol aprovà uns dies més tard un decret pel qual es facilitava el trasllat d’empreses fora de Catalunya. Immediatament després d’una problemàtica declaració d’independència del Parlament de Catalunya (27 d’octubre), precedida de l’empresonament preventiu dels dos líders de les dues principals organitzacions independentistes, el govern aplicà l’article 155 de la Constitució pel qual s’intervenia el govern de la Generalitat de Catalunya. Al novembre els tribunals ordenaren l’empresonament preventiu dels consellers del govern, la meitat dels membres del qual dies abans havien optat per l’exili (entre els quals hi havia el president de la Generalitat Carles Puigdemont). Seguint l’actuació de la fiscalia general de l’estat, l’instructor de la causa, Pablo Llarena, acusà els detinguts de rebel·lió i dictà euroordres de detenció contra Puigdemont i els consellers, que tanmateix foren desestimades pels tribunals europeus. Malgrat la dissolució forçosa del govern i la cambra catalans i la repressió de l’independentisme, en les eleccions del 21 de desembre al Parlament de Catalunya els partits independentistes conservaren la majoria.

Altres aspectes polèmics de la legislatura foren els intents d’arxivament de les denúncies en el cas de la plataforma gasista Castor i les compensacions proposades als seus responsables, que causaren una gran indignació, i les crítiques als tribunals per la sentència de l’anomenat “cas La Manada”, un cas de violació múltiple comesa a Pamplona, per considerar-la excessivament indulgent per als acusat. El mateix mes d’abril del 2018, en un comunicat ETA demanà perdó a les víctimes dels seus atemptats sense participació directa en el conflicte, i instà a resoldre de manera pacífica i democràtica el conflicte, petició a la qual el govern espanyol respongué refermant-se en la via policial. El 3 de maig, ETA formalitzà l’autodissolució. Al final d’aquest mes es feren públiques les primeres condemnes pel “cas Gürtel”, per les quals es dictà presó de fins a 51 anys per a 29 excàrrecs del PP i persones vinculades al partit.

Poc més d’una setmana després (1 de juny) una moció de censura presentada pel PSOE feu caure el govern de Rajoy. El suport dels partits independentistes a la moció comportà una dura oposició de PP i C’s, que acusaren el nou president socialista Pedro Sánchez de submissió als independentistes, tot i que, de fet, el tractament del conflicte que feu el PSOE no diferí gaire del del govern del PP, especialment amb un ministre d’Afers Estrangers lliurat a una zelosa desqualificació del sobiranisme català en els fòrums internacionals. Malgrat la dimissió de dos ministres per irregularitats i l’hostilització de PP i C’s per la suposada complicitat socialista amb l’independentisme, i l’enrenou causat per l’anunci del trasllat de les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, el govern de Pedro Sánchez no patí la primera contrarietat important fins a les eleccions anticipades andaluses (desembre), després de les quals el PSOE perdé per primer cop el govern d’aquesta comunitat autònoma. Les eleccions andaluses, a banda, significaren la irrupció amb força d’un nou partit en l’òrbita de l’extrema dreta (Vox), el suport del qual C’s i PP pactaren per a formar govern en aquesta comunitat autònoma. El 12 de febrer s’inicià al Tribunal Suprem el primer dels judicis als dirigents independentistes catalans (causa especial 20907/2017), que jutjava nou consellers de l’anterior govern, la presidenta del Parlament i els dos líders de les organitzacions independentistes.

Tres dies després, Sánchez convocà eleccions anticipades en no obtenir suports de l’independentisme davant la seva negativa de negociar sobre els presos polítics i l’autodeterminació de Catalunya. Al març, la imparcialitat de la justícia espanyola tornà a resultar àmpliament qüestionada per la sentència condemnatòria als implicats en un confús incident amb guàrdies civils a la localitat navarresa d’Altsasu. El resultat de les eleccions espanyoles del 28 d’abril de 2019 consolidà el PSOE (123 diputats), mentre que el PP (66) perdé més de la meitat de la representació, seguit a poca distància per C’s (57). Podemos (42) experimentà també una forta davallada i Vox entrà com a cinquena força (24) al Congrés dels Diputats. Esquerra Republicana de Catalunya aconseguí un resultat històric, amb 15 diputats.

Data de revisió: 
2019-03-29
Llegir més...