L’ any 1949, Joan Brossa, el veritable inspirador de Dau al Set, va escriure un oracle a Antoni Tàpies (Barcelona, 1923) amb motiu de la celebració de la primera exposició individual realitzada pel pintor a les Galeries Laietanes, del 28 d’octubre al 10 de novembre de 1950. Aquest oracle hauria pogut acabar dient: «El teu arrelament a la terra et farà testimoni. » Tàpies ha viscut sempre a Catalunya. Durant els primers anys cinquanta es mantenia a Catalunya la tendència a crear grups per renovar l’art: Postectura, el 1950; Indika, el 1952; Associació d’Artistes Actuals, el 1953; Taüll, el 1955, les dues darreres amb la participació de Tàpies. El 1955 es va formar el Grup Sílex amb Eduard Alcoy, Joan Hernàndez Pijuan, Carles Planell, Josep M. Rovira Brull i Lluís Terricabras, que emfasitzava la connexió entre art modern i art prehistòric.
L’art de Tàpies és testimoni viu del segle, des de l’acabament de la Guerra Civil; «testimoni del silenci», havia escrit Alexandre Cirici el 1970. Però Tàpies no s’acaba amb els anys setanta, la seva força creativa encara sorprèn als anys noranta.
Tàpies és molt més que el materialisme en el qual sovint se’l situa. La seva passió per les cultures no occidentals ha produït tota una inspiració pròpia d’un món que és el seu, que observa altres cultures, com la xinesa, amb la seva passió per la filosofia zen, pels grafismes i per tants exotismes d’aquell llunyà Orient. Obsessionat per la malaltia i la ferida, les seves obres busquen exorcitzar la primera i cicatritzar la segona. El cor humà és part integrant de l’obra actual de Tàpies.
Pintura completa
Antoni Tàpies va començar a dibuixar cap al 1942-43, mentre es recuperava d’una malaltia. L’obra de Tàpies dels darrers anys de la dècada dels anys quaranta és la millor il·lustració del progrés artístic del pintor en el moment de la constitució de Dau al Set; ell, que també va participar, entre el 1948 i el 1951, en el moviment estètic magicista i surrealista del grup, el 1946 ja realitzava el Collage del paper de plata o la Figura de paper de diari i fils, i aquell mateix any la Capsa de cordills, d’una modernitat encara avui ben actual. «En aquell moment em vaig carregar d’excessiva literatura, que és una mica el que va passar a quasi tots els pintors del grup surrealista. Són artistes que, sota la influència de Breton, van canviar de temes però van seguir pintant de manera tradicional, excepte Miró. De Dau al Set, quan em vaig adonar que em ficava en un món excessivament literari, me’n vaig desfer Aleshores vaig fer un tomb total.» Dau al Set és com un interludi en l’obra de Tàpies. Aquest ja era Tàpies abans i ho va ser durant o malgrat aquell incís. Ho demostren treballs com ara les gratades sobre cartró, amb tota la intuïció de qui vol canviar la pintura, de qui va sortir de la pintura a l’oli, de l’academicisme del Postimpressionisme i del paisatgisme. Tàpies encara està molt orgullós d’aquests cartrons foradats que, com més tard ho farà Fontana, han contribuït força a transformar el llenguatge plàstic per si mateix.
Mentre encara continuava lligat al Surrealisme de Dau al Set, doncs, Tàpies ja començava a experimentar amb allò que el faria realment famós: la matèria. La Creu de paper de diari, del 1946-47 és una d’aquestes primeres obres en les quals la matèria s’imposa per damunt de la forma, de la línia. Va ser presentada amb el Collage de les creus al primer Saló d’Octubre del 1948. En aquell moment entrava a Dau al Set amb una pintura colorista, de visions terribles (Tríptic, 1948), gairebé sempre nocturnes. Amb l’exposició individual del 1950 i una estada a París amb una beca de l’Institut Francès va acabar aquest primer període en què Tàpies ja practicava habitualment el gratatge i el collage.
A partir del 1952, data de la segona exposició personal a les Galeries Laietanes i de la seva primera presència a la Biennal de Venècia, Tàpies ja caminava segur d’un geometrisme abstracte cap al treball de la matèria, la terra, que ell erosionava, marcava, esgarrapava i codificava amb signes per transmetre un missatge personal. El quadre adquiria un gruix irregular volgut. Els colors es limitaven principalment a l’ocre, blanc, negre i vermell; el gris s’imposava. El llenguatge tenia una força insòlita. La personalitat ja era definitiva, la seva influència, decisiva.
L’any 1955 va ser clau tant per a Tàpies com per al que la seva obra representa. Va ser l’any de l’obra grisa (Gris amb traços negres, Gran pintura grisa) i de la seva aparició a París. A Barcelona, aquell any, l’obra de Tàpies va ser objecte per primera vegada d’un ampli debat públic. Del 24 de setembre de 1955 al 6 de gener de 1956 es va celebrar a la ciutat la III Biennal Hispanoamericana d’Art; s’hi presentaven tres quadres de Tàpies que van provocar vives reaccions. La Revista va organitzar a l’inici del mes d’octubre del 1955 una enquesta sobre la Biennal en la qual es demanava de respondre les preguntes: «Quina obra situaria en el lloc d’honor? Quina obra giraria de cara a la paret?» La polèmica es va centrar en l’antagonisme artístic entre els quadres de Tàpies i els de Togores: les pintures matèriques del primer, enfrontades a les figuracions del segon (La Família). El debat es podria resumir en l’oposició abstracció-realisme: En favor d’aquest darrer, la Sala Parés va editar el 1955 un llibret titulat Pintura sense ismes i va organitzar, el 1959, una exposició: El realisme com a expressió de la bellesa.
Tàpies ha utilitzat al llarg de la seva vida grans quantitats de cartrons i papers per crear. La pràctica del dibuix ha acabat influenciant i marcant definitivament la seva pintura i fins i tot l’escultura. L’obra de Tàpies s’ha anat deixant vèncer pel dibuix i per la noció d’escriptura. Tant és dibuix el grafisme damunt un paper com el paper que es plega i s’arruga per manifestar l’expressivitat del suport mateix. Per això, Tàpies fa servir cartrons vells. Ell diu que el to gris que tenen li recorda encara els uniformes caquis dels soldats, la guerra i la postguerra: «Hi ha coses que semblen molt tristes però que ajuden a veure les situacions de la vida de manera diferent; el pintor Shih Tao deia: “Jo parlo amb la mà, tu escoltes amb els ulls”.»
La Galeria Stadler va presentar a l’inici de l’any 1956 una exposició personal de Tàpies –la seva primera a París que, després de la del 1953 a Nova York, el pintor ha recordat en la Memòria personal– amb la producció del 1955 i un pròleg de Michel Tapié, on afirmava que la pintura de Tàpies «no és més que pintura i totalment pintura» i anunciava que ja portava el camí d’esdevenir «pintura completa». Hi havia l’emblemàtica Gris amb traços negres n. XXX-lll. La matèria en gris estava feta amb una barreja de pols de marbre i pigment de color.
Al final de la dècada, Tàpies va orientar, amb distància i personalitat, l’Informalisme, un informalisme de matèria, molt innat i molt treballat; un art pobre. Creus, lletres, alguna presència de color, objectes que no volien ser només reals (Porta metàl·lica i violí, 1956).
A l’inici dels anys seixanta, els quadres de Tàpies buscaven el relleu, incorporaven objectes i sobretot teixits; l’artista els encolava i els arrencava. El diàleg entre els objectes reals i l’abstracció més pura s’enriquia (Relleu amb cordes, 1963; Nus marró, 1964), la relació entre l’artista i la matèria esdevenia violenta (Roig i negre amb zones arrencades, 1963-65). Després, el treball amb objectes quotidians es mouria entre pintura i escultura (Cadira coberta, Cadira i roba, Taula de despatx amb palla, Panera i diari, Pila de plats, totes del 1970). Aviat l’empremta de l’objecte en el quadre s’imposaria en superfícies cada vegada més grans, per desaparèixer i deixar pas a una gran tranquil·litat pictòrica, a vernissos, a colors ocres. L’angoixa, la solitud, la reflexió i la protesta de l’artista dominaven, en aquell moment, el treball de Tàpies, molt assossegat pel pensament oriental.
Més enllà del coneixement de cada obra, tota la seva producció té una gran coherència i una formidable continuïtat, des dels anys quaranta fins avui, una solidesa artística fonamentada en la integració de tècniques molt diverses, utilitzades per a la comprensió fins i tot poètica d’una realitat global i quotidiana; la del país en què viu, la de l’art i de l’artista en general.
Avui per avui, Tàpies domina l’escena artística catalana i la representa a l’estranger. Els seus quadres pesen d’un pes físic, natural, i s’imposen amb una potència insòlita. Els materials són els de sempre, aquells que representen la vida de cada dia de tothom: la terra, una corda, cordills, un colador, una tassa, un plat, una camisa, la fusta. Els formats insisteixen a demostrar que les dimensions no fan l’obra, que la immensitat de la creació treu la seva grandesa del contingut, no de les mides. Tàpies s’expressa a vegades en pocs centímetres mentre en d’altres ocasions necessita gruix i superfície, fins i tot díptics o tríptics, per dir el que ha de dir, el que vol transmetre. Els signes són el seu missatge; amb els signes fa metàfores i crea imatges. Les creus, els gratatges, les geometries, les ratlles, les lletres, les xifres, són el seu llenguatge, que completa amb objectes representats, sempre senzills, una graella, una taula, una cadira, mitjons i parts del cos humà com peus o braços.
El domini de la tècnica i del color embadaleixen. La matèria enganxada. La pintura que la penetra, la traspassa, s’hi introdueix, regalima, juga, discuteix, pinta. El color general tapià. Negres, blancs, grisos, aquells ocres de la mel que ell ha celebrat tan sovint i el vermell, violent, que retalla el peu, que fa mal i que simbolitza, amb el groc, allò que l’arrela, el país que ell no ha volgut abandonar mai: mireu-vos les creus vermelles emmarcades en una mena de safata blanca que és un quadre i us adonareu del realisme de la pintura de Tàpies i de com la creació plàstica pot esdevenir denúncia de les injustícies, de la mort violenta, de la tortura més quotidiana, del present i del passat.