Salvador Dalí (1904-1989), fill d’un notari de Figueres, va ser un meteor artístic que insinuava ja de jove gran interès per l’art. Als quinze anys participava en la publicació d’una revista local, Studium, escrivint una secció sobre els mestres de la pintura. En aquell moment, dos anys abans d’acabar el batxillerat, escrivia: «Seré un geni i el món m’admirarà. Potser seré menyspreat i incomprès, però seré un geni, un gran geni, perquè n’estic cert. » Dalí pintava entre Figueres i Cadaqués, poble aleshores ja conegut dels artistes d’aquí i de fora –recordem el quadre de Derain del 1910–. Aquest paisatge, Dalí no l’abandonarà mai; del 1920 és un retrat del seu pare, que fixa el marc de la badia.
Malgrat mostrar-se sempre en plena contradicció, totes les aportacions de Dalí al llenguatge pictòric van ser realitzades en els primers anys trenta, és a dir, en la seva etapa de formació i fins a la Guerra Civil. Després es va limitar a repetir les mateixes idees, expressades, però, amb gran perfeccionament. Dalí va portar a terme una activitat pictòrica acompanyada d’una actitud personal que potenciava les excentricitats i la provocació, hàbilment orientades cap a finalitats propagandístiques, que l’han fet considerar, sobretot durant el franquisme, un artista polèmic i una mica al marge de l’evolució pròpia de l’art català.
Salvador Dalí, de Madrid al Manifest Groc
El 1922 comença una etapa que s’ha valorat molt recentment. Dalí va entrar a l’Escola de Belles Arts de Madrid (d’on seria expulsat el 1923 i definitivament el 1926); vivia a la residència d’estudiants, on va conèixer Luis Buñuel, Rafael Barradas, Maruja Mallo, Pepín Bello i Federico García Lorca. Dels tres primers n’ha quedat un bon testimoni a Somnis noctàmbuls del 1922. El Dalí de Madrid s’interessava molt pel Cubisme de Juan Gris i pel Futurisme i plasticisme italià de Carrà i Morandi, com ho mostren les natures mortes d’aquells anys 1923-24. García Lorca li va dedicar la Oda a Salvador Dalí i, aquest, diversos retrats, com el cubista del 1923-24.
Al mateix temps, en les seves estades a l’Empordà es complaïa a pintar la seva germana Anna Maria. Dues obres del 1925, amb la noia mirant per la finestra o asseguda d’esquerra en una cadira, són representatives d’una producció d’arrel noucentista que Picasso va admirar, junt amb les natures mortes d’inspiració cubista, quan, pel novembre del 1925, Dalí les va exposar per primera vegada a les Galeries Dalmau.
Malgrat que el 1926 Dalí va tornar a Catalunya, la seva relació amb Madrid i més especialment amb García Lorca es va prolongar un temps a l’entorn d’un projecte de llibre il·lustrat sobre «Els Putrefactes». Amb aquest nom, el grup d’amics de la residència designaven els immobilistes i els conservadors que «feien pudor» de vells i antiquats. El llibre no es va arribar a fer, però l’obra posterior de Dalí hi troba molta explicació. En l’exposició que al final del 1926 Dalí va inaugurar a les Galeries Dalmau, s’hi podia veure una composició amb tres figures anomenada Acadèmia neocubista, una al·legoria i personificació de sant Sebastià que obria la porta al camí cap al Surrealisme. Dalí anunciava en aquella ocasió a Dalmau: «El 13 rebrà tres pintures on el meu cubisme es deslliura de tota l’aridesa i sequedat de les èpoques de disciplina i estudi.»
Pel juny del 1927 es va estrenar a Barcelona Mariana Pineda de García Lorca amb decorats i vestuari de Dalí. Al final del juliol va començar una col·laboració regular a la revista sitgetana L’amic de les arts. Pel setembre, Miró el va anar a visitar a l’Empordà amb el seu marxant Pierre Loeb. L’artista va quedar ben impressionat, però el marxant li va escriure: «Crec que encara navega massa de pressa d’una influència a una altra. Espero veure sorgir la seva pròpia personalitat.»
L’ any 1928 va començar amb una «manifestació d’art d’ avantguarda» a les Galeries Dalmau i, després d’una llarga i laboriosa preparació, pel març, Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch van publicar un manifest imprès en un full de color groc: el Manifest groc. Era una presa de posició provocadora contra l’estat artístic i cultural del país, que no va passar desapercebuda. És prou explícit el fragment següent: «Del present manifest hem eliminat tota la cortesia en la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els representants de l’actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliquescents i lamentables confusionismes de tots els valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències. Exemple: “La Nova Revista”. La violenta hostilitat, per contra, situa netament els valors i les posicions i crea un estat d’esperit higiènic [...]. Denunciem la manca absoluta de joventut dels nostres joves [...]. Denunciem l’arquitectura d’estil [...]. Denunciem els pintors d’arbres torts. » Només Picasso i Miró se salvaven de la cremada d’aquells homes.
Poc després, el 13 de maig, es va organitzar una manifestació avantguardista a Sitges, en la qual Dalí afirmava: «L’art català actual en la seva generalitat es mou dins de tendències històricament anacròniques. Per tant, des d’un estat d’esperit putrefacte». En la manifestació de Sitges, Dalí va proposar d’abolir la sardana i el regionalisme, de menysprear tot edifici de més de vint anys, de derruir el Barri Gòtic i construir-hi amb formigó armat, mentre proclamava el postmodernisme.
Pel setembre del 1928 Dalí escrivia a García Lorca: «El Surrealisme és un dels mitjans d’evasió. És aquesta evasió lo important; jo vaig tenint les meves maneres al marge del Surrealisme, però això és quelcom de viu, ja veus que no parlo d’ell com abans. » Pel gener del 1929 Dalí i Buñuel començaven a Figueres el guió del que seria Un chien andalou. Al juny Dalí sortia cap a París i poc després entrava en el cenacle del Surrealisme.
El Manifest del Surrealisme s’havia publicat a París per l’octubre del 1924 i l’any següent Miró pintava Ceci est la couleur de mes rêves. Poc abans havia sortit Une vague de rêves d’Aragon. Miró va cal·ligrafiar en el quadre la paraula Photo, en lloc de fer un collage amb una fotografia, «perquè havia partit de la idea d’una fotografia»; era una obra més en la línia de Picabia que no pas en la de Breton. El 1926, Magritte realitzava Ceci n’est pas une pipe. Tres anys després, Dalí, que només en tenia vint-i-cinc, arribava amb força. Fins ara, Dalí, amb molta qualitat, s’havia anat cercant, tot observant l’art dels altres. Breton ho va refregar amb duresa: «Quan Dalí es va introduir l’any 1929 en el Surrealisme, la seva obra pictòrica anterior no anunciava res de rigorosament personal.»
A Catalunya, el Surrealisme havia comptat amb la difusió propiciada per L’amic de les arts entre el 1926 i el 1929. Àngel Ferrant, que va ser a Barcelona del 1920 al 1934, el grup de l’Empordà amb A. Planells i A. Massanet, els escultors R. Marinel·lo i E. Serra, i el Cercle de Lleida, amb Leandre Cristòfol i J. Viola, en són els millors fruits. J. de Togores (1893-1970), va tenir uns onze anys brillants a París, amb el marxant Kahnweiler fins que aquest, a l’inici del 1932, veient els seus darrers quadres li va fer: «Em veig obligat de dir que no m’agraden.»
L’estiu d’aquell mateix 1929 Dalí va rebre a Cadaqués Paul Eluard i Gala, que Dalí no tardaria a fer seva després d’haver pertangut a Max Ernst i a Eluard. Ella, a partir d’ara, canalitzaria la gran potència creativa d’un Dalí que el 1930, quan es publica el segon manifest surrealista de Breton, ja és un home essencial del moviment, fins a l’expulsió del grup el 1934.
A partir del Surrealisme, Dalí no deixarà de treballar sobre les imatges dobles i la transformació de les imatges. Ell, que a Madrid llegia i subratllava Freud, s’implicarà en el «mètode paranoicocrític» exposat amb el psicoanalista Jacques Lacan en el primer número de la revista Minotaure (1933), després d’haver publicat, ja el 1930, La femme visible: «Per un procés de caràcter paranoic i actiu del pensament, serà possible, simultàniament a l’automatisme i altres estats passius, de sistematitzar la confusió i de contribuir al descrèdit total del món de la realitat.»
El 1940, Dalí s’instal·la per uns anys als Estats Units abans de tornar a Port Lligat i entrar en una etapa classicista i mística. Els camins personals de la provocació artística de Dalí són els que ell mateix va descriure, ja el 1934, a Nova York: «L’única diferència entre un boig i jo és que jo no estic boig.»
El Surrealisme
El Surrealisme va ser una doctrina moral i estètica, gairebé una conducta de vida, sortida del Simbolisme, en la qual va intervenir la psicoanàlisi i, més enllà, la reflexió política, fins i tot marxista. Breton havia començat estudis de medicina abans de prendre el camí de la poesia prop d’Apollinaire. El contacte amb la neuropsiquiatria el va establir durant la Primera Guerra Mundial, quan va ser incorporat a l’Hospital del Val de Grâce de París, on va conèixer Louis Aragon. Aleshores, llegint Freud i Lautréamont, va descobrir i freqüentar Eluard.
La poesia havia de ser el mitjà d’expressió idoni per exterioritzar les interioritats imaginades. El primer recull de poemes de Breton es va publicar el 1919. L’any següent, amb l’arribada de Tristan Tzara a París, començava l’aventura dadaista. El 1922, les primerenques experiències de somnis hipnòtics orientaven els futurs surrealistes cap a l’exploració del subconscient i la recerca d’un nou llenguatge en el qual la il·lusió i l’escriptura automàtica havien de donar molt de protagonisme a la ironia, al misteri i a la llibertat. El primer manifest del Surrelisme data del 1924, i aviat el moviment prenia el camí de la utilització de totes les forces psíquiques per transformar l’expressió literària i plàstica. L’automatisme, el somni, l’inconscient i la lluita contra els valors rebuts eren les obsessions del nou grup. Poc abans del segon manifest surrealista del 1930, André Breton havia entrat al Partit Comunista francès cercant la integració de la lluita política com un objectiu global de tot el moviment surrealista.
Fidel al seu ideari, però intransigent, Breton va anar trencant, primer amb Aragon (1935), i després amb Eluard (1938), per acabar desencantat de l’stalinisme i del realisme socialista. Per a Breton, però, el Surrealisme no va morir mai; així, el 1946 publicava El surrealisme i la pintura i, el 1957, L’art màgic. Després d’haver patit l’exili dels surrealistes durant la Segona Guerra Mundial –amb la tornada a Espanya de Joan Miró– i d’haver publicat el 1942 Situació del surrealisme entre les dues guerres, en tornar a París va organitzar dues exposicions internacionals sobre el Surrealisme, el 1947 i el 1965.