Ràfols-Casamada

La reflexió sobre l’espai i el color, sobre el paisatge abstracte, també ha conduït l’obra d’Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923), ja esmentat, i que el 1959 va executar Blau profund, seguit de Gener 61, Homenatge a Schönberg (1962) i Homenatge a Salvat-Papasseit (1963). L’origen, la inspiració i el punt de partida els ha explicat ell mateix: «L’any 58 vaig veure una gran exposició a Madrid, amb obres de Newman, Motherwell i Rothko, que em va causar un gran impacte. »

Ràfols-Casamada, amb la poesia, ha creat imatges mitjançant les paraules, i amb la pintura ha utilitzat el color per ordenar l’espai. En els paisatges, reflexions sobre el color, Ràfols-Casamada ha subjectat un moment en el temps i ha segrestat els signes per donar unitat al quadre. Des del 1959, l’artista ha imposat el seu mestratge del color, la delicadesa de la relació geomètrica dels plans i les masses. Als darrers anys setanta els títols definien el procés creatiu: Finestra a Cadaqués, Interior blanc, Blau central; en les obres dels anys noranta (Aurora, Mar gris, Paisatge blanc, La cova) els objectes són sensacions, punts de referència per fixar l’espai amb línies i colors.

Albert Ràfols-Casamada és poeta i pintor, i potser un d’aquells que millor representa la catalanitat en l’art: el blau de Miró, que ell transforma en poesia; l’ocre, que defineix l’equilibri entre el mar i l’interior de les terres, fins allà on ell passa aquells períodes fets d’ocre i de gris a Calaceite, i la llum, la llum de Cadaqués, del Mediterrani, la llum que fa que les seves pintures respirin, una mirada d’obertura i de profunditat cap als altres.

El paisatge de Catalunya

Albert Ràfols-Casamada va dur a terme una evolució pictòrica molt personal i coherent, tot i que també va participar d’algunes de les tendències artístiques que es desenvolupaven al seu voltant, però sense perdre mai la seva personalitat.

La seva primera aparició com a pintor (ell era arquitecte de professió) fou com a component del grup Els Vuit, en l’exposició que van fer l’any 1946 a la Galeria Pictoria. L’acompanyaven els pintors Maria Girona, Joan Palà, Viçens Rossell i Miquel Gusils. Llavors, Ràfols-Casamada feia una pintura hereva del constructivisme de Torres-Garcia, però molt més equilibrada. Malgrat l’aparença arbitrària del conjunt, els objectes (figures, rams de flors, finestres obertes, mobles, mar) es distribuïen amb coherència i formaven una composició en equilibri. El color, que després tindria tanta importància, era encara mesurat (blaus foscos, grisos, marrons, blancs trencats) i contribuïa a conferir a les pintures d’aquest moment un to marcadament intimista. La matèria també hi era present, amb una austeritat gairebé franciscana i una sensibilitat orientalitzant, característiques que sempre acompanyarien la seva obra.

La seva formació com a arquitecte va ajudar Ràfols-Casamada en l’anàlisi de l’espai pictòric i en l’ordenació d’aquest, sovint a partir del cromatisme mateix. Però l’abstracció a què inevitablement havia d’arribar era molt diferent, pel que fa a concepte, de la que estava fent el grup seguidor de Tàpies. Ràfols-Casamada partia de l’anàlisi de la realitat mateixa, depurant-ne les formes inherents i més essencials, i a partir d’aquí, i amb l’ajuda del color i de la matèria, construïa l’abstracció. Si calia, també s’ajudava de tècniques com el collage. Els seus contemporanis, en canvi, prenien la matèria com a eix vertebrador de la pintura i la treballaven a partir d’una idea prèviament abstracta.

D’aquesta manera, Ràfols-Casamada va fer-se doncs amb un treball i un llenguatge propis i molt personals que a la dècada dels anys seixanta el conduirien a un Expressionisme abstracte molt pròxim a Kline i molt influït per la semiòtica i el disseny. En les seves obres sovint apareixien elements com senyals de trànsit, alfabets o sanefes, però sense arribar al cinisme i a la crítica del pop art americà. Durant aquells anys el pintor va ser precisament director de l’Escola d’Art i Disseny Elisava (i després ho seria d’Eina) i va contribuir a una important tasca de normalització de la plàstica i del disseny catalans. D’aquesta època són obres com La memòria de Lumumba (1962) o Homenatge a William Morris.

Blau profund és una obra emblemàtica, aval de la maduresa pictòrica col·lectiva i de la representativitat a la qual s’havia arribat en tancar la torturada dècada dels anys cinquanta. El color blau n’és la millor mostra: el blau de Miró, en qui s’emmirallaven els joves, un blau que és símbol de Catalunya, del mar i del cel, del paisatge. Un blau profund, fosc, que a la part baixa del quadre dialoga amb el blau cobalt de la part superior, amb la gamma cromàtica que l’envolta a l’espai i amb els petits signes informalistes gravats. Mentrestant, el petit rectangle blanc suggereix l’allunyament del moviment, acotant la tela a escala humana enfront de l’espai infinit i silenciós del blau. És aquell mateix blau que Maillol esculpia en forma de dona que es deia Mediterrània. La diferència entre el Noucentisme i Ràfols-Casamada és que aquest, com els arbres d’Hernández Pijuan, com Miró i com Tàpies, representa, amb la seva pintura, un país que està artísticament sincronitzat amb l’evolució del món.

La utilització del llenguatge, de la semiòtica, de les icones de la societat contemporània i dels elements i els mitjans de la comunicació, anirien convertint-se en una constant de la seva obra. Al final dels anys seixanta la pintura de Ràfols-Casamada tenia molts punts de contacte amb el cartell i el cinema.

Al llarg dels anys setanta, vuitanta i noranta, l’obra de Ràfols-Casamada va seguir el camí d’experimentació amb l’ordenació de l’espai pictòric i el cromatisme que havia iniciat temps abans. El color, de vegades molt dur i d’altres més brillant, va anar prenent cada vegada més el paper protagonista, sempre supeditat a una certa estructuració, encara que només fos insinuada per línies fines o cossos geomètrics tot just perfilats. Artistes de generacions més joves com Xavier Franquesa o Adolf Genovart van seguir aquest gust per l’expressivitat del color.

S’ha dit sovint que Ràfols-Casamada era un noucentista. En un catàleg recent de la Galeria Joan Prats, Antoni Llena, amb aquell encert i finesa de judici que el caracteritzen, ens convida a mirar d’una manera diferent l’obra de Ràfols-Casamada i, en un text molt interessant, l’acosta cap a la pintura dels modernistes catalans i, més concretament, cap a Santiago Rusiñol. L’aire en què els volums, les línies i les coses de les pintures de Ràfols-Casamada estan suspesos i, sobretot, el sentiment, com a forma impossible, permet d’enllaçar l’obra d’aquest artista amb la dels modernistes. Opinió certament agosarada, però que farà camí.

D’ençà del pròleg d’Antoni Llena, provocatiu però lúcid, Ràfols-Casamada ha tornat a veure l’exposició Rusiñol, a Madrid:

«Primer em va xocar una mica aquesta relació amb el Modernisme. El de Rusiñol i el meu són dos llenguatges molt diferents. Tenim, però, el mateix afany per expressar-nos a través del color. Ell és més refinat i subtil que jo. Potser la seva manera de treure poesia de les coses corrents més insignificants també hi és en la meva obra. Jo m’expresso en el llenguatge de la semi-no-figuració, perquè a vegades hi ha coses que suggereixen reminiscències d’objectes o d’espais. La lectura del text m’ha fet veure certs aspectes d’una manera diferent. La referència existeix.»

En les seves darreres obres, Ràfols-Casamada continua desenvolupant amb més intensitat i amb més profunditat el seu camí de recerca d’una síntesi de la relació entre sensació i creació, entre el que capta del món i el que ell hi posa del seu propi. Si Horitzó o Pleniluni ens defineixen molt bé el paisatge de Cadaqués, Fulla verda és un exemple d’aquella gran pintura musical que la sensibilitat d’Antoni Llena, rebutjant aquest terme, defineix com a pensament plàstic, una gran escletxa d’intimitat; pintura que és únicament pintura.