El naixement de l’art romànic i l’obertura al món

Lluny de considerar el segle X com un segle de depressió i ruïna a la vigília de l’any 1000, la segona meitat d’aquella centúria fou un moment de profundes transformacions. Catalunya es va obrir al món. Es va veure immersa en un moment de prosperitat econòmica en què hi hagué una reconstrucció material i social del país i un augment demogràfic important. Aquesta embranzida renovadora fou impulsada principalment pels monestirs, la proliferació dels quals els va convertir en centres creadors de formes artístiques i en difusors d’uns esquemes que esdevingueren característics del país.

L’escultura va tenir una renovació més lenta que no l’arquitectura. Les mostres conservades demostren que almenys durant els primers anys del segle XI hi hagué més continuïtat respecte del segle anterior que no pas innovació, la qual, però, s’aniria imposant. Així, cal destacar els primers intents de desenvolupar un programa iconogràfic a la façana d’alguns edificis religiosos del Rosselló i del Vallespir, i, les dues sèries de capitells del monestir de Sant Pere de Rodes. Malgrat aquests casos, més aviat aïllats, l’arquitectura del començament de l’art romànic del migdia europeu no donà gaire importància a la decoració esculpida.

Les primeres mostres de la decoració de la façana de les esglésies

Juntament amb el desenvolupament i l’expansió de l’escultura mobiliària, que es creu que va generar una selecta producció de cancells, trons episcopals i ares d’altar, van aparèixer els primers intents d’ornamentació de les façanes dels edificis religiosos.

Enfront de la migradesa escultòrica present fins aleshores als edificis, de mica en mica, en arribar el segle XI, l’escultura guanyà terreny dins l’ornamentació de les esglésies. Com en els segles precedents, però, les mostres de decoració esculpida hi indiquen que es tracta progressivament d’una escultura arquitectònica aïllada –llindes, portals, capitells–, els millors exemples de la qual, del primer quart del segle XI, són als monestirs benedictins del Rosselló i Vallespir: Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Santa Maria d’Arles. Més controvertits són els elements esculpits de la canònica de Sant Joan el Vell, de Perpinyà.

Les característiques tècniques, formals i de repertori iconogràfic i ornamental que presenten aquests edificis suggereixen un mateix taller o grup que es caracteritza pel treball del marbre blanc, sovint reutilitzant marbres antics, i per un acostament als models de tradició clàssica, tant pels temes representats i la seva distribució en l’espai com per la tècnica de relleu i modelatge amb què es van executar. Els exemples més reeixits del grup són la llinda de Sant Genís de Fontanes, la llinda, la finestra i l’ara d’altar de Sant Andreu de Sureda, el pantocràtor amb el tetramorf i dues finestres de Santa Maria d’Arles del Tec i uns fragments més tardans del primitiu portal de Sant Joan el Vell, de Perpinyà.

La llinda de Sant Genís data dels anys 1019-20 segons es pot deduir d’una inscripció que hi és gravada: «L’any vint-i-quatre del regne de Robert, rei, Guillem, abat per la gràcia de Déu, ordenà de fer aquesta obra en honor de Sant Genís del cenobi que hom anomena Fontanes». (L’any vint-i-quatre del regnat de Robert es correspon als anys 1019-20). Aquesta dada cronològica és un punt de referència essencial per a les altres obres del taller. L’escena representada mostra, a la part central, Crist en majestat dins una màndorla sostinguda per dos àngels; Crist està assegut sobre l’arc de la glòria, entre l’alfa i l’omega, en actitud de benedicció; als costats d’aquesta representació hi ha sis apòstols drets, tres per banda, sota uns arcs en forma de ferradura. Tota la llinda és emmarcada per una sanefa configurada per una tija contínua amb palmetes.

La llinda de Sant Andreu de Sureda és de marbre, com la de Sant Genís. Presenta Crist en majestat portat per dos àngels acompanyats de dos serafins i quatre apòstols. Té un emmarcament similar al de la llinda de Sant Genís. Aquests relleus es complementen amb l’ornamentació que emmarca la finestra superior de la façana de l’església, on apareixen els símbols dels quatre evangelistes i, flanquejats per tres serafins, dos cercles on s’inscriuen parelles d’àngels tocant el corn. En aquesta finestra hi ha una sanefa decorativa idèntica a la de la llinda i una altra amb motius perlats de clara inspiració clàssica. La proliferació d’aquestes sanefes i la tècnica del bisell creen un ritme més mogut en aquesta llinda que en la de Sant Genís. En aquesta obra de Sant Andreu de Sureda es percep la voluntat d’instal·lar a l’entrada de l’església un veritable programa iconogràfic que, amb elements apocalíptics units al concepte del Judici final o de la visió d’Ezequiel, devia reflectir a la façana la decoració que normalment solia envoltar l’altar de l’església.

Efectivament, el programa iconogràfic ha portat alguns autors a considerar aquestes peces com a part integrant d’algun retaule o frontal d’altar que, amb posterioritat, es devia reutilitzar a l’exterior de l’edifici, opinió difícil de compartir, tot i que l’estudi de la tècnica i de l’estil dels elements vegetals demostra que aquestes escultures es van realitzar als mateixos tallers regionals que produïen les ares d’altar i les altres peces de mobiliari litúrgic. Les llindes rosselloneses constituïren les primeres temptatives d’escultura monumental de façana. D’altra banda, el resultat del tractament tècnic i formal les relaciona amb l’art de treballar el vori i l’orfebreria.

L’ara d’altar de Sant Andreu de Sureda, datada cap al 1030, és contemporània a les peces anteriors. És de marbre blanc, rectangular, amb una ornamentació amb elements lobulats i una decoració de motius vegetals que voregen tot el contorn. Aquest tipus de repertori té paral·lelismes sobretot en tallers narbonesos.

A la façana de l’església de Santa Maria d’Arles de Tec hi ha una decoració disposada en forma de creu grega on es representa a la part central el Crist en majestat dins la màndorla. Als braços de la creu dins cercles hi ha els símbols dels evangelistes. Els trets compositius i tècnics del Crist en majestat converteixen la representació en un bon exponent de la tradició clàssica reinterpretada a la manera romànica.

El portal primitiu de l’església de Sant Joan el Vell de Perpinyà, convertida en canònica agustiniana l’any 1102, és potser la millor obra, de les esmentades, que s’acomoda als models clàssics d’ascendència bizantina, tant per l’estil i la iconografia com per la tècnica utilitzada, el trepant. Hi ha divergències quant a la datació del portal. D’una banda, s’ha proposat el període comprès entre el 1025 i el 1028, corresponents al moment de la consagració de la basílica, basant-se sobretot en els motius ornamentals, ja que tant el repertori com la tècnica del trepant el relacionen amb obres anteriors –l’ara de Santa Maria de Quaranta, cap al 982– o altres que no són posteriors al 1050 –l’ara d’altar de la seu de Girona. De l’altra, el domini de la tècnica dels relleus no té comparació amb les obres rosselloneses del segle XI, per la qual cosa l’altra datació possible és el 1102, corresponent a la conversió de l’església en canònica. Si fos així, esdevindria un exemplar precursor de la renovació escultòrica classicitzant que anys després, cap al 1130-40, es va donar al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Si bé és difícil de concretar-ne de manera definitiva la datació, el portal primitiu de Sant Joan el Vell de Perpinyà, es pot considerar com un exemple clau i aïllat de l’escultura al voltant de l’any 1100 i alhora com una fita en l’evolució cronològica de l’escultura romànica catalana.

Els fragments originals que es conserven corresponen a la meitat dreta de la llinda i a part de la meitat esquerra del llindar. La distribució recorda les taules d’altar narboneses; en aquest cas, però, amb la part central foradada, ja que és constituïda per quatre blocs monolítics –llinda, muntants i llindar– decorats amb lòbuls semicirculars, vegetació floral, de palmetes i perles i entrellaçats que es barregen amb caps humans i animals. L’estil també es refereix als tallers especialitzats en les taules d’altar. Del programa iconogràfic inicial, del qual formaven part l’anyell pasqual flanquejat per àngels i els evangelistes, només se’n conserva el símbol de l’evangelista sant Joan i una figura nua que sosté un clipeus o medalló.

Sant Pere de Rodes

L’arquitectura i l’escultura del monestir empordanès de Sant Pere de Rodes constitueixen un exemple grandiós però aïllat dins el marc dels orígens de l’art romànic. Els inicis del monestir empordanès es troben al segle IX, perquè se sap que l’any 878 ja hi havia una cel·la monàstica. Destruïda per les invasions, al darrer terç del segle X, cap al 980, l’abat Hildesind degué començar les obres del nou temple, consagrat l’any 1022.

Formalment, l’edifici s’estructura en tres naus, la central de les quals és més ampla i alta mitjançant la superposició de dos ordres de columnes sobre podi, i està coberta amb volta de canó amb arcs torals; les laterals, molt estretes, presenten volta de quart d’esfera. La planta mostra un transsepte i tres absis semicirculars; l’absis central és envoltat per una girola amb columnes geminades configurada per la prolongació de les naus laterals.

Aquest monestir ha generat una historiografia abundant que n’ha intentat aclarir la cronologia arquitectònica. Les diferents datacions plantejades oscil·len entre el final del segle X –moment d’esplendor econòmica que va permetre lligams amb el Rosselló i amb Roma– i el segle XII –caracteritzat per l’activitat del Mestre de Cabestany i les obres del claustre. La bibliografia sobre els elements escultòrics és inferior a la del camp de l’arquitectura; tanmateix, la integració del treball escultòric a l’arquitectura ha possibilitat un tractament comú i una estreta relació entre els dos àmbits. La diversitat d’opinions i criteris en l’estudi de l’escultura monumental d’aquest monestir es palesa, per exemple, en diversos parers: M. Durliat la considera com la primera escultura romànica; J. Gudiol i Ricart i J. A. Gaya Nuño l’acosten a l’escultura romànica rossellonesa, i G. Gaillard la relaciona amb els capitells preromànics de tradició califal.

La data del 1022, corresponent a la consagració de l’església, ha estat un element clau per relacionar els treballs dels capitells amb les llindes rosselloneses del segle XI. Aquest és el punt de vista més acceptat. Això no obstant, E. Junyent va proposar de manera arriscada que els motius ornamentals dels capitells de la filera inferior de les columnes de la nau central es podrien relacionar amb els capitells de Santa Maria de Besalú, datables a mitjan segle XII, tot i que poden ser anteriors; Junyent considerava també que els capitells amb motius vegetals i entrellaçats que es troben en columnes inferiors també tenen concomitàncies amb el repertori del segle XII. Seguint aquesta argumentació, Junyent fou per un moment de l’opinió que l’estructura sobre cornises pensada per muntar-hi la volta es donà sobretot al segle XII i que es va utilitzar, per exemple, a l’església de Sant Andreu de Sureda quan es va canviar la coberta de fusta per la volta de pedra. En definitiva, Junyent assenyalava que al segle XII, juntament amb el treball del Mestre de Cabestany o poc abans, s’havia desplegat una activitat renovadora al monestir que va configurar un edifici que devia tenir similituds amb Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Besalú.

Malgrat tot, hi ha acord a situar almenys la planta de l’església dins el marc de l’arquitectura romànica del segle XI. Les solucions força avançades de l’arquitectura monacal de l’època –la girola, les columnes sobre podi, els arcs torals de la nau central i les voltes de quart de canó a les laterals– podrien justificar una datació tardana si es relacionen amb els exemples anteriorment esmentats de Sant Pere de Besalú i Sant Joan de les Abadesses; no semblen, però, elements suficients per acceptar aquesta datació.

Al temple hi ha dues sèries de capitells. La primera deriva del capitell corinti, amb gran perfecció tècnica –ús de la talla bisellada en canal–, relacionada amb models anteriors, del final del segle X i principi del segle XI. Arran de l’aportació de F. Hernández l’any 1930, a aquests capitells els han atribuït una influència califal; l’historiador andalús ho fonamentava en el trasllat a la Catalunya Vella d’un taller procedent de Còrdova que hauria treballat a Rodes i Ripoll. G. Gaillard mantingué la relació amb el món islàmic però va considerar els esmentats capitells com a elements reutilitzats d’edificis de la segona meitat del segle X. La segona sèrie és formada pels capitells cúbics decorats amb entrellaçats i altres motius vegetals, que presenten paral·lelismes amb les llindes de Sant Genís de Fontanes o de Sant Andreu de Sureda, abans esmentades. La primera sèrie té elements comuns, encara que no són idèntics, amb els capitells de Santa Maria de Ripoll i de Cornellà de Llobregat, amb tres sostres de fulles d’acant enroscades als angles superiors i, a la part alta de cada cara, un floró central. La segona sèrie ofereix similituds amb la catedral de Rodez i amb les esglésies abacials de Sant Gerard d’Aurillac i de Santa Fe de Conques, com ja apuntava Meyer Schapiro. Amb tot, el debat se centra a establir si els testimonis conservats dels capitells de Sant Pere de Rodes són o no els més antics.

El corinti de Rodes acaba de ser revisat per Víctor Lassalle, que el relaciona amb sèries rosselloneses i llenguadocianes. Els capitells de Sant Pere de Rodes podrien datar-se al llarg de la segona meitat del segle XI perquè així es relacionarien lògicament amb l’escultura catalana del segle XI, i es justificarien millor les concomitàncies amb els magnífics capitells derivats del corinti de l’antiga església de Santa Maria de Besalú.

A Sant Pere de Rodes, la referència al món clàssic és evident per una sèrie de motius: la presència de columnes monolítiques i el respecte per la diferenciació de les decoracions segons els pisos, encara que hi ha invertida la disposició de la decoració que proposaven els models romans situant els capitells més ricament decorats al pis inferior, de manera que es poguessin veure millor. A més, s’hi va afegir la instal·lació d’un tercer tipus de capitell a les arcades principals. D’aquesta manera, es va substituir l’organitzada superposició dels ordres antics per una planificació de la decoració a tot l’edifici. Cada part de la construcció rep un tipus particular de capitell. En la jerarquització resultant d’aquesta distribució, els capitells corintis ocupen un lloc molt privilegiat.

Altres manifestacions de la segona meitat del segle XI

Tret del primer quart del segle XI en què hi hagué l’auge dels tallers rossellonesos i exceptuant els grans edificis potser de la segona meitat d’aquell segle, com ara Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Besalú, les obres de la resta de la centúria a grans trets van repetint models, sense fer noves aportacions, i fins i tot perden qualitat en la tècnica d’execució, ja que s’allunyen dels models anteriors. Els exemplars conservats es poden considerar com a casos aïllats dins l’escultura catalana de la segona meitat del segle XI.

D’aquest període es poden esmentar els capitells de l’interior de la seu d’Elna; els capitells, les impostes i la cornisa de l’absis de Sant Pere d’Àger; els capitells i els cimacis del claustre i els capitells del campanar de Sant Sebastià dels Gorgs; els capitells de l’església superior de Sant Martí del Canigó; els capitells de Sant Miquel de Fluvià; els capitells i les impostes de la seu romànica de Barcelona; els capitells de Sant Bartomeu de la Quadra; els del claustre de Sant Benet del Bages; els de la porxada de Santa Maria de Manresa o els relleus de Santa Maria d’Artés, entre d’altres. En aquests exemplars, de bona part del segle XI, es repeteixen com per inèrcia elements dels models rossellonesos anteriors: diferents tipus de palmetes, figures d’animals i caps humans, volutes als angles, entrellaçats disposats en diferents registres i figuracions encerclades, executats en relleu amb una tècnica de vegades molt basta. Val a dir, però, que l’escultura de la segona meitat del segle XI a Catalunya és motiu de controvèrsia i que les datacions proposades són poc exactes.

D’entre les mostres esmentades són interessants els capitells de l’església superior del monestir de Sant Martí del Canigó i els del monestir de Sant Miquel de Fluvià. Cal situar els primers entre les dues dates conegudes de consagració de l’església –el 1009 i el 1026– i la majoria són d’estructura troncopiramidal amb les quatre cares decorades amb diferents tipus de palmetes en relleu sobre el fons pla, tècnica que recorda les obres narboneses, i també amb algunes figures d’animals, com ara ocells i felins –sobretot els propers a l’absis, executats amb la mateixa tècnica. Es poden situar en la idea general que es té de la decoració monumental dels primers edificis romànics. Cal destacar, tanmateix, els dos capitells que suporten les arcades més pròximes de la capçalera: un d’ells presenta una superfície unida, mentre que l’altre mostra una ornamentació singular, gravada i no esculpida, amb línies ondulades, creus, un quadrúpede i un personatge amb contorn poc clar i amb vestigis de policromia potser tardana.

També hi ha intents de figuració als capitells de l’interior de l’església monàstica de Sant Miquel de Fluvià, la datació dels quals oscil·la entre l’any de la dedicació dels terrenys per a la construcció del cenobi, 1045, i el de la consagració de la basílica, 1066, dates que coincideixen amb Besalú i Rodes i amb la difusió del gran corinti a Catalunya. Es tracta de capitells de cos molt alt, la decoració dels quals s’acostuma a configurar en dos o tres nivells, a què cal afegir el de l’àbac, ornamentat amb un fris de tiges entrellaçades o bé amb el típic escacat. Quan la decoració és de temes vegetals, amb entrellaçats o derivacions de palmetes, l’estructura del capitell s’allunya de l’estructura clàssica del model corinti. Però més interessants són els capitells que disposen del terç inferior decorat amb arcuacions o rengles de fulles que serveixen de suport a temes figurats: personatges drets i vestits en llargues túniques o caps d’animals i de persones, les quals tenen rostres molt esquemàtics i similars als de les mènsules sobre les quals arrenquen les arcuacions cegues de l’exterior de l’absis. Els capitells de l’interior de la catedral de Santa Eulàlia d’Elna són totalment contemporanis a aquestes mostres, executats entre el 1050 i el 1070; s’hi percep, però, una voluntat més clara de preservar l’esquema del capitell corinti, amb un cos del capitell més baix i amb la presència de les volutes angulars, per bé que la figuració humana, sobretot els personatges amb els braços enlaire del centre d’algunes cistelles, és també ben palesa.

La decoració monumental de l’absis poligonal de l’església bagenca de Santa Maria d’Artés ofereix un cas singular i força desconegut. Les excavacions arqueològiques empreses pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, durant la segona meitat de la dècada dels anys vuitanta, van permetre de descobrir l’estructura d’un absis semicircular més antic, a què podien pertànyer les escultures que avui mostra l’actual. Entre les arcuacions cegues que decoraven el parament exterior de l’absis, hi ha encabits als carcanyols tot un seguit d’animals dins cercles vegetals, decorats amb palmetes i entrellaçats. Quan era complet, devia exhibir un programa iconogràfic coherent, potser un zodíac, tal com era possible de trobar en aquest emplaçament. Estilísticament, la presència de palmetes i entrellaçats fa pensar immediatament en les sèries del començament de l’art romànic: Sant Andreu de Sureda o Sant Pere de Rodes. Tanmateix, tenint en compte la data tardana de l’absis, han de considerar-se com a elements de l’edifici anterior.

Un exemple bellíssim de decoració amb temes vegetals l’ofereixen les impostes i els relleus de l’antiga seu romànica de Barcelona, consagrada el 1058, conservats al Museu d’Història de la Ciutat, al Museu Nacional d’Art de Catalunya i a la Casa dels Canonges. Fets amb gres de Montjuïc, destaquen per les dimensions monumentals i per la talla a bisell o aresta viva. Els motius, normalment disposats segons una simetria bilateral, són geomètrics (bandes que s’entrecreuen, en espiral) o vegetals (fulles o palmetes, encerclades o unides les unes amb les altres), amb un repertori força limitat. El motiu consistent en una onda vegetal i un seguit de brots i fulles disposats a les semiondes, que s’inverteixen rítmicament, permet de relacionar els treballs d’escultura monumental de la seu romànica de Barcelona amb les llindes i finestres de l’àrea del Rosselló o amb un cimaci del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, la qual cosa comporta una datació del segon quart del segle XI.

Bibliografia

  • Aceña, R.: «El capitell de tipus califal del Museu d’Història de la ciutat de Barcelona», dins Lambard. Estudis d’art medieval, vol. VI, 1991-93, pàg.17-27.
  • Barral i Altet, X.: «Fragment de sarcophage antique de Torreilles (Pyrénées-Orientales), retaule en table d’autel romane», dins Cahiers archéologiques, vol. XXV, 1978, pàg.31-37.
  • Barral i Altet, X.: «El monestir de Sant Pere de Rodes objecte d’estudi fora de Catalunya: les etapes historiogràfiques», dins Col·loqui sobre la problemàtica del monestir de Sant Pere de Rodes i el seu voltant, Barcelona, 5, 6 i 14 de novembre de 1982, publicat a Lambard. Estudis d’Art Medieval, vol. II, 1981-83 (1986), pàg.67-77.
  • Deschamps, P.: «Tables d’autel de marbre exécutées dans le Midi de la France au X et au XI siècles», dins Mélanges d’Histoire du Moyen-âge offerts à M. Ferdinand Lot», París, 1925, pàg.137-167.
  • Durliat, M.: «L’église et le cloître de Saint-Martin du Canigou», dins Tramontane, 1952, núm.350-351, pàg.303-308.
  • Durliat, M.: «Tables d’autel à lobes de la province ecclesiastique de Narbonne (IXe - XIe siècles), dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 5, 1974.
  • Durliat, M.: «Les débuts de la sculpture romane dans le Midi de la France et en Espagne», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 9, 1978, pàg.101-113.
  • Durliat, M.: «Le monastère de Saint-Pierre de Roda», dins Archéologia, núm.128, 1979, pàg.54-64.
  • Durliat, M.: «La sculpture du XIe siècle en Occident», dins Bulletin monumental, CLII, 1994, pàg.129-213.
  • Fau, J. -C.: «Un décor original: l’entrelacs épanoui en palmette sur les chapiteaux romans de l’ancienne Septimania», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 9, 1978, pàg.129-139.
  • Gaillard, G.: Premiers éssais de sculpture monumentale en Catalogne aux Xe et XIe siècles, París, 1938.
  • Gaillard, G.: «L’origine de Saint-Pierre de Rodes et Sainte-Marie de Besalú», dins Butlletin de la Societé Nationale des Antiquaires de France, 1954-55 (reeditat a: Études d’Art Roman, París, 1972, pàg.176-181).
  • Gaillard, G.: «Eléments andalous et carolingiens dans l’architecture et la sculpture de Sant Pere de Roda», dins Arte in Europa, Scritti di Storia dell’arte in onore di Edoardo Arslan, I, Milà, 1966, pàg.203-209.
  • Hernández, F.: «Un aspecto de la influencia del arte califal en Cataluña (bases y capiteles del siglo XI)», dins Archivo Español de Arte y Arqueologia, vol. VI, 1930, pàg.21-49.
  • Junyent, E.: L’arquitectura romànica. L’arquitectura del segle XI, Barcelona, 1975.
  • Lassalle, V.: «Les chapiteaux corinthiens de Sant Pere de Rodes et leurs semblables ou dérivés du Roussillon et du Languedoc», dins Le Roussillon de la Marca Hispanica aux Pyrénées-Orientales (VIIIe-XXe siècles), Actes du LXVIIe Congrès de la Fédération Historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon, Societé Agricole, Scientifique et Litteraire des Pyrénées-Orientales, CIIIe vol.1995, pàg.381.
  • Moralejo Álvarez, S.: «La reutilización e influencias de los sarcófagos antiguos en la España Medieval», dins Colloquio sul reimpiego dei sarcofagi romani nel medievo, Pisa, 5-12 de setembre de 1982, Marburg, 1984, pàg.187-203.
  • Moralejo Álvarez, S.: «Modelo, copia y originalidad en el marco de las relaciones artísticas hispano-francesas (siglos XI-XIII)», dins V Congrés Espanyol d’Història de l’Art, Barcelona, 29 d’octubre-3 de novembre de 1984, Actes, vol. I, Barcelona, 1986, pàg.89-112.
  • Ponsich, P.: «Les tables d’autel à lobes de la province ecclésiastique de Narbonne (Xe-XIe s.) et l’avènement de la sculpture monumentale en Roussillon», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 13, 1982, pàg.7-45.
  • Puig i Cadafalch, J.: Le premier art roman. L’architecture en Catalogne dans l’Occident méditerranéen aux Xe et XIe siècles, París, 1928.
  • Puig i Cadafalch, J.: La geografia i els orígens del primer art romànic, Barcelona, 1930.
  • Puig i Cadafalch, J.: «Estudis sobre l’escultura romànica del segle XI», a Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. VIII, 1927-31, pàg.154-163.
  • Zahn, L.: «El monestir de Sant Pere de Rodes. Aportacions al seu estudi», dins Quaderns d’estudis medievals, vol. II, núm.11, Barcelona, 1987, pàg.50-64.