L’escultura arquitectònica d’època preromànica

Malgrat la continuïtat d’estructures formals procedents de l’antiguitat tardana, l’art dels segles IX i X es feu sobretot ressò dels nous contextos socials i econòmics del país. Era el moment de la formació de Catalunya i el període en què s’elaboraren les primeres tendències cap a la individualització d’un art català propi, d’origen local i amb inspiracions foranes.

L’escultura conservada d’aquesta etapa és essencialment arquitectònica, força discreta si es compara amb l’envergadura de l’ornamentació pictòrica. Es basava en fórmules ornamentals que es desplegaven en impostes, cornises, bases, capitells i elements del mobiliari litúrgic.

Una anàlisi global de les obres conservades permet d’observar que durant els segles IX i X el material predilecte per treballar les formes era la pedra calcària local. A Catalunya el marbre fou molt poc utilitzat; si s’hi recorria, es tractava de marbre romà reutilitzat.

Les impostes, les cornises i les bases

Les impostes preromàniques, que sovint es poden datar gràcies al monument en què estan integrades, van evolucionar des de l’absència de motius decoratius, com a Sant Martí de Baussitges, fins a la incorporació d’elements figurats, com a Sant Hilari d’Abrera, on hi ha tres caps en posició frontal; enmig d’aquest procés, n’hi ha que presenten una faixa recta i una de motllurada inclinada o en cavet, amb decoració o sense, com a Santa Fe del Mas Solers, Vilanant, Santa Eulàlia de Palau Sardiaca; també n’hi ha amb decoracions geomètriques en ziga-zaga o dentades: és el cas de Santa Eulàlia de Palau Sardiaca, Sant Hilari d’Abrera o Sant Julià de Boada. Totes aquestes esglésies petites són del segle X, concretament de la segona meitat.

També hi ha cornises decorades, com a Sant Esteve de Canapost, on al cavet hi ha motius geomètrics i probablement florals, però també se’n veuen amb decoració incisa que imita dovelles, com a Sant Feliuet de Vilamilans.

Les bases que porten les columnes són allargades, més altes que amples i s’hi desplega un joc de motllures rectangulars o còncaves i convexes. Les motllures còncaves amples dominen a les bases de tipus califal, com a Sant Vicenç d’Obiols. Durant el segle X, però, la tendència general a la uniformització va accentuar-se i es va anar adoptant la base romànica, caracteritzada per una part còncava entre dos tors força regulars.

Els capitells: entre el corinti antic i els models califals

En la configuració dels capitells preromànics, malgrat unes primeres mostres de fórmules motllurades a manera de graons, com a Sant Vicenç d’Obiols, hi ha una clara tendència a la derivació del model corinti clàssic amb adaptacions pròpies que porten a la geometrització i l’esquematització de l’esmentat model. La pauta més immediata d’aquests capitells es troba a Sant Sebastià dels Gorgs o Sant Cugat del Vallès, en què, tal com s’ha comentat en parlar de l’antiguitat tardana, es reaprofitaren capitells de marbre esculpits a la talla baixa que seguien el prototipus corinti.

L’esquematisme a què derivà el capitell corinti originà un tipus de capitell en el qual l’alçada és quasi idèntica a l’amplada, la part superior es desenvolupa des del cos cilíndric del bloc per configurar les volutes, que ocupen un terç de l’alçada del capitell. A la resta de l’espai disponible hi ha rengles de fulles d’acant adossades al cos del capitell i de superfície llisa; no hi ha astràgal i l’àbac porta un dau a cada cara del capitell Aquests capitells trobats o conservats a Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Ripoll, Sant Mateu de Bages, Cornellà de Llobregat, Sant Feüu de Codines, la cripta de Vic, entre altres indrets, tot i procedir del corinti, s’han considerat durant molt temps com a còpies dels capitells califals o com a solucions inspirades en els capitells islàmics reaprofitades al començament de l’art romànic. De fet, si bé haurien pogut rebre alguna influència del capitell califal, el material utilitzat, pedra local, fa pensar que, en realitat, podria tractar-se d’obres inacabades amb fulles esculpides llises sense cisellar, manera de fer pròpia ja de l’art romànic. Un cop acabats, es devien assemblar als de, per exemple, Sant Pere de Rodes, posteriors i que mostren una tècnica excel·lent. Una confirmació de tot plegat es veu en el monestir de Santa Maria de Ripoll, que disposa d’una mostra de capitell d’aquest tipus a mig executar.

Els capitells de tradició califal són a Catalunya del final del segle X o de l’inici del segle següent, moment en el qual arreu d’Occident hi hagué una revifalla del capitell corinti i es realitzaren els primers intents per elaborar un capitell corinti pròpiament romànic. És el cas, per exemple, de Castellnou de Bassella, on hi havia un capitell amb els angles tallats en forma de bulbs o de grans fulles estilitzades, la qual cosa cercava donar qualitat escultòrica al monument.

Paral·lelament al desenvolupament d’aquests models, destaca per la raresa un capitell reutilitzat a la galeria oriental del claustre de Sant Benet de Bages, que es pot relacionar, tot i la singularitat i l’aïllament, amb les primeres experiències d’escultura monumental figurada del Rosselló. Alguns capitells de l’ala meridional de l’esmentat claustre, juntament amb altres de situats a les arcades de la sala capitular, pertanyen a un edifici o a una galeria de claustre anterior a l’actual, potser de la segona meitat del segle X. El millor estudi sobre aquests capitells preromànics segueix sent el de G. Gaillard, on diferencia els de tipus corinti derivats de models califals dels figurats. Diversos historiadors de l’art –el mateix G. Gaillard, J. Puig i Cadafalch, E. Junyent o X. Sitjes– s’han interessat per la iconografia d’aquest capitell, que sembla barrejar elements d’un programa coherent. Cada costat presenta un tema independent. Entre els estudiosos hi ha acord al voltant del Crist en majestat, l’Anunciació i un motiu vegetal que cobreix tot l’espai disponible d’una cara. Els diversos especialistes esmentats, però, discrepen sobre la quarta cara. Puig i Cadafalch la interpretà com l’elecció de Josep en qualitat d’espòs de Maria amb la intervenció del colom; G. Gaillard hi veié la imatge d’un orant en actitud de pregària amb la presència de l’Esperit Sant i un acòlit; E. Junyent considerà que es tractava d’una il·lustració de sant Valentí màrtir, les relíquies del qual eren dipositades al monestir, acompanyat de la fundadora de la casa Ricarda; finalment, Sitjes hi reconegué una escena de la vida de sant Benet. Identificar passatges de la vida de sant Benet en aquest monestir, construït també per glorificar aquest sant, no és pas una proposta errònia. Altres escenes de la seva vida es podrien proposar, com per exemple l’episodi en què el dimoni es transforma en ocell negre per fer arribar al pensament de Benet una dona coneguda seva. En tot cas, l’Anunciació evoca el començament de la vida de Jesús en aquest món per acomplir l’obra de redempció. L’episodi de la vida de sant Benet permet de situar justament l’element monàstic dins aquest ideal. La teofania representa la visió que es refereix tant a la vinguda de Jesucrist pel judici final com al premi dels escollits per la visió divina. El Nou Testament i la regla monàstica són els mitjans de salvació per arribar a gaudir de la teofania. La darrera cara amb els elements vegetals es refereix directament a una tradició paleocristiana, paradisíaca, relacionada iconogràficament amb la vinya del Senyor. El capitell, com les llindes de Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, és un cas aïllat, sense mostres similars posteriors. L’època de realització, final del segle X o inici de l’XI, coincideix amb poca diferència amb la dels relleus citats i amb l’eclosió del primer art romànic.

Les ares d’altar i els sarcòfags

Les ares d’altar preromàniques podien ser de marbre, com a Sant Miquel de Cuixà, o de pedra, segons formessin part del mobiliari litúrgic d’un edifici important o no; també podien ser el resultat de reutilitzar fragments de monuments antics. Formalment estaven constituïdes per una llosa rectangular emmarcada per un lleuger replà i sovint una motllura. Generalment no tenien decoració, a excepció dels exemplars de marbre amb decoració lobulada, dels quals, tot i ser més tardans, ja hi ha exemples al segle X a la zona del Rosselló, com són les ares de les esglésies de Sant Fructuós de Cabestany, de Sant Joan de Mallast o Montoliu, amb lòbuls, florons i rosasses; l’ara de Sant Julià i Santa Basilissa de Torrelles va ser tallada aprofitant un sarcòfag del segle IV.

L’escultura preromànica inclou també un nombre de sarcòfags difícils de classificar, ja que la majoria s’han atribuït a aquest període, encara que en realitat són posteriors (la Clua, Gualter, claustre de la Seu d’Urgell, Espunyol). La represa de l’escultura de sarcòfags està directament lligada amb el naixement d’una escultura monumental que correspon amb l’art romànic ja ben elaborat.

L’ara portàtil de Sant Pere de Rodes

L’ara portàtil de Sant Pere de Rodes, descoberta per Josep Gudiol i Cunill i conservada avui al Museu d’Art de Girona des del 1936, és una peça d’argent repussat amb l’ànima de fusta i el centre de pissarra, feta a Catalunya i originària del monestir de Sant Pere de Rodes, a l’Alt Empordà.

Es tracta d’un objecte excepcional a Catalunya, per bé que els altars portàtils siguin un element de mobiliari litúrgic freqüent durant l’Edat Mitjana a Europa (cal pensar, per exemple, en l’ara de Sant Gregori, la d’Elibertus Coloniensis o la de Carrizo i Celanova). És una ara transportable que acompanyava l’abat del monestir quan havia de traslladar-se, a fi que pogués oficiar la missa allà on fos, encara que no hi hagués un altar consagrat. D’aquí que a la part central, a la lloseta de pissarra o de qualsevol altre tipus de pedra, hi hagués normalment una concavitat per col·locar-hi les relíquies. En el cas de la de Sant Pere de Rodes, la peça de pissarra és pròpiament l’ara. La importància d’aquest exemplar està que no se’n conserva cap altre de tan antic a Catalunya (final del segle X o començament de la centúria següent).

A l’anvers es representen quatre personatges amb nimbe crucífer, atribut característic de Crist, situats al mig de cadascun dels quatre costats i que semblen simbolitzar els extrems dels braços de la creu. El cos d’aquestes figures, rectangular, és cobert per una túnica, incloent-hi també els braços, traçats d’una manera molt esquemàtica. El cap, rodó i lleugerament allargat, presenta igualment detalls molt geomètrics: les espirals dels ulls, els triangles del nas o les línies còncaves i convexes dels llavis. Globalment, les imatges s’adapten a l’espai que els pertoca. Cadascun dels personatges té dibuixades a banda i banda l’alfa i l’omega. A més, a cada angle es veu un àngel en posició frontal, amb les ales desplegades i els braços encreuats sobre el pit. Les inscripcions d’aquesta cara invoquen el Totpoderós, que escolta els qui preguen piadosament ajudats pels mèrits dels sants: «Hic Virtus Tonantis exaudit pie orantem merita cov possunt adjuvari orantem» (La Virtut del Tonant –Déu– escolta l’orant piadós. Els mèrits dels sants poden ajudar qui prega.) Com en el cas de les figures, les lletres són més o menys grans segons l’espai disponible, cosa que fa una sensació de voluntat de cobrir l’espai a tota la decoració.

El revers de l’ara és emmarcada per una sanefa representada per dues línies perlades que envolten un cordellat i un fullatge. Al centre, un traç perlat encercla una figura en posició frontal, que duu un llibre, i que té característiques anàlogues als personatges de l’altra cara. Les vuit lletres que l’envolten, per parelles, permeten d’identificar-la com a sant Joan Evangelista. D’aquest cercle surten sis branques que van a parar als quatre angles i al centre dels dos costats més petits. Una inscripció, a banda i banda dels costats més llargs, recorda els dos possibles comitents, que probablement oferiren l’ara al monestir («lousue et Elimburga, fieri iusserunt»). A l’ara portàtil del monestir de Celanova, esmentada més amunt, hi ha una inscripció que segueix la mateixa fórmula.

La funció mateixa de l’ara determina la iconografia suara descrita. Emprada per a la renovació del sacrifici que perpetua l’obra de salvació, hi són presents, doncs, els símbols del text de l’Evangeli i l’evocació del paradís amb àngels i sants. En aquest cas, els quatre personatges, cadascun dels quals situat entre l’alfa i l’omega, constitueixen realment l’estructura material de la creu que simbolitza el triomf de Crist sobre la mort, triomf que anuncia la resurrecció.

No és gens fàcil de datar un objecte d’aquesta mena, d’estil força tosc, que devia pertànyer al tresor del monestir i que fou probablement realitzat per un taller local inspirant-se en llunyans models carolingis. Estilísticament, els personatges recorden les pintures murals de la primera Edat Mitjana, com ara la de l’orant i el cavaller de Sant Quirze de Pedret, avui al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona: s’hi percep la mateixa desproporció de les figures, una frontalitat idèntica i actituds semblants en els detalls. Per aquesta raó d’estilística comparada, l’ara es pot situar a la darreria del segle X o al començament de la centúria següent. Aquesta ara podria formar part del conjunt d’elements oferts a l’abadia arran de la consagració, documentada el 1022. L’epigrafia no contradiu pas aquesta data.

Bibliografia

  • Ainaud i de Lasarte, J.: «Notas sobre iglesias prerrománicas», dins Anales y boletín de los Museos de arte de Barcelona, vol. VI, 2, 1948, pàg.313-320.
  • Alavedra i Invers, S.: Les ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara, 2 vol, Terrassa, 1979.
  • Barral i Altet, X.: L’art pre-romànic a Catalunya, segles IX-X, Barcelona, 1981.
  • Barral i Altet, X.: «L’escultura arquitectònica i decorativa en els monuments religiosos de l’Antiguitat tardana a Hispania», dins III Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica, Maó, 1988, Barcelona, 1994, pàg.41-48.
  • Durliat, M.: «Un chapiteau préroman à Saint-Michel de Cuxa», dins Études Roussillonnaises, vol. II, núm.1-2, 1952, pàg.101-102.
  • Fontaine, J.: «L’art Préroman hispanique. L’art Mozarabe», col·lecció La Nuit des Temps, Sainte-Marie-de-LaPierre-qui-Vire, 1977.
  • Junyent, E.: «L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic», edició a cura de C. Laplana, col·lecció Textos i Estudis de Cultura Catalana, núm.3, Barcelona, 1983.
  • Pagès i Paretas, M.: Les esglésies pre-romàniques a la comarca del Baix Llobregat, Barcelona, 1980.
  • Palol, P. de: «Escultura de la época hispano-visigoda en Gerona», dins Analecta Sacra Tarraconensia, XXIII, 1951.
  • Palol, P. de: «Las mesas de altar paleocristianas de la Tarraconense», dins Ampurias, vol. XIX-XX, Barcelona, 1957-58, pàg.81-102.
  • Palol, P. de: Arqueologia cristiana de la España romana. Siglos IV-VI, Madrid-Valladolid, 1974.
  • Sitjes i Molins, X.: Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener, Manresa, 1977.